dimarts, 7 d’abril de 2020

98. A fer el soldat ara mateix... o fuig corrents! L'aversió al sistema de quintes a Olot i comarca (1726-1745)

El 1726 Felip V va incloure Catalunya en una lleva general de 8.000 homes, cridats a omplir els regiments d’infanteria del seu exèrcit. Fins llavors els pobles de Catalunya, emparats en els furs i lleis que impedien l’enrolament dels catalans a l’exèrcit de forma obligada, havien aportat homes a l’exèrcit del rei amb voluntaris als que se’ls donava alguna gratificació o amb gent desvagada i sense arrelament local. En cas de guerra i de perill, els mateixos pobles organitzaven sometents i altres cossos voluntaris perquè actuessin al moment, en general molt més eficaços que l'exèrcit regular. En aquell 1726, doncs, la monarquia imposà als catalans canvis en el sistema de recluta, convertí tot el jovent masculí en possibles soldats i rebutjà el sistema tradicional de voluntaris o mercenaris. En temps de pau, això d’omplir l’exèrcit de gent vinguda de la necessitat i de la misèria podia ser un modus vivendi per als soldats, però no era pas un escenari prometedor, si bé també és cert que el desarrelament familiar i social dels voluntaris era un factor positiu a l’hora d’integrar-se en un cos com el militar. El nou sistema preveia que es fes un sorteig –una “quinta”– entre tots els joves de cada població i, toqués a qui toqués, els extrets quedaven forçats a anar a fer soldat, a servir el rei, com era manat pels preceptes divins. A partir de llavors a Catalunya parlarem de la “quinta”, la recluta per sorteig entre tots els joves obligats a tenir-ne números, a diferència de la “lleva”, el sistema emprat en els processos anteriors. Aquesta diferenciació cap a finals del segle XVIII s’havia diluït, en benefici del primer, i en els textos oficials les diverses denominacions castellanes de quinta, leva, recluta i reemplazo hi van acabar essent usades sense cap distinció semàntica.

Entre els pobles, aquesta novetat va ser una autèntica desgràcia. Sort del “solo” –és un dir– amb què la reial ordre de la lleva semblava dir que no n’hi havia per tant, perquè s’hi feia avinent que “los soldados que en esta leva se levantaren sirvan solo sinco años”. Els problemes van ser també per als regidors i batlles dels pobles, que eren els que ho havien d’aplicar amb els seus joves conveïns. Els regidors d’Olot, voluntariosos, miraren de fer allò que se’n diu fer alguna cosa i s’adreçaren al governador i corregidor de Vic “suplicándole se serviesse dispensarles el consuelo de poder buscar hombres voluntarios para ir a servir en la guerra, porque el sorteo podría recaher en personas que sentirían muy mucho haver de ir a la guerra y que sería de notable desconsuelo para su casas”. A pagès i en el treball els braços joves sempre són els més imprescindibles i si algú se'ls emporta, les famílies ho pateixen molt. Les gestions no va servir de res, la reial ordre era la que era i no admetia contemplacions. Van haver d’aplicar-la en els termes amb què s’expressava, o sia que “sea precisamente por sorteo sin admitir vagabundos ni desertores y sin que se puedan poner substitutos en lugar de aquellos a quien tocare la suerte".

La tria a sorts dels que haurien d’integrar-se a l’exèrcit del rei per un període de cinc anys anava d'aquesta manera. Dels 8.000 homes que es volien reclutar, a Catalunya li corresponia aportar-ne 836, distribuïts entre les diverses poblacions més o menys en proporció al seus habitants. Per exemple, a Olot li’n tocaven 6; a Besalú i la seva rodalia (Parròquia de Besalú [Sant Ferriol], Juïnyà, Ossinyà, Briolf i Fares) se’ls en demanaven 2; a Tortellà i baronia de Sales (Sales, Sadernes, Gitarriu, Riu i Entreperes) un de sol entre tots. I així a cada territori. Per part dels ajuntaments el primer que calia fer era confeccionar una relació de tots els joves que hi residissin, que fossin solters, que haguessin complert 18 anys i que no passessin de 40, i “que tengan la estatura, robustez, sanidad y disposición competente para el manejo de las armas y servicio de la guerra”. D’ells se n’havien de fer dues llistes, la dels que ho complien tot, i la dels que, pels motius que es podien al·legar, els rectors de la cosa pública de cada poble jutgessin que no complien la tercera de les condicions. Fetes les llistes, venia el sorteig. S’escrivien els noms de la primera llista (els aptes del tot) en paperetes, es dipositaven en un recipient i un infant de menys de 10 anys, innocent per tant, n’extreia tantes com soldats s’havien d’aportar, més un substitut pel que pogués ser, de totes les quals coses se n'aixecava acta. Però quedava encara un pas final, el més delicat i complicat: anar a capturar els mossos que els hagués tocat la rifa, abans no tinguessin temps de fer-se fonedissos, i conduir-los amb tota seguretat fins al lloc on s’havien de concentrar i lliurar a mans militars.

En teoria, el procediment no era complicat, però quan es juga amb les persones i els seus espais de convivència i de treball, res no és planer. Ho il·lustra el procés seguit a Tortellà i la baronia de Sales, on, entre tots, havien d’aportar a la milícia un únic jove. El dia 15 de desembre de 1726 es van reunir a casa del batlle de Tortellà els dos principals mossens de la parròquia, el mencionat batlle, els dos regidors del poble, el batlle de la baronia de Sales, els dos regidors de Sales, els dos de Sadernes, un únic regidor de Gitarriu, els dos de Riu i el regidor d’Entreperes, “y otras differentes personas del dicho lugar de Tortellá”. En total, catorze autoritats locals més el grup indefinit dels que no es volien perdre això de fer “una recluta o soldado para el servicio de Su Magestad, de los mossos solteros que habitan en dichos lugares, sus términos y masías”. L’acta inclou els noms dels joves considerats aptes: sospitosament, a Tortellà només n’hi havia quatre, en canvi n’eren 7 a Sales, 4 més a Sadernes, 5 a Gitarriu, 7 a Riu i 5 a Entreperes. Els noms d’aquests joves van ser “puestos dentro de unas membranas que entre todos hazen el número de treinta y dos rodolines, quales todos deven concorrer en dicho sorteo”, el qual va ser fet “en presencia de todos por Carlos Manella, menor de diez años” i sortí escollit Joan Palomer, criat del mas Sabater de Sales. Com a suplent, una nova extracció va donar el nom de Silvestre Argelés, jornaler d'Entreperes.

Arribada la nit del mateix dia del sorteig, les autoritats de Tortellà i baronia de Sales (ara, amb l’absència dels dos mossens) van fer colla per a anar a capturar al que havia estat extret en el sorteig. Ens ho explica un altre text notarial que dona fe d’aquesta actuació: “Nos subimos todos juntos de noche en la dicha casa y manso Sebater de Salas para tomar el dicho Juan Palomer, el qual no encontramos en dicha casa ni saber su hamo en donde era”. De moment, mans buides. L’opció immediata va ser anar a la recerca del substitut, però ja ens podem imaginar que el desenllaç no diferí pas de l’anterior: “Consequtivamente nos fuimos en dicho lugar de Entreparas y en la casa del dicho Silvestre Argelés para aprehederlo. Tampoco no lo encontramos en dicha su casa, haviendo dende entonces fechas varias diligencias para tomar el uno o el otro de dichos Juan Palomer y Silvestre Argelés y no haver encontrado el uno ni el otro, ni haver tenido noticia en donde se havían escapados, assí que jusgamos y tenemos por muy cierto que aquellos se han huido y escapado”. Clarivident deducció.

Encara fou més embolicada l’anada dels d’Argelaguer i veïnat de Sant Jaume de Llierca, a prendre el seu mosso a qui havia tocat de fer el soldat. Ho sabem també pel testimoni notarial de tres dels que hi participaren, Pere Palom, Joan Benet i Miquel Fàbrega, tots d’Argelaguer. Com en els altres pobles, s’havia fet el sorteig el dia 15 de desembre. Segons el testimonial, en aquell mateix dia, a l’hora “que devia esser entre las honsa y las dotze de la noche (...) vino en muchas casas para mandarnos, el Honor. Pedro Llobera, bayle de dicho lugar de Argelaguer, diciéndonos que lo havíamos de seguir llevando armas, sin explicarnos en qué parte havíamos de ir, sino que nos dixo que havíamos de ir por el servicio del Rey nuestro señor (que Dios guarde) y haviéndonos puestos en la siguimiento, llegamos a la hora que devía esser unos tres quartos de hora de la manyana del día presente (...) en el vecindario de San Jayme de Llierca, término y parroquia del lugar de Montegut. Y puestos en el circuhito de una casa nombrada el manso Riera, nos dijo dicho señor bayle que allá havía de capturar a Estevan Serra, mosso u criado de dicha casa y manso Riera, hijo legítimo y natural del lugar de Bagudá, por haver aquell salido a sorte de rodolín por una recluta u soldado que tocava hazer al dicho lugar de Argelaguer y vezindario de San Jayme de Llierca”. L’escenari queda definit i fàcil de resseguir: nit avançada, el mas Riera envoltat de gent armada perquè ningú no s’escapés de la casa, gent reclutada pel batlle amb segell de secretisme perquè no s’alertés qui no devia, i un mosso que, sabent-ho o no, havia estat condemnat a servir l’exèrcit, lluny de la terra, per una cadència d’anys que es farien eterns. A no trigar algú va sortir de la casa i va ser aturat pel batlle. Li preguntà si es deia Francesc. “Y él respondió que no, que se dezía Estevan”. Havia caigut a la trampa? Al moment el batlle el va detenir, amb l’explicació que, precisament, a qui buscava es deia Esteve. Però aquí no va acabar l’embolic. Obtinguda la peça, la comitiva armada començà a desfer el camí i, a la que eren cosa d’uns dos-cents passos enllà de la casa, es trobaren amb un dels regidors del veïnat de Sant Jaume de Llierca, el qual “dixo al dicho señor bayle que el mosso que havía capturado y se llevava preso, no era el que havía salido a sorte de rodolín”. Que no, que aquell era un germà. Per a més embolic, el regidor assegurà que el noi que portaven detingut, malgrat el que hagués dit, es deia Francesc. I que el que havia sortit per a fer el soldat es deia, efectivament, Esteve, però que no era pas aquell. Davant d’això, el detingut “dixo la verdad de que él no se dezía Estevan, sino Francisco”. Tornem a començar. Francesc se n’anà amb el regidor i la colla retornà al mas Riera. Arribats que hi foren, passà el que no podia deixar de passar: “reconocimos todos los quartos de dicha casa por ver si encontraríamos el dicho Estevan Serra. Y no haviéndolo encontrado, ohimos que el dicho señor bayle dixo a Pedro Serra, colono de dicho manso Riera, si sebía en qué parte era el dicho Estevan Serra, su criado. El qual le respondió que no sabía en donde era".

En tots aquests casos les autoritats militars no atenien explicacions, no perdonaven i s’anava a un nou sorteig. L’exèrcit era una institució que consumia jovent i els pobles els n'havien de fornir, fos aquest tal o aquell qual, però sense màcula en les formalitats que la reial ordre imposava. A Olot havia passat el mateix que en els altres pobles, que els sortejats havien escampat la boira i tocat el dos amb tanta celeritat com els donaven de si les cames. El dia 15 de desembre havien fet l’extracció dels sis mossos que se suposava que anirien a fer el soldat: Francesc Sitjar, Joan Pla, Josep Quatrecasas, Joan Puigdemont, Esteve Matavera, i Pau Llosas i Caset. Però el dia 23 l’hagueren de tornar a fer, pel mateix motiu que arreu, és a dir, atenent “dichos regidores que de los seys mozos sorteados, haviendo hecho todas las diligencias imaginables para aprenderles, solamente se han podido coger dos (que ya se han entregado al Sr. Corregidor de Vique) por haver huido dichos sorteados y demás solteros de esta villa, ni saber en donde tienen su paradero”. En aquell dia van haver d’extreure d’un càntir altres nou noms (inclosos els suplents), amb la prevenció “que se hagan todas las diligencias practicables para coger y aprender los demás que primeramente salieron en el día quinze”, sense deixar de capturar els sortits en aquest segon sorteig. Tasca difícil, perquè suposo que ens hem fixat en la lectura del text anterior, que d’Olot n’havien marxat no només els que els havia tocat, sinó també els “altres solters”, en una prudent prevenció per a evitar que un cop de mala sort els portés al càstig d'anys de vida en l'exèrcit.

A Besalú i rodalia havien efectuat el sorteig dels dos mossos que els corresponien un dia abans, el 14 de desembre. La dissort –dir-ne sort seria sarcàstic– va tocar a Simon Lladrera i a Miquel Puig, ambdós de la Parròquia de Besalú. Com a suplent per al que fos, va sortir el nom de Miquel Pla, de Briolf. Potser aquí la cosa va quedar més controlada, però una setmana després s’hi va haver de tornar perquè “el uno de los sacados a semejante sorte de rodolín por soldados (...), el nombre de qual es Miguel Puig, de la Parroquia de Besalú, no fue admitido por esser aquél loco”. La previsió de tenir ja un suplent no va servir per res. En aquesta segona votació va tocar haver de fer el soldat Pere Ferrer, jornaler del lloc d’Ossinyà, amb dos altres suplents. Ferrer va fugir a Begudà, on fou capturat pel regidor de Fares. Però sembla que des d’aquell moment li sobrevingué una sordesa i amb aquesta limitació de no poder sentir tocs de corneta, de tambor o els crits dels seus superiors, no podia pas anar a fer la guerra. Sobre si era o no sord, me’n guardaré prou de prendre partit. Només puc dir que dos dies després del sorteig, Antoni Llorens, Miquel Pujol i Vicens Batlle (els dos primers de Besalú i el tercer de la Parròquia de Besalú) testificaren tenir “bien conocido de trato y conversación a Pedro Ferrer, joven jornalero vecino del lugar de Ausinyá (...), del qual jamás hemos comprehendido en su trato y conversación que con él differentes vezes hemos tenido, fuesse aquel sordo, antes bien responder aquel muy prompto y dequadamente a las preguntas que nosotros le hezíamos, ni tampoco haverle ohido a dezir a ninguna persona de que fuesse sordo”. A més, Batlle digué haver estat a Begudà quan se’l detingué i que mentre feien camí (suposo que cap a Besalú) ell i d’altres acompanyants s’adreçaren en diverses ocasions a Ferrer “no con voz alta, sino baxa”, i que aquest “nos respondió siempre edequadamente a lo que le preguntamos. Y no podimos comprehender de que aquel fuesse soldo (sic)”. Amb una conclusió funesta per al pobre mosso: “Se ha hecho sordo por vallaques dende las nueve horas de la noche passada [quan va ser detingut] hasta agora y por tal sordo no le tenimos nosotros dichos attestantes ni lo tienen todas las personas que han tratado y conversado con él antes de prehenderle”. Els testimonis poden semblar insolidaris, però si algú fugia de fer el soldat, el seu lloc l’hauria d’ocupar un altre, no hi havia escapatòria possible. Potser seria un d’aquells moments en què afloren les contradiccions que la convivència dels dies asserenats sol mantenir en la foscor.

Amb tot això, ja es veu que la confecció de les llistes era el punt més compromès perquè era decisiu. Saber qui ja té divuit anys i qui n’ha fet quaranta, entrar o no en una o altra llista, tenir o no per malalt o per impedit un candidat, considerar si la poca talla d’un mosso és la que correspon per excloure’l o no de l’exercici de les armes, són qüestions que requereixen temps i informació, cosa que potser en els llocs petits era de més bon resoldre, però no pas a les viles de població nombrosa. I no menystinguem el factor de les influències, la familiaritat i els favors que podien fer moure noms o deixar-los-en caure com qui no se n’adona. Hi havia una contradicció en el sistema: per una banda calia fer publicitat de les llistes sobretot perquè no s’hi deixés ningú, però a la vegada les llistes requerien discreció per a evitar, en el possible, les fugues. L’examen de les llistes de què disposem ofereix dubtes sobre el rigor amb què haurien estat conformades. Dels 32 joves solters d’entre 18 i 40 anys que es deia haver-hi a Tortellà, la llista d’aptes només inclou quatre (quatre!) noms. Clar que 15 dels declarats exclosos ho eren per tenir l’ofici de paraire o de teixidor, un eximent contemplat en la reial ordre, però no s’avala que realment aquesta fos la seva condició laboral. En la resta es justifica la seva exempció amb genèrics com ara ser “molt malalt”, de “poca estatura”, ser fill de pare major de 70 anys, ser coix, etc. Com que havien de ser solters, un dels exclosos ho fou “por tener ya de mucho tiempo a esta parte la licencia de la Curia Romana para contraher su matrimonio” (quants matrimonis degueren sorgir pel temor a poder ser quintats?). A Besalú les llistes van ser protocol·litzades amb posterioritat al sorteig, cosa que donà peu a situacions lluïdes i misteriosament sobrevingudes, com ara haver d’excloure diversos joves a posteriori, l’un perquè “es de pequeña estatura y coxo, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo” (ningú abans no s’havia fixat que era baixet i coix?), un altre perquè “tiene una hernia intestinal vitual, lo que se ha veriguado después de haver hecho el sorteo”, i diversos altres exclosos tardans amb el motiu que “no llega en la edad de diez y ocho años, lo que se ha averiguado después de haver hecho el sorteo”. No em digueu que no fa sensació de poca escrupolositat si ho mirem amb ulls benvolents, o d’un cert tuf de potinejada si ho considerem des de la malfiança.

El fet que de la quinta en quedessin exclosos els homes casats i els que pertanyien a determinats oficis manufacturers, ens aboca a una última conclusió: en definitiva, els que havien d’anar a omplir les files de l’exèrcit, malgrat el nou sistema que pretenia igualar tothom davant l’obligació de servei militar, eren sobretot els de poca estabilitat laboral i familiar. A Besalú, dels 29 homes que anaven a la llista d’aptes, 17 d’ells tenien la condició de “criats”, gent que feia vida en cases d’altri o inclús en el monestir. A ells hi hem d’afegir dos “jornalers” (homes sense ofici concret, a disposició de qui els donés feina), i dos joves en fase de formació gremial, que en total representen el 72 % dels cridats a ser sortejats. El cas d’Olot és per força diferent, atès el nombre dels seus habitants i la dedicació de bona part d’ells en les activitats manufactureres, però ens deixa la mateixa sensació respecte dels cridats a la milícia. Cal distingir-hi entre la llista dels possibles mossos que vivien dins de la vila, i la dels que ho feien en el terme, en aquest darrer cas equiparable a les altres nuclis rurals de la comarca. Començant pels darrers, dels 68 homes inclosos en la llista del terme, el 41 % eren mossos, bovers o mulers; el 23,5 % eren fills de masovers; només un 10 % eren fills de propietaris dels masos (si bé cal aquí advertir que era habitual que els propietaris visquessin amb la seva família a Olot, on exercien de negociants o oficis de carrera); i el 25 % restant es repartien entre gent d’ofici divers, fills de jornalers o el cas de dos joves que feien de mestre d’escola particular en uns masos que s’ho podien permetre. Respecte dels 112 mossos de la llista d’aptes per a fer el soldat que habitaven dins de la vila, la situació experimenta certs canvis, però segueix tenint un to baix: el 44 % eren fills de pare amb professió reconeguda (segurament no serien fills primers, perquè aquests seguirien l’ofici patern); el 33 % eren aprenents o fadrins (els que més hi ha són d’aquests darrers), és a dir, joves, en general de fora d’Olot, que eren aquí per a fer l’aprenentatge d’un ofici al costat d’un mestre reconegut i que, per tant, ara podien veure truncat el seu accés a una professió; i el 22 % i escaig es repartien entre fills de jornalers, mossos i altres situacions, com ara 4 estudiants. No es pot pas dir, doncs, que l’obligació d’anar a fer el soldat a través del sistema de quintes fos massa democràtica o igualitària, les xifres vistes amb detall revelen que aquesta obligació carregava majoritàriament sobre els fills de les famílies de poca condició social i econòmica. És de notar que, a la llista d’Olot, molts dels mossos de les cases de pagès del terme ni tan sols hi són inscrits amb el seu nom i cognom, com passa amb la resta i era obligat de fer, sinó amb fórmules despersonalitzades i de poca fiabilitat, a la manera de “lo mosso o bover del manso Faja”, “el mosso de mayor edad del manso Fábrega” o “un mancebo labrador habitante en el manso Clusells".

Quatre anys després, una nova reial ordre del mes de desembre de 1730 manà fer altre cop una quinta o lleva de 4.806 homes, dels quals Catalunya n’havia d’aportar 169 i poc temps després, el 1732 se’n tornà a fer una altra de 7.153 homes més, 230 dels quals havien de sortir de Catalunya. El procés (desenvolupat al llarg dels anys següents) fou similar a aquell primer de 1726 i no em repetiré en el detall. Una novetat important en la comarca fou que, si bé en la quinta de 1726 els rectors de les parròquies havien assistit i s’havien integrat a la presidència de l’acte del sorteig, ara tot foren excuses per no ser-hi presents, una actitud que els textos donen a entendre que era força generalitzada, com si se’n volguessin desinteressar o apartar de forma desdenyosa. En deixaren constància els regidors olotins en les actes municipals de 1733: “Habiéndose pedido por parte nuestra a los párrocos de la presente villa de Olot, se sirviesen assistir en el presente auto de sorteo, han respondido esto es, el Rdo. Dn. Jaume Quera, sacristán, que estaba ocupado por cosas de la Curia, y el Dr. D. Manuel Soler, domero, que estaba indispuesto. Y así no podían assistir en dicho auto de sorteo”. L’octubre de 1734, el corregidor de Vic deia estar preparant una relació dels rectors de parròquia que havien assistit o no als actes de sorteig de quinta en la seva demarcació i demanà al batlle d’Olot un detall de “lo que hubiese ocurrido; u en caso de haber sido por la negativa de parte de los párrocos de esa villa, me enviará usted un testimonio para ponerlo con otros que han faltado en el corregimiento de mi cargo”. El que havia passat era que el 17 d’agost el batlle s’havia presentat davant dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve, mossèn Quera i mossèn Soler, “y les dixo si querían asistir al sorteo de los mossos solteros de dicha villa de Olot, que el día 17 se devia haver en la casa de dicho ayuntamiento (...), respondiendo que no podían assistir a dicha extracción por estar ocupados por dicha iglesia parroquial".

D'aquestes altres quintes dels anys trenta se n’ha de tornar a posar en relleu el poc entusiasme i fins i tot aversió que suposava per als pobles veure que alguns dels seus joves, en plena edat de treballar i d’atendre l’entorn familiar, eren obligats a desaparèixer durant uns llargs anys, entregats per obligació a la vida de la milícia. Les fuges, les desaparicions de joves a les portes d’un sorteig de quinta, seguien essent a l’ordre del dia i a cada nova convocatòria les autoritats polítiques del país havien de fer més notòries les amenaces i les penes contra els que es fessin escàpols. Dels sis mossos extrets l’agost de 1734 a Olot, es veu que, segons declaració de l’ajuntament, “solo se pudieron haber 2 de dichos sorteados, habiéndose ausentado los demás de la presente villa, sin haber podido saber su paradero, sin embargo haber hecho varias diligencias a este fin”. Passada una setmana sense haver-los trobat, “nos conferimos en las casas de los dichos sorteados requiriendo a sus padres, hermanos y amos respectivamente, dixesen donde estaban los dichos sorteados; nos respondieron que no estaban en sus casas ni sabían en donde se hallaban, por haberse ido de sus casas algunos días había”. D’aquí a pujar l’últim graó contra els fugitius: “Pasamos hoy inmediatamente por medio de publicación de pregón, en publicarles por reos incursos en las penas prevenidas en dicha Real Ordenanza” de convocatòria de la lleva. Els fugitius o les seves famílies podien ser multats amb 100 lliures, si bé aquesta vegada l’ajuntament es guardà d’aplicar-ho als seus familiars, per no haver-se pogut justificar “que sus padres, hermanos ni amos, hayan contribuido ni consentido en su fuga”. Encara sort.

També haig de dir que algun cop la cosa acabava bé per als interessos de les autoritats locals, obligades a cumplir el que els era manat: el 1732 el batlle de Bassegoda explicà que un cop fet el sorteig dels pobles i vist “que los mancebos todos se huyian dentro la Francia”, atès que ell era ben a prop de la ratlla amb aquest país, per on els sortejats es feien escàpols, els regidors li demanaren “que les hiziese entender a los que havian sorteado, que no se ausentassen, que se los daría alguna cantidad de dinero por regalo, a fin que sirviessen de gusto y con toda fidelidad al rey”. Amatent a l'encàrreg rebut, anà fins a Ribelles, a tocar de França, on féu cridar “con seguridad” a Andreu Campduras, veí del poble, i li demanà que accedís a fer el soldat, amb la promesa d’una gratificació. Quant? Va preguntar el jove. “Siete doblones de ocho de buen precio, y otros quales hazen la suma de ciento y noventa y seis libras moneda barcelonesa, y un par de camisas”, li oferí el batlle. El jove trobà l’oferta suficient i, acompanyat pel regidor de Llorona, fou portat a Besalú, on se’l detingué per a ser portat a Girona. Ep, que no hi hagi cap dubte, abans se li pagà tot el que se li havia promès; la paraula donada era sagrada, com havia de ser.

En els anys quaranta es tornà al sistema de lleves, la recluta de voluntaris per a la milícia. Llavors els entrebancs vingueren per la banda del cost que això suposava per als ajuntaments, ja que aquests havien de facilitar uns primeres recursos econòmics per a fer atractiu l’enrolament dels voluntaris. El 1744 tocà a Olot haver de buscar dotze joves que s’avinguessin a anar a fer el soldat i l’ajuntament no trobà altra sortida que demanar una contribució extraordinària a la població, “hazer un repartimiento por menor entre los vezinos y moradores de dicha villa, a fin de satisfazer la gratificación de dichos 12 hombres”. Ara bé, quan a l’any següent entraren els nous regidors a l’ajuntament d’Olot (es mudaven cada any) “hallaron no haverse aun hecho la entrega del número de soldados que tocaron a dicha villa, por no haverse cobrado la tasa hecha a cada uno de los individuos de ella”, i com que les autoritats els reclamaven els 12 homes, “no hallándose dinero suficiente para satisfazer la gratificación a los soldados”, van haver de demanar un préstec particular que comptaven retornar un cop tothom hagués pagat. Però en aquell 1745 el rei exigí a Olot altres 7 mossos més, i vinga a tornar a demanar una contribució a tota la població, amb l’agreujant que els que gaudien de privilegi militar al·legaren no haver-la de pagar. Havent recorregut a la Reial Audiència de Barcelona, es respongué a l’ajuntament olotí amb to bonàs, donant per fet que els privilegiats serien els primers a no voler desairar les disposicions reials: “El Rey tiene mandado que se haga esta recluta como la del año pasado, satisfaciéndose los gastos indispensables por el estado general de la villa [la població comuna] y contribuyendo voluntariamente a ellos los que gozen de privilegio militar o de privilegiada exempción, a que no se negarán una vez que Su Magestad pide como voluntario este servicio”. De bona voluntat poca o gota, perquè a l’any següent els olotins que gaudien de privilegi seguien sense voler pagar per a la gratificació dels que es presentaven per a anar a la milícia pel contingent olotí.

El 1770 es va voler posar en pràctica una nova fórmula amb pretensions de ser definitiva i perdurable, el reemplaçament anual obligatori, en el que, per a aquell primer any, Catalunya havia d’aportar 2.400 homes. Començà un estira-i-arronsa entre el que la reial ordre manava i el rebuig popular que suscità, i que desembocaria el 1773 en el conegut episodi viscut a Barcelona que coneixem amb l’expressiu nom d’Avalot de les Quintes, que obligà les autoritats a haver de recular. L’encaix del servei a l’exèrcit amb la vida i la construcció social i fins i tot econòmica, a Catalunya sempre va patir de mala peça al teler. Com va deixar dit en una ocasió el Marquès de la Mina (Santiago Miguel de Guzmán), que va ser capità general de Catalunya entre 1742 i 1767 i que per tant coneixia bé els catalans, “es tan odioso a este País el nombre de quintas”, que “se despoblaría el Ampurdán y la Cerdaña huiendo de las quintas”. Veient la documentació olotina, ves si no hi hauria pogut afegir també la Muntanya, el nom amb què es coneixia el que ara és la Garrotxa.

Cap comentari:

Publica un comentari