98. A fer el soldat ara mateix... o fuig corrents! L'aversió al sistema de quintes a Olot i comarca (1726-1745)

El 1726 Felip V va incloure Catalunya en una lleva general de 8.000 homes, cridats a omplir els regiments d’infanteria del seu exèrcit. Fins llavors els pobles de Catalunya, emparats en els furs i lleis que impedien l’enrolament dels catalans a l’exèrcit de forma obligada, havien aportat homes a l’exèrcit del rei amb voluntaris als que se’ls donava alguna gratificació o amb gent desvagada i sense arrelament local. En cas de guerra i de perill, els mateixos pobles organitzaven sometents i altres cossos voluntaris perquè actuessin al moment, en general molt més eficaços que l'exèrcit regular. En aquell 1726, doncs, la monarquia imposà als catalans canvis en el sistema de recluta, convertí tot el jovent masculí en possibles soldats i rebutjà el sistema tradicional de voluntaris o mercenaris. En temps de pau, això d’omplir l’exèrcit de gent vinguda de la necessitat i de la misèria podia ser un modus vivendi per als soldats, però no era pas un escenari prometedor, si bé també és cert que el desarrelament familiar i social dels voluntaris era un factor positiu a l’hora d’integrar-se en un cos com el militar. El nou sistema preveia que es fes un sorteig –una “quinta”– entre tots els joves de cada població i, toqués a qui toqués, els extrets quedaven forçats a anar a fer soldat, a servir el rei, com era manat pels preceptes divins. A partir de llavors a Catalunya parlarem de la “quinta”, la recluta per sorteig entre tots els joves obligats a tenir-ne números, a diferència de la “lleva”, el sistema emprat en els processos anteriors. Aquesta diferenciació cap a finals del segle XVIII s’havia diluït, en benefici del primer, i en els textos oficials les diverses denominacions castellanes de quinta, leva, recluta i reemplazo hi van acabar essent usades sense cap distinció semàntica.

Entre els pobles, aquesta novetat va ser una autèntica desgràcia. Sort del “solo” –és un dir– amb què la reial ordre de la lleva semblava dir que no n’hi havia per tant, perquè s’hi feia avinent que “los soldados que en esta leva se levantaren sirvan solo sinco años”. Els problemes van ser també per als regidors i batlles dels pobles, que eren els que ho havien d’aplicar amb els seus joves conveïns. Els regidors d’Olot, voluntariosos, miraren de fer allò que se’n diu fer alguna cosa i s’adreçaren al governador i corregidor de Vic “suplicándole se serviesse dispensarles el consuelo de poder buscar hombres voluntarios para ir a servir en la guerra, porque el sorteo podría recaher en personas que sentirían muy mucho haver de ir a la guerra y que sería de notable desconsuelo para su casas”. A pagès i en el treball els braços joves sempre són els més imprescindibles i si algú se'ls emporta, les famílies ho pateixen molt. Les gestions no va servir de res, la reial ordre era la que era i no admetia contemplacions. Van haver d’aplicar-la en els termes amb què s’expressava, o sia que “sea precisamente por sorteo sin admitir vagabundos ni desertores y sin que se puedan poner substitutos en lugar de aquellos a quien tocare la suerte".

La tria a sorts dels que haurien d’integrar-se a l’exèrcit del rei per un període de cinc anys anava d'aquesta manera. Dels 8.000 homes que es volien reclutar, a Catalunya li corresponia aportar-ne 836, distribuïts entre les diverses poblacions més o menys en proporció al seus habitants. Per exemple, a Olot li’n tocaven 6; a Besalú i la seva rodalia (Parròquia de Besalú [Sant Ferriol], Juïnyà, Ossinyà, Briolf i Fares) se’ls en demanaven 2; a Tortellà i baronia de Sales (Sales, Sadernes, Gitarriu, Riu i Entreperes) un de sol entre tots. I així a cada territori. Per part dels ajuntaments el primer que calia fer era confeccionar una relació de tots els joves que hi residissin, que fossin solters, que haguessin complert 18 anys i que no passessin de 40, i “que tengan la estatura, robustez, sanidad y disposición competente para el manejo de las armas y servicio de la guerra”. D’ells se n’havien de fer dues llistes, la dels que ho complien tot, i la dels que, pels motius que es podien al·legar, els rectors de la cosa pública de cada poble jutgessin que no complien la tercera de les condicions. Fetes les llistes, venia el sorteig. S’escrivien els noms de la primera llista (els aptes del tot) en paperetes, es dipositaven en un recipient i un infant de menys de 10 anys, innocent per tant, n’extreia tantes com soldats s’havien d’aportar, més un substitut pel que pogués ser, de totes les quals coses se n'aixecava acta. Però quedava encara un pas final, el més delicat i complicat: anar a capturar els mossos que els hagués tocat la rifa, abans no tinguessin temps de fer-se fonedissos, i conduir-los amb tota seguretat fins al lloc on s’havien de concentrar i lliurar a mans militars.

En teoria, el procediment no era complicat, però quan es juga amb les persones i els seus espais de convivència i de treball, res no és planer. Ho il·lustra el procés seguit a Tortellà i la baronia de Sales, on, entre tots, havien d’aportar a la milícia un únic jove. El dia 15 de desembre de 1726 es van reunir a casa del batlle de Tortellà els dos principals mossens de la parròquia, el mencionat batlle, els dos regidors del poble, el batlle de la baronia de Sales, els dos regidors de Sales, els dos de Sadernes, un únic regidor de Gitarriu, els dos de Riu i el regidor d’Entreperes, “y otras differentes personas del dicho lugar de Tortellá”. En total, catorze autoritats locals més el grup indefinit dels que no es volien perdre això de fer “una recluta o soldado para el servicio de Su Magestad, de los mossos solteros que habitan en dichos lugares, sus términos y masías”. L’acta inclou els noms dels joves considerats aptes: sospitosament, a Tortellà només n’hi havia quatre, en canvi n’eren 7 a Sales, 4 més a Sadernes, 5 a Gitarriu, 7 a Riu i 5 a Entreperes. Els noms d’aquests joves van ser “puestos dentro de unas membranas que entre todos hazen el número de treinta y dos rodolines, quales todos deven concorrer en dicho sorteo”, el qual va ser fet “en presencia de todos por Carlos Manella, menor de diez años” i sortí escollit Joan Palomer, criat del mas Sabater de Sales. Com a suplent, una nova extracció va donar el nom de Silvestre Argelés, jornaler d'Entreperes.

Arribada la nit del mateix dia del sorteig, les autoritats de Tortellà i baronia de Sales (ara, amb l’absència dels dos mossens) van fer colla per a anar a capturar al que havia estat extret en el sorteig. Ens ho explica un altre text notarial que dona fe d’aquesta actuació: “Nos subimos todos juntos de noche en la dicha casa y manso Sebater de Salas para tomar el dicho Juan Palomer, el qual no encontramos en dicha casa ni saber su hamo en donde era”. De moment, mans buides. L’opció immediata va ser anar a la recerca del substitut, però ja ens podem imaginar que el desenllaç no diferí pas de l’anterior: “Consequtivamente nos fuimos en dicho lugar de Entreparas y en la casa del dicho Silvestre Argelés para aprehederlo. Tampoco no lo encontramos en dicha su casa, haviendo dende entonces fechas varias diligencias para tomar el uno o el otro de dichos Juan Palomer y Silvestre Argelés y no haver encontrado el uno ni el otro, ni haver tenido noticia en donde se havían escapados, assí que jusgamos y tenemos por muy cierto que aquellos se han huido y escapado”. Clarivident deducció.

Encara fou més embolicada l’anada dels d’Argelaguer i veïnat de Sant Jaume de Llierca, a prendre el seu mosso a qui havia tocat de fer el soldat. Ho sabem també pel testimoni notarial de tres dels que hi participaren, Pere Palom, Joan Benet i Miquel Fàbrega, tots d’Argelaguer. Com en els altres pobles, s’havia fet el sorteig el dia 15 de desembre. Segons el testimonial, en aquell mateix dia, a l’hora “que devia esser entre las honsa y las dotze de la noche (...) vino en muchas casas para mandarnos, el Honor. Pedro Llobera, bayle de dicho lugar de Argelaguer, diciéndonos que lo havíamos de seguir llevando armas, sin explicarnos en qué parte havíamos de ir, sino que nos dixo que havíamos de ir por el servicio del Rey nuestro señor (que Dios guarde) y haviéndonos puestos en la siguimiento, llegamos a la hora que devía esser unos tres quartos de hora de la manyana del día presente (...) en el vecindario de San Jayme de Llierca, término y parroquia del lugar de Montegut. Y puestos en el circuhito de una casa nombrada el manso Riera, nos dijo dicho señor bayle que allá havía de capturar a Estevan Serra, mosso u criado de dicha casa y manso Riera, hijo legítimo y natural del lugar de Bagudá, por haver aquell salido a sorte de rodolín por una recluta u soldado que tocava hazer al dicho lugar de Argelaguer y vezindario de San Jayme de Llierca”. L’escenari queda definit i fàcil de resseguir: nit avançada, el mas Riera envoltat de gent armada perquè ningú no s’escapés de la casa, gent reclutada pel batlle amb segell de secretisme perquè no s’alertés qui no devia, i un mosso que, sabent-ho o no, havia estat condemnat a servir l’exèrcit, lluny de la terra, per una cadència d’anys que es farien eterns. A no trigar algú va sortir de la casa i va ser aturat pel batlle. Li preguntà si es deia Francesc. “Y él respondió que no, que se dezía Estevan”. Havia caigut a la trampa? Al moment el batlle el va detenir, amb l’explicació que, precisament, a qui buscava es deia Esteve. Però aquí no va acabar l’embolic. Obtinguda la peça, la comitiva armada començà a desfer el camí i, a la que eren cosa d’uns dos-cents passos enllà de la casa, es trobaren amb un dels regidors del veïnat de Sant Jaume de Llierca, el qual “dixo al dicho señor bayle que el mosso que havía capturado y se llevava preso, no era el que havía salido a sorte de rodolín”. Que no, que aquell era un germà. Per a més embolic, el regidor assegurà que el noi que portaven detingut, malgrat el que hagués dit, es deia Francesc. I que el que havia sortit per a fer el soldat es deia, efectivament, Esteve, però que no era pas aquell. Davant d’això, el detingut “dixo la verdad de que él no se dezía Estevan, sino Francisco”. Tornem a començar. Francesc se n’anà amb el regidor i la colla retornà al mas Riera. Arribats que hi foren, passà el que no podia deixar de passar: “reconocimos todos los quartos de dicha casa por ver si encontraríamos el dicho Estevan Serra. Y no haviéndolo encontrado, ohimos que el dicho señor bayle dixo a Pedro Serra, colono de dicho manso Riera, si sebía en qué parte era el dicho Estevan Serra, su criado. El qual le respondió que no sabía en donde era".

En tots aquests casos les autoritats militars no atenien explicacions, no perdonaven i s’anava a un nou sorteig. L’exèrcit era una institució que consumia jovent i els pobles els n'havien de fornir, fos aquest tal o aquell qual, però sense màcula en les formalitats que la reial ordre imposava. A Olot havia passat el mateix que en els altres pobles, que els sortejats havien escampat la boira i tocat el dos amb tanta celeritat com els donaven de si les cames. El dia 15 de desembre havien fet l’extracció dels sis mossos que se suposava que anirien a fer el soldat: Francesc Sitjar, Joan Pla, Josep Quatrecasas, Joan Puigdemont, Esteve Matavera, i Pau Llosas i Caset. Però el dia 23 l’hagueren de tornar a fer, pel mateix motiu que arreu, és a dir, atenent “dichos regidores que de los seys mozos sorteados, haviendo hecho todas las diligencias imaginables para aprenderles, solamente se han podido coger dos (que ya se han entregado al Sr. Corregidor de Vique) por haver huido dichos sorteados y demás solteros de esta villa, ni saber en donde tienen su paradero”. En aquell dia van haver d’extreure d’un càntir altres nou noms (inclosos els suplents), amb la prevenció “que se hagan todas las diligencias practicables para coger y aprender los demás que primeramente salieron en el día quinze”, sense deixar de capturar els sortits en aquest segon sorteig. Tasca difícil, perquè suposo que ens hem fixat en la lectura del text anterior, que d’Olot n’havien marxat no només els que els havia tocat, sinó també els “altres solters”, en una prudent prevenció per a evitar que un cop de mala sort els portés al càstig d'anys de vida en l'exèrcit.

A Besalú i rodalia havien efectuat el sorteig dels dos mossos que els corresponien un dia abans, el 14 de desembre. La dissort –dir-ne sort seria sarcàstic– va tocar a Simon Lladrera i a Miquel Puig, ambdós de la Parròquia de Besalú. Com a suplent per al que fos, va sortir el nom de Miquel Pla, de Briolf. Potser aquí la cosa va quedar més controlada, però una setmana després s’hi va haver de tornar perquè “el uno de los sacados a semejante sorte de rodolín por soldados (...), el nombre de qual es Miguel Puig, de la Parroquia de Besalú, no fue admitido por esser aquél loco”. La previsió de tenir ja un suplent no va servir per res. En aquesta segona votació va tocar haver de fer el soldat Pere Ferrer, jornaler del lloc d’Ossinyà, amb dos altres suplents. Ferrer va fugir a Begudà, on fou capturat pel regidor de Fares. Però sembla que des d’aquell moment li sobrevingué una sordesa i amb aquesta limitació de no poder sentir tocs de corneta, de tambor o els crits dels seus superiors, no podia pas anar a fer la guerra. Sobre si era o no sord, me’n guardaré prou de prendre partit. Només puc dir que dos dies després del sorteig, Antoni Llorens, Miquel Pujol i Vicens Batlle (els dos primers de Besalú i el tercer de la Parròquia de Besalú) testificaren tenir “bien conocido de trato y conversación a Pedro Ferrer, joven jornalero vecino del lugar de Ausinyá (...), del qual jamás hemos comprehendido en su trato y conversación que con él differentes vezes hemos tenido, fuesse aquel sordo, antes bien responder aquel muy prompto y dequadamente a las preguntas que nosotros le hezíamos, ni tampoco haverle ohido a dezir a ninguna persona de que fuesse sordo”. A més, Batlle digué haver estat a Begudà quan se’l detingué i que mentre feien camí (suposo que cap a Besalú) ell i d’altres acompanyants s’adreçaren en diverses ocasions a Ferrer “no con voz alta, sino baxa”, i que aquest “nos respondió siempre edequadamente a lo que le preguntamos. Y no podimos comprehender de que aquel fuesse soldo (sic)”. Amb una conclusió funesta per al pobre mosso: “Se ha hecho sordo por vallaques dende las nueve horas de la noche passada [quan va ser detingut] hasta agora y por tal sordo no le tenimos nosotros dichos attestantes ni lo tienen todas las personas que han tratado y conversado con él antes de prehenderle”. Els testimonis poden semblar insolidaris, però si algú fugia de fer el soldat, el seu lloc l’hauria d’ocupar un altre, no hi havia escapatòria possible. Potser seria un d’aquells moments en què afloren les contradiccions que la convivència dels dies asserenats sol mantenir en la foscor.

Amb tot això, ja es veu que la confecció de les llistes era el punt més compromès perquè era decisiu. Saber qui ja té divuit anys i qui n’ha fet quaranta, entrar o no en una o altra llista, tenir o no per malalt o per impedit un candidat, considerar si la poca talla d’un mosso és la que correspon per excloure’l o no de l’exercici de les armes, són qüestions que requereixen temps i informació, cosa que potser en els llocs petits era de més bon resoldre, però no pas a les viles de població nombrosa. I no menystinguem el factor de les influències, la familiaritat i els favors que podien fer moure noms o deixar-los-en caure com qui no se n’adona. Hi havia una contradicció en el sistema: per una banda calia fer publicitat de les llistes sobretot perquè no s’hi deixés ningú, però a la vegada les llistes requerien discreció per a evitar, en el possible, les fugues. L’examen de les llistes de què disposem ofereix dubtes sobre el rigor amb què haurien estat conformades. Dels 32 joves solters d’entre 18 i 40 anys que es deia haver-hi a Tortellà, la llista d’aptes només inclou quatre (quatre!) noms. Clar que 15 dels declarats exclosos ho eren per tenir l’ofici de paraire o de teixidor, un eximent contemplat en la reial ordre, però no s’avala que realment aquesta fos la seva condició laboral. En la resta es justifica la seva exempció amb genèrics com ara ser “molt malalt”, de “poca estatura”, ser fill de pare major de 70 anys, ser coix, etc. Com que havien de ser solters, un dels exclosos ho fou “por tener ya de mucho tiempo a esta parte la licencia de la Curia Romana para contraher su matrimonio” (quants matrimonis degueren sorgir pel temor a poder ser quintats?). A Besalú les llistes van ser protocol·litzades amb posterioritat al sorteig, cosa que donà peu a situacions lluïdes i misteriosament sobrevingudes, com ara haver d’excloure diversos joves a posteriori, l’un perquè “es de pequeña estatura y coxo, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo” (ningú abans no s’havia fixat que era baixet i coix?), un altre perquè “tiene una hernia intestinal vitual, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo”, i diversos altres exclosos tardans amb el motiu que “no llega en la edad de diez y ocho años, lo que se ha averiguado después de haver hecho el sorteo”. No em digueu que no fa sensació de poca escrupolositat si ho mirem amb ulls benvolents, o d’un cert tuf de potinejada si ho considerem des de la malfiança.

El fet que de la quinta en quedessin exclosos els homes casats i els que pertanyien a determinats oficis manufacturers, ens aboca a una última conclusió: en definitiva, els que havien d’anar a omplir les files de l’exèrcit, malgrat el nou sistema que pretenia igualar tothom davant l’obligació de servei militar, eren sobretot els de poca estabilitat laboral i familiar. A Besalú, dels 29 homes que anaven a la llista d’aptes, 17 d’ells tenien la condició de “criats”, gent que feia vida en cases d’altri o inclús en el monestir. A ells hi hem d’afegir dos “jornalers” (homes sense ofici concret, a disposició de qui els donés feina), i dos joves en fase de formació gremial, que en total representen el 72 % dels cridats a ser sortejats. El cas d’Olot és per força diferent, atès el nombre dels seus habitants i la dedicació de bona part d’ells en les activitats manufactureres, però ens deixa la mateixa sensació respecte dels cridats a la milícia. Cal distingir-hi entre la llista dels possibles mossos que vivien dins de la vila, i la dels que ho feien en el terme, en aquest darrer cas equiparable a les altres nuclis rurals de la comarca. Començant pels darrers, dels 68 homes inclosos en la llista del terme, el 41 % eren mossos, bovers o mulers; el 23,5 % eren fills de masovers; només un 10 % eren fills de propietaris dels masos (si bé cal aquí advertir que era habitual que els propietaris visquessin amb la seva família a Olot, on exercien de negociants o oficis de carrera); i el 25 % restant es repartien entre gent d’ofici divers, fills de jornalers o el cas de dos joves que feien de mestre d’escola particular en uns masos que s’ho podien permetre. Respecte dels 112 mossos de la llista d’aptes per a fer el soldat que habitaven dins de la vila, la situació experimenta certs canvis, però segueix tenint un to baix: el 44 % eren fills de pare amb professió reconeguda (segurament no serien fills primers, perquè aquests seguirien l’ofici patern); el 33 % eren aprenents o fadrins (els que més hi ha són d’aquests darrers), és a dir, joves, en general de fora d’Olot, que eren aquí per a fer l’aprenentatge d’un ofici al costat d’un mestre reconegut i que, per tant, ara podien veure truncat el seu accés a una professió; i el 22 % i escaig es repartien entre fills de jornalers, mossos i altres situacions, com ara 4 estudiants. No es pot pas dir, doncs, que l’obligació d’anar a fer el soldat a través del sistema de quintes fos massa democràtica o igualitària, les xifres vistes amb detall revelen que aquesta obligació carregava majoritàriament sobre els fills de les famílies de poca condició social i econòmica. És de notar que, a la llista d’Olot, molts dels mossos de les cases de pagès del terme ni tan sols hi són inscrits amb el seu nom i cognom, com passa amb la resta i era obligat de fer, sinó amb fórmules despersonalitzades i de poca fiabilitat, a la manera de “lo mosso o bover del manso Faja”, “el mosso de mayor edad del manso Fábrega” o “un mancebo labrador habitante en el manso Clusells".

Quatre anys després, una nova reial ordre del mes de desembre de 1730 manà fer altre cop una quinta o lleva de 4.806 homes, dels quals Catalunya n’havia d’aportar 169 i poc temps després, el 1732 se’n tornà a fer una altra de 7.153 homes més, 230 dels quals havien de sortir de Catalunya. El procés (desenvolupat al llarg dels anys següents) fou similar a aquell primer de 1726 i no em repetiré en el detall. Una novetat important en la comarca fou que, si bé en la quinta de 1726 els rectors de les parròquies havien assistit i s’havien integrat a la presidència de l’acte del sorteig, ara tot foren excuses per no ser-hi presents, una actitud que els textos donen a entendre que era força generalitzada, com si se’n volguessin desinteressar o apartar de forma desdenyosa. En deixaren constància els regidors olotins en les actes municipals de 1733: “Habiéndose pedido por parte nuestra a los párrocos de la presente villa de Olot, se sirviesen assistir en el presente auto de sorteo, han respondido esto es, el Rdo. Dn. Jaume Quera, sacristán, que estaba ocupado por cosas de la Curia, y el Dr. D. Manuel Soler, domero, que estaba indispuesto. Y así no podían assistir en dicho auto de sorteo”. L’octubre de 1734, el corregidor de Vic deia estar preparant una relació dels rectors de parròquia que havien assistit o no als actes de sorteig de quinta en la seva demarcació i demanà al batlle d’Olot un detall de “lo que hubiese ocurrido; u en caso de haber sido por la negativa de parte de los párrocos de esa villa, me enviará usted un testimonio para ponerlo con otros que han faltado en el corregimiento de mi cargo”. El que havia passat era que el 17 d’agost el batlle s’havia presentat davant dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve, mossèn Quera i mossèn Soler, “y les dixo si querían asistir al sorteo de los mossos solteros de dicha villa de Olot, que el día 17 se devia haver en la casa de dicho ayuntamiento (...), respondiendo que no podían assistir a dicha extracción por estar ocupados por dicha iglesia parroquial".

D'aquestes altres quintes dels anys trenta se n’ha de tornar a posar en relleu el poc entusiasme i fins i tot aversió que suposava per als pobles veure que alguns dels seus joves, en plena edat de treballar i d’atendre l’entorn familiar, eren obligats a desaparèixer durant uns llargs anys, entregats per obligació a la vida de la milícia. Les fuges, les desaparicions de joves a les portes d’un sorteig de quinta, seguien essent a l’ordre del dia i a cada nova convocatòria les autoritats polítiques del país havien de fer més notòries les amenaces i les penes contra els que es fessin escàpols. Dels sis mossos extrets l’agost de 1734 a Olot, es veu que, segons declaració de l’ajuntament, “solo se pudieron haber 2 de dichos sorteados, habiéndose ausentado los demás de la presente villa, sin haber podido saber su paradero, sin embargo haber hecho varias diligencias a este fin”. Passada una setmana sense haver-los trobat, “nos conferimos en las casas de los dichos sorteados requiriendo a sus padres, hermanos y amos respectivamente, dixesen donde estaban los dichos sorteados; nos respondieron que no estaban en sus casas ni sabían en donde se hallaban, por haberse ido de sus casas algunos días había”. D’aquí a pujar l’últim graó contra els fugitius: “Pasamos hoy inmediatamente por medio de publicación de pregón, en publicarles por reos incursos en las penas prevenidas en dicha Real Ordenanza” de convocatòria de la lleva. Els fugitius o les seves famílies podien ser multats amb 100 lliures, si bé aquesta vegada l’ajuntament es guardà d’aplicar-ho als seus familiars, per no haver-se pogut justificar “que sus padres, hermanos ni amos, hayan contribuido ni consentido en su fuga”. Encara sort.

També haig de dir que algun cop la cosa acabava bé per als interessos de les autoritats locals, obligades a cumplir el que els era manat: el 1732 el batlle de Bassegoda explicà que un cop fet el sorteig dels pobles i vist “que los mancebos todos se huyian dentro la Francia”, atès que ell era ben a prop de la ratlla amb aquest país, per on els sortejats es feien escàpols, els regidors li demanaren “que les hiziese entender a los que havian sorteado, que no se ausentassen, que se los daría alguna cantidad de dinero por regalo, a fin que sirviessen de gusto y con toda fidelidad al rey”. Amatent a l'encàrreg rebut, anà fins a Ribelles, a tocar de França, on féu cridar “con seguridad” a Andreu Campduras, veí del poble, i li demanà que accedís a fer el soldat, amb la promesa d’una gratificació. Quant? Va preguntar el jove. “Siete doblones de ocho de buen precio, y otros quales hazen la suma de ciento y noventa y seis libras moneda barcelonesa, y un par de camisas”, li oferí el batlle. El jove trobà l’oferta suficient i, acompanyat pel regidor de Llorona, fou portat a Besalú, on se’l detingué per a ser portat a Girona. Ep, que no hi hagi cap dubte, abans se li pagà tot el que se li havia promès; la paraula donada era sagrada, com havia de ser.

En els anys quaranta es tornà al sistema de lleves, la recluta de voluntaris per a la milícia. Llavors els entrebancs vingueren per la banda del cost que això suposava per als ajuntaments, ja que aquests havien de facilitar uns primeres recursos econòmics per a fer atractiu l’enrolament dels voluntaris. El 1744 tocà a Olot haver de buscar dotze joves que s’avinguessin a anar a fer el soldat i l’ajuntament no trobà altra sortida que demanar una contribució extraordinària a la població, “hazer un repartimiento por menor entre los vezinos y moradores de dicha villa, a fin de satisfazer la gratificación de dichos 12 hombres”. Ara bé, quan a l’any següent entraren els nous regidors a l’ajuntament d’Olot (es mudaven cada any) “hallaron no haverse aun hecho la entrega del número de soldados que tocaron a dicha villa, por no haverse cobrado la tasa hecha a cada uno de los individuos de ella”, i com que les autoritats els reclamaven els 12 homes, “no hallándose dinero suficiente para satisfazer la gratificación a los soldados”, van haver de demanar un préstec particular que comptaven retornar un cop tothom hagués pagat. Però en aquell 1745 el rei exigí a Olot altres 7 mossos més, i vinga a tornar a demanar una contribució a tota la població, amb l’agreujant que els que gaudien de privilegi militar al·legaren no haver-la de pagar. Havent recorregut a la Reial Audiència de Barcelona, es respongué a l’ajuntament olotí amb to bonàs, donant per fet que els privilegiats serien els primers a no voler desairar les disposicions reials: “El Rey tiene mandado que se haga esta recluta como la del año pasado, satisfaciéndose los gastos indispensables por el estado general de la villa [la població comuna] y contribuyendo voluntariamente a ellos los que gozen de privilegio militar o de privilegiada exempción, a que no se negarán una vez que Su Magestad pide como voluntario este servicio”. De bona voluntat poca o gota, perquè a l’any següent els olotins que gaudien de privilegi seguien sense voler pagar per a la gratificació dels que es presentaven per a anar a la milícia pel contingent olotí.

El 1770 es va voler posar en pràctica una nova fórmula amb pretensions de ser definitiva i perdurable, el reemplaçament anual obligatori, en el que, per a aquell primer any, Catalunya havia d’aportar 2.400 homes. Començà un estira-i-arronsa entre el que la reial ordre manava i el rebuig popular que suscità, i que desembocaria el 1773 en el conegut episodi viscut a Barcelona que coneixem amb l’expressiu nom d’Avalot de les Quintes, que obligà les autoritats a haver de recular. L’encaix del servei a l’exèrcit amb la vida i la construcció social i fins i tot econòmica, a Catalunya sempre va patir de mala peça al teler. Com va deixar dit en una ocasió el Marquès de la Mina (Santiago Miguel de Guzmán), que va ser capità general de Catalunya entre 1742 i 1767 i que per tant coneixia bé els catalans, “es tan odioso a este País el nombre de quintas”, que “se despoblaría el Ampurdán y la Cerdaña huiendo de las quintas”. Veient la documentació olotina, ves si no hi hauria pogut afegir també la Muntanya, el nom amb què es coneixia el que ara és la Garrotxa.

93. Un passeig per la història de les manufactures de la Garrotxa (1760-1800), de la mà de la Junta de Comerç de Barcelona

Escut de la Junta de Comerç de Barcelona

El 1760 va començar a funcionar la Junta Particular de Comerç de Barcelona. Els seus estatuts, aprovats tres anys més tard, establien com a finalitats de l’entitat tractar “de todos los negocios de comercio, agricultura y fábricas, y se darán todas las providencias económicas pertenecientes a su gobierno y adelantamiento”. Es deia “particular” perquè s’havia de supeditar a la Junta que hi havia a Madrid, la qual tenia caràcter de “general”. La formaven dotze membres (la majoria dels quals, comerciants) presidits per l’intendent general de Catalunya. Tot i que els afers de què s’ocupà no pararen de fer i desfer el camí entre Barcelona i Madrid (on tot s'havia de consultar), hi ha un sentir unànime en el parer que, mancada Catalunya d’institucions pròpies, la Junta sabé jugar un paper subsidiari rellevant, que fou significatiu en el camp econòmic, però sobretot en el dels ensenyaments artístics, tècnics i comercials. Si bé la Junta de Comerç de Barcelona perdurà formalment fins a 1847, aquí em referiré només a les seves relacions amb les nostres manufactures fins al límit cronològic de 1800.

Com no podia ser altrament (malgrat la Junta dir-se “de Barcelona”, el seu àmbit era tot Catalunya), la Garrotxa i la Junta varen franquejar-se sovint en aquestes quatre dècades del segle XVIII. Sobretot Olot, a on la Junta no sols s’interessà per la seva producció, sinó també per altres iniciatives, com l’Escola de Dibuix que s’hi obriria sota els seus auspicis. També foren freqüents les relacions amb Sant Feliu de Pallerols, on el tèxtil de la llana rutllava bé. En canvi fou molt més espaiada la comunicació amb els municipis de Tortellà i de Montagut, esporàdica la que mantingué amb Besalú, Argelaguer i Sant Cristòfol de les Planes, i, que jo sàpiga, inexistent a la pràctica amb la resta dels pobles de la comarca. Del desenvolupament de les manufactures garrotxines en el darrer terç del segle XVIII se n’ha traçat, sovint, un esquema simplificat, basat en estadístiques ascendents i amb la posada del focus d’atenció en les noves manufactures del cotó (gènere de punt i indianes). La documentació de la Junta de Comerç en les seves relacions amb la Garrotxa ens fa recordatori de la complexitat del tramat econòmic de la comarca i de la limitació que suposaria fer abstracció dels seus vessants polítics, organitzatius i socials.

El fragment dels estatuts de la Junta de Comerç que he esmentat al principi li assenyalava una dualitat en els seus objectius. Per una banda, el “govern” i per l’altra el “progrés” del comerç, l’agricultura i les fàbriques de Catalunya, o dit d’altra manera, intervenir en la tríada d’agricultura, manufactures i comerç i, a la vegada, promoure’n la seva modernització i expansió. Pel que fa a la primera acció, la governació, el paper de la Junta es mogué, al menys en les primeres dècades, dins d’un paper conservador, amatent al manteniment del vell esperit gremial com a garantia de qualitat. Sembla que en aquells moments pocs discutien el paper dels gremis. L’economista Francesc Romà i Rossell els defensava en un opuscle publicat el 1766, ja que garantien –deia– la qualitat de les manufactures, col·laboraven en la vida social de les poblacions, ajudaven al govern i resultaven d’utilitat sense generar cap perjudici. Una de les primeres feines de la Junta fou exigir i recollir l’actualització de les ordinacions dels gremis d’arreu del país, centrats en els dos que més interès li suscitaven, els dels paraires i els dels teixidors. No deu ser casualitat que el gremi olotí dels teixidors, sota la protecció del Sant Esperit, el 1762 estiguessin refent les seves ordinacions i que els paraires, sota l’advocació de Sant Esteve, en fessin de noves el 1763, tot i que ja en tenien unes que tot just venien de 1752. A Sant Feliu de Pallerols, el gremi de paraires i teixidors n’aprovà el 1766. La Junta s’interessà també per d’altres manufactures amb presència a la Garrotxa, com ara la de la pell i la del paper, però en la documentació de la Junta, no apareix cap afer relacionat directament amb les adoberies olotines ni amb els molins paperers de Sant Joan les Fonts i de Sant Cristòfol de les Planes (em refereixo sempre al segle XVIII), llevat de la seva inclusió ocasional en informes o textos estadístics de caràcter general.

Per a la vigilància local del compliment d’aquestes ordinacions i del correcte ajustament de les fàbriques i productes al que s’hi establia, la Junta de Comerç tenia escampats pel territori català els veedors o inspectors. N’hi havia dos a cada lloc (amb els seus substituts), un per al gremi de teixidors i un altre per al dels paraires, però només n’hi havia a les poblacions amb un mínim de producció tèxtil i, si això no passava, els paraires dels llocs petits s’havien de traslladar a la població més propera on sí que n’hi haguessin, a fer-hi validar les seves peces. A la Garrotxa els trobem amb suficient continuïtat a Olot i a Sant Feliu de Pallerols. Entre els noms d’olotins que he pogut recollir, deixant de banda els substituts, hi ha els de Joan Coll (1770), Miquel Sala (1770), Miquel Mas (1771, 1772), Mateu Andreu (1771), Josep Armengol (1777), Sebastià Ortet (1777, 1782), Fèlix Casals i Marunys (1789) i Anton (o Magí) Balat (1789). A Sant Feliu de Pallerols deurien instituir-se el 1770, promoguts pel paraire Josep Bach. La Junta s’hi va posar en contacte perquè abans l’informés de quants paraires i teixidors de llana hi havia, quants n’eren mestres, quins gèneres fabricaven, i també s’interessà per a saber quants paraires hi havia a les poblacions d’Amer, Rupit i Sant Esteve d’en Bas, possiblement en vistes a integrar-les a la jurisdicció dels veedors de Sant Feliu.

També hi havia veedors a Montagut i a Tortellà, però la seva presència sembla diluir-se a mida que avancen els anys, potser perquè l’embalum de la seva producció tèxtil (en aquests moments estem parlant de la llana) seria massa minsa. El 1769 la Junta va manifestar els seus dubtes sobre la idoneïtat de Joan Blanch com a veedor teixidor de Montagut, “por mantener actualmente taberna”. Cap a finals de 1772 la Junta rebé una denúncia del paraire Miquel Casas contra la poca fidelitat dels veedors de Montagut i s’ordenà al veedor paraire d’Olot que, assistit per un notari, hi anés amb l’encàrrec que “reconosca y examine los paños fabricados y dispuestos a fabricar que halle en las fabricas del citado lugar de Montagut”. El resultat fou decebedor: Esteve Domènech, veedor paraire, feia poc que havia enviat draps a Barcelona i ara només tenia en marxa unes teles que eren a Besalú, mentre que el veedor teixidor, Joan Mias, tenia el teler parat; dels 18 restants que se suposava que tenien telers a Montagut (entre ells, el mestre de minyons, Jaume Pujol), 10 estaven inactius, dos no feia gaire que havien donat sortida al que tenien i només els sis restants foren trobats treballant alguna peça. De nou, a primers de 1773 els veedors de Montagut tornaren a ser denunciats a la Junta per no complir amb les seves obligacions. El 1782 els paraires tant de Tortellà com de Montagut foren requerits per la Junta a declarar “quantos maestros componen el gremio de pelayres de esa villa, quantos telares tienen corrientes sus individuos, qué calidad de ropas trabaxan y qué número de piesas hacen annualmente".

Pel que fa a Besalú, diria que no va arribar a tenir-ne. Ho intentaren el 1779 els de la confraria de Sant Joan, però la Junta els demanà que justifiquessin el nombre de telers que tenia la vila i que, mentrestant, “acudan a los vehedores del pueblo más inmediato en donde huviere gremio para la avilitación” dels draps que s’hi obraven. El 1781 el paraire Bernat Molleras i el teixidor Josep Santaló sol·licitaren a la Junta ser nomenats veedors, però després de tornar a demanar-los dades sobre l’activitat tèxtil de la vila, la resposta fou la mateixa: a Besalú hi havia massa pocs telers en funcionament. A Argelaguer, el 1789 Pere Turrós i altres paraires i teixidors del lloc també demanaren la creació de veedors, però la Junta es mantingué en el seu criteri i primer de tot va voler saber, amb números a la mà, la realitat manufacturera del poble.

A instàncies de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1769 van sortir les “Ordenanzas que el rey nuestro señor, que Dios guarde, manda observen los fabricantes de todas clases y bayetas finas del Principado”, en les que, en els capítols 21 a 25, es definien amb claredat les atribucions dels veedors. Cada poble havia d’enviar una mostra o patró dels draps que s’hi feien, les quals, un cop aprovades per la Junta, servirien en les inspeccions periòdiques que els veedors havien de fer a les fàbriques, per a comprovar que els seus gèneres fossin d’idèntica qualitat a la de les mostres. Un cop verificat això, la peça havia de ser segellada pel veedor, el qual, per aquesta feina, cobraria un petit honorari del fabricant. L’obligació d’enviar aquestes “muestras o patrones de cada classe de paño que alli se fabricare” la va recordar la Junta als gremis de paraires d’Olot, Montagut i Tortellà el 10 de novembre de 1770. Olot les va enviar el 26 del mateix mes i Tortellà el 2 de desembre, mentre que Montagut no ho féu fins a finals d’any, amb l’excusa de ser “por falta de correo de ésta a la villa de Olot, como también por no haver encontrado de la qualitá”. No sé si serien les mateixes mostres o unes altres, però el 1773 la Junta digué als d’Olot que una part de les mostres eren satisfactòries i podien passar-les a recollir, però que n’hi havia d’altres que no tenien la qualitat deguda i s’havien de tornar a enviar “sin pérdida de tiempo de manera que no tengan defecto alguno”. De nou el 1786 la Junta demanà a Olot –també a d’altres poblacions de Catalunya– que enviessin “una muestra de todas las ropas que se trabaxan en esas fábricas de lana para inteligencia de la mencionada Real Junta”. Tenim un exemple d’aquesta funció de vigilància. És una certificació de 1789, per la qual els veedors d’Olot acreditaren “com Sebastià Ortet, teixidor de dita vila, com nos a presentat un paño 18è blanch de 30 rs., lo qual paño hera ben texit y ben ordenat com nos demana la Real Junta de Comers de Barcelona y lo qual paño se nos presenta y tenim aprovat...”. A més d’aquestes funcions rutinàries d’inspecció, era també competència dels veedors vigilar qualsevol incompliment del que preveien les ordinacions dels gremis o les normes generals. El 1770 els veedors d’Olot alertaren la Junta sobre els abusos que hi havia “en essa villa de teñir los paños blancos en diferentes colores, siguiéndose de ello los prejuhicios que son visibles”. La Junta determinà “que por ahora se permite solamente tinar los paños en blanco de los colores de grana, amarillo, ante, verde, granze, morada y colorado con brasil, y ningún otro”. La Junta també trobà inadmissible el que feien els paraires de Tortellà, d’allargar més de quatre pams del que estava permès “las piessas de paños que se fabrican en esta villa y se remiten a la de Olot para los últimos aparejos”, una pràctica que, entenc, suposava un frau a les taxes d’habilitació, perquè feien més peça amb el mateix preu.

Els veedors es mudaven cada any. Cada un dels dos gremis del lloc remetien a la Junta una terna, de la qual en triarien el veedor i el seu substitut. Però no sempre les coses anaven de manera fluïda. El 1770 en una de les ternes d’Olot es veu que s’hi havien inclòs individus de poca experiència, amb l’excusa que tots els agremiats havien de passar pel càrrec. La Junta ordenà al gremi de teixidors “que forme terna para nuevos vehedores, de aquellos sugetos que concidere más a propósito para dicho empleo, el que no debe precisamente turnar entre todos sus individuos, sino que ha de recaher en sugetos que sepan desempeñarlo”. En aquell mateix any, la Junta denuncià la resistència dels teixidors de Sant Feliu de Pallerols a fer les propostes de veedors i els urgí a fer-ho, “bajo la pena de 25 ll. que se exixirán [=exigirán] de sus bienes propios, aplicadores según reales órdenes”. Segons la versió dels de Sant Feliu, ells sí que haurien fet la tramesa de la terna, però ves que no s’hagués perdut pel camí. Fos com fos, no els costà de fer-ne una nova tramesa. El 1796 tant els gremis d’Olot com els de Sant Feliu van ser advertits per la Junta que “no haviendo embiado Vms. nota con respeto al nombramiento de vehedores de fábricas para el año en que estamos, observándose algunos abusos en ellas, conbendria que, a la mayor brevedad, me la remitan”. En honor a la gent d’aquí, cal dir que no eren sols, l’avís de la Junta s’envià també a d’altres 24 poblacions catalanes més.

Llibre del Gremi de Paraires d'Olot (ACGAX)

Com que a ningú no li agrada que de fora de casa vinguin a ficar el nas en les coses pròpies i que li controlin el que fa, davant de previsibles reaccions irades per part d’algun fabricant davant d’algun veedor, aquests podien comptar amb la força de l’autoritat del batlle, com a representant ordinari de la justícia que era. El 1773 un teixidor de Montagut, Pere Pinti, es negà a què els veedors li revisessin els telers i peces obrades; la Junta els instà a fer la seva feina, “y que en caso de que las justicias recistiesen a darles asistencia como se les manda (…), formen certificación de ello y la remitan”. El 1775 els prohoms del gremi olotí dels teixidors acudiren a la Junta perquè instessin el batlle a procurar-los “el aucilio correspondiente para hacer cumplir a los texedores renientes las ordenanzas mandadas observar en lo respectivo a su oficio”. Els veedors, a més, tenien capacitat sancionadora, podien posar multes per valor de 100 rals d’ardit (50 lliures), que era força diner. En quests casos, la Junta feia costat als veedors, com ho féu saber, el 1782, a Sebastià Ortet d’Olot, la vegada que va haver de multar Miquel Rovira per haver-se-li trobat una faixa de drap sense habilitar: “y si el interesado se propasase con Vm convendrá que remita testimonio, para tomar la providencia que ponga a Vm en seguridad y a dicho Rovira le contenga en el debido respeto y obediencia”. El suport de la Junta no era pas desinteressat, ja que de la multa se’n feien tres parts iguals. Una se la quedava el veedor actuant i les altres dues s’enviaven a Barcelona perquè la Junta se’n quedés una part i passés la tercera a la Junta General de Madrid. No tenir present aquesta distribució provocà un conflicte entre la Junta i el mateix veedor Sebastià Ortet, quan, en aquell mateix any, va decidir rebaixar una multa. Resulta que el paraire Magí Ortinez, d’Igualada, havia venut a alguns olotins draps que no portaven l’habilitació. Ortet el va sancionar, però els de la Junta van quedar parats quan, en lloc de les 33 lliures, 6 sous i 8 diners (dues terceres parts de 50 lliures), en reberen la meitat, i és que els veedors olotins li n’havien perdonat una tercera part. La Junta avisà que res de res de minvar les multes, perquè al final era ella la que en resultava perjudicada en els seus ingressos: “las multas se han de cobrar precisamente según están inpuestas en las ordenanzas, sin ser lícito ni permitido a los veedores hacer ni consentir en que se haga gracia alguna, pues de lo contrario serán responsables de su reintegro”. A vegades eren els gremis els que instaven la Junta a emprendre accions contra els que no complien la normativa.

Un aspecte important de l’organització gremial era el control de l’accés a la professió. En les manufactures tradicionals, l’exercici de l’activitat no era lliure, sinó que requeria superar uns graus establerts per cada gremi. Era una forma d’assegurar el pas per una època d’aprenentatge, però a ningú no se li escapa que també era una manera de limitar la competència i d’autoprotegir les expectatives de negoci. El 1770 el gremi de teixidors d’Olot denuncià a la Junta de Comerç que els paraires els pressionaven perquè fessin mestre a Joan Sala, “no obstante de no haver estado tres años aprendiz”. Els teixidors adduïen que les seves ordinacions no contemplaven cap excepció i la Junta els donà la raó. El 1774, per algun motiu que no sé dir, el gremi de paraires es féu el remís a l’hora d’atorgar a Pere Costa la condició de mestre. Va presentar un recurs a la Junta perquè intercedís a favor seu i li fos concedit el mestratge –previ examen i pagament de drets– atès que tenia una botiga oberta al públic des de feia quatre anys, però, potser per aquesta mateixa il·legalitat de tenir botiga sense ser-ne mestre, la Junta ho desestimà. Hi insistí el 1777 i, per fi el 1778 aconseguí que la Junta, ara sí, ordenés al gremi de paraires d’Olot la concessió, previ examen, del mestratge i admissió al gremi. A Sant Feliu de Pallerols, el 1787 el sobreposat de la confraria de paraires, Domingo Marmiña, envià un memorial a la Junta per demanar-los que “se quemen las perxas y cardas a Benito Bertrán y a Juan Gurt”, perquè tot i que deien que havien passat els exàmens, hi havia bastants dubtes sobre la netedat amb què ho havien fet. Hagueren de pagar els endarreriments i passar de nou les proves de mestre. El 1794 el mateix gremi de Sant Feliu de Pallerols denuncià a la Junta “a Antonio Donay, que ha exercido el oficio de sastre y tiene fábrica de ropas,encubriendo abusos".

Les noves ordinacions generals de 1769 a què abans m’he referit, instades per la Junta de Comerç de Barcelona, van permetre reglar unes vies d’obertura que fessin compatibles la perpetuació de l’estructura gremial amb la reorganització i noves dimensions de les anomenades “fàbriques”. En el primer capítol es permetia que qualsevol mestre, reconegut com a tal en qualsevol de les organitzacions gremials dedicades a la manufactura drapera (fos paraire, teixidor de llana, tondosaire, cardador o tintorer) podia tenir fàbrica de draps, sempre i quan disposés dels treballadors adequats per a cada un dels passos de la producció. Per dues cèdules de 1779 i 1784, es disposà que les dones i les nenes no fossin excloses dels treballs manufactures, sinó que poguessin ocupar qualssevol treballs “compatibles con el decoro y fuerzas de su sexo”. També el 1784 se suprimí l’impediment que tenien els fills il·legítims de poder exercir determinats oficis i arts. Aquesta legislació va ser invocada per la Junta el 1788, quan el gremi de paraires d’Olot es queixà que “algunos, sin ser graduados en maestros, exercían con libertad el tal oficio, en formal contravención de las constituciones y ordenanzas, con mal ejemplo y conocida decadencia del citado gremio” i que, havent demanat auxili al batlle perquè actués contra aquells que exercien sense tenir-ne el mestratge, no els havia volgut ajudar. Per tota resposta, la Junta acordà “remitir a V. Ms. un ejemplar de las ordenanzas de paños de 15 de enero de 1769, para que V. Ms. las observen y hagan observar puntualmente”. Semblantment passà el 1796, quan un grup de paraires de Sant Feliu de Pallerols pretengué tenir l’exclusiva o monopoli d’una fàbrica d’estam que havien engegat en la població; la Junta els deixà clar que “no apoyará solicitud alguna por la qual se busque a concentrar en cierto número de personas esta fábrica y venta de estambres, que entiende han de ser a todas facultativas”. També s’hi va remetre el 1800, a rel de la queixa dels paraires del mateix lloc, que denunciaven que a la vila es feia “fabricación de paños y de otros texidos por sugetos no agremiados de maestros en la confraria”. La Junta ho desestimà i els recordà que des de 1769 es podia dedicar a fabricar draps “todo maestro aprobado de pelayre, de texedor de lana, tundidor, cardador o de tintorero”. A l’any següent reaparegué la qüestió, amb la queixa de Jacint Gurt, de la mateixa vila, i de Jacint Viñeta i socis de Sant Cristòfol de les Planes, contra el gremi de paraires de Sant Feliu, que volia impedir-los la fabricació de teixits. La resposta que en coneixem de la Junta són les ordres donades al gremi perquè aturessin qualsevol actuació en contra d’aquests fabricants. Aquesta obertura de la carcassa gremial ens ajuda a entendre millor el creixement de les societats o companyies fabrils i comercials que es constituïren a la Garrotxa, i de forma particular a Olot, durant les darreres dècades del segle XVIII i que ben aviat podran fer el pas a una nova manufactura, que trencarà motlles, la del cotó.

La funció inspectora de la Junta de Comerç sobre el territori, ens ha legat una sèrie d’estadístiques i informes sobre les manufactures catalanes en la segona meitat del segle XVIII, que difícilment haguéssim tingut sense aquesta tutela. Si bé podem dubtar de l’exactitud d’algunes de les dades que s’hi inclouen (l’olotí Pau Caralt, en un dels informes, diu que no és tan minuciós com se li havia demanat, “però he fet lo que he sebut”), en el seu conjunt resulten útils per a defugir les generalitzacions i les vaguetats. Pel que fa a la Garrotxa, la major part de les dades que ens proporcionen han estat publicades i, per tant, aquí només faig menció de tres informes enviats des d’Olot a la Junta, dels que només se n’ha fet ús de forma parcial. El primer és del 24 de març de 1764, elaborat pel mencionat Pau Caralt i Bové, negociant; el segon –el més complet– el signa el 17 d’abril del mateix any Miquel de Vidueyros i Roldan, que era l’administrador de la duana d’Olot; i el tercer és del 9 de febrer de 1765, rubricat pels regidors de la vila. Tots tres informes responen a un qüestionari previ de la Junta (en algun cas, a instàncies de la Junta Central de Madrid) sobre la fabricació local de draps, l’existència o no d’organització gremial, la llana que s’hi usava i el seu preu, els jornals dels operaris, la filatura, els aparells i les operacions més comunes que s’hi feien i, finalment, les mesures que convindrien per a assegurar-ne el seu futur. Vegem alguns exemples de la informació que ens aporten sobre les manufactures olotines, començant per la complexitat de persones que treballaven en el procés del tèxtil. Diu Vidueyros: “Se necesita de operarios, para batir la lana con la barra y emborronar, un hombre, otro para emborrarla, tres para cardarla, nuebe hilanderas, tres gavinadores, dos retorcedores y un urdidor. Para el telar se necesita, dos para tejer y uno para hazer cañones, esto se entiende para cada pieza de paño de tiro de quinze a diez y seis ramos”; però aquí no s’acaben les operacions, perquè després vénen “esborrar”, “molinar”, perxar, abaixar, estricar i premsar, totes amb els seus corresponents operaris i sous, que Vidueyros ens detalla amb precisió. Aquest mateix ens explica el procés inicial que segueix la llana: “Las lanas se sortean primero, escoguiendo del bello las calidades competentes, para cada calidad de paño, siendo la de mejor calidad y finor los escanales y cuello. Después se limpian con agua caliente que no llegue a bullir, dentro de unos cozios de madera para hazer saltar la churia o suarda. Luego en canastas se mete al río en agua corriente, meniándola fuerte con las manos hasta que ven que queda limpia de la suarda y blanca, la que después se tiende al sol para secarse”. Per la seva banda, Pau Caralt recalcava els esforços dels olotins per tirar endavant les manufactures sense ajudes externes: les premses per a deixar els draps impecables “no están construhidas con los aparatos y conveniencias que se hallan en las fábricas validas con la protección real, solo proviene de las pocas fuerzas y caudales de que se ven faltos los fabricantes de este terreno".

Sobre la protecció reial d’algunes fàbriques que ara s’ha esmentat, es tractava d’una concessió a determinats establiments que havien demostrat una bona qualitat en els seus productes o la incorporació d’innovacions tècniques, per la qual, a més, es podia gaudir de certes exempcions tributàries. A Olot hi havia una casa amb títol de fabricant reial, la de tisores de tondre de la família Planas, atorgat en un llunyà 1739. El 1783 els importants fabricants olotins Lluís i Josep Bastons, pare i fill, després d’enumerar els seus mèrits en els avenços de les manufactures olotines, demanaren com a premi a la monarquia, a través de la Junta, que el cotó que necessitava una de les seves fàbriques, la de mussolines, pogués entrar de l’estranger lliure de drets; que aquestes mussolines poguessin vendre’s arreu de l’estat sense pagar drets de portes, i un darrer favor de tipus més personal, el poder usar d’espasa i armes per a la seva seguretat en els viatges. No se’n sortiren, perquè hi havia d’altres fàbriques de mussolines i no es podien fer distincions i, pel que fa a l’ús d’espasa i armes, vingué a dir-se’ls que els havien donat una bona idea, i que a partir d’ara ho autoritzarien a qualsevol fabricant català que disposés de vint telers actius de qualsevol gènere de cotó. Temps després, el 1803, Francesc Salgas i Rafel Ortet, socis en una companyia olotina de tint, sol·licitaren a la Junta la gràcia de títol reial, atès que tintaven el cotó amb una perfecció comparable als tints estrangers. Tot i els informes satisfactoris del batlle i de l’ajuntament d’Olot, la Junta acordà no donar-hi suport, perquè “no puede desentenderse que otros antes que él han establecido aquí, con buen éxito, este tinte” i per tant “no tiene ya el mérito de nueva esta industria”. Però en la seva resposta, la Junta apuntava cap a unes noves perspectives de formació tècnica, quan avisava als d’Olot que les manufactures havien de pujar al carro dels nous coneixements científics, que s’estava a punt de crear a Barcelona una Escola de Química, i que “con la propagación de los conocimientos chímicos serán comunes este y otros tintes, que hasta ahora se han mirado como resulta de combinaciones de gran mérito".

L'anterior consideració ens apunta alt: no es podia seguir vivint d’un aprenentatge transmès mimèticament de mestres tintorers a aprenents, sinó que calia basar la professionalitat en el coneixement i en una tècnica sustentada per aquell. Estaven preparades les manufactures olotines d’aquell moment per a fer aquest salt? La resposta, per la complexitat de la realitat, ha de ser dual. Quan les manufactures no tenien prou sortida, d’entrada ningú no qüestionava la bondat del productes, sinó que se cercaven culpables en el propi entorn o fora de les fronteres. Recordem que en aquells tres informes de 1764-1765 sobre les manufactures olotines, a la darrera pregunta es demanava per les causes d’una possible decadència de les fàbriques. Miquel de Vidueyros ho atribuí als mals temps en general i als drets que gravaven la llana, però també a la poca professionalitat d’alguns fabricants sense escrúpols que feien mal a tot el col·lectiu, “pues es un exceso las trampas que se hazen y minoran la ropa que es buena, y la hazen inferior sacando los ilos de su centro, y después con una especie de tierra que tienen la embratan [embruten] y después sucede que, en mojándose se buelve dicha ropa como una red”, trampes de les que també es queixava Pau Caralt en el seu informe. Una altra pràctica, denunciada en un escrit de 1770, consistia a portar a Olot draps sense tintar fets a Camprodon o a Vilallonga, i un cop aquí donar-los el color. Com que el color no es donava a la llana directament, sinó al teixit, aquests colors afegits no tenien “permanencia ninguna, en grave perjuicio del público y totalmente contrario a las ordenanzas de la Real Junta, en tanto que las tiendas ya no gastan quasi otros, y no gastan los paños fabricados a Olot, por tener algún más precio, por tenyirlos estos pelayres en lana y como previenen las ordenanzas, y que tienen mayor coste”. Però després la decadència seria atribuïda al contraban, que qui més qui menys tothom practicava en una comarca a tocar de la ratlla de França. És del 1790 un informe elaborat pel comerciant de Barcelona i Cadis Agustí Miret, proposant diverses mesures per a millorar les fàbriques catalanes. En la seva anàlisi prèvia dels vicis que aquestes presentaven, inclogué que “a más de aquellos errores, se hallan los fabricantes de Cataluña, y particularmente los de la Serdaña, Olot y otros recintos, con otro no menos grave y algo más difícil de remedio que los ya propuestos, qual es el cebo de las introducciones fraudulentas de medias de seda, estambre y algodón”. Entre els papers de la Junta hi ha un full de gran format, amb el pla que proposava el fabricant olotí Josep Bastons de construcció a Barcelona d’un magatzem central on es controlessin les mercaderies i el contraban que venia de França.

Tot això no vol pas dir que hi hagués immobilisme a les manufactures d’Olot i de la Garrotxa. És cert que els gremis patien de conservadorisme i d’estar més pendents a l’autodefensa que no pas a una visió del seu ofici amb perspectiva àmplia, però això afectava només una part de la població, perquè els botiguers i comerciants tenien un esperit més obert. La irrupció del cotó en gran escala a Catalunya i el paper destacat que des de 1774 tingué Olot –i de retruc la comarca– en el gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i la seva més limitada extensió cap a les indianes, fa pensar que sí, que les manufactures olotines eren capaces de reinventar-se, amb l’avantatge que el tèxtil del cotó, per ser nou, no estava sota control gremial. El nombre de “mitgers” (la denominació amb què foren reconeguts els operaris d’aquesta nova activitat) va créixer a marxes forçades, encarnats sobretot en el jovent, que trobà en aquest ram una ocasió per a guanyar-se la vida. I si la Junta demanava una major formació dels operaris de les fàbriques, Olot hi respongué amb la creació, el 1783, de l’Escola de Dibuix, assessorada precisament per aquest mateix organisme, una escola pensada sobretot per al disseny de les indianes, però que s’ocupà també d'altres oficis, com el disseny de fusteria decorativa. La documentació de la interacció entre l’Escola i la Junta de Comerç de Barcelona ha estat publicada en la seva integritat i, per tant, ara no m’hi estenc. En aquest esperit d’innovació i creació, cal tenir present que si el gènere de punt de cotó a màquina pogué gaudir de creixement, fou perquè els manyans olotins saberen copiar amb perfecció un telers de gènere de punt d’origen francès portat a la vila per immigrants del Llenguadoc i vés a saber si hi feren alguna modificació i tot. A part d’això, també hem de recordar la presència a Olot, entre els anys més o menys de 1787-1794, del piemontès Joan Domingo Vittone. El 1794 es posà en contacte amb la Junta perquè li avalessin tres invents que deia haver ideat: un molí fariner que no precisava ni d’aigua ni de vent, una màquina per a filar cotó que qualsevol podia fer anar, i una màquina per a cardar el cotó amb un mecanisme de rellotgeria. Vittone demanava prerrogatives per a aquestes seves invencions, però tot i que se li insistí, no s’aconseguí que es traslladés a Barcelona a exposar el funcionament dels seus invents davant de la Junta de Comerç.

La promoció i modernització de la indústria i el comerç era el segon dels objectius fundacionals de la Junta de Comerç de Barcelona. Quan es produí l’entrada i expansió del gènere de punt de cotó fet amb màquina, s’hi interessà de seguida. Les primeres notícies que els arribaren, el 1773, venien de Puigcerdà, però aviat se’ls creuaren altres veus que avisaven que aquest nou ram també era present a Olot (1774), on no trigarien gaire a constatar que hi havia “muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón”. Del seguiment que féu la Junta dels orígens d’aquesta indústria a Puigcerdà i a Olot n’he parlat en una altra ocasió i no en faig ara repetició. A Catalunya feia temps que arribava cotó per a les fàbriques d’indianes, que venia ja filat de fora. Ara, l’ús més ampli d’aquesta matèria primera esperonà, a mitjans dels anys seixanta, l’establiment de filatures en el Principat, consolidades amb la creació, el 1772, de la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona. Pel que fa a Olot, la primera notícia ens la dóna la Junta el 1775 –a un any escàs d’haver-s’hi introduït la nova indústria–, quan en una resposta sobre la filatura de cotó que promovia el mossèn rector de Vilamajor, se’ns diu que a Olot “nos han asegurado exceden de cien telares los que hay corrientes de medias de algodón, y que hacen ilar algodón de América por su propia cuenta”. Es tractava de filatura manual. La seva mecanització encara tardà uns anys a arribar, però és interessant constatar que en aquell mateix 1775 un olotí, Jaume Ordeix, ja manifestava a la Junta que tenia ideada –només ideada– una màquina per a filar cotó, de la qual no se’n tornen a trobar notícies. Amb caràcter general, les màquines de filar arribarien al voltant de 1790 i, pel que fa a Olot, no seria fins a 1792, amb una especial menció del 1793 quan, per uns pocs mesos, s’hi instal·laren les primeres màquines de filar water-frame de tot Catalunya.

Relacionat amb el cotó i el seu tintatge vermell (de llarga tradició olotina per allò de les barretines) hi hagué l’intent, el 1793, de crear a Catalunya una fàbrica del que en deien “casquetes morunos”, amb la finalitat de fer-ne exportació al sud i al llevant de la Mediterrània. Un dels llocs als que la Junta de Comerç demanà informes fou a Olot, “en atención a lo extendido de aquellas fábricas en medias y gorros”. Per a aquesta fàbrica es va mirar si calia fer venir algun expert estranger, però a la Junta li semblà innecessari, perquè s’hi podia destinar algun dels operaris de les fàbriques catalanes, com demostraven tres gorres musulmans fetes a Olot que, comparades amb una feta a Tunis, quedà clara “la facilidad con que se trabajarían y se hirian perficionando aquí sin intervención ni ausilio extranjero”. El tema no reapareix fins al desembre de 1801. Ara es tractava d’enviar algú d’Olot a la ciutat de Paterna, al País Valencià, on hi havia una fàbrica reial de gorres musulmans, per tal que fes l’aprenentatge i, de retorn, pogués obrir un establiment d’aquesta mena a la seva població d’origen. El seleccionat fou Jaume Costa, de qui al mes de maig de 1802 s’afirmava haver-se instruït “en la construcción de gorros musulmanes completamente”. Retornat a Olot, al novembre demanà una sèrie de condicions per a establir-hi la fàbrica, entre elles un local al gran edifici sense ús de l’Hospici, l’exclusiva de la seva fàbrica durant vuit anys, i el títol de fabricant reial. La iniciativa topà amb certes desavinences amb els altres paraires olotins i acabà en un estrepitós fracàs.

Acabo amb dos apunts breus que situen la relació entre Olot i la Junta de Comerç no pas a la Garrotxa, sinó a la ciutat comtal. Allí la Junta tenia oberta la seva pròpia Escola de Dibuix, i l’olotí Jaume Tresserra el 1789 demanà de ser admès a les oposicions de la classe d’Arquitectura; el seu nom s’ha preservat, perquè la Junta li demanà “explique a qual de las tres clases de Arquitectura quiere Vm. oponerse, a la primera, segunda o tersera, pues no puede aspirar más que a una”. Finalment, en aquest marc de les escoles creades per la Junta a Barcelona, i encara que sigui dels inicis del segle XIX, no puc deixar de fer esment de l’olotí Francesc Serra i Ginesta, introductor de la taquigrafia a Catalunya, una matèria que la Junta incorporà el 1805 als seus ensenyaments, i en confià la docència al nostre compatrici, que l’exercí fins a la seva mort, el 1836.

70. Gel al pic de l'estiu: els pous del glaç d'Olot al primer terç del S. XVIII

Poder disposar de glaç en tot temps i, en especial, en els calorosos mesos de l’estiu (que és quan va millor), en el segle XVIII era un petit luxe perfectament permès a una part de la població. No és que hi haguessin màquines capaces de fabricar-ne, com passa ara, sinó que era la simple aplicació, en aquest camp, de la vella faula de la formiga i la cigala, aquella que aconsellava la previsió formigueta d’aplegar el necessari durant l’època d’abundor, per tenir-ne quan anessin maldades, en contrast amb el fer de la cigala, que, per passar-s’ho més bé del compte en l’època dels fruits, patia les mancances de l’època improductiva. Així de senzill era el secret per poder tenir glaç a l'estiu: guardar-lo ben guardat a l’hivern, que és quan la naturalesa ens dóna la neu o el glaç. I on es guardava perquè es mantingués fins a l'estiu? En els anomenats  “pous del glaç”, unes instal·lacions soterrades, fora de l'acció del sol i la calor. A Olot tenim el carrer del Pou del Glaç, un nom posat per l’ajuntament el 1951 (així, en català en plena època franquista!) “por ser precisamente en aquel lugar donde existía el antiguo Pou de Glaç”, deia l'acta municipal. D’aquest pou avui dia no en queda res, però a la Garrotxa encara són de bon visitar els que hi hagué a Argelaguer, a Sant Feliu de Pallerols i ben segur que algun més que ara no em ve a la memòria.

Començant per allò més necessari abans de tractar el que és superflu, cal dir que el glaç tenia un ús terapèutic per al dolor i les inflamacions, una bona raó per mirar de poder-ne disposar durant tot l’any. El 1725 l’ajuntament d’Olot, atenent una súplica del superior del convent de pares caputxins, s’avingué a “satisfer lo glas se a pres per los malalts y algun dia per alívio de la Comunitat” durant l’any anterior, en el que havien consumit 529 lliures de glaç. A dos diners la lliura de glaç, resultaren a pagar 4 lliures, 8 sous i 2 diners. Però el seu principal ús era, com ja apuntava el superior dels caputxins amb això de l’alívio de la comunitat, per a mitigar les calors de l’estiu amb una bona beguda fresca o per a qualsevol moment de l’any. El glaç esdevenia així un producte valorat. El 1714 els cònsols d’Olot, ja sota l’obediència de Felip V, en remeteren al comte de Fiennes (comandant de l’exèrcit borbònic a tota la zona de l’Empordà, Garrotxa i voltants de Girona), que es trobava a Sant Feliu de Pallerols, “attès que dits señors cònsols tingueren intelligència serà del agrado de dit señor compte de Frinas [Fiennes] lo donar·li la subsistència del glas per son servey”. El subministrament del glaç era a Olot un arrendament municipal i una de les condicions de l’arrendament unia el seu caràcter de monopoli amb el que dèiem de la beguda fresca: segons les condicions de l'arrendament de 1718, “los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y bèurer seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas y neu hauran menester, en casa del dit arrendatari y no en altre part”. I encara més: tots els olotins també restaven obligats a comprar el glaç a aquest arrendatari, però en cas de celebracions de casaments i altres per l’estil (per part només, és clar, de la gent que s’ho pogués pagar), l’ús del glaç passava a ser tan extens, que llavors es feia excepció al monopoli de venda de glaç i es permetia que en “los temps de noces, esposalles o altres dias en què tindran molta gent forastera” era lícit als particulars “anar a comprar lo glas o neu en gros en altres parts fora de dita vila y terme per llur gasto y no més".

Alguns pous funcionaven només com a nevera, com a dipòsit on preservar i emmagatzemar la neu o el glaç que es baixava de la part alta de les muntanyes. Podria ser aquest el cas del pou d’Argelaguer. El 1702 dos traginers de Besalú, Rafel Cruset i Joan Manyalich, reberen l’encàrrec del botiguer banyolí Miquel Pelagrí de portar-li cada dia a Banyoles, des d’Argelaguer, quatre càrregues de neu, que els traginers rebrien a la vegada dels que la portaven a Argelaguer: “así com los altres traginers qui la aportan a Argelaguer las dexaran, ells las carregaran”. Aquestes quatre càrregues diàries de neu les servirien “fins a Nostra Sra. de Agost lo menos, y si després se ha menester, ells tingan sempre la fatiga conforme ab thenor del present los ho dono, comensant lo primer de juny”. Segurament que la neu o el glaç la deurien transportar de nit o matinada per evitar-ne pèrdues, com també es feia amb el peix que venia de la marina, perquè no es fes malbé amb el sol del migdia.

Portadors de glaç als Pirineus (postal francesa)

Però els pous d'Olot, com corresponia a un territori fred, eren complets, constaven de font, bassa i pou. Durant l’hivern la bassa s’omplia d’aigua, que es deixava a mercè de les baixes temperatures de la nit perquè es glacés. Aquest glaç, fraccionat amb blocs, era després portat a l’interior del pou per ser guardat, i les basses es tornaven a omplir per repetir l'operació totes les vegades que el fred ho permetés. El glaç, per tant, no venia de fora, sinó que es produïa in situ, aprofitant el fred natural de l’hivern. Podia donar-se el cas que durant l’estiu s’acabés el glaç, potser perquè l’hivern anterior hagués estat massa benigne i se n’hagués pogut fer poc. En aquest cas, sí que també a Olot s’havia de recórrer a fer-lo portar de fora. A l’octubre de 1707 Jaume Mirambell, de Camprodon, féu fer una certificació notarial conforme havia portat i descarregat davant de la casa del botiguer olotí Miquel Germà (un dels arrendataris en aquell any del dret de vendre neu o glaç) “dos càrregas de neu lo dia present, de pes de vint y una roba y mitja, la qual és estada pesada per Antoni Barrio àlies Sabater, treballador de dita vila, la qual neu deixo devant de la porta de la botiga ahont se ven dita neu, per no aver·la volguda rèbrer aquesta lo dit Miquel Germà”. Es veu que aquell deuria haver estat un any d’hivern amb poques nits glaçadores, perquè els arrendataris olotins havien encarregat a Josep Mirambell que portés un total de 400 càrregues de neu, però el 5 d’agost li havien dit que no en portés més, i d'aquí que acabessin renyits i amb plet. Un altre any en què consta que escassejà el gel fou el 1728. Segons la inspecció que es féu al pou de la vila, a ple mes d'agost només hi havia uns 350 quintars de gel, una quantitat que, "segun la diminución que hemos experimentado que haze el hielo de dicho pozo y consumon [consumición] de dicha villa no serán bastantes dichos trescientos sinquenta quintales de hielo para el abasto y provisión de la referida villa" pels tres mesos i mig que encara havia de durar el subministrament de gel, "y que faltará hielo en dicha villa".

En l'inici del segle XVIII, Olot tenia basses i pous de glaç per partida doble, hi havia un pou a cada un dels extrems oriental i occidental de la vila. El de la banda de llevant era conegut com el pou de Parrinet, perquè havia estat fet per Esteve Parrinet abans de 1638 i després havia passat al seu fill Iu Parrinet, fill d’Esteve Parrinet (un i altre amb títol de burgesos). Aquest, el 1671, per a poder fer front a diversos censals que tenia carregats, es va vendre bassa i pou a l’ajuntament d’Olot per 700 lliures barcelonines. Bassa i pou eren al final del carrer dels Valls Vells, o Palau, al dessota d’un hort propi d’Esteve Bassols, just abans del carreró i portal de Sant Bernat. La seva situació en aquest lloc no era aleatòria, atès que fins aquí arribava la conducció d’aigua que, venint de Sant Roc, creuava la vila per subministrar les diverses fonts públiques que hi havia en el seu trajecte. Sense aigua no hi hagués pogut haver basses de gel. Un cop aquí l’aigua encara acabava de tenir algun altre ús, com indica la concessió que el 1711 obtingué Ramon Albert i Camps perquè “puga prèndrer la aygua clara y límpia de la bassa del pou del glas” amb destinació a una seva adobaria acabada d’estrenar en aquest lloc, i també perquè pogués “prèndrer una part de aygua pera regar lo hort”. A l’entrada del segle XVIII els cònsols es queixaren que els Bassols havien alçat l'hort que hi tenien a tocar i apujada una paret, "per la qual causa resta la present universitat [el comú d'Olot] perjudicada per no bàtrer·la los ayres com de antes feya, y impedeix lo glassar·se la aygua de dita bassa", i els hi feren enderrocar i tornar a l'estat anterior.

La veritat, però, és que aquesta bassa i pou es trobaven en un estat força deteriorat, que exigia continuades reparacions i era, per tant, un mal negoci. Tant, que el 1714 els cònsols olotins es proposaren de treure-s’ho de sobre i vendre-s’ho en encant públic a qui n’oferís un major preu. Però per algun motiu o altre, la cosa s’encallà, com també passà en un nou intent de venda fet a l’any següent. Segons com, anà bé que no s’ho venguessin, perquè quan el 1723 la bassa de l’altre pou de glaç, el de la banda d’occident (que era el que funcionava regularment), hagué de parar-se perquè perdia aigua, el pou de Parrinet es tornà a fer servir transitòriament. Tot i això, la seva inutilitat general mantingué activa la voluntat de mirar de vendre-s’ho, gestions que es tornaren a emprendre el 1724. Deuria haver-hi algun problema de permisos, ja que d’ençà del Decret de Nova Planta, els ajuntaments tenien molt restringida la seva autonomia pel que feia a operacions de caire econòmic. El 1729 acordaren d’escriure al síndic que l’ajuntament olotí tenia a Barcelona perquè consultés “ab lo Sr. Dn. Anton Serra y Portell si la universitat pot vèndrer ab decret del Sr. Abat lo terreno de la antigua bassa del glas en la horta del camp de Sant Bernat”. La cosa acabà a la Reial Audiència i d’aquí al rei, que finalment ho autoritzà per un decret amb data del 13 de juliol de 1732. El terreny fou parcel·lat i venut en pública subhasta amb la condició que s'hi construïssin cases.

L'altra bassa i pou del glaç era a la banda de ponent, fora del recinte de la vila, entre el convent dels caputxins i el mas Closells, per on també passava la conducció subterrània de l’aigua que venia de Sant Roc, abans d’entrar en el recinte urbà. En els textos d’inici del segle XVIII apareix denominat com a pou de Figuerola, perquè tenia el seu origen al 1636, quan el negociant Magí Figuerola i els amos del mas Closells pactaren l'edificació d'unes basses per a glaçar aigua a tocar del mas, però desconec quan i com passà a mans municipals. A partir de la venda i cessament d’activitat del de Parrinet, el pou de Figuerola quedà simplement com a “pou de glaç de la vila” o en tot cas amb una referència a Closells, pel mas i per la font d’on li provenia l’aigua. En els arrendaments d’aquest pou, se’l situava “devant la casa del mas Clusells”. Possiblement la referència ho fos respecte de les basses, de les que en un altre document més tardà, de 1753, se’ns diu que eren “contíguas al mas Closells”, proveïdes d’aigua “de la que raja dels dos abauradors o picas de la font dita dels Closells, que se troba apegada a la paret de la hera de dit mas Closells”.

Pel que fa al pou, l’únic mapa que hi ha sobre part del terme d’Olot al segle XVIII, elaborat a ull a la segona meitat de segle com a auxili d’una disputa de termes entre Olot i les Preses, és també l’únic en el que s’hi inclou el pou del glaç, que quedà dibuixat entre el mas Closells i el convent del caputxins, cap a la banda d’aquest. En canvi, el pla que es va fer de l’entorn d’aquest convent el 1725, en vistes a la construcció d’unes casernes a migdia, no en fa esment, més enllà de marcar per aquesta banda una “font” (lletra A), que deu correspondre a la de Closells. Ara bé, modernament, a l’abril de 1984, mentre es feien obres en el solar de l’antic taller Alot, a prop de la cantonada entre els carrers del mas Closells i el dels Reis Catòlics, va quedar al descobert aquest pou del glaç. Es trobà a uns tres metres per sota de l’actual nivell del carrer. 

Mapa segona meitat s. XVIII, on hi ha representat el pou del glaç (núm. 5)

Els caputxins. Angle inferior, A: "Fuente" (1725?)

Segons la mesura que se’n féu, tenia 8 metres de diàmetre i 7 de fondària. Les obres prosseguiren i el pou quedà enterrat al dessota de l’edifici de pisos que s’hi estava construint. No sé pas que se’n fes cap planta topogràfica ni que se n’explorés el seu entorn. Malauradament, doncs, només ens en queden les fotografies que en van treure Josep M. Dou (publicada a Olot en el transcurs del temps, editat per Miquel Plana el desembre d’aquell mateix any, fotografia núm. 84) i Pep Roura (al setmanari La Comarca d’Olot, núm. 266, 17 de maig de 1984, p. 7).

Es considerava que aquest era un bon pou del glaç. Mentre que en el de Parrinet s’havia experimentat que alguna vegada el glaç “se és consumit o fos en dit pou” (1714), pel que fa al de Closells, tres testimonis afirmaren el 1730, que aquest altre pou es trobava “en terreno muy apto por la singular circunstancia que tiene de absorberse toda la agua que hecha el hielo, que no creen que en el Principado de Cataluña se halla otro”. Sigui o no sigui una exageració, el cert és que l’ajuntament se centrà en aquest pou i bassa, i més a partir del moment en què es determinà la venda del pou de Parrinet. El 1724 es pensà a ampliar la bassa, perquè portaven uns anys d’hiverns poc rigorosos, en els que “lo fret per glassar dura pochs dias”, uns dies que es podrien aprofitar millor si la bassa fos de major extensió. Però deu dies després els regidors trobaren més convenient no pas ampliar la bassa, sinó construir-n’hi una segona que, juntament amb la vella, encara sumaria molta més superfície per embassar i glaçar. Deien que “per umplir lo pou és casi necessari que glasse dos mesos”, mentre que amb dues basses, encara que no glacés tant de temps “se creu que tots los anys se umplirà lo pou y de esta manera no se haurà de anar a cercar neu a la montanya”, un fet, aquest darrer, que disminuïda els beneficis que el municipi treia de l’arrendament del pou. Aquesta nova bassa s’havia de construir “a la part de la porta del dit pou y a la part de solixent cerca lo convent dels PP. Caputxins”, en un terreny que es compraria a Vicenç Pla, pagès i senyor útil del mas Closells. 

El pou al descobert (foto Dou), i alterat per les obres (foto Roura), 1984

La nova bassa es va projectar amb una amplària de cinc canes per una llargària de 65 canes. De la seva construcció se n’encarregaren els mestres de cases Pere Valls i Joan Valls. Les condicions amb les que es pactà l’obra ens aporten algunes indicacions tècniques sobre aquesta mena de basses: en el seu fons, primer s’hi havia de posar “un palm de argila bona ben picada”, al damunt d’aquesta, “bon morter, de tal manera que quede dit sòl ben amorterat”, i, finalment, “a demunt de dita bassa haurà de posar rajols ben cuyts”. Pel que fa a la paret de la bassa, s’havia de tenir especial cura a la banda de l’interior, en la que “tota la pedra de dins de dita bassa que tocarà la aygua hauran de ser unas pedras que junten bé”. Com a construcció auxiliar, haurien de fer “un poador al cap de val de dita bassa y cerca la porta del dit pou, com lo de la altre bassa, a fi y effecte que ab las ganstellas pugan empoar ab major facilitat”. Pocs mesos després es va fer enfondir el pou dotze pams, una feina que s’encomanà als també mestres de cases Pere Almoyneria i Esteve Valls. Aquests dotze pams de més profunditat, haurien d’estar fets “a plom y ab tota igualtat ab la paret que de present té lo mateix pou, advertint que en cas fos gredós lo terreno o sòl, en eix cas dega construir paret de pedra y cals també a plom".

L'arrendament d'aquest pou del glaç, que comportava el monopoli a tota la vila i terme de la venda de glaç, era un dels ingressos o emoluments que tenia el municipi, al costat de l’arrendament d’altres drets, com el vi i tavernes, el peix, el pallol de grans, etc. La imposició de la neu i el glaç venia de 1612. Una mica més de cent anys després, el 1716, en resposta a unes preguntes formulades per José Patiño de cara a la introducció del cadastre, l’ajuntament d’Olot calculava en unes 400 lliures el rèdit que li donava l’arrendament del dret i pous del glaç. Es feia per quatre anys (des del primer de desembre del primer any, fins al darrer dia de novembre de l’any final) a qui n'hagués ofert un major preu. Si ens atenem als pactes signats el 1718 entre l’ajuntament i qui en resultà arrendatari, el fuster Bonaventura Plana, dels quals n’he fet algun esment a l’inici, aquest restava obligat a “tenir provisió de neu o glas en la present vila, y vèndrer aquell cada any des del dia quinze del mes de mars inclusive fins lo dia trenta y últim del mes de novembre també inclussive, als habitants en dita vila y terme, y en totas occasions li·n demanaran, tant de dia com de nit, a rahó de dos diners moneda barcelonesa per cada lliura”. En correspondència, “ninguna persona en la present vila y terme podrà ni li serà lícit vèndrer glas o neu en dita vila y terme, sinó sols dit arrendatari”. Com que ja se sap que el temps del cel fa el que vol, en el contracte es preveia que si s’esdevingués “que per ocasió dels infortunis dels ayres no se podrà poar glas o neu en lo sobredit pou o altres circumvehins, y per dita causa haurà de anar cercar lo glas o neu a la montanya”, en aquest cas el podria vendre a quatre diners la lliura. La diferència entre el que obtingués de la venda a la menuda i la quantitat promesa de donar a l’ajuntament, era el guany que n'obtenia l'arrendatari.

*   *   *

Durant tot el segle XVIII i entrat en el següent, el pou del glaç segueix essent una constant en la documentació municipal, sigui a través de la cadència dels arrendaments, o pel continuat manteniment que se n’havia de fer. Alguna vegada el pou del glaç pren inclús un aire tràgic, com el 4 de febrer de 1753, a ple hivern, en què corregué la notícia d'haver “trobat morta en una de las bassas de glas de esta vila” a Elena Pont, Déu se n’hagi apiadat. La proximitat de les basses al mas Closells fou també una constant de notícies per l’interès que tenia Pere Màrtir Pla i Closells d’aprofitar l’aigua de la font per al seu hort, en detriment de les necessitats de les basses del pou del glaç, fins al punt que el 21 de setembre de 1753 s’hagué de signar la pau entre uns i altres mitjançant una concòrdia, la qual, però, temps a venir no acabà de solucionar les desavinences i fins i tot el 1786 s’anà a plet No he seguit les vicissituds del pou del glaç olotí en el segle XIX. Curiosament, el primer historiador local, Esteve Paluzie, no en parla en la seva obra Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes… de 1860, si no és per dir que a Olot per refrescar a l’estiu no li cal més que la fredor de les aigües de les seves fonts: “En lo más riguroso del estío recrean el cuerpo con su bebida, sin que se tenga necesidad de la nieve para enfriarla, antes al contrario, de ella [l'aigua] se sirven los naturales para refrescar los líquidos". Com a Olot, enlloc.

Text revisat el novembre de 2019.