77. Olot i l'expulsió dels jesuïtes (1767)

Gravat de St. Ignasi en una biografia escrita per l'olotí F. X. Fluvià (1752)

En els primers dies d'abril de 1767 –d'això ara fa 250 anys– va haver-hi la detenció i expulsió dels jesuïtes que eren a Catalunya i el segrest dels seus béns. Unes mesures que eren part de l’ampli pla per fer-los fora de tots els territoris de la Corona espanyola. Carles III no n'explicà el motiu (“en mi persona quedan reservados los justos, y graves motivos, que a pesar mío han obligado mi real ánimo a esta necesaria providencia”, deia la Reial Provisió d’expulsió) i no és pas ara moment per entrar-hi. Abans, els jesuïtes havien estat expulsats dels regnes de Portugal (1759) i de França (1762).

A Olot no hi havia jesuïtes als qui fer fora, perquè tampoc no hi havia col·legi de jesuïtes. Amb el que s’hi tenia més relació era amb el de Sant Martí Sacosta, de Girona. Algunes famílies olotines hi enviaven la mainada perquè hi fessin estudis i, com que el que sí que hi havia era un projecte d'establir els jesuïtes a Olot, aquest col·legi gironí es convertí en el centre des d’on es es dirigien les gestions per fer-ho possible. A Girona, les autoritats i la tropa s’hi presentaren a les quatre de la matinada del dia 3 d’abril de 1767 per fer efectiva l’expulsió. Amb l’engany de demanar algun religiós per assistir espiritualment una dona en perill de mort, aconseguiren que se’ls obrís la porta sense reserves. Es despertà els jesuïtes i se’ls concentrà al menjador. De seguida es van custodiar totes les dependències, en especial l’arxiu i la biblioteca. Un dia després, la totalitat dels jesuïtes gironins era conduïda a Tarragona, per ser-hi embarcats camí de l'exili.

L'operació va ser feta amb el màxim secret i amb el favor del factor sorpresa. Es tractava no només de neutralitzar qualsevol reacció dels jesuïtes i de la població que li mostrava simpatia, sinó també de preservar íntegre per a l’Estat la documentació i el patrimoni que l’Orde posseïa. Tot i això, se sap que a Girona, el pare rector havia rebut dies abans uns escrits anònims que l’avisaven del cop que venia i de la necessitat de prendre alguna mesura preventiva. Quelcom degué fer-se en aquet sentit, perquè hi ha el testimoni que alguns documents del mencionat col·legi van venir a raure a Olot, en un domicili particular, segons una nota local, no datada, d’origen eclesiàstic i partit pres: “En casa Salgas de Olot (calle de San Esteban) se guardan muchos e importantes documentos auténticos, y otros manuscritos e impresos que pertenecían a los Padres Jesuitas del Colegio de San Martin Sacosta que existía en Gerona, y que sin duda, por merecer los dueños de dicha casa toda la confianza de los Padres Jesuitas, se depositaron en ella tantos y tan importantes documentos al tener que abandonar su Colegio y ausentarse de España en 1767, gracias a las sectas diabólicas que ya empezaban a apoderarse de las riendas de los poderes de nuestra desgraciada España”. En aquells moments el pater familias de can Salgas era Josep Salgas i Lladó, que el 1752 s’havia casat amb Maria Casabona, una filla de l’adroguer Pere Casabona, de Ribes de Fresser. Josep Salgas fou un important botiguer i negociant olotí, que ocupà diversos càrrecs municipals i que, anys a venir, seria un dels més destacats promotors de l’Hospici d’Olot. Morí el 1802. El succeí el seu fill Francesc (casat el 1774 amb Magdalena Sala, el seu pare era cirurgià), que morí no massa anys després, el 1819. L’anterior nota sobre la custòdia de papers dels jesuïtes gironins té una cal·ligrafia que demana situar-la ja en el segle XIX i, per tant, s'hi fa palmari que, passades unes quantes dècades, es tenia consciència que la paperassa jesuítica encara era Olot. Però en aquests moments ignoro si la documentació dels Salgas hauria resistit els temporals i naufragis de dos segles d’història local i patrimonial, i romandria existent vés a saber on.

Els més de dos-cents jesuïtes que hi havia a les cases de la Companyia a Catalunya (als que s’hi sumaren els d’Aragó) foren concentrats a Tarragona, reclosos i incomunicats a la casa noviciat que allí hi tenia l’Orde. A finals de mes van ser embarcats al port de Salou en tretze naus. Primer se'ls encaminà a Mallorca, on s’hi afegiren els jesuïtes de les Illes. Després les embarcacions es dirigiren als Estats Pontificis, al port de Civitavecchia, però es trobaren amb la negativa del Papa a admetre’ls en els seus territoris, i l’expedició hagué de recular i situar-se davant del port de Bastìa, a Còrsega, una illa de la República de Gènova, però que li era disputada per França, que se l’acabaria quedant. Sumant unes i altres desventures, resultà que els jesuïtes catalans que havien marxat a finals d’abril de 1767 no pogueren desembarcar fins a finals d’agost. Això de Bastìa era una solució provisional que durà un any. A l’estiu de 1768 foren conduïts al continent i al novembre establerts, ara sí, a les poblacions de Bolonya, Ferrara i Ravenna, als Estats Pontificis.

No hi ha constància de quan arribà la notícia a Olot. La comunicació amb Girona era fluïda i constant, i una notícia com aquesta degué arribar sense entretenir-se gota. Un cop els jesuïtes van ser detinguts i endreçats, el secretisme de l’operació mudà en una àmplia publicitat de la reial pragmàtica d’expulsió, per advertir totes les autoritats del país, del rang que fossin, que “guarden, cumplan y executen, y hagan guardar, cumplir y executar inviolablemente la citada real pragmática y todo lo en ella dispuesto y mandado sin la contravenir, ni permitir que se contravenga en cosa alguna, baxo las penas en ella contenidas”. A Barcelona la reial pragmàtica va ser feta pública el dia 14 d’abril. A Olot les actes municipals salten, de la sessió del 23 de març a la del 6 de maig, amb un parèntesi de més d’un mes (tot l'abril inclòs), una cosa inhabitual. Només en la sessió del 6 de maig apareix una resolució de caire subreptici que tal volta podria referir-se a alguna qüestió d’actualitat, com ara l’expulsió dels jesuïtes: “Han resuelto [els regidors] que respeto de hallarse algunas cosas indecisas, que se ignora a quien tocan, que se haga representación al Sr. fiscal de la Real Audiencia del presente Principado de Cataluña".

De tot aquest afer, el que incidí directament a la nostra comarca fou el segrest dels béns immobles i mobles dels jesuïtes. I és que la Companyia de Jesús tenia a Olot i els seus voltants unes quantes propietats que havien de servir per a dotar el futur col·legi que s’havia d’obrir a Olot. A més, diversos particulars els havien fet donacions per a la mateixa causa. Amb l’expulsió, tot quedava greument trastocat i sense saber-se què seria d'aquest patrimoni retingut ara per l'Estat.

Les ganes que els jesuïtes fundessin un col·legi a la vila venien de lluny. Durant la segona dècada del segle XVIII hi ha indicis que alguns olotins tenien bones expectatives sobre que els jesuïtes vindrien a fundar a Olot. Per exemple, Joan Constans, en el seu testament, de 1716, deixà els fruits d’uns seus personats a l’Obra de Sant Esteve, però només “mentres no hi hage o se funde Collegi de la Companyia de Jesús en la present vila de Olot, en lo qual cas de dita fundació vull, y és ma voluntat e intenció, que las ditas dos mil lliuras y altres personats a cas jo obtindré, sien aplicadas y aplicats per la fundació de dit collegi".

Amb tot, la idea no va prendre cos fins el 1753, quan, a la mort d’Antoni Llopis (un home de ric patrimoni que, tot i haver-se casat dues vegades, no havia tingut fills) es desclogué el seu testament i va saber-se que deixava els seus quantiosos béns a la Companyia de Jesús perquè amb ells es fundés un col·legi a Olot. El patrimoni Llopis era molt llaminer: mitja dotzena de masos, dues cases, diversos censals (diners deixats a d’altres amb remuneració) i algunes propietats esparses més. Els jesuïtes emprengueren d’immediat les gestions necessàries, tant per a prendre possessió de l’herència, com per a obtenir els permisos per tirar endavant la fundació. Tot i que en un principi semblava que el col·legi olotí no tardaria gaire a materialitzar-se, la realitat (un ampli patrimoni que desvetllava d’altres interessos, i que la monarquia, a l’hora de facilitar les coses, no tenia mai cap pressa si no era una qüestió de la seva conveniència) imposà un passos molt lents. De manera que quan arribà l’expulsió, el 1767, si bé els béns de l’herència eren a mans dels jesuïtes, del col·legi olotí només n'hi seguia havent el projecte.

En paral·lel, d'altres olotins havien anat fent donacions al col·legi de Girona perquè engruixissin la base econòmica del que es volia fer a Olot. Un d’ells fou el doctor Pere Màrtir Orri i Pastors, que li deixà un llegat testamentari. També la seva vídua, Maria Anna Marcillo, féu entre 1758 i 1766 quatre donacions amb la mateixa finalitat, que sumaren un total de 1.600 lliures barcelonines. El seu germà, mossèn Ignasi Marcillo, el 1756 els concedí la dotació d’un seu personat a la catedral de Girona, de 2.150 lliures, més tres donacions efectuades entre 1756 i 1763, que sumaven altres 2.200 lliures, tot “al P. Rector del collegi de la Companyia de Jesús que en breu y dins poch temps se espera fundarse en la present vila de Olot y a favor de dit collegi fundador, y no altrament a favor de altre collegi, y ínterim retardarà a fundarse a favor del mateix dit collegi, al P. Rector del collegi de la companyia de Jesús de la ciutat de Gerona”. En aquesta prodigalitat jesuítica encara s’hi sumà una tercera germana, Ignàsia Marcillo, que testà a favor del que havia de ser col·legi olotí, en el benentès que si transcorreguts deu anys no encara era una realitat, els béns passessin al col·legi de Girona, a condició que cada any els jesuïtes vinguessin a Olot per fer-hi prèdiques, missions o altres exercicis espirituals. També foren benefactors del futur col·legi mossèn Antoni Camps i Soler, i mossèn Miquel Costa. El primer, quan donà amb aquesta intenció un censal mort de 300 lliures i dos debitoris de 1.156 lliures i 16 sous l’un, i 1.843 lliures i 4 sous l’altre, féu testimoni de devoció a la Companyia de Jesús, per la seva missió de cercar la major glòria de Déu i salvació de les ànimes, “ja per medi de la educació de la joventut, ja per medi de tants ministeris sagrats a què se dedican y emplean sens perdonar a fatiga alguna y ab tanta charitat (…) en tots los pobles en que se encontran collegis de ells”. Un altre benefactor fou el comerciant i carder Rafel Bassols. Devot en extrem del misteri cristià de l’Eucaristia, el 1756 els féu una donació testamentària de 7.300 lliures, la meitat de la qual havia d’anar destinada expressament a la capella del Santíssim del futur col·legi d’Olot, i la resta, administrada també pels jesuïtes, en forma de renda havia de servir a benefici de la capella homònima de la parroquial de Sant Esteve.

Davant d'aquesta llista de benefactors, no cal insistir que a Olot hi havia famílies molt addictes a la Companyia, d’entre les que destacava la dels Marcillo (que ja en el segle anterior havien donat un jesuïta il·lustre, Manuel Marcillo, autor de la Crisi de Cataluña, publicada el 1686), amb un detall important: Antoni Llopis, el patrici que havia obert les portes a què els jesuïtes fundessin a Olot, estava casat, en segones núpcies, amb una filla d’Ignàsia Marcillo. El 1775, quan Ignasi Marcillo va fer testament, va voler donar-hi un tracte especial a un quadre de casa seva, del fundador dels jesuïtes, ja que deixava al seu germà Anton tots els llibres, “y a més, també lo quadro de St. Ignasi de Loyola".

Però de famílies que no veien els jesuïtes amb bons ulls també n’hi havia en aquell Olot de mitjans de segle XVIII. No deu ser casualitat que en els mateixos anys en què els jesuïtes gestionaven la seva implantació a Olot, d'altres veus instessin a que fossin els escolapis els que hi obrissin un col·legi. El 1760, fins i tot se signaren els pactes entre l’Escola Pia i l’ajuntament olotí per assegurar la viabilitat del nou col·legi. Com que la població menuda olotina amb capacitat per seguir estudis no donava per a dos centres de dos ordes religiosos diferents, l’operació tenia clares vistes de competència amb els jesuïtes. Com digué el superior provincial dels escolapis, quan els jesuïtes s’assabentaren d’aquesta pretesa fundació de l’Escola Pia, “ebulliunt furibundi animos commoventes contra nos” ([els jesuïtes] bullen aïrats, agitant els ànims en contra nostra). Tampoc aquesta altra fundació alternativa a la dels jesuïtes no arribà a bon port (el col·legi dels escolapis que ara hi ha a Olot ve de 1858).

Amb l'expulsió dels jesuïtes, les donacions testamentàries en què el benefactor havia mort, eren dels jesuïtes a tots els efectes i quedaren segrestades. A Girona es va nomenat Francesc Alenyà com a administrador general de les temporalitats dels jesuïtes, pel que feia als béns del col·legi de Girona i del que s’havia volgut fundar a Olot. A finals de 1767 i 1768 es van haver de fer peritatges sobre el valor dels béns que havien estat d’Antoni Llopis. El 1769 Alenyà vingué personalment a prendre possessió dels béns immobles que havien estat de Pere Màrtir Orri, propis dels jesuïtes d'ençà de 1759. I segurament que hauria vingut més vegades.

A la vista que els propòsits de fer possible un col·legi de jesuïtes a Olot resultaven ara no sols inviables, sinó fins i tot temeraris en la seva presumpció, l’alarma s’escampà entre els donants vius, els quals miraren de revocar les seves anteriors disposicions. Maria Anna Marcillo revocà les seves donacions el 1768, amb el justificant de la seva bona fe perquè, quan les va fer ignorava que arribaria un dia que els jesuïtes, “se expatriasen y expelliesen de todos los dominios de nuestro cathólico monarca” i que, “[de] haverlo solamente sospechado, nada menos que esso huviera otorgado dichas donaciones, sí que de sus efectos huviera muy diferentemente dispuesto, conforme al agrado de Dios y de su real magestad”. Una mica més tècnic va mostrar-se Bassols. Després de l’expulsió al·legà que el rector del col·legi de Girona no havia fet encara un acte formal d’acceptació de la seva donació i que aquesta queia pel seu propi pes, perquè si havien estat expulsats pel rei “pera sempre de sos dominis y regnes de España los regulars de la Compañía, ab ocupació de totas las temporalitats de aquells per indignes de gosarlas y possehirlas en dits sos dominis, menos igualment poden conciderarse dignes de la administració de aquells bens que antes de poderse purificar a llur favor la condició de llur administració se han fet indignes e incapaces y se han del tot inutilisat los effectes de aquella”. El 1770 mossèn Miquel Costa canvià el seu testament per dir-hi que les 3.400 lliures que anteriorment havia deixat al col·legi d’Olot, a la seva mort havien de quedar a favor de l’Hospital d’Olot. I Ignasi Marcillo aconseguí el 1772 que les donacions ja consolidades, seves i de les seves germanes, poguessin anar a parar també al mateix hospital.

La part més esponerosa dels béns i rendes que posseïen els jesuïtes per a fundar col·legi a Olot era la que provenia de l’herència d’Antoni Llopis. Tots els seus béns havien passat als jesuïtes de forma irreversible a la seva mort (1753) i a la de la seva esposa (1756), que mentrestant n’havia estat usufructuària. L’única possibilitat que quedava de reconduir aquest llegat era que l’ajuntament d’Olot fes manera perquè es destinés a benefici de la població, ja que aquest havia estat, en el fons, la intenció del donant. Un any després de l’expulsió dels jesuïtes, l’ajuntament encomanà a Ramon Serra i Ginesta que mirés de quina manera els que havien estat béns d’Antoni Llopis poguessin servir “para la manutención de maestros, sustentación del hospital de esta villa, y para otras cosas pías”. També aquí calgué posar-hi molta paciència i poques presses. De fet, les gestions en ferm no començaren fins 1772, i encara amb la calculada lentitud de la burocràcia i el centralisme. Tres anys més tard el Consell de Castella –factòtum de qualsevol decisió de govern a Catalunya– autoritzà que els béns poguessin destinar-se a la creació d’un nou magisteri de gramàtica, augment en la dotació dels mestres de secundàries, noves aules i, sobretot, en una perspectiva il·lustrada, a la construcció d’un hospici per atendre i encaminar cap al treball la gernació de joves i adults, d’un i altre sexe, que corrien sense profit d’un lloc a l’altre del territori. Tot i això, els primers diners no començaren a arribar a Olot fins el 1777, deu anys després de l'expulsió dels jesuïtes.

En el moment de fer fora els jesuïtes n’hi havia una dotzena que eren originaris d’Olot. Dos s’estaven al col·legi de Girona (Josep Marcillo i Antoni Gou), quatre al de Barcelona (Josep Bertran, Jaume Dou, Francesc X. Fluvià i Franc Gou), altres dos a Cervera (Pere Ferrussola i Josep Ferrer) i un en els col·legis de Tortosa (Antoni Ferrer) i de Mallorca (Josep Salavia), més Esteve Fina, que era a les missions del Paraguai. La majoria pertanyien a famílies olotines que podríem considerar benestants i influents a la vila. Entre els progenitors d’aquests jesuïtes hi havia tres doctors en drets, un doctor en medicina, un apotecari i tres comerciants qualificats. No costa d’imaginar el desconcert i la preocupació que se’ls generaria a mida que anaren arribant les notícies sobre l’expulsió i la duresa amb què s’executava. Amb l’ànsia afegida de no poder-s’hi comunicar, ja que el rei ho havia prohibit de forma contundent: “Todo el que mantuviere correspondencia con los jesuitas, por prohibirse general y absolutamente, será castigado a proporción de culpa”, avisava la pragmàtica d'expulsió.

Entre aquests jesuïtes olotins, Esteve Fina mereix un esment particular. Nascut el 1703, el seu pare era apotecari. Havia ingressat a la Companyia de Jesús el 1727, i a partir de 1742 ja era a Amèrica, al que s’anomenava el Paraguai (d’extensió molt més àmplia que el que avui ocupa el país homònim), a les reduccions guaranís. Entre 1763 i 1766 va ser nomenat vicesuperior de la part d’aquelles missions. Després d’haver passat per les poblacions de Corpus Christi, Nostra Senyora de Loreto i Jesús, el 1768 anà a la missió d'Itapuà. Allò eren també territoris de la corona espanyola i, per tant, hi era d’aplicació la mateixa pragmàtica amb què se’ls expulsava de la Península. Però allí la seva execució va endarrerir-se gairebé un any, no sols per l’efecte distància, sinó també per la necessitat de trobar-los substituts entre els altres ordes religiosos i així no deixar desatès l’aspecte religiós entre els indígenes. Va caldre organitzar una sèrie d’expedicions militars que hi arribaren l’estiu de 1768, amb viatge de retorn per endur-se presoners els jesuïtes i fer-los embarcar, a finals d’any, amb destinació al port de Cadis. Però Esteve Fina no hi arribà, va morir al mig del mar, durant la dificultosa travessia de l'Atlàntic.

La major part dels jesuïtes olotins van anar a parar a Ferrara, on hi acabarien la seva vida, començant pel prestigiós Pere Ferrussola i Nadal (1771), que havia estat catedràtic de Cervera i autor de nombrosos escrits. També moriren a Ferrara els olotins Jaume Dou, Josep Bertran i Francesc X. Fluvià. El pare Josep Ferrer va morir a Bolonya. Algun dels exiliats, amb el temps degué poder retornar a la seva vila nadiua, perquè en el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot consta la defunció, el 3 de març de 1803, de mossèn Anton Ferrer i Roca, “ex-jesuita”, i el 14 de desembre del mateix any, la de Josep Salavia, “hermano ex-jesuíta”. A Ferrara, el 1787 es va publicar un llibre amb biografies de jesuïtes rellevants, escrit pel jesuïta vigatà Onofre Pratdesaba (“Vicenalia sacra aragoniensibus religione illustribus”), en el que s’hi van incloure les biografies dels olotins Josep Bertran i Pere Ferrussola. D’aquest darrer, a més, un seu company a l’exili de Ferrara, el pare Blas Larraz, va escriure’n una ressenya biogràfica (“Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del padre Pedro Ferrusola”), que va ser publicada pòstumament a Cervera el 1809, on es poden seguir diversos moments de la seva expulsió i exili, però, això sí, embolcallats per unes generoses capes de frases merament encomiàstiques.

Ara bé, si hi ha algú amb renom entre els jesuïtes olotins exiliats, és el jove Antoni Gou. Arribà a Ferrara quan encara no era sacerdot i s’hi ordenà, però al cap de poc abandonà la vida religiosa. Es traslladà a Bolonya, on portà una vida llicenciosa i lliurada als vicis a més no poder. Era popular a molts cafès i un jugador empedreït. Però amb el temps caigué en una mena de profunda malenconia, que el féu meditar. I el 1783, de bala perduda es reconvertí de nou a la vida devota i exemplar. Emprengué un ampli ventall d’actes de caritat i d’atenció als malalts, que es veu que van causar admiració. Precisament aquesta donació a la gent emmalaltida li contagià una febre maligna que el dugué a la mort. Tot això ho sabem perquè un seu company a l’exili, també olotí, el pare Josep Ferrer i Sabater, va escriure’n la seva diguem-ne biografia, publicada a Bolonya el 1790 (amb el nom de l'autor italianitzat en Ferreri), a la que posà un títol eloqüent: “Breve notizia della maravigliosa mutazione di vita e delle virtudi di D. Antonio Gou”. Com que aquí es diu que va morir el 8 de febrer de 1790 als 45 anys, se sol escriure, per simple operació de resta, que havia nascut el 1745. Però havia nascut el 13 de juny de 1744, fill de Josep Gou, botiguer, i de M. Teresa Ferrussola. L’admirable (segons veu popular) reconversió del jove Gou, va fer que encara el 1859 la seva biografia fos inclosa en una relació de jesuïtes exemplars, a l’obra de Giuseppe Boero, “Menologio di pie memorie d’alcuni religioso della Compagnia di Gesù che fiorirono in virtù e santità".

Mentre tot això passava, el 1773 el Papa de Roma havia suprimit la Companyia de Jesús i, per tant, els jesuïtes quedaren dissolts com a tals. A l’agost de 1814, després que Napoleó hagués capgirat Europa, un nou Papa va restablir l’Orde al seu estat primitiu. Olot, però, s’avançà: el 25 de juliol d’aquell mateix any, l’ajuntament elevà una súplica al retornat rei Ferran VII (retornat ell, i retornat l’absolutisme) en la que li demanaven que fes possible complir la voluntat d’Antoni Llopis, amb el restabliment dels jesuïtes, una petició que el diari reaccionari i antiliberal El Procurador General del Rey y de la Nación, editat a Cadis, va publicar íntegra en el seu número del 16 de febrer de 1815. I encara es tornà a intentar, també sense èxit, el 1823, un cop fulminat el trienni liberal.

71. Vuit mestres olotins a les Escoles Pies del segle XVIII

Si no vaig errat, en el nomenclàtor d'Olot només hi ha un carrer dedicat a algun dels molts mestres que durant generacions i generacions han ajudat a pujar la mainada olotina, el de Manuel Roca, que era de Balaguer, i que ensenyà aquí entre 1871 i 1918 (amb el parèntesi del curs 1882-1883). Hi ha també l'avinguda d'Esteve Paluzie, però aquest a Olot no hi féu mai de mestre, i segurament que el seu nom es posà per ser autor de la primera història d'Olot. És bo que en el nomenclàtor es recordin escriptors, pintors, compositors i polítics, però que hi hagués algun mestre més seria tot un detall, en record dels mestres i professors que al llarg dels segles han instruït i acompanyat els menuts en el seu creixement, que és tant com dir el creixement d'Olot.

El primer mestre d’Olot conegut, o si més no la primera persona que sabem relacionada amb l'ensenyament a la vila, és Joan Maris, de 1508, que no era d'aquí, havia vingut de Foix. Hi ha publicada la llista dels mestres de llegir, escriure i comptar que actuaren a Olot durant el segle XVII (Xavier Puigvert, Els segles XVI i XVII, Quaderns d’Història d’Olot, Olot, 2010, p. 45) i tinc fet el mateix amb la dels mestres del segle XVIII, tant dels de primer ensenyament com dels de gramàtica i llatinitat (pitgeu aquí per accedir-hi). Ep, una observació: durant aquests segles, parlar de mestres d'ensenyament era parlar de mestre de nens i nois, tot en masculí, no pas de mestra ni de nenes. Les coses eren com eren i encara tardarien a canviar. La primera edició (1726-1739) del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola reservava per a la definició de “maestro” "el que enseña los primeros rudimentos de leer, escribir y contar", mentre que la “maestra” era "la mujer que enseña a hacer labor a las niñas". I el mateix passa a la segona (1770-1783) i tercera edició (1791) d’aquest “Diccionario de la lengua castellana” (parèntesi: aquest diccionari oficial es titulà de la llengua "castellana" durant dos segles i no passà a dir-se de la llengua “española” fins a la seva 15 edició, la de 1925; sí, la que va sortir durant la dictadura de Primo de Rivera, ves per on).

Porto ara a aquí un grup de mestres nascuts a Olot en el segle XVIII, dels quals no se’n sol parlar, perquè no feren de mestre a la seva vila d'origen, sinó que actuaren com a tals en alguns dels set col·legis que llavors l'Escola Pia tenia oberts en d'altres poblacions de Catalunya. En una època en què aquest ofici no estava prou valorat, mal servei faríem si no poséssim en valor aquests vuit olotins que decidiren d’implicar-se personalment i de per vida en el món de l’ensenyament.

Anem a pams. A finals de 1728 l’ajuntament d’Olot havia pagat al regidor Pere M. Santaló onze lliures i quatre sous per les despeses i feina que havia tingut d’anar, amb un mosso i un matxo, fins a Vic i Moià, per gestions pròpies de la vila. Què se’ls havia perdut, als regidors olotins, en aquesta petita vila que els queia lluny del seu marc habitual de relacions? Lligant caps, és possible donar-hi resposta: a Moià hi havia un col·legi de l'Escola Pia (des de 1683) i en aquell moment els regidors olotins estaven mirant que aquest orde religiós també n’hi fundés un a Olot. L’anada a Moià no tindria altre objectiu que parlar amb els escolapis sobre com fer-ho. Consta que es van anar fent passos, i fins i tot s’arribaren a pactat les condicions per les quals l’Escola Pia assumiria l’ensenyament públic de la vila d’Olot. Ah! però per a tot això calia el permís de Madrid, i allí eren propicis a fer-se l'orni. Els regidors olotins volgueren conèixer la veu de l’experiència i, en aquell mateix any, es dirigiren per carta als regidors de Mataró, que feia molts d’anys que també intentaven posar col·legi escolapi a la seva vila, per preguntar-los què passava que no se'n sortien. Només conec la resposta dels de Mataró als d’Olot, en què ho atribuïen a la manca del permís reial, que no se sabia com desencallar: “Havent obtingut dits Pares [escolapis] exprés permís y consentiment de est ajuntament per dita nova fundació (…), assumint·se ells la solicitació, y logro del reial permís, ja may se ha pogut lograr aquest, sense haver pogut saber may la causa y motiu”. També els d'Olot feren gestions a Madrid, sense cap resultats, a trav-es del doctor Josep Joanetas, un possible olotí que feia de mestre de capella en una església de la capital. Els regidors olotins ho tornaren a intentar en va en els anys 1760-1761. L’actual col·legi dels escolapis ve de 1858. A Mataró tingueren més sort i aconseguiren fer-hi anar els escolapis el 1737.

L’Escola Pia era, en el segle XVIII, l’única corporació de caràcter supramunicipal dedicada exclusivament a l’ensenyament dels minyons. També els jesuïtes tenien col·legis, però ni en ells l’ensenyament era la seva dedicació específica, ni prestaven atenció a la mainada petita, als que començaven per les beceroles, sinó que, més selectes, en tot cas només es dedicaven a l'ensenyament dels estudis mitjans i superiors. I fora de l’aixopluc de l’Església, l’ensenyament públic estava a mans i mercè de cada ajuntament (si és que podia pagar-lo), el qual s’havia d’espavilar per trobar mestres bons i donar-los uns mínims d’indicacions. N’hi havia que creien que aquest sistema ja era bo, perquè així els regidors tenien el control de l’ensenyament i podien posar i treure mestres segons quin resultat donessin, però d’altres creien que, donades les circumstàncies, res millor que encomanar-ho a aquest únic organisme docent que llavors hi havia, i mirar que els escolapis fundessin a la seva població. Això els asseguraria un ensenyament graduat i complet, i amb diversos mestres, els quals, a més, havien fet promesa de dedicar-se tota la vida a l’ensenyament, i tot plegat nodrit amb l’experiència dels nombrosos col·legis que mantenien en molts països europeus.

Tot i que Olot, doncs, hagué de renunciar a poder tenir un col·legi d’escolapis a la vila i seguí organitzant-se ell mateix l’ensenyament, diversos olotins del segle XVIII (vuit en concret) volgueren entrar a formar part d’aquesta corporació religiosa i docent, i dedicar tota la seva vida a l’ensenyament dels minyons en alguns dels col·legis de l'Escola Pia de Catalunya. És impossible de poder saber quins foren els motius que els impulsaren a prendre aquesta decisió. En les poblacions on hi havia col·legi escolapi, era normal que alguns joves volguessin ingressar en aquest orde, que els era familiar, però aquest no era el cas dels olotins. El col·legi de Moià, el més proper a Olot, tenia internat (seminari, en deien llavors) i consta que alguns joves olotins hi havien anat a estudiar, potser aquest fet podria ser un dels vincles que podrien explicar-ho, però per força hi hauria d'haver més motivacions.

Abans de parlar d’ells, unes petites precisions per als que estiguin poc avesats amb això dels ordes religiosos. En primer lloc, d’aquests vuit, cinc foren clergues o “pares” i els altres tres "germans". Tots vuit eren religiosos (feren professió de pobresa, castedat i obediència, i compromís de vida comunitària), però els primers decidiren, a més, fer-se sacerdots i els altres no. Segona: quan es parla d’ingrés en un orde religiós, sol referir-se a la seva admissió al noviciat, al període de prova per veure si val per a la vida religiosa. Si el candidat ha estat trobat idoni, en un segon moment fa la seva professió religiosa. Tercera: a diferència d’altres ordes religiosos que vivien en convents (per exemple, els caputxins i els carmelites d’Olot), els escolapis feien vida en dependències del mateix col·legi, hi havia una identificació entre lloc de vida religiosa i lloc de treball. I quarta, pel vot d’obediència, el seu superior provincial els anava destinant a un o altre col·legi, segons les conveniències de cada moment, d'aquí la seva mobilitat.

El primer –cronològicament– d’aquests mestres escolapis olotins fou Domingo Cantalosella i Vilar, fill d’Esteve Cantalosella i de Maria Vilar. El seu pare tenia parada una botiga d’adrogueria, ofici que anirien seguint els seus hereus descendents. Domingo va ser batejat el 10 de juliol de 1712. Degué ingressar als escolapis en els primers anys de la dècada dels trenta, perquè la seva professió religiosa és de 1735. Dissortadament morí molt jove (als 27 anys), el 2 d’agost de 1740, quan era al col·legi de Puigcerdà. Diu una breu nota biogràfica seva redactada pels seus companys, que la causa de la mort va ser que un llamp li caigué al damunt. El magisteri, per tant, l’havia exercit poc temps, dedicat als alumnes petits, que és per on tots solien començar a fer classes.

Poc temps després que l’anterior, ingressà com a religiós a l’Escola Pia Andreu Navarro, fill d’Esteve Navarro, d’ofici corder, i de Magdalena. Havia estat batejat a Olot el 17 de març de 1716. La seva professió religiosa la féu el 1737 i fou germà. Casualment com el seu predecessor, també va morir jove (als 25 anys) i al col·legi de Puigcerdà, el 20 de juny de 1741, després de patir un còlic nefrític agreujat per una pleuresia. El poc temps que pogué dedicar a l’ensenyament el dedicà als alumnes menuts. 

Escrit cal·ligràfic fet a mà, de Pere Roure

Del tercer dels escolapis olotins se'n poden dir més coses. Es tracta de Pere Roure, fill de Joan Pere Roure menor, d’ofici corder, i de Teresa. Va ser batejat el 22 de juny de 1722. Just acabats de fets els 16 anys, va entrar al noviciat dels escolapis, el 29 de juny de 1738. A l’any següent professà els vots. El seu pas pels col·legis escolapis de Catalunya es pot seguir només fragmentàriament. El 1745 va haver-hi un intent d’obrir col·legi escolapi a Lleida, i Pere Roure hi va ser enviat a ensenyar-hi les primeres lletres, però finalment la fundació lleidatana fracassà i el destinaren al col·legi d’Igualada. En els anys 1755-1756 feia de mestre al col·legi de Mataró, i el 1759 altre cop al d’Igualada. D’aquest any la tradició dins dels escolapis recull les seves habilitats com a cal·lígraf. Es diu que, quan el 1759 Carles III, acabat de ser elegit rei, arribà per mar a Barcelona des de Nàpols i emprengué el camí cap a Madrid, al seu pas per Igualada li presentaren un escrit fet per Pere Roure. Estava realitzat a mà, però amb una cal·ligrafia que imitava la lletra d’impremta, i era tan ben fet i amb tanta precisió, que el rei dubtà de si aquell escrit era fet per una impremta en lloc d'haver-se escrit amb ploma. La veritat és que la crònica impresa que es féu del desplaçament de Carles III per terres catalanes, al seu pas per Igualada, el 21 d’octubre, de tot això no en diu res. L’habilitat cal·ligràfica de Pere Roure, però, està acreditada.  Acompanyo aquestes línies d’un escrit que adreçà a Roma, al pare general dels escolapis, amb una ornamentació inicial de bell traç, i unes línies d'escrit fet a tall de lletra d’impremta, d’una innegable perfecció, sabent que està fet a mà. El 1760 fou nomenat rector del col·legi escolapi de Moià. Aquest càrrec suposava assumir, a nivell local, totes les responsabilitats del col·legi i de la comunitat de religiosos que el portava. Després tornà a passar al col·legi d’Igualada, del que en fou nomenat rector el 28 de maig de 1775. Cessà com a tal el 1778, però seguí residint en aquest col·legi fins a la seva mort, el 29 de novembre de 1785.

Abdó Basseya i Anglada havia estat batejat a Olot el 17 de juliol de 1714. Era fill d’Esteve Basseya i de la seva segona muller Maria Rosa Anglada. El cognom és de grafia variable, a vegades apareix escrit Basea. El seu pare era un notable cirurgià. Ingressà a l’Escola Pia, on professà els vots entre 1740 o 1741, i es quedà en la condició de germà. La seva aportació als col·legis d’escolapis no fou pròpiament com a mestre, sinó en el que avui en diríem “personal no docent”. Entre altres coses, s’ocupava de recollir almoines que ajudessin a la gratuïtat dels col·legis escolapis. El 1760, mentre era a casa dels seus familiars d'Olot, emmalaltí d’un atac d’hidropèsia, de la que en morí el dia 12 de novembre. La comunitat de preveres de Sant Esteve d’Olot i les confraries de la vila assistiren al seu darrer combregar.

Un dels fills dels famosos apotecaris olotins Bolòs també volgué fer-se escolapi. Es tracta d’Ignasi Bolòs i Ferrussola, fill de Miquel Bolòs i Vilar, i d’Anna Rosa Ferrussola, batejat el 16 d’octubre de 1723. Entrà al noviciat de l’Escola Pia cap a 1746 o 1747, i hi professà de religiós el 1751. Tot i que en un principi pensava ordenar-se de sacerdot, finalment preferí romandre en l’estat de germà i fou administrador d’alguns col·legis, on també féu tasques de cuiner. El 1754 el seu pare va fer un codicil a l'anterior testament de 1739. En aquest codicil va revocar “lo llegat que ab dit mon testament tenia fet al dir Rnt. Dr. Joan Bolòs, y a Ignasi Bolòs, vuy hermano profés de la Escola Pia, mos fills, als quals sols dexo sinch sous per dret de institució, attès se trovan acomodats”. Joan era prevere i domer de Montagut i tenia les seves rendes; no passava així amb Ignasi, perquè formava part d’un orde religiós, però tampoc no li havia de mancar de res, no calia que el pare en fes previsions, ja que era a l’Escola Pia a qui correspondria de sustentar-lo. Va morir estant al col·legi escolapi de Mataró, el 13 de juliol de 1761.

Llorenç Serra i Masmitjà va néixer a Olot el 22 de febrer de 1746 i fou batejat aquell mateix dia. Era fill de Mateu Serra, blanquer, i de Magdalena Masmitjà. Ingressà a l’Escola Pia el 4 d’octubre de 1762, i dos anys després hi professà. Serra apuntà cap a l’ensenyament dels alumnes més grans, ja que fou professor de gramàtica. Degué passar per diversos col·legis, però només sé dir els de Mataró (entre els anys 1766-1778), Balaguer i Oliana. En aquest darrer col·legi ja hi era al menys des de 1780, quan se li encomanà la direcció dels estudis de filosofia i teologia dels joves escolapis. D’aquesta docència ens en queda un fullet imprès, una mostra dels exercicis d’erudició que els alumnes feien públicament per demostrar els avenços en el seu ensenyament. Porta per títol: Propositiones ex sacra theologia ad mentem Angelici Praeceptoris, quas propugnavit publice P. Ludovicus Barberí a S. Teresia e Scholis Piis sub praesidio P. LAURENTII SERRA a S. Stephano ejusdem Ordinis S. Theologiae Profesoris. Propugnabuntur Oliane in templo B.M. Angelorum ejusdem Ordinis diebus [ ] et [ ] mensis [ ] anni 1790 hora pomeridiana, Mataró, Joan Abadal, [1790], 32 p. El 1787 fou nomenat rector d’aquest col·legi d’Oliana, càrrec que exercí fins a la seva mort, el 20 de febrer de 1792.

Lluís Barberí i Roca. És el nom de l’alumne que apareixia en l’imprès que acabo de citar dels exercicis de teologia presidits per l'escolapi Llorenç Serra. També era olotí, hi havia nascut el 23 d’octubre de 1764 i el mateix dia havia estat batejat. Era fill de Miquel Barberí, paraire, i de Teresa Roca. Directament no tenien a veure amb els serien coneguts courers i campaners olotins Barberí, eren una altra branca. Lluís Barberí ingressà a l’Escola Pia el 14 de març de 1781 i hi professà el 19 de març de l’any següent. Com a estudiant, a més de la ja esmentada sessió acadèmica de 1790 al col·legi d’Oliana, sabem d’uns altres exercicis públics anteriors, de 1787, en els que participà quan estudiava filosofia al col·legi escolapi de Mataró. També se n’imprimí un fullet, on el seu nom apareix en la llista dels cinc alumnes que hi prengueren part: Thomisticae philosophiae conclusiones, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi propugnabant publice alumni Schol. Piar. Cl. LUDOVICUS BARBERÍ a Sancta Theresia, cler. Josephus Roma a Christo, cler. Faustus Abril a Sancto Josepho, cler. Ioannes Chrysostomus Junoy a S. Paulo, D. Josephus Barnola et Fortúñ, hora quarta pomeridiana, diebus 16, 17 et 18 junii 1787. Patrono Michaële Busqué a S. Maria ejusdem instituti, philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1787], 20 p. Gran part de la seva docència la féu als col·legis escolapis de Solsona i de Mataró. Morí en el de Moià, l’1 d’agost de 1830. Del pare Barberí se sap de la seva dedicació a l’ensenyament de la gramàtica, però on va guanyar-se fama fou en l’ensenyament de la filosofia, imprescindible per als alumnes que després volien entrar a la universitat (dels estudis de filosofia deriva l’actual batxillerat). També en l’ensenyament de la teologia, que impartia als escolapis joves que es preparaven per al sacerdoci. D’aquesta seva especialització docent ens n’han arribat quatre impresos, que no apareixen mai esmentats en les bibliografies d’autors olotins. Són:

Pueritiae et adolescentiae institutio firmissimum reipub. praesidium. Oratio habita a D. Ignatio Brach et Perelló rhetorices, poëseosque auditore et collegâ in Scholis Piis Coelsonen. In publica contestatione de catechismo, pro communi christianae reip. bono adornato. Ab Illmo, et Revmo. D.D. Raphäele Lassàla et Locèla, Episcopo Coelsonen. etc. etc. Die XXIX septembris anni MDCCXCI, Barcelona, Tip. Carles Gibert, [1791], 12 p. [atribuït al pare Barberí]. 

Philosophica adserta viro catholico ac religioso valde dignissima, quae in templo Sanctae Annae Mataronensi ab objectis publicè vindicabant alumni Scholarum Piarum clericus Antonius Falp a Jesu, clericus Andreas Sala a S. Georgio, clericus Guillelmus Melciol a S. Joanne Baptista, D. Franciscus Collet, hora 3 pomeridiana, diebus 7 & 8 junuarii anni 1796. Patrono P. LUDOVICO BARBERÍ a S. Theresia ejusdem instituti philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1796], 28 p.

Propositiones theologicae, dogmaticae, polemicae, scholastichae, historichae ad mentem SS. Doctorum Augustini et Thomae, quas in templo Sanctae Annae Mataronensi ab ojectionibus publice vindicabunt alumni Scholarum Piarum cler. Thomas Buixeras a Sancta Paula die II, cler. Jos. Calas. Ferrer a SS. Nom. Mariae die II mensis junii an. MDCCC, hora IV pomeridiana, ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti sacr. theologiae et philosophiae professore, Mataró, Joan Abadal, [1800], 38 p.

Positiones logicae, physicae, metaphysicae, quas in Mataronensi Scholarum Piarum collegio publicae exhibent disputationi cler. Raymundus Rivera a Sancto Vicentio, D. Franciscus Vilardebó et Valls, D. Laurentius Novell et Bori, diebus 7 & 8 mensis octobris anni MDCCCI. Ipsis adsidente P. LUDOVICO BARBERÍ a Sancta Theresia, ejusdem instituti philosophiae ac theologiae professore, Mataró, J. Abadal., [1801], 27 p.

El vuitè i darrer dels mestres escolapis del segle XVIII naturals d’Olot fou Salvador Masmitjà i Feixas. Havia nascut l’1 de març de 1767 i se’l batejà al dia següent. Era fill de Miquel Masmitjà, pintor (en aquell temps, equivalia a artista pintor), i de Maria Feixas. Cap als 17 o 18 anys ingressà a l’Escola Pia i féu la seva professió el 1786. El 1790 estudiava filosofia al col·legi de Mataró, com testimonia un altre imprès d’actes acadèmics, d’aquell any: Propositiones philosophicae e veteribus, et recentioribus philosophis excerptae, quas publico certamine propugnandas suscipiunt clerici Scholarum Piarum Ignatius Vidal a S. Petro, SALVATOR MASMITJÁ a S. Michaële et cives Mataronenses Joachim Simon et Quintana, Iosephus Calasanctius Tuñí et Font, sub praesidio P. Augustini Espina a S. Hipolyto, in Scholis Piis philosophiae professoris, in templo Sanctae Annae PP. Scholarum Piarum civitatis Mataronensis, diebus [14] et [15] mensis maii anni 1790, hora [3] pomeridiana, Mataró, Joan. Abadal, [1790], 24 p. Un cop acabada la carrera, es dedicà a l’ensenyament dels menuts i a les classes d’artimètica. Morí al col·legi de Puigcerdà amb només trenta anys, el 12 d’octubre de 1797.

41. Apadrinar estudiants al segle XVIII

Apunts d'un curs de filosofia a Cervera, de l'olotí Joan Vila i Pinós (1727)

En els darrers mesos ha estat notícia la nova política de beques universitàries empresa pel ministre del ram que, segons diu la premsa, en deixa a fora més estudiants que no pas fins ara. Al setembre una altra notícia feia saber que la rectora d’una universitat andalusa i presidenta de la conferència de rectors, havia proposat la creació d’una borsa de donants que apadrinessin universitaris amb pocs recursos econòmics mancats de beques. Salvant les bones intencions, aquesta certa desemparança orgànica fa tombar el cap més vers el passat, que no pas al present del nostre segle.

Tot i que deu ser innecessari recordar-ho, abans això d’anar a la universitat era només per a una minoria de fills –nois, per descomptat– de famílies que disposaven de cabals, perquè fer estudis costa diners i llavors la igualtat d’oportunitats encara havia d'arribar (o ni tant sols no havia sortit). No sé dir què costava a un estudiant de la Garrotxa en el segle XVIII fer carrera a la Universitat de Cervera (l'única que hi havia a Catalunya) o en alguna altra institució, ja que les dades que solen haver-hi són apuntaments parcials. En el moment de la seva mort, el 1769, Pere Màrtir Santaló i Martí devia 31 lliures, dos sous i dos diners “a Joan Coll, parayre, per tantas ne havia est entregadas a compte del dit Dr. Pere, a Ignasi, Narcís y Pere Santaló, sos fills en Cervera, per la despesa y per lo grau de cànons del dit Narcís”. D’altres estudis, com els de cirurgià, no requerien de pas per la universitat, perquè es feien sota la fórmula de l’aprenent, però el seu títol també costava diners: “Diràs a Bassols que lo dia 2 del corrent deixàrem a Esteva, son germà, 48 lliures per lo examen de cirurgià”, escrivia la casa de comerç de Barcelona Alegre i Gibert al seu agent a Olot perquè ho fes saber a Francesc Bassols, respecte del seu germà Esteve que es trobava a la capital embrancat en aquell examen. I un cop acabat els estudis, l’exercici professional podia requerir una altra inversió. El 1766 el metge d’Olot Narcís Fita, argüint ser “justo y razonable dar los padres la devida educación a sus hijos, poniéndoles en el estado de ganarse la vida”, feia una donació al seu fill Ignasi, que s’acabava de titular en farmàcia, d’una “botica de boticario” que havia instal·lat a casa mateix, “para que con ella quedasse puesto en estado suficiente para passar su vida con el devido lucimiento".

Si els fills encara eren menuts a l'hora de fer testament, es mirava de deixar el tema dels seus futurs estudis ben lligat. Naturalment, si hi havia patrimoni i perspectives d'estudi. Quan el 1735 el blanquer olotí Anton Roca va fer testament, expressà a l’hereu l’obligació de mantenir el seu germà, concretant, a més, que “en lo temps que estudiarà, mon hereu baix escrit li haja de pagar la despesa allí ahont serà la oportunitat”. En les darreres voluntats del negociant olotí Francesc Bassols, Orri i Crehuet, expressades davant de notari el 1759, hi féu previsió respecte dels fills que tenia i dels que en endavant pogués tenir, “volent que si algun de ells voldrà estudiar, de la mateixa manera sia mantingut en los estudis y en son temps graduat de doctor si ell voldrà”.

Així les coses, varen sorgir algunes maneres d’assegurar que, no sols la descendència immediata, sinó sobretot la futura, no es veiés privada, per falta de recursos, d’emprendre el camí dels estudis. L’instrument més utilitzat va ser la creació d’una causa pia “per a minyones casar i estudiants estudiar” (normalment es donaven juntes aquestes dues finalitats), de la que en serien beneficiaris els continuadors de determinat llinatge familiar. Una causa pia era la constitució d’un capital com a entitat jurídica a perpetuïtat, les rendes del qual s’havien de destinar al compliment d’una finalitat religiosa o caritativa concreta. En el cas que ens ocupa, el fet que es preveiés que certa descendència tenia assegurada una ajuda econòmica que els permetria, si eren noies formar el dot necessari per al seu casament, i si eren nois seguir estudis, era considerat com un acte pietós, perquè s'entenia que els permetia un estat honrós i de bons costums, cosa beneficiosa per a les seves ànimes.

Aquest tipus de causa pies per a minyons estudiar i donzelles a maridar, fou molt estès entre la segona meitat del segle XVI i fins al segle XVIII, especialment per part del clergat. Per a examinar-ne alguna, pot servir-nos la que va crear el notari d’Olot Francesc Verdaguer, ja que ens dóna, a la vegada, una certa visió global de sistema d’estudis que hi havia en els anys seixanta del segle XVIII. Verdaguer havia nascut a Terrassa, però exercí de notari a Olot al menys entre 1721 i 1769. Estava casat amb una filla del notari barceloní Esteve Cols. Però no tingueren fills, i d’aquí que, a l’hora de pensar què fer dels seus béns quan la mort truqués a la porta, decidí d’esmerçar-los en la institució d’una causa pia. Mancats de descendència directa, els beneficiaris d’aquesta causa pia serien els descendents de les seves dues nebodes –filles de dues germanes de Francesc Verdaguer– Antònia Rusinyet, muller del botiguer olotí Josep Sitjar, i Esperança Rovira, muller del carder, també d’Olot, Joan Petit. El 1762 en féu el document notarial de creació. Al cap d’un any, però, volgué fer-hi alguns retocs, revocà l’anterior escriptura i en féu una de nova. Això tornà a passar el 1765 respecte de l'escriptura de 1763, i encara no fou aquesta la seva darrera decisió, perquè el seu últim testament semblaria ser de 1769.

Com que el que aquí ens interessa no és l’evolució de les seves darreres voluntats, sinó la forma d’aquest tipus d’ajuda a futurs estudiants, em guiaré per la segona escriptura d’institució d'aquesta causa pia, la que va fer el 1763. La causa pia havia de servir per als “fills y fillas de Anthònia Sitjar y Verdeguer, muller de Joseph Sitjar botiguer de la present vila de Olot, y de Esperansa Patit y Verdeguer, muller de Joan Patit carder de dita vila nebodas mias, y per los hereus y successors de las casas de ditas dos nebodas mias usque in infinitum, y que los nebots y nebodas [que] seran de dits hereus y successors de ditas dos nebodas mias, també usque in infinitum, per líneas de consanguinitat dels descendents de ditas dos casas que disposo gaudescan de la present causa pia y dels fruyts de ella”. D’aquests, als nois que volguessin seguir estudis se’ls donarien 60 lliures cada any, durant vuit anys (480 lliures en total). Aquests vuit anys es desglossaven en “un any retòrica, tres de filosofia y quatre de la facultat major [que] voldran, quals estudis podran pasar en qualsevol part del regne de Espanya que los aparexerà”. Recordem que en l’ensenyament hi havia un primer nivell, el més elemental, en què la mainada, sota d’un mestre de minyons, aprenien a llegir, a escriure i a fer les operacions aritmètiques bàsiques (a més de la doctrina cristiana). Un segon nivell era l’escola de gramàtica, en què els alumnes, instruïts per un mestre de gramàtica diferent del de minyons, aprenien el llatí, i la gramàtica i sintaxi llatines, com a instrument d’accés a la cultura. Dins d’aquest segon nivell, podia haver-hi una aula de retòrica, que poques poblacions tenien com a aula específica, ja que exigia un segon professor de gramàtica. A Olot no va existir sinó a partir de 1777. El tercer nivell el constituïen els estudis de filosofia, el que llavors serien els coneixements bàsics de la ciència, entesa des de la perspectiva humanista encara vigent. Aquests estudis de filosofia, precedents de l’actual batxillerat, es feien a molt pocs llocs, entre els que no hi havia pas Olot. I, finalment, el quart nivell d’estudis eren els de les facultats majors universitàries. Així, doncs, les previsions d’atenció als estudiants del nostre notari Francesc Verdaguer abastaven a partir de l’any de retòrica en endavant, o sia els estudis que, en aquell moment, no es podien fer a Olot. A part dels vuit anys previstos d’estudis, en la causa pia instituïda per Verdaguer es contemplava igualment l’obtenció dels graus universitaris (llicenciatura i doctorat), que requerien el pagament de drets: “Y si algun de dits estudians voldrà graduarse en facultat major, so es lleys o medicina, en universitat aprobada en lo present regne de Espanya per sa real magestad (que Déu guarde) o de teologia o cànons en universitats aprobadas per lo concili tarraconense de las de Espanya, vull que a cada un de dits estudians per obtenir dit grau, a més de las ditas quatre centas y vuytanta lliuras [que] los tinch assenyaladas, vull se li done dos centas y sinquanta lliuras per lograr dit grau”.

Algunes de les carreres universitàries d'ara, en aquell temps no eren considerades ciències, sinó arts, habilitats, i, per tant, no s’estudiaven en les facultats universitàries. Estem parlant de la notaria, la farmàcia (els apotecaris) i la cirurgia. En tots aquests casos l’ofici s’adquiria fent uns anys d’aprenent a casa d’algú que exercís com a tal i passant un examen que els acredités. En el cas dels cirurgians, la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona el 1760, per on en endavant haurien de passar tots els que desitgessin fer-se cirurgians, va suposar un canvi notable en l’obtenció d’aquest títol. També hi hagué alguns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, per on haurien de passar els apotecaris, però la iniciativa no es consolidà fins el 1806, amb la creació del Col·legi de Farmàcia de Barcelona. El notari Francesc Verdaguer va preveure atendre també aquest tipus d'estudis, diguem-ne professionals, per als futurs benefactors de la seva obra pia: “si serà cas que algun estudiant voldrà dexar los estudis en la ocasió vulla puga, tenint la mira de voler apèndrer alguna de las arts de notaria, apotecaria o sirurgia (…), vull que a est se li done per lo termini de quatre anys dos centas lliuras barcelonesas, so és sinquanta lliuras cada any dels fruyts de esta causa pia”, a les que s’afegirien 300 lliures al practicant de notaria per obtenir el privilegi de notari reial, i 150 “al qui desitjarà pasarse apotecari o sirurgià (…) per obtenir lo títol o despaix de apotecari o sirurgià y obrir botiga”.

Segons l'escriptura de 1763, tots aquests diners havien de sortir dels seus béns, que els deixava a aquesta causa pia. Excepte la casa –que, però, també passava a mans de la causa pia– la resta de béns havien de ser venuts en encant públic i el producte obtingut s’integraria al capital. A part d’altres previsions organitzatives que no cal ara comentar, sí que calia deixar ben clar qui seria l’administrador de la causa pia: la seva neboda Antònia i, a partir de la seva mort, els hereus i successors universals d’ella “in infinitum”. Si en algun moment es trenqués la cadena successòria, passaria a ser administrador de la causa pia l’hereu que fos llavors de la neboda Esperança. I, en última instància, si també aquesta successió hereditària quedava trucada, ho seria la comunitat de preveres de la seva vila nadiua de Terrassa, que actuaria a través de procuradors. Ja es veu, doncs, que les previsions del notari Francesc Verdaguer, de facilitar els estudis a la mainada del seu llinatge col·lateral (per falta del seu), apuntaven a un dilatadíssim espai temporal, com passava en tota causa pia i, per tant, també en les de minyons estudiar.

Un últim apunt inevitable: deixant de banda la causa pia de Francesc Verdaguer i passant a generalitzar, bé calia comptar que els estudiants es prendrien amb rigor el compliment de les seves obligacions escolars, i això no sempre passava. El comerciant olotí Francesc Casabó el 1796 va denunciar a la justícia el seu germanastre Ignasi Casabó, d’uns trenta anys, que vivia a casa seva fent el dropo i actuant de forma violenta, i això que ell li havia procurat “dar la correspondiente educación, ya procurándole maestro a toda costa y gasto para enseñarlo, ya manteniéndole en la universidad de Cervera, ya en la ciudad de Gerona, para que se dedicasse a la philosophia y theología, pero jamás ha podido conseguir que llevase una vida razional y christiana, y menos el que se dedicase a alguna carrera honrosa”. Més previsor, Jacint Àlvarez Castrillon, que feia d’adroguer i de negociant a Besalú (venia, però, de pares asturians) quan va fer testament el 1738 disposà que si un o més dels seus fills volguessin estudiar la carrera sacerdotal fossin sostinguts i mantinguts en els seus estudis “segons la possibilitat y forsas de dits mos béns”, però això només si “dits mos fills que així voldran estudiar, se aporten bé y cúmplian llur obligació y càrrech de estudiar”, però si, en cas contrari, “dits mos fills que axí voldran estudiar no se aportassen bé y sufficientment en llurs estudis, sinó que volguessen passar lo temps sens estudiar, fent lo bagamundo”, llavors deixava dit que no se’ls hauria de donar res de res, “pues és ma voluntat que dits mos fills sien hòmens de bé, de bona vida, fama y costums, y dònian bon exemple al món, vivint ab la deguda perfecció, santa vida, fama y costums”. És el pare previsor perquè els seus fills tinguin estudis, però també el bon pare sermonejador, que ni en text notarial no sap estar-se de recomanar als fills la necessitat de ser homes útils, treballadors i allunyats de tota ociositat.

Amb el temps, les rendes de les causes pies es varen anar devaluant. Com que aquest tipus de fundacions, de caràcter pietós, estaven tutelades pels bisbes de les diòcesis, aquests acabaren autoritzant-ne la seva extinció i l'agregació del que quedés del seu patrimoni a alguna altra causa pia o a alguna obra caritativa. En endavant, seria a través dels instruments socials propis de les estructures democràtiques, per on s'hauria de canalitzar tot allò tendent a dotar d'efectivitat el dret a estudiar.