92. Episodis tumultuosos i papers sediciosos a l'Olot del segle XVIII

Situem-nos a Olot el 8 d’octubre de 1775. El pregoner municipal, Salvi Terrés, fa públic en els llocs habituals de la vila un ban acabat d’arribar de Vic, del corregidor o governador militar i polític. N’escoltem la primera frase, un cop descomptades les que són formals: “No deviendo ya dissimularse la libertad con que algunos vezinos [d’Olot] expressan su indevida violencia en sujetarse a las disposiciones de la superioridad…”. I així descobrim, de cop i volta, que en l’Olot d’aquell moment hi havia gent que se saltava les disposicions de l’autoritat del rei, expressades a través del corregidor de Vic i que aquesta desobediència era, segons el parer d’aquest, generadora de violència. Tot seguit, en el ban, venia l’amenaça: “Se advierte que estando mandado por differentes cédulas y decretos reales que no se vituperen las resoluciones del gobierno (…), se haze notorio que a qualquier persona sin distincción de clase, sexo, estado o condición que esparciere o produxesse vozes que desdigan del respeto devido a las que por la obligación de su empleo ministran justicia, se le castigará con el rigor prevenido en los vandos reales”. Paraula del corregidor Ramon de Carvajal. Enlluernats nosaltres amb l’ampliació del temple parroquial de Sant Esteve, la construcció de l’Hospici i l’establiment de l’Escola de Dibuix, la vista ens queda velada i ens dificulta de reconèixer les dissidències i els moviments de malestar que també es donaven entre els olotins (si bé cal dir, en descàrrec del discurs històric local, que la documentació sobre aquests fets és molt menor i menys visible que la que hi ha sobre aquelles institucions suara esmentades).

El que és bo del cas anterior és que no hem pas d’imaginar-nos un moviment popular d’origen socioeconòmic, perquè qui hi havia al darrere d’aquests fets era un grup de terciaris franciscans, però això mateix fa remarcable la seva oposició i manifestació de desobediència als mandats emanats de l’autoritat reial. Resulta que el 1757 aquests devots havien fet construir, de la seva butxaca, un petit oratori a dalt del Montsacopa per a posar-hi un Sant Crist que es deia haver aparegut de forma prodigiosa (no tinc els detalls d’aquesta troballa). Els terciaris afirmaven tenir tots els permisos necessaris per fer-ho, inclosa l’aprovació del bisbe de Girona que l’havia visitat de pas per la vila l’any següent. El 1775 els terciaris decidiren d’ampliar aquest oratori, i aquí començà la tronada. Fetes les obres, el síndic personer de la vila, a través del fiscal, denuncià el nou oratori per haver-se fet sense els permisos necessaris i en contra dels interessos de la parròquia, amb la denúncia “de resistir sus autores qualquiera providencia de la justicia opuesta a sus ideas y amenassando un tumultuosso excesso que no pudiera contener la authoridad del bayle por el excessivo número de hermanados en la empressa”. Val a dir que les coses no anaren a pitjor, sinó que els mateixos promotors de l’ampliació, vés a saber si de manera voluntària o per força, la tiraren a terra, fet que, segons ells, palesava “la falsedad del recurso en la parte que exponía ser el ánimo de aquellos devotos tumultuarse y resistir qualquier providencia que contra sus ideas dispusiesse la superioridad”. Finalment, el 1778 l’oratori es va tornar a fer, ara amb tots els permisos i no sols sense oposició, sinó enmig d’unes grans festes d'inauguració.

Saltant-nos les bandositats pròpies de les primeres dècades del segle XVIII, el primer episodi tumultuós del que en tinc un relat va passar a l’oratori que hi havia a Pujout, a la divisòria dels termes municipals entre Olot i les Preses, en el que hi havia una imatge de Sant Esteve. En aquest episodi sí que hi havia al seu darrera una classe molt castigada i extensa, la dels pobres, segurament no només d’Olot, sinó també de la vora de la comarca. L’any en què passaren els fets no em costa, però hauria passat cap a la dècada dels trenta. Era el record que en tenia Antoni Matavera, més conegut com l’Avi Matavera, segurament per la seva edat: “En aquel tiempo en que el testigo declarante guardava las vacas o bueyes en dicha parroquia de las Fonts, subía la professó de dicha paroquia a dicho oratorio todos los años en el día de la Acensión y allí los obreros de la mesma paroquia hazían caridad de pan als pobres que vulgarmente se llaman ofrenas,” i en una d’aquestes ocasions va veure “que los obreros querían hazer la caridad a los pobres que eran muchos, quienes por ser tantos vio el testigo declarante se amotinaron y fue preciso a los obreros hechar los panes por tierra por no poderse repartir a dichos pobres por allarse estos amotinados”. Podem imaginar-nos l’escena perquè, lamentablement, encara ara en les crisis humanes que segueixen avergonyint-nos, hi veiem sovint l’aïrada rivalitat per a satisfer necessitats bàsiques. Els pobres barallant-se per un pa. Els pobres, és clar, "amotinats".

El 1749 tenim constància d’un altre episodi tumultuós amb conseqüència greu, perquè en resultaren importants danys en un casa a tocar del vell temple de Sant Esteve. És la història de l’anomenada “Casa de la Doma”, que, tot i ser coneguda, és pertinent que aquí la torni a recordar. Feia un temps que s’havia posat en marxa una mena de campanya ciutadana per emprendre l’ampliació del temple parroquial, unes obres que es preveien de molta volada. Per tal de poder-ho fer, per a poder disposar de l’espai necessari a l’ampliació, calia enderrocar algunes cases que hi eren a tocar, i entre elles la casa del benefici de la Doma. Intento explicar què vol dir això amb el mínim de línies: de temps immemorial algú havia legat uns diners i una casa a l’església, comptant que amb els rèdits d’aquests diners pogués viure un capellà (el beneficiat) i fer ús de la casa, a condició que es dediqués, en aquest cas, al ministeri parroquial entre els olotins. Aquest beneficiat tenia el títol de domer i d’aquí el nom de la casa. En aquell moment tenia el benefici (rèdits i casa) Mn. Francesc Constans que, per tant, era un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve. El mossèn, des que es parlà de fer un nou temple, havia mantingut que no tindria inconvenient a canviar de casa si amb això l’església podia estendre’s cap aquella banda. Però quan va arribar l’hora de la veritat va començar a trobar excuses per mantenir la casa. I la seva constant dilatació a l’hora de trobar-hi una solució comportà que un grup d’olotins, amb ànims aïrats i sense encomanar-se a ningú, assaltessin la casa de la Doma i la comencessin a enderrocar pel seu compte. Fou el dia 12 d’octubre de 1749. Aquell dia hi havia hagut processó del Roser i poc després que finís, “lo poble inquiet y especialment molts individus indiscrets y de poca consideració determinaren aterrar la dita casa de la Doma”. Qui ens ho explica és un eclesiàstic i això el fa menysprear la condició dels avalotats. L’acció s’encomanà ràpidament, hi hagué “tocar campanas ja a mort, ja a tritllo, tocar trompetas” i “amotinació de gent”. Per una testificació notarial de dos dies després sabem que la casa quedà força malmesa, amb la teulada al descobert, espatllada la barana de la terrassa, desfets diversos tempanells, i afectades l’escala interior, portes, finestres i vidres. Alguns van mirar de salvar-ne els béns mobles i els van guardar a casa del germà del mossèn, el cordoner Pere Constans, i en d’altres cases particulars. Aquesta mena de revolta que havia esclatat de manera imprevista va causar molta commoció. L’endemà al vespre van arribar a Olot “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (…) per si acàs la cosa no estigués aquietada y perquè no se mogués algun disturbi més”. Atès que “las veus del atentat ab algunas circunstàncias” no tardaren a arribar a Barcelona, “se temia algun càstig, però gràcias a Déu mediaren bonas personas y posaren la cosa en bon estat perquè no passàs avant contra los executors y demés que se poguéssen trobar còmplices”. També es procurà “aquietar al Ilm.”, al senyor bisbe de Girona i les coses tornaren a la quietud, sense que sapiguem amb certesa si se’n van derivar o no conseqüències per als promotors dels aldarulls. Abans d’un mes els Obrers de Sant Esteve compraren la casa de la Doma i l’acabaren d’enderrocar per a cedir el seu espai a l'ampliació del temple.

Sovint els aldarulls eren moguts per la confrontació d’interessos, en especial entre els que tenien suficient poder com per a captar gent al seu voltant en defensa d’una causa particular. L’aprofitament del riu Fluvià al seu pas més immediat per la vila, donat que el cabal d’aigua era el que era i no es podia augmentar a gust, suposava un fràgil equilibri entre els diversos usos que en feien blanquers, tintorers i moliners de farina. Qualsevol expansió en benefici d’uns solia ser negatiu per a les necessitats dels altres i donava peu a situacions de conflicte. El 1762 uns paletes i serradors estaven fent obres en la derivació que emmenava l’aigua del Fluvià al Molí Nou, propi de Miquel Casabó. Segons els testimonis que certificaren el relat dels fets, entre deu i onze del matí van aparèixer al lloc tres tintorers, Jeroni Casas, Antoni Noguer i Francesc Masjoan, el traginer Josep Romam, Esteve Casas paraire (germà de Jeroni Casas) i el blanquer Jeroni Busquets, els quals, “con una grande multitud de gente de un sexo y otro” anaren on treballaven els paletes, els comminaren a deixar de fer aquella feina i fins i tot provaren d’esgavellar l’entarimat sobre el que treballaven, cosa que “no lo pudieron lograr por ser cargado de piedra y otros materiales conducentes para el trabajo”. El promotor de les obres, Miquel Casabó, “temiendo al peligro que amenassava de un funesto sucesso”, se’n va anar a buscar el batlle civil, representant de la justícia, perquè hi posés ordre. El batlle civil, Mateu Masmitjà, hi féu presència “para sossegar aquel tumulto de gente que allí se havia formado, con grandes gritos y vozería”. Però tot i la seva representació de la justícia, no se’n va sortir, sinó que “aumentándose el tumulto”, el batlle optà per retirar-se del lloc, cosa prudent segons un dels testimonis, ja que si “huviesse querido usar de su autoridad, le havía de suceder allí algún fracaso en su persona”. Després, cap al migdia, sembla que els ànims començaren a cedir. No sé com acabà el conflicte, perquè Miquel Casabó era familiar del Sant Ofici de la Inquisició i com a tal tenia darrera seu el reforç d’aquesta institució, però fos com fos, la situació representada per aquests testimonis (potser no del tot imparcials, ja que eren de la banda de Casabó) no s’adiu pas amb el comportament de respecte que hom podria esperar envers l'administració judicial.

També l'aigua de la vila era motiu de confrontació d’interessos. Recordem que l’aigua venia des de les fonts de Sant Roc mitjançant un conducte de titularitat municipal, i que un cop a la vila, es distribuïa per una sèrie de fonts públiques. L’aigua per a utilitat domèstica s’anava a buscar a la font més pròxima. Ara bé, això que sembla tan senzill tenia un punt d’embroll: els horts. La part de les cases de la vila que no estaven estrictament compreses entre carrers, tenien al seu darrera un hort, un bé valuós de cara al proveïment de la casa. Però els horts volen ser regats i, per tant, volen aigua. Servir-se de l’aigua que sobrava de les fonts públiques de l’interior de la vila era una temptació massa forta, i l’ajuntament havia d’anar amb peus de plom a l’hora de fer concessions en aquest tema. I en qualsevol moment podia sorgir el conflicte. El 1767 el consistori olotí concedí a Antoni de Vallgornera i de Llunes una ploma d’aigua per a la seva casa del carrer de Clivillers, però de seguida un grup de veïns s’hi va oposar perquè creien que això perjudicava la disponibilitat d’aigua del veïnatge. Aquest afer donà peu a un llarg litigi, amb tribunals pel mig inclosos, que s’allargaria durant set o vuit anys. N’he parlat en una altra ocasió i, per tant, no en repeteixo ara els detalls. Només em centro en dos moments, en què l’enfrontament entre un i altre bàndol prengué forma de tumult. El primer passà el mateix any de la concessió, el 1767, el dia dels difunts. Al vespre d’aquest dia, i malgrat la foscor (o potser, precisament, emparats en la foscor), uns paletes i més gent treballaven al carrer de Clivillers “precipitadamente, fabricando un nuevo conducto para dirigir y conducir en la misma noche, una porción de las aguas comunas de dicha villa en su propria casa”, com diu una testificació. Sabuda la notícia, s’hi presentà “una grande multitud de individuos que incesantemente repetían sus instancias”, la seva oposició al fet que Vallgornera prengués aigua pública. Aquest deuria ser a casa seva, on sí que sabem que hi eren el batlle reial i un dels regidors municipals “con gente armada para resguardo de dicho edificio”. Sembla que aquesta vegada les coses no anaren a més, sinó que després d’algun estira-i-arronsa, el regidor que hi era present indicà als paletes que paressin i deixessin estar les obres. Però dotze dies després s’hi tornà. Altra vegada un grup de paletes intentava fer el conducte que volia Vallgornera, però un altre cop s’hi congregà “un numeroso concurso de gente de uno y otro sexo” que ho volia impedir. En aquesta ocasió Miquel Casabó, tant per a salvaguardar interessos propis com “a efecto de evitar el motín que se amenaçava y estava inminente a causa de la oposición de tan numeroso concurso de gentes”, va aconseguir que el batlle reial ordenés la paralització de l’obra. Un altre testimoni d’uns dies després confirmà que sí, que de no haver intercedit Casabó, “huviera el pueblo passado a desazer lo fabricado por dicho de Llunes y con violencia y armadas manos a sacudir a dichos maestros [paletes] y peones".

Dins del llarg camí que seguí la concessió d’aigua a Vallgornera, la tensió popular tornà a granar el febrer de 1772. El dia 6 hi havia ajuntament de regidors a la casa de la vila, però la sessió, segons l’acta que en féu el secretari municipal, s’hagué de suspendre perquè arribà la notícia que al carrer de Clivillers tornaven a anar maldades. Uns treballadors estaven obrint de nou el carrer, “auciliados de algunos mozos del resguardo y visitador de Camprodón, armados, provocando un motín, y que en efecto estava inminente con el numeroso concurso de gente havía assistido, y con los amagos de aquellos con sus armas contra dicha gente”. Els regidors tingueren clar que hi havien d’anar, a “aquietar el tumulto”, i tal dit, tal fet. Arribats al lloc, “haviendo hallado grande multitud de gente y entre ellos los dichos hombres armados; preveyendo un irremediable daño, al que acreditava la disposición de aquellos y considerando el Ayuntamiento ser un atentado con no haverse presentado antes, ni precedido noticia, procuró con todo esfuerzo lograr la quietud del pueblo, haciendo suspender el trabajo".

Aquest plet per les aigües que volia Vallgornera, ens introdueix alguns matisos que crec interessants a l’hora de marcar els canvis estructurals que començaven a introduir-se en la mentalitat olotina, o, millor dit, en una part dels olotins. Hem vist que, segons aquests textos, qui volia esgavellar les obres que es feien era “el poble”, un genèric que ara pren una dimensió activa, diferent de la merament descriptiva usada en termes generals. En un altre dels textos esmentats, hi trobem també que el propòsit de Vallgornera suposava un perjudici “contra el drecho de toda la villa y de sus vezinos y contribuyentes”. Els veïns no només són això, residents, sinó que també són “contribuents”, és a dir, que aporten al comú no com a súbdits als que se’ls carrega amb impostos, sinó com a partícips de la república (la res publica) i, per tant, subjectes de drets. I encara un detall rellevant: en aquest llarg plet se succeïren diversos ajuntaments, alguns a favor de Vallgornera i d’altres en contra; el 1774, en un dels recursos que presentà l’ajuntament d’aquell any, es denunciava que Vallgornera no es volia subjectar a les disposicions municipals, una desobediència “nacida seguramente del poderío y superioridad que por razón de su pingüe patrimonio ha querido siempre tener sobre los demás vezinos del pueblo”, a més de qüestionar-li l’ús del cognom Vallgornera d’ascendència materna, en lloc del patern Llunes (ells l’anomenen sempre Antoni Llunes i Bosch de Platraver) i de discutir-li les seves pretensions d’obtenir un títol de noblesa. No em vull pas precipitar a parlar d’actituds antisenyorials, perquè al darrera hi ha també un procés de reforçament del consistori municipal, però com que una i altra cosa es trobaven en disposició de vasos comunicants (la minva del poder senyorial permetia l'augment del municipal), bé es pot dir que algunes coses estaven canviant. Per cert, Vallgornera protestà a la Reial Audiència del que considerava una ofensa a la seva família per part del consistori, i obtingué un decret pel qual s’ordenava a l’ajuntament d’Olot que “siempre y en qualquiera ocurrencia trate al suplicante con el distintivo de Don, nombrándole con el apellido de Vallgornera que usa y con que se le distingue y conoce comunmente".

Les darreres dècades del segle XVIII no mostren pas una imatge plàcida de la vida olotina, sinó més aviat amb certes discordances que porten a parlar de dissidència, de brega i fins i tot de bandositats. Algunes estan relacionades amb l’abast dels aliments, cosa molt pròpia d’aquells temps. El maig de 1773 va ser detingut a Olot Josep Prat, més conegut com a Galbana, perquè anava pels carrers “con cierto memorial poco decoroso al mismo ayuntamiento, procurando que los pobres firmassen aquél”, en protesta per com es portava el proveïment del pa (era un monopoli de concessió municipal). L’ajuntament el féu empresonar pel temor “que de dichas providencias saliesse alguna comoción en el pueblo (...) y no debiendo permitir que con equivocados pretextos se vitupere el zelo y honor del proprio ayuntamiento”. Tres anys abans el gremi de Sant Eloi havia denunciat el cobrament abusiu per part de l’ajuntament en les taxes sobre el vi, la carn i altres queviures que es portaven a la vila. El 1789 l’ajuntament volgué acabar amb el dret que tenia l’abat de Ripoll de cobrar per les mercaderies que entraven a la vila en època de fires, “y a pedradas diferents interessats tragueren del Firal los comissionats, per ser una imposició injusta y sens títol”. Però aviat el malestar s’estengué respecte d’altres àmbits. Sabem que el 1782, el cap de l’Esquadra de Mossos d’Olot tenia obert un sumari contra Pasqual Rivera, cirurgià de Vallfogona, a qui se suposava “author de un libello infamatorio que dicen haverse encontrado en la casa de Domingo Agustín Vila”. Una situació especialment remarcable la trobem el 1786, un any amb diverses notícies sobre la mala maror d’alguns particulars envers els regidors. No sé dir què havia passat, però sembla que el notari Conchs havia fet un escrit públic que es considerà ofensiu i, a rel d’això, al gener fou llegit en sessió municipal “un papel escrito de letra y puño proprio de Benito Antonio Conchs, escribano, con que confiessa no haver tenido ánimo de injuriar con el escrito que allí se cita, a persona alguna, y assí por consiguiente tampoco al dicho Ayuntamiento”. Hi hagué igualment problemes amb Francesc Pla i Closells, perquè agafava aigua de les basses de gel públiques, en benefici del seu hort, i se l’hagué d’advertir que vigilés amb les “espresiones poco decorosas al honor del referido ayuntamiento”. En aquell mateix estiu l’ajuntament ordenà l’arrest de Rafel Pasqual, perquè els havia faltat al respecte “prorrumpiendo en la espresión que la autoridad del empleo les hazía roncar” i el de Pere Molleras, perquè quan se l’avisà que havia de tenir ben atesa la carnisseria municipal de la que n’era arrendatari, es va excedir “con palabras y espresiones poco decorosas”. I per si faltava alguna cosa més, al setembre, amb motiu de la festivitat de la Verge del Tura, quan a la vigília l’ajuntament anà a l’església per al rés de les completes, es trobà que els capellans de la parròquia havien començat abans d’hora, “habiendo de este modo burlado aquella comunidad eclesiástica a este Cuerpo [= l’ajuntament] y a todo el pueblo".

En uns anys en què a Olot s’acceleraven els canvis, cosa ben vista per alguns però mal vista per d’altres, no ha de sorprendre que els tals i els quals miressin de sobreposar-se a la visió dels altres. Des de 1774 a Olot s’havia començat a treballar gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i això no fou pas una introducció menor. Fins llavors i des de segles s’havia treballat la llana i en aquest ram tot estava pautat i sotmès a l’estructura gremial. Però ara el cotó entrava sense cap limitació gremial, era lliure, no calia ser reconegut com a mestre per a poder tenir uns telers a casa amb què complementar –o fins i tot substituir– l’activitat gremial pròpia de cadascú. I si augmentava la producció de gènere de punt de cotó, cobraven una rellevància indispensable els comerciants, capaços de donar sortida, en mercats cada cop més allunyats, als productes olotins. No és casualitat que entre l’entrada del cotó a Olot i la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’ajuntament d’Olot fos ocupat íntegrament per comerciants i negociants, principalment els que tenien vincle amb les companyies manufactures, a diferència d’anys anteriors en què el conformaven artesans d’oficis gremials i titulats en lleis o en d’altres disciplines. Són aquests ajuntaments els que emprengueren l’obra de la construcció de l’Hospici (la primera pedra es col·locà el 1779), la posada en marxa de l’Escola de Dibuix (1783) o el projecte de formar de nova planta dos barris o eixamples, d’urbanització planificada, que haurien permès d’augmentar l’oferta de cases a Olot (1783), a part d’altres obres menors. Aquest devessall de projectes i reformes irrità un sector que tenia diversos motius per a oposar-s’hi, com la propietat dels terrenys que s’havien d’ocupar per a aquests projectes, o simplement als qui les novetats els deixaven tocats d’urticària i que no podien ni suportar que es mudés de lloc la font de la Plaça Major o que es toquessin els portals de la vila. El 1790, Josep Salgas, un comerciant de llarg historial a favor de l’Hospici i de les reformes que s’havien projectat, hagué de queixar-se que el batlle reial s’havia permès de llegir en públic un “papel infamatorio” que acusava Salgas de ser “cabeza de partido, fomentador de las discordias de aquella villa [= Olot] y otras insolencias”. El terme “partido” d’aquesta frase l’hem d’entendre com a part o bàndol, una coincidència de visió de les coses i de voluntats que, en el segle següent aniria prenent cos i desembocaria en el partidisme de formulació clarament política. Sembla que no hi havia manera que la boira escampés, perquè el 1792 el baró de Serrahí envià a Olot l’alcalde major de Vic per posar ordre a la vila, i envià a l’ajuntament una carta d’avís molt dura. Serrahí s’hi queixava de les greus desavinences entre el batlle reial i els regidors, amb la qual cosa “han fomentado bandos y parcialidades contrarias a la pública tranquilidad” i els instava a retornar a la quietud i a tractar-se entre ells “con el respeto y atención que corresponde (...) en inteligencia de que al que se apartare de este sistema o dieze ocación a nuevas inquietudes o desórdenes, se le suspenderá de officio y se tomaran contra él otras providencias”. A la vegada, es manava a l’alcalde major de Vic que en la seva comissió a Olot. “para no renovar las inquietudes de dicha villa haga V.m. por ahora caso omisso sobre la averiguación del autor o autores del pasquín que se encontró fixado en las esquinas de aquella [la vila d’Olot] “.

La Guerra Gran de 1793-1795 contra França alterà profundament les consciències i l’enteniment. Durant tres o quatre generacions (d’ençà de la Guerra de Successió) Olot no havia conegut la guerra a casa mateix. I de guerres no tardarien a venir-ne més, contra França però també en forma de guerra civil. Estava començant un altre cicle. Segurament que és ja dins d’aquest nou cicle que hem de situar els greus fets que tingueren lloc a Olot i al seus voltants contra l’alcalde major Ramon de Lomaña, el 1808. La vila pertanyia a l’alcaldia major de Camprodon, compresa dins del corregiment de Vic. Ja al seu moment, en els inicis de la Nova Planta, s’havia dit si l’alcaldia major o sotscorregiment se situaria a Olot, però finalment s’optà perquè fos a Camprodon. Cap a finals de segle, l’alcalde major demanà de poder traslladar la seu a Olot, amb l’argument de ser aquesta una vila molt més important en població i activitat. Se li va concedir el 1804 i el trasllat es féu efectiu a l’any següent. Tenir la figura de l’alcalde major a Olot –un funcionari reial– podria semblar un honor i un plus per a la vila, però si es mira des d’un altre punt de vista, podia ser un perill. Olot s’havia acostumat a tenir en el seu entorn immediat només autoritats d’àmbit local (deixant de banda les autoritats militars, quan hi havia soldats), gent del mateix Olot, que passaven de forma transitòria pels càrrecs de la vila, mentre que les autoritats de major rang quedaven lluny. Amb l’arribada de l’alcalde major a Olot, la seva presència i imposició a la vila passava a ser constant i inevitable. El protagonista d’aquest trasllat de seu va ser Ramon de Lomaña i de Baguer, que s’establí en una casa de lloguer al davant mateix de l’escalinata de Sant Esteve. Havia nascut a Tàrrega el 1759 i provenia del camp de les lleis. Havia estat nomenat alcalde major de Camprodon el 1803. Ja a Olot, la seva trajectòria fou una constant de friccions, en especial amb l’ajuntament. De Madrid estant, el comerciant olotí Esteve Casabona escrivia al seu nebot el 1806: "Veo las etiquetas [= fredors] que ya hay en essa [Olot] entre ese alcalde mayor y esse regidor deano con algunos comerciantes de essa, y crearé que algunas vecez hos rescaréis la cabesa de haver desseado el tener alcalde mayor. Si esse es bueno, puede que el que vinga sea mucho peor, algunos en esta [companys de Madrid] lo han hallado muy mal. El disperato que havéis hecho".

Però la situació es trastocà en tràgica el 1808, quan al juny l'alcalde major féu plantar a la Plaça Major, una proclama de l’exèrcit francès. El fet fou protestat pels olotins i Lomaña, juntament amb els seus agutzil i vereder, foren retinguts a l’Hospici per a evitar el seu linxament. La situació es complicà en extrem perquè s’hi involucraren miquelets armats i gent vinguda de la part de França. Transcric només el final del relat que d’aquests fets ens deixà Esteve Paluzie, unes dècades després: “Las autoridades, desesperanzando poder contener al populacho de que llevara a efecto sus designios, resolvieron conducirles al momento a Vich escoltados por una compañía de cien migueletes; atravesaron la villa sin novedad. Divulgóse entre las turbas la salida de los presos: corren en pos de sus víctimas: únenseles gran multitud de desalmados campesinos: alcánzanlos en el Malatosquer, al salir al término de la villa, y a pedradas fueron sacrificados los tres infelices por el furor de hombres convertidos en fieras, quienes sin piedad cometían un horrendo crimen a los gritos de viva el rey, y atropellando a la escolta que les conducía”. Tal i com modernament va observar Ricard Jordà quan es referia a aquests fets, costa d’entendre que un cos armat de cent homes no pogués fer front a un grup de civils sense més armament que les pedres del Voratosca, llevat, és clar, que hi hagués connivència entre uns i altres. 

 

                                                                            Revisat: novembre de 2020. 

84. Jacobo M. de Espinosa, el promotor de l'Escola de Dibuix d'Olot (1781-1787)

Gravat de la traducció d'Espinosa de "La nobleza comerciante"

A mitjans de setembre de 1781 va ser detingut, als voltants d’Olot, Pau Gibert, un facinerós conegut pel Mariner, el qual feia temps que sembrava la por per robatoris, segrestos i crims perpetrats en comarques més meridionals en companyia del seu oncle Josep Parés el Jepa, de Pere Masmitjà el Poca-roba i de Pau Pla, dit el Cua-llarga, l’Escabellat i també el Musicot. Feia temps que se li anava al darrera i l’oferiment d’una recompensa permeté que “diez y siete contrabandistas, despojándose del natural horror que se tenía concebido de este hombre en todo Cataluña, lo prendiesen en las inmediaciones de Olot, y entregasen en las reales cárceles de esta capital [Barcelona], en las que va a recibir el justo premio de sus escándalos”. El redactor d’aquesta notícia era Jacobo María de Espinosa, fiscal del crim de l’Audiència de Catalunya i el text pertany a l’oració o discurs de vindicta pública que va ser-hi feta el 25 de gener de 1782.

Tot i que sigui només de forma accidental, aquesta és la primera vegada que trobem posats de costat els noms d’Olot i de Jacobo María de Espinosa, un personatge que en els anys immediats estigué molt vinculat amb la nostra vila, a la que, en sintonia amb les elits comercials locals, volgué fer objecte del seu programa reformista, encomanat d’un cert esperit il·lustrat propi de l’època. A ell es deuen les gestions decisives i tot l'interès perquè a Olot s’hi obrís la tan anomenada Escola de Dibuix (1783), a part d’altres iniciatives relacionades amb el foment econòmic d’Olot, que, en contrast amb l'anterior, no arribarien a bon port. En el Museu de la Garrotxa, el text de la sala on es parla de la creació d'aquesta Escola, s'atribueix únicament a "la demanda dels empresaris locals, que fou recollida i impulsada per l'Ajuntament d'Olot", una informació que es queda molt a mitges, perquè negligeix l'important paper impulsor que hi tingué Jacobo Maria de Espinosa. Fins i tot goso dir que sort n'hi hagué d'ell.

Espinosa (ell escrivia De Spinosa) era de Valladolid. Havia nascut en aquesta ciutat castellana el darrer dia de l’any de 1747, essent batejat l’endemà mateix, cap d’any de 1748. La seva era una família d’aquelles de la sempiterna i políticament poderosa Castella. De fet, el seu nom complet era Jacobo María de Espinosa y Cantabrana, Ruidiez y Mantilla de los Ríos, per si quedava algun dubte que en matèria de puresa de sang i de castellanía vieja, l’arbre genealògic familiar era immaculat. Els seus pares eren Santiago Ignacio de Espinosa, que va ser primer fiscal del Consell i Cambra de Castella, i María Josefa Cantabrana, tots dos també naturals de Valladolid. Amb uns vint anys d’edat, havia tret un grau a la Universitat d’Osma i es preparava per a l’exercici de l’advocacia. Però la seva fou una carrera política, de la que el primer pas conegut és el seu nomenament, el 1773, com a alcalde major de Jaca. Estant en aquesta ciutat, ingressà a la Reial Societat Econòmica dels Amics del País de Saragossa, acabada de crear el 1776. El 1777 Espinosa passà a Mallorca com a oïdor de la Reial Audiència, i aquí seguí ampliant la seva vena reformista. Un any després d’haver-hi arribat, al setembre, i sota els auspicis de l’Audiència de la que ell formava part, es creà la Reial Societat Econòmica Mallorquina dels Amics del País, i Espinosa hi ingressà. Una de les primeres coses que va fer la societat va ser l’obertura d’una Escola de Dibuix, i també d’una Escola de Matemàtiques. Se sap que Espinosa va ser un dels encarregats de supervisar el pla d’estudis d’aquesta darrera i hi pronuncià el discurs d’obertura, el 14 de gener de 1779, i que intervingué en la de dibuix. Al juliol d’aquest mateix any va fer-se una solemne sessió d’exàmens públics i distribució de premis, tant de l'Escola de Dibuix com de la de Matemàtiques.

A aquesta Societat Econòmica Mallorquina dedicà Espinosa la traducció que va fer d’un tractat francès de 1756, del jesuïta Gabriel-François Coyer, La nobleza comerciante, una obra que en el país veí havia suscitat un cert debat, perquè proposava que els nobles, tradicionalment reservats per a la milícia, entressin en el món del comerç per a major utilitat i benefici del país. Espinosa va precedir la seva traducció amb un discurs sobre la utilitat del comerç, del que afirmava ser “el espíritu que da vida y aliento al ingenio, a la industria y a las artes; es el resorte maestro que da la fuerza productiz de las riquezas y del poder del Estado”. Espinosa va publicar la seva traducció el 1781, dos anys després que de Mallorca hagués passat a Barcelona com a fiscal de la Reial Audiència de Catalunya. Durant la seva estada a Barcelona va voler donar nou impuls a un òrgan corporatiu dels mestres de primer ensenyament, el Col·legi de Primeres Lletres de Barcelona, posat sota l’advocació de Sant Cassià, l’antic patró dels mestres. Són d’ell els estatuts pels quals s’havia de regir i en els que es col·locà ell mateix com a protector amb àmplies facultats. També, en el seu afany reformista, el 1782 va elaborar una Memoria sobre el estado actual de la agricultura e industria, en la que, a part de lloar la laboriositat dels catalans i de detenir-se en algunes de les seves produccions, proposava l’extensió dels coneixements agrícoles, la formació dels artesans de les manufactures i la creació a Catalunya d’un superintendent que regís tot allò que afectés l’economia del país, en detriment de la Junta de Comerç. A finals de desembre d’aquest mateix any comunicà al secretari del Consell d’Estat que tenia al cap un projecte de canal navegable entre l’estany de Banyoles i el mar, per facilitar el comerç de l'interior, però no se sap pas que arribés mai a elaborar-lo. Quan costejà de la seva butxaca la impressió de la Memoria sobre la árnica de los montes que Antoni Sala havia pronunciat en la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, el 1786, Espinosa féu constar a la portada que ell, a més del seu càrrec a l'Audiència de Barcelona, era "socio censor de la Academia [de Ciències Naturals] y de muchos cuerpos literarios dentro y fuera de España. Vaja, un esperit il·lustrat (i un tant pedant).

A principis de 1782 (o, en tot cas, a finals de l'any precedent), Espinosa estigué a Olot. Només de pas, però amb temps suficient per interessar-se, i quedar admirat, per les manufactures que hi havia a la vila i pel comerç que es feia dels seus productes. N’hi ha el relat en la petició que al cap de poc es faria des d’Olot perquè s’hi pogués establir una escola de dibuix per a la formació dels seus artesans: “En varias ocasiones han estado algunos ministros de la Real Audiencia de Barcelona con el mismo objecto y últimamente el fiscal de lo civil don Jacobo María de Espinosa, que sin embargo de que hiba de paso, se detubo a examinar muy por menor las fábricas, todo género de manufacturas y aun el modo de beneficiar el terreno que, por ser la maior parte de él montuoso, no dejó de causarle admiración y gusto el verle tan cultivado y ameno como las más deliciosas campiñas. Hecho cargo este zeloso ministro de los diferentes ramos de comercio y del estado actual de algunas fábricas, animó a los principales operarios de ellas y les comunicó algunas luces para sus mayores adelantamientos”. Ho aprofità, doncs, per mostrar la seva vena entre paternalista i il·lustrada a favor de tot allò que pogués suposar millora en l’economia productiva, un esperit motivador que connectà fàcilment amb els interessos del grup de principals propietaris i comerciants de les manufactures olotines i en especial d'aquells que estaven interessats en el nou negoci local de les indianes. D'aquesta trobada en sortiren dues iniciatives concretes: la ja expressada idea d’erigir a Olot una escola de dibuix, i la formació d’un eixample urbanístic a la vila que li permetés el seu creixement urbà i la ubicació de noves manufactures. El grup d’olotins que s’hi engrescaren, sota els auspicis de l'ajuntament, estaven disposats a posar-hi de la seva part el que convingués, però també necessitaven d’algú que pogués remoure els estaments oficials que ho havien d’autoritzar i aquí va raure el bon paper que hi jugaria Espinosa. Em centraré només en la iniciativa de l’escola de dibuix; la de creació de nous barris va haver de fer front a una fèrria oposició per part dels propietaris dels terrenys on s'havien de fer, i acabà en fracàs.

El novembre de 1782 Espinosa anunciava a l’ajuntament d’Olot que no tardaria a enviar-los, a través del comerciant olotí Lluís Bastons, una instrucció sobre com fer l’escola de dibuix, amb l’afegitó d’una salutació afectuosa envers la vila, que mostra la bona sintonia i entesa que hi hauria en tot aquest afer entre un i altres: “Miro sus intereses con el maior cariño y en todos tiempos y ocasiones me hallará pronto a quanto sea de su obsequio, ilustración, felicidad y adelantamientos”. Espinosa es mogué en un doble front: amb el Consell de Castella, de Madrid (per on havia de passar tot) i amb la Junta de Comerç de Barcelona, que des de 1775 mantenia a la capital catalana una escola de dibuix anomenada Escola Gratuïta de Disseny, que més endavant passaria a dir-se Escola de Nobles Arts. Les coses a Madrid anaren amb una sorprenent celeritat que contrasta amb la parsimònia amb què les autoritats règies se solien mirar els assumptes que li arribaven de províncies. El 14 de març de 1783 se signà la reial provisió per la qual s’autoritzava a Olot la formació dels barris nous i la creació d’una escola de dibuix. Al mes següent des de Madrid s’autoritzava Espinosa a intervenir directament en la planificació dels barris, en una resolució que contenia un resum del seu paper en la qüestió de la creació del nou eixample i de l’escola de dibuix: “Han hecho presente al Consejo los citados regidores, diputados y síndico [d’Olot], que quando V.S. estubo en aquel pueblo excitó el ánimo de los vezinos a que promoviesen un pensamiento tan importante, comunicándoles al propio tiempo varias ideas para el mejor y más fácil modo de poner en planta tan benéfico proyecto".

Pel que fa a l'organització de l'escola, Espinosa contactà amb la Junta de Comerç de Barcelona. El 13 de maig de 1783 s’hi dirigí per demanar-los ajuda, tant material (alguns models per al treball dels alumnes) com personal, concretament que qui dirigia l’escola de la Junta, Pere Pasqual Moles, pogués traslladar-se uns dies a Olot per orientar i perfeccionar el règim de la nova escola. Sis dies més tard, la Junta li respongué de forma molt complaent, que autoritzava el trasllat a Olot de Moles i amb la promesa d’enviar-hi dibuixos i models per a dotació de l’escola. Una altra qüestió que calia resoldre era en quin local s’ubicarien les aules. Es consideraren tres possibles llocs, dels quals el que semblà més idoni era un espai del gran edifici de l’Hospici que en aquells moments s’estava acabant de construir. Com que l’Hospici depenia d’una Junta que presidia el bisbe de Girona, se li va haver de demanar aquesta cessió de local. De moment Tomás de Lorenzana (castellà també, nascut a Lleó) hi donà llargues, digué que després de Pasqua hi aniria i que s’ho mirarien amb la Junta. A finals de juny Espinosa anuncià a l’ajuntament d’Olot que en els pròxims dies arribarien a la vila tant el director de l’escola de dibuix de la Junta, com el que havia de dirigir la d’Olot, Joan Carles Panyó i ordenà que a aquest se li fes el contracte actuant-hi el secretari de l’ajuntament en el seu nom. En efecte, els pactes amb Panyó els atorgaren l’ajuntament i el secretari, aquest però “en nombre del Muy Illtre Sor. Dn. Jacobo María de Spinosa, del Consejo de Su Magestad y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, comissionado del real y supremo Consejo, para la erección de los dos nuevos barrios y establecimiento de la Escuela de Dibujo en la presente villa". En algun moment Espinosa nomenà els quatre olotins que, amb el nom de zeladors, havien de vetllar per al bon funcionament de l'Escola: Antoni de Trinxeria, Esteve Sayol, Josep Bastos i Jaume Curós Serra i Igosa.

A primers de juliol es volia encarar la recta final. A mitges, perquè alguns dels patricis olotins que s’havien compromès a aportar alguna ajuda a l’Escola, es feien el ronsa. Ja se n’havia queixat Espinosa al mes de març a l’ajuntament, a qui exhortà perquè procurés “por todos los medios hazer efectivas las partidas que se han ofrezido para el establecimiento de la Escuela de Dibujo, pues me dize el depositario va mui lenta la paga; y como los gastos que ocasionará la compra de utenzilios y demás necesario a este fin, no pueden hazerse sin dinero, conocerá el Ayuntamiento quan importante es no omitir diligencia para que todos apronten la cantidad ofrezida”. A primers de juny el tema econòmic encara no estava resolt del tot, cosa que féu enrabiar Espinosa, com ho denuncià per carta a l’ajuntament: “Piensa bien Dn. Pasqual Moles, en quanto a que en el día de la abertura de la Escuela, se acabe de recoger lo que falta, exortando a los que deben; pero me es mui doloroso un asunto tan interesante a la patria, que fue voluntad que se ofrezió a mi misma persona, se haia mirado con tanta frialdad por algunas gentes poseídas de la codicia y de una intolerable ambición”. Procurant per l’Escola, Espinosa proposà a l’ajuntament que aprofités unes reformes a la casa de la vila per encabir-hi una habitació per al mestre de l’Escola, la qual cosa permetria evitar la despesa anual de 50 lliures, que era més o menys el que s’havia de pagar per a lloguer de l’habitació que se li havia donat a través d'un particular. Poc temps després va demanar al Consell que es manés que, a Olot, aquells que, dins del sistema gremial, volguessin optar per grau de mestre en el seu ofici, preceptivament haguessin de passar abans dos anys per l'Escola de Dibuix. Era una manera de garantir-se l'alumnat i la contribució econòmica que cada alumne havia de fer (llevat de si eren pobres). Però tocar els gremis i les seves ordinacions era tema perillós, i res no indica que s'anés per aquí. Al setembre tornà a mostrar-se irritat perquè les coses no es feien com ell preveia, ja que –escrivia Espinosa a l'ajuntament– "tengo entendido que, sin orden mía, se ha precisado a los estudiantes de la Esquela de Dibujo a que lleben luz para alumbrarse en las horas de enseñanza", una despesa que, segons ell, s'havia d'assumir a través del fons de la pròpia escola.

El dia 15 de juliol de 1783 va tenir lloc la festa d’obertura de la nova Escola de Dibuix d’Olot. Es va fer a les sales de l’Hospici, plenes de gom a gom. L'espai s'havia adornat amb un gran domàs carmesí i galons d’or, amb el retrat del rei Carles III i l’escut d’Olot. En mig d’intervencions musicals, el doctor Marià Garau, que era el mestre de llatinitat de la vila, féu un discurs de mitja hora sobre els avantatges que havien de suposar per a tots els veïns la creació de l’Escola, acabat el qual els alumnes –sembla que uns vuitanta– s’assegueren als bancs com a significació que el nou establiment posava fil a l'agulla. A més de tota la plana major de la vida olotina (ajuntament, comunitat de preveres, representants dels dos convents que hi havia a la vila, etc.) hi fou present el director de l'escola de Barcelona, Pere Pasqual Moles. Espinosa va haver-se d'excusar per no poder-hi ser per motius de feina, però exigí que li fos enviada una relació exacta de com havia anat l’acte. S’hi havia convidat el bisbe de Girona perquè la festa es feia a l’Hospici, però declinà la seva assistència al·legant motius de salut.

Jacobo M. de Espinosa havia previst que a la porta principal de les aules hi constés una inscripció que deixés clar el seu paper en la creació de l’Escola i on constés la seva condició de “protector”. El text que proposava deia: “En el día T. [a determinar quan se sabés] con presencia del magnífico Ayuntamiento de la villa de Olot, y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibujo, que vino a establezer por orden del Mui Ille. Sor. Dn. Jacobo Mª de Spinosa, del Consejo de S. M. y su fiscal en lo civil de la Real Audiencia de este Principado, su protector, Dn. Pasqual Pedro Moles, director [de la] de la ciudad de Barzelona, dejando por maestro de ésta, que será siempre filial de aquélla, al maestro pintor Juan Peñó”. Però a l’actual seu de la institució hereva de la primitiva Escola de Dibuix, al Carme, la inscripció que en recorda la seva fundació no és la que havia dictat Espinosa, sinó una altra en la que, sense deixar de referir-se al seu paper en la creació de l’Escola, s’hi intercalà el nom del bisbe Lorenzana, en agraïment als locals cedits a l’Hospici per al seu primer establiment: “A los 15 de julio de 1783, con presencia del magnífico ayuntamiento de la villa de Olod y con aprobación del Real y Supremo Consejo de Castilla, se empezó esta pública Escuela de Dibuxo, habiéndose dignado ceder la liberalidad del Ill.mo Sr. Dn. Thomás de Lorenzana, obispo de Gerona, las piezas del presente Real Hospicio y vino a establecer (por orden del M. Ille Sr. Dn. Jacobo María de Spinosa… [segueix el text com en la inscripció precedent]".

Inscripció en record de la inauguració de l'Escola, amb el nom d'Espinosa i també de Lorenzana

Espinosa seguí manifestant la seva voluntat d'estar al cas de l’Escola de Dibuix d'Olot. El 1785 es queixà a l'ajuntament perquè no se li havia notificat res de la festa de repartiment de premis que s’havia fet, i a la qual havia assistit el bisbe de Girona. Tot i això, en aquesta festa encara es féu esment que l’Escola havia estat establerta “por el fiscal de lo civil de la Real Audiencia de Cataluña D. Jacobo María de Espinosa, con aprobación del Supremo Consejo de Castilla, habiendo facilitado a este ministro todos los auxilios que le pidió para tan útil establecimiento la Real Junta particular del Consulado de comercio de Barcelona”, segons recollí la crònica de l'acte. Però fou la presència del bisbe Lorenzana la que centrà la festa, car hi repartí amb prodigalitat una colla de diners, al mestre Panyó, als alumnes premiats i fins i tot als que no tingueren premi. El 1787 algun assumpte portà Espinosa a interessar-s’hi de nou, perquè escrigué a l’ajuntament d’Olot: “Con la carta de Vm. de 20 del que rige, quedo tranquilizado sobre el punto de Esquela de Dibujo que me tenía impaciente. Doi las gracias al Ayuntamiento y no pongo duda en la perseberancia de ese cuerpo que sabe bien quanto importa ese establecimiento para la utilidad pública”. Però de mica en mica el bisbe anà agafant més protagonisme en les festes de repartiment de premis que es feien cada any, i el seu retrat acabà figurant entre les pintures de l’Escola. Després, el seu impuls en la creació de l’Escola de Dibuix de Girona (1790), de titularitat municipal, accentuaria la seva connexió amb la d’Olot, i a la llarga crearia en alguns la confusió que Tomàs de Lorenzana, l’ànima fundadora de l’Hospici d’Olot, hauria tingut a veure amb la creació de l’Escola de Dibuix d’Olot, eclipsant a qui en fou el seu veritable promotor, Jacobo M. de Espinosa.

Espinosa el 1787 va deixar Catalunya per ocupar el càrrec d’oïdor a la Cancelleria de Granada i allí li perdo la pista (a excepció feta, a nivell de notícies familiars, de la mort del seu pare el 1795). L’any abans de la seva marxa, Jacobo María de Espinosa havia felicitat els nous regidors de l’ajuntament d’Olot amb la certesa que el seu bon fer aniria a favor “de todos los particulares a quienes amo muy de veras”, una expressió d’afecte envers els olotins que poques vegades pot trobar-se en aquell temps en boca d’un funcionari vingut de tan lluny i que a Olot només hi havia estat de manera esporàdica. Encara més abans, a l'abril de 1783, l'ajuntament d'Olot s'havia referit a Espinosa com a "declarado protector de dicha villa y amante zeloso de sus progresos y adelantamientos", una apreciació que, no obstant, també tingué els seus detractors entre els sectors locals poc propensos a les innovacions i a pensar més enllà dels seus interessos, els quals acusaren l'ajuntament de rebre Espinosa "millor que al Illm. Bisbe de Gerona", segons expressió del moment. No hi ha dubte, però, que Espinosa no pot ser oblidat en la nostra història local. No cal pas que se li facin grans reconeixements, però sí que crec que no s'hauria de malmetre el seu record per tot el que féu en la formació de l'Escola de Dibuix.

Ah, per cert, tornant al principi d'aquest escrit, què fou de Pau Gibert, àlies el Mariner, aquell malfactor que se les hagué de veure entre finals de 1781 i principis de 1782 amb Jacobo M. de Espinosa, com a fiscal de l’Audiència? Hem vist que havia estat detingut a prop d’Olot amb l’auxili d’uns contrabandistes (cosa que no ens ha de sorprendre, ja que aquests eren els primers interessats que hi hagués pau en els camins) i portat a Barcelona. Espinosa en reclamà la seva condemna, amb un to animadversatiu i sense cap mena de clemència, en la vindicta pública del 25 de gener de 1782. La desgraciada fama de Gibert havia arribat lluny i això va fer que aquest seu discurs, en el que es relaten amb detall les maldats de l'acusat i s’hi justifica la petició de la pena capital, acabés a la impremta amb almenys tres edicions conegudes, dues a Barcelona i una a Girona. Fins i tot donaria peu a una cançó popular, “En Pau Gibert”, que podem trobar al Cançoner del Ripollès (1988). La feina del fiscal causà el seu efecte i Gibert fou penjat a la forca pocs dies després, com ho recollí Rafael d’Amat i de Cortada, en el seu famós dietari: “Dia 7 de febrer de 1782 donaren sentència de forca a les quatre hores de la tarda a tres reus lladres i assassinos, comprès lo famós Gibert d’envers Pineda i Calella [d'on era originari], el que cometé moltes crueltats, tant en morts com en robos de persones, i deshonrat minyones, el que tenia, per ses crueltats, consternada a tota la gent de per aquells encontorns".

81. La fortalesa de Castellfollit de la Roca

Castellfollit de la Roca, indicat com a lloc fortificat en un mapa de finals del XVII

Els que saben d'història medieval diuen que, en aquell temps, a Castellfollit de la Roca ja hi havia un castell que donaria raó del primer element del nom del lloc i del seu assentament humà. La vida d’aquest castell hauria pogut ser la de tants altres que a mida que s’acostaven els temps moderns varen haver de debatre la seva supervivència entre velles qüestions de senyoria i l’obsolescència d’uns models defensius que ja no es corresponien amb les noves condicions bèl·liques.

Però a mitjans del segle XVII, un fet d’alta política, el Tractat dels Pirineus (1659), va suposar per a Castellfollit l’entrada en el món de les modernes fortificacions. Com és sabut, en aquest tractat Catalunya va perdre, en benefici de França, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya. Això féu que la frontera francesa, en el seu extrem més meridional, reculés (o avancés, segons com es miri) cap al sud, fins on avui encara és, i convertí les actuals comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès en comarques de frontera, en uns territoris amb interessos militars per a la seva fortificació, en prevenció de qualsevol invasió que pogués venir del país veí. En aquest nou plantejament, la situació geogràfica de Castellfollit de la Roca era valuosa, perquè controlava el pas entre l’Empordà i la Muntanya. Per als exèrcits francesos, Castellfollit representava un destorb, ja que, acostumats a entrar a Catalunya per l’Empordà, els convenia tenir obert aquest pas per accedir a l'interior per la Plana de Vic i també, si les coses els anaven malament, com a via d’escapada cap a Camprodon i d'allí a França. Per això no és estrany que molta de la informació sobre el fortí de Castellfollit en els temps moderns vingui de fonts franceses.

D'aquesta fortificació hi ha una detallada descripció feta per militars francesos el 1684 (en un moment en què encara s’hi havia d’emprendre obres de reforçament) acompanyada d’un dibuix esquemàtic, que una i altre poden veure’s a l’obra Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, de Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera (vol. I, 1992, mapa 375, p. 526 i 598), on, a més, podem trobar-hi altres cinc croquis de Castellfollit, tot de finals del segle XVII. Una descripció més succinta la trobem al diari Mercure historique et politique, editat a la Haia el 1694: “C’est un quarré long irregulier sur une hauteur qui est inaccessible de tous côtez, à la réserve de celui qui regarde l’occident. Mais il y a de ce côté deux bastions en forme d’ouvrage à corne avec une redoute devant la courtine, deux chemins couverts, et quatre redoutes devant la contrescarpe”. Potser el dibuix que més bé ens permet una visió de com era la fortificació de Castellfollit és el que adjunto. És inèdit i pertany a la Biblioteca Nacional de França. Amb aquesta ajuda i les referències coetànies es pot traçar una enumeració descriptiva dels principals elements defensius de Castellfollit.

Les fortificacions de Castellfollit, segons un dibuix de la Bibliothèque Nationale de France

Es tractava d'una plaça adaptada a l’extrem de la cinglera, fortificada en ferm en el seu costat occidental (allí per on s'entra al poble vell), l’únic que no protegeixen els murs naturals de la geologia volcànica. Al seu interior hi havia en primer lloc el castell o dependències militars, després les cases del poble i, ja al morro de la cinglera, l’església i el seu entorn. No hi ha dades sobre el nombre d’habitants de Castellfollit a finals del segle XVII. Un cens general de tots els pobles de Catalunya del 1719 diu que tenia 25 cases i 84 habitants, però mentre la primera xifra sembla oferir pocs dubtes, pel que fa als habitants possiblement en fossin més, ja que en aquest cens hi ha poblacions on només hi foren comptabilitzats els habitants “de comunió”, és a dir, deixant de banda les criatures.

El cos principal de les defenses el constituïen dos baluards de forma triangular, units per la cortina o mur a recés d’aquells, on hi havia la porta principal per accedir a l’interior de la plaça militar i el poble. Vist des de fora, el conjunt prenia aquella “forme d’ouvrage à corne” que deia el text abans esmentat, és a dir, de front embanyat. Sembla que no ens hem pas d’imaginar una muralla solemne. Segons la descripció de 1684, no estava ben terraplenat –especialment el baluard septentrional– i els murs eren fets de còdols (“il n'est qu’a demi terrassé, ses murailles sont simples faites de méchans caillous”), si bé és de suposar que els elements estructurals serien de pedra tallada.

Imatge amb els reductes de primera línia (A)

Per a protegir la cortina, al davant hi havia una mitja lluna, una fortificació en forma de triangle. Tenia per finalitat obligar els atacants a dividir-se i a haver d’entrar en el foc creuat que els vindria dels bastions. I encara hi havia una altra línia avançada de defensa, el camí cobert, un fossar que resseguia el conjunt exterior de les defenses. El nom li venia perquè el talús davanter feia una lleixa a una alçada precisa, per la qual podien actuar els defensors estant a cobert dels atacants. El camí cobert solia complementar la seva seguretat amb una estacada. La descripció que acompanya el mapa de 1684, esmentat a l'inici, dóna detalls d’aquesta primera avançada defensiva: “Sa palisade fort bonne, elle est plantée sur le chemin couvert dont l’esplanade est formée par le naturel du terrain qui es un peu plus bas que l’horizon de la place. Ce chemin couvert est assez grand, son parapet est de maçonnerie”. La nota que també he esmentat al principi, de 1694, indicava que en aquell moment, al davant de tot s’hi havia situat uns altres reductes avançats que, en efecte, figuren en alguns dels plànols francesos d'aquells anys, com el que adjunto aquí.

El recinte fortificat de Castellfollit presentava, però, un flanc vulnerable, el del nord. Un primer motiu era que allí hi havia una altra porta (per tant, un punt dèbil), la de Besalú, des d'on baixava el camí cap aquesta població. De fet, el comentari al mapa de 1684 proposava com a estratègia per a ocupar el recinte, la simulació d’un atac als bastions per distreure l’atenció, i mentrestant forçar l’entrada per aquesta porta de Besalú. Però la pitjor feblesa d’aquesta banda nord venia de la seva proximitat al vessant de la muntanya de Mont-ros, des d’on el recinte podia ser fustigat per tropes enemigues. A fi de controlar aquesta posició, les defenses de Castellfollit s’havien complementat amb una torre circular exterior, a no massa distància d’aquesta banda de la població, coneguda com a Torre Hermosa, un nom que, més que evocar la bellesa de la seva traça, semblaria lligat als fums d’algun funcionari militar o potser, fins i tot, que es volgués jugar amb el nom del virrei de Catalunya, el duc de Villahermosa o Villafermosa (1688-1690).

La Torre Hermosa de Castellfollit, segons Ambrosi Barsano (1691)

D'aquesta Torre Hermosa n’hi ha un dibuix de detall, exterior i interior en secció, fet el 1691 per l’enginyer militar Ambrosi Borsano, reproduït al llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió, publicat el 2013. Segons aquests mateixos autors, la construcció d’aquesta torre es va encarregar el 1689 a un mestre d’obres de Vic, P. Cases. S’hi pensava destinar 48.000 rals amb la previsió d’acabar-la en uns set mesos, a l’abril de 1690. Però el gener de 1691, segons un informe de Borsano, hi mancava encara molta feina a fer, com ara segellar-ne la cisterna, posar en condicions diverses dependències, fer algunes defenses (en el segon pis, “hazerle su parapeto, troneras para la artillería y las cataratas para hechar los fuegos”), així com fer la volta en forma de mitja taronja o cúpula que havia de cobrir l’edificació, amb les seves corresponents defenses exteriors, a més de “hazer su capilla debaxo de la media naranja”. Quan el 1694 l’exèrcit francès la va atacar, segons unes memòries militars publicades a França el 1839, la torre tenia “dix toises de diamètre, percée d’embrasures et de crénaux, ayant trois étages voûtés, avec un fossé, et un bon chemin couvert; cette tour dominoit et défendoit les autres ouvrages”. Sembla que el 2008 es van fer algunes feines de recerca en el lloc on havia estat i se’n va localitzar la seva planta, d’uns 7 metres de diàmetre interior.

Algunes dades diuen que en temps de pau hi havia previsió de tenir-hi una guarnició militar d’una seixantena d’homes, però en realitat d’altres apunten que no passaven dels vint-i-cinc. En temps de guerra ja era una altra cosa: quan el 1694 els francesos conqueriren Castellfollit, la tropa que es va rendir superava el miler i a la Torre Hermosa la guarnició era de dos-cents homes. No sabem com eren les relacions entre la població i els soldats, però és fàcil pensar que, en un espai tan limitat, no havien de ser cordials. Com a plaça forta que era, Castellfollit comptava amb un governador militar. Les partides de defunció de la parròquia de Sant Esteve d’Olot han servat l’enterrament d’un d’ells: “A vuy als 22 de octubre 1692, en la iglésia de Nostra Senyora del Carme de Olot és estat enterrat Don Andrés de Diamberch, gobernador de Castellfollit, fill & de don Gerardo Diamberch y de dona Elianor Diamberch muller sua, fills de Barssalona, de la parròquia del Pi. Feren cos present en la parroquial ab acistència de quinse preveras, rebé tots los sagraments”. No ens ha d’estranyar que se li donés sepultura a Olot, perquè era habitual que els soldats de Castellfollit que emmalaltien fossin portats a l’Hospital d’Olot i potser fos aquest el seu cas. El 1694 el governador de Castellfollit era un jove militar que més endavant, en la Guerra de Successió, prendria notorietat en la defensa de Barcelona, Antoni de Villarroel.

Que el traçat de la nova frontera amb França tingués el malginy d’atropellar de ple les comarques nord-orientals de Catalunya, no era precisament la seva única desgràcia. Paradoxalment, en tenia una altra encara pitjor: la ratlla quedava massa lluny de Madrid, massa distant d’allí on, malgrat el caràcter plurinacional que encara tenia la corona hispànica, hi residien el rei i els òrgans executius relatius al cos militar. La Cort no sentia com a urgent la necessitat de reforçar una frontera que no els tocava de prop, i tot foren vagues promeses i partides de diners per a les fortificacions del nord de Catalunya que a l’hora de veritat mai no arribaren a la seva destinació, per a desesperació dels successius virreis de Catalunya, als que la seguretat del país els interpel·lava de més a prop. Al final, com massa sovint, ho hagueren de pagar els catalans, que no estaven precisament en situació de ser esplendorosos. El virrei Vicente de Gonzaga (1664-1667) exigí un donatiu a la població catalana, en teoria voluntari, que s’hauria de fer durant tres anys, amb el compromís que la Corona hi sumaria una petita quantitat. Amb aquests diners es volia posar a punt les places fortes de Puigcerdà, Roses, Camprodon i Castellfollit, però els diners arribaren amb comptagotes, i com que les obres s’havien d’atendre per l'ordre en què figuraven en l’anterior llista, Castellfollit fou la que més patí les mancances d’aquest desori. Uns anys després, el virrei Francisco de Tutavila, duc de San Germán (1673-1675), xifrà en 42.560 rals les obres per poder posar a punt les defenses de Castellfollit, un càlcul que en temps del virrei Alexandre de Bournonville (1678-1684) pujà a 60.000 rals. I Castellfollit no era sinó una més (i no pas la més important) de les defenses de la frontera catalana amb França que calia reforçar, i per a les que no hi havia manera que de la Cort arribessin els diners necessaris. Per una carta escrita des de Camprodon als cònsols d’Olot el 1679 se’ls feia saber que “lo senyor governador de la plassa me ha dit que la obra del reparo del castell [de Camprodon] se té de parar per falta de diner” i com que això era greu per trobar-se en temps de guerra, se’ls exigia el pagament de 350 lliures.

El 1676 s'havia demanat als catalans un nou donatiu per a les fortificacions. En una carta als cònsols d’Olot de 1681, el regent de la Reial Tresoreria, Pere de Montaner, de part del virrei Bournonville, els reclamava 200 lliures que la població encara quedava a deure d’aquest últim “donatiu de fortificacions”. Segons la carta, s’havien fet obres “per reparos de la plassa de Castellfollit” per valor de 223 lliures i hi havien treballat els fusters Josep Jos i Josep Germà, i el mestre d’obres Francesc Bartrís, tots d’Olot, els quals “eran gent menesterosa”, motiu pel qual se’ls havien avançat 123 lliures del total del preu. En resum, que ara els cònsols olotins havien de pagar les restants 100 lliures als mencionats treballadors, així com les altres 100 lliures més que la vila devia, “per a poder satisfer así als que las emprestaren los sobredits”. Alguna cosa, doncs, es deuria haver fet (com sempre, a càrrec de l’esforç de les poblacions!), tot i que 223 lliures feien poca cosa. El 1683 novament Pere de Montaner reclamà als cònsols d’Olot una quantitat que la vila devia del donatiu exigit en temps del virrei Juan Antonio Pacheco, marquès de Cerralbo. Però ja he notat que a prop d’Olot hi havia una altra fortalesa, la de Camprodon, que també reclamava atencions: el 1684 s’obligà altra vegada als cònsols olotins al pagament de 350 lliures a aplicar “a las fortificacions de dita plasa de Camrodon”. En aquesta cronologia, hem de recordar, el 1689, les obres per a la construcció de la Torre Hermosa de Castellfollit, que el 1691 seguia inacabada.

La guerra dels Nou Anys amb França (1689-1697) i la consegüent presència de l’exèrcit francès a les comarques septentrionals de Catalunya, tensà el paper de la fortalesa de Castellfollit al mateix temps que en féu aflorar les seves febleses. Un informe presentat al rei sobre l’estat del Principat (possiblement de 1690), remarcava que, després que als pocs mesos d’iniciada la guerra hagués caigut la fortalesa de Camprodon, “queda descubierta y sin defensa toda la montaña. Porque aunque quede en pie la fortificación de Castellfollit, ésta, assí por su situación como por su poca circunferencia, no cubre terreno que pueda embaraçar las entradas del enemigo por qualquier parte que quisiere intentarlas”. Ho corroborava el fet que, en aquell any, tot i trobar-se “prevenida y pertrechada dicha fortificación de Castellfollit con toda la guarnición y residuo que su capacidad permitía”, no s’havia pogut impedir el pas de l’exèrcit francès a Olot i comarca (on exigiren contribucions als seus habitants) per, d’aquí, passar després al Ripollès i a Vic. En els anys successius, les poblacions situades en un ampli radi al voltant de Castellfollit hagueren de seguir participant en el reforçament de les seves defenses. El 1693 es requerí als cònsols d’Olot que aportessin posts a Castellfollit “que havían de servir per las fortificacions de aquella plaça”; pocs mesos després, se’ls ordenà un nou lliurament, ara de “sinch centas estacas que tingan catorze pals de llarch y tres quarts de gruxa a tot quadro y sinch centas faxinas que an de servir per las fortificacions de aquella plaça”. També Banyoles hagué d’enviar, per al reforçament de Castellfollit, cent estaques de quatre pams de llarg i tres quarts de gruix. De l’any següent consta una nova càrrega per als olotins, la de subministrar cent quintars de llenya de febrer a maig per a la guarnició de la fortificació. 

1694. Trinxeres d'atac al redós de la Torre Hermosa (D)

El setembre de 1694 la fortalesa de Castellfollit va caure a mans de l’exèrcit francès. La crònica detallada de l’atac i la capitulació la trobem al Mercure historique et politique (1694), que ja he esmentat abans. El mariscal Anne-Jules de Noailles, que comandava aquest exèrcit, va utilitzar-hi la tàctica de no atacar-ne directament les seves principals defenses, les que conformaven els dos baluards, la mitja lluna, el camí cobert i els reductes exteriors, sinó fer-ho pel seu punt flac, la banda de la muntanya. Primer va enviar-hi vuit batallons (uns mil vuit-cents soldats) a obrir un camí que pugés fins a més amunt de la Torre Hermosa. Tota una proesa, perquè aquest camí quedà obert amb només sis dies, tenint en compte que es tractava d’un camí ample perquè poguessin passar-hi els canons (18 en total, entre els quals un que la crònica francesa de l’atac anomena “le Gros Canon”) i que les obres les hagueren de fer sota moltes estones de pluja. Arribada la resta de l’exèrcit, durant la nit del 5 al 6 de setembre començaren a excavar les trinxeres d’atac en forma de ziga-zaga. Al clarejar el dia l’artilleria disparà contra la Torre Hermosa i els baluards, per permetre que els soldats avancessin per les trinxeres fins a situar-se a prop de les defenses de Castellfollit. L’atac definitiu tingué lloc a l’inici del dia 8. El primer objectiu fou la Torre Hermosa. En aquest punt, el Mercure historique et politique (1694) ens deixà la constatació de la resistència amb què estava construïda: “cette Tour en fut fort ébranlée. Cependant il n’y avoit pas encore de brèche, et son chemin couvert revêtu de bonne maçonnerie, faite en manière de fausse braye, n’étoit ruiné en aucun endroit”. A través de les trinxeres d’atac es produí l’apropament amb un intens foc. La guarnició que era dins de la fortificació, comandada per Antoni de Villarroel, no ho pogué resistir i hagueren de capitular al matí d’aquell mateix dia. Diu la crònica francesa que els soldats de Castellfollit “croyoïent avoir une capitulation honorable, mais Mr. de Noailles ne voulut les écouter qu’a condition qu’ils seroient prisonniers de guerre”. L’endemà, el dia 9, el miler de defensors de Castellfollit foren deportats al Llenguadoc, llevat de Villarroel i dels seus principals oficials, que tingueren un tracte de major consideració.

Els francesos varen estar-se a Castellfollit onze mesos, de setembre de 1694 al juliol de 1695. Noailles va posar el brigadier d'infanteria Urbain Le Clerc de Juigné (fill del primer baró de Juigné, a França) com a nou governador de Castellfollit. Com tot exèrcit d’ocupació, exigiren dels pobles de la comarca l’aportació de tot allò que pogués convenir-los, incloses contribucions en diner. La memòria històrica ha servat els episodis dels saqueigs francesos contra Sant Esteve de Bas de primers de novembre i de finals de desembre, al costat d’altres accions repressives a les Preses i a Riudaura, i sobretot la nova expedició de càstig del 10 de març de 1695 contra la població de Sant Esteve de Bas, que es negava al pagament de les contribucions. Gràcies a la pressió de la gent i dels miquelets, els francesos no se sortiren amb la seva, sinó que hagueren de recular i cercar, sense èxit, refugi a Olot. En aquesta acció Juigné va quedar ferit de gravetat. Portat segurament a l’hospital de Sant Jaume, morí el 20 de març. Fou enterrat en un camp d’Olot, ja que, per ser de religió luterana, no ho podia ser en el cementiri parroquial. Poc després la situació dels francesos a Castellfollit esdevingué insostenible, perquè quedaren pràcticament aïllats, amb enormes dificultats per a l'aprovisionament d’aliments, pel bloqueig a què la sotmeteren les forces del país. Al maig els francesos intentaren de fer entrar aliments per als seus compatricis atrapats a Castellfollit, però només ho aconseguiren en part. Més èxit tingueren el 7 de juliol, quan pogueren fer-hi entrar un comboi de gairebé dues-centes mules i soldats de refresc.

Però la idea de l'exèrcit francès era que s’havia d’abandonar Castellfollit, això sí, després de deixar-la arruïnada del tot, per tal que la gent del país no s’hi pogués tornar a fer fort davant de possibles noves escomeses franceses. El dia 8 començaren les feines d’enderrocament. Així ho relatà, succintament, la Gazette de Lió (1695): Louis-Joseph duc de Vendôme, que comandava aquestes forces, “fit aussi-tôt travailler à raser les fortifications de la place, et après avoir retiré la garnison et l’artillerie, alla le 11 camper a Montagut a une lieüe de Castellfollit, sans avoir été troblé dans sa marche”. Per força els mesos d’ocupació degueren ser de desgràcia per a la gent de Castellfollit que no hagués pogut escapolir-se. Fos més abans, o fos ara quan marxaren els francesos, bona part de les cases, inclosa l’església de Sant Salvador, van caure també sota la ira dels ocupants. Més de mig segle després, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Tort, justificava que no hi haguessin llibres de registre dels sagraments anteriors a aquesta guerra perquè desaparegueren durant “la demolició y endarroch que feren los francesos de la iglésia, fortalesa y casas de dita parròchia de Castellfollit” el juny de 1696.

En efecte, els llibres més immediats, si bé contenen alguna inscripció anterior a l’ocupació francesa (pot ser que anotada més tard amb ànim d’evitar-ne l’oblit), inicien les seves sèries el desembre de 1695 en el cas dels llibres de baptismes i d’òbits, i el març de 1696 en el dels casaments. En les defuncions, mentre les poques notes anteriors a 1’ocupació es fa constar l’enterrament en el cementiri parroquial, a partir de la marxa dels francesos es parla d’enterraments fets en la capella del Roser, “la qual aleshoras era parrochial en ser l’altra yglésia demolida".

Uns pocs anys després de la guerra dels Nou Anys (1689-1697), el país tornà a entrar en un període bèl·lic, la guerra de Successió (1705-1714), en la qual Catalunya fou envaïda de nou per l’exèrcit francès. Castellfollit de la Roca, tot i haver perdut les seves fortificacions, continuava mantenint aquell caràcter de punt clau en les comunicacions entre l’Empordà i la Muntanya. Tant el 1709 com el 1711 els francesos trobaren poca resistència per creuar aquest pas, fent bona la previsió de beneficis que els podria reportar haver enderrocat les defenses de Castellfollit el 1695. Era, a més, un terreny que la milícia francesa coneixia sobradament de l’anterior guerra, de la que fins i tot en conservava qüestions de detall, com quan el 1708 prengueren un jurat de Besalú al que Adrien Maurice de Noailles (fill del conqueridor de Castellfollit el 1694) interrogà sobre “si la carretera [que] se havia feta per pujar a Castellfollit en lo any 1694 estava en peus”. A l’abril de 1711, un cop acabada la segona ocupació francesa de la comarca, el regent de la Reial Cancelleria, Francesc de Toda i Gil, presentà als cònsols olotins un pla general de defensa de la comarca, que entre altres mesures contemplava l’increment dels miquelets i de les tropes en general, i la reedificació de “la fortalesa que hi havia en Castellfollit”. El pla, però, tenia un cost de 9.000 o 10.000 lliures, que es pretenia que sufragués en bona part el municipi olotí, el qual, en aquells moments, no estava pas en condicions de poder col·laborar en aquesta empresa, després dels anys de guerra que es portaven i de les contribucions que els francesos havien exigit en les seves ocupacions de la comarca. No tinc notícies que més endavant tornés a plantejar-se alçar de nou les fortificacions de Castellfollit de la Roca.

Procedència de les il·lustracions:

- Les dues primeres pertanyen a la Bibliotèque Nationale de France, accessibles a través de www.gallica.fr

- La tercera i cinquena són dels mapes publicats per Ramon Castells, Bernat Catllar i Josep Riera,  Atlas ciutats de Girona, XVII-XX, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Ajuntament de Girona,1992, mapes núms. 376 i 377, p. 526 i 527.

- La quarta està treta del llibre de Maria Antònia Martí Escayol i Antoni Espino López, Catalunya abans de la Guerra de Successió. Ambrosi Borsano i la creació d’una nova frontera militar, 1659-1700, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2013, làmina 6.