Poder disposar de glaç en tot temps i, en especial, en els calorosos mesos de l’estiu (que és quan va millor), en el segle XVIII era un petit luxe perfectament permès a una part de la població. No és que hi haguessin màquines capaces de fabricar-ne, com passa ara, sinó que era la simple aplicació, en aquest camp, de la vella faula de la formiga i la cigala, aquella que aconsellava la previsió formigueta d’aplegar el necessari durant l’època d’abundor, per tenir-ne quan anessin maldades, en contrast amb el fer de la cigala, que, per passar-s’ho més bé del compte en l’època dels fruits, patia les mancances de l’època improductiva. Així de senzill era el secret per poder tenir glaç a l'estiu: guardar-lo ben guardat a l’hivern, que és quan la naturalesa ens dóna la neu o el glaç. I on es guardava perquè es mantingués fins a l'estiu? En els anomenats “pous del glaç”, unes instal·lacions soterrades, fora de l'acció del sol i la calor. A Olot tenim el carrer del Pou del Glaç, un nom posat per l’ajuntament el 1951 (així, en català en plena època franquista!) “por ser precisamente en aquel lugar donde existía el antiguo Pou de Glaç”, deia l'acta municipal. D’aquest pou avui dia no en queda res, però a la Garrotxa encara són de bon visitar els que hi hagué a Argelaguer, a Sant Feliu de Pallerols i ben segur que algun més que ara no em ve a la memòria.
Començant per allò més necessari abans de tractar el que és superflu, cal dir que el glaç tenia un ús terapèutic per al dolor i les inflamacions, una bona raó per mirar de poder-ne disposar durant tot l’any. El 1725 l’ajuntament d’Olot, atenent una súplica del superior del convent de pares caputxins, s’avingué a “satisfer lo glas se a pres per los malalts y algun dia per alívio de la Comunitat” durant l’any anterior, en el que havien consumit 529 lliures de glaç. A dos diners la lliura de glaç, resultaren a pagar 4 lliures, 8 sous i 2 diners. Però el seu principal ús era, com ja apuntava el superior dels caputxins amb això de l’alívio de la comunitat, per a mitigar les calors de l’estiu amb una bona beguda fresca o per a qualsevol moment de l’any. El glaç esdevenia així un producte valorat. El 1714 els cònsols d’Olot, ja sota l’obediència de Felip V, en remeteren al comte de Fiennes (comandant de l’exèrcit borbònic a tota la zona de l’Empordà, Garrotxa i voltants de Girona), que es trobava a Sant Feliu de Pallerols, “attès que dits señors cònsols tingueren intelligència serà del agrado de dit señor compte de Frinas [Fiennes] lo donar·li la subsistència del glas per son servey”. El subministrament del glaç era a Olot un arrendament municipal i una de les condicions de l’arrendament unia el seu caràcter de monopoli amb el que dèiem de la beguda fresca: segons les condicions de l'arrendament de 1718, “los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y bèurer seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas y neu hauran menester, en casa del dit arrendatari y no en altre part”. I encara més: tots els olotins també restaven obligats a comprar el glaç a aquest arrendatari, però en cas de celebracions de casaments i altres per l’estil (per part només, és clar, de la gent que s’ho pogués pagar), l’ús del glaç passava a ser tan extens, que llavors es feia excepció al monopoli de venda de glaç i es permetia que en “los temps de noces, esposalles o altres dias en què tindran molta gent forastera” era lícit als particulars “anar a comprar lo glas o neu en gros en altres parts fora de dita vila y terme per llur gasto y no més".
Alguns pous funcionaven només com a nevera, com a dipòsit on preservar i emmagatzemar la neu o el glaç que es baixava de la part alta de les muntanyes. Podria ser aquest el cas del pou d’Argelaguer. El 1702 dos traginers de Besalú, Rafel Cruset i Joan Manyalich, reberen l’encàrrec del botiguer banyolí Miquel Pelagrí de portar-li cada dia a Banyoles, des d’Argelaguer, quatre càrregues de neu, que els traginers rebrien a la vegada dels que la portaven a Argelaguer: “así com los altres traginers qui la aportan a Argelaguer las dexaran, ells las carregaran”. Aquestes quatre càrregues diàries de neu les servirien “fins a Nostra Sra. de Agost lo menos, y si després se ha menester, ells tingan sempre la fatiga conforme ab thenor del present los ho dono, comensant lo primer de juny”. Segurament que la neu o el glaç la deurien transportar de nit o matinada per evitar-ne pèrdues, com també es feia amb el peix que venia de la marina, perquè no es fes malbé amb el sol del migdia.
Però els pous d'Olot, com corresponia a un territori fred, eren complets, constaven de font, bassa i pou. Durant l’hivern la bassa s’omplia d’aigua, que es deixava a mercè de les baixes temperatures de la nit perquè es glacés. Aquest glaç, fraccionat amb blocs, era després portat a l’interior del pou per ser guardat, i les basses es tornaven a omplir per repetir l'operació totes les vegades que el fred ho permetés. El glaç, per tant, no venia de fora, sinó que es produïa in situ, aprofitant el fred natural de l’hivern. Podia donar-se el cas que durant l’estiu s’acabés el glaç, potser perquè l’hivern anterior hagués estat massa benigne i se n’hagués pogut fer poc. En aquest cas, sí que també a Olot s’havia de recórrer a fer-lo portar de fora. A l’octubre de 1707 Jaume Mirambell, de Camprodon, féu fer una certificació notarial conforme havia portat i descarregat davant de la casa del botiguer olotí Miquel Germà (un dels arrendataris en aquell any del dret de vendre neu o glaç) “dos càrregas de neu lo dia present, de pes de vint y una roba y mitja, la qual és estada pesada per Antoni Barrio àlies Sabater, treballador de dita vila, la qual neu deixo devant de la porta de la botiga ahont se ven dita neu, per no aver·la volguda rèbrer aquesta lo dit Miquel Germà”. Es veu que aquell deuria haver estat un any d’hivern amb poques nits glaçadores, perquè els arrendataris olotins havien encarregat a Josep Mirambell que portés un total de 400 càrregues de neu, però el 5 d’agost li havien dit que no en portés més, i d'aquí que acabessin renyits i amb plet. Un altre any en què consta que escassejà el gel fou el 1728. Segons la inspecció que es féu al pou de la vila, a ple mes d'agost només hi havia uns 350 quintars de gel, una quantitat que, "segun la diminución que hemos experimentado que haze el hielo de dicho pozo y consumon [consumición] de dicha villa no serán bastantes dichos trescientos sinquenta quintales de hielo para el abasto y provisión de la referida villa" pels tres mesos i mig que encara havia de durar el subministrament de gel, "y que faltará hielo en dicha villa".
En l'inici del segle XVIII, Olot tenia basses i pous de glaç per partida doble, hi havia un pou a cada un dels extrems oriental i occidental de la vila. El de la banda de llevant era conegut com el pou de Parrinet, perquè havia estat fet per Esteve Parrinet abans de 1638 i després havia passat al seu fill Iu Parrinet, fill d’Esteve Parrinet (un i altre amb títol de burgesos). Aquest, el 1671, per a poder fer front a diversos censals que tenia carregats, es va vendre bassa i pou a l’ajuntament d’Olot per 700 lliures barcelonines. Bassa i pou eren al final del carrer dels Valls Vells, o Palau, al dessota d’un hort propi d’Esteve Bassols, just abans del carreró i portal de Sant Bernat. La seva situació en aquest lloc no era aleatòria, atès que fins aquí arribava la conducció d’aigua que, venint de Sant Roc, creuava la vila per subministrar les diverses fonts públiques que hi havia en el seu trajecte. Sense aigua no hi hagués pogut haver basses de gel. Un cop aquí l’aigua encara acabava de tenir algun altre ús, com indica la concessió que el 1711 obtingué Ramon Albert i Camps perquè “puga prèndrer la aygua clara y límpia de la bassa del pou del glas” amb destinació a una seva adobaria acabada d’estrenar en aquest lloc, i també perquè pogués “prèndrer una part de aygua pera regar lo hort”. A l’entrada del segle XVIII els cònsols es queixaren que els Bassols havien alçat l'hort que hi tenien a tocar i apujada una paret, "per la qual causa resta la present universitat [el comú d'Olot] perjudicada per no bàtrer·la los ayres com de antes feya, y impedeix lo glassar·se la aygua de dita bassa", i els hi feren enderrocar i tornar a l'estat anterior.
La veritat, però, és que aquesta bassa i pou es trobaven en un estat força deteriorat, que exigia continuades reparacions i era, per tant, un mal negoci. Tant, que el 1714 els cònsols olotins es proposaren de treure-s’ho de sobre i vendre-s’ho en encant públic a qui n’oferís un major preu. Però per algun motiu o altre, la cosa s’encallà, com també passà en un nou intent de venda fet a l’any següent. Segons com, anà bé que no s’ho venguessin, perquè quan el 1723 la bassa de l’altre pou de glaç, el de la banda d’occident (que era el que funcionava regularment), hagué de parar-se perquè perdia aigua, el pou de Parrinet es tornà a fer servir transitòriament. Tot i això, la seva inutilitat general mantingué activa la voluntat de mirar de vendre-s’ho, gestions que es tornaren a emprendre el 1724. Deuria haver-hi algun problema de permisos, ja que d’ençà del Decret de Nova Planta, els ajuntaments tenien molt restringida la seva autonomia pel que feia a operacions de caire econòmic. El 1729 acordaren d’escriure al síndic que l’ajuntament olotí tenia a Barcelona perquè consultés “ab lo Sr. Dn. Anton Serra y Portell si la universitat pot vèndrer ab decret del Sr. Abat lo terreno de la antigua bassa del glas en la horta del camp de Sant Bernat”. La cosa acabà a la Reial Audiència i d’aquí al rei, que finalment ho autoritzà per un decret amb data del 13 de juliol de 1732. El terreny fou parcel·lat i venut en pública subhasta amb la condició que s'hi construïssin cases.
L'altra bassa i pou del glaç era a la banda de ponent, fora del recinte de la vila, entre el convent dels caputxins i el mas Closells, per on també passava la conducció subterrània de l’aigua que venia de Sant Roc, abans d’entrar en el recinte urbà. En els textos d’inici del segle XVIII apareix denominat com a pou de Figuerola, perquè tenia el seu origen al 1636, quan el negociant Magí Figuerola i els amos del mas Closells pactaren l'edificació d'unes basses per a glaçar aigua a tocar del mas, però desconec quan i com passà a mans municipals. A partir de la venda i cessament d’activitat del de Parrinet, el pou de Figuerola quedà simplement com a “pou de glaç de la vila” o en tot cas amb una referència a Closells, pel mas i per la font d’on li provenia l’aigua. En els arrendaments d’aquest pou, se’l situava “devant la casa del mas Clusells”. Possiblement la referència ho fos respecte de les basses, de les que en un altre document més tardà, de 1753, se’ns diu que eren “contíguas al mas Closells”, proveïdes d’aigua “de la que raja dels dos abauradors o picas de la font dita dels Closells, que se troba apegada a la paret de la hera de dit mas Closells”.
Pel que fa al pou, l’únic mapa que hi ha sobre part del terme d’Olot al segle XVIII, elaborat a ull a la segona meitat de segle com a auxili d’una disputa de termes entre Olot i les Preses, és també l’únic en el que s’hi inclou el pou del glaç, que quedà dibuixat entre el mas Closells i el convent del caputxins, cap a la banda d’aquest. En canvi, el pla que es va fer de l’entorn d’aquest convent el 1725, en vistes a la construcció d’unes casernes a migdia, no en fa esment, més enllà de marcar per aquesta banda una “font” (lletra A), que deu correspondre a la de Closells. Ara bé, modernament, a l’abril de 1984, mentre es feien obres en el solar de l’antic taller Alot, a prop de la cantonada entre els carrers del mas Closells i el dels Reis Catòlics, va quedar al descobert aquest pou del glaç. Es trobà a uns tres metres per sota de l’actual nivell del carrer.
Començant per allò més necessari abans de tractar el que és superflu, cal dir que el glaç tenia un ús terapèutic per al dolor i les inflamacions, una bona raó per mirar de poder-ne disposar durant tot l’any. El 1725 l’ajuntament d’Olot, atenent una súplica del superior del convent de pares caputxins, s’avingué a “satisfer lo glas se a pres per los malalts y algun dia per alívio de la Comunitat” durant l’any anterior, en el que havien consumit 529 lliures de glaç. A dos diners la lliura de glaç, resultaren a pagar 4 lliures, 8 sous i 2 diners. Però el seu principal ús era, com ja apuntava el superior dels caputxins amb això de l’alívio de la comunitat, per a mitigar les calors de l’estiu amb una bona beguda fresca o per a qualsevol moment de l’any. El glaç esdevenia així un producte valorat. El 1714 els cònsols d’Olot, ja sota l’obediència de Felip V, en remeteren al comte de Fiennes (comandant de l’exèrcit borbònic a tota la zona de l’Empordà, Garrotxa i voltants de Girona), que es trobava a Sant Feliu de Pallerols, “attès que dits señors cònsols tingueren intelligència serà del agrado de dit señor compte de Frinas [Fiennes] lo donar·li la subsistència del glas per son servey”. El subministrament del glaç era a Olot un arrendament municipal i una de les condicions de l’arrendament unia el seu caràcter de monopoli amb el que dèiem de la beguda fresca: segons les condicions de l'arrendament de 1718, “los hostalers y altres personas que pagant donaran a menjar y bèurer seran tinguts y obligats sempre y en tot temps anar a comprar tot lo glas y neu hauran menester, en casa del dit arrendatari y no en altre part”. I encara més: tots els olotins també restaven obligats a comprar el glaç a aquest arrendatari, però en cas de celebracions de casaments i altres per l’estil (per part només, és clar, de la gent que s’ho pogués pagar), l’ús del glaç passava a ser tan extens, que llavors es feia excepció al monopoli de venda de glaç i es permetia que en “los temps de noces, esposalles o altres dias en què tindran molta gent forastera” era lícit als particulars “anar a comprar lo glas o neu en gros en altres parts fora de dita vila y terme per llur gasto y no més".
Alguns pous funcionaven només com a nevera, com a dipòsit on preservar i emmagatzemar la neu o el glaç que es baixava de la part alta de les muntanyes. Podria ser aquest el cas del pou d’Argelaguer. El 1702 dos traginers de Besalú, Rafel Cruset i Joan Manyalich, reberen l’encàrrec del botiguer banyolí Miquel Pelagrí de portar-li cada dia a Banyoles, des d’Argelaguer, quatre càrregues de neu, que els traginers rebrien a la vegada dels que la portaven a Argelaguer: “así com los altres traginers qui la aportan a Argelaguer las dexaran, ells las carregaran”. Aquestes quatre càrregues diàries de neu les servirien “fins a Nostra Sra. de Agost lo menos, y si després se ha menester, ells tingan sempre la fatiga conforme ab thenor del present los ho dono, comensant lo primer de juny”. Segurament que la neu o el glaç la deurien transportar de nit o matinada per evitar-ne pèrdues, com també es feia amb el peix que venia de la marina, perquè no es fes malbé amb el sol del migdia.
Portadors de glaç als Pirineus (postal francesa) |
Però els pous d'Olot, com corresponia a un territori fred, eren complets, constaven de font, bassa i pou. Durant l’hivern la bassa s’omplia d’aigua, que es deixava a mercè de les baixes temperatures de la nit perquè es glacés. Aquest glaç, fraccionat amb blocs, era després portat a l’interior del pou per ser guardat, i les basses es tornaven a omplir per repetir l'operació totes les vegades que el fred ho permetés. El glaç, per tant, no venia de fora, sinó que es produïa in situ, aprofitant el fred natural de l’hivern. Podia donar-se el cas que durant l’estiu s’acabés el glaç, potser perquè l’hivern anterior hagués estat massa benigne i se n’hagués pogut fer poc. En aquest cas, sí que també a Olot s’havia de recórrer a fer-lo portar de fora. A l’octubre de 1707 Jaume Mirambell, de Camprodon, féu fer una certificació notarial conforme havia portat i descarregat davant de la casa del botiguer olotí Miquel Germà (un dels arrendataris en aquell any del dret de vendre neu o glaç) “dos càrregas de neu lo dia present, de pes de vint y una roba y mitja, la qual és estada pesada per Antoni Barrio àlies Sabater, treballador de dita vila, la qual neu deixo devant de la porta de la botiga ahont se ven dita neu, per no aver·la volguda rèbrer aquesta lo dit Miquel Germà”. Es veu que aquell deuria haver estat un any d’hivern amb poques nits glaçadores, perquè els arrendataris olotins havien encarregat a Josep Mirambell que portés un total de 400 càrregues de neu, però el 5 d’agost li havien dit que no en portés més, i d'aquí que acabessin renyits i amb plet. Un altre any en què consta que escassejà el gel fou el 1728. Segons la inspecció que es féu al pou de la vila, a ple mes d'agost només hi havia uns 350 quintars de gel, una quantitat que, "segun la diminución que hemos experimentado que haze el hielo de dicho pozo y consumon [consumición] de dicha villa no serán bastantes dichos trescientos sinquenta quintales de hielo para el abasto y provisión de la referida villa" pels tres mesos i mig que encara havia de durar el subministrament de gel, "y que faltará hielo en dicha villa".
En l'inici del segle XVIII, Olot tenia basses i pous de glaç per partida doble, hi havia un pou a cada un dels extrems oriental i occidental de la vila. El de la banda de llevant era conegut com el pou de Parrinet, perquè havia estat fet per Esteve Parrinet abans de 1638 i després havia passat al seu fill Iu Parrinet, fill d’Esteve Parrinet (un i altre amb títol de burgesos). Aquest, el 1671, per a poder fer front a diversos censals que tenia carregats, es va vendre bassa i pou a l’ajuntament d’Olot per 700 lliures barcelonines. Bassa i pou eren al final del carrer dels Valls Vells, o Palau, al dessota d’un hort propi d’Esteve Bassols, just abans del carreró i portal de Sant Bernat. La seva situació en aquest lloc no era aleatòria, atès que fins aquí arribava la conducció d’aigua que, venint de Sant Roc, creuava la vila per subministrar les diverses fonts públiques que hi havia en el seu trajecte. Sense aigua no hi hagués pogut haver basses de gel. Un cop aquí l’aigua encara acabava de tenir algun altre ús, com indica la concessió que el 1711 obtingué Ramon Albert i Camps perquè “puga prèndrer la aygua clara y límpia de la bassa del pou del glas” amb destinació a una seva adobaria acabada d’estrenar en aquest lloc, i també perquè pogués “prèndrer una part de aygua pera regar lo hort”. A l’entrada del segle XVIII els cònsols es queixaren que els Bassols havien alçat l'hort que hi tenien a tocar i apujada una paret, "per la qual causa resta la present universitat [el comú d'Olot] perjudicada per no bàtrer·la los ayres com de antes feya, y impedeix lo glassar·se la aygua de dita bassa", i els hi feren enderrocar i tornar a l'estat anterior.
La veritat, però, és que aquesta bassa i pou es trobaven en un estat força deteriorat, que exigia continuades reparacions i era, per tant, un mal negoci. Tant, que el 1714 els cònsols olotins es proposaren de treure-s’ho de sobre i vendre-s’ho en encant públic a qui n’oferís un major preu. Però per algun motiu o altre, la cosa s’encallà, com també passà en un nou intent de venda fet a l’any següent. Segons com, anà bé que no s’ho venguessin, perquè quan el 1723 la bassa de l’altre pou de glaç, el de la banda d’occident (que era el que funcionava regularment), hagué de parar-se perquè perdia aigua, el pou de Parrinet es tornà a fer servir transitòriament. Tot i això, la seva inutilitat general mantingué activa la voluntat de mirar de vendre-s’ho, gestions que es tornaren a emprendre el 1724. Deuria haver-hi algun problema de permisos, ja que d’ençà del Decret de Nova Planta, els ajuntaments tenien molt restringida la seva autonomia pel que feia a operacions de caire econòmic. El 1729 acordaren d’escriure al síndic que l’ajuntament olotí tenia a Barcelona perquè consultés “ab lo Sr. Dn. Anton Serra y Portell si la universitat pot vèndrer ab decret del Sr. Abat lo terreno de la antigua bassa del glas en la horta del camp de Sant Bernat”. La cosa acabà a la Reial Audiència i d’aquí al rei, que finalment ho autoritzà per un decret amb data del 13 de juliol de 1732. El terreny fou parcel·lat i venut en pública subhasta amb la condició que s'hi construïssin cases.
L'altra bassa i pou del glaç era a la banda de ponent, fora del recinte de la vila, entre el convent dels caputxins i el mas Closells, per on també passava la conducció subterrània de l’aigua que venia de Sant Roc, abans d’entrar en el recinte urbà. En els textos d’inici del segle XVIII apareix denominat com a pou de Figuerola, perquè tenia el seu origen al 1636, quan el negociant Magí Figuerola i els amos del mas Closells pactaren l'edificació d'unes basses per a glaçar aigua a tocar del mas, però desconec quan i com passà a mans municipals. A partir de la venda i cessament d’activitat del de Parrinet, el pou de Figuerola quedà simplement com a “pou de glaç de la vila” o en tot cas amb una referència a Closells, pel mas i per la font d’on li provenia l’aigua. En els arrendaments d’aquest pou, se’l situava “devant la casa del mas Clusells”. Possiblement la referència ho fos respecte de les basses, de les que en un altre document més tardà, de 1753, se’ns diu que eren “contíguas al mas Closells”, proveïdes d’aigua “de la que raja dels dos abauradors o picas de la font dita dels Closells, que se troba apegada a la paret de la hera de dit mas Closells”.
Pel que fa al pou, l’únic mapa que hi ha sobre part del terme d’Olot al segle XVIII, elaborat a ull a la segona meitat de segle com a auxili d’una disputa de termes entre Olot i les Preses, és també l’únic en el que s’hi inclou el pou del glaç, que quedà dibuixat entre el mas Closells i el convent del caputxins, cap a la banda d’aquest. En canvi, el pla que es va fer de l’entorn d’aquest convent el 1725, en vistes a la construcció d’unes casernes a migdia, no en fa esment, més enllà de marcar per aquesta banda una “font” (lletra A), que deu correspondre a la de Closells. Ara bé, modernament, a l’abril de 1984, mentre es feien obres en el solar de l’antic taller Alot, a prop de la cantonada entre els carrers del mas Closells i el dels Reis Catòlics, va quedar al descobert aquest pou del glaç. Es trobà a uns tres metres per sota de l’actual nivell del carrer.
Mapa segona meitat s. XVIII, on hi ha representat el pou del glaç (núm. 5) |
Els caputxins. Angle inferior, A: "Fuente" (1725?) |
Segons la mesura que se’n féu, tenia 8 metres de diàmetre i 7 de fondària. Les obres prosseguiren i el pou quedà enterrat al dessota de l’edifici de pisos que s’hi estava construint. No sé pas que se’n fes cap planta topogràfica ni que se n’explorés el seu entorn. Malauradament, doncs, només ens en queden les fotografies que en van treure Josep M. Dou (publicada a Olot en el transcurs del temps, editat per Miquel Plana el desembre d’aquell mateix any, fotografia núm. 84) i Pep Roura (al setmanari La Comarca d’Olot, núm. 266, 17 de maig de 1984, p. 7).
Es considerava que aquest era un bon pou del glaç. Mentre que en el de Parrinet s’havia experimentat que alguna vegada el glaç “se és consumit o fos en dit pou” (1714), pel que fa al de Closells, tres testimonis afirmaren el 1730, que aquest altre pou es trobava “en terreno muy apto por la singular circunstancia que tiene de absorberse toda la agua que hecha el hielo, que no creen que en el Principado de Cataluña se halla otro”. Sigui o no sigui una exageració, el cert és que l’ajuntament se centrà en aquest pou i bassa, i més a partir del moment en què es determinà la venda del pou de Parrinet. El 1724 es pensà a ampliar la bassa, perquè portaven uns anys d’hiverns poc rigorosos, en els que “lo fret per glassar dura pochs dias”, uns dies que es podrien aprofitar millor si la bassa fos de major extensió. Però deu dies després els regidors trobaren més convenient no pas ampliar la bassa, sinó construir-n’hi una segona que, juntament amb la vella, encara sumaria molta més superfície per embassar i glaçar. Deien que “per umplir lo pou és casi necessari que glasse dos mesos”, mentre que amb dues basses, encara que no glacés tant de temps “se creu que tots los anys se umplirà lo pou y de esta manera no se haurà de anar a cercar neu a la montanya”, un fet, aquest darrer, que disminuïda els beneficis que el municipi treia de l’arrendament del pou. Aquesta nova bassa s’havia de construir “a la part de la porta del dit pou y a la part de solixent cerca lo convent dels PP. Caputxins”, en un terreny que es compraria a Vicenç Pla, pagès i senyor útil del mas Closells.
El pou al descobert (foto Dou), i alterat per les obres (foto Roura), 1984 |
La nova bassa es va projectar amb una amplària de cinc canes per una llargària de 65 canes. De la seva construcció se n’encarregaren els mestres de cases Pere Valls i Joan Valls. Les condicions amb les que es pactà l’obra ens aporten algunes indicacions tècniques sobre aquesta mena de basses: en el seu fons, primer s’hi havia de posar “un palm de argila bona ben picada”, al damunt d’aquesta, “bon morter, de tal manera que quede dit sòl ben amorterat”, i, finalment, “a demunt de dita bassa haurà de posar rajols ben cuyts”. Pel que fa a la paret de la bassa, s’havia de tenir especial cura a la banda de l’interior, en la que “tota la pedra de dins de dita bassa que tocarà la aygua hauran de ser unas pedras que junten bé”. Com a construcció auxiliar, haurien de fer “un poador al cap de val de dita bassa y cerca la porta del dit pou, com lo de la altre bassa, a fi y effecte que ab las ganstellas pugan empoar ab major facilitat”. Pocs mesos després es va fer enfondir el pou dotze pams, una feina que s’encomanà als també mestres de cases Pere Almoyneria i Esteve Valls. Aquests dotze pams de més profunditat, haurien d’estar fets “a plom y ab tota igualtat ab la paret que de present té lo mateix pou, advertint que en cas fos gredós lo terreno o sòl, en eix cas dega construir paret de pedra y cals també a plom".
L'arrendament d'aquest pou del glaç, que comportava el monopoli a tota la vila i terme de la venda de glaç, era un dels ingressos o emoluments que tenia el municipi, al costat de l’arrendament d’altres drets, com el vi i tavernes, el peix, el pallol de grans, etc. La imposició de la neu i el glaç venia de 1612. Una mica més de cent anys després, el 1716, en resposta a unes preguntes formulades per José Patiño de cara a la introducció del cadastre, l’ajuntament d’Olot calculava en unes 400 lliures el rèdit que li donava l’arrendament del dret i pous del glaç. Es feia per quatre anys (des del primer de desembre del primer any, fins al darrer dia de novembre de l’any final) a qui n'hagués ofert un major preu. Si ens atenem als pactes signats el 1718 entre l’ajuntament i qui en resultà arrendatari, el fuster Bonaventura Plana, dels quals n’he fet algun esment a l’inici, aquest restava obligat a “tenir provisió de neu o glas en la present vila, y vèndrer aquell cada any des del dia quinze del mes de mars inclusive fins lo dia trenta y últim del mes de novembre també inclussive, als habitants en dita vila y terme, y en totas occasions li·n demanaran, tant de dia com de nit, a rahó de dos diners moneda barcelonesa per cada lliura”. En correspondència, “ninguna persona en la present vila y terme podrà ni li serà lícit vèndrer glas o neu en dita vila y terme, sinó sols dit arrendatari”. Com que ja se sap que el temps del cel fa el que vol, en el contracte es preveia que si s’esdevingués “que per ocasió dels infortunis dels ayres no se podrà poar glas o neu en lo sobredit pou o altres circumvehins, y per dita causa haurà de anar cercar lo glas o neu a la montanya”, en aquest cas el podria vendre a quatre diners la lliura. La diferència entre el que obtingués de la venda a la menuda i la quantitat promesa de donar a l’ajuntament, era el guany que n'obtenia l'arrendatari.
* * *
Durant tot el segle XVIII i entrat en el següent, el pou del glaç segueix essent una constant en la documentació municipal, sigui a través de la cadència dels arrendaments, o pel continuat manteniment que se n’havia de fer. Alguna vegada el pou del glaç pren inclús un aire tràgic, com el 4 de febrer de 1753, a ple hivern, en què corregué la notícia d'haver “trobat morta en una de las bassas de glas de esta vila” a Elena Pont, Déu se n’hagi apiadat. La proximitat de les basses al mas Closells fou també una constant de notícies per l’interès que tenia Pere Màrtir Pla i Closells d’aprofitar l’aigua de la font per al seu hort, en detriment de les necessitats de les basses del pou del glaç, fins al punt que el 21 de setembre de 1753 s’hagué de signar la pau entre uns i altres mitjançant una concòrdia, la qual, però, temps a venir no acabà de solucionar les desavinences i fins i tot el 1786 s’anà a plet No he seguit les vicissituds del pou del glaç olotí en el segle XIX. Curiosament, el primer historiador local, Esteve Paluzie, no en parla en la seva obra Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes… de 1860, si no és per dir que a Olot per refrescar a l’estiu no li cal més que la fredor de les aigües de les seves fonts: “En lo más riguroso del estío recrean el cuerpo con su bebida, sin que se tenga necesidad de la nieve para enfriarla, antes al contrario, de ella [l'aigua] se sirven los naturales para refrescar los líquidos". Com a Olot, enlloc.
Text revisat el novembre de 2019.