17. Puigcerdà i Olot: els primers passos en la fabricació de gènere de punt de cotó a màquina (1772-1783)

Teler francès de gènere de punt

El gènere de punt de llana elaborat a mà era un producte de llarga tradició, especialment a les comarques de muntanya, Olot entre elles. Arreu, les mitges –abans no derivessin en mitjons– eren d'ús generalitzat, homes inclosos els quals, a més, d'ordinari solien cobrir-se el cap amb un gorro de punt, és a dir, amb una barretina. Donava sobretot feina a les dones, ja que, atès el seu caràcter artesanal, podia ser feta des de casa, compartint-ho amb les feines domèstiques. A l’inici del darrer quart de segle XVIII varen produir-se dues innovacions que trasbalsaren totalment aquest tipus de producte tèxtil. Per una banda, la introducció del cotó, i per l’altra la incorporació de telers mecànics de gènere de punt, d’origen francès, que permetien de fer molta feina amb menys treballadors.

Les primeres notícies sobre aquests transcendentals canvis les trobem a Puigcerdà, on se sap que en l’any 1772 ja hi havia telers d’aquesta mena, a iniciativa d’un francès, Pere Bruguère, i de dos germans, Pere i Isidre Calvet, segons publicà, fa una pila d’anys, Salvador Galceran en el seu estudi sobre la indústria i el comerç a Cerdanya. A part d'aquesta primera notícia, la correspondència de la Junta de Comerç de Catalunya revela que el 1773 s’hi havia interessat i havia demanat per carta al batlle i regidors de Puigcerdà informació sobre “los telares que huviesse existentes en la fábrica de medias de algodón que Pedro Calvet y Compañía tienen establecida en essa villa”, concretant si treballaven tot l’any i quina era la seva producció.

El 1774 aquesta mateixa correspondència de la Junta de Comerç ens aporta un altre nom, Josep Benet, també fabricant de mitges de cotó establert a Puigcerdà, i sobre el qual la Junta demanà nova informació a les autoritats ceretanes. Però en aquest cas, al cap de pocs dies, s’envià una carta semblant al batlle d’Olot, amb petició de dades “sobre la fábrica de Joseph Benet, fabricante de medias de algodón establecida en Puigcerdá, y al presente, según se tiene entendido, trasladada en esa villa [Olot]”. Precisament el 1774 és l’any de la introducció d’aquesta manufactura a Olot i, per tant, és natural preguntar-nos si s’hi originà a partir de l’experiència desenvolupada a Puigcerdà, o bé a través d'alguna iniciativa duta a terme amb independència respecte del que passava en aquella comarca.

Abans d’intentar donar-hi resposta, hem de considerar encara una altra dada que apareix en la correspondència de la Junta de Comerç establerta a Barcelona. El 1776, es veu que Pere Calvet havia demanat a Madrid una sèrie de privilegis dels que creia ser-ne mereixedor per les seves aportacions en aquest ram de manufactures, i la Junta General de Comerç, de Madrid, havia demanat a la de Barcelona el seu parer sobre aquests mèrits. La Junta de Comerç d'aquí els informà que la fàbrica de Calvet seguia a Puigcerdà amb tota satisfacció (s’havia dit si era a Guils) i que, a més, “se ha establecido otra de la misma classe en la villa de Olot, en la que hay muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón, siendo muy regular que su dueño haya tomado exemplo de la de Calvet”, per la qual cosa no tenien res en contra de la petició de privilegis que aquest havia formulat.

Quan el 1774 s’inicien a Olot les manufactures de gènere de punt de cotó fetes amb teler mecànic, ens trobem amb diversos elements que fan pensar en un origen una mica més complex que la simple imitació del que passava a Puigcerdà. En primer lloc, l’existència a la vegada, en aquell primer any, de tres companyies de fabricació de mitges de teler, la de Bastons, la de Coromina i Masmitjà, i la de Serra i Igosa; per altra banda, la presència a Olot d’alguns experts en aquesta mena de fabricació que són d’origen francès, com Antoni Galtier i, possiblement, Josep Auter; i, finalment, el fet del nombrós contingent de màquines de teler de gènere de punt que ja hi havia en aquell primer any a la vila (la de Coromina i Masmitjà ella sola en disposava de vint), unes màquines que, donada la seva complexitat, difícilment es podien improvisar de cop i volta.

Semblaria més raonable, per tant, que telers i tècnics haguessin vingut a Olot directament de França, fins i tot potser amb anterioritat a aquell 1774, i que, en tot cas, l’exemple de Puigcerdà hagués servit només per a verificar la bondat del nou sistema francès de fabricació. La carta de la Junta de Comerç de 1774, abans esmentada, es refereix a la presència de Josep Benet a Olot amb el matís de “según se tiene entendido”, és a dir, sense haver-ho comprovat (no tenim la resposta del batlle d’Olot a aquesta carta, que ho hagués pogut aclarir), i en la carta de la mateixa Junta de 1776, en què s’apunta la imitació de les fàbriques d’Olot respecte de la que tenia Calvet a Puigcerdà, això no passa de ser també una deducció atribuïble a la mateixa Junta, una suposició que beneficiava Calvet en les seves aspiracions de privilegis, a les que la Junta era favorable.

L’origen directament francès d’aquestes manufactures a Olot el corroborà Esteve Paluzie, l’autor de la primera història d’Olot, publicada el 1860 (el pare del qual era precisament un mitger occità que s’havia establert a Olot en aquells primers anys d’introducció), quan en aquesta història d’Olot escrigué: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, los construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado”. Esteve Paluzie tendia a un cert excés d’autovaloració, per la qual cosa l’atribució de la introducció a Olot del gènere de punt de teler al seu pare, pot no ser necessàriament exacta, però això no treu la validesa del seu testimoni familiar. En tot cas, els que s’atribuïren haver començat aquest negoci a Olot (independentment dels tècnics francesos que el dirigiren) foren els importants comerciants locals Lluís i Josep Bastons, pare i fill, que el 1783 argumentaren davant de la Junta de Comerç haver estat ells “los inventores de poner fábricas de medias y gorros de algodón que en la misma villa tienen”, i que d'aquesta primera fàbrica seva n'havien sortit vuit fadrins, que ara es trobaven "dirigiendo otras de la muchedumbre que existen en la misma villa".

En aquell mateix any de 1783 va ser un tal Antoni Malats, que tenia fàbrica de mitges de cotó a teler mecànic a Vic, qui va demanar a Madrid de poder gaudir també de certs privilegis, atesos els progressos d’aquesta seva manufactura. La Junta de Comerç de Barcelona escrigué a la de Madrid dient-los ser contraris a aquestes pretensions, perquè la fàbrica de Malats només tenia vuit telers, i tot i que era la primera que es va establir a Vic, “no tiene el mérito que pondera respeto de ser muchas las de esta classe que se hallan establecidas en el Principado en distintas ciudades, villas y pueblos, como son Barcelona, Gerona, San Pedro de las Presas, San Esteban de Bas, San Feliu de Pallarols, San Miguel Lacot, San Feliu de Guíxols, San Juan las Abadesas, Tortellá, Bañolas, Areñs, Calella, Mataró” (curiosament, no s'hi esmenta Puigcerdà), amb aquest interessant afegitó relatiu específicament a Olot: “Finalmente, en la sola villa de Olot se hallan en el día corrientes quatrocientos sesenta y dos telares de estas manufacturas, en donde tuvieron principio en el año 1774 y prosiguen con tanta aplicación que todos los días se aumenta este ramo, sin olvidar la hilanza de algodón, ni la industria de fabricarse en la misma villa los telares y la mayor parte de las agujas y que para ello se necesitan”. Per acabar de reblar el clau, la Junta de Comerç de Barcelona havia comparat la producció de mitges i gorres (les barretines) de la fàbrica de Malats amb les olotines, i havia arribat a la conclusió “que son muy regulares las del referido Antonio Malats, pero no tan perfetas como las que se fabrican en esta ciudad y en la mencionada villa de Olot”.

El gènere de punt de cotó fet mecànicament havia entrat, doncs, primer a Pugicerdà. Però no tardà pas massa, possiblement per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a d’altres poblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empresa sobretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propici per a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altre població. La Memoria de los telares de gorros que hay en la villa de Olot y otros pueblos del Principado de Cataluña, de Francisco de Zamora, tramesa a Melchor Gaspar de Jovellanos el 1787, és ben explícita: el 1786 hi havia a tot Catalunya 955 telers de mitges, dels quals, 502 (més de la meitat!) eren a Olot, mentre que a Puigcerdà només n’hi havia 30. Endut per aquestes xifres, Zamora hi afirmava “que la villa de Olot, situada al pie de los Pirineos (...), es el origen y asiento de las fábricas de gorros de lana, algodón y hilo”. Una expressió, però, pel que sabem, incorrecta, que no fa justícia a aquells orígens ceretans que bé cal reconèixer.

16. Olot perd una casa del segle XVIII

La casa enderrocada, tal com era el desembre de 2000

La casa el març de 2012, poc abans de ser enderrocada.

El passat mes de març va ser enderrocada la casa número 26 del carrer de la Verge del Portal, d’Olot, propietat de l’Ajuntament. Era una casa de factura antiga, amb una porta d’entrada coronada per una llinda d’una sola peça, on, fa anys, encara es podia llegir la data que hi figurava, tot i que ja començava a ser de difícil lectura pel seu desgast: un 1793, que també hagués pogut ser un 1795. Es tractava d’una casa unifamiliar de tipus mitjà, de finals del segle XVIII, que semblava haver mantingut la seva estructura exterior originària, si bé no fa massa la seva façana havia estat objecte d’un repàs i d’una capa de pintura. En els darrers anys havia format part dels tallers de fusteria de Can Tané, fins que en el 2007 passà a ser de l’Ajuntament. El seu enderroc s'ha fet com a inici d’un projecte municipal (modificació puntual del POUM, MPOUM - 23) que abasta no només el solar d’aquesta casa, sinó també els seus voltants fins a un total de 1.908 metres quadrats, on es preveu de construir-hi un aparcament, dos edificis per a habitatges, i espais públics. 

De cases a Olot, al segle XVIII, se’n van bastir una colla. El primer cens de cases que hi ha és de 1717, i en ell es recullen, per carrers i amb els noms dels propietaris, 601 cases dins del nucli de la població, a part dels masos escampats fora vila pel terme municipal. El segon es va fer entre 1742 i 1743, i llavors la xifra s’elevà a 845 cases. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d'inventaris d'immobles amb caràcter impositiu, fets en vistes a la contribució del cadastre. Potser en el cens de 1743 es va ser més rigorós, però això no treu que l’augment de cases a Olot entre aquestes dues dates fos notori, en paral·lel a l’augment de la població. Foren uns anys en què es construí força per la banda del Firal i des d’allí cap als Caputxins (l’actual plaça Clarà), originant el carrer Nou dels Caputxins, que més tard seria de Sant Ferriol (i, popularment, de la Putoia). Això, a més d'edificar-se, per l’altra banda en el carrer de Sant Miquel, i en el camí que de la plaça del Conill menava cap al portal per on se sortia cap a la capella de Sant Bernat i cap a Camprodon. Eren anys de creixement: no oblidem que el 1736 es començaren les obres d’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, i que des de 1742 ja s’anava al darrera d’ampliar també l’església de Sant Esteve, obres que començarien el 1750, dos anys després d’acabar-se les obres del Tura.

Març de 2012: enderrocant els voltants de la casa.

Ja no tornarem a tenir un cens de cases d'Olot en tota la resta del segle XVIII. Es pot calcular, però, a través dels registres cadastrals, que a finals d’aquest segle la vila voltava les 950 cases, havent-hi hagut, per tant, un creixement en la construcció menor respecte de l'anterior període 1717-1743. Per això la irrupció de les noves manufactures del gènere de punt de cotó en els anys setanta, que tant d’èxit van tenir en els seus inicis i que reorientà la mà d'obra, va posar en evidència una certa manca d’habitatges, que des de l’Ajuntament es va voler resoldre el 1783 amb aquella pretensiosa proposta de crear de nova planta dos barris sencers amb un total de 300 cases, un a la banda de llevant, més enllà del Carme, que seria anomenat “barrio Hermoso”, i un altre de major extensió, a la banda de ponent, per sota del carrer de Sant Rafel, articulat urbanísticament al voltant d’una plaça octogonal (“ochavada”) i que se n’hagués dit “de san Carlos” en honor del rei Carles III. En aquells moments s'estava construint a Olot el grandiós edifici de l'hospici, la primera pedra del qual s'havia col·locat el 1779.

La proposta d’aquests nous barris va generar una polèmica entre els seus promotors de l’Ajuntament i els propietaris de les terres on s’hi havien de construir, als que s'uniren els carmelites perquè el carrer que havia de portar a un d'aquets barris hauria de creuar terres del convent. Per als promotors municipals, la seva construcció era molt urgent “por llegar la cortedad y estrechez del caserío a tal extremo, que sobre no poder por la suma carestía de los alquilares pagarlos los trabajadores y operarios de fábricas no obstante de que ganan crecidos jornales, llegará el caso de que por ningún dinero se encuentra habitación por el aumento que va tomando todos los años la población”. Per contra, els que s'hi oposaven deien que de necessitat no n’hi havia cap, perquè el barris olotins permetien sobradament una major densificació: “dentro de Olot hay sitios vacíos y desocupados en que pudieran fabricarse de nuevo muchas casas, y las fabricadas o existentes son de solo dos altos, y muchas de uno, de manera que levantándolas más no solo se hermosearía notablemente la villa, sino que supliría y seria equivalente a la construcción de centenares de casas”.

Abril de 2012, només en queda el solar.

Res de tot això no anà endavant, segurament perquè els propòsits d'urbanització i de construcció eren desmesurats. Cap a 1792 encara s'intentà d'obrir un pas des del carrer de Sant Rafel cap a on ara hi ha el carrer Mulleras, per eixamplar la vila per aquesta banda. Això de fer un pas a mig carrer de Sant Rafel venia perquè l'actual carrer que passa pel costat de l'Hospital (el del Dr. Fàbregas) no existia. Segons els seus promotors, obrir la vila cap aquesta banda era precís, “vista la necesidad de casas que se experimenta en dicha presente villa por el numeroso vecindario de que se compone”. Però tampoc no anà endavant.

No hi hagué, doncs, més remei que seguir aquell consell que havien donat els contraris a la formació dels dos primers barris, d’aprofitar els espais que ja hi havia dins del teixit urbà olotí. També es construí allargassant alguns extrems de la vila i els carrers que donaven a l'exterior, com els de Sant Miquel i de Sant Bernat, i es guanyaren alguns espais, com ara al peu del Montsacopa (l’actual carrer de les Estires) i la placeta del Gra davant de l’Hospici (on hi ha els porxos, avui integrats al carrer Lorenzana). Fou així com en aquell final de segle, allí, en el carrer que anava de la font del Conill a l’ermita de la Verge del Portal, s’hi féu la casa que ara s’ha enderrocat. 

A Olot hi ha més cases del segle XVIII. És ben veritat que no es pot pas conservar tot. Però no seria bo que al final només valoréssim les grans cases pròpies de les èlits olotines, perquè ens quedaríem amb una visió molt esbiaixada del que fou aquell segle olotí. 

15. L'afició dels olotins al vi

Es veu que a Olot, abans, era costum de donar vi als nadons en lloc de la primera llet, perquè així aprenguessin l’hàbit de mamar. Ho testificà el gener de 1790 Francisco de Zamora al seu pas per Besalú: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot, en donde enconan con él las criaturas”. Vint anys abans, un dels metges que hi havia a Olot, Jeroni Verdier, va denunciar fins a tres vegades aquesta pràctica en un llibret que va publicar amb un títol ben explícit, Uso y abuso del vino, necesidad y utlidad de la agua, imprès a can Miquel Bro de Girona: “Cuando veo que dan vino a los niños, me horrorizo, y más cuando miro darles vino en lugar de primera leche, en idioma catalán enconarlas ab vi”, es llegix a la pàgina 87. L’edició no porta data, si bé les llicències per a la seva edició són de 1770.

Jeroni Verdier s’havia establert com a metge a Olot a mitjans del segle XVIII, i d’aquí ja no se’n mogué fins a la seva mort, el 1774. Vol dir que coneixia bé els hàbits -o els mals hàbits- dels olotins en matèria de salut. I per a ell el consum que es feia del vi era gairebé una plaga. Opinava que de vi només se n’havia de prendre per prescripció mèdica i de forma del tot controlada, i en tot cas, si era com a beguda, s’havia de fer barrejat amb aigua, el que ell en deia vi reformat. I com que això no deuria pas anar així, sinó que el vi deuria córrer amb força prodigalitat, parlava de temps pervertits per haver-hi massa tavernes a l’abast de tothom.

El 1716 hi havia a Olot deu tavernes, que eren els llocs on es venia el vi a la menuda, una xifra que es quedà estancada al llarg del segle XVIII, per una qüestió de control tributari. El tràfec del vi i la seva venda estaven regulats per l’ajuntament, ja que era una de les seves fonts d’ingressos. A principis d’aquell segle l’ajuntament cobrava 12 sous per cada càrrega de vi negre que entrava a la vila per ser-hi venut, i una lliura i 16 sous si es tractava de vi blanc. El 1788 cobrava per cada bota de vi vermell 6 sous barcelonins, per cada una de vi blanc 7 sous i 6 diners, i per cada bota de malvasia 12 sous. Aquest dret l’ajuntament no el cobrava per ell mateix, sinó que ho arrendava a aquell o aquells que volguessin fer-sen càrrec, a canvi d’assegurar al municipi una quantitat pactada anual, deixant que la diferència entre el que aquests pagaven i el que realment cobrarien dels que entressin vi, fos el benefici dels arrendadors. Entre 1756 i 1760 l’Ajuntament declarà que de mitjana anual havia percebut per aquesta imposició 3.913 lliures barcelonines i 10 sous, una bona xifra. El 1774 l’ingrés municipal per aquest concepte fou de 3.750 lliures, i el 1788 fou de 3.904 lliures i 10 sous. Semblaria, doncs, que les autoritats de la vila no haurien d’estar massa per les raons del doctor Verdier sobre proscriure el consum del vi.

Com sempre que hi ha tributs entremig, hi havia també el temor del frau, cosa que feia extremar les mesures de control. Així, segons quedava establert en els pactes entre l’ajuntament i els arrendataris del dret del vi, “qualsevol treginer o conductor de vi, tant de la present vila, com foraster, deurà entrarlo per lo portal de Sant Miquel o Sant Rafel, y antes de descarregarlo [deurà] denunciar en una de las casas en dits carrers destinadas y señaladas, ab lo destino de persona y fi perquè lo aporta”, sota pena de quinze lliures barcelonines i la confiscació del vi que portés o del seu valor. També per comprovar que els hostals servissin vi degudament declarat, se’ls obligava a tenir obertes “las portas de la escala del lloch ahont menjan los hòmens i pasatgers, fins que sien tocadas las nou horas de la nit, a fi que, si apareixerà a dit arrendatari [del dret del vi] puga liberament entrar en ella per regonèixer y averiguar si lo vi que donan a bèurer a dits forasters y hostas és estat comprat en altre de las tabernas de la present vila”, també sota pena de quinze lliures i la confiscació del vi. Tenir hostal obert a Olot era una activitat lliure, però, això sí, el vi calia comprar-lo a les tavernes reglades.

Un altre problema era quan a Olot hi havia tropa. El 1756 els regidors es trobaren amb la sorpresa que el Regiment de Cavalleria de Santiago, acabat d’arribar per passar un temps a la vila, es portava la seva pròpia cantina, en detriment dels drets municipals sobre el vi, dels quals deien aquells militars que n’estaven exempts per un decret de dos anys abans. Des d’Olot s’escrigué als regidors de Girona (que era plaça militar) preguntant-los què sabien d’aquesta exempció. L’Ajuntament de Girona els respongué que allí els militars pagaven els drets municipals sobre el vi que s’introduïa a la ciutat, i que no sabien res d’aquell decret que exhibia el regiment instal·lat a Olot. En un moment o altre la balança es decantà a favor dels militars, perquè més endavant fou un fet que, quan a Olot hi havia guarnició, aquesta disposava de la seva pròpia cantina. En teoria era només per a ús dels militars, però no era pas estrany que també s’hi servís vi sense impostos municipals als olotins. El 1793 els arrendataris del dret de la imposició del vi exhibiren, com a prova de la seva denúncia, el testimoni escrit d’un sabater d’Olot, que reconegué “que haviendo yo ido algunas vezes en las bodegas vulgarmente llamadas cantinas que se hallan en el Real Hospicio de la presente villa que sirve de quartel de las Reales Guardias Españolas, y pidiendo en ellas me vendiesen para comer y beber vino, lo hizieron (...) y lo mismo he visto que han executado otros paisanos”.

Tot i que a la Garrotxa es feia una mica de vi, la major part del que es consumia a Olot venia de l’Empordà (alguna vegada es concreta que era de Llançà), el qual, a més, era preferit al comarcal per la seva qualitat. Aquest trànsit va voler ser aprofitat per alguns posseidors de drets dels pobles que es trobaven en el camí de la marina cap a Olot. Llarga va ser la batalla amb Besalú, on el baró d’Albi, Francesc Galceran de Cartellà i Sabastida, exhibia els seus drets de lleuda, concedits el 1733, sobre determinats gèneres i mercaderies que transitaven per la vila de Besalú, dels que pretenia que els que anaven cap a Olot no n’estaven pas exempts. Després d’anys de tot, finalment el 1761 hi hagué sentència de l’Audiència de Barcelona en contra d’aquestes pretensions baronials, i per a tranquil·litat dels traginers, l’ajuntament olotí decidí a l’octubre d’aquell any que “para obtemperar a la Real Sentencia proferida en el pleyto que este Común [l’Ajuntament] seguía contra Dn. Francisco Sebastida en la Real Audiencia de este Principado (...) sobre la lezda que pretende dicho Sebastida haver de pagar los vezinos y moradores de esta villa, se hagan imprimir papeles para entregar a los que irán a buscar vino y otras vituallas y transitarán por la villa de Besalú, a fin de no pagar el drecho de lezda”. Malgrat això, els problemes entre els traginers d’Olot i el col·lector d’aquest dret de lleuda de Besalú no s’acabaren d’arreglar del tot. El 1768 foren els regidors de Castellfollit de la Roca els que miraren de treure partit dels traginers que portavan vi de l’Empordà a Olot i que passaven pel terme en dia festiu, cobrant-los un sou per mula, cosa que fou immediatament protestada.

Ja ho deia Francisco de Zamora, des de Besalú estant, el 1790, segons hem vist al començament d’aquest apunt: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot...”. Mira que en deurien de passar de gèneres cap a Olot, però a ell només li cridà l’atenció el vi, i sobretot el “mucho vino”, perquè de tota la resta no n’escrigué ni un mot al seu famós dietari de viatges. També insistí en el consum de vi per part dels olotins el farmacèutic local Francesc X. Bolòs i Germà en el seu recull de dades per a una topografia mèdica d’Olot redactada possiblement cap a finals de segle XVIII. Parlant de l’alimentació dels olotins, diu que “son muy aficionados al vino, y éste, opino, les daña mucho, porque con un bocado de pan harán un exceso de él, y como el vino que se bebe en Olot viene casi todo del Ampurdán, en donde tienen la pésima costumbre de poner yeso, es muy fuerte y les perjudica mucho más. Para dar una idea de la inclinación que tiene el bajo pueblo de Olot al vino basta decir que anualmente entran en la villa [ ] cargas de él”. Llàstima que va deixar-nos en blanc la quantitat anual de càrregues de vi aportades a Olot, perquè seria una dada a considerar. Però, pel que acabava de dir, ja es veu que de consum i d’afició al vi n’hi havia i força. I encara sort que del vi negre en deien “vi de païr”...