94. Diccionari de músics, cantors, lutiers i orgueners relacionats amb Olot al segle XVIII

A Olot al segle XVIII hi sonava molta música. Bé, avui en dia això també passa, però hi ha la diferència que llavors només podia interpretar-se amb l’auxili directe i presencial dels músics. Hi havia música en les celebracions religioses, i encara més si aquestes eren oficis de festivitats, fossin de l’Església, de les confraries o dels gremis, en les nombroses processons que es feien a la vila gairebé setmana sí i setmana també, en les rogatives per al bon temps, en el ball a plaça de les festes civils del calendari anual, en les comèdies, en els dies aquells que sembla que tenen alguna cosa d’històrics i –si el patrimoni familiar ho permetia– en els enterraments. En cada un d’aquests moments, cobla de músics, mestre de capella, organista i cantors s’unien, s’ajudaven o cadascú a la seva feina, a conveniència del que fos precís de fer. Hom podria pensar que si bé els mestres de capella i els organistes eren músics de formació acurada, els de les cobles ho eren d’oïda i de repertori curt. Em sembla que no, tot i els matisos i casos determinats que, naturalment, es donen en tot col·lectiu. Quan les cròniques ens diuen que les inauguracions dels actes de repartiment de premis de l’Escola de Dibuix d’Olot a finals de segle s’iniciaven amb “un golpe de música” o “con un concierto de música”, els sons que ens vénen al cap són més aviat els d’alguna fanfàrria o d’una peça rica en instruments i composició, que ja d’entrada marqués el to solemne que es volia donar a l’acte. És cert que l’aprenentatge es feia per transmissió de qui sabia de música a qui en volia aprendre, però això ni és un demèrit ni és cap excepció respecte del que era el sistema general d’aprenentatge fins a temps força moderns. A més, tal i com en faig esment en els llocs corresponents, d’alguns dels músics olotins del segle XVIII sabem del seu aprenentatge a Montserrat, a Barcelona o sota el mestratge de músics reconeguts. Per a una presentació general de la seva activitat musical em remeto al meu article "Els músics de cobla a Olot al segle XVIII", publicat al setmanari La Comarca d'Olot, 1669 (13 de desembre de 2012), p. 63-65.

En el present diccionari  de músics relacionats amb Olot durant el segle XVIII, he mirat de recollir-hi el màxim de noms d’aquells que d’una manera o altre tingueren a veure amb el fet musical, fossin mestres de capella, músics de cobla, cantors, lutiers i orgueners. De la majoria –immensa majoria– dels noms recollits aquí no se’ns n’ha conservat cap mena de partitura ni de judici valoratiu, cosa que elevaria a la condició de quimera la pretensió de jutjar o valorar la qualitat musical de cada un d’ells. Hi són tots els que he pogut recollir i, com passa en tot col·lectiu, hi hauran quedat inscrits músics bons (en consten alguns) al costat d’altres que deurien ser com a mínim mediocres o, simplement, d’anar fent sense més pretensions. La meva feina és d’historiador, no sóc pas musicòleg, per tant el que aquí m’ha interessat és preservar-ne els seus noms i traçar-ne, dins del que m’ha estat possible, el seu marc vital i familiar, a l’espera que això, ni que sigui en alguns casos concrets, pugui ser útil als qui realment entenen de música del segle XVIII i puguin més fàcilment traçar-ne també el seu marc musical. Pel que fa als mestres de capella i els organistes de Sant Esteve d’Olot, és cert que el 2012 se’n va publicar una relació biogràfica completa, de la mà de Josep M. Gregori i Carme Monells, cosa que podria fer pensar que la seva inclusió en aquest meu diccionari seria cosa sobrera o duplicada. Però haig de dir que no és pas així, perquè els mencionats autors se centraren en la documentació de l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve, mentre que, en el meu cas, hi he pogut incorporar informació proporcionada per l’Arxiu Notarial d’Olot i per l’Arxiu Municipal de la mateixa Vila. Així, per exemple, he pogut fixar la filiació de Josep Carcoler, una qüestió que fins ara no havia estat resolta més que amb hipòtesis. O localitzar la conducció o contracte fet amb el mestre de capella Josep Romero, inèdit fins ara.

He procurat de fer menció a les partitures que se s’han conservat d’alguns d’aquests músics. Ja he dit que no era musicòleg i, per tant, possiblement aquesta part tingui certes deficiències, que lamento. El meu propòsit ha estat, si més no, fer-ne recordatori. Per a aquesta part no cal dir que m’ha estat d’enorme utilitat tota la feina excel·lent que està fent el professor Josep Maria Gregori, amb l’auxili de col·laboradors locals, d’inventariar el contingut dels principals fons musicals que s’han conservat a Catalunya, començant, naturalment, pel fons musical de l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, amb el desig que pròximament també pugui afegir-se a aquest inventari de fons musicals el del Santuari de la Mare de Déu dels Arcs, a Santa Pau.

Llevat d'alguns casos concrets, per la seva transitorietat en la música he deixat de banda els mers escolans de cor o els beneficiats de la comunitat de preveres de Sant Esteve que, per obligació dels seus càrrecs, havien d’entonar o de cantar determinades parts dels oficis religiosos. Hi ha, però, unes absències que lamento i que m’hauria agradat de poder cobrir: els religiosos músics del convent del Carme i, si fos el cas, dels pares Caputxins. Sabem que al convent del Carme hi havia orgue, fet nou en els anys quaranta per un dels millors orgueners de Catalunya, Antoni Boscà, però a diferència dels organistes de la parròquia, només hi he pogut incloure un nom, el del P. Joan Molina i encara, pel que sembla, més orguener que no pas organista, tot i que difícilment una cosa es pot separar de l’altra en un religiós conventual. Pel que fa a l’altre convent de la vila, de pràctica litúrgica més austera, no sé dir si tenia orgue, només consta activitat musical, sense detalls, en la capella i funcions del Terç Orde dels Caputxins. Com a altra absència a indicar, hi ha la possible activitat musical que tal volta hi hagués hagut en l’altra parròquia olotina, la de Sant Cristòfol les Fonts, de la qual tampoc no en sabem res. És cert que era una parròquia rural i de reduïda feligresia, però en altres llocs semblants bé que hi havia hagut una important producció musical, tot depenia dels Obrers de l’església i que algun propietari ric del territori, en algun moment determinat hagués creat un benefici o una dotació, fos per a un orgue o per a un mestre de cant, vés a saber. Un i altre són uns buits importants que, tant de bo, un dia o altre algú pugui omplir. 

ALBÀ, Francesc. Músic natural de Figueres. Morí a Olot el desembre de 1692 i fou enterrat al convent del Carme.

ALOY, Josep. Músic, segons consta en el cadastre municipal olotí de 1735.

ALZINA, Vicenç. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot entre 1797 i 1815. Es desconeix d’on era. El març de 1791 s’havia presentat a les oposicions per a mestre de capella de l’església de Santa Eulàlia de Berga, sense èxit, però sí en canvi en les que, per al mateix magisteri, es feren el 1794. Quan es presentà a les oposicions de Sant Esteve d’Olot el 1797, era cabiscol de Mataró. Va guanyar-les i se li féu conducció el març d’aquell mateix any. Ocupà el càrrec fins a 1815, en què passà a l’església de Sant Just de Barcelona.  
Obra preservada: Al fons musical de l’església de Sant Esteve d’Olot (a l’ACGAX) es conserven 10 partitures seves.

ANDREU, Tomàs. Músic fill de Cervera. El 1739 es presentà a les oposicions per al magisteri de capella de Sant Esteve d’Olot, que guanyà Josep Carcoler.

ANGLADA, Francesc. Músic olotí. A principis de segle tenia formada una cobla de músics i cantors amb Francesc Barberí i Esteve Anglada. El 1704 el seu germà, de nom també Francesc, paraire d’ofici i paborde de la Confraria del Santíssim, es queixà que els altres pabordes haguessin contractat la música de tot l’any dels actes de la Confraria a la cobla de músics de Jeroni Planella per nou dobles, quan el seu germà l’havia ofert per només set dobles. Estava casat amb Magdalena. Morí el 1714. En el seu testament havia previst una quantitat perquè tots els músics d’Olot assistissin al seu enterrament amb música i cant.

ANGLADA, Esteve. Músic olotí. A principis de segle formava part de la cobla de Francesc Anglada i Francesc Barberí. Consta en el cadastre d’Olot des de 1724 fins a 1736; en aquest darrer any se l’anomena “vell músic”. Morí el 1742, un any després que ho fes la seva muller Magdalena. La seva mort, però, no fou a Olot, segons s’anotà al llibre d’òbits: “se ha tingut notícia certa que poch ha morí en Vilanova de Sitjas”.

ANGLADA, Jacint. Músic, organista i mestre de capella, natural d’Olot. El 1739 era organista de Cardona. En aquest any, essent d’entre 30 i 40 anys d’edat, es presentà a les oposicions per a mestre de capella de Sant Esteve d’Olot que guanyà Josep Carcoler. Retornà a Cardona, on seguí fent d’organista. El 1759 intentà obtenir la plaça d’organista de Sant Esteve d’Olot, però fou concedida a Josep Castelló. A rel d’això, Anglada inicià un plet contra l’ajuntament d’Olot, de qui depenia el benefici de l’orgue.

ARQUER, Miquel. Mestre de cordes de viola o cordaviolaire, i músic, fill de Josep Arquer, pagès de Vilanova de Palafolls. Consta en els registres del cadastre d’Olot entre 1724 i 1748. Féu testament el 1757. 

AUBERT I BACH, Josep, àlies Soca. Cantor nascut a Olot el 1756, fill de Joan Aubert, paraire, i de Magdalena Bach. Simultaniejà l’ofici de cantor amb el de mitjaire. Entre 1786 i 1796 se li feren pagaments per haver ajudat a cantar en els oficis religiosos de Sant Esteve d’Olot i, cap al final d’aquests anys, per haver substituït, per malaltia, el mestre de cant titular, Josep Saborit. Quan va morir la seva muller, es traslladà a Sant Joan de les Abadesses, després a la catedral de la Seu d’Urgell i finalment a Barcelona, com a succentor de cor o sots-xantre. Tornà a Olot, es casà de nou i restablí la seva col·laboració amb el cant a Sant Esteve. Morí el 1833.

AULÍ, Patllari. Músic. Morí jove, amb 25 anys, el 1798, enterrat a l’església de la Mare de Déu del Tura d’Olot.

AULÍ, Francesc. Músic. Al voltant de 1816 s’establí a Tortellà (la Garrotxa).

AUMATELL, Esteve. Cantor. El 1744 se li abonà una petita quantitat per haver ajudat en el cant de l’ofici de Pasqua.

BACH I JOANETAS, Josep. Organista del convent de les Descalces Reials de Madrid. Nascut a Olot, possiblement el 1713, fill de Josep Bach, sabater d’Olot i de Jerònima Joanetas (morts, respectivament, el 1748 i el 1769). El 1740 ja es trobava establert a Madrid, amb el càrrec d’organista del mencionat convent (del que, el 1732, era mestre de capella Josep Joanetas Serra i Santaló, tal volta familiar seu). En aquest mateix any es casà amb María Catalina Pérez de la Torre, de Còrdova, vídua de Pedro de Avilés. Enviudat, més endavant contragué segones núpcies amb Jerònima Marcos, natural de Valdeavero, a prop de Madrid. En el seu testament, de 1770, consignà una deixa per a la seva germana Margarida, òrfena de pares i vídua amb dos fills. Morí el 23 de març de 1771 i fou enterrat al claustre del convent madrileny de les Descalces Reials. 

BARBERÍ, Francesc. Músic i fuster, fill de Rafel Barberí, fuster d’Olot, i de Catarina. Tenien el domicili al carrer del Tura. El 1707 formava part de la cobla de músics i cantors de Francesc i Esteve Anglada. Casat amb Maria Anna Blanch. Féu testament el 1731.

BARBERÍ I BLANCH, Rafel. Músic i fuster, fill de Francesc Barberí. Figura en els cadastres anuals de 1725 a 1747. El 1723 casà amb Magdalena Anglada, filla d’Esteve Anglada, paraire d’Olot, i de Magdalena. A la mort del pare mantingué la casa del carrer del Tura. La seva muller féu testament el 1763, quan Rafel ja era mort. Crec que ha d’ésser ell, confós de nom, el Rafel Barbas o Bordas que el 1734, juntament amb Esteve Illa, torner d’Olot, feren un fagot per a la capella de música de Manresa. 

BOADA, Josep. Músic de fora. El 1739, essent mestre de capella de Santa Eulàlia de Berga, i tenint uns cinquanta anys d’edat, es presentà a les oposicions per al magisteri de capella d’Olot, que guanyà Josep Carcoler.

BONET, Sebastià. Músic barceloní. El 1739, amb 29 o 30 anys d’edat, sol·licità la plaça de mestre de capella de Sant Esteve d’Olot, que vacava per defunció de Josep Romero, acompanyant-ho del seu currículum i de diversos avals. No obstant això, la plaça es donà a Josep Carcoler.

BOSCÀ I ESPANYA, Antoni. Orguener, membre d’una important família dedicada a l’orgueneria. Es desconeix a on va néixer ni en quin any. El convent del Carme d’Olot li encarregà la construcció d’un nou orgue per al convent, pel preu de 640 lliures, amb el compromís d’acabar-lo l’estiu de 1746. El 1761, per encàrrec de l’ajuntament, reinstal·là l'orgue de Sant Esteve a la nova església (havia estat desmuntat mentre es feien les obres de l’ampliació del temple), per un import de 166 lliures, 13 sous i 4 diners, i amb l'obligació també d’"ajustar en él un registro secreto nuevo, y hazer las manchas nuevas por ser inútiles las del órgano viejo". Desconeixem qui l’acabà d’enllestir, perquè la seva mort, ocorreguda el 1762, el trobà a mig fer: en l’inventari post-mortem dels seus béns es consignà “un secret de cadireta ab capas de registres, no acabat, per lo orga de Olot”. A més, a l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot (a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa) es conserva d’ell –se suposa que per motius ocasionals– el projecte detallat d’un gran orgue per a l’església de Sant Agustí de Barcelona. 

CAMPS, Rafel. Músic. Nascut a finals del segle XVII. Entre 1710 i 1713 s’havia casat amb Paula Cera, filla d’un veler de Figueres, i havia fet vida en aquesta població. El 1718, havent enviudat, passà a Olot, on es casà en segones núpcies amb Teresa Fàbrega, filla d’un terrissaire, que moriria el 1740. Fou un dels músics que el 1745 fundaren la confraria de Sant Albert. Els llibres del cadastre l’anoten com a músic fins a 1746, si bé en el de 1744 s’hi consignà l’anotació “vell i pobre”. Tot i això, el 1752 encara se li pagaren els seus serveis com a músic en unes representacions teatrals fetes a Olot. Mori el 1762 a l’Hospital, a l’edat d’uns 80 anys. 

CARCOLER I SABATER, Josep. Natural de Cornudella (el Priorat). S’han proposat fins a tres possibles filiacions d’aquest músic, però la documentació de l’Arxiu Notarial d’Olot ens el fa fill de Francesc Carcoler, pagès del mateix lloc de Cornudella, i de Cecília Sabater i hauria nascut no pas el 1698, sinó en els primers anys del segle XVIII. Fou mestre de capella de Sant Esteve d’Olot de 1739 a 1775. Abans de venir-hi, el 1723 era beneficiat organista i mestre de capella de la col·legial de la Vall de Flors de Tremp. El 1737 participà en les oposicions a l’església de Santa Maria del Pi, de Barcelona, i el 1738 en les de la Seu de Lleida, però sense èxit i, per tant, seguí en el magisteri de Tremp. El novembre de 1739 es presentà a les oposicions per a mestre de capella de Sant Esteve d’Olot, juntament amb altres 7 candidats. La Comunitat de Preveres es decantà per Carcoler, se li féu conducció o contracte a primers de gener de l’any següent, i novament al novembre del mateix 1740 per a oferir-li certes garanties econòmiques, davant la insistència dels capitulars de la col·legial de Tremp que volien recuperar-lo per a la seva església. Tot i això, el 1743 Carcoler encara no tenia assegurat de manera perpètua el magisteri olotí i manifestà interès per fer-se amb la capella de música de Figueres, que estava vacant, cosa que motivà que finalment la comunitat olotina li fes contracte de perpetuació. Els llibres de comptes de la Comunitat de Preveres d’Olot recullen molts pagaments fets a Carcoler, tant per la seva participació en les festivitats més assenyalades del calendari cristià, com per a celebracions de caràcter singular. El 1757 va nomenar procurador seu a Madrid a l’organista olotí Josep Bach i Joanetas, perquè en representació seva pogués sol·licitar qualsevol tipus de canongia, prebenda o benefici que hi hagués vacant, tant a l’església de Sant Esteve d’Olot com en les catedrals catalanes, però no es té notícia que n’obtingués cap. El 1759 formà part dels examinadors per a proveir la plaça d’organista de Sant Esteve d’Olot (que obtingué Josep Castelló), el 1763 dels que examinaren els opositors a organista de Sant Joan de les Abadesses i el 1772 del tribunal per a proveir el magisteri de música de l’església de Sant Pere de Figueres. El 1775, trobant-se Carcoler vell i malalt, deixà la capella de música d’Olot a mans de Josep Castelló, organista, com a substitut. Morí el 1776. El 1748, amb motiu de la inauguració del nou temple de la Mare de Déu del Tura, d’Olot, composà una missa solemne i uns villancets, dels quals se n’edità la lletra.
Obra preservada: Josep Carcoler és el músic relacionat amb Olot de qui més obra musical s’ha conservat fins als nostres dies (feta abstracció de l’obra del P. Antoni Soler), un total de 53 partitures, entre àries, motets, rèquiems, salms, himnes, lletanies i tres misses. Al fons musical de l’església de Sant Esteve d’Olot (ACGAX) n’hi ha 25. A la Biblioteca de Catalunya se n’hi conserven 16 més, nou de les quals corresponen a villancets. La majoria de les peces d’aquesta biblioteca estan datades entre 1735 i 1739, és a dir, abans de la seva vinguda a Olot. Del seu temps a la nostra vila hi ha un Stabat Mater de 1742 (M 768/13) que ha estat objecte d’edició i d’enregistrament i la part musical dels villancets per a la inauguració del nou temple de la Verge del Tura, de 1748 (M 766/23). A l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, en el fons de la Catedral de Tarragona, hi ha d’ell un rèquiem i un salm. 

CASADEMUNT, Guillem. Músic actiu a Olot entre 1741 i 1745. En aquest darrer any fou un dels que fundaren la confraria de músics de Sant Albert.

CASTELLÓ I CALAFELL, Josep. Organista de Sant Esteve d’Olot des de 1759 fins a la seva mort el 1820. Havia nascut a Tàrrega el 1733, fill de Joan Castelló, pagès, i de Teresa Calafell, també targarins. El juny de 1759 vacava l’orgue de Sant Esteve d’Olot i es provaren dos candidats olotins, però els examinadors (Ignasi Subias i Joan Pusalgas, organistes de la catedral de Vic i de Sant Joan de les Abadesses, més el mestre de capella Josep Carcoler) no els trobaren satisfactoris. Al mes següent es convocaren oposicions, a les que només es presentà Castelló, el qual obtingué el vistiplau dels examinadors. La seva elecció fou recorreguda per Jacint Anglada, que volia optar a la plaça sense passar per oposicions, per la seva condició d’olotí, però mentre durava el recurs Castelló es prestà a fer ja d’organista, a canvi d’un auxili de la Comunitat. Finalment, el desembre de 1759 Castelló fou admès com a beneficiat a la Comunitat de Preveres i se signaren els pactes amb l’ajuntament, patró del benefici de l’orgue. A partir de 1764 hagué de fer front a un entrebanc administratiu inesperat: feia uns anys que la monarquia intentava collar els ajuntaments en el tema econòmic, i es manà fixar-se de forma tancada les úniques despeses que podien atendre. Per a Olot aquesta llista prengué forma en el “Reglamento” de 4 d’abril de 1764, en el que no s’havia inclòs l’estipendi de 30 lliures que cada any l’ajuntament donava a l’organista. Castelló hagué de reclamar fins a obtenir una addició al reglament que ho contemplés. El 1768 féu de visurador o examinador de les qualitats musicals del nou orgue de Camprodon, construït per Joan Pere Cavaillé, i el 1772 de l’orgue del Santuari del Collell, que havia estat reparat per Jordi Vullen. Pel que fa a l’orgue d’Olot, les obres d’ampliació del temple de Sant Esteve obligaren a desmuntar-lo i a guardar-lo a la casa de la vila el 1761, entre la primavera i el setembre. Tot i haver estat reinstal·lat per l’orguener Antoni Boscà, els anys que suportava al damunt li havien restat qualitat. En 1764, en un informe de l’organista Castelló i del mestre de capella Carcoler, es deia que no era més que una cadireta, formada de “materiales y flautas viejas del órgano que havia en la parroquial iglesia antes de su reedificación”. Cinc anys més tard, l’ajuntament d’Olot demanà a Joan Pere Cavaillé, mestre constructor d'orgues, i als olotins Jaume Diví, fuster-escultor, i Joan Coderch, mestre d'obres, un pressupost per a la formació d’un nou orgue, que s’enfilava fins a uns 70.000 rals. L’ajuntament no tenia possibilitats de fer aquesta despesa i la situació s’anà allargant. El 1777 l’orgue fou novament canviat de lloc i se situà al damunt de la porta principal del temple, segons aconsellà una petita comissió, de la que Castelló en formava part. El 1787 ell mateix tornà a queixar-se a l’ajuntament del lamentable estat en què es trobava l’orgue, fins al punt de no poder-se tocar. Els recursos econòmics no sortiren i Castelló no tingué altre remei que servir-se del que hi havia (l’església de Sant Esteve no pogué disposar d’un orgue nou fins a 1857). La seva llarga etapa d’organista d’Olot el portà a suplir interinament el magisteri de la capella de música durant la malaltia de Josep Carcoler (1775-1776), quan plegà Josep Regordosa (1789) i a la mort de Josep Saborit (1796).  
Obra preservada: A la Biblioteca de Catalunya hi ha seva una cantata a solo amb instruments musicals i una ària a la Verge del Rosari, datades, respectivament, el 1757 i el 1759, a vigílies d’obtenir el Benefici de l’Orgue a Olot. Al fons musical de l’església de Sant Esteve d’Olot (a l’ACGAX) es conserven 25 partitures seves, preferentment de música religiosa (inclosa una missa), però també unes contradanses. 

CAVAILLER, Joan Pere. Orguener nascut el 1743 a la vila de Galhac (Occitània), però molt relacionat amb el món de l’orgue català. Morí el 1808. El 1769 l’ajuntament d’Olot li demanà pressupost per a la construcció d’un nou orgue per al temple de Sant Esteve, juntament amb el fuster i escultor Jaume Diví, i el mestre d’obres Joan Coderch, que ascendí a uns 70.000 rals. Les dificultats econòmiques feren que aquest projecte mai no acabés d’anar endavant.  

DACHS I GUITART, Salvador. Organista i mestre de capella, natural d’Olot, nascut el 1732, fill de Francesc Dachs, sastre, i de Maria Guitart. El 1748, essent encara un noi, la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, atesa la pobresa de la seva família, li concedí una ajuda per a poder passar a Barcelona a estudiar cant i orgue. El 1759 es presentà al càrrec d’organista de Sant Esteve d’Olot (per la mort de Baltasar Fontfreda), però no fou considerat prou hàbil i la plaça es donà a Josep Castelló. El 1762 fou elegit mestre de capella de la Seu de Manresa. Però a l’any següent, havent obtingut per oposició un benefici a Santa Maria del Mar, marxà a Barcelona, on hi romangué fins a 1769 o potser un temps més enllà.  

DORCA, Francesc. Jove cantor, mort amb només 14 anys el 1784. 

FAJA, Silvestre, àlies Corcoy. Músic esmentat en el cadastre de 1725. Morí el 1736 a l’Hospital i fou enterrat al cementiri de Sant Esteve.

FEIXAS, Salvador. Músic olotí, fill de Francesc Feixas, corder d’Olot. D’ell només sé que el 1768 era a Madrid. 

FELIU, Bonaventura. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot el 1796, si bé per poc temps. Natural de Figueres, quan vingué a Olot era mestre de capella a l’església parroquial de Tàrrega. Se li féu conducció el novembre de 1796, però hi renuncià al cap de poc.
Obra preservada: A l’Arxiu Diocesà de Girona (Arxiu Capitualr de la Catedral de Girona) hi ha seu un càntic per a 8 veus i acompanyament, de 1779, molt abans, per tant, dela seva estada a Olot.

FERRER, Josep. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot. Prevere. Morí el 24 de maig de 1694. Dos dies abans havia fet testament, en el que deixava els “papers de cant” a un seu nebot. 

FLORENSA, Josep. Cantor. A la mort del mestre de capella Josep Romero (1739), s’oferí a la Comunitat de Preveres per a fer d’entonador i succentor de cor mentre no se n’escollís un de nou, cosa que fou al cap de pocs mesos.

FONTFREDA, Baltasar. Organista de Sant Esteve d’Olot de 1746 a 1759. Nascut a Olot possiblement el 1712, era fill de Baltasar Fontfreda, fuster d’Olot, i de la seva muller Rafaela. Abans d’ocupar-se del benefici olotí, de 1735 a 1741 fou organista de Torroella de Montgrí. Entre els seus treballs a Olot, el 1754 féu un repàs a l’estat de conservació de l’orgue i l’afinà. Mori de repent el 1759. L’ajuntament, patró del benefici de l’orgue, pagà al seu pare, gairebé dos anys després de la mort del fill, 123 lliures que li devien per la seva feina d’organista. 

GUIU, Esteve. Músic de fora. El 1797, essent organista de la parròquia de Berga, es presentà a les oposicions per a mestre de capella d’Olot. La Comunitat de Preveres l’eximí de desplaçar-se fins aquí, perquè ja l’havien oït altres vegades, cosa que ens dóna a entendre que s’hauria presentat a anteriors convocatòries per a ocupar el càrrec olotí. Les oposicions les guanyà Vicenç Alzina.

ILLA, Esteve. Torner i constructor d’instruments. El 1734, juntament amb el fuster i músic d’Olot Rafel Barberí, féu un fagot per a la capella de música de la Seu de Manresa, per valor de 17 lliures 6 sous i 8 diners.

ILLA, Pere. Músic i torner. El 1737 l’ajuntament de Manresa, “estando dicho ayuntamiento bien enterado de la habilidad de dicho Hilla”, li concedí una plaça de músic municipal. 

JULIÀ, Pere. Músic. Morí el 1757 i fou enterrat a l’església de la Mare de Déu del Tura. A l’any següent morí la seva muller, Francesca Roca, àlies Mel (un renom que rebé tota la família de músics Roca). 

JOANETAS SERRA I SANTALÓ, Josep. Mestre de capella. El 1732 exercia com a tal al convent de les Descalces Reials de Madrid, des d’on, a la vegada, s’ocupava de fer gestions a Madrid en nom de l’ajuntament olotí (sobre el pou del glaç, la possible instal·lació d’un col·legi d’Escola Pia a Olot, etc.). Possiblement fos a través seu que cap a finals dels anys trenta Josep Bach i Joanetas passà també al mencionat convent de Madrid per a servir-hi com a organista. 

JORDI, Antoni. Músic de Vic. El 1739 es presentà a les oposicions per al magisteri de música de Sant Esteve d’Olot. Si bé se li reconegué que tenia experiència en l’ensenyament dels infants de cor a la capella del Palau de Barcelona, la plaça d’Olot fou atorgada a Josep Carcoler. 

LAMARCA ESTEVA, Josep. Organista natural d’Olot. Malgrat que alguns autors el fan nascut el 1723, la data del seu naixement ha de ser el 1735, fill de Francesc Lamarca i de Maria Esteva. Els Lamarca (a vegades escrit, simplement, Marca) foren durant moltes generacions una família de fusters olotins. Indico a continuació els seus ascendents més directes:

A l’edat dels vint anys estava seguint estudis d’orgue, no sabem sota mestratge de qui, però hem de suposar que seria amb l’organista titular de Sant Esteve, mossèn Gabriel Nadal, a qui el 1746 substituí Baltasar Fontfreda. Fins a 1764, quan es parla d’ell se l’esmenta com a “estudiant” o “practicant” d’orgue. Dins d’aquest període d’aprenentatge, entre maig i juliol de 1759 cobrí el càrrec d’organista de l’església de Sant Esteve d’Olot, en el període vacant que hi hagué entre la defunció de qui n’era titular, Baltasar Fontfreda, i l’elecció d’un nou organista, Josep Castelló. A partir de 1766 o poc abans, es féu càrrec de l’orgue del santuari de la Mare de Déu dels Arcs, a la parròquia de Santa Pau. Podria ser que fes algun temps que el santuari no tingués organista, perquè en aquesta anys els Obrers consideraven que “la dita capella dels Archs, mantenint organista aumenta los cultos y devoció a Maria Santíssima y lo concurs [de devots] és molt major”. Lamarca tenia intenció d’ordenar-se de sacerdot, però no disposava de cap benefici que li assegurés la manutenció (l’anomenada còngrua, un requisit que l’Església exigia als que volien ordenar-se). Davant d’això i a fi de retenir-lo als Arcs, Domènec Coromina i els obrers del santuari, Bonaventura Clota i Josep Pujolar, tots ells pagesos de Santa Pau, el 1766 es comprometeren, a títol personal i com a Obrers, a concedir a Josep Lamarca una renda anual de 70 lliures, mentre no obtingués cap benefici eclesiàstic. A la vegada, el seu pare i el seu germà, Francesc i Esteve Lamarca, es comprometeren a cobrir la renda en el cas que Coromina i els Obrers dels Arcs patissin algun desgavell en el seu patrimoni. El fet que a l’arxiu musical del santuari de la Mare de Déu dels Arcs s’hi hagi guardat producció musical de Josep Lamarca, ens diu que hi hauria seguit en el càrrec d’organista fins a la seva mort, el 1813.  

Obra preservada: La part de la seva obra preservada a l’Arxiu Musical del Santuari de la Mare de Déu dels Arcs comprèn uns quaderns de 1756 i 1758, àries, misses i llibretes de versos. Mitja dotzena porten dates dels anys 1766 i 1767, i la resta són sense datació. Cinc d’aquestes composicions foren incloses per Miquel Querol al Cançoner català dels segles XVI-XVIII (1979). El 2006 es va publicar la seva Missa a 3 amb violins, a cura de M. Lluïsa Cortada. 

LLOR, Ignasi. Músic, possiblement de la família dels Llor dedicats tradicionalment a la fusteria. Consta com a músic en el cadastre de 1761. El 1765 la capella de música de la Seu de Barcelona cercava un contralt i provà les qualitats d’Ignasi Llor i d’un altre músic; cap dels dos no era perfectament contralt, però es reconegué que Llor era millor i tenia un bon estil. El capítol de la catedral li féu l’admissió el 30 de setembre, amb un salari de 40 lliures anuals.  
Obra preservada: Entre la seva obra musical, copià i convertí de profana a sacra l’última ària de l’òpera La Merope de D. Terradellas, fent-ne una cantata als dolors de Maria Santíssima, per a soprano, corda i continu, la partitura de la qual és a la Biblioteca de Catalunya (M 768/7), i de la que n’existeix una gravació moderna. A la mateixa biblioteca hi ha també d’ell una ària a solo i dos violins i baix a la Verge del Rosari (M 753/5). Per altra banda, també s’hi conserva una cantata a duo amb violins i baix d’Emmanuel Gònima, Ha del Cielo, amb la llegenda duplicada de “Ygnasi Llor Musich” i “Ignasi Llor Musich” (M 762/22). 

MARTÍ, Miquel. Corder de viola i negociant. Figura amb aquesta activitat en els llibres del cadastre entre 1740 i 1762. Participà en diversos arrendaments dels budells dels animals que s’escorxaven a la carnisseria pública d’Olot, entre 1757 i 1764. Estava casat amb Maria Teresa Pujolar i, morta aquesta, el 1777 va contraure matrimoni amb Maria Plana, vídua de Pere Massanella, sogra del seu fill Bartomeu. 

MARTÍ I PUJOLAR, Bartomeu. Corder de viola, fill de Miquel Martí, també cordaviolaire. El 1773 es casà amb Maria Àngels Massanella, filla de Pau Massanella, rajoler, i de Maria Plana. Si bé en aquest moment se li féu constar l’ofici de “jove corder”, en el bateig d’una seva filla apareix amb la forma completa de “corder de viola”.

MARTÍ, Tomàs. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot, des del voltant de 1705 fins a 1738. Entre 1701 i 1703 se li feren diversos pagaments “per sustento de dos minyons en sa casa, alimentats y a fi de anseñarlos de solfa”. El 1715 se li pagà per la música amb què acompanyà les honres fúnebres d’Anton d’Oms, senyor de Santa Pau. El 1720 es posaren de manifest discrepàncies entre ell i la Comunitat de Preveres, alguns membres de la qual l’acusaren d’injúries. La Comunitat resolgué d’acomiadar-lo i fins i tot es plantaren cartells de convocatòria d’oposicions en llocs públics per a trobar-li un substitut. Però el vicari general de la diòcesi els demanà de reconsiderar-ho. Malgrat que el bisbe de Girona s’avançà a postular com a substitut el músic Manual Pradell, la Comunitat optà per mantenir Martí en el càrrec. Sembla que les coses se suavitzaren, perquè quan anys més tard, el 1731, presentà una certificació mèdica sobre les seves greus deficiències de salut, la Comunitat de Preveres acordà de jubilar-lo i socorre’l de per vida, atenent els seus llargs anys de servei. Morí el 1738. 

MASSIP, Joan B. Músic de fora. El 1739, essent mestre de capella de Torroella de Montgrí, es presentà a les oposicions al magisteri de capella de Sant Esteve d’Olot, que guanyà Josep Carcoler. Anteriorment havia actuat a Olot en algunes celebracions, ja que l’informe de la comissió avaluadora dels candidats d’aquest concurs diu d’ell que tenia una bona veu de tenor, com ja s’havia pogut comprovar per “aver-se oït alguna vegada en eixa vila”. 

MINGUELL, Antoni. Clergue de Barcelona. El 1797 es presentà a les oposicions per al magisteri del cant a la parròquia d’Olot. Deuria ser la primera vegada que s’hi presentava, perquè la Comunitat de Preveres el féu venir fins a Olot a examinar-lo, un requisit que també s’exigí a l’opositor Vicenç Alzina, però no a la resta de candidats. Les oposicions les guanyà el mencionat Alzina. 

MOLINA, Joan. Orguener. Religiós carmelita del convent d’Olot. El 1704 s’havien fet obres d’ampliació de les capelles de la banda de tramuntana del temple de Sant Esteve d’Olot. L’orgue d’aquesta església deuria quedar afectat, perquè se’l cridà per a reparar-lo i per a afegir-hi tres registres nous, per un import de 150 lliures. Per a aquest seu treball, l’ajuntament li lliurà una partida d’estany que tenia guardada. El 1707 supervisà els treballs de trasllat d’aquest orgue a una nova ubicació dins de la mateixa església. Se sap que també havia intervingut en l’orgue del Santuari del Collell en els anys 1600 i 1707, si bé, en aquest cas, la seva actuació no es considerà del tot encertada. 

MOY, Josep (major). Músic. Figura com a tal en els registres cadastrals des de 1720 fins a la seva mort el 1739. 

MOY, Josep (menor). Consten diversos pagaments fets per la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot en els anys 1762-1763 pel seu treball com a músic. 

MOY I MAYOLA, Antoni. Músic i paraire. Fill d’Antoni Moy, curtidor d’Olot, i de la seva muller Maria Anna Mayola. El 1742 es feia dir “mestre de música”. Casat amb Teresa Plana, un seu fill, Joan Antoni Moy i Plana, fou també músic. 

MOY I PLANA, Joan Antoni. Músic. Fill d’Antoni Moy i Mayola, paraire i músic, i de Teresa Plana. El 1742 era a Morón de la Frontera (Andalusia, actual província de Sevilla) on sembla que intentava participar en unes oposicions per a assolir algun càrrec. El 1756 era mestre de capella de la col·legiata del Salvador, de Granada, per a la que musicà els villancets que s’hi cantaren la diada de Nadal. 

NADAL, Gabriel. Organista de Sant Esteve d’Olot de 1679 a 1746. Nascut el 1661, era fill d’un altre Gabriel Nadal, adroguer d’Olot, i de la seva primera muller, Anna. Havia estat a l’Escolania de Montserrat, sota el mestratge del P. Cererols. El 1679 accedí a la plaça d’organista de Sant Esteve d’Olot, per haver mort qui fins llavors n’era titular, F. Batlle, però el 1781 els mossens Esteve Benet i Jaume Sala, de la capella de música de la Seu de Girona, pledejaren contra les condicions amb què se’l tenia a la Comunitat de Preveres, un litigi que s’allargassà cinc o sis anys. En aquest temps va accedir al sacerdoci. El 1734, després de 55 anys d’organista, demanà de poder deixar les seves obligacions com a beneficiat a causa de la seva salut precària i fou substituït per mossèn Baltasar Fontfreda. Conec dos dels seus testaments, de 1693 i de 1714, però podrien no ser els únics. En el primer d’aquests testaments deixava el seu calze i la patena de celebrar missa a la Congregació dels Dolors d’Olot, una donació que va fer efectiva en vida el 1746 (reservant-se’n, però, l’usdefruit), pocs mesos abans de la seva mort, que li arribà el dia de Nadal de 1746. 

NOVELL, Josep. Fabricant d’orgues, de la vila de Ceret (Vallespir). En els anys immediatament abans de 1773 desmuntà i renovà l’orgue de l’església de Nostra Senyora del Tura d’Olot. No quedà conforme amb el pagament que li fou fet per part dels obrers del temple i reclamà a l’Audiència. Demanava que uns experts examinessin el que havia fet i emetessin un informe. De retorn a Ceret, va saber que els obrers havien fet fer una visura a gent poc entesa en la matèria i tornà a Olot, però només aconseguí que se li donés un petit obsequi de més. Ell valorava la seva feina de desmuntar l’orgue i posar-hi peces noves en més de 300 lliures, sense comptar viatges i recursos. 

ORDEIG, Francesc. Músic olotí. Havia estat escolà cantor a la catedral de Tarragona sota el mestratge de Josep Escorigüela. El 1708 oposità a la plaça de mestre de capella de la seu de Tortosa, amb tres opositors més, que no fou concedida a cap d’ells. També es presentà, en el mateix any, a les oposicions per al magisteri de Santa Maria del Pi de Barcelona. 

PALOL, Anton. Durant nou o deu anys fou escolà de cor de l’església de Sant Esteve d’Olot. El 1770, la seva mare Teresa, vídua, sol·licità de la Comunitat de Preveres una ajuda atesa la seva pobresa, que li fou concedida. 

PARELLA. Família de músics olotins del segle XVIII, tal i com queda recollit en aquesta taula genealògica: 

PARELLA, Josep. Músic, mestre de cant i paraire, iniciador de la nissaga de músics Parella. Deuria haver nascut a finals del segle XVII. Era fill de Jaume Parella, sastre d’Argelaguer, lloc on, possiblement, també ell hi hagués nascut. El 1719 es casà amb Anna M. Roca, filla de Pere Roca, músic i passamaner d’Olot, moment en el que deurien traslladar-se a viure en aquesta població. Fou dels músics que el 1745 fundaren a Olot la Confraria de Sant Albert. Consta com a músic en els llibres del cadastre fins a 1748. El 1749 afegí un codicil al seu testament, i morí en aquest mateix any. 

PARELLA I ROCA, Josep. Músic i carder d’Olot, fill d’altre Josep Parella i d’Anna M. Roca. El 1742, essent “jove músic” es casà amb Teresa Ruffet, filla de Pere Ruffet, carder, i de Lucrècia Llos. El 1745, participà amb el seu pare i altres músics en la Confraria de Sant Albert. Malgrat que el 1749 morí el seu pare, el seu nom només consta en els llibres del cadastre l’any 1757 i novament en els anys 1766 i 1767. Possiblement en aquest temps s’hagués absentat d’Olot. Cap a 1767 es casà en segones núpcies amb una igualadina, Josepa Tarrida, filla de Llorenç Tarrida, ferrer d’Igualada, i d’Anna Maria Cupons. Si bé una primera filla d’aquest segons matrimoni nasqué a Olot, el cadastre de 1768 el recull amb la nota “és fora”. Tal volta s’establís a Igualada, perquè en el casament a Olot del seu fill Ignasi, el 1773, s’indica que el seu pare habitava en aquella població. 

PARELLA I ROCA, Ignasi. Músic i paraire d’Olot, fill de Josep Parella i d’Anna M. Roca. El 1745 era “músic fadrí”, segons figura en la partida de baptisme d’un seu nebot, fill del seu germà Josep. En aquest any fou també dels que participaren, juntament amb el seu pare, el seu germà i altres músics, en la creació de la Confraria de Sant Albert. El 1746 es casà amb Magdalena Bertran, filla de Pere Bertran, mestre de cases de Sant Cristòfol les Fonts, i de Magdalena Almoyneria. Figura en el cadastre olotí entre els anys 1755 i 1760. Morí en aquest darrer any, fent-se constar en la partida de defunció que era músic de Sant Cristòfol les Fonts. El 1778 morí la seva vídua Magdalena Bertran, d’uns 50 anys més o menys d’edat. 

PARELLA I ROCA, Anton. Músic, fill de Josep Parella i d’Anna M. Roca. Figura com a músic en els registres cadastrals de 1760 a 1776. S’havia casat amb la seva cunyada Maria Bertran, filla de Pere Bertran, que morí el 1765. Posteriorment es casà en segons núpcies amb Maria Rossell, filla de Joan Rossell sabater d’Olot i de Teresa Roca. Una filla, Rita Parella i Rossell es casà amb Llorenç Bosilleres i Ballart, músic natural de Llorona, i la parella anà a viure a Tortellà, on encara hi eren el 1806. 

PARELLA I RUFFET, Ignasi. Músic i cantor contralt, fill de Josep Parella i Roca i de Teresa Ruffet. El 1733 es casà a Olot amb Maria Magdalena Fàbrega, filla de Bertomeu Fàbrega i Creu, paraire d’Olot, i d’Eliodor Coma. En la partida d’aquest casament es féu constar que Parella era “jove músic” i “habitant a Celrà”: tal volta estigués en aquesta població per a fer-hi l’aprenentatge musical sota la direcció d’algun mestre. El 1789, a Olot, se li pagaren sis lliures pel seu treball d’ensenyar 24 escolans de cor mentre l’església de Sant Esteve tenia vacant la plaça de mestre de capella, per renúncia de Josep Regordosa. El 1800 morí la seva muller, de 43 anys d’edat.  
Possible obra preservada: A la Biblioteca de Catalunya es conserva un quadern de música religiosa per a veus i acompanyament o orquestra, en la portada del qual consta: “Codern de Ignasi Parella solfista any 1804” (M 695/2). És accessible a través de Memòria Digital de Catalunya. També hi ha una missa a quatre veus del mestre Prenafeta, amb l’anotació: “por la mano y pluma de Ignacio Parella” (M 1615/4). 

PI, Gabriel. Escolà de cor de l’església de Sant Esteve d’Olot. El 1737, al·legant la seva pobresa, obtingué una caritat a la Comunitat de Preveres per a poder-se comprar un manecord que li permetés avançar en els seus estudis d’orgue. 

PI, Pere. Havia estat escolà de cor de l’església de Sant Esteve d’Olot. El 1745 intervingué en la creació de la Confraria de Sant Albert. Figura en els llibres del cadastre des de 1747 (encara “jove músic”) fins a 1755. Tant el 1752 com el 1754 se li pagà la feina de tocar en les representacions teatrals que es feien en el local de les casernes, al Firal. 

PLA, Joan B.  Músic, pare dels famosos oboistes i compositors germans Pla. Era fill de Bartomeu Pla i de Clotilde, pagesos de Balaguer. El 1717 era a Olot, on es casà amb Isabel Agustí, filla del difunt metge Josep Agustí, i de la Sra. Daria Ferrusola. En la partida de matrimoni, Pla consta com a “jove músic”, és a dir, en període de formació. El fet que en la mateixa partida faci de testimoni el músic olotí Francesc Anglada, podria significar que fos aquest el seu mestre, ja que, a més, tenia formada una cobla de músics. No sembla que el nou matrimoni es quedés a viure a Olot, més aviat s’ha de pensar que passaren a una altra població, on Joan B. podria exercir-hi. El primer fill conegut d’aquest matrimoni, Joan (a la vegada, el primer dels germans músics Pla Agustí), se sol indicar que va néixer el 1720, uns tres anys després del casament dels seus pares, en un lloc que no se sap. El segon dels germans, Manuel, va néixer a Torquemada, a tocar de Palència (cap a 1725), circumstància que fa palesa la mobilitat de la família. El 1728 va néixer el tercer dels germans músics, Josep, i tampoc no es coneix a on. Se sol indicar que Joan B. Pla morí a Madrid el 1755. 

PLANELLA, Jeroni. Músic i passamaner d’Olot, fill de Joan Planella i de Teresa. Casat el 1679 en primeres núpcies amb Maria Cros i el 1706 en segones amb Anna Benesach. Del 1698 hi ha notícia que un soldat de l’armada reial morí de bala “a casa de Hyaronim Planella, músic”. El 1704 tenia una cobla de músics, a la que la Confraria del Santíssim Sagrament li encomanà la música i cantúria dels seus actes al llarg de l’any. Morí el 1708.

PLANELLA I CROS, Sebastià. Músic olotí, fill de Jeroni Planella. Les seves primeres notícies com a músic són de 1718, però a partir d’aquí la seva presència com a músic en els registres municipals és molt esparsa, consta només en els cadastres de 1738 i 1739. Estava casat amb Teresa Genís Bassols, que morí el 1755. Sebastià va morir pobre el 1768, essent enterrat per amor de Déu al cementiri de l’Hospital. Era conegut amb el renom “Lo coix dimoni".

PLANELLA, Francesc. Músic olotí. Figura en els llibres del cadastre entre 1720 i 1741, si bé a l’any 1740 no hi apareix com a persona, sinó sota el concepte de “casa de Fran.ch Planella”, cosa que ens podria indicar que no residia en el seu domicili habitual. En el llibre del cadastre de 1743 el seu nom hi apareix ratllat, amb la sobre inscripció: “Manuel Planella”, indicativa de la seva mort i substitució en la possessió de la casa pel seu hereu. 

PLANELLA, Manuel. Músic olotí. El 1742 era músic del regiment de Numància, cosa que l’obligaria a desplaçaments i absències. Així, el cadastre de 1744 substitueix el seu nom per “Casa de Manuel Planella”. La seva darrera notícia que en tinc és de 1755, quan, essent a Olot, reconegue un deute. 

PLANELLA, Rafel (major). Músic olotí esmentat el 1714. Al cens de població de 1720 hi consta amb l’ofici “paraire o músic” i la indicació de ser “capità de fusellers de França”, de 44 anys (hauria nascut, per tant, cap a 1676). 

PLANELLA, Rafel (menor). Organista nascut a Olot. Adquirí la condició sacerdotal. Al menys entre 1755 i 1762 exercí d’organista a Prats de Molló (Vallespir). 

PLANELLA, Josep. Consta com a músic en el cadastre de 1744. 

PLANELLA, Ignasi. Músic de la parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, mort el 1760. 

PUJOL, Francesc. Organista, mort a Olot el 1725. 

PUSALGAS, Joan. Músic de fora. El 1759 era organista de Sant Joan de les Abadesses i vingué a Olot com a membre del tribunal d’oposicions que havia d’escollir un nou organista per a l’església de Sant Esteve d’Olot, que es concedí a Josep Castelló.

REGORDOSA I JULER, Josep.  Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot de 1775 a 1789. Nasqué a Igualada el 1757, fill de Pere Regordosa, passamaner d’aquella vila. El 1775 substituí provisionalment Josep Carcoler, mestre de capella d’Olot, que patia una salut delicada, i amb més raó a partir de 1776, a la mort d’aquest. El 1778 es presentà al magisteri de Torroella de Montgrí i li fou concedit, però al setembre hi renuncià i mantingué el càrrec d’Olot. No obstant, el 1780 es presentà a les oposicions del magisteri de capella de Nostra Senyora de la Victòria, a Barcelona, juntament amb set opositors més, però no deuria obtenir-lo. El seu pas pel magisteri d’Olot quedà marcat pel descontentament de la Comunitat de Preveres envers la seva actuació, i també per part de l’ajuntament olotí, el qual el 1786 el sancionà per haver desatès “la obligación que tenía de hazer cantar los oficios y completas de la festividad del día de Corpus y su octava”. A finals de 1788 demanà a l’Ajuntament d’Igualada que li concedís la plaça d’organista i mestre de capella de la parròquia, i la va obtenir a principis de l’any següent. Abans de passar a aquesta població, a primers de juny d’aquell mateix any, tot i que anteriorment havia manifestat el seu desig d’accedir al sacerdoci, es casà a Olot amb Maria Anna Vila i d’Oriola, filla del doctor en drets Josep Vidal, llavors ja difunt. Morí a Igualada el 1821.  
Obra preservada: Al fons musical de l’església de Sant Esteve d’Olot es conserven set peces musicals seves. A l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, en el fons de la Catedral de Tarragona hi ha un salm per a set veus i acompanyament, amb el nom de Josep Regordosa. A la Biblioteca de Catalunya es conserva d’ell un responso a cinc veus (M 1615/6). 

RIBERA, Esteve. Músic de finals del segle XVII. El 1690 va ser enterrada la seva muller, Anna. 

ROCA. Nissaga de músics olotins del segle XVIII, coneguts també per l’àlies Mel. Emparentaren amb les famílies de músics olotins Parella i Rovira, segons es mostra en aquesta taula genealògica: 

ROCA, Pere, àlies Mel. Músic i també passamaner, professió aquesta darrera amb què se sol identificar-lo en els registres olotins. Casat el 1695 amb Maria Torras (nascuda en els anys vuitanta del segle anterior). Una seva filla, Anna Maria, es casà amb el músic Josep Parella. Féu de músic fins a la seva mort, el 1732. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot ens fa avinent que tenia el motiu de Mel, que mantindrien els seus descendents.

ROCA I TORRAS, Ignasi, àlies Mel. Músic. Fill de Miquel Roca, nascut a principis del segle XVIII. El 1724 es casà amb Maria Anna Solanich, filla de Jaume Solanich blanquer. Fou dels músics que crearen la Confraria de Sant Albert, de la que el 1747 en fou prepòsit. Els registres cadastrals recullen la seva activitat musical fins a la seva mort, el 1767. 

ROCA I TORRAS, Josep, àlies Mel. Músic i paraire. Fill de Pere Roca. Estava casat amb Maria Bassols. Morí el 1743. 

ROCA I TORRAS, Francesc, àlies Mel. Músic, fill de Pere Roca. En els llibres del cadastre d’Olot consta amb aquesta professió des de 1735 fins a la seva mort el 1782. Fou un dels fundadors de la Confraria de Sant Albert. El 1739 es casà amb Esperança Verntallat, filla de Sebastià Verntallat, sastre. Morta aquesta el 1753, tres anys després es casà en segones núpcies amb Maria Benet i Toralles, vídua de Pere Damians. De les seves actuacions hi ha notícia, de 1755, d’un pagament de 12 lliures a ell i a la seva cobla de músics “por la música del tedeum y cantar del Sr. Obispo de Tarassona”. El 1758 se l’esmenta com a “músic de capella d’Olot”. El 1765 adquirí un violí de segona mà pel preu d’una lliura i deu sous, que havia estat del doctor en dret Josep Ferrussola, d’Olot. Morí el 1782, als 74 anys. 

ROCA I BASSOLS, Miquel, àlies Mel. Músic i llibreter, fill de Josep Roca. En el cadastre consta ser músic entre els anys 1754 i 1776. El 1754 es casà amb Antònia Rovira i Carandell, filla de l’impressor olotí Josep Rovira (major), que a la vegada també feia de músic. A la mort d’aquest, el 1771, Miquel Roca i la seva muller pledejaren contra Rosa Paler, vídua del fill Josep Rovira (menor) per qüestions d’herència, però arribaren a una concòrdia. 

ROCA I VERNTALLAT, Ignasi, àlies Mel. Músic, fill de Francesc Roca. Hauria nascut a principis dels anys quaranta, perquè quan morí al 1808, se li anotà l’edat de 66 anys. El 1759 féu de testimoni en l’acte notarial de contractació del nou organista de Sant Esteve, figurant-hi com a “estudiant de música”. Es casà amb Maria Anna Martí, filla del courer Esteve Martí. El 1786 se li va satisfer la feina feta per ell i la seva cobla de quatre músics en les funcions de Setmana Santa, i també consten diversos pagaments fets a favor de “la cobla de músichs de Ignasi Roca i Mel” per haver tocat en actes religiosos entre 1802 i 1804 i fins a 1807. 

ROCA I ROVIRA, Ignasi. Infant de cor, fill de Miquel Roca. La Comunitat de Preveres l’ajudà a “vestirse corresponent per anar a estudiar en Barcelona”. 

ROCA, Ramon. Entre el setembre de 1767 i el juny de 1773 fou infant de cor a la Catedral de Girona. 

ROMERO, Josep. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot entre 1731 i 1739. Prevere. Nascut a Esparreguera, fill de Josep Romero, barreter, i de la seva muller Elisabet. Es féu càrrec de la capella de música el 1731, quan Tomàs Martí hagué de deixar-ho per problemes de salut. Se li va fer conducció o contracte el dia 3 de març de 1731, amb les obligacions habituals del càrrec. El 1738 vivia al carrer de Sant Rafel, a la casa del beneficiat del Pilar. En aquest mateix any formà part del tribunal que valorà els opositors a organista de la col·legiata de Sant Joan de les Abadesses. Pel que fa a la seva producció musical, el 1732 vingué a la vila el regiment de Cavalleria d’Extremadura, en una estada que s’allargà entre l’estiu i el desembre; el regiment encarregà a Josep Romero uns villancets en honor a la Immaculada, de la que se n’edità la lletra. Això tornà a passar el 1737, durant l’estada a Olot del regiment de Cavalleria d’Órdenes, per al que Romero musicà uns nous villancets, que també foren editats. Morí el 1739.
Obra preservada: A la biblioteca de Catalunya hi ha, de Josep Romero, un motet a veu sola, amb violins o flautes (M 744/30). 

ROGER, Josep. Músic de fora. El 1797, essent organista del monestir de Camprodon, es presentà a les oposicions per a mestre de capella d’Olot. No deuria pas ser la primera vegada que pretenia d’accedir a aquest càrrec, perquè la Comunitat de Preveres l’eximí de desplaçar-se a Olot per haver-lo oït altres vegades. Les oposicions les guanyà Vicenç Alzina. 

ROQUER, Narcís. Corder de viola. Consta en els cadastres de 1759 i 1760, però entre 1757 i 1762 participà en l’arrendament dels budells dels animals sacrificats a la carnisseria pública d’Olot, sovint associat amb Miquel Martí i alguna vegada amb Maties Arquer, daurador. 

ROVIRA, Josep, àlies Bapichs. . Músic, llibreter i impressor. Natural de Girona, fill de pare sabater, Josep, i d’Eucàdia. El 1731 tenia el veïnatge a Olot. En aquest any es casà amb Teresa Carandell, nascuda a Sarrià de Ter. Consta en els llibres de cadastre entre 1732 a 1744 i el 1757. Fou un dels músics que el 1745 crearen la Confraria de Sant Albert, de la que el 1747 en fou prepòsit. El 1740, sense deixar l’ofici de músic, es posà a fer de llibreter i, a partir del 1750 o 1751, inaugurà la impremta a Olot. El 1754 una seva filla, Antònia, va casar-se amb el músic Miquel Roca i Bassols. El 1755 morí Teresa, la seva muller, i Rovira va contraure segones núpcies amb Maria Ginesta de Sant Pere de Torelló, que moriria el 1764. Rovira va morir a primers de desembre de 1757. Quan el 1771 va morir el seu fill, també de nom Josep Rovira, en l’inventari post-mortem d’aquest s’hi va recollir material de música que, atesa la descripció que se’n fa, ben possiblement haurien estat del seu pare: “Una flauta travessera molt usada”, “una trompa de cassa molt vella”, “diferents papers de solfa” i “un violí molt vell ab sa caixa y arch, quasi sens poder servir”.

SABORIT, Josep. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot de 1789 a 1796, natural de Barcelona, on hauria nascut al voltant de 1768. Havia estat mestre de capella de Santa Eugènia de Berga. La documentació de la Comunitat de Preveres no detalla el seu procés d’elecció, que culminà el 1789. El 1791, amb la idea de poder rebre ordres eclesiàstiques, i com que en aquest cas es demanava que el candidat disposés de rendes estables, sol·licità a la Comunitat de Preveres que li concedís la perpetuïtat en el càrrec. Morí el 1796, amb només 28 anys.
Obra preservada: A l’Arxiu Diocesà de Girona, Arxiu Capitular de la Catedral de Girona, hi ha quatre obres seves. Al fons musical de l’església de Sant Esteve d’Olot (ACGAX) se n’hi conserven 25, incloent-hi una missa, un oratori, diversos goigs, lletanies, completes i altres peces de música sacra. A la Biblioteca de Catalunya hi ha unes completes per a diverses veus i acompanyament orquestral, datades el 1783 (M 702/16). 

SALA, Jaume. Mestre de capella de Sant Esteve d’Olot a partir de 1680. Morí el setembre de 1694.

SALA, Joan. Músic d’Olot. El 1714 féu de testimoni en el casament de Joan Palou, jove pagès.

SALA, Francesc. Músic originari de Ripoll. Casat amb Francesca Crehuet. Morí el 1791, a l’edat d’uns 80 anys. 

SALA I CREHUET, Miquel. Músic fill de Francesc Sala i Francesca Crehuet, possiblement nascut a Ripoll. Figura com a músic al cadastre d’Olot el 1767 i entre 1773 i 1775. Es casà amb Narcisa Gallart, filla de Joan B. Gallart. Morí a Olot el 1794, als 46 anys d’edat.

SALA I CREHUET, Manuel. Músic fill de Francesc Sala i Francesca Crehuet, nascut a Ripoll. Inclòs com a músic en els cadastres olotins de 1768 a 1776, però la seva activitat musical seguí més enllà d’aquesta darrera data, perquè hi ha un pagament del 1778 a favor d’ell i de “la copla sua” per haver tocat en la Setmana Santa d’aquell any. Estava casat amb Magdalena Vergés, filla del ferrer Bartomeu Vergés. El 1787 havia enviudat i es casà en segones núpcies a Ripoll amb Maria Vall, vídua de Joan Sadurní, canoner d’aquella població. Seguí residint a Olot, on el 1792 es casà en terceres núpcies amb Esperança Casademont, vídua de Pau Colomer, paperer de Sant Joan les Fonts. Morí el 1794, a l’edat de 56 anys.

SALA, Joaquim. Músic. Segurament es tracti d’un altre fill de Francesc Sala i Francesca Crehuet, però no ho he pogut confirmar. El 1791 morí la seva muller Isabel Castanyer, amb només 40 anys. Un any després tornà a casar-se amb Paula Sala, vídua de Josep Colomer, fuster de Ripoll. Morí a Olot el 1795.

SERRAT, Joan. Músic fill de Vic. El 1739 es presentà a les oposicions per a mestre de capella de Sant Esteve d’Olot, que guanyà Josep Carcoler. En el dictamen de la comissió per a avaluar els diversos candidats, se li féu constar tenir bona veu, com “molts de eixa vila lo han oït”, cosa que ens ve a dir que abans hauria vingut a Olot de forma ocasional a prestar-hi els seus serveis musicals.

SOLER I RAMOS, Antoni. Un dels músics més reconeguts del segle XVIII. Va néixer a Olot el 1729, fill d’un dels músics del Regiment de Numància, Mateu Soler, natural de Porrera (Priorat) i de la seva muller Teresa Ramos, filla de Daroca, a l’Aragó. L’exèrcit solia anar desplaçant els seus regiments per tot Catalunya (en el cas d’oficials i determinats càrrecs, amb les seves famílies) i en el mesos del seu naixement s’escaigué trobar-se a Olot. Abans de complir els set anys ingressà a l’Escolania de Montserrat i hi aprengué orgue i composició musical. El 1752 entrà com a novici al monestir de jerònims de Sant Llorenç de l’Escorial, on a l’any següent féu la professió religiosa. Va rebre formació musical de José de Nebra i es diu si també de Doménico Scarlatti. El 1757 es féu càrrec del magisteri de capella del monestir. Publicà Llave de la modulacion y antiguedades de la musica en que se trata del fundamento necessario para saber modular, theorica y práctica para el más claro conocimiento de qualquier especie de figuras. Morí a l’Escorial el 1783.
Obra preservada: Deixà una extensa obra de música vocal i instrumental (en general sacra, però també profana) per a clavecí, orgue, piano, etc, de la qual n’existeixen nombrosos enregistraments.

SUBIES, Ignasi. Músic de fora, organista de la catedral de Vic. El 1759 formà part del tribunal d’oposicions al benefici de l’orgue d’Olot, que guanyà Josep Castelló.

TORRES, Josep. Músic, cantor i encepador. El 1682 l’ajuntament li pagà, a ell i els seu companys de cobla, 3 lliures per ajudar a cantar els oficis del dia de Nadal. Morí el 1704, a l’edat d’uns cinquanta anys. En l’inventari post-mortem dels béns del seu fill (de nom també Josep Torres, encepador com el pare), fet el 1756, s’hi recollí “alguns instruments de música dolents e inútils per·a servir”, els quals, atesa aquesta vellúria, possiblement haurien estat del seu pare.

VINYETA, Jaume. Escolà de cor de l’església de Sant Esteve d’Olot. El 1744 la Comunitat de Preveres li donà una ajuda econòmica per a ingressar al convent del Carme d’Olot, atès que havia servit bé i que era pobre de solemnitat.

VULLEN, Jordi. Orguener d’origen alemany, que treballà a Catalunya entre 1766 i el 1824, any de la seva mort. A Olot, el 1788 se li van abonar les feines d’haver repassat, netejat i afinat l’orgue o cadireta de l’església de Sant Esteve i les manxes. Dins de la Garrotxa, el 1772 havia renovat l’orgue del Santuari del Collell, que fou visurat per l’organista d’Olot mossèn Josep Castelló.