dilluns, 17 de febrer de 2020

96. Pors de contagi el 1720


En ocasió de l'alarma i de les quarantenes suscitades pel coronavirus, recupero l'article sobre la "pesta de Marsella" declarada fa 300 anys, publicat a Miquel Puig i Reixach, Històries olotines del segle XVIII, Estudis Històrics de la Garrotxa, núm. 4, Olot, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2009, p. 71-73.




Se l’anomenà “pesta de Marsella”, perquè es deia que venia d’allí, i és considerada l’última gran pesta del continent europeu. Corria l’estiu de 1720, i el trasbals que es va viure arreu va fer que tothom hi posés el coll per evitar els temibles danys que una epidèmia d’aquell tipus podia infligir en les sanitàriament dèbils societats de l’Antic Règim. El seu progrés imparable, la proximitat amb Catalunya i les relacions comercials que hi havia entre uns i altres, va fer que, d’immediat, les autoritats del regne prenguessin una sèrie de mesures molt contundents per prevenir el contagi, especialment actives als ports de mar i en els passos de muntanya entre un i altre regne, cosa que afectava Olot [1]. Després d’unes limitacions de pas amb nombroses excepcions, a l’octubre s’establí el total tancament dels passos i la completa prohibició d’entrada de gent i béns des de França.

A Olot la primera alerta arribà a primers d’agost d’aquell any per un avís remès des de Vic: “Por la adjunta carta, y disposiciones que este ayuntamiento recibe de la capital de Barcelona, quedarán V. Ms. informados del mal contagioso que se ha estendido en Marcella, Reyno de Francia”. Com sol passar en aquests casos, no sempre la frontera entre la informació i la confusió es podia mantenir incòlume, perquè el dia 12 del mateix agost es rebia carta dels regidors de Figueres, que ja donaven per fet que a Olot “tindrien malaltias de mala espècia segons diuen originades des de que arribaren en dita [vila] uns cuyros de França dins del temps corren las notícias del mal contagiós[2]. Però a Olot hi havia una absoluta normalitat sanitària. Tot amb tot, bé calia prendre mesures per a evitar que les coses poguessin anar maldades. Fent les coses amb ordre, és a dir, començant per qui pot fer-hi més que tots nosaltres, les primeres accions foren de caire pietós. El dia 13 d’agost l’ajuntament manà “se fassen pregàrias suplicant a Déu nostre senyor nos libre de contagi”, i la tradicional processó del dia de Sant Roc a la seva ermita, protector contra els mals de pestilència, va revestir caràcter solemne, i es va treure el Sant Crist de la parroquial [3].

Però un cop atesa la devoció, tocava l’obligació, malgrat que la dita popular formuli aquests termes a la inversa. Era vital prevenir que a Olot no pogués entrar-hi l’epidèmia a través d’alguna persona o mercaderia infectada, una feina relativament fàcil perquè a la vila només s’hi podia accedir per uns pocs carrers amb uns portals a la seva entrada, mentre que la resta del perímetre de la població era un clos de parets i de tancats. Atès que aquesta disposició tenia els seus punts vulnerables, especialment a la nit (com prou bé sabien els contrabandistes), pel mes de setembre l’ajuntament va voler “hazer rondas todas las noches por la referida villa”, per la qual cosa demanaren a Camprodon, seu del sotscorregidor, les armes necessàries. Els n’oferiren una vintena en no gaire bon estat, i com que les devien haver d’arreglar per compte de l’ajuntament olotí, se’ls digué que gràcies, que ja se’n sortirien amb les que hi havia a la vila [4].

Si durant la nit els portals es tancaven, durant el dia hi havia vigilància sobre qui i què entrava a la vila. Al desembre de 1720 va haver-hi queixes pel “descuido grande con que se vive en esta villa por lo que mira a la custodia de la pública salud dexando las puertas con un hombre solo y sin armas”, i es va manar als regidors, sota amenaça de fortes penes pecuniàries, que “pongan en cada una de las puertas quatro hombres armados y un cabo que deberá ser de la gente más principal de la villa[5]. Així es degué fer, perquè un any després l’ajuntament va pagar els preus dels arrendaments de les cases que eren als portals, on hi havia els guàrdies de prevenció del contagi [6]. Aquesta qüestió de la vigilància dels portals tingué cert enrenou l’estiu de 1722, quan alguns dels sacerdots de la Comunitat de Sant Esteve es van negar a “entrar en la guarda del morbo”, tot i la resolució a favor de fer-ho que havia pres la Comunitat. El vicari diocesà determinà que sí, que havien de participar-hi, i que en tot cas, si algú no volia fer-ho, que es pagués un substitut [7].

En aquests moments de temors de contagis, per a poder entrar i sortir de la vila era imprescindible anar proveït del corresponent certificat o butlleta de sanitat. Les instruccions rebudes de les autoritats al mes de desembre de 1720 eren ben precises: “Conveniendo al real servicio y a la mayor seguridad y custodia de la salud pública que en las boletas de sanidad que se despachan se expressen los nombres y apellidos de todas las personas que entraren con ellas”, es manava no admetre les que no reunissin aquestes condicions, “ni que con una sola boleta entren diversas personas aunque sean de la misma compañía, instruyendo de esta nueva providencia a las guardias assí de las puertas como de los puestos de fuera[8]. S’han conservat exemplars en blanc de les butlletes de sanitat que va fer imprimir l’ajuntament olotí en els anys de 1721, 1722 i 1723, mitjançant les quals se certificava que el seu posseïdor “parte de la villa de Olote a [ ] de 1722. En la qual (a Dios gracias) se goza entera salud, sin rezelos de peste ni de mal contagioso[9]. De la feina de despatxar aquestes butlletes del setembre de 1720 al juliol de 1723 en va tenir cura el veguer Joan Pont, a qui l’ajuntament el març de 1724 li va retribuir aquesta feina, al mateix temps que també pagà les 17 raimes de paper que es van utilitzar en la impressió dels certificats [10].

No sols les persones, sinó també les mercaderies van ser objecte d’una acurada inspecció en aquells anys de temors pel mal de Marsella, i en alguna temporada, fins i tot s’impedí radicalment la introducció de gènere forani a la vila, especialment cuirs, pells i llanes. Una situació delicada es va presentar l’octubre de 1720, en ocasió de les fires de Sant Lluc. Des de Vic es van donar instruccions als regidors olotins que “en los dias de fira deuran V. Ms. observar la instrucció que tenen, procurant ab tota vigilànsia no entre cosas de fora del Principat, y regonexent los paquetaires de quant aporten[11]. A finals d’octubre i primers de novembre de 1721 es va fer un exhaustiu repàs notarial de totes les pells que hi havia a les adoberies olotines, per a assegurar-se de l’any que s’havien adquirit, llur procedència i si s’havien introduït a Olot amb les corresponents butlletes de sanitat [12].

Però com que el mal venia de França, era cap a la ratlla amb aquest Estat on calia extremar la vigilància. Com que Olot pertanyia al corregiment de Vic, va haver de col·laborar en la línia sanitària preventiva del contagi que es va establir a les muntanyes de la banda de Camprodon des del 27 d’octubre de 1721 fins al 2 de juliol de 1723. Estava formada per vuit barraques amb un cert contingent de civils i de militars. Olot, l’octubre de 1721 hi envià 23 homes i hagué de contribuir a les despeses que aquestes barraques de control ocasionaven [13].

El 1723 el perill estava ja passat del tot, sense haver afectat en res Catalunya. En el cas d’Olot, a més, els registres parroquials de defuncions corresponents a aquests anys, on no s’observa cap increment anòmal, corroboren que la vila, efectivament, no patí cap dany, deixant-nos el record del contagi de 1720 com un mer exemple del tipus de mesures preventives que la societat de llavors posava en marxa davant de greus alarmes sanitàries.


[1] Per al detall de totes les disposicions que es donaren per a prevenir el contagi de Marsella, vegeu Edicto general comprehensivo de todas las reales provisiones, órdenes, edictos, instrucciones y providencias generales, que se dieron en este Principado de Cataluña, para preservarle y resguardarle de la peste o contagio, que en los años 1720 y 21 afligía a la Provenza. Barcelona, reimpreso por Manuel Texero, 1800, 277 p. + 19 f.s.n.
[2] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, cartes del 3 i 12 d’agost de 1720, respectivament.
[3] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 13 d’agost de 1720.
[4] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta dels regidors d’Olot i resposta de Camprodon, sense data la primera i la segona datada el 17 de setembre de 1720.
[5] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez, comissionat per a la salut pública del partit de Camprodon, al batlle i regidors d’Olot, 9 de desembre de 1720.
[6] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 27 de desembre de 1721.
[7] Carta d’Ignasi Colomer i de Cruïlles als protectors de la de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Girona 19 de juny de 1722, Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, Doc. núm. 138.
[8] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Leonardo Gutiérrez al batlle i regidors d’Olot, 5 de desembre de 1720.
[9] ACGAX, Fons personals, Joaquim Danés i Torras, Col·lecció d’impresos locals 1721-1951.
[10] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 4 de març de 1724.
[11] ACGAX, Fons municipals, Olot, Correspondència, carta de Dn. Francisco de Pasqual als regidors d’Olot, Vic 9 d’octubre de 1720.
[12] ACGAX, Fons notarials, Olot, Jaume Oliveres, reg. 1.024, 1721, f. 294v-303r, 306v-309v, 322v-329v, 332v-334v i 338r- 339r (dies 3, 4, 7, 8, 9, 13, 17 i 18 de novembre de 1721).
[13] ACGAX, Fons municipals, Olot, Manual de resolucions, 9 d’octubre de 1721.


Cap comentari:

Publica un comentari