dimarts, 24 de març de 2020

97. La portalada petita del temple de Sant Esteve d'Olot (1722)

Després de dècades –anys i panys– de tenir barrada la porta de l’església parroquial d’Olot que dóna a tramuntana (a l'esquerra, mirant l'altar major), no deu pas fer massa que s’ha tornat a obrir, diria que repintada i tot. Deu ser perquè la porta principal s’ha hagut d’inutilitzar de forma provisional per les obres de restauració que s’estan fent a la façana. Benvinguda restauració, no només pel benefici que n’obtindrà la façana, sinó perquè, de retruc, ens ha permès de redescobrir la portalada que emmarca la mencionada porta. La portalada només és visible des de la banda de fora del temple, però l’existència d’una segona porta exterior, també sempre tancada, ha fet que fos una obra que quedés condemnada a la invisibilitat i ignorància. Consisteix en un marc de pedra picada, amb una llinda contornejada per una motllura, un floró i petxina amb una imatge, i la inscripció “AN. DOM. 1722”, o sia “Any del Senyor de 1722”. És una obra senzilla, però que per això mateix captiva i més considerant que a Olot d’aquesta mena d’elements arquitectònics i ornamentals amb pedra n’anem més que escassos.

La data de la llinda és clara i precisa. Quan a les llindes antigues s’hi indica un any, sempre és el de l’inici de la construcció i no pas el del seu acabament, de la mateixa manera que hom significa la primera pedra i no pas la darrera. En el nostre cas coincideix amb la data de signatura del contracte per a fer aquesta portalada, que fou el 16 de novembre del 1722. Els dos mestres d’obra (paletes qualificats als qui de vegades se’ls donava el nom premonitori d’arquitectes) que reberen per part dels Obrers de la parròquia de Sant Esteve l’encàrrec de fer-la van ser Pere Almoyneria i Esteve Valls. Ens manca un tercer nom, potser el que més ens hauria agradat de saber, l’autor de la figura que hi és representada i que quedava exclosa d’aquell contracte. Eren Obrers en aquell any mossèn Jacint Corsellas, el doctor en drets Francesc de Sala i Brandia, el botiguer Onofre Serrat i Calvó, i Joan Masdexaxars, propietari rural, tots d’Olot i el seu terme.

En el moment de signar el contracte, els Obrers ja disposaven d’una traça o planta del que volien que es fes, “exceptuant·ne la figura de Santa Sabina que·s troba esculpida en dita planta, la qual no deuen fer dits mestres de casas”. La feina dels dos mestres havia de ser fer “de nou la portalada de la porta xica de dita parroquial iglèsia de pedra picada” i també posar “novament de pedra picada que necessitaran mudar·se las pedras vellas y posaran de nou en tot lo redador de dita porta”, havent de quedar el conjunt “ab la deguda perfecció y segons reglas del art”, sense apartar-se del model contingut en la planta. També seria feina seva assentar-hi les portes de fusta. La nova portalada havia de quedar acabada a tot estirar el dia de Pasqua de Resurrecció de l’any següent. Per part dels Obrers es comprometien a facilitar als dos mestres de cases “tota la pedra necessària per fer ditas obras y entregar·la a ells dits mestres de casas a peu de obra de forma que dits mestres sols degan picar, paredar y assentar aquella”. En justa compensació pel seu treball, Valls i Almoyneria rebrien 212 lliures barcelonines que els serien pagades en tres terminis de 70 lliures, 15 sous i 4 diners, els dies 15 de desembre (1722), 15 de febrer (1723) i el darrer “per tot lo mes de juny” pròxim. Com se solia estilar en aquest tipus de contracte, els Obrers es reservaven el dret de fer examinar l’obra acabada per dues persones perites en l’art –pagant-los la feina els dos mestres de cases– en el supòsit “que en dita obra se trobàs alguna falta o no fos feta aquella en tot o en part en deguda forma”, en el qual cas “los dits Valls y Almoyneria la prometan tornar fer a llurs propris gastos y açó fins y a tant que dits visuradors trobaran estar la dita obra perfetament segons lo dit modello y de llur art".

El temple de Sant Esteve que hi havia a Olot en aquell 1722 era ben diferent del que tenim ara, el qual és fruit d’una profunda ampliació gestada a partir de 1748 i amb un inici efectiu dos anys més tard. Respecte de quan s’acabà aquest nou temple, costa d’afinar-ne la data, perquè si bé la seva inauguració fou el 1763, encara hi havia treballs pendents, com ara la façana principal que ara s’està restaurant, que no es culminaria fins el 1798, amb la benedicció de la creu que la rematava. L’església de 1722 era de proporcions més reduïdes que no pas l’actual. Dels seus murs en queden el llenç de pedra envellida que es veu a la banda del carrer de Sant Esteve, restes del campanar encastat ara en l’enorme creuer i algunes construccions del costat de tramuntana que quedaren absorbides pel nou temple. Aquesta banda de tramuntana (on ara hi ha la portalada dels mestres d’obra Valls i Almoyneria) té un especial interès perquè va ser objecte d’importants obres en el final del segle XVII i la primera dècada del segle XVIII.

La primera notícia sobre aquestes reformes és de 1692, de quan l’ajuntament atorgà quatre dobles en ajuda de la “capella y altar ab las figuras de Nra. Sra del Roser, St. Steva y Sta. Sabina de bulto [= en relleu], fahedor en lo portal del Firal”, amb l’encàrrec a Gabriel Gurri i Esteve Godo de vigilar la correcció d’aquesta obra. Pocs anys després, el 1698, es parlava ja obertament d’haver-hi en curs la construcció de la capella del Roser, una obra de la seguirem tenint-ne notícies en els anys immediats, bàsicament de caire econòmic (perquè tota obra complexa se sol iniciar amb molt d’afany, però se sol haver d’acabar amb altes dosis d’esforç). A primers de 1701 la documentació afegeix a les obres tres altres capelles, la del Santíssim, la de Sant Eloi i la de Sant Josep, en una mena d’equilibri a tres bandes. Segons expressava la confraria de la Minerva o del Santíssim, havien determinat fer una capella nova i cedir la vella a la confraria de Sant Josep, però es veu que això anava lligat al fet que els de la confraria de sant Eloi continuessin les obres de la seva respectiva capella, sense la qual no es podia fer la del Santíssim. Però en aquell moment els de sant Eloi tenien aturada la seva obra “per lo embaràs de cert litigi”, i en conseqüència els de la Minerva s’adreçaren a l’ajuntament perquè dels fruits de la Pia Almoina se’ls pogués cedir “alguna quantitat pingüe per dit effecte”, petició que l’ajuntament concretà en 300 lliures barcelonines, que els foren concedides sota determinades condicions. Mentre seguien aquestes obres, el 1702 se n’hi afegí una de nova, la fàbrica d’una nova sagristia, per a la que l’ajuntament també féu donatiu d’altres 200 lliures. No foren pas aquestes les úniques aportacions de l’ajuntament, sinó que n’hi seguiren havent en els anys immediats, totes pel sistema de ficar la mà en la caixa de la Pia Almoina. Un dels pagaments d’aquestes obres es féu a favor del conegut escultor Josep Cortada, d’un fadrí seu i d’un aprenent, “per la feyna han feta treballant per la capella del Sagrament".

Les obres degueren continuar fins a 1706 o 1707, seguides de la feina de completar les capelles amb els respectius retaules, circumstància que ens enllaça amb la història dels dos esplèndids retaules que ens han pervingut, el del Roser i el de Sant Josep. Aquestes capelles i sagristia nova suposaren la primera gran intervenció moderna en el temple antic de Sant Esteve, abans de la profunda ampliació que s’hi emprendria unes dècades més tard. Passada la Guerra de Successió (a Catalunya, 1705-1714), encara es feren alguns altres treballs d’adequació i ornamentació, començant per enllestir els esmentats retaules del Roser i de Sant Josep, (que, entre canvis d’autoria i feines de daurada, no s’enllestiren del tot fins ben entrada, i gairebé acabada, la dècada dels anys vint), més alguna obra estructural menor, com seria la construcció d’aquesta nova portalada de 1722.

El contracte signat el 1722 entre els Obrers de Sant Esteve i els dos mestres de cases deixa clar que la imatge que havia de coronar la portalada seria la de santa Sabina. La devoció a aquesta santa havia arrelat i s’havia popularitzat a Olot en no gaire temps. El 1667 unes relíquies seves vingudes de Roma, havien estat portades per un jesuïta a Olot, on foren rebudes amb gran solemnitat i festes. Segons la tradició, la santa havia estat martiritzada i quan se’n descobrí la seva tomba, se li haurien trobat, al costat de les restes del cos, l’espasa actora de la seva mort i una ampolleta amb la seva sang. A Olot hi arribaren uns ossos i part d’aquesta sang. D’immediat es buscà la manera de fer-li una capella pròpia, on es guardarien les relíquies exposades a la veneració dels fidels. Després de diverses controvèrsies sobre si construir-la a l’exterior però adossada a l’església de Sant Esteve, o si construir-la a l’interior, s’optà per la segona solució. Quan s’excavà a tocar de l’altar major, hi foren descoberts uns fonaments antics –tal volta de l’església romànica– que s’aprofitaren per a l’ocasió i que facilitaren poder estrenar la nova capella en un temps rècord, l’estiu de 1668. Era sota de l’altar major i s’hi s’accedia per uns graons en sentit descendent. També, en el pas de segle i primer anys del XVIII s’obraren diverses peces ornamentals relacionades amb la Santa i les seves relíquies.

Ara, doncs, el 1722, acabades unes i altres obres, tocà el torn de dignificar la porta “petita” (per diferenciar-la de la porta "major") de l’església parroquial, la qual es posaria sota l’advocació de la santa esdevinguda olotina. Poc abans que s’emprengués aquesta millora ornamental, s’havia produït un fet rellevant per a la seva devoció: el dia 5 de maig de 1722, reunit l’ajuntament amb el batlle reial, atenent la protecció que s’havia rebut de la santa i els miracles obrats a favor dels olotins d’ençà de l’arribada de les seves relíquies, determinaren erigir santa Sabina en patrona de la vila d’Olot (“eligimus, accipimus et deputamus dictam inclitem et martirem Christi divam Sabinam in patronam, advocatam et protectrissem dicti hujus oppidi Oloti”), decisió que tot seguit va ser ratificada per la Comunitat de Preveres de Sant Esteve i elevada a l'autoritat episcopal.

A santa Sabina sol representar-se-la amb una espasa a la mà (símbol del seu martiri) i amb una petita urna a l’altra mà o als seus peus, en remembrança del flascó amb la seva sang. La veritat és que, vista des del pla, i per tant amb un obligat distanciament, en la imatge que ara podem tornar a contemplar en la porta de tramuntana de Sant Esteve, no hi resulten del tot clars els atributs que permetrien d’identificar-la amb santa Sabina. A la seva mà esquerra en penja una mena de bossa obrada en metall, que des de baix resulta de mal interpretar. Faria falta accedir-hi i acostar-s’hi de ben a prop per a examinar-la en condicions, però això en aquests moments no m’és possible de poder-ho fer. El que sí que puc dir és que aquesta és la portalada contractada el 1722 a partir d’un projecte que tenia al damunt de la llinda la imatge de Santa Sabina, i que en els anys anteriors a l’eixamplament total de l’església era coneguda com “la porta de Santa Sabina”. Llavors estava situada a l’altra banda, al davant de l’escalinata que connectava amb el camí esglesier que ara porta el nom de Sant Tomàs. Així és de veure, per exemple, en un text dels anys quaranta del segle XVIII, en el que, quan es parla de la processó que es feia cada any el dia de la Candelera, hi llegim que sortia de Sant Esteve, anava fins a Santa Maria del Tura i retornava a la parroquial “per lo carrer dels Clivillers, per la plaça del Àngel, puja per la escala de la porta de santa Sabina, entrant en la porta major”. I de manera semblant, en el mateix text, quan es refereix a la processó que es feia en tots els tercers diumenges de mes, s’hi llegeix que sortia per la Porta Major de Sant Esteve, “y en arribar lo tàlam al peu de la escala que és devant la porta de santa Sabina se incensa segona vegada (...). Entra per dita porta y proseguix la professó fins al altar major, pujant al presbiteri per la part de la epístola".

Els autors de l'obradura de la portalada, Esteve Vall i Pere Almoyneria, pertanyien a dues famílies de llarga trajectòria generacional dedicada a les obres i construcció en pedra, amb feines com ara arreglar una casa o fer-la de bell nou, la construcció d’una paret o d’unes escales, fer obres en algun molí o edifici de manufactures, i també el que podríem dir-ne “obra pública”, per exemple el manteniment de les fonts o la reconversió de cases en casernes. Pel que fa a Esteve Vall, el cognom patern a voltes el veiem també escrit Valls i, pel que fa al segon, el seu patronímic es presta a una escriptura fluctuant: Almoineria, Almoynaria, etc.

Diria que Almoyneria és un cognom occità, ja que el primer d’aquest cognom que sé a Olot, a finals del segle XVII i ja amb l’ofici de mestre de cases, era natural de Tula, una població de la regió de Nova Aquitània, rebatejada en francès com a Tulle. El cens d’habitants d’Olot de 1716 ens diu que Pere Almoyneria (l’autor de la portalada) tenia llavors uns 44 anys, cosa que situaria el seu naixement cap a la dècada dels setanta del segle anterior. En aquest mateix cens s’hi comptà la seva muller Francesca, de 37 anys, tres vailets d’11, 9 i 4 anys, i tres noies de 18,14 i 12 anys. I a casa hi feia vida, a més, un oncle de 68 anys. Vivien llavors al carrer Superior d’Olot (l’actual carrer dels Sastres), en una casa que era, o havia estat, de la vídua Marianna Raurell. Més tard el casal familiar passà al carrer de la Parra. Dels seus descendents em consta que seguiren l’ofici familiar els fills Eudald i Josep. El primer es casà el 1724 amb Margarida Moy i un fill seu, Josep Almoyneria i Moy, féu també de mestre de cases i es casà amb Maria Mirambell el 1729. Per la seva banda, Josep es casà el 1733 amb Magdalena Pujol. Tingué, però, un final tràgic: el 1760, tal i com s’inscrigué en el llibre d’òbits de la parròquia: “treballant Joseph Almoynaria, mestre de casas, y Joan Puig, maniobra del dit, per obrir porta en la paret nova de la iglésia per passar de la cornisa de esta a la torra feta per lo nou campaner, se los rompé la vestida y moriren de repente de la cayguda”. Finalment, una de les filles de Pere i Francesca, de nom Magdalena, el 1717 es casà amb Pere Bertran, vinculat també a un altre important llinatge olotí de mestres de cases.

L'altre autor de la portalada, Esteve Vall, era fill d’Antoni Joan Vall, mestre de cases, i de Margarida. Esteve s’havia casat el 1710 amb Elisabet Torres. El 1742 vivien al carrer del Carme. Però en aquest cas, el llinatge dels Vall el representava el seu germà gran, Pere Vall, posseïdor de tres cases seguides que, en honor a les casualitats, eren al carrer dels Valls, una de les quals cases durant moltes dècades estigué llogada a l’ajuntament per a fer-la servir d’aula de minyons de l’escola pública i habitació del seu mestre. Pere s’havia casat en primeres núpcies amb Margarida Anna Morat el 1702 i, morta aquesta a l’agost de 1736, en aquell mateix mes i any va contraure segones núpcies amb Teresa Solà. El mencionat cens de 1716 ens diu que Pere llavors tenia uns 37 anys i, per tant, hauria nascut cap a 1679; la seva muller tenia un any menys que ell i a casa seva hi habitaven un fill de 12 anys, tres filles de 10, 7 i 3 anys i el que deuria ser un cunyat seu, Esteve Morat i la seva muller. Del primer matrimoni de Pere, seguiren l’ofici de mestre de cases els fills Joan Vall i Morat, i Esteve Vall i Morat. El primer, que deuria haver nascut en el començament de segle, es casà el 1724 amb Josepa Casas. Tingueren dos fills que també foren mestres de cases: Pere Vall i Casas, casat el 1756 amb Maria Anna Roure i Celvert, i Jacinto Vall i Casas, casat el 1763 amb Maria Rosa Coderch. L’altre dels fills de Pere, Esteve Vall i Morat, el 1747 va contraure matrimoni amb Maria Illa i un fill seu, Esteve Vall i Illa, se sumà a la llista de membres de la família que treballaren l’ofici de mestre de cases; aquet darrer el 1772 es casà amb M. Rosa Rigall i, havent enviudat, el 1788 ho féu amb Isabel Masgrau.

La radical reforma del temple de Sant Esteve d’Olot iniciada a mitjans del segle XVIII trasbalsà l’estructura anterior. A manca d’indicacions gràfiques, estem orfes de coneixements respecte de quina forma prengueren totes aquelles obres fetes en el pas entre els segles XVII i XVIII: les noves capelles, la sagristia, la capella de Santa Sabina... Per sort, en aquell moment algú veié la necessitat de no malmetre la portalada que el 1722 havien obrat Esteve Vall i Pere Almoyneria (juntament amb l’artista anònim que n’esculpí la imatge) i que valia la pena de reaprofitar-la en algun altre lloc de l’església nova. Acabà comprimida a l’altra banda del temple, on des de llavors obre accés a una escala exterior que exhibeix, en un dels seus graons, la data de 1769. Mentrestant, a l’altra costat, on inicialment era la porta de Santa Sabina, una ullada des de fora al vell mur ens fa entreveure senyals d’haver-hi hagut una porta que les reformes de la nova església obligaren a cegar. S'accepten hipòtesis.

Cap comentari:

Publica un comentari