dimarts, 22 de gener de 2013

La fabricació de paper a la comarca d'Olot en el segle XVIII


A la dreta, amb teulada triangular, l'antic Molí Fondo, substituït després per un nou edifici.
La fabricació de paper es convertí, en la segona meitat del segle XVIII, en la tercera de les grans manufactures d’Olot i comarca, darrere del tèxtil –tant de llana com, després, de cotó– i del treball de les pells. En el context de Catalunya, si bé se situà a força distància de les grans conques papereres de l’Alt Camp (la Riba), l’Anoia (Capellades i la Torre de Claramunt) i l’Alt Penedès (Sant Pere de Riudebitlles), estigué per davant de la resta de les poblacions amb tradició paperera. Els molins, si bé eren a mans d’olotins, es trobaven situats a la veïna parròquia de Sant Joan les Fonts, ja que allí el desnivell del riu Fluvià proporcionava l’energia necessària per a fer-los anar. En la primera meitat de segle hi havia 2 molins paperers a Sant Joan les Fonts, que passaren a ser 6 en la segona meitat, i 7 a finals del segle XVIII. I, si miréssim el conjunt de la Garrotxa, encara hi hauríem de sumar els dos –o potser tres– molins paperers que en aquell temps funcionaren a Sant Cristòfol de les Planes, a la conca del riu Brugent, propis de la família Florensa, adroguers d'Olot. Segons el cens de manufactures de 1784, fet per la Junta General de Comerç amb seu a Madrid, en aquell moment la fabricació de paper donava feina a 90 persones en la conca alta del Fluvià.

La propietat dels molins paperers era a mans d'olotins d'un cert pes econòmic, els quals els arrendaven a negociants per un període limitat de temps. El negociant, a la vegada, el lliurava a paperers d’ofici perquè el fessin treballar, tot i que cada vegada més foren aquests els que accediren directament als arrendaments i que, en algun cas, acabaren essent-ne propietaris. La pauta d’aquests arrendaments era força comuna, com en el que es va fer el 1778 entre els Bassols, amos del molí, i els arrendataris, que en aquesta ocasió foren el negociant de Manlleu Jaume Dot i el paperer de Sant Joan les Fonts Josep Alba: correria a càrrec de la propietat el mantenir i tenir a punt “los arbres ab sos collferros, anells, rodas, canals, premsas, tinas, pilons”, la resclosa i, si calgués, “lo pont” i “la carretera antes de arribar a aquell”; en canvi, correspondria als arrendataris “mantenir a sos gastos las demés fustas, com són claus, entremitgs, massas, teleras y solatges de dit molí”; com que l’arrendament era temporal, quan s’acabés el temps els arrendataris haurien de deixar el molí en perfecte estat de funcionament, “a punt de ferse paper de escriurer”; finalment, haurien de ser els arrendataris els que paguessin tots els anys les talles i els censos, amb l’última obligació de donar a la propietat anualment “una rayma de paper floret”, que era el de major qualitat. 

Per a fer paper, a més del molí paperer, de l’aigua i de la feina del paperaire, calien draps i coles. Pel que fa a la primera matèria, de draps Olot en podia proporcionar, però el creixement de la demanda acabà ocasionant un autèntic comerç d’importació de draps de refús (els parracs), que a vegades arribaven de força lluny. Per la seva part, el gremi de blanquers d’Olot assumia en benefici propi l’arrendament de "totas las escarnassas, orellas, unglells y trossos que cauran y que durant dit temps se faran en las adobarias“ (segons constava en els contractes d’arrendament), que servirien per a la cola, necessària perquè els paperers poguessin donar la deguda consistència als seus productes. 

Aquí es feia paper d’escriure i paper d’estampa (per a imprimir), de diverses qualitats, que depenia del grau de blancor i de l’encolat. També, en ocasions, es feia el paper d’estrassa, per a quan no fos precisa la qualitat. La comercialització d’aquest paper tenia a Barcelona com a una de les seves principals destinacions, on es consumia i des d’on es redistribuïa cap a d’altres llocs. La geografia dels consumidors de paper fet a la Garrotxa s’apunta com a força diversificada, malgrat la competència que suposaven els grans nuclis paperers de la conca de l’Anoia. De manera esparsa (la documentació és molt ocasional), a més de Barcelona, hi ha notes que parlen de paper olotí a poblacions com ara la Seu d’Urgell, Manresa, Cervera, Mataró i, fora del Principat, Saragossa, Cartagena i a les impremtes de Madrid. També hi ha dades ocasionals per les que consten remeses de paper des dels molins de Sant Joan les Fonts fins al mercat americà. A la menuda, per als particulars, i a l’espera del modern invent de les papereries, el paper era venut en els establiments d’adrogueria. Si hom el que necessitava no eren fulls de paper, sinó un “llibre”, és a dir, un conjunt de plecs de paper relligat i amb cobertes de cartró o de pergamí, per a portar els comptes o per a inscriure-hi actes i notes d’importància, llavors això pertocava d’anar-ho a buscar als “llibreters”, que també solien tenir paper estampat, és a dir, imprès. 

Els molins paperers que funcionaren en el segle XVIII en aquesta part alta del Fluvià, en la zona Olot–Sant Joan les Fonts, foren: 

1. Molí de Collferrer, de Junquer, d’Oriola i de Cortada. 
Origen i titularitat. Conegut amb el nom de Molí Vell, les primeres notícies com a molí paperer les trobem en la concessió feta el 1616 a Joan Collferrer. Els Collferrer enllaçaren en matrimoni amb els Junquer i amb els d’Oriola i de Cortada, i com que aquests es pronunciaren en contra de Felip V, al final de la Guerra de Successió el molí passà al reial segrest. Més endavant la família en recuperà la titularitat, que mantingué durant la resta del segle i bona part del següent. 
El Molí Vell a principis del segle passat
Elements tècnics. El 1721 el molí fou objecte de millores, es refeu la resclosa i s’hi instal·laren cinc noves piles per a picar la pasta. En un inventari de 1754 es parla del “molinot” amb una roda, quatre piles i dotze maces (tres per pila), i del “molí gros” amb una altra roda, cinc piles i quinze maces. 
Arrendataris i paperers. Consten, en diversos moments, Josep Viladomar de Berga, que el tenia rearrendat primer a Francesc Anglada i després a Joan Linayros i Miquel Fillol; els paperers Pau Guarro i Joan Sapedra, el cirurgià Joan Bassols, la companyia formada per Joan Caralt, Jeroni Riera i Josep Riera, tots d’Olot, Jaume Antiga i Jeroni Antiga, aquests dos darrers paperers d'ofici. 

2. Molí de Germà, de Bassols-Vayreda, de Cruós, Serra i Igosa.
Origen i titularitat. Conegut com el Molí Fondo, el seu origen el trobem el 1723, amb la concessió de terres i aigua a Jacint Germà, argenter d’Olot. A la seva mort, el 1767, el molí passà al seu nét Esteve Bassols i Germà, professor en lleis, que el 1771 hi renuncià a favor de la seva germana Teresa, casada amb Antoni Vayreda, notari d’Olot. El 1783 el molí fou venut a Esteve Curós Serra i Igosa, negociant d'Olot. 
Elements tècnics. El 1751 el molí tenia tres rodes, de manera que es parlava de “tres molins” per a fer paper. Però en l’inventari fet a rel de la mort de Jacint Germà, es parla només de dues rodes amb cinc piles cadascuna, i dues premses, a més de l'esquinçador amb tres dalles. Segons aquest mateix document, el molí es trobava en mal estat. Passat el molí a mans de Teresa Bassols, es tornà a posar en funcionament.
Arrendataris i paperers. Entre els diversos arrendataris hi hagué els germans Pau i Joan Caralt d'Olot, Antoni Socarreres traginer, els paperers Agustí Domènech i Josep Alba, Josep Malats negociant de Vic i, novament, els paperers Josep Alba, i Margarida i Pere Antiga, mare i fill.

3. Molí de Rovira, d’Antiga. 
Origen i titularitat. El 1718 es va fer un establiment de terres del Mas Boixeda a favor de Josep Comaplà i Iglésias. S’hi va construir un molí fariner, que Comaplà vengué el 1726 a Esteve Rovira, de Joanetes. Abans de l’any 1744, junt al molí fariner ja n’hi funcionava un de paperer. Esteve Rovira va morir intestat i la seva herència va ser motiu de disputa. En un principi sembla que va ser el seu cunyat Antoni Turon i Portella, pagès de Puigpardines, qui es féu càrrec de la seva administració. El 1758 els tres fills d’Esteve Rovira, de noms Joan, Esteve i Abdó, posaren fi al plet per l'herència paterna amb una concòrdia que repartia els diversos béns del pare, per la qual el molí paperer passà al segon dels germans, Esteve, moliner de farina. Aquest, el 1794 el donà al seu fill Joan Rovira i Domènech, que era paperer. Carregat de diversos deutes, el 1806 el molí paperer va ser venut al seu cunyat Josep Antiga, paperer de Sant Joan les Fonts. 
Elements tècnics. En el moment de la venda feta el 1806 tenia dues rodes i set piles (cinc d’elles noves), amb tres maces cada pila, tina de fer paper, premsa, esquinçador, espolsador i mirador o estenedor, amb els estris auxiliars corresponents. Formava part d’un conjunt en què hi havia també un molí fariner i un noc per a enfortir draps. 
Arrendataris i paperers. Durant la gestió del molí per part d’Antoni Turon, el molí fou arrendat als germans Joan i Pau Caralt i a Miquel Llosas, que a la vegada el rearrendà a Josep Riera i Noguer. Posteriorment en fou arrendatari el paperer Francesc Guarro.

4. Molí de Planas. 
Origen i titularitat. El 1742 Francesc Planas, fabricant reial d’estisores d’abaixar d’Olot, comprà a Pere Pau Bassols el molí polvorer que el pare d'aquest havia construït en terres de Pau Illa de Sant Joan les Fonts per una concessió que li havia estat atorgada el 1685. En la compravenda, Bassols es reservà el dret a seguir fabricant-hi pólvora, dret al que renuncià al cap de poc. Planas hi tenia el tornall per a les seves feines de ferrer i més endavant hi instal·là un martinet. El 1755, però, ja hi tenia també un molí paperer, que deixà de funcionar cap a 1790, si bé a l’entrada del segle XIX es seguia mantenint com a tal.
Elements tècnics. El 1755 constava d’una sola roda amb cinc piles de pedra de tres maces cada una, una tina, una premsa, una altra premsa petita per encolar, una caldera per la cola i el mirador amb les cordes per assecar el paper, a part del petit utillatge.
Arrendataris i paperers. Dels que treballaren en aquest molí només em consten, en èpoques diferents, els paperers Josep Llosas i Salvador Ribas. 

El que havia estat Molí Bassols (desaparegut)
5. Molí de Bassols, de Vidueyros.
Origen i titularitat. El 1753 Joan Bassols, cirurgià d’Olot, obtingué poder bastir un molí paperer en unes terres que havien estat del Mas Illa, on abans hi havia hagut un molí fariner. Bassols morí el mateix 1753 i l’acabament del molí fou obra del seu fill Ignasi, també cirurgià d’Olot, el qual, per un temps, va fer societat amb Ildefons Castellar, negociant d’Olot, per fer treballar el molí. L’aiguat de 1763 va deixar-lo sense poder funcionar i veient-se Ignasi carregat de deutes, a l’any següent el va vendre a carta de gràcia al seu parent Miquel Vidueyros i Roldan, administrador de la duana d’Olot, amb el compromís de reparar-lo. Però com que la venda s’havia fet a carta de gràcia, el 1768 Ignasi Bassols el recuperà. A la seva mort (1776) el molí passà al seu fill Joan, jove cirurgià, i a la vídua Teresa Vilar com a tenutària. 
Elements tècnics. Inicialment tenia una sola roda, si bé en l’associació amb Ildefons Castellar se’l dotà d’una segona, que ja era feta el 1756. Reconstruït després de l’aiguat de 1763 (calgué, a més, refer de nou el pont que hi donava accés), el 1776 l’arrendatari es comprometé a fabricar-hi una tercera roda, amb cinc piles noves. Independent del molí paperer hi havia també un molí retorcedor i un noc.
Arrendataris i paperers. Varen arrendar-lo o treballar-hi en uns o altres anys, Josep Prat i Antoni Barbarosa (aquest segon, genovès), el paperer Agustí Domènech, i el negociant de Manlleu Jaume Dot juntament amb el paperer Josep Alba. 

6. Molí de Siqués.
Origen i titularitat. El 1753 Joan Siqués, botiguer d’Olot, obtingué poder establir un molí paperer en les terres del Mas Planella, aigües avall del molí d’Esteve Rovira. La construcció d’aquest molí topà amb l’oposició d’Ignasi Bassols, perquè segons la concessió que s’havia fet al seu pare el mateix any de 1753, ningú més no podria construir un molí paperer a menys de mitja hora de distància del seu. Els dos arribaren a un acord el 1755 i Siqués pogué continuar la construcció del molí. El 1758 l’oposició li vingué de la banda d’Esteve Rovira, queixós que la resclosa del molí d'aquell impedia el bon curs de les aigües del seu molí, disputa que no impedí que el molí tirés endavant. 
Elements tècnics. En els contractes d’arrendament s’indica que l’arrendatari haurà de mantenir en bones condicions la resclosa i el rec, així com “los arbres, collsferros, rodas, canals, canalots, premsas, planxas y demés pertañent a la màquina del dit molí”, sense més detall. 
Arrendataris i paperers. El paperer Agustí Domènech hi treballà diversos anys seguits, perquè se li anà renovant el contracte. 

L'antic Can Coca (desaparegut). Foto: Hist. de la Garrotxa, p.419 (col. X. Brunsó)
7. Molí de Coca.
Origen i titularitat. Jaume Coca obtingué el 1789 la concessió d’un establiment més avall del molí fariner de Juvinyà. Tot i que la concessió de l’usdefruit de l’aigua per aquest molí és de 1800, en aquest any Jaume Coca, tenia ja construït el molí. 
Elements tècnics. Segons la concessió d'aigua, el molí tenia quatre rodes.

Entrats al segle XIX, alguns d’aquests molins van anar integrant en la fabricació del paper les importants innovacions tècniques d’aquell segle i, per altra banda, a Sant Joan les Fonts es crearen d’altres nous molins paperers. En contrast amb això, part dels vells molins del segle XVIII acabaren sucumbint a d’altres prioritats industrials i es convertiren en fàbriques de filats. Dels set establiments de què hem parlat, només arribaren al segle XX essent encara molins paperers, el Molí Fondo, el que havia estat de Vidueyros (els dos, adquirits per Rafel Torras Juvinyà) i el de Coca. Això sí, tots ells profundament alterats en la seva arquitectura, de la que se’n perderen les traces característiques dels vells molins paperers. Des del 2004 el Molí Fondo pertany a l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts, que hi ha endegat un centre que ha de mantenir viva la memòria de la secular indústria paperera de l’alt Fluvià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada