 |
| Les Preses i l'església sense el segon campanar (M.Duran) |
Durant segles, els pobles van tenir la percepció que les esglésies, en la seva materialitat, els eren cosa pròpia. Més que una percepció, era un qüestió de fet: l’església del poble era allí, i per allí passaven els moments més determinants de les seves vides i la quotidianitat d’any rere any, fent d’aquell edifici una casa de tots. I com a tal, no figurava en les relacions de béns immobles o en els registres cadastrals. Cada església tenia una denominada “junta d’obrers”, formada per tres o quatre persones de la població que, per un temps determinat, es responsabilitzaven de la seva conservació i, si calia, de les millores i augment de la seva brillantor, a partir dels recursos extrets d’entre els veïns o de possibles recursos propis. Una altra cosa era el culte, encarregat als preveres i sotmès a les disposicions del bisbe, al qual també, naturalment, se sotmetien els obrers en l’exercici de les seves funcions.
En la renovació dels obrers hi intervenia l’ajuntament, el qual, a més, com a representació de la població, sovint es veia precisat a fer aportacions econòmiques per al manteniment de l’església i d'altres capelles de la vila. És per això que el 1769 els obrers de l’església de Sant Esteve d’Olot no dubtaren a afirmar que des de temps immemorial era l’ajuntament olotí el que s’ocupava de l’obra d’aquesta església, “como lo acredita las varias alajas de plata del culto de dicha iglesia, el altar mayor de ella i otras cossas de su necessidad y de la misma obra, en las que se hallan gravadas las armas [l’escut] de la villa, como a dádivas i subsidios de ella”. Pocs anys abans, el 1761, l’ajuntament havia pagat al daurador Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común [l’Ajuntament] en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa”. Si bé al retaule de Sant Esteve l’escut municipal va desaparèixer quan aquest va ser venut a l’església de Rupit (perquè a Olot es va fer el que ara hi ha), l'actual presbiteri de l’església del Tura -bastit i decorat en el pas del segle XVIII al XIX- conserva al seu damunt un escut d’Olot, com a senyal d’una vella titularitat.
Un bon exemple d’aquests plantejaments el trobem a les Preses a finals del segle XVIII. Des de 1755 s’hi estava engrandint o construint de nou l’església parroquial de Sant Pere, en una operació molt comuna a d’altres poblacions en aquella època, en què els vells temples s’havien fet petits per a una població en augment. Com que tot això valia molts diners i no sempre se’n tenien, les obres s’anaren allargassant sense que hi hagués manera de rematar-les. Així que el 1793 els obrers d’aquesta església s’adreçaren al rei dient que mentre ells i la població ja no tenien més diners per poder enllestir d’una vegada les obres de la nova església parroquial (en la que portava ja gastades “dicho pueblo” la quantitat de 6.200 lliures, “todo de limosnas”, precisaven), veien com l’abat de Sant Benet de Bages, senyor baronial del poble, s’enduia cada any, dels habitants de les Preses, unes 2.300 lliures en concepte de drets de dècima, i el rector de l’església es feia també cada any amb altres 450 lliures del poble pel dret de primícia, quantitat que, sumada a d'altres rendes, s'elevava a unes 800 lliures a l'any. I que, tot i això, l’abat fins ara només havia aportat un total de 30 lliures per a la construcció de la nova església, i el rector de la parròquia altres 25. Demanaven, doncs, al rei “se sirva mandar a los sobredichos decimador [l’abat i monjos de Sant Benet de Bages] y párroco [de les Preses] contribuian a dicha fábrica con la cantidad razonable, hasta que decentemente esté adornada y perfeccionada según lo ideado y lo necessario para celebrar los oficios divinos".
El Consell de Castella demanà informes i de fer revisar els plànols de la construcció de la nova església de les Preses, amb d’altres gestions que ara no vénen al cas (i que, en el seu vessant artístic i arquitectònic, han estat estudiades per Maria Garganté Llanes), i el 19 d’abril de 1797 ordenà que preventivament se segrestés una tercera part de les rendes anuals que l'abat i els monjos de Sant Benet de Bages i el rector de la parròquia percebien dels habitants de les Preses i que aquests diners quedessin retinguts a mans d’algú de confiança del corregidor de Girona.
Per tal d'assegurar-se que els seus drets i les seves rendes no sofrissin detriment, l'abat i monjos de Sant Benet de Bages entraren en escena. El 15 de gener de 1798 adreçaren un escrit al rei on exposaven les seves raons, per les quals ells deien no tenir cap obligació d’assistir els habitants de les Preses en la construcció de la nova església. D’entrada rebaixaven la quantitat de lliures que cada any percebien d’aquesta població, que la deixaven en només un miler. Però tot seguit afegien que si en treien més o menys, aquesta no era la qüestió, perquè del que es tractava era de demostrar que de tots aquests diners res de res no havia de quedar-se al poble per a la nova església. Deien que, segons documentació que hi havia al seu monestir, des de 1507 ja constava que els habitants de les Preses havien de pagar cada any trenta-una quarteres d’ordi “a la fábrica y obra de la yglesia de aquel territorio”, i que, efectivament, cada any ho havien estat pagant fins el 1646 en què els de les Preses demanaren al monestir poder deixar de pagar aquesta quantitat, comprometent-se que quan calgués fer alguna obra a l’església, ja hi col·laborarien. Per tant, “de todo lo expuesto –deduïa l’escrit de Sant Benet de Bages– se infiere, que si la yglesia parroquial del lugar de las Presas tiene necessidad de reparos o de obras, no deben executarse a costa del monasterio mi parte, sino los mismos labradores deven subministrar lo necesario, según se obligaron”, tot titllant d’ingrats als de les Preses, respecte del favor que se’ls havia fet a mitjans del segle anterior d’exonerar-los d’aquell càrrec anual per al manteniment de l’església. I a punt d’acabar l’escrit, s’hi insistia de nou: “En caso que haya necessidad, obras ni [i] reparos en la referida yglesia de las Presas, deberán executarse a costa de los referidos labradores”.
Com solia passar llavors, les anades i vingudes de l’Administració a la Garrotxa o al Bages s’anaren eternitzant, i a principis del segle XIX la qüestió del delme i de la participació o no d’aquest en les obres de l’església de les Preses encara seguí cuetejant. Tot i això, es pogué acabar el temple amb la seva façana i campanar de llevant (l'altra campanar és més modern). Per altra banda, les disposicions reials de 1854 i de 1867 per les quals, de resultes del Concordat de 1851, es reorganitzà el règim parroquial, van fer desaparèixer les obreries parroquials, i el terme “obrer” perdé el seu sentit ancestral per centrar-se en el nou col·lectiu sorgit de la revolució industrial. Però hom va arribar a finals del segle XX amb nombroses esglésies i capelles que encara no figuraven en cap registre cadastral, en una mostra inequívoca d’aquell secular sentit de percebre com a inimaginable que les esglésies poguessin tenir amo. Els bisbats han esmerçat esforços perquè en els nostres temps (que es regeixen per altres criteris) aquesta mena de béns estiguin ordenats i ben endreçats administrativament parlant. Però això no ens ha de fer perdre la memòria dels molts esforços i càrregues personals i familiars amb què foren construïts i de la seva consideració de patrimoni col·lectiu.
En la renovació dels obrers hi intervenia l’ajuntament, el qual, a més, com a representació de la població, sovint es veia precisat a fer aportacions econòmiques per al manteniment de l’església i d'altres capelles de la vila. És per això que el 1769 els obrers de l’església de Sant Esteve d’Olot no dubtaren a afirmar que des de temps immemorial era l’ajuntament olotí el que s’ocupava de l’obra d’aquesta església, “como lo acredita las varias alajas de plata del culto de dicha iglesia, el altar mayor de ella i otras cossas de su necessidad y de la misma obra, en las que se hallan gravadas las armas [l’escut] de la villa, como a dádivas i subsidios de ella”. Pocs anys abans, el 1761, l’ajuntament havia pagat al daurador Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común [l’Ajuntament] en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa”. Si bé al retaule de Sant Esteve l’escut municipal va desaparèixer quan aquest va ser venut a l’església de Rupit (perquè a Olot es va fer el que ara hi ha), l'actual presbiteri de l’església del Tura -bastit i decorat en el pas del segle XVIII al XIX- conserva al seu damunt un escut d’Olot, com a senyal d’una vella titularitat.
Un bon exemple d’aquests plantejaments el trobem a les Preses a finals del segle XVIII. Des de 1755 s’hi estava engrandint o construint de nou l’església parroquial de Sant Pere, en una operació molt comuna a d’altres poblacions en aquella època, en què els vells temples s’havien fet petits per a una població en augment. Com que tot això valia molts diners i no sempre se’n tenien, les obres s’anaren allargassant sense que hi hagués manera de rematar-les. Així que el 1793 els obrers d’aquesta església s’adreçaren al rei dient que mentre ells i la població ja no tenien més diners per poder enllestir d’una vegada les obres de la nova església parroquial (en la que portava ja gastades “dicho pueblo” la quantitat de 6.200 lliures, “todo de limosnas”, precisaven), veien com l’abat de Sant Benet de Bages, senyor baronial del poble, s’enduia cada any, dels habitants de les Preses, unes 2.300 lliures en concepte de drets de dècima, i el rector de l’església es feia també cada any amb altres 450 lliures del poble pel dret de primícia, quantitat que, sumada a d'altres rendes, s'elevava a unes 800 lliures a l'any. I que, tot i això, l’abat fins ara només havia aportat un total de 30 lliures per a la construcció de la nova església, i el rector de la parròquia altres 25. Demanaven, doncs, al rei “se sirva mandar a los sobredichos decimador [l’abat i monjos de Sant Benet de Bages] y párroco [de les Preses] contribuian a dicha fábrica con la cantidad razonable, hasta que decentemente esté adornada y perfeccionada según lo ideado y lo necessario para celebrar los oficios divinos".
El Consell de Castella demanà informes i de fer revisar els plànols de la construcció de la nova església de les Preses, amb d’altres gestions que ara no vénen al cas (i que, en el seu vessant artístic i arquitectònic, han estat estudiades per Maria Garganté Llanes), i el 19 d’abril de 1797 ordenà que preventivament se segrestés una tercera part de les rendes anuals que l'abat i els monjos de Sant Benet de Bages i el rector de la parròquia percebien dels habitants de les Preses i que aquests diners quedessin retinguts a mans d’algú de confiança del corregidor de Girona.
Per tal d'assegurar-se que els seus drets i les seves rendes no sofrissin detriment, l'abat i monjos de Sant Benet de Bages entraren en escena. El 15 de gener de 1798 adreçaren un escrit al rei on exposaven les seves raons, per les quals ells deien no tenir cap obligació d’assistir els habitants de les Preses en la construcció de la nova església. D’entrada rebaixaven la quantitat de lliures que cada any percebien d’aquesta població, que la deixaven en només un miler. Però tot seguit afegien que si en treien més o menys, aquesta no era la qüestió, perquè del que es tractava era de demostrar que de tots aquests diners res de res no havia de quedar-se al poble per a la nova església. Deien que, segons documentació que hi havia al seu monestir, des de 1507 ja constava que els habitants de les Preses havien de pagar cada any trenta-una quarteres d’ordi “a la fábrica y obra de la yglesia de aquel territorio”, i que, efectivament, cada any ho havien estat pagant fins el 1646 en què els de les Preses demanaren al monestir poder deixar de pagar aquesta quantitat, comprometent-se que quan calgués fer alguna obra a l’església, ja hi col·laborarien. Per tant, “de todo lo expuesto –deduïa l’escrit de Sant Benet de Bages– se infiere, que si la yglesia parroquial del lugar de las Presas tiene necessidad de reparos o de obras, no deben executarse a costa del monasterio mi parte, sino los mismos labradores deven subministrar lo necesario, según se obligaron”, tot titllant d’ingrats als de les Preses, respecte del favor que se’ls havia fet a mitjans del segle anterior d’exonerar-los d’aquell càrrec anual per al manteniment de l’església. I a punt d’acabar l’escrit, s’hi insistia de nou: “En caso que haya necessidad, obras ni [i] reparos en la referida yglesia de las Presas, deberán executarse a costa de los referidos labradores”.
Com solia passar llavors, les anades i vingudes de l’Administració a la Garrotxa o al Bages s’anaren eternitzant, i a principis del segle XIX la qüestió del delme i de la participació o no d’aquest en les obres de l’església de les Preses encara seguí cuetejant. Tot i això, es pogué acabar el temple amb la seva façana i campanar de llevant (l'altra campanar és més modern). Per altra banda, les disposicions reials de 1854 i de 1867 per les quals, de resultes del Concordat de 1851, es reorganitzà el règim parroquial, van fer desaparèixer les obreries parroquials, i el terme “obrer” perdé el seu sentit ancestral per centrar-se en el nou col·lectiu sorgit de la revolució industrial. Però hom va arribar a finals del segle XX amb nombroses esglésies i capelles que encara no figuraven en cap registre cadastral, en una mostra inequívoca d’aquell secular sentit de percebre com a inimaginable que les esglésies poguessin tenir amo. Els bisbats han esmerçat esforços perquè en els nostres temps (que es regeixen per altres criteris) aquesta mena de béns estiguin ordenats i ben endreçats administrativament parlant. Però això no ens ha de fer perdre la memòria dels molts esforços i càrregues personals i familiars amb què foren construïts i de la seva consideració de patrimoni col·lectiu.
Revisat: 16 de novembre de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada