40. El Lligamosques d'Olot, encara més antic (1725)

L'actual cap de Lligamosques d'Olot, en una fotografia de 1977

(Article de Miquel Puig i Reixach publicat a La Comarca d'Olot, núm. 1693, 30 de maig de 2013, p. 33)

El dia de Corpus, com mana la tradició, tornaran a sortir els gegants d’Olot, precedits pel seu inefable cap de Lligamosques. De les nostres figures festives se n’han dit ja moltes coses, sobretot gràcies als escrits del Dr. Joaquim Danés i sobretot ara d’en Josep Murlà, i no és pas moment, per tant, d’insistir-hi. Hi ha, però, un ban del batlle civil d’Olot, del 1725, referit als gegants i el cap de Lligamosques de la vila, que bé mereix de ser rescatat del silenci en què ha romàs fins ara, amagat entre els papers de l’arxiu antic de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot. No sóc entès en temàtica festiva, però no crec que hi hagi gaires bans de l’autoritat relacionats amb el que avui en diem la faràndula, i menys del segle XVIII. Ara bé, la principal virtut d’aquest ban és que fa recular fins a 1725 la primera menció del nom de Lligamosques, que fins ara se situava al 1760. I si tenim present que el cap de Lligamosques d’Olot és considerada la figura festiva d’aquesta mena més antiga de Catalunya, bé valdrà la pena de fer-ne esment, perquè no sempre un personatge pot començar a pensar en els seus tres-cents anys d’existència. No ens confonguem: parlem del personatge festiu d’en Lligamosques, no pas de la figura actual, l’origen de la qual se sol atribuir als inicis del segle XIX. El cap de Llúpia de Vic i en Berruga de Figueres –inspirats en el Lligamosques– són pla bé molt més moderns.

Anem, doncs, al 1725. En aquest any la festivitat del Corpus va escaure’s el 31 de maig, el dijous passats seixanta dies després de Pasqua, com abans corresponia a aquesta data, ara passada al diumenge següent. Com era tradicional, va haver-hi la processó, i també el seguici de les figures festives de la vila. Alguna cosa, però, no va rutllar prou bé entre l’eixam de mainada i de gent diversa que aquest seguici sol congregar. Fins al punt que el batlle civil de la vila va creure que havia d’actuar, de cridar a l’ordre. En aquell temps la festa del Corpus no era només cosa d’un dia, sinó que s’allargassava en els dies següents fins a l’octava, amb més processons i passades de gegants i altres elements festius. Calia, per tant, evitar que es repetissin fets lamentables. L’endemà mateix del dia de Corpus, divendres 1 de juny, el batlle civil va fer fer crides en els llocs acostumats, en forma de ban, fent saber a menuts i grans, “Que per manament del Sr. Batlle del Civil, que no sie persona alguna que es goze ni atravesca a enquietar ni tirar pedras ni tronxons al gegant y gegantessa, ni al gegantó àlias Lligamoscas, ni a la mulassa ni al ninoy, a pena de tres lliures barceloneses”.

Tirar pedres era un ancestral entreteniment de la mainada propi d’una societat escassa en recursos i en atenció als més menuts. Les pedres surten de franc a qualsevol lloc. Però dirigides contra les persones, tirar pedres (o immundícies arreplegades del terra) deixava de ser un entreteniment per a esdevenir una execrable befa. I si les pedres sortien de mans d’adults, llavors el fet passava a ser cosa de la justícia. Esteve Riera, el batlle civil d’Olot autor del ban que acabem de veure, havia pres possessió del càrrec no massa dies abans, l’11 de maig. Tres dies després va complir amb el formulisme de manar fer un primer ban recordant vint-i-dues normes de convivència a què s’havien d’atendre tots els habitants de la vila. Entre aquestes, la número 11 advertia als que intentaven de resoldre els seus més i els seus menys a cops de roc: “No sia persona alguna que gose ni atravesca axir a las pedrades en ningun lloch públich ni secret”. El costum seria de mal eradicar: a l’inici del segle XIX, a Barcelona, el baró de Maldà deixava constància en el seu dietari, del que per a ell era mala inclinació dels xicots i bordegassos a “fer pedrades”, i no li passà per alt la publicació, el 1814, d’un ban del governador que contemplava penes de multa i presó als pares d’arreu del país que fossin condescendents envers els fills que s’entretinguessin a tirar-se pedres. “D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull”, testimonià encara el 1893 Joan Maragall al poema de La vaca cega, escrit a Sant Joan de les Abadesses.

La brevetat d’aquest ban de 1725 (no calien grans discursos, sinó deixar clar l’avís) no ens ha distreure de les notícies que, indirectament, ens aporta. La primera, fer-nos patent que en aquell any ja hi havia una figura festiva amb el nom de Lligamosques. En segon lloc, el ban estableix una relació entre “Lligamosques” i “gegantó”, fent d’aquest nom propi el motiu o àlies del gegantó, i desvinculant-nos-el de l’altra figura festiva olotina que s’hi esmenta, el ninoi. Per altra banda, no oblidem que el gegantó apareix el 1686, en un inventari dels béns de l’Ajuntament d’Olot recollit per Josep Murlà; no se’ns en diu aquí el seu nom o àlies, però el ban de 1725 deixa la porta oberta a pensar si ja a finals del segle XVII el gegantó podria ser el cap de Lligamosques, cosa que, si així fos, encara permetria de fer-ne recular més la seva existència. El que, però, aquest ban no fa és aportar-nos cap llum sobre què deuria ser la figura del ninoi (a part de distingir-nos-la del Lligamosques), esmentada al costat de la mulassa el 1678 i en els inventaris dels béns municipals d’inicis del segle XVIII.

Documentat d’aquesta manera el Lligamosques el 1725, reapareix més tard el 1760, la data que fins ara es prenia com a primera referència nominal. És a l’inici del segle XIX quan trobem el nom complet de cap de Lligamosques, però en aquest cas referit a una persona de carn i ossos, vés a saber si perquè era qui donava vida a aquest cap-gros, o si perquè podia tenir-hi una certa similitud física. Es tracta de Francesc Bassols, “àlies Cap de Lligamosques”, que a l’entorn de 1802 vivia fora el clos de la vila, cap al final del nou carrer de Sant Bernat. No n’hi conec l’ofici, ni què fou de la seva vida, llevat que el seu nom també s’acompanyava de “i Pixeta”, que semblaria més un malnom que no pas el seu cognom matern, i per tant algú amb poca consideració social.

El cap de Lligamosques en el primer terç del s. XX

Prohibir de tirar-los pedres no era pas una mesura presa en aquell 1725 només per prevenir excessos d’algun eixelebrat cregut un milhomes. Mantenir a punt els gegants, el cap de Lligamosques i les altres figures, perquè poguessin sortir amb decència el dia de Corpus i en les altres dates assenyalades, costava els seus diners als olotins. En els anys precedents, el 1722 l’Ajuntament havia manat que “se compongan las figuras dels gegants”, que equivaldria a fer-los un repàs general. A l’any següent, el 1723, havia tocat de refer algun vestit, perquè s’esmerçaren 17 lliures i 2 sous de moneda barcelonesa “per vestir lo gegant y la mulaça”. Més endavant els gegants serien objecte de noves atencions, com el pintat nou que els féu Jaume Basil el 1734, o la gran renovació empresa per Joan de Segòvia el 1753. I així es podria anar continuant fins als nostres dies, però ja he dit que d’això d’altres n’han escrit prou i millor.

Han passat molts anys des de llavors. Ara les nostres figures festives no sols no susciten cap bretolada, sinó que, ben altrament, gaudeixen del respecte i de la simpatia dels olotins de tota mena. No en va, moguts pels qui cada any els passegen i els fan ballar, són ells la imatge més perdurable en el temps –hi porten segles!– de la nostra col·lectivitat.