dijous, 19 d’abril de 2012

Olot perd una casa del segle XVIII

La casa enderrocada, tal com era el desembre de 2000
La casa el març de 2012, poc abans de ser enderrocada.
El passat mes de març va ser enderrocada la casa número 26 del carrer de la Verge del Portal, d’Olot, propietat de l’Ajuntament. Era una casa de factura antiga, amb una porta d’entrada coronada per una llinda d’una sola peça, on, fa anys, encara es podia llegir la data que hi figurava, tot i que ja començava a ser de difícil lectura pel seu desgast: un 1793, que també hagués pogut ser un 1795. Es tractava d’una casa unifamiliar de tipus mitjà, de finals del segle XVIII, que semblava haver mantingut la seva estructura exterior originària, si bé no fa massa la seva façana havia estat objecte d’un repàs i d’una capa de pintura. En els darrers anys havia format part dels tallers de fusteria de Can Tané, fins que en el 2007 passà a ser de l’Ajuntament. El seu enderroc s'ha fet com a inici d’un projecte municipal (modificació puntual del POUM, MPOUM - 23) que abasta no només el solar d’aquesta casa, sinó també els seus voltants fins a un total de 1.908 metres quadrats, on es preveu de construir-hi un aparcament, dos edificis per a habitatges, i espais públics. 

De cases a Olot, al segle XVIII, se’n van bastir una colla. El primer cens de cases que hi ha és de 1717, i en ell es recullen, per carrers i amb els noms dels propietaris, 601 cases dins del nucli de la població, a part dels masos escampats fora vila pel terme municipal. El segon es va fer entre 1742 i 1743, i llavors la xifra s’elevà a 845 cases. Tant en un cas com en l’altre, es tracta d'inventaris d'immobles amb caràcter impositiu, fets en vistes a la contribució del cadastre. Potser en el cens de 1743 es va ser més rigorós, però això no treu que l’augment de cases a Olot entre aquestes dues dates fos notori, en paral·lel a l’augment de la població. Foren uns anys en què es construí força per la banda del Firal i des d’allí cap als Caputxins (l’actual plaça Clarà), originant el carrer Nou dels Caputxins, que més tard seria de Sant Ferriol (i, popularment, de la Putoia). Això, a més d'edificar-se, per l’altra banda en el carrer de Sant Miquel, i en el camí que de la plaça del Conill menava cap al portal per on se sortia cap a la capella de Sant Bernat i cap a Camprodon. Eren anys de creixement: no oblidem que el 1736 es començaren les obres d’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, i que des de 1742 ja s’anava al darrera d’ampliar també l’església de Sant Esteve, obres que començarien el 1750, dos anys després d’acabar-se les obres del Tura.
Març de 2012: enderrocant els voltants de la casa.

Ja no tornarem a tenir un cens de cases d'Olot en tota la resta del segle XVIII. Es pot calcular, però, a través dels registres cadastrals, que a finals d’aquest segle la vila voltava les 950 cases, havent-hi hagut, per tant, un creixement en la construcció menor respecte de l'anterior període 1717-1743. Per això la irrupció de les noves manufactures del gènere de punt de cotó en els anys setanta, que tant d’èxit van tenir en els seus inicis i que reorientà la mà d'obra, va posar en evidència una certa manca d’habitatges, que des de l’Ajuntament es va voler resoldre el 1783 amb aquella pretensiosa proposta de crear de nova planta dos barris sencers amb un total de 300 cases, un a la banda de llevant, més enllà del Carme, que seria anomenat “barrio Hermoso”, i un altre de major extensió, a la banda de ponent, per sota del carrer de Sant Rafel, articulat urbanísticament al voltant d’una plaça octogonal (“ochavada”) i que se n’hagués dit “de san Carlos” en honor del rei Carles III. En aquells moments s'estava construint a Olot el grandiós edifici de l'hospici, la primera pedra del qual s'havia col·locat el 1779.

La proposta d’aquests nous barris va generar una polèmica entre els seus promotors de l’Ajuntament i els propietaris de les terres on s’hi havien de construir, als que s'uniren els carmelites perquè el carrer que havia de portar a un d'aquets barris hauria de creuar terres del convent. Per als promotors municipals, la seva construcció era molt urgent “por llegar la cortedad y estrechez del caserío a tal extremo, que sobre no poder por la suma carestía de los alquilares pagarlos los trabajadores y operarios de fábricas no obstante de que ganan crecidos jornales, llegará el caso de que por ningún dinero se encuentra habitación por el aumento que va tomando todos los años la población”. Per contra, els que s'hi oposaven deien que de necessitat no n’hi havia cap, perquè el barris olotins permetien sobradament una major densificació: “dentro de Olot hay sitios vacíos y desocupados en que pudieran fabricarse de nuevo muchas casas, y las fabricadas o existentes son de solo dos altos, y muchas de uno, de manera que levantándolas más no solo se hermosearía notablemente la villa, sino que supliría y seria equivalente a la construcción de centenares de casas”.


Abril de 2012, només en queda el solar.
Res de tot això no anà endavant, segurament perquè els propòsits d'urbanització i de construcció eren desmesurats. Cap a 1792 encara s'intentà d'obrir un pas des del carrer de Sant Rafel cap a on ara hi ha el carrer Mulleras, per eixamplar la vila per aquesta banda. Això de fer un pas a mig carrer de Sant Rafel venia perquè l'actual carrer que passa pel costat de l'Hospital (el del Dr. Fàbregas) no existia. Segons els seus promotors, obrir la vila cap aquesta banda era precís, “vista la necesidad de casas que se experimenta en dicha presente villa por el numeroso vecindario de que se compone”. Però tampoc no anà endavant.

No hi hagué, doncs, més remei que seguir aquell consell que havien donat els contraris a la formació dels dos primers barris, d’aprofitar els espais que ja hi havia dins del teixit urbà olotí. També es construí allargassant alguns extrems de la vila i els carrers que donaven a l'exterior, com els de Sant Miquel i de Sant Bernat, i es guanyaren alguns espais, com ara al peu del Montsacopa (l’actual carrer de les Estires) i la placeta del Gra davant de l’Hospici (on hi ha els porxos, avui integrats al carrer Lorenzana). Fou així com en aquell final de segle, allí, en el carrer que anava de la font del Conill a l’ermita de la Verge del Portal, s’hi féu la casa que ara s’ha enderrocat. 

A Olot hi ha més cases del segle XVIII. És ben veritat que no es pot pas conservar tot. Però no seria bo que al final només valoréssim les grans cases pròpies de les èlits olotines, perquè ens quedaríem amb una visió molt esbiaixada del que fou aquell segle olotí. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada