60. Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot (+1764)

Detall del retaule de Sant Antoni, d'Olot

La botiga de l'adroguer Josep Ferrer i Orriols era, als inicis del segle XVIII, al cor de la vila d’Olot, a la plaça Major. Com a bona botiga d’adroguer, feia goig d’entrar-hi, no sols per l’amalgama d’olors que en saturava l’aire, sinó també pel plaer que causava a la vista, tot al seu lloc, tot ben arrenglerat. Hi havia vint-i-vuit calaixos de botiga, tots pintats a l’oli, cadascun amb un seu rètol de paper que anunciava allò que s’hi guardava. Hi havia també deu capses rodones grans, de botiga, pintades a joc amb els calaixos i amb rètols d’identificació. Però el que atreia les mirades era l’armari central de fusta amb les seves portes, pintat i en part daurat, que hostatjava una imatge de la Mare de Déu del Roser. A tocar d’aquest armari hi havia unes altres imatges, esculpides en marbre blanc, de Sant Domingo, Santa Rosa i Santa Magdalena. El conjunt es completava amb dues figures de guix pintades, amb la imatge del petit Jesús en cada una d’elles. Josep Ferrer i Orriols vivia al damunt mateix de la botiga. Presidia la sala de casa seva un gran quadre emmarcat pintat a l’oli on es veia el Crist crucificat. A la seva habitació Ferrer i Orriols s’hi havia fet col·locar un armari de fusta o oratori amb portes, daurat de dins, on hi tenia exposada una altra imatge de Crist crucificat, una de la Mare de Déu del Roser i les dels sants Rafel i Antoni de Pàdua, totes de fusta tallada i daurada. Un altre quadre de la seva cambra figurava Sant Francesc amb dos àngels.

Tota aquesta riquesa artística –art domèstic, però art al cap i a la fi– no hauria estat possible sense la figura del pintor i daurador, una professió dotada llavors de gran vàlua professional. El treball dels pintors i dauradors en l’acabament dels grans retaules del barroc (treballats en fusta per un escultor) és una faceta que els ha estat reconeguda i valorada, però més enllà d’aquestes obres de pes, eren molts els espais de la vida quotidiana que apareixien enriquits gràcies al seu bon fer. Estances decorades, capelletes de devoció familiar o personal, petites imatges, llits o mobiliari, objectes ocasionals i quadres pintats que decoraven les cases de les famílies benestants (en les de condició humil, les referències devotes es feien a base d’estampes de paper, molt més barates) foren possibles gràcies als pintors i dauradors locals. La llàstima és que, si dels grans retaules ens n’ha quedat només una petita mostra –ai les guerres i la niciesa humana!–, de tota la producció domèstica d'aquests artistes locals pràcticament no en tenim res més que quatre engrunes.

A Olot, durant el segle XVIII, hi treballaven, en uns anys per altres i fent números rodons, entre tres i sis pintors i dauradors. De tots ells, la família que mantingué major continuïtat generacional fou la dels Basil, una família de llarga tradició de pintors i dauradors que s’establí definitivament a la nostra vila en els anys vint d’aquella centúria, de la mà de Jaume Basil, el protagonista del present article.

Els pares de Jaume Basil, segons el seu testament fet pocs dies abans de morir, havien estat Francesc Basil, pintor i ciutadà de Vic, i Estàsia. Se sol dir que Jaume Basil havia nascut a Vic, però no sembla que s'hagi pogut contrastar. De totes formes, en un dels primers documents olotins en què hi apareix Jaume Basil, aquest s’identifica com a “habitant de la ciutat de Vic”. A Olot vingué a fer-hi vida cap a 1726, l’any en què el seu nom apareix per primera vegada en el llibre del cadastre de la vila, el llibre on anualment es consignaven tots els caps de família de la població a efectes del pagament d’aquest impost reial. No era pas el primer cop que els Basil es relacionaven amb Olot, perquè el 1719 el seu pare Francesc intentà –sense èxit– de fer-se càrrec de la dauradura del nou retaule del Roser fet per l’escultor Pau Costa uns anys abans per a l’església de Sant Esteve, en detriment de l’encàrrec que, en aquest mateix sentit, havien rebut els germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran.

Jaume Basil vingué a Olot casat i emmainadat. Uns anys abans, cap a 1723, havia contret matrimoni amb Mariàngela Riera, filla de Rafel Riera, pagès del veïnat de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca) i costa de saber on anà a viure la nova parella, qui sap si a Vic o en algun altre lloc on Jaume trobés feina del seu art. A Olot no es troba el bateig d’un fill seu fins el febrer de 1727 i ja he dit que, precisament, en els llibres del cadastre d’aquesta població Jaume Basil hi comença a figurar el 1726. Són aquests els anys del seu primer gran treball a Olot, la dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, a l’església de Sant Esteve. A partir d’aquí la seva presència a la vila no té solució de continuïtat, llevat dels anys 1746-1749 en què n’estigué fora, possiblement per realitzar alguns treballs en altres llocs (en un document de l’abril de 1747 consta “pictor nunc in civitate Gerundensis, antea vero in villa Olotensis”, i per aquests mateixos anys daurà el nou retaule de l’església de Santa Maria del Collell). La feina i els negocis li degueren anar bé, perquè en el transcurs dels anys trenta Jaume Basil comprà una bona casa amb el seu hort a tocar del convent del Carme, que havia estat de Tomàs Boatella i Cortada, i en féu casal familiar. Encara més, anys a venir adquirí també la casa del costat.

Durant tota la seva vida Jaume Basil exercí de pintor i daurador, tant de peces d’una certa envergadura com d’obres menors, menys vistoses i menys perdurables. Deixo per al final de l’article una relació cronològica de tots els treballs d’una i altre mena fets per ell, amb les circumstàncies i notícies que n’he pogut aplegar. Però com llavors passava sovint, el fet que una persona tingués atribuït un determinat ofici, no vol pas dir que aquest fos la seva única activitat econòmica. Jaume Basil no sols es guanyà la vida fent d’allò que era, pintor i daurador, sinó que també se’ns revela com a home emprenedor i de poques manies a l’hora de provar sort en d’altres negocis. Un dels que li conec fou el mercadeig de grans. El 1757 obtingué l’arrendament dels drets sobre les artigues i els censos que tenia l’Obra de l’Església de Sant Privat, part dels quals es pagaven sota espècies de gra, que eren portat a la seva casa d’Olot. El 1760 es féu construir en aquesta seva casa un gran forn per a coure-hi pa, que li menava un flequer arrendatari, Pau Vilageliu. És el cas, però, que a Olot existien forns públics que l’ajuntament arrendava a terceres persones, les quals veieren a desgrat el forn de Jaume Basil. El maig d’aquell any, el fuster Joan Martell i el paraire Ignasi Pujolar (els dos arrendataris dels forns de la vila) denunciaren que no podien complir les seves obligacions de tenir sempre pa a punt per a qualsevol comprador, perquè quan anaven a buscar gra “en diferentes parroquias y casas en donde havía granos a fin de comprarlos para la manutención y provisión de dicha panadería” n’havien de tornar amb les mans buides, ja que “estavan vendidos a Jayme Basil, deaurador de la presente villa, o por lo menos dadas palabra de vendérselos, como en efecto hemos visto se han llevado dichos granos en la casa del mancionado Basil”. Fins i tot l’acusaren de practicar “abassagamiento de granos” que els en deixava sense per a la fleca pública, “de que se ha seguido y sigue que los precios de los pocos granos que se sacan en la plassa para vender se han alterado y todos los días se experimenta augmentarse, causándose con esto graves perjuizios al público”. Certament, el 1760 es constata a Olot una greu crisi de subsistència de gra, amb la sonada repercussió social que això suposava, però seria desassenyat atribuir-ho a les maniobres de Jaume Basil, perquè aquell fou un any de secada en les nostres contrades i els regidors olotins, a més d’encarregar la pràctica pietosa de les rogatives, hagueren de fer mans i mànigues per evitar preus abusius i per fer venir grans de fora que poguessin alleugerir la greu mancança que se n'experimentava a la comarca. A l'any següent fou el seu fill Francesc qui arrendà la fleca i les carnisseries públiques.

Jaume Basil morí l'1 de novembre de 1764 i fou enterrat a l’església del Carme. Poc abans, el 20 d’octubre, havia fet testament, que no pogué signar directament a causa del seu estat de malaltia, segons indicà el notari. En ell es fa només esment de la seva muller Mariàngela Riera i dels fills Francesc i Manel. A part de fer-se dir vint-i-cinc misses en cada un dels dos convents de la vila, estableix que li siguin dites cinquanta misses més en el convent de Sant Francesc de Figueres, sense que se'ns digui quina mena de vincle hi tenia. Al fill Manel el considera legítimament satisfet en els seus drets i, per tant, li concedeix només cinc sous per dret d’institució. Fa hereu al seu fill gran, Francesc, si bé estableix que mentre visqui la seva muller aquesta serà usufructuària de tots els béns, una circumstància que pràcticament no tingué efecte perquè Mariàngela fou enterrada molts pocs dies després, el dia 5 del mateix mes de novembre de 1764. Com que els béns que deixava Jaume Basil passaren directament a l’hereu sense tenir temps de romandre a mans de la mare, no calgué fer-ne inventari, un document notarial que, d’haver-se produït, ens hauria pogut proporcionar més informació sobre el seu entorn personal i, tal volta, sobre la seva activitat com a pintor i daurador.

Pel que fa a la descendència, Francesc Basil i Riera, el fill Francesc Basil i Riera mantingué a Olot l’ofici patern de pintor i daurador. Cap a 1747 es casà amb Geltrudis Calsina, de Cornellà. D’aquest matrimoni en sé dir cinc fills: Jaume i Lluís, tots dos pintors i dauradors que seguiren fent vida a Olot; Anton, que fou argenter; Agustí, que entrà en la fabricació del gènere de punt de cotó fet amb màquina, una nova manufactura que en les darreres dècades de segle incidí amb molta força a la Garrotxa, i Manel, que es casà amb una noia de Ripoll i hi passà a viure. Manel Basil i Riera (nascut a Olot), un altre dels fills de Jaume Basil, seguí també l’ofici de pintor i daurador, tot i que més endavant ho deixà per entrar en el món del comerç. El 1758 es casà amb Marianna Curós, filla d’un botiguer olotí. D’ells en conec dos fills adults, cap dels quals fou pintor i daurador: Lluís, que el 1777 consta com a negociant, i Francesc, el qual cap a finals de segle passà a fer de negociant a Arenys de Mar, on es casà amb una noia d'aquest poble de la costa.

Obra documentada de Jaume Basil, pintor i daurador

Estat actual del retaule de Sant Antoni

1.- 1727, Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, que havia fet l’escultor Francesc Escarpanter (vegeu J. Mª de Solà-Morales, “Altar de San Antonio, restaurado”, suplement de Hoja parroquial de San Esteban de Olot, s.d.). El retaule es conserva a l’església de Sant Esteve d’Olot. Durant la guerra civil de 1936-1939 fou desmuntat i es pogué salvar. Es reinstal·là el 1971, amb algunes modificacions.

2.- Cap a 1730. Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i d’un seu tron (vegeu Carles Dorico i Alujas, “La dauradura del retaule del Roser, de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1994, p. 123).

3.- 1732 o abans. Torroella de Montgrí, ermita de Santa Caterina. El juny de 1732 Jaume Basil percebé una lliura i 8 sous per pintar l’asta de la bandera i dos bastons de santa Caterina, d’aquesta ermita situada al massís del Montgrí (vegeu Teresa Avellí Casademont, “Joan Torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant la primera meitat del segle XVIII”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2009, p. 233).

4.- 1739 o abans. Vilopriu, església parroquial de Sant Pere. El 22 de setembre de 1739 Jaume Basil signà àpoca o rebut on consta que el 12 de setembre anterior, a Vilopriu, Manuel Nadal li havia entregat 50 lliures i 8 sous de moneda barcelonesa “per lo preu de dorar y pintar lo altar y capella de Nostra Señora del Carme de la iglésia de Vilopriu”. Aquesta dauradura s’havia fet d’acord amb les disposicions testamentàries de la difunta Maria Teresa de Guitart i Quintana (Font: Arxiu Comarcal de la Garrotxa [ACGAX], Fons notarials, Olot).

5.- Cap a 1747. El Torn, església del santuari de Santa Maria del Collell. Dauradura del nou retaule de Sant Pere i Sant Pau, treball pel qual Jaume Basil cobrà 112 lliures (vegeu Lluís G. Constans, Historia de Santa María del Collell, Edición Centenario, 1954, p. 149-150).

6.- 1749. Olot, església del convent de Nostra Senyora del Carme. Dauradura del retaule de Sant Franc, segons el contracte signat entre Jaume Basil per una part, i els singulars de la germandat de Sant Franc d’aquesta església per part altra, el 15 de maig de 1749. Per aquest contracte, Basil quedava obligat a daurar, posant-hi ell els materials, “de bon sol lo dit retaula del gloriós St. Franch com se troba collocat en lo mateix altar”, obligació de la qual se’n detalla: “las figuras totas doradas y entissadas, ab la circumstància corresponent a cada una, bronsejanlas en las parts necessàrias sobre lo or, encarnar las figuras com són caps, mans, serafins y altres”. La feina havia de quedar feta en el termini d’un any, durant el qual també acabaria la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu. Per aquest seu treball se li donarien 550 lliures barceloneses, de les quals se li’n feien efectives 245 lliures en el mateix dia del contracte, a través de cedir-li un censal d'igual preu que havia estat creat i venut a la confraria quatre anys abans, i que rendia de pensió 12 lliures i 5 sous. Les restants 305 lliures li serien donades a l’acabament de la feina, un cop dues persones, nomenades per cada una de les parts, acreditessin la qualitat de l’obra (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot). Hi ha notícia d’un altar nou de Sant Franc que fou beneït el 16 de desembre de 1732 i que hauria acabat l'escultor Francesc Escarpanter, però ignoro si és aquest el que, uns anys després, s'encarregà a Jaume Basil que daurés.

7.- 1749. Olot, capella de la Santa Creu. Acabament de la dauradura del retaule. Aquest treball anava inclòs en el contracte de la dauradura del retaule de Sant Franc a què m’acabo de referir. Com que en el contracte es parlava de “acabar de dorar“ el retaule, semblaria que la dauradura l’hauria començat un altre pintor. Basil hi hauria de treballar sota les mateixes indicacions donades per al retaule de Sant Franc, “excepto los peus, que se han de jespear”. La capella de la Santa Creu era a l’actual plaça Palau. Fou enderrocada el 1883 i els seus béns mobles foren guardats a la capella de Sant Miquel, de la que el 1936 se’n salvaren dues taules gòtiques que havien estat d'aquella capella.

8.- 1751. Olot, Obra de l'església parroquial de Sant Esteve. Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció de l’olotí Esteve Vilanova i Colomer per bisbe de Jaca. El maig de 1753, els Obrers d’aquesta església van pagar a Jaume Basil 3 lliures i 15 sous “per un pandó pintà per la festa se féu per la elecció de bisbe de Jaca al Dr. Esteva Vilanova” (Font: ACGAX, Llibre de l’Obra de Sant Esteve). Vilanova va ser nomenat bisbe de Jaca el maig de 1751 i prengué possessió un mes després. Per tant, encara que el pagament sigui de 1753, cal atribuir el treball de Jaume Basil a aquell any.

9.- 1757. Sant Privat de Bas, església parroquial de Sant Privat. Participació en la dauradura del retaule major de l’església de Sant Privat de Bas, dels escons, de la balustrada i d'altres objectes de l’església. El 24 de juny de 1757 els Obrers d’aquesta església emparaularen amb Jaume Basil i el seu fill Francesc “lo dorar lo retaula major de dita parroquial iglésia y escons estan annexos ab dit retaula, havent dit retaula y escons de ser tots dorats de or pur y de primera qualitat, a excepció de un palm y mitg de terra de dit retaula”, que havia de ser jaspiat. Els Basil també es comprometeren a “jaspear la balustrada del prebyteria (sic) de dita parroquial iglésia, dos candaleros llarchs per posar en terra devant dit altar major y dos faristols, lo un llarch y lo altre xich”. Aquestes feines havien d’estar enllestides a tot tardar el 21 d’agost de l’any següent i per elles se li pagarien 550 lliures. Però la seva execució fou del tot accidentada. Jaume Basil i mossèn Joan Massegur, rector de Sant Privat, entraren en desavinences sobre la feina del primer, i el rector es buscà un altre daurador (no en consta el nom) perquè acabés l’obra. Basil reclamà que se li pagués la part de feina que hauria fet, però això només era possible si primer se’n feia una valoració. Es determinà que cada una de les parts nomenaria un mestre daurador que no fos ni d’Olot ni de Sant Privat, perquè conjuntament posessin preu al que havia fet Basil. Mossèn Massegur hi donà llargues, i fins i tot el febrer de 1759 el bisbe de Girona li hagué de manar que triés d’una vegada el seu avaluador. Finalment, el rector nomenà per part seva, com a expert i estimador, el daurador gironí Josep Darnís, i Jaume Basil a Albert Vilar, daurador de Figueres, els quals el març de 1759, “havent vist, mirat y regonegut ab tota attenció la obra feta, y treballada en lo retaula major de dita parroquial iglésia de Sant Privat per dits Jaume Basil y Francesch Basil, pare y fill segons la pràctica y perícia tenim en nostre art de dorador” la valoraren en 230 lliures barceloneses. Potser hi hagué algun pagament parcial, però la darrera notícia sobre aquest afer és un apuntament del 20 de juny d’aquell any, segons el qual Jaume Basil rebé i acceptà el pagament de 120 lliures que li feren el rector mossèn Joan Massegur i els Obrers de l’església de Sant Privat de Bas, “a cumpliment de tots los treballs per mi de mon offici de pintor y dorador fets en lo retaule major de dia parroquial iglésia, ab la qual quantitat renuncio a totas y qualsevols pretencions, arrendaments y demés cosas que contra dits señors Obrers pogués tenir y pretendre”. (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot i el Mallol).

10.- 1761 o abans. Olot, església de la Mare de Déu del Tura. Dauradura de les armes d’Olot (l’escut municipal) en aquesta església. El dia 6 de febrer de 1761 l’ajuntament d’Olot pagà a Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa” (Font: ACGAX, Fons municipals, Olot, Actes del Comú). L’església de la Mare de Déu del Tura a partir de 1736 s’havia engrandit de tal manera que en resultà una església nova, inaugurada el 1748. El fet que en aquest edifici religiós hi constés l’escut de la municipalitat manifestava el patronatge de l'ajuntament sobre aquesta església.

Text revisat l'octubre de 2019.

27. L'ascendència olotina dels músics germans Pla

Els germans Pla (Joan Baptista, Manuel, i Josep Pla i Agustí) foren tres músics catalans del segle XVIII que gaudiren de bona nomenada com a instrumentistes de flauta i d’oboè i com a compositors, tant a la cort de Madrid –on féu vida Manuel– com a les principals ciutats europees (París, Londres, Stuttgart, Lisboa, Pàdua…), on es prodigaren i foren celebrats tant Joan com Josep. Com que la música no és el meu fort, manllevo paraules de qui sí que n'és expert: “La producció músical de Joan, Josep i Manuel Pla cal inscriure-la dins el moment de trànsit del barroc al classicisme, participant plenament dels corrents estilístics que imperaven en la composició de la música concertant i de cambra del seu temps, l’anomenat estil galant. De fet, tots tres germans van desenvolupar llur activitat a les principals corts europees de l’època del rococó, i aquesta vessant de l’entorn cultural que els envoltava és d’una importància vital a l’hora d’entendre per què les crítiques de l’època lloaven més la sensibilitat o el sentiment de la seva interpretació que no pas una tècnica infal·lible i brillant, ni tampoc una velocitat inaudita i prodigiosa en l’execució, una capacitat que, per altra banda, va quedar prou palesa en les grans exigències de les parts solistes dels seus concerts per a oboè i orquestra” (Josep Dolcet, “Els germans Pla i la normalització musical a casa nostra”, Revista de Catalunya, núm. 69, desembre 1992, p. 90).

Les referències biogràfiques dels germans Pla són molt escasses en notícies de tot el que fa a la seva infància i joventut que, pel que sembla, no ha deixat massa rastre documental. El que sí que hom sol esmentar és que eren fills de Joan Baptista Pla, un músic de Balaguer, i d’Isabel Agustí i Ferrussola, d’Olot, sense, però, més detalls. Tot i que és molt poc, alguna cosa pot dir-se a partir dels fons arxivístics olotins, començant pel fet que els futurs pares dels tres músics, Joan Baptista i Isabel, es casaren a Olot, a l’església de Sant Esteve, el dia 7 d’abril de 1717.

Joan Baptista Pla era fill de Bartomeu Pla i de Clotilde, pagesos de Balaguer. Què hi feia, a Olot, un músic de Balaguer? En la partida de matrimoni, Joan Baptista Pla figura com a “jove músic”, és a dir, acabada de fer la seva fase d’aprenentatge. Potser, doncs, era a Olot per a arrodonir la pràctica de la seva formació musical. En el moment del casament actuaren de testimonis Francesc Anglada, paraire, i Joan Blanch, saboner. Els Anglada eren una família que compaginava les feines de paraire amb la música. El Francesc Anglada que féu de testimoni del casament de Joan Baptista Pla i d’Isabel Agustí tenia formada una cobla de músics amb Esteve Anglada i Francesc Barberí, membre aquest d’una altra família de músics olotins, amb la que els Anglada establiren llaços familiars. A prinicpis del segle XVIII hi havia a Olot una altra cobla de músics, formada al redós de Jeroni Planella. El pare de Francesc, Jacint Anglada, havia estat mestre de cant i cantor, i en els anys 1684 i 1686 exercí de mestre de capella. El 1705 va néixer un fill de Francesc Anglada, de nom Jacint (com l'avi), que podria ser el Jacint Anglada que el 1739 tenia entre 30 i 40 anys quan es presentà a oposicions per a mestre de capella d'Olot (que no aconseguí) i que durant molts anys –com a mínim, entre 1739 i 1759– fou organista a Cardona. Semblaria, doncs, que el jove balaguerí Joan Baptista Pla s’acabava de formar musicalment a l’empara dels músics d’aquesta nissaga olotina.

Isabel Agustí, la nova esposa del jove músic Joan Baptista Pla, era una noieta que encara no havia complert els 19 anys quan es va casar a l’abril de 1717 (els compliria al desembre següent). Era filla d’un metge, Josep Agustí, originari de Camprodon i establert a Olot, on el 1696 s’havia casat amb Daria Ferrussola i Vila, filla de Pere Pau Ferrussola, un adroguer d’Olot i com a tal l'hem de suposar de bona posició econòmica. Josep i Daria feien vida en la seva casa del carrer de Crivillers. D’aquest matrimoni em consten 6 fills, dels quals, però, només tres arribarien a edat adulta. Per a desgràcia de la família, el pare, el doctor Josep Agustí, va morir jove, el 1707, amb només 30 anys. Per tant, es va quedar la vídua Daria tota sola per tirar endavant les criatures: Isabel amb 8 anys fets, Josep amb quatre i la petita Rosa just acabada de néixer.

I així van anar passant els anys fins que al 1717 aparegué un jove músic nouvingut, Joan Baptista, i la vida de la noia Isabel féu un tomb. Com anaren les coses, no ho podem pas saber. Això sí, tot anà un xic de pressa: el dissabte 3 d’abril de 1717 Joan Baptista Pla havia encomanat, davant de notari, a Esteve Salvi que li tragués a la cúria diocesana de Girona les llicències per al matrimoni i al cap de quatre dies justos, al dimecres següent, ja es casaven i a l'endemà van rebre la benedicció nupcial. En l’acte notarial del dia 3, els testimonis foren Silvestre Pla, jove sastre, i Tomàs Anglada. Aquest segon cognom ja ens és conegut i, pel que fa al primer, els Pla eren una família de sastres d'Olot i per tant la coincidència en els noms semblaria casual. És clar que, posats a buscar coincidències, el 1693 en un bateig aquí a Olot va fer de padrí Francesc Pla, respecte del qual, a la partida de baptisme primer s’hi havia anotat que era estudiant, però després es va ratllar i substituir per “mestre de capella de Vic” i músic per tant.

Debades he repassat els llibres de baptismes de Sant Esteve d’Olot en els anys immediats a 1717 cercant-hi el bateig d’algun fill del nou matrimoni Pla Agustí. Res no indica, per ara, que la jove parella es quedés a viure a Olot. Possiblement fessin cap a alguna altra població on poder exercir la professió musical del marit. El primer fill conegut d’aquest matrimoni, Joan (a la vegada, el primer dels germans músics Pla Agustí), se sol indicar que va néixer el 1720, uns tres anys després del casament dels seus pares, en un lloc que no sé que es conegui. Del segon dels germans músics, Manuel, se sap que va néixer a Torquemada, a tocar de Palència (diuen que cap al 1725), circumstància que fa palesa la mobilitat de la família. El 1728 va néixer el tercer dels germans músics, Josep, i tampoc no es diu on. L’1 de desembre de 1738 el primer dels germans, un ben jove Joan Baptista Pla, va participar com a instrumentista de la guàrdia reial en la representació d’una òpera al Retiro de Madrid.

El 14 d’octubre de 1731 va ser enterrada a Olot Daria Agustí i Ferrussola, la mare d’Isabel i àvia materna dels músics germans Pla Agustí. Només tres dies abans, l’11 d’octubre, trobant-se “de present detinguda en lo llit de malaltia corporal, de la qual temo morir”, havia fet testament a la seva casa del carrer de Crivillers. Hi feia hereu al seu fill Josep, “scrivent, de present en la vila de Sant Feliu de Pallerols habitant, i a sos fills”. Pel que fa a la seva filla Isabel, al contrari del seu fill Josep, el testament no ens dóna detalls sobre el seu lloc de residència en aquell moment, una dada que hauria estat ben útil per a fer un seguiment de la família en aquelles dècades. A aquesta, Daria només li donava el que en dret li pertocava: “Item, deixo y llego a Isabel Pla y Ferrusola, muller de Batista Pla músich, filla mia y de dit quòndam [= difunt] Dr. Joseph Agustí mon caríssim marit comuna, per tots drets de llegítima tingua y puga tenir en mos béns, sinch sous barcelonins per dret de institució”. Per a Rosa, la filla petita, el testament feia previsió de la seva dotació per al cas que un dia es casés. Cap menció als néts. Daria va ser enterrada, seguint les seves darreres voluntats, a l’església de Sant Esteve.

La gent de Balaguer s’ha fet seva la família Pla Agustí i té instituït un premi de cant líric que porta el nom de Germans Pla. No cal dir que aquest memorial els honora. Ara bé, fa una certa cosa llegir en alguna publicació, que els germans Pla eren "membres d’una família originària de Balaguer”. Això només és cert si mantenim els criteris patriarcals que regien en altres temps, perquè, pensant en la mare i amb els mateixos arguments, també podríem dir que foren membres d’una família originària d’Olot. Però no paga pas la pena d’esbarallar-nos-hi, entre altres coses perquè ja he dit que l'avi matern venia de Camprodon. Potser hauríem de quedar que foren membres d’una família, pare i mare, a la que les circumstàncies portaren a acoblar les amplituds de la Noguera amb les asprors de la Garrotxa. En tot cas, faríem bé des d’Olot de fer (amb mesura, això sí) una mica de lloc als germans Pla Agustí –i Ferrussola, per la banda de la mare– en el ric historial musical de la nostra vila al segle XVIII.

17. Puigcerdà i Olot: els primers passos en la fabricació de gènere de punt de cotó a màquina (1772-1783)

Teler francès de gènere de punt

El gènere de punt de llana elaborat a mà era un producte de llarga tradició, especialment a les comarques de muntanya, Olot entre elles. Arreu, les mitges –abans no derivessin en mitjons– eren d'ús generalitzat, homes inclosos els quals, a més, d'ordinari solien cobrir-se el cap amb un gorro de punt, és a dir, amb una barretina. Donava sobretot feina a les dones, ja que, atès el seu caràcter artesanal, podia ser feta des de casa, compartint-ho amb les feines domèstiques. A l’inici del darrer quart de segle XVIII varen produir-se dues innovacions que trasbalsaren totalment aquest tipus de producte tèxtil. Per una banda, la introducció del cotó, i per l’altra la incorporació de telers mecànics de gènere de punt, d’origen francès, que permetien de fer molta feina amb menys treballadors.

Les primeres notícies sobre aquests transcendentals canvis les trobem a Puigcerdà, on se sap que en l’any 1772 ja hi havia telers d’aquesta mena, a iniciativa d’un francès, Pere Bruguère, i de dos germans, Pere i Isidre Calvet, segons publicà, fa una pila d’anys, Salvador Galceran en el seu estudi sobre la indústria i el comerç a Cerdanya. A part d'aquesta primera notícia, la correspondència de la Junta de Comerç de Catalunya revela que el 1773 s’hi havia interessat i havia demanat per carta al batlle i regidors de Puigcerdà informació sobre “los telares que huviesse existentes en la fábrica de medias de algodón que Pedro Calvet y Compañía tienen establecida en essa villa”, concretant si treballaven tot l’any i quina era la seva producció.

El 1774 aquesta mateixa correspondència de la Junta de Comerç ens aporta un altre nom, Josep Benet, també fabricant de mitges de cotó establert a Puigcerdà, i sobre el qual la Junta demanà nova informació a les autoritats ceretanes. Però en aquest cas, al cap de pocs dies, s’envià una carta semblant al batlle d’Olot, amb petició de dades “sobre la fábrica de Joseph Benet, fabricante de medias de algodón establecida en Puigcerdá, y al presente, según se tiene entendido, trasladada en esa villa [Olot]”. Precisament el 1774 és l’any de la introducció d’aquesta manufactura a Olot i, per tant, és natural preguntar-nos si s’hi originà a partir de l’experiència desenvolupada a Puigcerdà, o bé a través d'alguna iniciativa duta a terme amb independència respecte del que passava en aquella comarca.

Abans d’intentar donar-hi resposta, hem de considerar encara una altra dada que apareix en la correspondència de la Junta de Comerç establerta a Barcelona. El 1776, es veu que Pere Calvet havia demanat a Madrid una sèrie de privilegis dels que creia ser-ne mereixedor per les seves aportacions en aquest ram de manufactures, i la Junta General de Comerç, de Madrid, havia demanat a la de Barcelona el seu parer sobre aquests mèrits. La Junta de Comerç d'aquí els informà que la fàbrica de Calvet seguia a Puigcerdà amb tota satisfacció (s’havia dit si era a Guils) i que, a més, “se ha establecido otra de la misma classe en la villa de Olot, en la que hay muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón, siendo muy regular que su dueño haya tomado exemplo de la de Calvet”, per la qual cosa no tenien res en contra de la petició de privilegis que aquest havia formulat.

Quan el 1774 s’inicien a Olot les manufactures de gènere de punt de cotó fetes amb teler mecànic, ens trobem amb diversos elements que fan pensar en un origen una mica més complex que la simple imitació del que passava a Puigcerdà. En primer lloc, l’existència a la vegada, en aquell primer any, de tres companyies de fabricació de mitges de teler, la de Bastons, la de Coromina i Masmitjà, i la de Serra i Igosa; per altra banda, la presència a Olot d’alguns experts en aquesta mena de fabricació que són d’origen francès, com Antoni Galtier i, possiblement, Josep Auter; i, finalment, el fet del nombrós contingent de màquines de teler de gènere de punt que ja hi havia en aquell primer any a la vila (la de Coromina i Masmitjà ella sola en disposava de vint), unes màquines que, donada la seva complexitat, difícilment es podien improvisar de cop i volta.

Semblaria més raonable, per tant, que telers i tècnics haguessin vingut a Olot directament de França, fins i tot potser amb anterioritat a aquell 1774, i que, en tot cas, l’exemple de Puigcerdà hagués servit només per a verificar la bondat del nou sistema francès de fabricació. La carta de la Junta de Comerç de 1774, abans esmentada, es refereix a la presència de Josep Benet a Olot amb el matís de “según se tiene entendido”, és a dir, sense haver-ho comprovat (no tenim la resposta del batlle d’Olot a aquesta carta, que ho hagués pogut aclarir), i en la carta de la mateixa Junta de 1776, en què s’apunta la imitació de les fàbriques d’Olot respecte de la que tenia Calvet a Puigcerdà, això no passa de ser també una deducció atribuïble a la mateixa Junta, una suposició que beneficiava Calvet en les seves aspiracions de privilegis, a les que la Junta era favorable.

L’origen directament francès d’aquestes manufactures a Olot el corroborà Esteve Paluzie, l’autor de la primera història d’Olot, publicada el 1860 (el pare del qual era precisament un mitger occità que s’havia establert a Olot en aquells primers anys d’introducció), quan en aquesta història d’Olot escrigué: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, los construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado”. Esteve Paluzie tendia a un cert excés d’autovaloració, per la qual cosa l’atribució de la introducció a Olot del gènere de punt de teler al seu pare, pot no ser necessàriament exacta, però això no treu la validesa del seu testimoni familiar. En tot cas, els que s’atribuïren haver començat aquest negoci a Olot (independentment dels tècnics francesos que el dirigiren) foren els importants comerciants locals Lluís i Josep Bastons, pare i fill, que el 1783 argumentaren davant de la Junta de Comerç haver estat ells “los inventores de poner fábricas de medias y gorros de algodón que en la misma villa tienen”, i que d'aquesta primera fàbrica seva n'havien sortit vuit fadrins, que ara es trobaven "dirigiendo otras de la muchedumbre que existen en la misma villa".

En aquell mateix any de 1783 va ser un tal Antoni Malats, que tenia fàbrica de mitges de cotó a teler mecànic a Vic, qui va demanar a Madrid de poder gaudir també de certs privilegis, atesos els progressos d’aquesta seva manufactura. La Junta de Comerç de Barcelona escrigué a la de Madrid dient-los ser contraris a aquestes pretensions, perquè la fàbrica de Malats només tenia vuit telers, i tot i que era la primera que es va establir a Vic, “no tiene el mérito que pondera respeto de ser muchas las de esta classe que se hallan establecidas en el Principado en distintas ciudades, villas y pueblos, como son Barcelona, Gerona, San Pedro de las Presas, San Esteban de Bas, San Feliu de Pallarols, San Miguel Lacot, San Feliu de Guíxols, San Juan las Abadesas, Tortellá, Bañolas, Areñs, Calella, Mataró” (curiosament, no s'hi esmenta Puigcerdà), amb aquest interessant afegitó relatiu específicament a Olot: “Finalmente, en la sola villa de Olot se hallan en el día corrientes quatrocientos sesenta y dos telares de estas manufacturas, en donde tuvieron principio en el año 1774 y prosiguen con tanta aplicación que todos los días se aumenta este ramo, sin olvidar la hilanza de algodón, ni la industria de fabricarse en la misma villa los telares y la mayor parte de las agujas y que para ello se necesitan”. Per acabar de reblar el clau, la Junta de Comerç de Barcelona havia comparat la producció de mitges i gorres (les barretines) de la fàbrica de Malats amb les olotines, i havia arribat a la conclusió “que son muy regulares las del referido Antonio Malats, pero no tan perfetas como las que se fabrican en esta ciudad y en la mencionada villa de Olot”.

El gènere de punt de cotó fet mecànicament havia entrat, doncs, primer a Pugicerdà. Però no tardà pas massa, possiblement per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a d’altres poblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empresa sobretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propici per a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altre població. La Memoria de los telares de gorros que hay en la villa de Olot y otros pueblos del Principado de Cataluña, de Francisco de Zamora, tramesa a Melchor Gaspar de Jovellanos el 1787, és ben explícita: el 1786 hi havia a tot Catalunya 955 telers de mitges, dels quals, 502 (més de la meitat!) eren a Olot, mentre que a Puigcerdà només n’hi havia 30. Endut per aquestes xifres, Zamora hi afirmava “que la villa de Olot, situada al pie de los Pirineos (...), es el origen y asiento de las fábricas de gorros de lana, algodón y hilo”. Una expressió, però, pel que sabem, incorrecta, que no fa justícia a aquells orígens ceretans que bé cal reconèixer.

13. En castellà, perquè ell ho mana (1735)

"Se fassan las deliberacions en castellà..." (ACGAX)

A primers de febrer de 1735 el corregidor de Vic va dir als regidors d’Olot que li enviessin algun representant per tractar d’un problema entre ells i els arrendataris del dret del vi d’Olot. L’ajuntament hi va enviar el secretari municipal, el notari Josep Masmitjà. Al seu retorn va informar als regidors de la solució que s’hi havia trobat i aquests l'aprovaren. Però a la setmana següent, el 23 de febrer, just abans d’acabar una altra sessió d’ajuntament, Masmitjà demanà la paraula per fer-los saber que en aquella trobada de Vic no només s’havia parlat del litigi en qüestió, sinó que el corregidor ho havia aprofitat per manar “que las deliberacions del ajuntament se escriguessin en hespañol [sic] o en castellà”. Així que, en aquella mateixa sessió, l’ajuntament resolgué “que en avant se escrigan en castellà”. I si aquesta resolució, redactada encara en català, tanca l’acta d’aquell dia, l’inici de la següent, de tres dies després, apareix, efectivament, en castellà, inclosos els noms de pila dels regidors: “Convocados y congregados los magníficos señores Estevan Bassols, Miguel Germá, Isidoro Florensa, regidores de la villa y términos de Olot...”. I així, a partir de llavors, per anys i panys.

En això de passar al castellà, Olot fou més afortunada que d’altres poblacions, com ara la Bisbal, on el 1723 el corregidor de Girona ja els havia fet un manament semblant, perquè procurar la introducció del castellà a Catalunya era una de les instruccions que, de manera subreptícia, s'havia donat als corregidors. Aquest càrrec de corregidor s’havia introduït amb la Nova Planta de 1716, a partir de la figura que ja existia a Castella, i era la màxima autoritat governativa en cada un dels corregiments amb què havia quedat dividit el Principat. Olot, Riudaura i la Vall de Bianya pertanyien al de Vic, al contrari de la resta de l'actual comarca de la Garrotxa, que depenia del de Girona.

El corregidor que el 1735 va manar als regidors olotins de fer les actes en castellà, era José de Avilés Itúrbide, un militar nascut a Sevilla el 1683, que havia anat a raure a Vic per nomenament, perquè bé que deuria correspondre al perfil que portava al cap la monarquia per a aquests càrrecs a Catalunya. Després del seu govern a Vic, Avilés va ocupar successivament les intendències de l’exèrcit a Galícia, a Castella (amb seu a Zamora), a València i a Aragó, i al cap de la seva vida, amb títol de marquès a la butxaca, fou designat membre del Consell de Guerra, a Madrid. Però si el personatge és conegut, és sobretot perquè fou el pare de Gabriel de Avilés y del Fierro, nascut a Vic mentre la família hi feia estada, i que, militar també com el seu pare, passà a Amèrica, on fou capità general de Xile, virrei del Río de la Plata i finalment virrei del Perú.

Si bé a partir de llavors les actes de l’Ajuntament d’Olot (les deliberacions i resolucions que es prenien en les seves sessions) passaren, doncs, a redactar-se en castellà, el català seguí tenint presència en la documentació municipal, especialment en aquella que implicava directament els particulars de la vila, com ara els contractes d’arrendament dels drets municipals o els llibres de la contribució del cadastre, i ja no diguem la correspondència i documents que hi presentaven els olotins. Aviat se segregaren els instruments municipals en dues sèries de llibres, els d’actes, en castellà, i els d’escriptures, on hi ha català i castellà, però amb la nota que quan entre 1769 i 1780 es posà índex de continguts a aquests darrers volums, aquest es redactà en català.

Que a partir de 1735 s’imposés el castellà en les deliberacions municipals, afectava només la redacció de l’acta de cada sessió, no pas el desenvolupament d'aquestes. Pel fet que s’hagin conservat alguns plecs d’esborranys d’aquests anys, sabem que en un primer moment el secretari feia l’esborrany de l’acta en català (que seria, per tant, tal i com s’havia parlat entre els regidors) i després el mateix secretari, o algun dels seus escrivents, traslladava aquest esborrany al castellà per a inscriure-la en aquesta forma en els registres definitius.

Déu n’hi do de la correcció amb què en aquestes actes s’usa el castellà, i hem de valorar el mèrit i l’esforç dels que s’hi posaren, tot i que, sobretot al principi, potser per efecte d’aquesta traducció a partir d’un esborrany català, no és difícil de trobar-hi que el pensament es guiava pel català. N’és exemple un acord del mateix 1735 en què s’havia aprovat de pagar les despeses fetes “para adobar y reparar el camino del Palau hasta la casa del Dr. Raymundo Albert y de la altra part de dit Palau la baxada de vers la pared del terreno que era balsa del posso de hielo”. De vegades tindrien clar que determinades paraules castellanes no resultarien entenedores, perquè s’optava per aclarir-les en català, com quan, també en aquell any, en el contracte amb el paleta que faria unes obres per a les casernes, consta que aquest accepta “el dicho precio apreciado, vulgo preu fet”, perquè ja es veu que al pobre paleta olotí, amb això del “precio apreciado” no sabria pas de què li parlarien, però, en canvi, ho tindria clar si del que es tractava era de fer les obres a preu fet. Potser també en determinats moments no es trobaria la paraula castellana justa, i s’optava també per fer-hi un aclariment. El 1739 s’havia de pagar la feina d’haver aplanat un clot que hi havia al Firal d’Olot, però es degué dubtar de com es deia en castellà, primer del fet de deixar-ho tot ras, pla, i sobretot de com dimonis es diria un clot; en aquest darrer acudiren al mot “foso”, però ja degueren veure que una fossa no és exactament un clot, i al final ho deixaren així: “por las costas de haverse llanado, u rasat, un fosso, o clot, en el campo ferial”.

Admira la facilitat amb què el castellà pogué ser imposat. Ni un paper escrit, ni una rúbrica, simplement, va el secretari de l’Ajuntament d’Olot a veure el corregidor (un militar de passada per Catalunya que aspiraria a més), aquest li diu que vol les actes en castellà i ja queda això instaurat, amb voluntat de perpetuïtat. En canvi, si n’hauran de passar de treballs, penes i feixucs, abans no puguin tornar-se a escriure en català!

5. El senyor marquès volia tòfones (1744)

(Foto: Hist. Nat. PP. CC.)

Ves per on, en un bon dia de 1744, al senyor marquès li va venir de gust prendre tòfones. I és clar, tothom amb feina de servir-lo s’hi va posar a corre-corrents. Ell, el senyor marquès, vivia a Madrid, i algú digué dir que era per la banda de Catalunya on era notori que s’hi feien les millors tòfones. Els correus –els de paper portats a mà, és clar– bulliren de seguida. Ell no era pas un qualsevol, ell era el Marquès de la Ensenada, don Cenón Somodevilla Bengoechea, secretari (ministre) ni més ni menys que de Guerra, Hisenda, Marina i Índies tot a la vegada, i altres títols i càrrecs que ara no vénen al cas.

De Madrid es va contactar amb la casa de comerç Alegre i Gibert de Barcelona, una companyia que ens és ben coneguda perquè els seus papers s’han conservat a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta casa disposava d’una xarxa de comerciants a les principals poblacions de Catalunya, que els permetia de procurar-se qualsevol gènere que els fos demanat i servir-lo al client amb la màxima diligència possible. Per tant, davant de la comanda que els havia arribat d’aquell important personatge de la Cort, els Alegre i Gibert van escriure d’immediat als agents de les comarques on previsiblement es feien les millors tòfones del país, a Anton Prats de Figueres, a Ignasi Feliu de Girona, a Pere Pou de Vic i a Pau Caralt d’Olot, perquè tots es posessin a buscar tòfones a complaença del senyor marquès.

En la carta que se’ls envià a finals d’abril de 1744 –la d’Olot, a començaments de maig– els feien patent haver rebut “de una persona de la major distinció de la Cort” (després els en revelaven la identitat) una comanda per “una porció de tòfonas negres de las de millor olor”, i per tant els passaven l’encàrrec perquè els hi subministressin. En necessitaven unes sis lliures, “fent que la major part sien grosas lo més ques puga”, les quals haurien de ser enviades directament al seu destinatari, amb extremada cura, ben embolicades “cada una per si ab paper de estrassa (...) en una caixeta que vagen ben ajustadas y apretadas, a fi de que ab lo traqueitg del camí no se maltràctian”.

El més trempat fou en Pere Pou de Vic, perquè només tres dies després que hagués sortit la carta de Barcelona, ell ja tenia les tòfones. Segons va explicar-los, quan va rebre l’avís es posà d’immediat en contacte amb un mossèn cunyat seu que feia de rector en una parròquia on se’n collien i al vespre mateix ja li n’havien portat set lliures, totes, naturalment (què havia de dir, sinó), de bona qualitat, “grossas y bonas, pues me escriu [el mossèn, que] se las ha triadas de una a una”. Tot i això, però, advertia que ara no era pas el temps idoni per a les tòfones, sinó que era al mes d’agost. A Girona, Ignasi Feliu va tardar més dies a arreplegar-ne, però també va poder complir amb l’encàrrec, enviant als Alegre i Gibert un paquetet de tòfones, totes “grosas y guapes”, perquè n’havia comprades moltes “per triarlas que fossin totes grosses”. Anton Prats, de Figueres, les demanà a Olot, on sabia que se’n collien, per a fer-se-les portar.

Però a Olot de tòfones no n’hi havia. Pau Caralt va escriure a Barcelona el 6 de maig que “est any per assí [per Olot], a causa dels frets no han axit tòfones”, que miraria si per Vic en podia trobar, i en tot cas prometia que més endavant “los ne remetré en ésser al temps, tantes quantes V. Ms. vullan”. De Barcelona van donar-li les gràcies pel seu interès, per a tot seguit avisar-lo que no perdés el temps amb les tòfones de la banda de Vic, perquè “las dels encontorns de Vich no són de las millors, y que estas nos han assegurat vénen de Camprodon y sas sercanias”, de manera que fes el favor de fer-les anar a caçar cap aquesta vall. Pau Caralt hagué de tornar a insistir als bons amics de la capital, a veure si els quedava clar que no, que “per estos terrenos y Camprodon, com és terra freda, encara no ixen tòfones”.

Al final les tòfones que es menjaria el senyor marquès van ser de la banda de Vic. Ja hem vist que eren d’aquí les primeres que s’enviaren, les del mossèn, cunyat de Pere Pou. Les que van ser trameses des de Girona, Ignasi Feliu acabà desvelant, a preguntes de Barcelona, que “la terra de las tòfones és a Vich, pues allí se·n cullan moltes y de bona qualitat”. Des de Figueres, Anton Prats va fer mans i mànigues per tenir-ne i en féu buscar a Olot i a Banyoles, però al final les que pogué enviar eren “no del tot grosses” i “mescladisses”, de manera que millor que no ens digués d’on eren sortides. I les que s’enviaren d’Olot també eren de la plana de Vic, per allò del fred que feia tant allí com a Camprodon, però, això sí, amb promesa de Pau Caralt que quan vingués el bon temps i se’n collissin, “las primeres aixiran queda a mon cuidado que las remetré a Vm., sobre qual segur pot estar”.

A mitjans de maig d’aquell 1744 les tòfones degueren arribar a Madrid, a la bona taula del senyor marquès. Del profit que li feren, les cartes no en diuen res, faltaria més. Tampoc no sabem si quan va venir el bon temps Pau Caralt va complir la seva paraula d’enviar-ne a la casa Alegre i Gibert de Barcelona perquè comprovessin, mai que el senyor marquès en tornés a tenir frisança, que les d’Olot i de Camprodon, aquestes, aquestes sí, eren les més bones. Com que no sóc boletaire, posats a no saber, tampoc no sé avui en dia d’on són les millors tòfones que produeix el nostre país, però en tot cas, a mitjans de segle XVIII, queda vist que la fama se l’emportaven les tòfones de la plana de Vic i del Ripollès, i potser les de la Garrotxa, ep, aquestes si fos cas de ser-hi el fred benvolent! I queda també clar que ja llavors es feia comerç de moltes més coses de les que ara ens podem imaginar, perquè els que podien, a viure bé també s’hi apuntaven.

 

                                                     Revisat: 14 de novembre de 2020.