 |
| Església del monestir de Sant Pere de Besalú |
Rafael, doncs, decidí d'ingressar en un monestir que li queia un xic lluny, a Besalú. Pertanyia a la petita noblesa rural i, en aquests casos, els lligams familiars solien fer poc refús a les distàncies. No en sé dir el parentiu, però el 1796 va ser nomenat abat del monestir de Ripoll fra Francesc de Còdol i de Minguella. Els monestirs solien atreure els fills de la noblesa, mentre que als convents hi feien cap els membres de famílies més senzilles. Al segle XVIII a la Garrotxa hi havia, amb comunitat, un monestir (el de Besalú, benedictí) i dos convents (els dos a Olot, un de carmelites i un altre de caputxins), tots tres masculins.
A diferència del que llavors era força comú entre els monestirs catalans que, com el de Besalú, pertanyien a la Congregació Claustral Tarraconense, Rafael de Subirà i de Còdol no va fer el seu noviciat al monestir de Sant Pau del Camp, sinó a Besalú mateix. És per això que no figura en la relació de professions benedictines fetes en aquell monestir barceloní que fa molts anys va publicar Jordi M. Riera (Catalonia Monastica, v. I, Monestir de Montserrat, 1927, p. 241-294). Això mateix ens priva ara de saber la data exacta del seu ingrés a Besalú. Però, com he dit, el 1780 no deuria haver fet massa que havia acabat el seu noviciat. Recordem de passada que "noviciat" és un terme del llenguatge eclesiàstic. Es refereix a l'any de
prova a què se sotmet un candidat a ingressar en un orde religiós,
durant el qual es veurà si és idoni o no per a seguir la vida religiosa.
L'any de noviciat s'inicia amb la cerimònia de la presa de l'hàbit
propi de l'orde, i acaba, si tot ha anat bé, amb la professió dels vots
religiosos i la plena incorporació al monestir.
Però fer-se monjo benedictí en l'època en què ho féu Rafael de Subirà i de Còdol no sortia pas de franc. Com que mentre fos novici encara no pertanyia a l'orde, s'entenia que les rendes del monestir no podien pas fer-se càrrec de la seva manutenció i vestit, sinó que era al propi interessat o a la seva família, a qui pertocava de subministrar o de pagar tot allò que li fos necessari i que, com veurem, no era gens ni mica poca cosa. També en aquest punt hi havia diferències entre els ordes religiosos, però ara no hi entraré pas.
En el cas de Rafael de Subirà i de Còdol, les despeses del seu any de noviciat al monestir de Sant Pere de Besalú van anar a càrrec del seu germà Antoni, el baró d'Abella. Aquest, un cop el seu germà hagué acabat el noviciat i era ja monjo a tots els efectes, volgué protocol·litzar el compte de diners i robes que havia esmerçat en tot aquell any a favor del seu germà Rafael, i que aquest reconegué haver rebut. És previsible que el baró actués d'aquesta forma amb la intenció, arribat el cas, de deduir aquesta despesa dels drets paterns o materns que poguessin correspondre a Rafael i que haurien d'ingressar, en concepte de donació, a les arques del monestir. Els cànons de l'Església impedien als monestirs rebre herències dels novicis, per evitar que amb això es condicionés la llibertat amb què la comunitat hauria de decidir si el novici era apte o no per a la vida religiosa. Un cop acceptat com a monjo, la cosa ja era diferent.
Gràcies a aquest document notarial fet el 1780, podem ara saber amb detall –perquè a Antoni sembla que no se li escapà res– què costava en aquell temps fer-se monjo del monestir de Sant Pere de Besalú. I déu n'hi do! En el document no figura la despesa total en diners, sinó només les parcials de cada partida. Però no se'n pot fer la suma, perquè algunes d'aquests pagaments van ser en espècie, i Antoni degué pensar que ja calcularia més endavant quin valor dinerari els havia d'assignar. Ara bé, sumats els números d'aquells conceptes en què consta el preu, ja ens surt una suma força elevada del total de la despesa feta per Rafael durant l'any de noviciat. Pel cap baix, surt que el germà li va haver de pagar més de 625 lliures, una quantitat de per si ja prou alta, si tenim en compte que en aquell 1780 els mestres de minyons d'Olot cobraven, en tot un any de batallar amb els alumnes, 112 lliures. I, més ben pagats, els mestre de gramàtica en guanyaven 250, una xifra que segueix quedant lluny de les més de 625 lliures que costà el noviciat de Rafael a Besalú.
No s'acaba aquí la llista de la roba que Rafael de Subirà va haver de portar a Besalú, perquè –decència mana– se'l va haver de proveir de "tretse calsotets, dotse parells de calsetas, vint camisas", "nou jalecos", dues jupes, diverses calces de vellut i d'estiu, una casaca d'estiu, una cota, sis mocadors blancs, altres cinc "de mucar·se" i un de seda, amb uns petits complements com ara un barret, tres parells de mitges d'estam i alguna cosa més.
Un cop vestit, l'altra necessitat que a cap humà no li és permès de defugir és la de l'aliment. Aquí la partida té flaire de número rodó: "cent lliuras per la manutenció de mi dit Dn. Rafel en lo any del noviciat o probació". A part, nou draps de cuina, dues culleres, dues forquilles i dos ganivets, de plata.
Per a quan fos l'hora del descans corporal, els estris que s'hagueren d'aportar foren més dels que semblaria. En primer lloc, "un llit pintat i dorat", que va valer 14 lliures i 17 sous. Després, la resta del parament: tela del matalàs, llana per al matalàs i els coixins, tela per a la màrfega, feina de fer uns i altres, i "una cotxa de indiana guarnida, de cotó, y un cobrillit també de indiana". Tot plegat (llit inclòs), 91 lliures i 4 sous, i això sense comptar –perquè no se'ns en diu el preu– nou llençols de lli i un de cànem, i dues dotzenes de coixineres, la meitat de tela i les altres de cànem. Per a l'hora de llevar-se, la llista de coses que s'havia endut Rafael de Subirà a Besalú incloïa "dos plechs o debants de afeytar" i "vuyt tovallolas o ajugamants".
Entrem ara a les atencions a l'esperit, un cop resoltes les del cos. Per a la pregària calgué pagar-li quatre breviaris i un devocionari de setmana santa. Per al seu estudi, "quatre tomos de Oracions de Ciceró traduïdas" i el popular –entre els estudiants gramàtics– Antonio de Nebrija "dels que se usan en la aula de gramàtica de la vila de Graus". Fent números, els llibres van sortir a 19 lliures, 4 sous i 9 diners. Per a poder treballar bé, la família hagué de fer portar al monestir "una calaixera de noguer ab escriptori" que costà 18 lliures, 7 sous i 6 diners, i una llumenera. El parament del dormitori es completà amb "un baul de mediana servitut, forrat de pells blancas", del que no se'ns en diu el preu.
Per a la festa inicial de la vestició el candidat es gastà 40 lliures i 10 sous en xocolata, de la que se'n donà 12 lliures aragoneses (de pes, no de preu) a l'abat del monestir de Besalú, 6 a cada un dels monjos de la comunitat, 3 a l'organista "y lo que sobrà se me entregà per ma manutenció en lo any de dit mon noviciat". A més, es donaren 6 lliures, 11 sous i 3 diners "en ma entrada per estrenas a la família del senyor Abat y altres criats". Passat un any, Rafael féu la professió religiosa, i aquesta vegada la partida més grossa fou la de 30 lliures per a la sagristia del monestir, seguida de la xera per a celebrar l'adveniment del nou monjo, que consistí en un refresc a base de "xocolate, ayguas de canyella y orxata y melindros", que costà 6 lliures i 7 sous.
Finalment, com que el seu germà Antoni de Subirà i de Còdol va desplaçar-se de Graus a Besalú per poder ser present tant en la vestició com en la professió del seu germà, es considerà que això també eren despeses a carregar en el compte del dèbit de Rafael. En la primera ocasió, a més, els dos germans havien vingut plegats i amb part de la roba que portava al monestir (per a la qual cosa s'havia necessitat d'algun criat), fent pujar les despeses a 77 lliures i 10 sous. A la professió, passat un any, Antoni vingué i se'n tornà sense més acompanyants, i per això aquest segon viatge costà gairebé la meitat de la primera vegada, 42 lliures.
Ja tenim, doncs –no sense esforç econòmic– el jove Rafael de Subirà i de Còdol monjo de Sant Pere de Besalú. La comunitat del monestir no era gaire nombrosa. El cens de Floridablanca, del 1787, diu que hi havia 11 monjos i 9 criats. El 1793 trobem Rafael en la llista de la comunitat, formada per l'abat Lleó Benet de Vilosa i de Gayolà, el prior Ignasi d'Oriola, els monjos Francesc Ferrer, Francesc de Còdol (el futur abat de Ripoll?), Miquel de Perramon, Rafael de Subirà i de Còdol, Josep de Nouvilas i Ramon de Gayolà, tots ells sacerdots, més el monjo Josep Viola, sotsdiaca. Nou monjos en total, set dels quals usaven el "de" en els seus cognoms, que dóna fe d'allò que dèiem, que els monestirs acollien els fills de la noblesa. En aquell mateix 1793 esclatà la Guerra Gran contra França, amb l'entrada, en dues ocasions, de les tropes franceses a Besalú, on someteren a pillatge tant les cases de la població com el monestir.
Alguns anys més tard, al 1802, Rafael de Subirà ja no era a Besalú, sinó que havia passat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquí Rafael se'ns mostra com un home de ciència, un apassionat de les matemàtiques. El 1802 presentà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre àlgebra que li permeté d'entrar a l'Acadèmia com a soci corresponent (vegeu Carles Ignasi Gómez Ruiz i altres, "Rafael de Subirà i de Còdol i la `Memoria sobre el problema algebraico´ (1808)", Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2005-2006, p. 87-123).
Al 1813 publicà Tentativas sobre varios famosos problemas geométricos y aritméticos por Don Rafael de Subirá y de Códol, monge del real monasterio de Ripoll. Com que dedicà aquesta obreta al president i vocals de la Diputació Provincial de Catalunya, que en aquells moments de nova guerra amb França governava el país, fou publicat a la Impremta de la Gaseta, a Berga, en un dels llocs on, ocupada Barcelona pels francesos, havia buscat refugi temporal aquest organisme. I encara tenia al cap més projectes científics (que no sé que arribessin a la llum), segons anunciava a la fi de l'anterior obreta: "A su tiempo daré (puede ser) al público dos teorías de notas musicales muy buenas para escribirlas y cantarlas con facilidad, y poder tal vez imprimir; junto con un pentagrama para los principiantes para saber de una ojeada en dónde estan los signos o voces en las rayas y espacios, para no equivocarse, para componer con facilidad sabiendo antes las reglas de composición, y para hacer con tino y presteza las mutaciones a todos los modos, o tonos posibles".
L'exclaustració de 1835 el sorprengué en la seva continuada vida de monjo a Ripoll, d'on hagué d'escapar amb perill per a la seva vida. Després ja no se sap res més de Rafael de Subirà i de Còdol. I per si això no fos tot, ens hem de quedar amb el dubte de saber si el seu esperit científic, matemàtic, fou cosa del cenobi ripollès, o si fou llavor plantada en els seus primers anys de novici i de monjo viscuts a l'empara dels murs i de l'esperit del monestir de Sant Pere de Besalú, a la Garrotxa.
Per a quan fos l'hora del descans corporal, els estris que s'hagueren d'aportar foren més dels que semblaria. En primer lloc, "un llit pintat i dorat", que va valer 14 lliures i 17 sous. Després, la resta del parament: tela del matalàs, llana per al matalàs i els coixins, tela per a la màrfega, feina de fer uns i altres, i "una cotxa de indiana guarnida, de cotó, y un cobrillit també de indiana". Tot plegat (llit inclòs), 91 lliures i 4 sous, i això sense comptar –perquè no se'ns en diu el preu– nou llençols de lli i un de cànem, i dues dotzenes de coixineres, la meitat de tela i les altres de cànem. Per a l'hora de llevar-se, la llista de coses que s'havia endut Rafael de Subirà a Besalú incloïa "dos plechs o debants de afeytar" i "vuyt tovallolas o ajugamants".
Entrem ara a les atencions a l'esperit, un cop resoltes les del cos. Per a la pregària calgué pagar-li quatre breviaris i un devocionari de setmana santa. Per al seu estudi, "quatre tomos de Oracions de Ciceró traduïdas" i el popular –entre els estudiants gramàtics– Antonio de Nebrija "dels que se usan en la aula de gramàtica de la vila de Graus". Fent números, els llibres van sortir a 19 lliures, 4 sous i 9 diners. Per a poder treballar bé, la família hagué de fer portar al monestir "una calaixera de noguer ab escriptori" que costà 18 lliures, 7 sous i 6 diners, i una llumenera. El parament del dormitori es completà amb "un baul de mediana servitut, forrat de pells blancas", del que no se'ns en diu el preu.
Per a la festa inicial de la vestició el candidat es gastà 40 lliures i 10 sous en xocolata, de la que se'n donà 12 lliures aragoneses (de pes, no de preu) a l'abat del monestir de Besalú, 6 a cada un dels monjos de la comunitat, 3 a l'organista "y lo que sobrà se me entregà per ma manutenció en lo any de dit mon noviciat". A més, es donaren 6 lliures, 11 sous i 3 diners "en ma entrada per estrenas a la família del senyor Abat y altres criats". Passat un any, Rafael féu la professió religiosa, i aquesta vegada la partida més grossa fou la de 30 lliures per a la sagristia del monestir, seguida de la xera per a celebrar l'adveniment del nou monjo, que consistí en un refresc a base de "xocolate, ayguas de canyella y orxata y melindros", que costà 6 lliures i 7 sous.
Finalment, com que el seu germà Antoni de Subirà i de Còdol va desplaçar-se de Graus a Besalú per poder ser present tant en la vestició com en la professió del seu germà, es considerà que això també eren despeses a carregar en el compte del dèbit de Rafael. En la primera ocasió, a més, els dos germans havien vingut plegats i amb part de la roba que portava al monestir (per a la qual cosa s'havia necessitat d'algun criat), fent pujar les despeses a 77 lliures i 10 sous. A la professió, passat un any, Antoni vingué i se'n tornà sense més acompanyants, i per això aquest segon viatge costà gairebé la meitat de la primera vegada, 42 lliures.
Ja tenim, doncs –no sense esforç econòmic– el jove Rafael de Subirà i de Còdol monjo de Sant Pere de Besalú. La comunitat del monestir no era gaire nombrosa. El cens de Floridablanca, del 1787, diu que hi havia 11 monjos i 9 criats. El 1793 trobem Rafael en la llista de la comunitat, formada per l'abat Lleó Benet de Vilosa i de Gayolà, el prior Ignasi d'Oriola, els monjos Francesc Ferrer, Francesc de Còdol (el futur abat de Ripoll?), Miquel de Perramon, Rafael de Subirà i de Còdol, Josep de Nouvilas i Ramon de Gayolà, tots ells sacerdots, més el monjo Josep Viola, sotsdiaca. Nou monjos en total, set dels quals usaven el "de" en els seus cognoms, que dóna fe d'allò que dèiem, que els monestirs acollien els fills de la noblesa. En aquell mateix 1793 esclatà la Guerra Gran contra França, amb l'entrada, en dues ocasions, de les tropes franceses a Besalú, on someteren a pillatge tant les cases de la població com el monestir.
Alguns anys més tard, al 1802, Rafael de Subirà ja no era a Besalú, sinó que havia passat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquí Rafael se'ns mostra com un home de ciència, un apassionat de les matemàtiques. El 1802 presentà a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona una memòria sobre àlgebra que li permeté d'entrar a l'Acadèmia com a soci corresponent (vegeu Carles Ignasi Gómez Ruiz i altres, "Rafael de Subirà i de Còdol i la `Memoria sobre el problema algebraico´ (1808)", Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 2005-2006, p. 87-123).
Al 1813 publicà Tentativas sobre varios famosos problemas geométricos y aritméticos por Don Rafael de Subirá y de Códol, monge del real monasterio de Ripoll. Com que dedicà aquesta obreta al president i vocals de la Diputació Provincial de Catalunya, que en aquells moments de nova guerra amb França governava el país, fou publicat a la Impremta de la Gaseta, a Berga, en un dels llocs on, ocupada Barcelona pels francesos, havia buscat refugi temporal aquest organisme. I encara tenia al cap més projectes científics (que no sé que arribessin a la llum), segons anunciava a la fi de l'anterior obreta: "A su tiempo daré (puede ser) al público dos teorías de notas musicales muy buenas para escribirlas y cantarlas con facilidad, y poder tal vez imprimir; junto con un pentagrama para los principiantes para saber de una ojeada en dónde estan los signos o voces en las rayas y espacios, para no equivocarse, para componer con facilidad sabiendo antes las reglas de composición, y para hacer con tino y presteza las mutaciones a todos los modos, o tonos posibles".
L'exclaustració de 1835 el sorprengué en la seva continuada vida de monjo a Ripoll, d'on hagué d'escapar amb perill per a la seva vida. Després ja no se sap res més de Rafael de Subirà i de Còdol. I per si això no fos tot, ens hem de quedar amb el dubte de saber si el seu esperit científic, matemàtic, fou cosa del cenobi ripollès, o si fou llavor plantada en els seus primers anys de novici i de monjo viscuts a l'empara dels murs i de l'esperit del monestir de Sant Pere de Besalú, a la Garrotxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada