dilluns, 3 de juny de 2013

Aprendre un ofici al segle XVIII

L'ofici, la professió de cadascú, abans no només era cosa de la feina, sinó que marcava socialment l’individu i la seva família. Ser fuster, paraire, botiguer, blan- quer, courer o d’altres determinats oficis, era viure incorporat a una marcada estructura gremial que sobre- passava el mer ofici, per a incidir també en la vida dels agremiats, en els seus vessants corporatiu, assistencial, religiós i festiu. Quan s’anomenava algú, mai no es deixava de dir-ne també el seu ofici, que era tant com expressar l’entorn social que acompanyava la persona. "Testimonis són Francisco Vial serraller y Joan Llorens fuster...", diu un instrument notarial de 1775, com podríem esmentar qualsevol altre document de qualsevol any, en què hi surtin noms. Rèmora d’aquesta vella manera de fer (del tot impensable en els temps que ara corren), fins no fa massa en el document d’identitat que tots tenim, encara hi figurava, dins del conjunt de dades d’identificació, un espai on s'indicava la professió del titular.

Res d'estrany, doncs, que en el segle XVIII –en herència dels segles precedents– l’aprenentatge d’un ofici tingués un doble vessant, adquirir els coneixements i les tècniques per a la pràctica d’aquesta feina, i a la vegada anar complint els passos que portaven cap a la integració en la col·lectivitat gremial i social de l’ofici. Una cosa no podia separar-se de l’altra. Qui no ho fes així, per més que la seva experiència l’hagués fet destre en l’ofici, mai no constaria com a tal, sinó com a simple “jornaler” o “treballador”, i no li seria gens fàcil pretendre exercir la professió al marge de l’estructura gremial, que ho consideraria un intrusisme.  A mida que va anar avançant el segle XVIII, aquesta vella manera d’entendre la faceta laboral de cadascú començà a trontollar, en benefici d’un exercici més lliure de les professions, en una batalla, però, que no es decantà cap aquesta banda fins ben entrat el segle següent. 

A Olot, al segle XVIII, les coses no passaven pas de forma diferent a com ho eren a la resta de viles i ciutats. Aquí i arreu, l’aprenentatge d’un ofici es feia a l’empara dels gremis que, en les seves ordinacions o reglamentacions, dedicaven una molt llarga part dels seus capítols al tema dels aprenents i de com ho havien de fer per a poder, al terme del seu aprenentatge, acabar essent reconeguts i admesos com a mestres en l’ofici. Metodològicament, la formació en un ofici es feia de forma empírica, posant-se de jove a treballar durant un llarg temps al taller d’un agremiat, de qui el vailet n’aniria aprenent i assimilant les maneres i els secrets de l’ofici. No disposem de totes les ordinacions dels gremis olotins i de les seves modificacions fetes al llarg del segle XVIII, però sí de bona part d’elles. Entre els diversos gremis olotins hi havia diferències de matís, però en tots ells aprendre un determinat ofici comportava aquest seguit de passos:

1. Posar-se d'aprenent. Cap als quinze anys ja era moment perquè el vailet que volgués anar per ofici reconegut, es posés d’aprenent a casa d’algun mestre en aquell ofici. A Olot mateix o marxant-ne fora, de la mateixa manera que de fora en venien cap a aquí. El 1760 Joan Campdedeu, fill d’un pagès de Sant Cristòfol les Fonts, es va posar d’aprenent a casa de Francesc Mercader, teixidor de lli de Riudaura. Es filava prim, perquè d’aquest acte se’n feia un contracte notarial d’afermament. Amb aquest document públic, qui anava per aprenent –en el nostre exemple, el jove Joan Campdedeu– prometia obeir i respectar el mestre i la seva família “en tots los preceptes y mandatos lícits y honestos, y que no faré robo algun ni consentiré en aquell” i no marxar de la casa del mestre en l’ofici “sens llicència, lo que si faré puga pèndrerme o ferme pèndrer y pres tornarme a sa servitut, y si me·n aniré y no tornaré prometo pagarli la despesa de un sou y sis diners de moneda barcelonesa per quiscun dia de tot lo temps que faltaré; prometent més avant refer dia per dia de ma ausència per tants quants ne estaré”. Per la seva part, Francesc Mercader l’acceptava per deixeble, “ensenyarli dit ofici com millor podré y ell voldrà o podrà apèndrer, y dit temps durant prevehirlo en menjar y bèurer, tant en sanitat com en malaltia, segons la mia y sua qualitat y condició bé y discentment”. I perquè l’admissió es considerés com a tal, l’aprenent –o si aquest no ho feia, el mestre que l’acollia– havia de començar a esquitxar al gremi corresponent la primera d’un seguit de taxes que anirien venint. En el cas del gremi de fusters, pintors, dauradors i altres, d'Olot, aquesta taxa d'aprenentatge era, el 1766, de 8 sous en moneda de plata. 

2. El període d'aprenentatge i de pràctiques. El període d’aprenentatge tenia dues etapes. En la primera, d’uns tres o quatre anys de durada (segons el gremi), el candidat era pròpiament un “aprenent”, que a partir de feines merament auxiliars al costat dels que sí que en sabien, s’aniria introduint en l’ofici, però sense arribar a exercir-lo. La segona etapa, més curta (en general, entre un i dos anys), l’aprenent passava a ser un “fadrí” (en els textos castellans, “mancebo”) que ara sí que ja es dedicaria a practicar l’ofici, encara, però, sota la vigilància del mestre. Tal i com hem vist en l’anterior contracte d’afermament de Joan Campdedeu, durant una i altre etapa es feia vida a casa del mestre, menjant-hi i dormint-hi, unes càrregues que el mestre compensava amb els beneficis que obtenia de l’auxili de l’aprenent. Les condicions domèstiques dels aprenents ens són desconegudes. Només ocasionalment n’apareix alguna indicació, com ara en l’inventari dels béns del paraire Francesc Bellart d’Olot, fet el 1796, on consta, entre les dependències de casa seva, la “cambra dels aprenents”. Les ordinacions del gremi de fusters d’Olot de 1766 preveien una única excepció a aquesta obligació de fer contínua habitació a casa del mestre, i era en el cas que l’aprenent fos casat, situació en la que prevalia la cohabitació conjugal. Només en les noves ordinacions fetes pels blanquers i assaonadors d’Olot cap a 1758 es remarca l’obligació gremial de fer un seguiment dels aprenents: “se deven dar cuentas todos los años del resultado de aprendices y mancebos”. En el pas d’aprenent a fadrí tocava tornar a pagar una taxa al gremi, que en l’exemple anterior del gremi de fusters, pintors, dauradors i altres, de 1766, ara era de 10 sous de la mateixa moneda. 

3. La certificació del temps d'aprenentatge. Acabat el temps d’aprenentatge i de pràctiques, el mestre en l’ofici que havia tingut el vailet a casa seva li estenia una certificació dient que tot havia anat bé, i que n’havia après un munt. Un parell d’exemples: el certificat fet el 1770 per Joan Bach y Soler, mestre paraire, deia del seu aprenent que “Francisco Prat, parayre de dita vila de Olot, ha estat en ma casa tres anys per aprenent y un per fadrí, en lo qual temps se empleà ab lo degut cuydado en apèndrer dit offici de parayre, menjant, bevent en la mateixa casa al igual que ma família, y dormint en aquella, aportantse bé y ab tota fidelitat"; en el que va fer el 1783 Ignasi Fontfreda, paraire d’Olot, a favor del seu aprenent Pere Sala, de Setcases, acreditava d’aquest que “ha servit a mi y a ma família bé y lealment (…), estic plenament content y satisfet per haver dit Pere Sala cumplert a tot lo que és estat de sa obligació com a bo y fidel aprenent”. 

4. L'examen de la confraria o gremi. Però amb això encara no n’hi havia prou perquè el fadrí pogués exercir pel seu compte l’ofici après en aquests anys. Abans d’això, els gremis exigien passar un examen pràctic amb el que dos altres mestres de l’ofici verificarien que de saber-ne, certament que n'havia après. 

A). L'examen. Com en els passos anteriors, la casuística diferia entre uns i altres gremis. Els corretgers d’Olot, en les seves ordinacions de 1724, eximien d’examen els fills i hereus de mestre confrares; els fills externs o segons de dits mestres havien de fer, a tall d’examen, “passar talant una correja de ganya”; els casats amb filles de mestres “fer una cabessada de brida a la portuguesa y un pitral de cavall”, mentre que per a la resta dels fadrins l’examen consistia a “fer una cabassada de brida a la portuguesa, un adrès de sella de cavall, una cabessada dobla cusida y uns borreguins ab rudillera”. Més genèriques eren les previsions del col·legi d’adroguers, confiters i cerers que es volia formar a Olot el 1731, que en el seu projecte d’ordinacions es limitaven a dir que els examinadors “irán preguntando al examinante sobre las difficultades y prácticas del arte, tanto de droguero, confitero y serero, y de sus composiciones según sus conciencias”. Les ordinacions del gremi de fusters, escultors, pintors i pentiners d’Olot que van ser refetes al voltant de la dècada dels anys 80 del segle XVIII, manaven “que los mancebos que querrán passarse maestros de dicha cofadría o gremio, deberán hacer doze trasas cada uno en presencia de los examinadores” i, a més, “una pieza elegidora por los prohombres” del gremi; acabat l’examen, es comprovaria la qualitat de “dichas trassas y pieza, y si están hechas según arte y hallándolas bien hechas,  se les deva dar la plaza de maestro". 

B). Les taxes. Amb l'examen, tocava tornar a pagar al gremi i als examinadors per la seva feina. La taxa a pagar pel candidat variava segons el gremi, però també segons si qui s’examinava era fill o parent pròxim a algú que ja fos mestre agremiat, que en aquest cas sortia a més bon preu. Les taxes establertes pel gremi de blanquers i assaonadors d’Olot el 1722, eximien de pagar als hereus d’un mestre; els altres fills de mestre havien de pagar una lliura de cera a la confraria; als casats amb filla de mestre els tocava pagar tres lliures moneda de plata i el salari dels examinadors; i per a la resta de fadrins sense parentiu amb cap mestre confrare, la taxa era de sis lliures de moneda de plata i el salari dels examinadors.  En les ordinacions dels fusters, pintors, dauradors i altres, de 1766, els fills de mestres i qualsevol casat amb filla hereva havien de pagar una lliura de ciris de cera blanca a la confraria; els fills de mestre no hereus i qualsevol que estigués casat amb filla de mestre que no fos l’hereva, 20 lliures de plata; i tots els altres, 40 lliures de plata; a més, però, tots els que feien l’examen, independentment del seu grau familiar amb un mestre de la confraria de Sant Josep, havien de pagar cinc sous de plata a cada un dels dos examinadors, i dues lliures de llapis per a cada un dels examinadors, dels pabordes, de l'andador i dels de la sisena del gremi. 

C). Més coses sobre l'examen. Ara era també el moment en què qui volia passar-se a mestre com a colofó al seu aprenentatge, havia de complir amb un requisit que si avui ens sembla desencaixat, llavors era d’allò més natural: presentar al gremi o confraria una fe de baptisme i de ser fill i nét de cristians antics i nets, el que en termes castellans era expressat pels promotors del col·legi d’adroguers, confiters i cerers d’Olot el 1731, dient-ne “la auténtica de limpieza de sangre de él, de sus padres y abuelos inclusive”.  En un altre ordre de coses, quan entre els anys 1786 i 1788 la confraria de Sant Marc d’Olot, del gremi de blanquers, va fer proposta d’unes noves ordinacions, l’Ajuntament d’Olot hi presentà diverses observacions, una de les quals obria les portes perquè el candidat que, havent estat examinat pel gremi, no estigués conforme amb els resultat de l’examen, hi pogués recórrer: “si de la deliberación de los prohombres se sintiese agraviado el mancebo examinado, deberá éste tener facultad de apellar por ante el Bayle Real de la villa, a quien le será lícito nombrar de oficio dos otros examinadores imparciales, para aprobar o reprobar el mancebo". 

5. L'admissió com a mestre al gremi o confraria. Un cop passat l'examen, arribava per fi el moment d’ingressar a la confraria com a mestre i de poder participar, ara ja sense restriccions, dels beneficis de la seva organització i dels seus privilegis a l’hora d’exercir la professió. També aquest pas quedava protocol·litzat a cal notari com a escriptura de mestratge. A tall d’exemple, el 1774 els sobreposats de la confraria dels paraires, atenent la resolució presa per la vint-i-quatrena, admeteren “a Barthomeu Casals, jove parayre de la expressada vila, per rahó de haver presentat certificat jurat en deguda y autèntica forma de son amo, de haver estat tres anys per aprenent, un per fadrí, y examinat per Esteve Mirambell y Francisco Isglèsias, també mestres parayres y examinadors elegits per la mateixa confraria, y haverse trobat hàbil segon quedan assegurats”; en conseqüència, se’l beneficiava de “tots los drets y prerrogativas, que per consuetut antigua gosan tots los mestres parayres de dita confraria en esta dita present vila, ab la condició empero, que aquell hage de cumplir per sa part lo que correspon a semblants mestres”. De forma semblant a com hem anat veient en els passos anteriors, Casals també aquesta vegada hagué d’abonar una altra taxa, la d’entrada al gremi o confraria, que fou de 6 lliures barcelonines.
* * * 
En alguns oficis l'aprenentatge no quedava resolt a Olot mateix, sinó que ho acabava essent a Barcelona. És el cas dels argenters, de resultes de la forta càrrega de privilegis amb què havia estat afavorit el gremi d’argenters de Barcelona, que havia aconseguit tutelar l’exercici d’aquesta professió arreu de Catalunya (amb unes poques excepcions, entre les que no hi havia Olot), i era ell qui examinava i qui atorgava els mestratges. A part dels oficis de caràcter manual, també seguien el model de la figura de l’aprenent algunes altres professions que la nostra visió moderna en les fa suposar integrades en una institució docent i amb una forta càrrega d’estudi. Entre aquests hi havia els apotecaris, que també n'havien d'aprendre posant-se d'aprenents en una oficina de farmàcia, si bé al final del seu període d’aprenentatge necessitaven quedar reconeguts pel Protomedicat, una institució vinculada a la Corona, les funcions del qual, a partir de la seva reforma el 1766, quedaren limitades, precisament, a validar els coneixements adquirits pels futurs apotecaris durant les seves pràctiques i a supervisar els establiments catalans de farmàcia de fora de Barcelona. Un dels farmacèutics olotins més reconeguts, Francesc Bolòs i Germà, el 1789 passà a Barcelona per aprendre l’ofici durant quatre anys a la farmàcia de Jaume Carbonell. Tot i uns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, aquests estudis no es constituïren com a tals fins el 1806, quan fou creat el Col·legi de Farmàcia de Barcelona. També els cirurgians es formaven fent d’aprenents al costat d’un cirurgià reconegut. El 1721 el cirurgià Bernat Vilar certificà que Pau Gibert, de Figueres, era hàbil en l'ofici "por haber tenido dicho Pablo Gibert sinco años en mi casa y tenerlo en todo este tiempo bien experimentado en dicho arte de cirurgia". Però la situació en aquest ofici canvià del tot a partir de 1760, quan va ser creat el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, per on, en endavant, necessàriament hagueren de passar els olotins que desitgessin fer-se cirurgians. 

Cap al darrer terç del segle XVIII algunes coses començaren a canviar, i la formació dels futurs homes d’ofici provà viaranys nous. A Olot, en la introducció de la manufactura del gènere de punt de cotó fet a màquina, o en la de les indianes, s’aprofità que eren activitats no controlades pels gremis per a trencar els vells esquemes i fer camí cadascú pel seu compte. I llavors es pensà, en correspondència amb l’esperit il·lustrat d’aquell temps, que la formació dels seus artesans no només era cosa de pràctica, d’experiència a peu de taller o d’obrador, sinó que requeria també d’una base teòrica, d’un centre d’instrucció on el jovent pogués preparar-s’hi. El 1783 s’obria a Olot “una escuela de dibujo para instrucción de aquella juventud y aumento de las fábricas hallí establecidas”, segons s’expressava en aquell moment. Un important pas qualitatiu en l'aprenentatge dels oficis i de les arts.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada