dimarts, 10 d’abril de 2012

L'afició dels olotins al vi

Es veu que a Olot, abans, era costum de donar vi als nadons en lloc de la primera llet, perquè així aprenguessin l’hàbit de mamar. Ho testificà el gener de 1790 Francisco de Zamora al seu pas per Besalú: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot, en donde enconan con él las criaturas”. Vint anys abans, un dels metges que hi havia a Olot, Jeroni Verdier, va denunciar fins a tres vegades aquesta pràctica en un llibret que va publicar amb un títol ben explícit, Uso y abuso del vino, necesidad y utlidad de la agua, imprès a can Miquel Bro de Girona: “Cuando veo que dan vino a los niños, me horrorizo, y más cuando miro darles vino en lugar de primera leche, en idioma catalán enconarlas ab vi”, es llegix a la pàgina 87. L’edició no porta data, si bé les llicències per a la seva edició són de 1770.

Jeroni Verdier s’havia establert com a metge a Olot a mitjans del segle XVIII, i d’aquí ja no se’n mogué fins a la seva mort, el 1774. Vol dir que coneixia bé els hàbits -o els mals hàbits- dels olotins en matèria de salut. I per a ell el consum que es feia del vi era gairebé una plaga. Opinava que de vi només se n’havia de prendre per prescripció mèdica i de forma del tot controlada, i en tot cas, si era com a beguda, s’havia de fer barrejat amb aigua, el que ell en deia vi reformat. I com que això no deuria pas anar així, sinó que el vi deuria córrer amb força prodigalitat, parlava de temps pervertits per haver-hi massa tavernes a l’abast de tothom.

El 1716 hi havia a Olot deu tavernes, que eren els llocs on es venia el vi a la menuda, una xifra que es quedà estancada al llarg del segle XVIII, per una qüestió de control tributari. El tràfec del vi i la seva venda estaven regulats per l’ajuntament, ja que era una de les seves fonts d’ingressos. A principis d’aquell segle l’ajuntament cobrava 12 sous per cada càrrega de vi negre que entrava a la vila per ser-hi venut, i una lliura i 16 sous si es tractava de vi blanc. El 1788 cobrava per cada bota de vi vermell 6 sous barcelonins, per cada una de vi blanc 7 sous i 6 diners, i per cada bota de malvasia 12 sous. Aquest dret l’ajuntament no el cobrava per ell mateix, sinó que ho arrendava a aquell o aquells que volguessin fer-sen càrrec, a canvi d’assegurar al municipi una quantitat pactada anual, deixant que la diferència entre el que aquests pagaven i el que realment cobrarien dels que entressin vi, fos el benefici dels arrendadors. Entre 1756 i 1760 l’Ajuntament declarà que de mitjana anual havia percebut per aquesta imposició 3.913 lliures barcelonines i 10 sous, una bona xifra. El 1774 l’ingrés municipal per aquest concepte fou de 3.750 lliures, i el 1788 fou de 3.904 lliures i 10 sous. Semblaria, doncs, que les autoritats de la vila no haurien d’estar massa per les raons del doctor Verdier sobre proscriure el consum del vi.

Com sempre que hi ha tributs entremig, hi havia també el temor del frau, cosa que feia extremar les mesures de control. Així, segons quedava establert en els pactes entre l’ajuntament i els arrendataris del dret del vi, “qualsevol treginer o conductor de vi, tant de la present vila, com foraster, deurà entrarlo per lo portal de Sant Miquel o Sant Rafel, y antes de descarregarlo [deurà] denunciar en una de las casas en dits carrers destinadas y señaladas, ab lo destino de persona y fi perquè lo aporta”, sota pena de quinze lliures barcelonines i la confiscació del vi que portés o del seu valor. També per comprovar que els hostals servissin vi degudament declarat, se’ls obligava a tenir obertes “las portas de la escala del lloch ahont menjan los hòmens i pasatgers, fins que sien tocadas las nou horas de la nit, a fi que, si apareixerà a dit arrendatari [del dret del vi] puga liberament entrar en ella per regonèixer y averiguar si lo vi que donan a bèurer a dits forasters y hostas és estat comprat en altre de las tabernas de la present vila”, també sota pena de quinze lliures i la confiscació del vi. Tenir hostal obert a Olot era una activitat lliure, però, això sí, el vi calia comprar-lo a les tavernes reglades.

Un altre problema era quan a Olot hi havia tropa. El 1756 els regidors es trobaren amb la sorpresa que el Regiment de Cavalleria de Santiago, acabat d’arribar per passar un temps a la vila, es portava la seva pròpia cantina, en detriment dels drets municipals sobre el vi, dels quals deien aquells militars que n’estaven exempts per un decret de dos anys abans. Des d’Olot s’escrigué als regidors de Girona (que era plaça militar) preguntant-los què sabien d’aquesta exempció. L’Ajuntament de Girona els respongué que allí els militars pagaven els drets municipals sobre el vi que s’introduïa a la ciutat, i que no sabien res d’aquell decret que exhibia el regiment instal·lat a Olot. En un moment o altre la balança es decantà a favor dels militars, perquè més endavant fou un fet que, quan a Olot hi havia guarnició, aquesta disposava de la seva pròpia cantina. En teoria era només per a ús dels militars, però no era pas estrany que també s’hi servís vi sense impostos municipals als olotins. El 1793 els arrendataris del dret de la imposició del vi exhibiren, com a prova de la seva denúncia, el testimoni escrit d’un sabater d’Olot, que reconegué “que haviendo yo ido algunas vezes en las bodegas vulgarmente llamadas cantinas que se hallan en el Real Hospicio de la presente villa que sirve de quartel de las Reales Guardias Españolas, y pidiendo en ellas me vendiesen para comer y beber vino, lo hizieron (...) y lo mismo he visto que han executado otros paisanos”.

Tot i que a la Garrotxa es feia una mica de vi, la major part del que es consumia a Olot venia de l’Empordà (alguna vegada es concreta que era de Llançà), el qual, a més, era preferit al comarcal per la seva qualitat. Aquest trànsit va voler ser aprofitat per alguns posseidors de drets dels pobles que es trobaven en el camí de la marina cap a Olot. Llarga va ser la batalla amb Besalú, on el baró d’Albi, Francesc Galceran de Cartellà i Sabastida, exhibia els seus drets de lleuda, concedits el 1733, sobre determinats gèneres i mercaderies que transitaven per la vila de Besalú, dels que pretenia que els que anaven cap a Olot no n’estaven pas exempts. Després d’anys de tot, finalment el 1761 hi hagué sentència de l’Audiència de Barcelona en contra d’aquestes pretensions baronials, i per a tranquil·litat dels traginers, l’ajuntament olotí decidí a l’octubre d’aquell any que “para obtemperar a la Real Sentencia proferida en el pleyto que este Común [l’Ajuntament] seguía contra Dn. Francisco Sebastida en la Real Audiencia de este Principado (...) sobre la lezda que pretende dicho Sebastida haver de pagar los vezinos y moradores de esta villa, se hagan imprimir papeles para entregar a los que irán a buscar vino y otras vituallas y transitarán por la villa de Besalú, a fin de no pagar el drecho de lezda”. Malgrat això, els problemes entre els traginers d’Olot i el col·lector d’aquest dret de lleuda de Besalú no s’acabaren d’arreglar del tot. El 1768 foren els regidors de Castellfollit de la Roca els que miraren de treure partit dels traginers que portavan vi de l’Empordà a Olot i que passaven pel terme en dia festiu, cobrant-los un sou per mula, cosa que fou immediatament protestada.

Ja ho deia Francisco de Zamora, des de Besalú estant, el 1790, segons hem vist al començament d’aquest apunt: “Se lleva mucho vino por aquí a Olot...”. Mira que en deurien de passar de gèneres cap a Olot, però a ell només li cridà l’atenció el vi, i sobretot el “mucho vino”, perquè de tota la resta no n’escrigué ni un mot al seu famós dietari de viatges. També insistí en el consum de vi per part dels olotins el farmacèutic local Francesc X. Bolòs i Germà en el seu recull de dades per a una topografia mèdica d’Olot redactada possiblement cap a finals de segle XVIII. Parlant de l’alimentació dels olotins, diu que “son muy aficionados al vino, y éste, opino, les daña mucho, porque con un bocado de pan harán un exceso de él, y como el vino que se bebe en Olot viene casi todo del Ampurdán, en donde tienen la pésima costumbre de poner yeso, es muy fuerte y les perjudica mucho más. Para dar una idea de la inclinación que tiene el bajo pueblo de Olot al vino basta decir que anualmente entran en la villa [ ] cargas de él”. Llàstima que va deixar-nos en blanc la quantitat anual de càrregues de vi aportades a Olot, perquè seria una dada a considerar. Però, pel que acabava de dir, ja es veu que de consum i d’afició al vi n’hi havia i força. I encara sort que del vi negre en deien “vi de païr”...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada