dilluns, 25 de febrer del 2013

33. L'orgue de Sant Esteve d'Olot en el segle XVIII

Gravat genèric sobre un orgue i les seves parts, s. XVI
La major part de les esglésies de la Garrotxa havien comptat, algunes des de segles, amb un orgue amb què interpretar i acompanyar la música litúrgica. Però les malvestats patides, especialment en la darrera guerra civil, han fet que cap d'aquests grans i rics instruments no hagi arribat fins als nostres dies. Diuen que a la diòcesi de Girona només queden quatre orgues anteriors a 1936 (cap d'ells a la Garrotxa), una situació que revela la important pèrdua patrimonial soferta en aquest sentit. En canvi, s'han preservat alguns dels arxius musicals, que ens donen accés a composicions creades o interpretades pels que en foren els seus organistes. La recent edició de l'inventari del fons musical de l'església parroquial de Sant Esteve d'Olot, degut al rigorós treball de Josep Maria Gregori i de Carme Monells (Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2012, CLXIX + 1.119 p.) dóna fe de la importància del fet musical a la nostra comarca, al redós de les capelles de música i dels orgues de les seves esglésies. En la introducció a aquest inventari, se'ns dóna una més o menys extensa biografia dels 14 organistes que exerciren a Sant Esteve d'Olot des de mitjans del segle XVI fins a 1943. Però de l'instrument, de l'orgue, no sempre ens hi és referit el seu historial, especialment en el segle XVIII. Tot seguit intento d'esbossar-ne les dades bàsiques de les seves vicissituds.

Les primeres notícies d'un orgue a l'església de Sant Esteve d'Olot són de 1549, quan l'Ajuntament d'Olot contractà amb el mestre d'orgues Lluís Balli, que llavors residia a Girona, la fàbrica d'un orgue amb destinació a l'església. A principis del segle XVII l'orgue va ser refet de bell nou, a càrrec també de l'Ajuntament d'Olot, que ho pagà en tres terminis, en els anys 1603, 1605 i 1607. Si bé consta que es preservà la part de la caixa exterior on hi havia l'escut d'Olot, semblaria que es tractà d'un orgue nou, perquè més d'un segle després, l'ajuntament encara guardava "los inútiles despojos del antiguo órgano" (que hauria de ser el de 1549). Podria tractar-se d'aquest orgue d'inicis del segle XVII l'obra que al 1601 havia fet a Olot el mestre d'orgues de Solsona Francesc Bordons. L'orgue hagué de ser reparat en els anys 1660 i 1678-1679.

En l'arrencada del segle XVIII l'església de Sant Esteve d'Olot es trobava immersa en unes importants obres poc conegudes que comportaren la construcció de nou de les capelles de la banda de tramuntana (entre elles, la del Roser) i d'una nova sagristia. Aquestes obres afectaren l'orgue, que al 1704 va haver de ser reparat i renovat amb tres registres nous pel carmelita Fra Joan Molina, a qui l'ajuntament pagà 150 lliures barcelonines. Però la construcció de les noves capelles i el desig que aquestes poguessin lluir bé, va acabar determinant que es canviés de lloc l'orgue, unes maniobres fetes al 1707 sota la supervisió del mateix Fra Molina i que en bona part sufragà l'adroguer Pere Santaló. Els rebuts d'aquesta nova instal·lació no només parlen de "mudar la orga", sinó també de fer-hi una escala "per entrar y axir dins ella" i de l'adquisició de bigues, cairats i d'unes cortines, així com de la reparació de "la volta aont estava la orga". Passats uns anys, al 1754, el qui era organista de la parroquial, Baltasar Fontfreda, va tenir cura de fer-hi un repàs i afinament.

A partir de 1750 s'emprengué la gran obra d'ampliar de forma considerable l'església de Sant Esteve. L'ampliació va ser feta sobretot per la part del presbiteri i per la banda de tramuntana, precisament on hi havia l'orgue. De moment la nova paret d'aquesta banda es va anar alçant fora del vell temple, que de mica en mica quedà englobat dins de la nova volta de l'església. El 1761 tocà, per tant, d'enderrocar les parets velles, i davant del perill "que habría de cayer un pedazo de bóveda sobre él y destruyrle", l'orgue va ser desmuntat i guardat a la casa de l'ajuntament fins que es pogués tornar a muntar al temple. Aquest parèntesi durà entre la primavera i el setembre d'aquell 1761. El restabliment de l'orgue a la nova església va confiar-se al mestre orguener Antoni Boscà, de Barcelona, per un import de 166 lliures, 13 sous i 4 diners, i amb l'obligació, a més, de "ajustar en él un registro secreto nuevo, y hazer las manchas nuevas por ser inútiles las del órgano viejo". L'orgue va quedar instal·lat en part de la capella del Sant Nom de Jesús (en la que ara hi ha la Mare de Déu dels Dolors), a una certa altura. 

Però després d'un segle i mig d'existència, sembla que l'orgue ja no donava tant de si. De fet, quan es pactà amb Antoni Boscà la reinstal·lació de l'orgue a l'església, es digué que l'orgue era "muy viejo y desconcertado". Només tres anys després dels treballs de Boscà, el mestre de la capella de música d'Olot, Josep Carcoler, i l'organista Josep Castelló es referien a aquest instrument no com a orgue, sinó com a una simple cadireta "que se compuso de materiales y flautas viejas del órgano que havia en la parroquial iglesia antes de su reedificación". Al 1769 es va encarregar a Joan Pere Cavallé, mestre constructor d'orgues de la vila occitana de Galhac (Gaillac, en diuen els francesos), a tocar d'Albí, i que en aquells moments treballava a Catalunya, que juntament amb els olotins Jaume Diví, fuster-escultor, i Joan Coderch, mestre d'obres, fessin un pressupost del que costaria un orgue nou, proporcionat a les noves dimensions de la principal església olotina. Van ser de l'opinió que vindria a costar uns 70.000 rals, més o menys. 

Començaria, per tant, una llarguíssim batalla per aconseguir el finançament per a un orgue nou, batalla que no es resoldria fins ben bé un segle després. Un primer problema era que l'Ajuntament d'Olot, que en altres ocasions s'havia fet càrrec de les despeses i manteniment de l'orgue parroquial, ara veia com el Consell de Castella, en una operació de control de les hisendes municipals empresa a partir de 1760, li prohibia dedicar recursos a aquesta mena de despeses. Tant al 1765 com, novament, al 1771, es va demanar que el Consell autoritzés destinar alguna cosa a la compra del nou orgue, però sempre la resposta de Madrid fou negativa, perquè deien haver-hi d'altres prioritats de despesa per als diners municipals. 

Hi havia els recursos propis que tenia l'Obra de l'església de San Esteve, però tampoc no es podia cercar la solució per aquesta banda, perquè les obres d'ampliació de l'església havien costat molts diners i no només no estaven encara acabades (calia fer la façana, els campanars, etc.), sinó que certs defectes de construcció van causar al cap de ben poc unes esquerdes que reclamaren fons per a obres de consolidació. El 1772 s'intentà que alguna cosa del llegat d'Antoni Llopis pogués servir per al nou orgue, però tampoc no es reeixí en aquesta via. Antoni Llopis havia deixat els seus béns perquè els jesuïtes obrissin un col·legi a Olot, però, amb l'expulsió d'aquests religiosos del Regne al 1767, aquests béns havien quedat a mans de l'Estat.

Mentrestant, els defectes de construcció que afloraven en el temple de Sant Esteve sembla que no foren aliens al fet que al 1777 es canviés de lloc l'orgue, no sense una certa polèmica sobre si era convenient o no de fer-ho. Després "de un maduro examen de todas las circunstancias que devían tenerse presentes por la poca seguridad de las paredes de dicha iglesia", una comissió formada pel mestre de capella, l'organista, un constructor d'orgues (de qui no en sabem el nom) i un mestre d'obres, determinà que el millor lloc on tenir-hi l'orgue era "sobre la puerta principal de la expressada iglesia, ofreciendo el factor del órgano, por el caso de no salir bien las voces y no dar el eco que corresponde, transportarlo a sus costas en el mismo sitio en el que aquél se hallava".

Al 1787 l'organista Josep Castelló tornà a exposar les mancances amb què es trobava l'església de Sant Esteve en matèria d'orgue. Segons declaració seva, es podia ben dir que el temple no tenia un orgue (ell usa el femení, una orga), "pues solo existe un principio de ella, vulgarmente dicho cadireta, la que al tiempo de la construcción del actual templo se compuso de las flautas menos rotas que se hallaron en el órgano que havía en la antigua yglesia por haverse de precisión tenido que componer algún instrumento para acompañar el coro, pues se tenía en aquella sazón la esperanza de construhir un entero órgano que no se ha podido conseguir por falta de medios y caudales de la Obra, hallándose ya en el día dicha cadireta o principio de órgano en estado de no poderse tocar, por hallarse descompuesta".

Precisament un any abans d'aquestes paraules de Castelló, el 1786, l'Ajuntament d'Olot havia intentat una via inèdita per a poder sufragar el nou orgue que es reclamava. L'abat de Besalú percebia de la parròquia d'Olot unes rendes decimals i de primícia. Es demanà al Consell de Castella que una tercera part d'aquestes rendes senyorials poguessin quedar-se a Olot en auxili de les obres de consolidació de l'església de Sant Esteve i per a l'adquisició d'un orgue nou. No cal dir que l'abat de Besalú mogué cel i terra perquè això no fos concedit, amb tota mena d'arguments, entre ells negant que Sant Esteve d'Olot estigués necessitat d'orgue, "pues lo tiene corriente y se hizo al mismo tiempo que su fábrica o reedificación, aprovechando los flautados y otras piezas del antiguo que havía", tot atribuint la petició d'orgue nou a una dèria de l'organista Mn. Castelló, "empeñado en que se haga mucho mayor completo a toda costa". Mentrestant, alguna cosa es va fer per millorar l’orgue, de la mà de l’organer Jordi Vullen, a qui el 1788 els Obrers de Sant Esteve li pagaren 50 lliures “en bon compta per mon treball de aber adobat, llimpiat y afinat lo orga o cadireta de dita iglésia, com també las manxas y pagat lo fuster i manxador i lo demés se me satisferà quand jo tornaré donat un repàs y refinat dita cadireta”. 

Pel que fa a la idea d'un nou orgue, el bisbat de Girona féu costat als olotins en aquesta seva pretensió d'aplicar a les necessitats de l'església de Sant Esteve la tercera part de les rendes que d'aquí en treia l'abat de Besalú. Al 1791 fins i tot aventurava el pressupost del nou orgue en unes 2.000 lliures barcelonines, una quantitat suficient, perquè "en muchas yglesias de este obispado se han hecho órganos por este precio". Però tot s'anà dilatant. I vingueren les guerres Gran i del Francès, passades les quals el plet entre Olot i Besalú seguia encara viu i sense resolució per part del Consell de Castella. Finalment, al 1818 s'arribà a un pacte entre l'Ajuntament d'Olot i el monestir de Besalú, pel qual l'Obra de Sant Esteve d'Olot percebria 700 lliures anuals de les rendes que l'abat treia del terme parroquial. Paradoxalment, tot i que hi havia acord, el que no hi hagué fou orgue nou, embrancada com es trobava l'Obra en d'altres despeses. 

Per parlar de l'estrena d'un nou orgue –el tercer dels que ens són conegutscaldria encara esperar al 1857, gràcies a l'interès de Mn. Miquel Calvila, que va buscar diners sota les pedres perquè fos una realitat. És aquest orgue, àmpliament renovat el 1901, el que va ser destruït en l'any 1936.

dimarts, 12 de febrer del 2013

32. El que costà a Fra Rafael de Subirà i de Còdol fer-se monjo a Besalú (1780)

Església del monestir de Sant Pere de Besalú
No gaire abans de 1780 va ingressar en el monestir de Sant Pere de Besalú, Rafael de Subirà i de Còdol. Era germà del baró d'Abella de la Conca, Antoni, el qual, però, tenia fixada la seva residència a Graus, a l'Aragó, vila des d'on vingué el seu germà Rafael quan es va presentar a Besalú. Qui conegui Graus sap com és remarcable la seva plaça Major, amb cases que presumeixen de riques façanes. Precisament una d'elles és l'anomenada Casa del Baró, perquè era la del baró d'Abella, el germà del nostre protagonista. 

Rafael, doncs, decidí d'ingressar en un monestir que li queia un xic lluny, a Besalú. Pertanyia a la petita noblesa rural i, en aquests casos, els lligams familiars solien fer poc refús a les distàncies. No en sé dir el parentiu, però el 1796 va ser nomenat abat del monestir de Ripoll fra Francesc de Còdol i de Minguella. Els monestirs solien atreure els fills de la noblesa, mentre que als convents hi feien cap els membres de famílies més senzilles. Al segle XVIII a la Garrotxa hi havia, amb comunitat, un monestir (el de Besalú, benedictí) i dos convents (els dos a Olot, un de carmelites i un altre de caputxins), tots tres masculins.

A diferència del que llavors era força comú entre els monestirs catalans que, com el de Besalú, pertanyien a la Congregació Claustral Tarraconense, Rafael de Subirà i de Còdol no va fer el seu noviciat al monestir de Sant Pau del Camp, sinó a Besalú mateix. És per això que no figura en la relació de professions benedictines fetes en aquell monestir barceloní que fa molts anys va publicar Jordi M. Riera (Catalonia Monastica, v. I, Monestir de Montserrat, 1927, p. 241-294). Això mateix ens priva ara de saber la data exacta del seu ingrés a Besalú. Però, com he dit, el 1780 no deuria haver fet massa que havia acabat el seu noviciat. Recordem de passada que "noviciat" és un terme del llenguatge eclesiàstic. Es refereix a l'any de prova a què se sotmet un candidat a ingressar en un orde religiós, durant el qual es veurà si és idoni o no per a seguir la vida religiosa. L'any de noviciat s'inicia amb la cerimònia de la presa de l'hàbit propi de l'orde, i acaba, si tot ha anat bé, amb la professió dels vots religiosos i la plena incorporació al monestir.

Però fer-se monjo benedictí en l'època en què ho féu Rafael de Subirà i de Còdol no sortia pas de franc. Com que mentre fos novici encara no pertanyia a l'orde, s'entenia que les rendes del monestir no podien pas fer-se càrrec de la seva manutenció i vestit, sinó que era al propi interessat o a la seva família, a qui pertocava de subministrar o de pagar tot allò que li fos necessari i que, com veurem, no era gens ni mica poca cosa. També en aquest punt hi havia diferències entre els ordes religiosos, però ara no hi entraré pas. 

En el cas de Rafael de Subirà i de Còdol, les despeses del seu any de noviciat al monestir de Sant Pere de Besalú van anar a càrrec del seu germà Antoni, el baró d'Abella. Aquest, un cop el seu germà hagué acabat el noviciat i era ja monjo a tots els efectes, volgué protocol·litzar el compte de diners i robes que havia esmerçat en tot aquell any a favor del seu germà Rafael, i que aquest reconegué haver rebut. És previsible que el baró actués d'aquesta forma amb la intenció, arribat el cas, de deduir aquesta despesa dels drets paterns o materns que poguessin correspondre a Rafael i que haurien d'ingressar, en concepte de donació, a les arques del monestir. Els cànons de l'Església impedien als monestirs rebre herències dels novicis, per evitar que amb això es condicionés la llibertat amb què la comunitat hauria de decidir si el novici era apte o no per a la vida religiosa. Un cop acceptat com a monjo, la cosa ja era diferent.

Gràcies a aquest document notarial fet el 1780, podem ara saber amb detall –perquè a Antoni sembla que no se li escapà res– què costava en aquell temps fer-se monjo del monestir de Sant Pere de Besalú. I déu n'hi do! En el document no figura la despesa total en diners, sinó només les parcials de cada partida. Però no se'n pot fer la suma, perquè algunes d'aquests pagaments van ser en espècie, i Antoni degué pensar que ja calcularia més endavant quin valor dinerari els havia d'assignar. Ara bé, sumats els números d'aquells conceptes en què consta el preu, ja ens surt una suma força elevada del total de la despesa feta per Rafael durant l'any de noviciat. Pel cap baix, surt que el germà li va haver de pagar més de 625 lliures, una quantitat de per si ja prou alta, si tenim en compte que en aquell 1780 els mestres de minyons d'Olot cobraven, en tot un any de batallar amb els alumnes, 112 lliures. I, més ben pagats, els mestre de gramàtica en guanyaven 250, una xifra que segueix quedant lluny de les més de 625 lliures que costà el noviciat de Rafael a Besalú. 

Repassem-ne algunes partides. La primera fou la dels hàbits. Antoni hagué de pagar al seu germà un manteu, dues sotanes, dos escapularis (la peça de l'hàbit que cau per davant i per darrera del cos), les sobrerobes, un collet i la feina del sastre. Fent sumes, aqueta partida pujà a 91 lliures, 15 sous i 6 diners. Però només degué ser el principi, perquè la segona partida fou la de la roba usada durant el noviciat, on ens trobem conceptes com ara un "drap dit vel de monja per sotana y escapulari de curt" o una "cugulla sotana escapulari y cogolló". La suma d'aquests costos em surt de 80 lliures, 11 sous i 3 diners.

No s'acaba aquí la llista de la roba que Rafael de Subirà va haver de portar a Besalú, perquè –decència mana– se'l va haver de proveir de "tretse calsotets, dotse parells de calsetas, vint camisas", "nou jalecos", dues jupes, diverses calces de vellut i d'estiu, una casaca d'estiu, una cota, sis mocadors blancs, altres cinc "de mucar·se" i un de seda, amb uns petits complements com ara un barret, tres parells de mitges d'estam i alguna cosa més.

Un cop vestit, l'altra necessitat que a cap humà no li és permès de defugir és la de l'aliment. Aquí la partida té flaire de número rodó: "cent lliuras per la manutenció de mi dit Dn. Rafel en lo any del noviciat o probació". A part, nou draps de cuina, dues culleres, dues forquilles i dos ganivets, de plata.

Per a quan fos l'hora del descans corporal, els estris que s'hagueren d'aportar foren més dels que semblaria. En primer lloc, "un llit pintat i dorat", que va valer 14 lliures i 17 sous. Després, la resta del parament: tela del matalàs, llana per al matalàs i els coixins, tela per a la màrfega, feina de fer uns i altres, i "una cotxa de indiana guarnida, de cotó, y un cobrillit també de indiana". Tot plegat (llit inclòs), 91 lliures i 4 sous, i això sense comptar –perquè no se'ns en diu el preu– nou llençols de lli i un de cànem, i dues dotzenes de coixineres, la meitat de tela i les altres de cànem. Per a l'hora de llevar-se, la llista de coses que s'havia endut Rafael de Subirà a Besalú incloïa "dos plechs o debants de afeytar" i "vuyt tovallolas o ajugamants".

Entrem ara a les atencions a l'esperit, un cop resoltes les del cos. Per a la pregària calgué pagar-li quatre breviaris i un devocionari de setmana santa. Per al seu estudi, "quatre tomos de Oracions de Ciceró traduïdas" i el popular –entre els estudiants gramàtics– Antonio de Nebrija "dels que se usan en la aula de gramàtica de la vila de Graus". Fent números, els llibres van sortir a 19 lliures, 4 sous i 9 diners. Per a poder treballar bé, la família hagué de fer portar al monestir "una calaixera de noguer ab escriptori" que costà 18 lliures, 7 sous i 6 diners, i una llumenera. El parament del dormitori es completà amb "un baul de mediana servitut, forrat de pells blancas", del que no se'ns en diu el preu.

Per a la festa inicial de la vestició el candidat es gastà 40 lliures i 10 sous en xocolata, de la que se'n donà 12 lliures aragoneses (de pes, no de preu) a l'abat del monestir de Besalú, 6 a cada un dels monjos de la comunitat, 3 a l'organista "y lo que sobrà se me entregà per ma manutenció en lo any de dit mon noviciat". A més, es donaren 6 lliures, 11 sous i 3 diners "en ma entrada per estrenas a la família del senyor Abat y altres criats". Passat un any, Rafael féu la professió religiosa, i aquesta vegada la partida més grossa fou la de 30 lliures per a la sagristia del monestir, seguida de la xera per a celebrar l'adveniment del nou monjo, que consistí en un refresc a base de "xocolate, ayguas de canyella y orxata y melindros", que costà 6 lliures i 7 sous.

Finalment, com que el seu germà Antoni de Subirà i de Còdol va desplaçar-se de Graus a Besalú per poder ser present tant en la vestició com en la professió del seu germà, es considerà que això també eren despeses a carregar en el compte del dèbit de Rafael. En la primera ocasió, a més, els dos germans havien vingut plegats i amb part de la roba que portava al monestir (per a la qual cosa s'havia necessitat d'algun criat), fent pujar les despeses a 77 lliures i 10 sous. A la professió, passat un any, Antoni vingué i se'n tornà sense més acompanyants, i per això aquest segon viatge costà gairebé la meitat de la primera vegada, 42 lliures.

Ja tenim, doncs –no sense esforç econòmic– el jove Rafael de Subirà i de Còdol monjo de Sant Pere de Besalú. La comunitat del monestir no era gaire nombrosa. El cens de Floridablanca, del 1787, diu que hi havia 11 monjos i 9 criats. El 1793 trobem Rafael en la llista de la comunitat, formada per l'abat Lleó Benet de Vilosa i de Gayolà, el prior Ignasi d'Oriola, els monjos Francesc Ferrer, Francesc de Còdol (el futur abat de Ripoll?), Miquel de Perramon, Rafael de Subirà i de Còdol, Josep de Nouvilas i Ramon de Gayolà, tots ells sacerdots, més el monjo Josep Viola, sotsdiaca. Nou monjos en total, set dels quals usaven el "de" en els seus cognoms, que dóna fe d'allò que dèiem, que els monestirs acollien els fills de la noblesa. En aquell mateix 1793 esclatà la Guerra Gran contra França, amb l'entrada, en dues ocasions, de les tropes franceses a Besalú, on someteren a pillatge tant les cases de la població com el monestir.

Alguns anys més tard, al 1802, Rafael de Subirà ja no era a Besalú, sinó que havia passat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquí Rafael se'ns mostra com un home de ciència, un apassionat de les matemàtiques. El 1802 presentà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre àlgebra que li permeté d'entrar a l'Acadèmia com a soci corresponent (vegeu Carles Ignasi Gómez Ruiz i altres, "Rafael de Subirà i de Còdol i la `Memoria sobre el problema algebraico´ (1808)", Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2005-2006, p. 87-123).

Al 1813 publicà Tentativas sobre varios famosos problemas geométricos y aritméticos por Don Rafael de Subirá y de Códol, monge del real monasterio de Ripoll. Com que dedicà aquesta obreta al president i vocals de la Diputació Provincial de Catalunya, que en aquells moments de nova guerra amb França governava el país, fou publicat a la Impremta de la Gaseta, a Berga, en un dels llocs on, ocupada Barcelona pels francesos, havia buscat refugi temporal aquest organisme. I encara tenia al cap més projectes científics (que no sé que arribessin a la llum), segons anunciava a la fi de l'anterior obreta: "A su tiempo daré (puede ser) al público dos teorías de notas musicales muy buenas para escribirlas y cantarlas con facilidad, y poder tal vez imprimir; junto con un pentagrama para los principiantes para saber de una ojeada en dónde estan los signos o voces en las rayas y espacios, para no equivocarse, para componer con facilidad sabiendo antes las reglas de composición, y para hacer con tino y presteza las mutaciones a todos los modos, o tonos posibles".

L'exclaustració de 1835 el sorprengué en la seva continuada vida de monjo a Ripoll, d'on hagué d'escapar amb perill per a la seva vida. Després ja no se sap res més de Rafael de Subirà i de Còdol. I per si això no fos tot, ens hem de quedar amb el dubte de saber si el seu esperit científic, matemàtic, fou cosa del cenobi ripollès, o si fou llavor plantada en els seus primers anys de novici i de monjo viscuts a l'empara dels murs i de l'esperit del monestir de Sant Pere de Besalú, a la Garrotxa.