dimecres, 26 de juny de 2013

La desventura dels fills de ventura

Mare alletant, figura de Ramon Amadeu
Al maig de 1719 va ser batejada una criatura a la parròquia dels Sants Iscle i Victòria de Colltort, en el que avui és terme municipal de Sant Feliu de Pallerols. Bé, això no té res d’estrany, passava amb certa freqüència. Si en tinguéssim la partida del seu baptisme veuríem que constaria com a filla de pares desconeguts, i potser al marge esquerre de la seva partida en el llibre de baptisme de la parròquia, el rector hi hauria anotat, per aquest motiu, “filla de ventura” (ventura, en el sentit d’apareguda sense haver-se previst). Això, a Sant Iscle de Colltort s’esdevenia molt rarament, però en canvi era menys infreqüent que passés en les parròquies de major població.

Entre 1700 i 1799 van ser batejades a Sant Esteve d’Olot, la principal parròquia d’aquesta població (hi havia també la de Sant Cristòfol les Fonts), 460 criatures filles de pares desconeguts, gairebé repartits a parts iguals entre nens (222) i nenes (238), segons ens permet de saber el pacient treball de revisió dels llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot que va fer Carles Rosselló i Rodríguez per a la seva tesi doctoral del 1996 sobre els aspectes sanitaris que es poden extreure dels llibres sacramentals d'aquesta parròquia en el segle XVIII. La mitjana en la parròquia olotina seria, doncs, d'entre 4 i 5 fills de ventura a l'any, però les xifres absolutes són poc regulars, amb anys de 3 o 4 criatures sense pares coneguts (i alguns anys de només una o dues), seguits d'altres que superen amb escreix la mitjana. En contrast amb l'augment de població que va experimentar Olot en el segle XVIII (passà de 4.350 habitants el 1716, a 9.146 el 1787) és de destacar que, en canvi, el nombre de fills de pares desconeguts es va mantenir força estable, tal i com indica la gràfica que adjunto, confeccionada a partir de les dades aportades per l'autor suara mencionat.

Si he començat esmentant aquella nena de pares incògnits batejada a Sant Iscle de Colltort és perquè va donar peu a un curiós instrument notarial d’atestació el mateix 1719. Es veu que la pobre criatura acabada de néixer havia aparegut al mas Serrat del veïnat de les Medes de l’esmentada parròquia (avui terme municipal de Sant Aniol de Finestres). Algú va fer córrer la veu de si seria filla il·legítima de la muller de l’amo del mas, o d’alguna de les seves germanes o fins i tot de la criada. Per a fer callar els rumors, Joan Rabugent, bracer de Cogolls i la seva dona Magdalena, van testificar davant de notari que de tot això res de res. Segons ells, qui havia parit la criatura en el mas Serrat era “certa dona que dies havia se era reffugiada y molt ocultament estava retirada en dita casa y mas Serrat, la qual després de haverla vista y attentament mirada coneguí molt bé no ésser ella Magdalena Serrat ni altre germana sua ni criada que habitàs ni agués habitat en dita casa y mas Serrat (…), antes bé, després de haver ben vista y attentament mirada la dita certa dona, coneguí molt bé ésser dona forastera y molt distant del dit veynat de las Medas, puix si·n fos estada, jo dita Magdalena [Rabugent] la aguera coneguda” per tenir dita atestant “perfeta cognició de las demés donas del dit veynat de las Medas”. I cap al final tornaven a insistir de no haver dubtat mai “la més mínima cosa tocant a la honestat, pureza, vida y fama de dita Magdalena [Serrat], de sas germanas ni criadas de dita casa del mas Serrat". 

Entremig de l'anterior declaració, primer la dona de Joan Rabugent, i després aquest mateix, explicaren quina fou la seva intervenció en aquest cas: després que aquesta dona forastera “agué parit, se·m fou donada y entregada a mi la criatura que havia parit dita dona perquè la aportàs, com en effecte la aportí a batejar en la iglesia parroquial dels Sants Siscle [Iscle] y Victòria de Colltort. Y axí, després de ser estada batejada, aquesta entreguí a dit Joan Rabugent mon marit, que la aportàs a certa persona perquè la fes criar, com en effecte jo dit Joan Rabugent prenguí dita criatura y la aportí a la persona que dita ma muller me digué perquè la fes criar”. Els primers passos, doncs, a seguir des del moment de saber-se d’una criatura abandonada, era portar-la a batejar i encomanar-la a alguna dida perquè l’alimentés. 

A Olot el centre assistencial de la vila era l'Hospital de Sant Jaume, però entre les seves funcions no hi havia la d’acollir els nadons abandonats, perquè estava dedicat als malalts en situació de pobresa (condició, llavors, comuna a bona part de la població). D’acord amb les pràctiques que es tenien establertes, quan se’ls presentava un cas d’aquests, primer s’asseguraven que fos batejat o, si no ho fos, que se’l bategés; després se'l feia conduir fins a Santa Pau o a les Preses, on les autoritats del lloc haurien de traslladar-lo a una altra població pròxima i així successivament, fent un cadena de trasllats fins que arribés a l’Hospital de Santa Caterina de Girona (des de Santa Pau) o al de la Santa Creu de Barcelona (a través de les Preses i el Grau). Sí que l’hospital es feia càrrec de les despeses de la conducció d’un expòsit a una d’aquestes poblacions més immediates, fixades en sis sous de moneda barcelonesa. De forma excepcional, s’ha conservat una certificació notarial (“donatio pueris”, l’intitulà en llatí el notari) de 1713, del lliurament, per part dels administradors de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, d’un d’aquests nadons de pares desconeguts, de només un mes i quatre dies, a Josep Masllorens, de Sant Cristòfol les Fonts, terme d’Olot, perquè el portés a l'hospital de Girona o al de la Santa Creu de Barcelona.

La majoria dels expòsits olotins anaren a parar a l'Hospital de Santa Caterina de Girona. El 1849 el metge de Lloret de Mar, Francesc Campderà i Camín, en un estudi de caràcter demogràfic va publicar les estadístiques dels expòsits ingressats a l’hospital gironí en el segle XVIII, amb indicació de les poblacions on la criatura havia estat batejada abans d’arribar-hi, una publicació molt encertada, perquè sembla ser que, actualment, les llistes que donaren peu a aquestes dades s’han perdut. Segons això, entre 1701 i 1800 van ingressar a l’hospital de Girona 399 infants sense pares coneguts, amb fe d’haver estat batejats a Olot. És a dir, una mitjana d’unes quatre criatures a l’any. Després d’Olot, la població de la Garrotxa que durant el segle XVIII més expòsits envià a Girona amb constància de ser batejats en el lloc, fou Besalú, que en cent anys n’hi arribà a enviar 114. A molta distància venien Santa Pau (59 fills de ventura en tot el segle), Argelaguer (39), Montagut (29) i Sant Feliu de Pallerols (29). En total al llarg d’aquell segle, dels 9.025 expòsits que havien estat batejats fora de les parròquies de Girona, 959, uns nou o deu a l’any, procedien de les poblacions que conformen l’actual comarca de la Garrotxa (serien 976 si hi comprenem els pobles de la Garrotxa que ara formen part d'altres comarques). 

El 1762, en aquesta cadena de pas de poble en poble per a fer arribar uns expòsits a Girona, els de Palol de Revardit trencaren la consuetud i feren tornar a Olot, segons la reclamació que en féu l’Hospital de Sant Jaume, “dos ninyos recién nacidos, exponiendo la tierna vida destos innocentes a las contingencias del camino, y a todo desabrigo y desemparo”, cosa que era “contra lo que tan justamente se ha practicado hasta ahora, contra caridad y contra el beneficio público a que todos los pueblos están obligados”. No queda clar a qui adreçaven la reclamació els administradors de l’hospital, però la resposta vingué de Girona de forma taxativa, dient que els pobles que es trobaven en el camí d’Olot a Girona “recibirán y conducirán a esta ciudad [de Girona] y al hospital de ellos todos y qualesquier enfermos y ninyos expósitos que les condusgan o entreguen qualesquier otros pueblos”, sota pena de 25 lliures.

Peu de la porta de l'Hospital de Sant Jaume d'Olot
No costa gaire d'imaginar-nos les pèssimes condicions sota les que les pobres criatures de poques setmanes, o inclús de només dies, havien d’afrontar aquest viatge, que s'allargassava pels tràmits a fer entre poble i poble. El desembre de 1796 es va publicar una reial cèdula amb mesures de protecció dels expòsits, vist que un anterior decret de 1794, que reconeixia als expòsits igualtat de condicions en l’exercici de qualsevol professió, quedava en paper mullat perquè molts pocs d’aquests arribaven a l’edat de poder treballar. La mateixa reial cèdula denunciava les grans distàncies que les criatures abandonades havien de recórrer fins arribar a un centre d’acolliment, “siendo a más tratados en estas largas conducciones casi por precisión con tan poca piedad y humanidad, que unos llegan muertos y otros sin esperanza de recobrarse”. El dia 21 de març de 1770 va morir a l’hospital d’Olot una nena de nom Maria Teresa, filla de pares incògnits, de només entre 4 i 6 dies d’edat. La dada ens diria poc si no fos perquè el mateix llibre on s’inscrigué aquesta defunció, guardà gairebé per casualitat la fe de baptisme d’aquesta nounada. Per ella sabem que era de Camprodon, filla efectivament de pares incògnits, i que havia estat batejada en aquesta població del Ripollès el dia 18 de març. Vol dir que només un o dos dies després d’haver nascut, la criatura va ser trasllada en ple mes de març i pels camins de muntanya, de Camprodon a Olot (adreçada, possiblement, cap a Girona), on, arribada fins aquí, la vida, que no havia fet més que començar, va dir que ja n'hi havia prou. 

Les partides de baptisme dels fills de ventura es limiten, com totes les altres, a registrar qui va batejar-lo, quins noms se li posaren, i quins foren els indispensables padrins espirituals d’aquesta cerimònia, amb la mínima indicació de ser fill de pares incògnits, en el lloc de la partida on habitualment constaven els noms dels pares. Però no hi ha mai cap indicació respecte de les circumstàncies o el lloc en què fou trobat el nadó. Per aquesta banda, doncs, és impossible ara de reconstruir les raons que haurien portat a una maternitat tan llastimosa. Tampoc no sembla que es pugui establir una relació entre els anys en què el nombre de fills de pares desconeguts batejats a la parròquia de Sant Esteve d’Olot supera el doble de la mitjana anual (11 nadons en els anys 1717, 1739 i 1740, 10 en l’any 1753 i 12 en el de 1770) i la presència un temps abans de tropes establertes transitòriament a la vila, perquè hi ha una mica de tot. Una de les poquíssimes partides de baptisme d’una criatura de pares desconeguts que ens aporta una dada, és la d’un nen que va ser batejat a la parròquia olotina de Sant Cristòfol les Fonts el 1788, en la que el rector de la parròquia va anotar a continuació de “fill de pares incògnits”: “però la mare diu és filla de Molló y no té domicili fixo y se és trobat en la parròquia de Sant Cristòfol las Fonts”. La pobresa, la misèria, heus ací el panorama que no costa gens de desvelar al darrere de la desventura d’aquests fills de ventura. Com en aquesta anotació que hom troba en el llibre d’albats de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 28 mars de 1735 fou enterrat en dita iglèsia un albat minyó fill de una pobre dona que, acaptant, parí en la casa del Cullell".

I què, sinó, hi ha també al darrere d'altres casos de minyons sobreviscuts als seus primers anys de vida, però sense haver-se pogut alliberar de la seva misèria originària. El llibre d’òbits de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot en recull alguns, com el d’una noya de sinch a sis anys, la qual trobaren quasi morta de fam, y se diu és de Roca Corba”, morta el 1725, passats deu dies, o el d’un minyonet de sis anys que havia dit ser de Surroca, i el d’una nena de també sis anys que havia comparegut a l’hospital dient que era de Vallfogona, morts tots dos, al cap de poc, el 1730. 

El 1772 els regidors olotins varen sol·licitar al rei de poder aprofitar per a Olot l’herència que Antoni Llopis havia atorgat als jesuïtes perquè fundessin un col·legi a la vila. Expulsats del regne els jesuïtes, els seus béns (i, per tant, l’herència Llopis) havien quedat segrestats. Els regidors d'Olot demanaven que es poguessin destinar per a millorar l’ensenyament de la vila, acabar algunes obres de l’església de Sant Esteve i, sobretot, per a la construcció d’un hospici. Aquest nom, però, no ens ha pas de confondre, ja que els destinataris de l’hospici no haurien pas de ser la mainada desvalguda, sinó la multitud d’adults d’un i altre sexe que vagaven pel país malvivint d’almoines o de recursos ocasionals, i que es volia que, degudament recollits a l’hospici, servissin per al treball i el progrés de les manufactures locals. Sí que és cert que en les primeres previsions que es van fer el 1772, es considerava (segurament que de forma exagerada per donar més força a la sol·licitud) que en dit hospici “se recluirán quando menos 400 individuos de ambos sexos de la edad de 8 a 12 años que andan vagantes sin que sus padres, los que los tienen, ni otras personas puedan darles educación ni destino utiloso a la patria”, però tota la idea posterior de l’hospici girà sempre a l’entorn dels adults anomenats, segons la terminologia de l’època, “vagos y malentretenidos”. L’edifici, sí que es va fer, i encara avui dia constitueix un immoble que destaca per les seves grans proporcions a tocar de l’Olot antic, de mides més mesurades. Però no va arribar a funcionar mai com a tal. On sí que ho féu fou a Girona, amb hospici fundat formalment el 1776, al que passarien a integrar-se, a partir d'haver fet els quatre anys, les criatures sense pares que en aquesta edat encara romanguessin sense adoptar a l'Hospital de Santa Caterina de la mateixa ciutat.

Tampoc no es va fer efectiva a Olot la proposta que el 1790 va formular el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, de diversificar les cases d'expòsits en el territori del seu bisbat, creant, segons paraules seves, "tres casas de expósitos, una en la villa de Figueras que contiene el Ampurdán y raya de Francia, otra en la villa de Olot para la Montaña y otra en la villa de Canet de Mar para la Marina", deixant l'hospital de Girona només per a la resta (vegeu Miquel Borrell i Sabater, Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, 2002, p. 248-249). La destinació dels fills de ventura d'Olot i comarca seguí essent per tant, de forma invariable al llarg dels anys, el seu trasllat a les institucions gironines, amb la càrrega, a coll, del feixuc farcell de les seves penalitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada