dissabte, 30 d’abril del 2016

68. Lladregots de cebes i alls, i remisos a pagar: exemples de justícia local a Olot el 1725

Inici del manual d'actuacions del batlle del civil d'Olot el 1725 (ACGAX)
Abans de les reformes liberals, els batlles no només s’ocupaven del govern general del lloc (amb unes funcions molt diferents a les dels actuals alcaldes), sinó que principalment s’encarregaven del primer nivell de l’administració de justícia. Encara ara, a Andorra, de la primera instància civil i penal se’n diu la Batllia i als jutges que la conformen, oficialment se’ls anomena batlles. Els batlles representaven la jurisdicció senyorial, fos la del rei o fos la d’un baró, i ser senyor jurisdiccional d’un lloc volia dir, precisament, impartir justícia entre els seus súbdits com a forma més genuïna de governar.

Olot era un vila de jurisdicció compartida, mixta. Era a la vegada una vila reial i una vila baronial, en aquest segon cas pel dret que hi tenia l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll. Per tant, a Olot hi havia dos batlles, el batlle reial que representava la jurisdicció del rei, i el batlle del civil que representava la de l’abat. No cal dir que aquesta duplicitat sovint es prestava a desavinences, tot i que, com veurem, bé prou que hi havia delimitades les funcions de cada un dels dos batlles. El dia 28 de juny de 1725 dos regidors d’Olot van anar a fer una ronda de nit per mirar de posar remei a uns sovintejats robatoris. En el transcurs de la seva ronda, es van trobar, segons declaració de Vicenç Pla, un dels regidors, “a Juan Muns y Raymundo Blanch, trabajadores de la presente villa, en el camino real serca el convento de caputchinos”, els quals anaven carregats amb “dos sacos y dos cuxineras de sebollas, ajos y avas”, i com que es tractava d'uns veïns que no tenien ni hort ni camp i era cap a la una de la nit, els dos regidors “dimos por acentado [que] venían de urtar”. En conseqüència, els van detenir i endreçar a la presó. L’endemà el regidor Pla va anar a donar-ne part al batlle reial Antoni Bolòs, el qual, juntament amb el regidor, van desplaçar-se fins a la casa del batlle del civil Esteve Riera. Degueren estar-se mirant qui havia de fer què i al final adopataren una solució ben salomònica en l’aplicació del càstig públic: “acordaron que no se escriviese nada sobre dicho urto y que cada uno de dichos bayles llevasse uno de dichos presos en el palo o en la verguenza en la plassa con dichas sebollas, ajos, avas, y que de esta suerte no constaría si tocaba al rey o al abad".

Les picabaralles entre un i altre batlle sobre les competèncdies que pertocaven a cadascun venien de lluny. En general, i pel que fa a l’àmbit judicial, el batlle del civil s’ocupava del que tècnicament se’n deia el mixt imperi, és a dir, de les causes civils de menor gravetat, com per exemple, quan hi havia en joc furts o deutes de quantitat petita, o agressions sense greus seqüeles físiques. Per la seva banda, el batlle reial era la primera instància judicial en casos de major gravetat, sempre i quan no fossin tan greus que corresponguessin de ser jutjats per la Reial Audiència (la qual, per apel·lació, també podia entendre de les anteriors causes ordinàries). Aquesta delimitació de funcions va quedar consolidada en una sentència de la Reial Audiència del 20 de maig de 1720, en resposta a un plet que des d’Olot se’ls havia presentat un anys abans per dirimir què pertocava a cada batlle. Però per l’exemple anterior ja es veu que aquesta sentència, que havia de ser un obligat punt de referència, no sempre ho fou prou.

La duplicitat de batlles comportava, a la vegada, que a Olot hi haguessin dues cúries, el que avui en diríem dos jutjats. En un informe municipal de 1738 sobre els càrrecs jurisdiccionals i municipals olotins, aquest primer nivell de justícia quedava precisat d’aquesta manera: “En orden a juzgados ay dos en la dicha villa, uno del bayle real sin assessor ordinario, sino el que assume u assessora quanto se le offreze, y un escribano del qual tiene el nombramiento [el dret a nomenar-lo] el Marques de Besora (…). El otro juzgado es del bayle del civil, que lo componen el dicho bayle exerciendo la jurisdicción civil en dicha villa por el abad de Ripoll, el juez o assessor ordinario que nombra el dicho abad de Ripoll (…) y un escrivano que nombra Magín Soler, ciudadano honrado de Barcelona como propietario de la escribanía del dicho juzgado”. L'assessor o jutge era un olotí amb estudis de dret. “Todos estos officiales de los dichos juzgados son tenidos con el honor y estimación que corresponde a sus officios”, precisava l’anterior informe. Tant el batlle reial com el civil eren nomenats per dos anys per un sistema de cooptació municipal: els regidors olotins formaven dues ternes, una per a cada càrrec, les quals que eren trameses, respectivament, a la Reial Audiència i a l’abat de Ripoll, perquè dels tres noms proposats escollissin la persona que els representaria a Olot en qualitat de batlles.

Per aquestes dues cúries, per aquests dos jutjats, passaren multitud d’incidències relatives a molts àmbits de la vida olotina durant uns quants segles, amb una especial incidència en tot allò en què hi havia diners pel mig (furts, deutes, enganys, incompliments…). El cas dels lladregots d’horta capturats per dos regidors va quedar registrat en un manual notarial ordinari, però és un cas aïllat, perquè de tota la ingent documentació judicial que es generà en una i altra cúria i que ens permetria d’entrar en un ric arsenal de notícies i consideracions entorn a moltes persones i vicissituds olotines, no em constava pas fins ara que se n’hagués conservat res, cosa, sens dubte, ben de doldre.

Vet aquí, però, que per una d'aquelles casualitats impensades, uns plecs del manual de les actuacions judicials de la Cúria Civil d’Olot de 1725, en algun moment es van desar entre els papers de l’ancestral Hospital de Sant Jaume d’Olot, i com que aquesta documentació sí que s’ha conservat, també aquells plecs excepcionals sobre el funcionament de la justícia local han acabat arribant als nostres dies. Són més de 60 folis, que s'inicien amb la documentació sobre el nomenament del batlle del civil Esteve Riera i la seva presa de possessió el dia 12 de maig de 1725. A continuació segueixen totes les actuacions judicials d'aquest batlle des del seu primer dia fins el 30 d'octubre d'aquell any. Hi ha citacions de compareixença, mandats, crides (vociferatio), declaracions judicials, empares, i el que és més important, les actuacions en judici oral. Esteve Riera era botiguer de professió, i, com era preceptiu, havia estat inclòs en la terna que els regidors enviaren a l’abat de Ripoll a tenor de l’acord municipal fet el dia de Sant Miquel dels anys parells, en aquest cas del 1724. Riera anava primer de la terna, seguit per Mateu Masmitjà i Coromina, corretger d’ofici, i pel pagès Vicenç Pla. L’abat de Ripoll, com se solia fer, havia triat el primer nom de la terna. A la cúria hi feia d'escrivà el notari Pere Màrtir Orri i Pastors i l'assessor o jutge ordinari era Francesc Fluvià.

Anem a veure tres exemples d’actuació judicial del batlle del civil, que corresponen a tres dels judicis orals inclosos en aquests plecs, amb resultats diversos en la seva resolució. En tots els casos, l’acta segueix un mateix esquema, pautat per la seqüència del judici, en la que s’intercalen encapçalaments de formulari en llatí i explicacions d’uns i altres, aquestes, naturalment, expressades i passades a escrit en català.

El primer d'aquests exemples de judici és el que va tenir lloc el 26 de març de 1725. El traginer Miquel Fillol s’havia compromès a transportar una peça de cuir de les denominades de sola, d’Olot a Crespià, per encàrrec de Pere Joan Montsalvatge, un i altre d’Olot. Havien pactat el preu i s’havia fet el transport. El problema fou que quan Fillol passà a prop de Besalú, fou detingut per no haver declarat la peça a l’oficina de la lleuda de Besalú, que tenia dret al cobrament d’una quantitat per les mercaderies que passaven per aquella vila. Li posaren una multa de 12 sous, que al final quedà en només 10. Fet el transport, Fillol va pretendre que aquests deu sous li fossin rescabalats per Pere Joan Montsalvatge, cosa a la qual aquest es va negar, i d’aquí que Fillol ho denunciés al batlle del civil.

L'acta del judici comença amb una llarga introducció en llatí on consta la data, la presència de l’escrivà, naturalment la del batlle del civil (de qui se’ns recorda que ho és en representació de l’abat de Ripoll, baró de la vila i terme d’Olot), i les compareixences de Miquel Fillol com a agent o demandant i de Pere Joan Montsalvatge com a reu o demandat. Dit això, el judici s’obrí amb la reclamació del primer, que s’adreçà directament a la part demandada i al batlle: “Jo demano a Pere Joan Montsalvatge assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver-me de pagar deu sous moneda barcelonesa que me deu”; segueix tota l’explicació respecte del que havia passat, Fillol formulà la petició de ser alliberat de les costes del judici i acabà demanant al batlle que fes justícia: “lo que demano ab esmena de tots danys, gastos y despesas, dels quals protesto, y suplico que justícia me sia ministrada, aixís o de altre millor modo, lo offici de V.M. implorant”. Després vingué el torn del demandat, d’en Montsalvatge, que digué que si Fillol hagués fet les coses bé, no hi hauria hagut aquella multa i que per tant la culpa fou del mateix Fillol: “No crech estar obligat en haver de pagar dits deu sous que·m demana dit agent, per quant fou culpa sua de que se tinguessen de pagar, perquè quant jo li encomaní dita sola perquè me la portàs a Crespià li diguí passàs per dins de Besalú y que denunciàs [= declarés] dita sola a la lleudera”, cosa que segons ell podia ser corroborada pel també traginer olotí Josep Ferrussola. Donada de nou la paraula a Fillol, negà que fos cert que se li hagués dit de passar per dins de Besalú, i acceptà que Ferrussola testimoniés, sempre i quan fos sota jurament. Fet així, Ferrussola declarà que es trobava present quan un i altre pactaren el transport de la peça de sola, que ell mateix preguntà a Montsalvatge si la peça anava proveïda del corresponent albarà i que se li havia respost “que sí, que no hi havia perill de res”, i que davant la pregunta de Fillol sobre si havia de passar per Besalú a declarar-la, Montsalvatge li havia dit “que per tant poca cosa no crebia [= creia] aquest de passar a Besalú, però ab tot, per lo [que] podia ser, que hi passàs”, sense que el testimoni recordés en absolut si efectivament Fillol “li prometés de passar·hi”, com sí que afirmava la part demandada en la seva defensa. Presentat el testimoni i oït tot el que s’havia dit, arribà l’hora de la decisió del batlle del civil, que condemnà al reu: “Oïdas las parts, llurs rahons attesas, jo dit y avall escrit batlle del civil condemna al dit Pere Joan Montsalvatge en haver de pagar y donar a dit Miquel Fillol los sobredits deu sous barcelonesos dins deu dies pròxims, junt ab los gastos fets y fahedors, liquidació de ells reservada, y que per los bestrets sie feta la solita [= acostumada] execució y que sie intimat".

Segon exemple. Judici oral celebrat el 20 d’agost de 1725 a la Cúria Civil d’Olot. La demandant fou Rosa Gussinyer, muller del traginer Pere Gussinyer i els reus o acusats foren els fusters Joan Alzina i Francesc Salavia. La primera deia que els havien servit 9 càrregues de posts –taulons, per entendre’ns– i que només n’hi havien pagat 7, per la qual cosa reclamava un deute de setze rals moneda de plata, que la part demandada es negava a pagar.

L'esquema del judici oral és similar a l’anterior. Després de la introducció sobre la data i els noms dels que compareixen, la primera a parlar fou la part demandant, Rosa Gussinyer: “Jo demano a Joan Alzina y Francesch Salavia, assí en judici present, y a V.M. suplico los condemne en haver·me de donar y pagar setze reals de moneda de plata per lo valor de dos càrregas de pots vui vuitenas (…) que me deuhen a compliment del valor de nou càrregas de pots que de mon hordre y a compte meu los he fet aportar y entregar en la present vila de Olot, las quals las venguí i tinch pagadas totas, exceptat ditas dos càrregas”. Entrats en el torn de la part demandada, tots dos afirmaren haver pagat totes les càrregues que els havien estat lliurades i que no tenien res a deure. Perquè no hi hagués dubtes, els dos demandats s’oferiren a prestar jurament respecte del que deien. Recordem que jurar és posar a Déu com a testimoni del que es diu o s’afirma, i ja se sap –en aquells temps ho tenien ben clar– que amb Déu i el seu nom no s’hi juga. Acceptat això pel batlle, Joan Alzina afirmà haver rebut només set càrregues i tres posts, si bé d’aquestes, una part l’havien descarregat davant de la casa de Francesc Salavia i, per tant, no podia saber exactament què hi havien deixat. Per la seva part, Francesc Salavia digué sota jurament, que del que li havien descarregat a casa seva n’havia passat comptes amb Joan Alzina i en resultaven acreditades només les set càrregues que ja havien estat pagades. A la vista d’això, el batlle dictà sentència absolutòria per a la part demandada: “Oydas las parts y llurs rahons attesas, y attanent també que dits reos convinguts han praestat lo sobre escrit jurament (…) absol a dits Joan Alzina y Francesch Salavia de la pretensió de dita Rosa Gussinyer agent, imposant [a] aquesta, sobra la dita pretenció, silèncio perpètuo y condemnant·la a pagar las despesas...".

Tercer exemple, amb resultat absolutori només en part. Pere Masoliver, més conegut per l’àlies de Pasqual, havia encarregat al mestre de cases (és a dir, un paleta mig arquitecte) Francesc Hortuna, que li fes una casa nova al carrer dels Valls d’Olot, amb el preu pactat. Passà, però, que quan la casa era a mig fer, Hortuna considerà que Masoliver no li pagava puntualment, i desistí de seguir amb l’obra. Però, és clar, a parer d’Hortuna, Masoliver encara li devia algun diner de tota la feina i materials que hi havia esmerçat fins llavors. Per determinar quin era aquest deute, havien nomenat dos experts, els també paletes Antoni Hortuna per part de Francesc Hortuna (eren pare i fill), i Pere Valls per part de Pere Masoliver, perquè es miressin l'obra que s'havia quedat a mitges i les despeses abonades, els quals conclogueren que, vist el valor del que s’havia construït fins llavors i descomptat tot el que ja s’havia pagat, Masoliver encara devia a Hortuna 4 lliures, 3 sous i 6 diners. I com que no ho volia pagar, s’anà a judici. Les coses es complicaren una mica més, perquè la primera vegada que es féu judici oral, Masoliver no s’hi presentà, i Hortuna li reclamava els costos que li havia ocasionat aquella seva incompareixença. Finalment, el judici oral pogué celebrar-se el 9 de juliol de 1725.

Ens saltem l'encapçalament introductori en llatí i anem directament a la demanda de la part actora. Hortuna expressà les seves peticions, començant pels perjudicis que li havia causat la no compareixença del demandat en l’anterior judici: “Jo demano a Pere Masoliver àlias Pasqual, assí en judici present, y a V.M. suplico lo condemne en haver·me de donar y pagar en primer lloc y antes de totas cosas, los gastos me ha ocasionat per no haver comparegut en judici devant V.M., essent estat legítimanet citat lo die [espai en blanc] dels currents mes y any, y haver·li jo acusada la contumància y tingut de instar fos citat per segona citació en escrits y ab penas pera que comparagués lo die y hora present”. I, en segon lloc, reclamà el deute per les obres ja fetes de la casa i encara no pagades: "[jo demano] de altra part quatre lliures, tres sous i sis diners moneda barcelonesa, per tants que Anthoni Hortuna mestre de casas, mon pare elegit per ma part, y Pere Valls, també mestre de casas de Olot, elegit per dit Masoliver, convingueren y ajustaren que agués dit Masoliver de pagar·me a compliment dels treballs y mans de mon offici de mestre de casas que jo tenia fetas y posades de ordre de dit Masoliver en fer y fabricar una casa sua (…), lo qual preu fet no continuhí ni acabí per que dit Masoliver nom complia en pagar·me”. Què hi respongué Masoliver? Doncs que la visura dels tècnics que valoraren el preu de l’obra feta no es va fer d’acord amb el que s’havia pactat, perquè Hortuna hi col·locà el seu pare en lloc del mestre d’obres Pere Bertran que primer li havia dit, i perquè no s’havia complert tampoc que quan anessin a veure la casa l’avisessin. Masoliver estava segur que si es fes una valoració ben feta “encara jo restaré cobrador respecte del que li tinch pagat”, i ho rematà capgirant la situació: el perjudicat per l’aturada de les obres era ell i no pas el mestre d'obres Hortuna. Per això Masoliver demanà al batlle que condemnés aquest “en haver·me de pagar los danys me ha ocasionat ab dita obra y los pertrets y materials que se me·n aportà de ella (…) y lo dany que me occasiona dient als guixaters que no aportassen guix que jo no·l volia y aprés lo guix se·m perdé”. La decisió del batlle del civil hagué de destriar les diverses coses que s’havien dit. Pel que fa a la demanda d’Hortuna, li donà la raó i, per tant “attesa la contumàcia de dit Pere Masoliver àlias Pasqual defenent y alt lo condemna en haver de pagar y refer al dit Francisco Hortuna los gastos fets fins la occasió present y los en avant fahedors per rahó de la execució de aquells”. Però, pel que fa a les altres demandes (les costes per incompareixença del reu que reclamava Hortuna, i els danys per l’aturada de la casa que denunciava Masoliver) el batlle els donà deu dies de termini “per a provar y deduhir llurs pretencions, tant per testimonis com per instruments”, tot per escrit, que serien remesos pel batlle a l’assessor o jutge de la Cúria, perquè administrés justícia a les parts.

Són uns exemples que, per la naturalesa de la jurisdicció que tenia la Cúria del civil, resulten senzills a les nostres vistes, però que per als seus protagonistes els podia anar de molt. Per tant, aquests plecs d'actuacions de la ria del Civil d'Olot de durant uns mesos de 1725 representen una finestra inèdita a les històries particulars d'aquells olotins del segle XVIII i a les seves activitats econòmiques, i ens permeten d'entrar en una temàtica, la judicial, molt poc o gens treballada en la nostra història local.