dijous, 25 de juny de 2015

Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot (+1764)

Detall del retaule de Sant Antoni, d'Olot
La botiga de l'adroguer Josep Ferrer i Orriols era, als inicis del segle XVIII, al cor de la vila d’Olot, a la plaça Major. Com a bona botiga d’adroguer, feia goig d’entrar-hi, no sols per l’amalgama d’olors que en saturava l’aire, sinó també pel plaer que causava a la vista, tot al seu lloc, tot ben arrenglerat. Hi havia vint-i-vuit calaixos de botiga, tots pintats a l’oli, cadascun amb un seu rètol de paper que anunciava allò que s’hi guardava. Hi havia també deu capses rodones grans, de botiga, pintades a joc amb els calaixos i amb rètols d’identificació. Però el que atreia les mirades era l’armari central de fusta amb les seves portes, pintat i en part daurat, que hostatjava una imatge de la Mare de Déu del Roser. A tocar d’aquest armari hi havia unes altres imatges, esculpides en marbre blanc, de Sant Domingo, Santa Rosa i Santa Magdalena. El conjunt es completava amb dues figures de guix pintades, amb la imatge del petit Jesús en cada una d’elles. Josep Ferrer i Orriols vivia al damunt mateix de la botiga. Presidia la sala de casa seva un gran quadre emmarcat pintat a l’oli on es veia el Crist crucificat. A la seva habitació Ferrer i Orriols s’hi havia fet col·locar un armari de fusta o oratori amb portes, daurat de dins, on hi tenia exposada una altra imatge de Crist crucificat, una de la Mare de Déu del Roser i les dels sants Rafel i Antoni de Pàdua, totes de fusta tallada i daurada. Un altre quadre de la seva cambra figurava Sant Francesc amb dos àngels.

Tota aquesta riquesa artística –art domèstic, però art al cap i a la fi– no hauria estat possible sense la figura del pintor i daurador, una professió dotada llavors de gran vàlua professional. El treball dels pintors i dauradors en l’acabament dels grans retaules del barroc (treballats en fusta per un escultor) és una faceta que els ha estat reconeguda i valorada, però més enllà d’aquestes obres de pes, eren molts els espais de la vida quotidiana que apareixien enriquits gràcies al seu bon fer. Estances decorades, capelletes de devoció familiar o personal, petites imatges, llits o mobiliari, objectes ocasionals i quadres pintats que decoraven les cases de les famílies benestants (en les de condició humil, les referències devotes es feien a base d’estampes de paper, molt més barates) foren possibles gràcies als pintors i dauradors locals. La llàstima és que, si dels grans retaules ens n’ha quedat només una petita mostra –ai les guerres i la niciesa humana!–, de tota la producció domèstica d'aquests artistes locals pràcticament no en tenim res més que quatre engrunes.

A Olot, durant el segle XVIII, hi treballaven, en uns anys per altres i fent números rodons, entre tres i sis pintors i dauradors. De tots ells, la família que mantingué major continuïtat generacional fou la dels Basil, una família de llarga tradició de pintors i dauradors que s’establí definitivament a la nostra vila en els anys vint d’aquella centúria, de la mà de Jaume Basil, el protagonista del present article.

Els pares de Jaume Basil, segons el seu testament fet pocs dies abans de morir, havien estat Francesc Basil, pintor i ciutadà de Vic, i Estàsia. Se sol dir que Jaume Basil havia nascut a Vic, però no sembla que s'hagi pogut contrastar. De totes formes, en un dels primers documents olotins en què hi apareix Jaume Basil, aquest s’identifica com a “habitant de la ciutat de Vic”. A Olot vingué a fer-hi vida cap a 1726, l’any en què el seu nom apareix per primera vegada en el llibre del cadastre de la vila, el llibre on anualment es consignaven tots els caps de família de la població a efectes del pagament d’aquest impost reial. No era pas el primer cop que els Basil es relacionaven amb Olot, perquè el 1719 el seu pare Francesc intentà –sense èxit– de fer-se càrrec de la dauradura del nou retaule del Roser fet per l’escultor Pau Costa uns anys abans per a l’església de Sant Esteve, en detriment de l’encàrrec que, en aquest mateix sentit, havien rebut els germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran.

Jaume Basil vingué a Olot casat i emmainadat. Uns anys abans, cap a 1723, havia contret matrimoni amb Mariàngela Riera, filla de Rafel Riera, pagès del veïnat de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca) i potser ja llavors anessin a viure a Vic, perquè un dels primers fills d’aquest matrimoni, Francesc, era nascut en aquesta ciutat. A Olot no es troba el bateig d’un fill seu fins el febrer de 1727 i ja he dit que, precisament, en els llibres del cadastre d’aquesta població Jaume Basil hi comença a figurar el 1726. Són aquests els anys del seu primer gran treball a Olot, la dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, a l’església de Sant Esteve. A partir d’aquí la seva presència a la vila no té solució de continuïtat, llevat dels anys 1746-1749 en què n’estigué fora, possiblement per realitzar alguns treballs en altres llocs (en un document de l’abril de 1747 consta “pictor nunc in civitate Gerundensis, antea vero in villa Olotensis”, i per aquests mateixos anys daurà el nou retaule de l’església de Santa Maria del Collell). La feina i els negocis li degueren anar bé, perquè en el transcurs dels anys trenta Jaume Basil comprà una bona casa amb el seu hort a tocar del convent del Carme, que havia estat de Tomàs Boatella i Cortada, i en féu casal familiar. Encara més, anys a venir adquirí també la casa del costat.

Durant tota la seva vida Jaume Basil exercí de pintor i daurador, tant de peces d’una certa envergadura com d’obres menors, menys vistoses i menys perdurables. Deixo per al final de l’article una relació cronològica de tots els treballs d’una i altre mena fets per ell, amb les circumstàncies i notícies que n’he pogut aplegar. Però com llavors passava sovint, el fet que una persona tingués atribuït un determinat ofici, no vol pas dir que aquest fos la seva única activitat econòmica. Jaume Basil no sols es guanyà la vida fent d’allò que era, pintor i daurador, sinó que també se’ns revela com a home emprenedor i de poques manies a l’hora de provar sort en d’altres negocis. Un dels que li conec fou el mercadeig de grans. El 1757 obtingué l’arrendament dels drets sobre les artigues i els censos que tenia l’Obra de l’Església de Sant Privat, part dels quals es pagaven sota espècies de gra, que eren portat a la seva casa d’Olot. El 1760 es féu construir en aquesta seva casa un gran forn per a coure-hi pa, que li menava un flequer arrendatari, Pau Vilageliu. És el cas, però, que a Olot existien forns públics que l’ajuntament arrendava a terceres persones, les quals veieren a desgrat el forn de Jaume Basil. El maig d’aquell any, el fuster Joan Martell i el paraire Ignasi Pujolar (els dos arrendataris dels forns de la vila) denunciaren que no podien complir les seves obligacions de tenir sempre pa a punt per a qualsevol comprador, perquè quan anaven a buscar gra “en diferentes parroquias y casas en donde havía granos a fin de comprarlos para la manutención y provisión de dicha panadería” n’havien de tornar amb les mans buides, ja que “estavan vendidos a Jayme Basil, deaurador de la presente villa, o por lo menos dadas palabra de vendérselos, como en efecto hemos visto se han llevado dichos granos en la casa del mancionado Basil”. Fins i tot l’acusaren de practicar “abassagamiento de granos” que els en deixava sense per a la fleca pública, “de que se ha seguido y sigue que los precios de los pocos granos que se sacan en la plassa para vender se han alterado y todos los días se experimenta augmentarse, causándose con esto graves perjuizios al público”. Certament, el 1760 es constata a Olot una greu crisi de subsistència de gra, amb la sonada repercussió social que això suposava, però seria desassenyat atribuir-ho a les maniobres de Jaume Basil, perquè aquell fou un any de secada en les nostres contrades i els regidors olotins, a més d’encarregar la pràctica pietosa de les rogatives, hagueren de fer mans i mànigues per evitar preus abusius i per fer venir grans de fora que poguessin alleugerir la greu mancança que se n'experimentava a la comarca. A l'any següent fou el seu fill Francesc qui arrendà la fleca i les carnisseries públiques.

Jaume Basil morí l'1 de novembre de 1764 i fou enterrat a l’església del Carme. Poc abans, el 20 d’octubre, havia fet testament, que no pogué signar directament a causa del seu estat de malaltia, segons indicà el notari. En ell es fa només esment de la seva muller Mariàngela Riera i dels fills Francesc i Manel. A part de fer-se dir vint-i-cinc misses en cada un dels dos convents de la vila, estableix que li siguin dites cinquanta misses més en el convent de Sant Francesc de Figueres, sense que se'ns digui quina mena de vincle hi tenia. Al fill Manel el considera legítimament satisfet en els seus drets i, per tant, li concedeix només cinc sous per dret d’institució. Fa hereu al seu fill gran, Francesc, si bé estableix que mentre visqui la seva muller aquesta serà usufructuària de tots els béns, una circumstància que pràcticament no tingué efecte perquè Mariàngela fou enterrada molts pocs dies després, el dia 5 del mateix mes de novembre de 1764. Com que els béns que deixava Jaume Basil passaren directament a l’hereu sense tenir temps de romandre a mans de la mare, no calgué fer-ne inventari, un document notarial que, d’haver-se produït, ens hauria pogut proporcionar més informació sobre el seu entorn personal i, tal volta, sobre la seva activitat com a pintor i daurador.

Pel que fa a la descendència, Francesc Basil i Riera, el fill gran i hereu (de qui ja he dit que era nascut a Vic), mantingué a Olot l’ofici patern de pintor i daurador. Cap a 1747 es casà amb Geltrudis Calsina, de Cornellà. D’aquest matrimoni en sé dir cinc fills: Jaume i Lluís, tots dos pintors i dauradors que seguiren fent vida a Olot; Anton, que fou argenter; Agustí, que entrà en la fabricació del gènere de punt de cotó fet amb màquina, una nova manufactura que en les darreres dècades de segle incidí amb molta força a la Garrotxa, i Manel, que es casà amb una noia de Ripoll i hi passà a viure. El segon dels fills de Jaume Basil, Manel Basil i Riera (nascut a Olot), seguí també l’ofici de pintor i daurador, tot i que més endavant ho deixà per entrar en el món del comerç. El 1758 es casà amb Marianna Curós, filla d’un botiguer olotí. D’ells en conec dos fills adults, cap dels quals fou pintor i daurador: Lluís, que el 1777 consta com a negociant, i Francesc, el qual cap a finals de segle passà a fer de negociant a Arenys de Mar, on es casà amb una noia d'aquest poble de la costa.

Obra documentada de Jaume Basil, pintor i daurador
Estat actual del retaule de Sant Antoni

1.- 1727, Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, que havia fet l’escultor Francesc Escarpanter (vegeu J. Mª de Solà-Morales, “Altar de San Antonio, restaurado”, suplement de Hoja parroquial de San Esteban de Olot, s.d.). El retaule es conserva a l’església de Sant Esteve d’Olot. Durant la guerra civil de 1936-1939 fou desmuntat i es pogué salvar. Es reinstal·là el 1971, amb algunes modificacions.

2.- Cap a 1730. Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i d’un seu tron (vegeu Carles Dorico i Alujas, “La dauradura del retaule del Roser, de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1994, p. 123).

3.- 1732 o abans. Torroella de Montgrí, ermita de Santa Caterina. El juny de 1732 Jaume Basil percebé una lliura i 8 sous per pintar l’asta de la bandera i dos bastons de santa Caterina, d’aquesta ermita situada al massís del Montgrí (vegeu Teresa Avellí Casademont, “Joan Torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant la primera meitat del segle XVIII”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2009, p. 233).

4.- 1739 o abans. Vilopriu, església parroquial de Sant Pere. El 22 de setembre de 1739 Jaume Basil signà àpoca o rebut on consta que el 12 de setembre anterior, a Vilopriu, Manuel Nadal li havia entregat 50 lliures i 8 sous de moneda barcelonesa “per lo preu de dorar y pintar lo altar y capella de Nostra Señora del Carme de la iglésia de Vilopriu”. Aquesta dauradura s’havia fet d’acord amb les disposicions testamentàries de la difunta Maria Teresa de Guitart i Quintana (Font: Arxiu Comarcal de la Garrotxa [ACGAX], Fons notarials, Olot).

5.- Cap a 1747. El Torn, església del santuari de Santa Maria del Collell. Dauradura del nou retaule de Sant Pere i Sant Pau, treball pel qual Jaume Basil cobrà 112 lliures (vegeu Lluís G. Constans, Historia de Santa María del Collell, Edición Centenario, 1954, p. 149-150).

6.- 1749. Olot, església del convent de Nostra Senyora del Carme. Dauradura del retaule de Sant Franc, segons el contracte signat entre Jaume Basil per una part, i els singulars de la germandat de Sant Franc d’aquesta església per part altra, el 15 de maig de 1749. Per aquest contracte, Basil quedava obligat a daurar, posant-hi ell els materials, “de bon sol lo dit retaula del gloriós St. Franch com se troba collocat en lo mateix altar”, obligació de la qual se’n detalla: “las figuras totas doradas y entissadas, ab la circumstància corresponent a cada una, bronsejanlas en las parts necessàrias sobre lo or, encarnar las figuras com són caps, mans, serafins y altres”. La feina havia de quedar feta en el termini d’un any, durant el qual també acabaria la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu. Per aquest seu treball se li donarien 550 lliures barceloneses, de les quals se li’n feien efectives 245 lliures en el mateix dia del contracte, a través de cedir-li un censal d'igual preu que havia estat creat i venut a la confraria quatre anys abans, i que rendia de pensió 12 lliures i 5 sous. Les restants 305 lliures li serien donades a l’acabament de la feina, un cop dues persones, nomenades per cada una de les parts, acreditessin la qualitat de l’obra (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot). Hi ha notícia d’un altar nou de Sant Franc que fou beneït el 16 de desembre de 1732 i que hauria acabat l'escultor Francesc Escarpanter, però ignoro si és aquest el que, uns anys després, s'encarregà a Jaume Basil que daurés.

7.- 1749. Olot, capella de la Santa Creu. Acabament de la dauradura del retaule. Aquest treball anava inclòs en el contracte de la dauradura del retaule de Sant Franc a què m’acabo de referir. Com que en el contracte es parlava de “acabar de dorar“ el retaule, semblaria que la dauradura l’hauria començat un altre pintor. Basil hi hauria de treballar sota les mateixes indicacions donades per al retaule de Sant Franc, “excepto los peus, que se han de jespear”. La capella de la Santa Creu era a l’actual plaça Palau. Fou enderrocada el 1883 i els seus béns mobles foren guardats a la capella de Sant Miquel, de la que el 1936 se’n salvaren dues taules gòtiques que havien estat d'aquella capella.

8.- 1751. Olot, Obra de l'església parroquial de Sant Esteve. Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció de l’olotí Esteve Vilanova i Colomer per bisbe de Jaca. El maig de 1753, els Obrers d’aquesta església van pagar a Jaume Basil 3 lliures i 15 sous “per un pandó pintà per la festa se féu per la elecció de bisbe de Jaca al Dr. Esteva Vilanova” (Font: ACGAX, Llibre de l’Obra de Sant Esteve). Vilanova va ser nomenat bisbe de Jaca el maig de 1751 i prengué possessió un mes després. Per tant, encara que el pagament sigui de 1753, cal atribuir el treball de Jaume Basil a aquell any.

9.- 1757. Sant Privat de Bas, església parroquial de Sant Privat. Participació en la dauradura del retaule major de l’església de Sant Privat de Bas, dels escons, de la balustrada i d'altres objectes de l’església. El 24 de juny de 1757 els Obrers d’aquesta església emparaularen amb Jaume Basil i el seu fill Francesc “lo dorar lo retaula major de dita parroquial iglésia y escons estan annexos ab dit retaula, havent dit retaula y escons de ser tots dorats de or pur y de primera qualitat, a excepció de un palm y mitg de terra de dit retaula”, que havia de ser jaspiat. Els Basil també es comprometeren a “jaspear la balustrada del prebyteria (sic) de dita parroquial iglésia, dos candaleros llarchs per posar en terra devant dit altar major y dos faristols, lo un llarch y lo altre xich”. Aquestes feines havien d’estar enllestides a tot tardar el 21 d’agost de l’any següent i per elles se li pagarien 550 lliures. Però la seva execució fou del tot accidentada. Jaume Basil i mossèn Joan Massegur, rector de Sant Privat, entraren en desavinences sobre la feina del primer, i el rector es buscà un altre daurador (no en consta el nom) perquè acabés l’obra. Basil reclamà que se li pagués la part de feina que hauria fet, però això només era possible si primer se’n feia una valoració. Es determinà que cada una de les parts nomenaria un mestre daurador que no fos ni d’Olot ni de Sant Privat, perquè conjuntament posessin preu al que havia fet Basil. Mossèn Massegur hi donà llargues, i fins i tot el febrer de 1759 el bisbe de Girona li hagué de manar que triés d’una vegada el seu avaluador. Finalment, el rector nomenà per part seva, com a expert i estimador, el daurador gironí Josep Darnís, i Jaume Basil a Albert Vilar, daurador de Figueres, els quals el març de 1759, “havent vist, mirat y regonegut ab tota attenció la obra feta, y treballada en lo retaula major de dita parroquial iglésia de Sant Privat per dits Jaume Basil y Francesch Basil, pare y fill segons la pràctica y perícia tenim en nostre art de dorador” la valoraren en 230 lliures barceloneses. Potser hi hagué algun pagament parcial, però la darrera notícia sobre aquest afer és un apuntament del 20 de juny d’aquell any, segons el qual Jaume Basil rebé i acceptà el pagament de 120 lliures que li feren el rector mossèn Joan Massegur i els Obrers de l’església de Sant Privat de Bas, “a cumpliment de tots los treballs per mi de mon offici de pintor y dorador fets en lo retaule major de dia parroquial iglésia, ab la qual quantitat renuncio a totas y qualsevols pretencions, arrendaments y demés cosas que contra dits señors Obrers pogués tenir y pretendre”. (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot i el Mallol).

10.- 1761 o abans. Olot, església de la Mare de Déu del Tura. Dauradura de les armes d’Olot (l’escut municipal) en aquesta església. El dia 6 de febrer de 1761 l’ajuntament d’Olot pagà a Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa” (Font: ACGAX, Fons municipals, Olot, Actes del Comú). L’església de la Mare de Déu del Tura a partir de 1736 s’havia engrandit de tal manera que en resultà una església nova, inaugurada el 1748. El fet que en aquest edifici religiós hi constés l’escut de la municipalitat manifestava el patronatge de l'ajuntament sobre aquesta església.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada