 |
| Apunts d'un curs de filosofia a Cervera, de l'olotí Joan Vila i Pinós (1727) |
En els darrers mesos ha estat notícia la nova política de beques universitàries empresa pel ministre del ram que, segons diu la premsa, en deixa a fora més estudiants que no pas fins ara. Al setembre una altra notícia feia saber que la rectora d’una universitat andalusa i presidenta de la conferència de rectors, havia proposat la creació d’una borsa de donants que apadrinessin universitaris amb pocs recursos econòmics mancats de beques. Salvant les bones intencions, aquesta certa desemparança orgànica fa tombar el cap més vers el passat, que no pas al present del nostre segle.
Tot i que deu ser innecessari recordar-ho, abans això d’anar a la universitat era només per a una minoria de fills –nois, per descomptat– de famílies que disposaven de cabals, perquè fer estudis costa diners i llavors la igualtat d’oportunitats encara havia d'arribar (o ni tant sols no havia sortit). No sé dir què costava a un estudiant de la Garrotxa en el segle XVIII fer carrera a la Universitat de Cervera (l'única que hi havia a Catalunya) o en alguna altra institució, ja que les dades que solen haver-hi són apuntaments parcials. En el moment de la seva mort, el 1769, Pere Màrtir Santaló i Martí devia 31 lliures, dos sous i dos diners “a Joan Coll, parayre, per tantas ne havia est entregadas a compte del dit Dr. Pere, a Ignasi, Narcís y Pere Santaló, sos fills en Cervera, per la despesa y per lo grau de cànons del dit Narcís”. D’altres estudis, com els de cirurgià, no requerien de pas per la universitat, perquè es feien sota la fórmula de l’aprenent, però el seu títol també costava diners: “Diràs a Bassols que lo dia 2 del corrent deixàrem a Esteva, son germà, 48 lliures per lo examen de cirurgià”, escrivia la casa de comerç de Barcelona Alegre i Gibert al seu agent a Olot perquè ho fes saber a Francesc Bassols, respecte del seu germà Esteve que es trobava a la capital embrancat en aquell examen. I un cop acabat els estudis, l’exercici professional podia requerir una altra inversió. El 1766 el metge d’Olot Narcís Fita, argüint ser “justo y razonable dar los padres la devida educación a sus hijos, poniéndoles en el estado de ganarse la vida”, feia una donació al seu fill Ignasi, que s’acabava de titular en farmàcia, d’una “botica de boticario” que havia instal·lat a casa mateix, “para que con ella quedasse puesto en estado suficiente para passar su vida con el devido lucimiento".
Si els fills encara eren menuts a l'hora de fer testament, es mirava de deixar el tema dels seus futurs estudis ben lligat. Naturalment, si hi havia patrimoni i perspectives d'estudi. Quan el 1735 el blanquer olotí Anton Roca va fer testament, expressà a l’hereu l’obligació de mantenir el seu germà, concretant, a més, que “en lo temps que estudiarà, mon hereu baix escrit li haja de pagar la despesa allí ahont serà la oportunitat”. En les darreres voluntats del negociant olotí Francesc Bassols, Orri i Crehuet, expressades davant de notari el 1759, hi féu previsió respecte dels fills que tenia i dels que en endavant pogués tenir, “volent que si algun de ells voldrà estudiar, de la mateixa manera sia mantingut en los estudis y en son temps graduat de doctor si ell voldrà”.
Així les coses, varen sorgir algunes maneres d’assegurar que, no sols la descendència immediata, sinó sobretot la futura, no es veiés privada, per falta de recursos, d’emprendre el camí dels estudis. L’instrument més utilitzat va ser la creació d’una causa pia “per a minyones casar i estudiants estudiar” (normalment es donaven juntes aquestes dues finalitats), de la que en serien beneficiaris els continuadors de determinat llinatge familiar. Una causa pia era la constitució d’un capital com a entitat jurídica a perpetuïtat, les rendes del qual s’havien de destinar al compliment d’una finalitat religiosa o caritativa concreta. En el cas que ens ocupa, el fet que es preveiés que certa descendència tenia assegurada una ajuda econòmica que els permetria, si eren noies formar el dot necessari per al seu casament, i si eren nois seguir estudis, era considerat com un acte pietós, perquè s'entenia que els permetia un estat honrós i de bons costums, cosa beneficiosa per a les seves ànimes.
Aquest tipus de causa pies per a minyons estudiar i donzelles a maridar, fou molt estès entre la segona meitat del segle XVI i fins al segle XVIII, especialment per part del clergat. Per a examinar-ne alguna, pot servir-nos la que va crear el notari d’Olot Francesc Verdaguer, ja que ens dóna, a la vegada, una certa visió global de sistema d’estudis que hi havia en els anys seixanta del segle XVIII. Verdaguer havia nascut a Terrassa, però exercí de notari a Olot al menys entre 1721 i 1769. Estava casat amb una filla del notari barceloní Esteve Cols. Però no tingueren fills, i d’aquí que, a l’hora de pensar què fer dels seus béns quan la mort truqués a la porta, decidí d’esmerçar-los en la institució d’una causa pia. Mancats de descendència directa, els beneficiaris d’aquesta causa pia serien els descendents de les seves dues nebodes –filles de dues germanes de Francesc Verdaguer– Antònia Rusinyet, muller del botiguer olotí Josep Sitjar, i Esperança Rovira, muller del carder, també d’Olot, Joan Petit. El 1762 en féu el document notarial de creació. Al cap d’un any, però, volgué fer-hi alguns retocs, revocà l’anterior escriptura i en féu una de nova. Això tornà a passar el 1765 respecte de l'escriptura de 1763, i encara no fou aquesta la seva darrera decisió, perquè el seu últim testament semblaria ser de 1769.
Com que el que aquí ens interessa no és l’evolució de les seves darreres voluntats, sinó la forma d’aquest tipus d’ajuda a futurs estudiants, em guiaré per la segona escriptura d’institució d'aquesta causa pia, la que va fer el 1763. La causa pia havia de servir per als “fills y fillas de Anthònia Sitjar y Verdeguer, muller de Joseph Sitjar botiguer de la present vila de Olot, y de Esperansa Patit y Verdeguer, muller de Joan Patit carder de dita vila nebodas mias, y per los hereus y successors de las casas de ditas dos nebodas mias usque in infinitum, y que los nebots y nebodas [que] seran de dits hereus y successors de ditas dos nebodas mias, també usque in infinitum, per líneas de consanguinitat dels descendents de ditas dos casas que disposo gaudescan de la present causa pia y dels fruyts de ella”. D’aquests, als nois que volguessin seguir estudis se’ls donarien 60 lliures cada any, durant vuit anys (480 lliures en total). Aquests vuit anys es desglossaven en “un any retòrica, tres de filosofia y quatre de la facultat major [que] voldran, quals estudis podran pasar en qualsevol part del regne de Espanya que los aparexerà”. Recordem que en l’ensenyament hi havia un primer nivell, el més elemental, en què la mainada, sota d’un mestre de minyons, aprenien a llegir, a escriure i a fer les operacions aritmètiques bàsiques (a més de la doctrina cristiana). Un segon nivell era l’escola de gramàtica, en què els alumnes, instruïts per un mestre de gramàtica diferent del de minyons, aprenien el llatí, i la gramàtica i sintaxi llatines, com a instrument d’accés a la cultura. Dins d’aquest segon nivell, podia haver-hi una aula de retòrica, que poques poblacions tenien com a aula específica, ja que exigia un segon professor de gramàtica. A Olot no va existir sinó a partir de 1777. El tercer nivell el constituïen els estudis de filosofia, el que llavors serien els coneixements bàsics de la ciència, entesa des de la perspectiva humanista encara vigent. Aquests estudis de filosofia, precedents de l’actual batxillerat, es feien a molt pocs llocs, entre els que no hi havia pas Olot. I, finalment, el quart nivell d’estudis eren els de les facultats majors universitàries. Així, doncs, les previsions d’atenció als estudiants del nostre notari Francesc Verdaguer abastaven a partir de l’any de retòrica en endavant, o sia els estudis que, en aquell moment, no es podien fer a Olot. A part dels vuit anys previstos d’estudis, en la causa pia instituïda per Verdaguer es contemplava igualment l’obtenció dels graus universitaris (llicenciatura i doctorat), que requerien el pagament de drets: “Y si algun de dits estudians voldrà graduarse en facultat major, so es lleys o medicina, en universitat aprobada en lo present regne de Espanya per sa real magestad (que Déu guarde) o de teologia o cànons en universitats aprobadas per lo concili tarraconense de las de Espanya, vull que a cada un de dits estudians per obtenir dit grau, a més de las ditas quatre centas y vuytanta lliuras [que] los tinch assenyaladas, vull se li done dos centas y sinquanta lliuras per lograr dit grau”.
Algunes de les carreres universitàries d'ara, en aquell temps no eren considerades ciències, sinó arts, habilitats, i, per tant, no s’estudiaven en les facultats universitàries. Estem parlant de la notaria, la farmàcia (els apotecaris) i la cirurgia. En tots aquests casos l’ofici s’adquiria fent uns anys d’aprenent a casa d’algú que exercís com a tal i passant un examen que els acredités. En el cas dels cirurgians, la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona el 1760, per on en endavant haurien de passar tots els que desitgessin fer-se cirurgians, va suposar un canvi notable en l’obtenció d’aquest títol. També hi hagué alguns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, per on haurien de passar els apotecaris, però la iniciativa no es consolidà fins el 1806, amb la creació del Col·legi de Farmàcia de Barcelona. El notari Francesc Verdaguer va preveure atendre també aquest tipus d'estudis, diguem-ne professionals, per als futurs benefactors de la seva obra pia: “si serà cas que algun estudiant voldrà dexar los estudis en la ocasió vulla puga, tenint la mira de voler apèndrer alguna de las arts de notaria, apotecaria o sirurgia (…), vull que a est se li done per lo termini de quatre anys dos centas lliuras barcelonesas, so és sinquanta lliuras cada any dels fruyts de esta causa pia”, a les que s’afegirien 300 lliures al practicant de notaria per obtenir el privilegi de notari reial, i 150 “al qui desitjarà pasarse apotecari o sirurgià (…) per obtenir lo títol o despaix de apotecari o sirurgià y obrir botiga”.
Segons l'escriptura de 1763, tots aquests diners havien de sortir dels seus béns, que els deixava a aquesta causa pia. Excepte la casa –que, però, també passava a mans de la causa pia– la resta de béns havien de ser venuts en encant públic i el producte obtingut s’integraria al capital. A part d’altres previsions organitzatives que no cal ara comentar, sí que calia deixar ben clar qui seria l’administrador de la causa pia: la seva neboda Antònia i, a partir de la seva mort, els hereus i successors universals d’ella “in infinitum”. Si en algun moment es trenqués la cadena successòria, passaria a ser administrador de la causa pia l’hereu que fos llavors de la neboda Esperança. I, en última instància, si també aquesta successió hereditària quedava trucada, ho seria la comunitat de preveres de la seva vila nadiua de Terrassa, que actuaria a través de procuradors. Ja es veu, doncs, que les previsions del notari Francesc Verdaguer, de facilitar els estudis a la mainada del seu llinatge col·lateral (per falta del seu), apuntaven a un dilatadíssim espai temporal, com passava en tota causa pia i, per tant, també en les de minyons estudiar.
Un últim apunt inevitable: deixant de banda la causa pia de Francesc Verdaguer i passant a generalitzar, bé calia comptar que els estudiants es prendrien amb rigor el compliment de les seves obligacions escolars, i això no sempre passava. El comerciant olotí Francesc Casabó el 1796 va denunciar a la justícia el seu germanastre Ignasi Casabó, d’uns trenta anys, que vivia a casa seva fent el dropo i actuant de forma violenta, i això que ell li havia procurat “dar la correspondiente educación, ya procurándole maestro a toda costa y gasto para enseñarlo, ya manteniéndole en la universidad de Cervera, ya en la ciudad de Gerona, para que se dedicasse a la philosophia y theología, pero jamás ha podido conseguir que llevase una vida razional y christiana, y menos el que se dedicase a alguna carrera honrosa”. Més previsor, Jacint Àlvarez Castrillon, que feia d’adroguer i de negociant a Besalú (venia, però, de pares asturians) quan va fer testament el 1738 disposà que si un o més dels seus fills volguessin estudiar la carrera sacerdotal fossin sostinguts i mantinguts en els seus estudis “segons la possibilitat y forsas de dits mos béns”, però això només si “dits mos fills que així voldran estudiar, se aporten bé y cúmplian llur obligació y càrrech de estudiar”, però si, en cas contrari, “dits mos fills que axí voldran estudiar no se aportassen bé y sufficientment en llurs estudis, sinó que volguessen passar lo temps sens estudiar, fent lo bagamundo”, llavors deixava dit que no se’ls hauria de donar res de res, “pues és ma voluntat que dits mos fills sien hòmens de bé, de bona vida, fama y costums, y dònian bon exemple al món, vivint ab la deguda perfecció, santa vida, fama y costums”. És el pare previsor perquè els seus fills tinguin estudis, però també el bon pare sermonejador, que ni en text notarial no sap estar-se de recomanar als fills la necessitat de ser homes útils, treballadors i allunyats de tota ociositat.
Amb el temps, les rendes de les causes pies es varen anar devaluant. Com que aquest tipus de fundacions, de caràcter pietós, estaven tutelades pels bisbes de les diòcesis, aquests acabaren autoritzant-ne la seva extinció i l'agregació del que quedés del seu patrimoni a alguna altra causa pia o a alguna obra caritativa. En endavant, seria a través dels instruments socials propis de les estructures democràtiques, per on s'hauria de canalitzar tot allò tendent a dotar d'efectivitat el dret a estudiar.
Tot i que deu ser innecessari recordar-ho, abans això d’anar a la universitat era només per a una minoria de fills –nois, per descomptat– de famílies que disposaven de cabals, perquè fer estudis costa diners i llavors la igualtat d’oportunitats encara havia d'arribar (o ni tant sols no havia sortit). No sé dir què costava a un estudiant de la Garrotxa en el segle XVIII fer carrera a la Universitat de Cervera (l'única que hi havia a Catalunya) o en alguna altra institució, ja que les dades que solen haver-hi són apuntaments parcials. En el moment de la seva mort, el 1769, Pere Màrtir Santaló i Martí devia 31 lliures, dos sous i dos diners “a Joan Coll, parayre, per tantas ne havia est entregadas a compte del dit Dr. Pere, a Ignasi, Narcís y Pere Santaló, sos fills en Cervera, per la despesa y per lo grau de cànons del dit Narcís”. D’altres estudis, com els de cirurgià, no requerien de pas per la universitat, perquè es feien sota la fórmula de l’aprenent, però el seu títol també costava diners: “Diràs a Bassols que lo dia 2 del corrent deixàrem a Esteva, son germà, 48 lliures per lo examen de cirurgià”, escrivia la casa de comerç de Barcelona Alegre i Gibert al seu agent a Olot perquè ho fes saber a Francesc Bassols, respecte del seu germà Esteve que es trobava a la capital embrancat en aquell examen. I un cop acabat els estudis, l’exercici professional podia requerir una altra inversió. El 1766 el metge d’Olot Narcís Fita, argüint ser “justo y razonable dar los padres la devida educación a sus hijos, poniéndoles en el estado de ganarse la vida”, feia una donació al seu fill Ignasi, que s’acabava de titular en farmàcia, d’una “botica de boticario” que havia instal·lat a casa mateix, “para que con ella quedasse puesto en estado suficiente para passar su vida con el devido lucimiento".
Si els fills encara eren menuts a l'hora de fer testament, es mirava de deixar el tema dels seus futurs estudis ben lligat. Naturalment, si hi havia patrimoni i perspectives d'estudi. Quan el 1735 el blanquer olotí Anton Roca va fer testament, expressà a l’hereu l’obligació de mantenir el seu germà, concretant, a més, que “en lo temps que estudiarà, mon hereu baix escrit li haja de pagar la despesa allí ahont serà la oportunitat”. En les darreres voluntats del negociant olotí Francesc Bassols, Orri i Crehuet, expressades davant de notari el 1759, hi féu previsió respecte dels fills que tenia i dels que en endavant pogués tenir, “volent que si algun de ells voldrà estudiar, de la mateixa manera sia mantingut en los estudis y en son temps graduat de doctor si ell voldrà”.
Així les coses, varen sorgir algunes maneres d’assegurar que, no sols la descendència immediata, sinó sobretot la futura, no es veiés privada, per falta de recursos, d’emprendre el camí dels estudis. L’instrument més utilitzat va ser la creació d’una causa pia “per a minyones casar i estudiants estudiar” (normalment es donaven juntes aquestes dues finalitats), de la que en serien beneficiaris els continuadors de determinat llinatge familiar. Una causa pia era la constitució d’un capital com a entitat jurídica a perpetuïtat, les rendes del qual s’havien de destinar al compliment d’una finalitat religiosa o caritativa concreta. En el cas que ens ocupa, el fet que es preveiés que certa descendència tenia assegurada una ajuda econòmica que els permetria, si eren noies formar el dot necessari per al seu casament, i si eren nois seguir estudis, era considerat com un acte pietós, perquè s'entenia que els permetia un estat honrós i de bons costums, cosa beneficiosa per a les seves ànimes.
Aquest tipus de causa pies per a minyons estudiar i donzelles a maridar, fou molt estès entre la segona meitat del segle XVI i fins al segle XVIII, especialment per part del clergat. Per a examinar-ne alguna, pot servir-nos la que va crear el notari d’Olot Francesc Verdaguer, ja que ens dóna, a la vegada, una certa visió global de sistema d’estudis que hi havia en els anys seixanta del segle XVIII. Verdaguer havia nascut a Terrassa, però exercí de notari a Olot al menys entre 1721 i 1769. Estava casat amb una filla del notari barceloní Esteve Cols. Però no tingueren fills, i d’aquí que, a l’hora de pensar què fer dels seus béns quan la mort truqués a la porta, decidí d’esmerçar-los en la institució d’una causa pia. Mancats de descendència directa, els beneficiaris d’aquesta causa pia serien els descendents de les seves dues nebodes –filles de dues germanes de Francesc Verdaguer– Antònia Rusinyet, muller del botiguer olotí Josep Sitjar, i Esperança Rovira, muller del carder, també d’Olot, Joan Petit. El 1762 en féu el document notarial de creació. Al cap d’un any, però, volgué fer-hi alguns retocs, revocà l’anterior escriptura i en féu una de nova. Això tornà a passar el 1765 respecte de l'escriptura de 1763, i encara no fou aquesta la seva darrera decisió, perquè el seu últim testament semblaria ser de 1769.
Com que el que aquí ens interessa no és l’evolució de les seves darreres voluntats, sinó la forma d’aquest tipus d’ajuda a futurs estudiants, em guiaré per la segona escriptura d’institució d'aquesta causa pia, la que va fer el 1763. La causa pia havia de servir per als “fills y fillas de Anthònia Sitjar y Verdeguer, muller de Joseph Sitjar botiguer de la present vila de Olot, y de Esperansa Patit y Verdeguer, muller de Joan Patit carder de dita vila nebodas mias, y per los hereus y successors de las casas de ditas dos nebodas mias usque in infinitum, y que los nebots y nebodas [que] seran de dits hereus y successors de ditas dos nebodas mias, també usque in infinitum, per líneas de consanguinitat dels descendents de ditas dos casas que disposo gaudescan de la present causa pia y dels fruyts de ella”. D’aquests, als nois que volguessin seguir estudis se’ls donarien 60 lliures cada any, durant vuit anys (480 lliures en total). Aquests vuit anys es desglossaven en “un any retòrica, tres de filosofia y quatre de la facultat major [que] voldran, quals estudis podran pasar en qualsevol part del regne de Espanya que los aparexerà”. Recordem que en l’ensenyament hi havia un primer nivell, el més elemental, en què la mainada, sota d’un mestre de minyons, aprenien a llegir, a escriure i a fer les operacions aritmètiques bàsiques (a més de la doctrina cristiana). Un segon nivell era l’escola de gramàtica, en què els alumnes, instruïts per un mestre de gramàtica diferent del de minyons, aprenien el llatí, i la gramàtica i sintaxi llatines, com a instrument d’accés a la cultura. Dins d’aquest segon nivell, podia haver-hi una aula de retòrica, que poques poblacions tenien com a aula específica, ja que exigia un segon professor de gramàtica. A Olot no va existir sinó a partir de 1777. El tercer nivell el constituïen els estudis de filosofia, el que llavors serien els coneixements bàsics de la ciència, entesa des de la perspectiva humanista encara vigent. Aquests estudis de filosofia, precedents de l’actual batxillerat, es feien a molt pocs llocs, entre els que no hi havia pas Olot. I, finalment, el quart nivell d’estudis eren els de les facultats majors universitàries. Així, doncs, les previsions d’atenció als estudiants del nostre notari Francesc Verdaguer abastaven a partir de l’any de retòrica en endavant, o sia els estudis que, en aquell moment, no es podien fer a Olot. A part dels vuit anys previstos d’estudis, en la causa pia instituïda per Verdaguer es contemplava igualment l’obtenció dels graus universitaris (llicenciatura i doctorat), que requerien el pagament de drets: “Y si algun de dits estudians voldrà graduarse en facultat major, so es lleys o medicina, en universitat aprobada en lo present regne de Espanya per sa real magestad (que Déu guarde) o de teologia o cànons en universitats aprobadas per lo concili tarraconense de las de Espanya, vull que a cada un de dits estudians per obtenir dit grau, a més de las ditas quatre centas y vuytanta lliuras [que] los tinch assenyaladas, vull se li done dos centas y sinquanta lliuras per lograr dit grau”.
Algunes de les carreres universitàries d'ara, en aquell temps no eren considerades ciències, sinó arts, habilitats, i, per tant, no s’estudiaven en les facultats universitàries. Estem parlant de la notaria, la farmàcia (els apotecaris) i la cirurgia. En tots aquests casos l’ofici s’adquiria fent uns anys d’aprenent a casa d’algú que exercís com a tal i passant un examen que els acredités. En el cas dels cirurgians, la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona el 1760, per on en endavant haurien de passar tots els que desitgessin fer-se cirurgians, va suposar un canvi notable en l’obtenció d’aquest títol. També hi hagué alguns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, per on haurien de passar els apotecaris, però la iniciativa no es consolidà fins el 1806, amb la creació del Col·legi de Farmàcia de Barcelona. El notari Francesc Verdaguer va preveure atendre també aquest tipus d'estudis, diguem-ne professionals, per als futurs benefactors de la seva obra pia: “si serà cas que algun estudiant voldrà dexar los estudis en la ocasió vulla puga, tenint la mira de voler apèndrer alguna de las arts de notaria, apotecaria o sirurgia (…), vull que a est se li done per lo termini de quatre anys dos centas lliuras barcelonesas, so és sinquanta lliuras cada any dels fruyts de esta causa pia”, a les que s’afegirien 300 lliures al practicant de notaria per obtenir el privilegi de notari reial, i 150 “al qui desitjarà pasarse apotecari o sirurgià (…) per obtenir lo títol o despaix de apotecari o sirurgià y obrir botiga”.
Segons l'escriptura de 1763, tots aquests diners havien de sortir dels seus béns, que els deixava a aquesta causa pia. Excepte la casa –que, però, també passava a mans de la causa pia– la resta de béns havien de ser venuts en encant públic i el producte obtingut s’integraria al capital. A part d’altres previsions organitzatives que no cal ara comentar, sí que calia deixar ben clar qui seria l’administrador de la causa pia: la seva neboda Antònia i, a partir de la seva mort, els hereus i successors universals d’ella “in infinitum”. Si en algun moment es trenqués la cadena successòria, passaria a ser administrador de la causa pia l’hereu que fos llavors de la neboda Esperança. I, en última instància, si també aquesta successió hereditària quedava trucada, ho seria la comunitat de preveres de la seva vila nadiua de Terrassa, que actuaria a través de procuradors. Ja es veu, doncs, que les previsions del notari Francesc Verdaguer, de facilitar els estudis a la mainada del seu llinatge col·lateral (per falta del seu), apuntaven a un dilatadíssim espai temporal, com passava en tota causa pia i, per tant, també en les de minyons estudiar.
Un últim apunt inevitable: deixant de banda la causa pia de Francesc Verdaguer i passant a generalitzar, bé calia comptar que els estudiants es prendrien amb rigor el compliment de les seves obligacions escolars, i això no sempre passava. El comerciant olotí Francesc Casabó el 1796 va denunciar a la justícia el seu germanastre Ignasi Casabó, d’uns trenta anys, que vivia a casa seva fent el dropo i actuant de forma violenta, i això que ell li havia procurat “dar la correspondiente educación, ya procurándole maestro a toda costa y gasto para enseñarlo, ya manteniéndole en la universidad de Cervera, ya en la ciudad de Gerona, para que se dedicasse a la philosophia y theología, pero jamás ha podido conseguir que llevase una vida razional y christiana, y menos el que se dedicase a alguna carrera honrosa”. Més previsor, Jacint Àlvarez Castrillon, que feia d’adroguer i de negociant a Besalú (venia, però, de pares asturians) quan va fer testament el 1738 disposà que si un o més dels seus fills volguessin estudiar la carrera sacerdotal fossin sostinguts i mantinguts en els seus estudis “segons la possibilitat y forsas de dits mos béns”, però això només si “dits mos fills que així voldran estudiar, se aporten bé y cúmplian llur obligació y càrrech de estudiar”, però si, en cas contrari, “dits mos fills que axí voldran estudiar no se aportassen bé y sufficientment en llurs estudis, sinó que volguessen passar lo temps sens estudiar, fent lo bagamundo”, llavors deixava dit que no se’ls hauria de donar res de res, “pues és ma voluntat que dits mos fills sien hòmens de bé, de bona vida, fama y costums, y dònian bon exemple al món, vivint ab la deguda perfecció, santa vida, fama y costums”. És el pare previsor perquè els seus fills tinguin estudis, però també el bon pare sermonejador, que ni en text notarial no sap estar-se de recomanar als fills la necessitat de ser homes útils, treballadors i allunyats de tota ociositat.
Amb el temps, les rendes de les causes pies es varen anar devaluant. Com que aquest tipus de fundacions, de caràcter pietós, estaven tutelades pels bisbes de les diòcesis, aquests acabaren autoritzant-ne la seva extinció i l'agregació del que quedés del seu patrimoni a alguna altra causa pia o a alguna obra caritativa. En endavant, seria a través dels instruments socials propis de les estructures democràtiques, per on s'hauria de canalitzar tot allò tendent a dotar d'efectivitat el dret a estudiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada