95. Elogis, guerres, relats i privilegis de la gent de Sant Esteve d'en Bas als inicis del segle XVIII

Fa una mica més de tres-cents anys que els de Sant Esteve d’en Bas feren publicar, a través de la impremta, un fullet en forma de memorial, amb una sèrie de peticions a favor de la població i de la Vall, i els fets que ho justificaven. El memorial el presentava el síndic de la vila “a los reales pies de Vuestra Magestad”, sense aclarir-nos-hi quina era aquesta tal majestat. No porta títol, perquè és un text administratiu i s’inicia, sense més giragonses, amb la presentació del peticionari: “+ Señor. El Syndico del lugar, o villa de San Estevan de Çaluy, o Çalull, otro de los más principales del Vizcondado de Bas, de la Diócesis de Gerona…”. Tractant-se d’un memorial, la part en què s’al·leguen els mèrits o motius en els que es fonamenta allò que es demana, inclou un repàs dels passatges més significatius de la trajectòria seguida per la vila durant segles (amb especial atenció a l’anterior centúria) i això el fa rellevant més enllà de l’estricte propòsit que l'escrit tenia. A principis del segle XVIII poques poblacions de la mida de Sant Esteve d’en Bas haurien estat capaces d’aplegar notícies històriques sobre el seu passat. Fa molts anys l’historiador olotí Joaquim Danés esmentà aquest fullet imprès de manera molt elogiosa, però que jo sàpiga, ningú des de llavors ençà se n’ha ocupat, i precisament és aquest el meu propòsit.

1. El Memorial

A la Vall d'en Bas no es duia un llibre d’acords municipals, sinó que, només quan el tema requeria deixar-ne constància, es cridava el titular de la notaria del Mallol perquè en fes acta i la servés en el manual de protocols d'aquell any. Dic això perquè d’aquest Memorial –en endavant m’hi referiré així– no en tenim cap versió manuscrita, sinó només aquest fullet imprès. Bona sort que tinguessin la pensada de passar per casa d’algun impressor, fos per a disposar-ne de còpies de cara als tràmits pertinents o perquè creien que el seu contingut mereixia difusió. Fos pel que fos, la multiplicitat d’exemplars ha facilitat que si més no una d’aquelles còpies arribés als nostres dies. Ara bé, l’absència de signatures manuscrites o de qualsevol altra validació obre dubtes sobre el moment de la tramitació al que correspon. L’exemplar que he utilitzat prové de l’Arxiu Municipal d’Olot, des d’on, fa temps, passà a la Biblioteca Municipal d’Olot (actualment Biblioteca Marià Vayreda). És un imprès en format foli, amb uns marges generosos per a poder-hi incloure diverses notes complementàries, sense peu d'impremta ni any d'edició.

A). Datació

El fet que en el Memorial es dediqui un bon espai a recordar la victòria de la població contra l’exèrcit francès en el combat del Bosc de Tosca de 1695 i que l’últim any que hi surt sigui el de 1696, ha fet que, davant de l’absència de data, aquesta es considerés com la de la seva redacció i publicació. Però no. Una bona lectura del Memorial permet dir que no és d'aquest any i que no anava adreçat al rei Carles II (mort el 1700), sinó a Carles III de Catalunya, més conegut com a Arxiduc Carles d’Àustria, competidor de Felip V de Castella (IV de Catalunya) en la Guerra de Successió (1705-1714). Per tant, la seva datació ha de ser a partir de 1705, un cop consolidada la victòria inicial dels austriacistes contra Felip V, al voltant de les Corts Catalanes presidides per l’Arxiduc al desembre d’aquell any. Heus-ne aquí els arguments. En el Memorial, quan se cita Carles II hi és esmentat amb cortesies pròpies dels difunts, com ara “goza Gloria” (que Déu el tingui a la Glòria) o “que Dios aya” i s’és ben explícit quan s’hi recorda que “Dios permitió de fallecer el señor rey Don Carlos [= Carles II] sin descendencia”. A la vegada, les referències a l’Arxiduc Carles no ofereixen dubtes interpretatius, és impossible que poguessin referir-se a Felip V, de la casa Borbó. Així, es declara a tota la població de Sant Esteve d’en Bas “afectuosíssimos a la Augustíssima Casa de Austria de V. Magestad” i, en un intent de guanyar-se el seu favor, es recorda que Sant Esteve és el patró del poble, “como también titular del templo mayor [= la catedral] de la ciudad de Viena, dignísima patria de Vuestra Magestad”, cosa que només es podia dir de l'Arxiduc. Afinant encara una mica més, el Memorial hauria de ser fet a partir de 1706, ja que s’hi fa esment del doctor Jacint Dou, de Sant Esteve d’en Bas, com a membre de la Reial Audiència del Principat, un fet que no es produí fins el 24 de novembre de 1705.

B). Autoria

Acta notarial del 27 de març de 1706, posteriorment ratllada

Formalment el Memorial hauria estat escrit pel síndic de Sant Esteve d’en Bas, però el seu contingut divers i fins a cert punt erudit, fa pensar en aportacions de diverses persones i, naturalment, d’algun advocat. En el volum de la notaria del Mallol de 1706, al costat d’altres protocols propis de tota activitat notarial, hi consta una “deliberació” dels cònsols i consellers de la Universitat del Vescomtat de Bas, del 27 de març, que pot donar-nos alguna pista. Com totes les escriptures d'aquesta notaria d’aquells anys, acabada la Guerra de Successió i enmig d’una severa repressió, l’acta fou ratllada en tots aquells paràgrafs en què s’al·ludia a Carles III o a alguna altra persona del seu entorn. És, per tant, amb dificultat, que en les primeres línies d’aquesta acta hom hi pot entrellegir que “lo Memorial en Consell llegit presentat a Sa Magestat (que Déu guarde)...”. A continuació, sense estar ratllat el text, segueix: “...per dit Mariano Reig, olim [= abans, en el passat] síndich de la present Universitat, attès que en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit” i diu que decidiren fer-lo esmenar per persones idònies “y se tinga la mira a que no·s contradiga al que posan los privilegis a la dita Universitat concedits”. Del text no es desprèn necessàriament que el “memorial” d’aquesta acta sigui el mateix que el Memorial imprès, però quadra per cronologia i perquè de memorials tampoc no és que a Sant Esteve d’en Bas en fessin un dia sí i l’altre també, sinó que eren ocasionals. A més, el que es diu en l’acta també sembla lligar amb les sol·licituds del Memorial imprès, ja que aquest demanava en part uns privilegis per a Sant Esteve d’en Bas, que, com veurem més endavant, en algun punt envaïen els antics privilegis comuns a tot el Vescomtat d'en Bas.

Un dels possibles actors d'aquest Memorial –que no vol dir que n’hagués de ser el redactor– seria el síndic Marià Reig. En algun altre lloc se l’esmenta amb la professió de negociant de Sant Esteve d’en Bas. Havia estat cònsol en representació del mateix lloc en l’anualitat 1704-1705 i en aquells moments formava part del consell de la Universitat del Vescomtat. El 9 de gener de 1706 havia rebut sindicat de la mateixa universitat per a anar a Barcelona a prestar obediència a Carles III. Pel que diu l’acta del 27 de març de 1706, en aquell moment ja no era síndic de la Vall, però no em consta qui el substituí. Un altre nom a tenir present és el de Mateu Rexach i Sala, que en l’anualitat entre el maig de 1705 i el de 1706, era el cònsol segon de la Vall i com a tal duia la representació de les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars. Ara bé, si ens guiem per les famílies que surten més ben parades en aquest Memorial i amb la sospita que haguessin intervingut perquè així fos, hi sobresurt la família dels Dou. Fins a 19 vegades apareix aquest cognom en el Memorial, ja sia amb la referència a la casa en si, a membres de la família que s’haurien distingit en la universitat o en l’Església i que haurien fet importants serveis prestats a la Corona en el transcurs dels esdeveniments bèl·lics del segle XVII. A més distància hi surten els cognoms Desprat i Vilamala, esmentats, respectivament, 7 i 6 vegades. No seria res d’estrany, per tant, que bona part de les dades de caràcter històric que conté el Memorial haguessin estat aportades per la família Dou, en aquells moments representada per l'hereu Jacint Dou.

C). Context

A començaments del segle XVIII Sant Esteve d’en Bas reunia uns 548 habitants, pràcticament una tercera part dels prop de mil set-cents que feien vida a la Plana d’en Bas. Segons el Memorial, el poble tenia llavors unes 100 cases (entre les del nucli de l’església i les escampades per la vall), tot i que aquesta xifra podria ser a l’alça, atès el caràcter exhortatori d’aquest escrit. No era pas el poble més gran de la vall, perquè el Mallol, juntament amb Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines (les estadístiques recullen en un únic recompte els habitants del tres pobles), s’emportaven poc més de la meitat de la població. Semblaria que en aquella arrencada de segle els de Sant Esteve d’en Bas participaven d’un esperit optimista a l’hora d’encarar el futur, perquè el novembre de 1706 els cònsols i el consell es proposaren fer de nou el retaule major de l’església, donat que –segons diu l’acord que varen prendre– “per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. I també acordaren l’ampliació del presbiteri de l’església i de la sagristia, atès, en el primer cas, “que la capacitat del presbiteri se troba xich y necessita de espay” i, pel que fa a la sagristia, per tal que guardés proporció “segons la capacitat requereix lo temple”. Els projectes eren ambiciosos, però està clar que ells s’hi veien amb forces. Llàstima que a no tardar arribarien temps tempestuosos en els que seria difícil que les bones intencions trobessin l’acolliment necessari per a prosperar i caldria esperar-ne de millors.

Seria en aquests temps d'ànims fins a cert punt confiats i eufòrics, quan prendria cos entre els inductors de la cosa pública de Sant Esteve d’en Bas la idea de demanar al monarca uns certs privilegis per al poble, diferenciant-se, en part, de la resta del Vescomtat. Es veu que això d’introduir noves monarquies propiciava en elles una mena d’actitud sol·lícita –tal volta amb la intenció de fer-se ben vistes o de rescabalar-s’ho en metàl·lic– que era aprofitada per algunes entitats municipals per a obtenir reivindicacions guardades d’antic a l’espera de temps adequats. El 1702 Olot havia tingut a l’abast l’obtenció del títol de ciutat per part del nou monarca borbònic, però deixà passar l’ocasió perquè no era de franc sinó a canvi de fer un “donatiu” al rei i perquè els d’Olot també demanaren que deixessin de dependre de la vegueria de Camprodon, perdent-se, al final, bous i esquelles. En aquesta mateixa línia, Sant Feliu de Pallerols i Vall d’Hostoles aconseguí de tenir representació en les Corts catalanes de 1705 gràcies al privilegi obtingut del rei després de les gestions empreses pel síndic Miquel Plana, pagès de Sant Cristòfol de les Planes. Fora de la Garrotxa, viles com Mataró o Cervera sí que passaren a adquirir la categoria de ciutat, Manresa demanà a l’Arxiduc una sèrie de privilegis per als seus habitants i comerç i el 1707 Ripoll pogué recuperar –seria només per un temps– la seva municipalitat negada pels abats del monestir.

Sant Esteve d'en Bas, doncs, s’afegí a la cua de poblacions que demanaven un reforçament de la seva entitat local i de la consideració del seus habitants. D’això anava el Memorial al que m’estic referint. En la seva part de peticions incloïen vuit concessions, beneficis o privilegis, d’un pes polític o jurídic desigual que analitzaré més endavant. Abans, primer de tot, cal revisar els arguments que es donaven per a justificar allò que es demanava. Dits arguments se centraven en l’antigor de Sant Esteve d’en Bas i, sobretot, en els serveis prestats en tot temps a favor dels sobirans de cada moment. No debades els de Vic, gràcies al seu paper en la insurrecció catalana de 1705 en la causa de l’Arxiduc, reberen d’aquest el títol de “ciutat fidelíssima” i que els seus ciutadans honrats fossin assimilats als de Barcelona.

2. La primera part (justificació) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Així, doncs, la primera part del Memorial té un caire històric, passat pels vidres de l’autoestima. Haig d’advertir que quan parlem d’història no és la idea que ara tenim d’aquesta disciplina, perquè fa tres segles el seu únic fil conductor eren les glòries i les proeses dels seus habitants. Em salto, per inútils, les referències remotes als orígens gairebé mítics de Sant Esteve d’en Bas, del seu nom atribuït a la família romana dels Basso, dels inicis carolingis del Vescomtat i de la tradició d’haver-hi hagut en el territori una seu episcopal. De totes formes això ens indica que el redactor del Memorial era bon lector, perquè, tal i com ell mateix ens fa notar, tot el que deia ho avalaven les obres de Pujades, Marca, Corbera, Relles, i Roig i Jalpí. El primer, Jeroni Pujades (1568-1635) és autor de la Corónica universal del Principat de Cathalunya, tret per primera vegada a inicis del segle XVI. El llibre del segon, Pèire de Marca (1594-1662), s’havia editat a França –ell era nascut a Occitània– amb el títol de Marca hispanica, sive limes hispanicus, un llibre de referència que encara ara fa servei per la quantitat de documentació que hi aplegà. Esteve de Corbera (1563?-1631) escriví la Cataluña ilustrada, impresa a Nàpols el 1678. Onofre Relles havia estat un jesuïta que, tot fent relat de la vida de Sant Narcís en el llibre Historia apologética de la vida y martirio de S. Narciso, publicat a Barcelona el 1679, s’havia remès als orígens del territori diocesà. I, finalment, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) també s’havia capbussat en el passat de les nostres comarques en el llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, publicat a Barcelona el 1678. Sabent que el redactor d’aquesta part del Memorial tingué a mà tots aquests textos, cal deduir que era un home erudit a qui agradava de preparar-se bé les comeses que li eren confiades.

A). Elogi del paisatge de la Vall d'en Bas

Just acabar de parlar de la història pretèrita, apareix en el Memorial un passatge sobre la bondat i la bellesa natural de la Vall, en un llenguatge que s’avança als moderns fullets turístics: “La propensión de los del Vizcondado a letras y armas se atribuye así al clima de aquel país, por su benignidad, amenidad y fértil de sus campos, matizados de verdes praderías que están a uno y otro lado del río Fluvián (que le atraviessa, empeçando al pie del Grao de la parroquia de San Estevan, y conservando su nombre hasta el mar), por las deleytosas selvas y bosques que circuyen el Vizcondado y de do [= donde] baxan innumerables arroyuelos, causa de la multitud de tantas fuentes (por ser aquel país lluvioso, sobre quantos se reconocen en este Principado)”. Fora de l’agricultura, no hi ha cap menció a d’altres activitats econòmiques (com la manufactura), senyal que en aquells anys deurien ser considerades de poca entitat –perquè sí que n’hi havia– per a ser admeses com a prova de la puixança del lloc.

B). La qualitat humana de la gent de la Vall. 

Tot seguit el Memorial de Sant Esteve d'en Bas passa a fixar-se en la gent de la Vall i ens aporta una llista de fills (només hi ha homes) de la població que s’haurien distingit, segons els criteris de l’època, pel seu valor, per ser homes de lletres, de ciència i del dret i, sobretot, pel seu servei a la religió. Dels primers esmenta Francesc de Verntallat i Gaspar de Vilamala i Barutell. En contrast amb la curta descripció del cabdill remença, que despatxa dient només que fou “capitán general de las montañas en tiempos del senyor Rey don Fernando”, del segon en repassa el seu expedient, segurament perquè el seu nebot i hereu de la casa Vilamala, Francesc Vilana i Vilamala, o algú pròxim a aquest, hauria fet arribar al redactor notícies sobre la participació dels seus avantpassats el 1639 en la guerra del Piemont (dins de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), on hauria participat “en los sitios y presas de las plaças de Vercelli, Verrua, Crescentin, Villanueva de Aste [= Villaneuva d’Ast o Villanova d’Asti] [y] socorro de Turín”. Això a part, en un altre passatge s’afirma que els primers pobladors de la Vall ennobliren, “como lo denotan tantos solares y casas de paysanos cimentadas sobre riscos y peñascos, de cuyos nombres y apellidos de familias se ven muchas esparcidas por el Principado, que gozan de nobleza o milicia”. I inclou al marge de la pàgina una llista dels 24 casals familiars de la parròquia de Sant Esteve amb reconeixement social, tot i que “el tiempo, sacos e incendios, causa de las guerras, les aya privado de los principales, que podían conducir por la prueva de la hidalguía”. És a dir, que s’atribuïen passats nobles a algunes famílies, difícils d'acreditar.

Vénen després les persones representatives de la dedicació de la gent de la Vall a la teologia i el dret. Se n’esmenten vuit: els catedràtics de l’Estudi General de Barcelona Joan Ayats i Peroy (de qui es rememora la seva relació amb Josep Fontanella i l'assistència, amb aquest i el seu germà Francesc Fontanella, a les negociacions de Münster en el marc de la Pau de Westfalia) i Francesc Dou; Gaspar Desprat i Savassona, i Esteve Dou, ambdós doctors en teologia, i Josep Dou, juntament amb els seus germans Melcior, Jacint i Francesc, tots ells doctors en dret. El grup queda completat amb els doctors en medicina Jacint Badia, i Magí Desprat i Sabassona.

En relació amb els homes d'Església, en el Memorial s’atribueix a la Vall d’en Bas haver estat la pàtria de dos bisbes, Josep de Fageda i Francesc Dou. El primer fou bisbe de Girona de 1660 a 1664 i de Tortosa des d’aquest darrer anys fins a la seva mort el 1685. Resulta estrany que se’l consideri de la Vall, perquè totes les llistes episcopals d’aquests bisbats el fan fill de Vic (on hauria nascut el 13 d’octubre de 1608), si bé de pares olotins, el metge Miquel Fageda i la seva muller Isabel. En canvi és correcte el lloc de naixement del segon, Francesc Dou, bisbe de Girona des de 1668 fins a 1673, any de la seva mort. Baixant graons en l’ordre jeràrquic eclesiàstic, es fa evident l’interès que el redactor, o qui li aportés les dades, tenia en aquest camp, en el que fa gala d’una especial perícia per a recollir els noms de tots els qui, en alguna o altra categoria, haurien destacat en els càrrecs diocesans, convertits així, als ulls de la gent de llavors, en pedra de toc de la distinció del lloc. El Memorial ens aporta els noms dels naturals de la Vall amb rellevància dins de l’Església, començant pels que havien estat, o eren, canonges en catedrals i col·legiates a Vic, Vilabertran, Sant Feliu de Girona, Besalú, etc. (la llista n’inclou vuit noms), rectors de parròquia a les diòcesis de Girona (la part més nombrosa, són vint noms) i de les de Vic i de Barcelona (vuit noms entre les dues) i, finalment, quinze noms més de bassencs que haurien gaudit o gaudien del que es denomina un benefici eclesiàstic. En total, una cinquantena bona de noms que ara no s’escau de transcriure, però que aporten un retrat de les principals famílies de Sant Esteve d’en Bas, o de la Vall, entre les que era habitual que algun dels fills seguís la carrera eclesiàstica amb la vista posada en una bona renda de per vida.

C). Sant Esteve d'en Bas en les guerres del segle XVII

El paper mantingut per la gent de Sant Esteve d’en Bas al llarg del segle XVII ocupa fins a 9 pàgines i mitja del Memorial. Va ser un segle de conflictes bèl·lics continus, sempre sota l’ombra amenaçadora de França. Quan el Memorial en fa repàs, no s’amaga que vol demostrar la fidelitat de la població del Vescomtat a la casa reial dels Àustria i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se amb les tropes franceses. No hi busquéssim, per tant, res que pogués incomodar aquest propòsit. De la Guerra dels Segadors (1640-1652), durant la qual es produí la separació de Catalunya, només fa esment de la pressa amb què els de Sant Esteve el 1652 van anar a Barcelona a prestar obediència al virrei Joan Josep d’Àustria, un cop recuperada la ciutat per a Felip IV de Castella, després de més d’un any de setge. I això que –s’hi fa notar– en aquell moment els francesos encara ocupaven Camprodon i Castellfollit. En els anys immediats França tornà a dominar l’Empordà i les comarques del Pirineu. En aquesta ocasió, el Memorial recorda que el setembre de 1654 vingueren a Sant Esteve d’en Bas tropes enemigues, de l’Empordà camí de la Cerdanya. Una divuitena de notables (dels quals se’n en donen els noms, encapçalats per Isidre de Vilamala, el capità Isidre Destarrús, Esteve Dou i el Dr. Esteve Mercadal) juntament amb una quarantena de gent del poble es refugiaren a l’església, “encastillada y muy fuerte”, però no pogueren resistir l’envit i hagueren de rendir-se. Van ser deportats “presos en el exército, hasta Cerdaña, donde se escaparon, unos por vía de composición de sumas considerables, otros huyéndose, experimentando crueles maltratos, hasta traerlos maniatados y a las colas de los cavallos”. Només amb moltes penúries i molt de mica en mica, pogueren retornar a casa seva.

Les tres darreres dècades del segle XVII van ser molt difícils per a tota una generació de la gent d’aquí –i de tot el país– marcada amb dolor per les tres guerres contra invasors francesos vinguts per a arruïnar-los les vides, els béns i el sagrat, per ordre d’un llunyà Lluís XIV. De la primera guerra contra França (1673-1679) el Memorial només apunta la generosa contribució –segons el seu entendre– de Sant Esteve d’en Bas a l’exèrcit reial en forma d’allotjaments i d’haver fet lleves de soldats totes les vegades en què se’ls ho demanà. De forma semblant, de la segona (1683-1684) s’hi deixa constància de la lleva d’un centenar d’homes feta a tota la Vall, capitanejats per Jacint Dou, “propietario del Mas Dou, del lugar de San Estevan, entonces veguer de Bas” i de la seva acció de barrar el pas a les tropes franceses que pretenien assetjar Girona i que s’ho hagueren de deixar córrer, per a “ignominia de la Francia, por tener ya brecha abierta, y aver dado assalto general".

D). Un apartat especial: la Guerra de la Lliga d'Augsburg o dels Nou Anys (1689-1697)

En contrast amb les anteriors guerres, de la tercera el Memorial en fa un repàs molt ampli, cosa ben justificada perquè en el transcurs d’aquest conflicte, el 10 de març de 1695 s’esdevingué la durant molt de temps rememorada batalla d’en Bas o del Bosc de Tosca (i d’Olot), amb participació de forces voluntàries però també de la gent de la Vall, i que acabà amb una sonada derrota de l’exèrcit francès. Es tractava d’una victòria que a Sant Esteve d’en Bas es va celebrar de manera festiva durant molt de temps, cada any, quan arribava el 10 de març.

Abans d'entrar en aquella batalla, el Memorial fa valer diversos antecedents de 1694, com ara l’ajuda que els homes de la Vall prestaren per a salvar el castell de Santa Pau de mans franceses, la resistència a l’enemic que ja havia ocupat Olot i el que hagueren de sofrir els habitants de Sant Esteve d’en Bas amb l’atac dels francesos els dies 4 i 5 de setembre, “pues llegando un destacamento de 1.500 enemigos, les despojaron de quanto hallaron en sus casas, y avían recogido en la iglesia, no aprovechando su Sagrado, antes bien executó el enemigo inhumanas atrocidades, dando de palos a los viejos y enfermos, que no podían retirarse, dexando en cueros a quantos encontravan, sin respetar sexo, ni estado, hasta los mismos beneficiados residentes en dicha iglesia”. I del setembre d’aquell 1694 recorda la resistència dels de Sant Esteve d’en Bas a pagar les contribucions que els exigien els francesos, cosa que, segons el relat del Memorial, motivaria que més endavant aquests volguessin prendre represàlies contra la població.

Un dels impresos sobre la batalla del 10 de març de 1695

Anant a la batalla del 10 de març de 1695, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas en fa un resum, sempre interpretant els fets a favor de la Vall d’en Bas. Diu que “para más individual noticia del sucesso del día de la quema del lugar de San Estevan, se presenta a V. Magestad, las dos gazetas que entonces se publicaron”. No se’ns diu quines eren aquestes dues gasetes, però al menys una d’elles és fàcil d’identificar. Abans, val a dir que aquesta acció va merèixer el que avui en diríem una gran atenció mediàtica. Em consten cinc impresos editats amb motiu d’aquesta batalla, tres dels quals són relats dels fets, i els altres dos només fan encomi dels mèrits atribuïts al veguer de Vic. Les que fan crònica dels fets són la Relación de la insigne vitoria que han tenido los catalanes en el Llano den Bas, del Principado de Cataluña, a 10 de março 1695, en segon lloc la Distinta y verdadera relación de la vitoria conseguida por los migueletes y paysanos, mandados por el Capitán Raymundo de Sala, y Sasala cavallero, veguer de la ciudad de Vique i, finalment, la de relat més complet de totes elles, la Verdadera relación de la derrota que han dado los migaletes y paysanos, baxo el mando del capitán Raymundo de Sala y Sasala cavallero, veguer de Vique. Aquest darrer fullet de ben segur que és un dels dos que foren adjuntats al Memorial del síndic de Sant Esteve d’en Bas, ja que fou d’aquí d’on es copià la llista dels francesos morts, ferits o fets presoners inclosa en el Memorial. L’altra gaseta que s’hi hauria adjuntat seria un dels dos títols que he esmentat en primer lloc, perquè, com he dit, els altres dos impresos són literaris. D'aquests, un és escrit ni més ni menys que en vers, el Curioso romance y iácara nueva, en que se da quenta de la feliz victoria que han conseguido los leales catalanes, y nuevos miqueletes en la Plana den Bas, i l’altre és propi d’una oratòria sagrada buida de contingut i farcida d’afalacs, Arco triunfal: panegyrico gratulatorio en acción de gracias a la Magestad divina, por la célebre vitoria, que de los franceses alcançaron las armas españolas governadas por Don Raymundo Sala y Sassala.

No m'entretinc en la repetició dels principals fets d’aquella jornada, que afectaren tota la Vall i la vila d’Olot. Francesc Monsalvatje va incloure el contingut íntegre de l’imprès Verdadera relación de la derrota... (el més farcit de dades dels que he esmentat) en el volum cinquè de les seves Notas históricas, dedicades al Vescomtat d’en Bas (1893). Per altra banda, l’any 1709 (amb posterioritat, per tant, a Memorial de Sant Esteve d’en Bas) es va publicar el llibre Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña en el que la narració del que va passar amb els francesos en aquell 10 de març de 1695 entre la Vall d’en Bas i Olot, encara és més explícita i és, per tant, on es poden anar a trobar els detalls d’aquell combat. Ara bé, com que les gasetes que es van publicar en aquella ocasió se centraren sobretot en la figura del veguer de Vic, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas ens és útil per a donar-hi una visió més local i pròxima. D’entrada, com qui no vol la cosa, el Memorial ve a dir-nos que les gasetes van atribuir “por mayor la gloria al veguer de Vique”, però que mentre començaven a cremar les cases de Sant Esteve el veguer no hi era, sinó que es trobava a Sant Feliu de Pallerols “distante una legua” i a causa de la neu no podien demanar-se reforços a Vic, de manera que la resposta valenta contra els francesos va ser cosa dels d’aquí. Igualment lamenta que les gasetes foranes no fessin esment dels que formaren les esquadres i les capitanejaren, “D. Gaspar de Prat y Senjulià, D. Francisco Desprat y Çavassona, y Estevan Dou, ciudadano honrado”, els quals “resolvieron alistar la gente de armas, distribuyéndola en quatro esquadras, con sus cabos Juan Soler, Miguel Carreras y Angelats, Miguel Clapera y Antonio Ordeig, la qual diligencia salió bien y tan de útil, que a su exemplo hizieron lo mismo otros lugares del vizcondado y la villa de San Feliu de Pallarols, y Valle de Hostoles, con tal unión y providencia, que con ciertas señas, dentro media hora, quedaron avisados los paysanos de la Unión, sabiendo donde avian de acudir”. També ens diu –i ho silencien les altres fonts– que els pactes de rendició que s’imposaren als francesos “fueron ideados por D. Gaspar de Prat, Estevan Dou y algunos cabos de migueletes y esquadras, en presencia del veguer”. I encara el Memorial ens aporta la identificació d’algunes de les cases del poble que foren cremades pels francesos, i que cap altra font no diu: “del qual incendio fueron assoladas unas 14 [cases] y entre ellas la principal de los cavalleros Villamalas, la del Cura, otra del doctor Jacinto Dou, y huvieran perecido las demás a no aver los franceses retirado, sin acabar de efectuar su empresa, y averse extinguido el fuego en algunas por milagro y en otras por humana diligencia, pues le avian echado a todas con faxinas ambreadas".

Diu el Memorial que "esta memorable hazaña se divulgó por toda Europa”, i té tota la raó del món. La premsa del moment a França i a altres llocs d’Europa se’n va fer ressò. Encara que ens desviï en part del Memorial, aprofito aquest punt per a fer una ullada al que es digué per Europa de l'actuació de la gent de la Vall i del desenvolupament de l'acció. Com és fàcil de preveure, la premsa francesa, malgrat haver de reconèixer la derrota, intentà de suavitzar-la i d’evitar tacar el bon nom de l’exèrcit de la seva nació. És un bon exercici llegir la Gazette de Lió del 2 d’abril de 1695, el Mercure Galant també publicat a Lió, del març de 1695, i el Mercure Historique et Politique, del mes següent, imprès a la Haia. Per al primer d’aquests mitjans, qui comandava les tropes franceses, Urbain le Clerc de Juigné, quan s’hagué de retirar de la Vall d’en Bas cap a Olot ho féu “neanmois en combattant toûjours en bon ordre, jusqu’au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé par les ennemis”. I, un cop en el pont, foren els del país els que hi sortiren perdent, perquè Juigné “les chargea avec tant de vigueur qu’il les renversa et les força d’abandonner le passage”. El Mercure Galant era encara més patriòtic en aquest punt de la batalla: “Il arriva en se deffendant toûjours au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé et qu’il força, ce qui est a remarquer et donne beaucoup de gloire aux françois qui devoient être alors entre deux feux”. El Mercure Historique, que en bona part segueix la mateixa font que el seu homònim de Lió, intenta ser més distant i lacònic però també atorga el triomf del pont de Sant Roc als seus connacionals francesos. Tot plegat una versió ben diferent de la donada per les fonts catalanes, segons les quals, veient els francesos “ser imposible la empresa de romper el puente, perdiendo tantos en la contienda la vida, recurrieron a otro medio, que fue esguazar la corriente del río Fluviá” i retirar-se a Olot. Uns anys més endavant, Feliu de la Peña s’alinearia amb la versió catalana dels fets i escriuria que un cop arribats els francesos al pont, van ser encerclats per les forces locals, que els causaren la mort de més de 70 enemics i l’empresonament d’altres 150, els quals foren traslladats a Olot. Un altre exemple de la dispar valoració dels fets entre fonts catalanes i franceses la trobem en l’episodi final de la batalla, quan els francesos es refugiaren a l’església i convent del Carme d’Olot, on foren obligats a rendir-se perquè els d’aquí hi calaren foc. Per al Mercure Historique aquesta acció fou deguda a la desesperació dels catalans, veient “qu’une poignée de monde leur eût fait una si longue resistance” i sentenciava que els francesos s’hagueren de rendir al foc, no pas “aux coups de leurs ennemis”. La versió donada per la Gazetta de Lió va ser recollida en el llibre imprès a París el 1726, del marquès de Quincy sobre la Histoire militaire du regne de Louis le Grand, roy de France. Aquesta disparitat entre uns i altres es traslladà a les fonts italianes. Mentre Il Corriere Ordinario del 8 de maig de 1695 treu les dades de la Verdadera relación de la derrota..., el llibre dedicat a Lluís XIV per Gregorio Leti, Teatro gallico, o vero de la monarchia di Luigi XIV, editat el 1697, ho explica seguint la versió de la Gazette de Lió, amb algun afegitó curiós, com quan, en la narració de l’atac als francesos refugiats al convent del Carme d’Olot hi afegeix un comentari sobre la incongruència que, dient-se catòlics, el olotins no haguessin concedit als francesos el dret d'asil dins d'una església.

Posats encara en el que la premsa europea digué d'aquella batalla i abans de retornar al Memorial, una bona manera de sospesar els intents de controlar el relat per una i altra banda és comparar en totes aquestes fonts coetànies les xifres humanes de participació en la contesa que se'hi donen. Els textos esmentats miren tots de sobredimensionar l’enemic perquè es valori més l’esforç fet pels seus. Així, mentre que per a les fonts catalanes que he esmentat els francesos eren uns 1.100 o 1.300 soldats, per a les fonts d’aquests els seus no passaven de 800 o 900. No és massa diferència, però com que els francesos tingueren les de perdre, és en el nombre dels seus oponents on la diferència és més notòria, perquè si per a les fonts catalanes els civils i miquelets del país que hi intervingueren no varen passar de ser uns 650, per a les fonts franceses els seus atacants n’eren 4.000 o 5.000 o, dit d’una altra manera, “six à sept fois supérieur” a les seves forces. Més complicat és poder saber el nombre de ferits, presoners i morts que hi hagué a cada bàndol. Les fonts catalanes tenen molt clar –hi coincideixen totes, o es copien unes de les altres– els que hi hagué entre els francesos: els catalans van fer 826 presoners, 136 dels quals es quedaren a Olot perquè estaven ferits, i els 690 restants foren conduïts a Barcelona, on varen ser rebuts com un gran trofeu; a aquests s’hi ha d’afegir 260 morts que quedaren enterrats pels volts d’Olot. En total, doncs, segons les fonts catalanes en aquest combat d’en Bas i Olot hi hagueren 1.086 víctimes franceses. Per contra, les mateixes fonts només recullen una dotzena de víctimes catalanes, entre morts i ferits, cosa, val a dir, força sorprenent en una topada d’aquestes característiques. Però per altra banda, les fonts franceses eviten donar xifres detallades; només s’hi refereix la Gazzeta de Lió, que ho despatxa de forma ambigua: “on ne sçait pas encore le nombre des morts, et on a seulement appris qu’il y avoit eu en cette occassion, quatre à cinq cens hommes tuez de part et d'autre".

Tornant al Memorial, aquest acaba la part històrica deixant constància de la generositat amb què els habitants haurien facilitat “con sumo gusto y paciencia” (seria un dir) l’allotjament de les tropes catalanes i espanyoles al seu pas per Olot i per la Vall, en els hiverns de 1695 i 1696, malgrat els costosos danys i servituds que això els causava.

3. La segona part (peticions) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Sense cap mena de solució de continuïtat, ni tan sols una línia en blanc, el text del Memorial entra de ple en el que era més important, la formulació de les peticions que s’adreçaven al rei. Són vuit en total, cadascuna de les quals va acompanyada d’una explicació de menor o major extensió. En faig un extracte, per a després comentar-les.

I. Que es concedeixi a Sant Esteve d’en Bas el privilegi de vila reial, amb la formació d’un consell general amb dos jurats insaculats, un consell ordinari i un clavari, de durada anual.

II. Que Sant Esteve d’en Bas tingui precedència respecte del Mallol, o que, si més no, aquesta precedència es vagi alternant per anys entre una i altra població.

III. Que quan hi hagi pas de tropes puguin ser els jurats de Sant Esteve d’en Bas els qui facin els repartiments dels soldats i dels bagatges a tota la Vall.

IV. Atès que Riudaura, tot i formar part del Vescomtat, per la seva dependència del monestir de Camprodon aconseguí separar-se de l’organització comuna en temes de milícia, es demana que cesi aquesta peculiaritat dels de Riudaura i es torni a la manera antiga.

V. Que es concedeixi al Vescomtat el privilegi que els seus habitants puguin formar esquadres i escollir-ne els caporals més idonis, cenyint-se en això amb un petit reglament de 9 punts, que s’hi inclou.

VI. Que les esquadres de Sant Esteve d’en Bas puguin, “per a major fervor i terror dels enemics” dur un pendó o bandera amb la imatge del sant patró al centre entre les armes (escut) del rei i les del Vescomtat.

VII. Que els naturals i habitants del Vescomtat gaudeixin d’immunitat i de franquesa en totes les mercaderies que portin a la vila d’Olot o que treguin d’allí. 

VIII. Que s’atorgui de nou als jurats i consell ordinari de la vila i parròquia llicència per a poder imposar fleca, taverna i gavella.

Tot i que les vuit peticions tenen a veure amb l’enfortiment municipal de Sant Esteve d’en Bas, són sobretot les peticions I i II les que van més encaminades a la modificació del règim senyorial i municipal. Recordem que tota la Vall d’en Bas i la de Riudaura conformaven el Vescomtat d’en Bas. Això volia dir que, en temes de justícia (que era tant com dir en temes de governança local) l’autoritat era el baró, el aquell moment el Marquès d’Aitona. Però dins del Vescomtat hi havia tres excepcions: Riudaura, on era compartida amb el monestir de Camprodon (posseïdor del Priorat de Riudaura); les Preses, que la compartia amb l’abat de Sant Benet de Bages, i Joanetes, amb el comte de Centelles. En tot el Vescomtat el baró tenia plena jurisdicció criminal i civil, però en aquestes tres poblacions només hi tenia la criminal, perquè la civil corresponia als expressats senyors. A part de les poblacions de Riudaura, les Preses i Joanetes, hi havia tres entitats municipals: una, formada pels habitants del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines; la segona composta per les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars; i la tercera per les de Santa Maria de la Pinya i de Sant Joan dels Balps. Cada una d’aquestes entitats tenia un cònsol i un petit consell ordinari. Les tres juntes formaven la Universitat de la Vall d’en Bas la qual, per tant, reunia els tres cònsols (el més important o cònsol primer, era el del Mallol com a capital del Vescomtat, en segon lloc el de Sant Esteve i en tercer lloc el de la Pinya) i uns dotze o quinze consellers. Per a certes coses no calia pas reunir tota la Universitat, podia resoldre el cònsol i el seu consell, però per a d’altres calia actuar conjuntament (a vegades amb la inclusió dels de les Preses). En el moment en què situo aquest Memorial, des de maig de 1705 els cònsols de la Universitat del Vescomtat eren, per ordre de prevalença, Miquel Fluvià i Valentí, Mateu Rexach i Sala, i Josep Casadellà. El maig de 1706 serien rellevats, respectivament, per Joan Valentí, Joan Vaguer i Margui, i Joan Serrat.

Amb aquestes premisses, crec que es pot entendre millor el sentit de les peticions de Sant Esteve d’en Bas. En primer lloc demanava poder esdevenir una vila reial, és a dir, sortir del marc baronial per a passar a la Corona i a més (no és un detall menor) obtenir la categoria de “vila” en substitució de la de “lloc” que tenia. Pot semblar una gosadia, però no ho és tant si tenim en compte que llavors, el 1706, el vescomte era Guillem Ramon de Montcada i de Benavides, el qual havia optat pel bàndol filipista (en guerra contra l’Arxiduc, que era el destinatari del Memorial). També es comprèn que els desagradés que els del Mallol (dit amb més precisió, els de la parròquia de Sant Privat) els passessin al davant en matèria de consideració i precedència, en uns temps en què prerrogatives d’aquesta mena gaudien d’una estima general i eren defensades fèrriament.

Tocant a la milícia, les peticions III i IV han de ser llegides a la llum de les servituds que la itinerància de les tropes suposava per on passaven, ja que els pobles havien de donar allotjament als soldats en les seves cases i transport de mules fins a una pròxima població, que en prendria el relleu. És el que s’anomenaven “allotjaments” i “bagatges”. Tant una cosa com l’altra eren un greu destorb per als habitants del lloc, els quals sovint havien de suportar, a més, exigències, humiliacions i fins i tot violència per part de la soldadesca. En l’assumpció d’aquestes càrregues Sant Esteve d’en Bas tenia un desavantatge: es trobava en el camí ral per on transitaven les tropes i era previsible, per tant, que les autoritats militars prioritzessin l’estada en aquest lloc a no pas haver-se de desplaçar fins al fons de la Vall i, no diguem, fins a la veïna Riudaura. Per això demanaven que fossin els jurats de Sant Esteve d’en Bas els que fessin la distribució dels allotjaments i bagatges, i que els altres pobles haguessin de contribuir en les despeses. I també reclamaven la reversió del privilegi que els de Riudaura s’havien atorgat –segons diu el Memorial– de separar-se del Vescomtat, amb la pretensió de voler que les ordres relatives a trànsit de tropes i lleves per Riudaura s’expedissin de forma segregada de les de la resta del Vescomtat.

Les peticions V i VI tenen a veure amb la llibertat de formar esquadres locals en cas de conflicte bèl·lic. L’anterior guerra dels Nou Anys, i en especial els fets de 1694 i 1695, havien fet patent que els pobles no podien confiar en les tropes regulars del rei, sinó que la millor defensa era la que podien prestar directament, de forma organitzada, els habitants del territori. En un petit reglament inclòs en el punt V s’avança com s’imaginaven aquestes esquadres: formades per un mínim de quaranta homes d’entre 18 i 50 anys, donant preferència als propietaris de masos i cases del Vescomtat; que no s’hi admetria ningú natural de França –ai, els francesos!– ni tampoc, per a capità o alferes, els nats aquí de pare francès (disposició derivada de l’experiència tan negativa que se’n tenien després de les guerres del segle anterior); que els oficials no poguessin ser privats del càrrec; que els qui formessin les esquadres estiguessin dotats de fusell o escopeta més dues pistoles, amb la llibertat de tenir-les a punt a casa seva. I, finalment, que en ocasió de la celebració anual de la victòria sobre els francesos del 10 de març de 1765, hi acudeixin tots per a una revista d’armes, sota el pendó o bandera esmentat abans.

Les dues últimes peticions, VII i VIII, són de caràcter econòmic. Un dels ingressos que tenia el Comú d’Olot era el dret de mercaderia, que li conferia la potestat de cobrar per totes les mercaderies que entraven o que sortien de la vila d’Olot en els dies de mercat o fires. Els de Sant Esteve d’en Bas demanaven estar-ne exempts, adduint que les seves accions en defensa del territori també havien beneficiat els olotins. A més, en correspondència, oferien d’eximir del dret de passatge que es cobrava pel pas de tot el bestiar que era portat a Olot. La darrera de les coses que es demanaven pretenia recuperar el dret de l’ajuntament de Sant Esteve d’en Bas a tenir el monopoli de la venda de determinats productes (com el pa o el vi), un dret que seria cedit a arrendataris a canvi d’un preu estipulat, que aniria a parar a les arques municipals. Segons l’escrit, aquesta prerrogativa llavors no s’aplicava per interessos particulars, però en algun moment anterior ja hauria estat concedida. Dels pobles de la Vall només em consta que fessin valdre aquest dret el cònsol i consell de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines, amb arrendaments a Sant Privat i al Mallol.

Arribats al final, és el moment de recordar aquella sessió de la Universitat del Vescomtat del 27 de març de 1706 a la que m’he referit a l’inici, per a acabar de travar la comprensió d’aquest Memorial. Tot i que no sabem si hi hagué algun esborrany anterior, o el caràcter definitiu o no que pogués tenir el text imprès, s’entén que sorgissin dubtes respecte que les concessions demanades pels de Sant Esteve d’en Bas trepitjaven alguns privilegis comuns i propis de les diverses entitats municipals de la Vall (“en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit”, es digué en aquella sessió). La pretensió de dirigir els allotjaments i els bagatges de tot el Vescomtat o la col·lisió amb les prerrogatives dels de Riudaura, són exemples del desequilibri al que abocaven les possibles concessions sol·licitades pels de Sant Esteve d’en Bas, i que se'ls demanés de revisar.

*   *   *

Fos quin fos el recorregut que tingués aquest Memorial, els esdeveniments que es vivien no sols a nivell de Catalunya, sinó en tot l’àmbit europeu, li auguren haver tingut un efecte irrellevant. La Guerra de Successió s’anava complicant i, malgrat alguns moments favorables, el seu desenvolupament era cada cop més contrari a la causa de Carles III (l’Arxiduc), aquell a qui s’havien dirigit els de Sant Esteve d’en Bas amb el seu Memorial. El 12 d’octubre de 1709 l’exèrcit francès de suport a Felip V de Castella (IV de Catalunya) entrà a Olot i, en els pocs dies que hi romangué recorregué la comarca per a exigir als pobles una forta contribució en diner i en espècies alimentàries. La situació es tornà a repetir a primers de febrer de 1711, un cop caiguda la ciutat de Girona a mans filipistes. Fora d’aquests moments d’irrupció francesa, la Garrotxa es mantingué fidel a Carles III, però esgotada la població humanament i econòmicament, el 15 de juliol de 1713 l’ajuntament d’Olot digué que ja no es podia més, i que el més prudent era passar, definitivament, a l’obediència de Felip V. I, amb Olot, els pobles veïns. Adéu a Carles III que, per a major penalitat dels d’aquí, el 27 de setembre de 1711 ja havia deixat físicament Catalunya i s’havia desplaçat a Àustria per a fer-se càrrec de la corona imperial, vacant per la mort del seu germà.

Acabada la guerra el setembre de 1714, hi hagué una forta repressió contra tot allò que fes flaire d’austriacisme. Hem vist el notari del Mallol que s’havia afanyat a ratllar dels seus protocols qualsevol nom o frase relativa a Carles III. I en aquesta forta repressió, foren suprimits tots els títols, privilegis i gràcies concedits per aquest als seus fidels. En el supòsit, doncs, que els de Sant Esteve haguessin obtingut algun benefici reial, en aquell moment per força seria paper mullat. Encara a l’abril de 1716 es reberen en el Vescomtat uns edictes reials en què es manava “se aporte los privilegis y demés”. La Universitat corregué a complir-ho, “no volent ells dits honorables cònsols y consell faltar als ordres de Sa Magestat (Déu lo guarde), antes bé aquells com a bons vassals obtemperar y obehir”. Eren temps de no mostrar cap símptoma de displicència. No feia massa, el 16 de gener de 1716, s’havia publicat el Decret de Nova Planta (del 9 d’octubre anterior) que marcaria clarament un abans i un després en l’organització política i administrativa del país. El Memorial dels de Sant Esteve d’en Bas, en la seva globalitat, per força era ja història.

60. Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot (+1764)

Detall del retaule de Sant Antoni, d'Olot

La botiga de l'adroguer Josep Ferrer i Orriols era, als inicis del segle XVIII, al cor de la vila d’Olot, a la plaça Major. Com a bona botiga d’adroguer, feia goig d’entrar-hi, no sols per l’amalgama d’olors que en saturava l’aire, sinó també pel plaer que causava a la vista, tot al seu lloc, tot ben arrenglerat. Hi havia vint-i-vuit calaixos de botiga, tots pintats a l’oli, cadascun amb un seu rètol de paper que anunciava allò que s’hi guardava. Hi havia també deu capses rodones grans, de botiga, pintades a joc amb els calaixos i amb rètols d’identificació. Però el que atreia les mirades era l’armari central de fusta amb les seves portes, pintat i en part daurat, que hostatjava una imatge de la Mare de Déu del Roser. A tocar d’aquest armari hi havia unes altres imatges, esculpides en marbre blanc, de Sant Domingo, Santa Rosa i Santa Magdalena. El conjunt es completava amb dues figures de guix pintades, amb la imatge del petit Jesús en cada una d’elles. Josep Ferrer i Orriols vivia al damunt mateix de la botiga. Presidia la sala de casa seva un gran quadre emmarcat pintat a l’oli on es veia el Crist crucificat. A la seva habitació Ferrer i Orriols s’hi havia fet col·locar un armari de fusta o oratori amb portes, daurat de dins, on hi tenia exposada una altra imatge de Crist crucificat, una de la Mare de Déu del Roser i les dels sants Rafel i Antoni de Pàdua, totes de fusta tallada i daurada. Un altre quadre de la seva cambra figurava Sant Francesc amb dos àngels.

Tota aquesta riquesa artística –art domèstic, però art al cap i a la fi– no hauria estat possible sense la figura del pintor i daurador, una professió dotada llavors de gran vàlua professional. El treball dels pintors i dauradors en l’acabament dels grans retaules del barroc (treballats en fusta per un escultor) és una faceta que els ha estat reconeguda i valorada, però més enllà d’aquestes obres de pes, eren molts els espais de la vida quotidiana que apareixien enriquits gràcies al seu bon fer. Estances decorades, capelletes de devoció familiar o personal, petites imatges, llits o mobiliari, objectes ocasionals i quadres pintats que decoraven les cases de les famílies benestants (en les de condició humil, les referències devotes es feien a base d’estampes de paper, molt més barates) foren possibles gràcies als pintors i dauradors locals. La llàstima és que, si dels grans retaules ens n’ha quedat només una petita mostra –ai les guerres i la niciesa humana!–, de tota la producció domèstica d'aquests artistes locals pràcticament no en tenim res més que quatre engrunes.

A Olot, durant el segle XVIII, hi treballaven, en uns anys per altres i fent números rodons, entre tres i sis pintors i dauradors. De tots ells, la família que mantingué major continuïtat generacional fou la dels Basil, una família de llarga tradició de pintors i dauradors que s’establí definitivament a la nostra vila en els anys vint d’aquella centúria, de la mà de Jaume Basil, el protagonista del present article.

Els pares de Jaume Basil, segons el seu testament fet pocs dies abans de morir, havien estat Francesc Basil, pintor i ciutadà de Vic, i Estàsia. Se sol dir que Jaume Basil havia nascut a Vic, però no sembla que s'hagi pogut contrastar. De totes formes, en un dels primers documents olotins en què hi apareix Jaume Basil, aquest s’identifica com a “habitant de la ciutat de Vic”. A Olot vingué a fer-hi vida cap a 1726, l’any en què el seu nom apareix per primera vegada en el llibre del cadastre de la vila, el llibre on anualment es consignaven tots els caps de família de la població a efectes del pagament d’aquest impost reial. No era pas el primer cop que els Basil es relacionaven amb Olot, perquè el 1719 el seu pare Francesc intentà –sense èxit– de fer-se càrrec de la dauradura del nou retaule del Roser fet per l’escultor Pau Costa uns anys abans per a l’església de Sant Esteve, en detriment de l’encàrrec que, en aquest mateix sentit, havien rebut els germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran.

Jaume Basil vingué a Olot casat i emmainadat. Uns anys abans, cap a 1723, havia contret matrimoni amb Mariàngela Riera, filla de Rafel Riera, pagès del veïnat de Palau de Montagut (l’actual Sant Jaume de Llierca) i costa de saber on anà a viure la nova parella, qui sap si a Vic o en algun altre lloc on Jaume trobés feina del seu art. A Olot no es troba el bateig d’un fill seu fins el febrer de 1727 i ja he dit que, precisament, en els llibres del cadastre d’aquesta població Jaume Basil hi comença a figurar el 1726. Són aquests els anys del seu primer gran treball a Olot, la dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Antoni Abat, a l’església de Sant Esteve. A partir d’aquí la seva presència a la vila no té solució de continuïtat, llevat dels anys 1746-1749 en què n’estigué fora, possiblement per realitzar alguns treballs en altres llocs (en un document de l’abril de 1747 consta “pictor nunc in civitate Gerundensis, antea vero in villa Olotensis”, i per aquests mateixos anys daurà el nou retaule de l’església de Santa Maria del Collell). La feina i els negocis li degueren anar bé, perquè en el transcurs dels anys trenta Jaume Basil comprà una bona casa amb el seu hort a tocar del convent del Carme, que havia estat de Tomàs Boatella i Cortada, i en féu casal familiar. Encara més, anys a venir adquirí també la casa del costat.

Durant tota la seva vida Jaume Basil exercí de pintor i daurador, tant de peces d’una certa envergadura com d’obres menors, menys vistoses i menys perdurables. Deixo per al final de l’article una relació cronològica de tots els treballs d’una i altre mena fets per ell, amb les circumstàncies i notícies que n’he pogut aplegar. Però com llavors passava sovint, el fet que una persona tingués atribuït un determinat ofici, no vol pas dir que aquest fos la seva única activitat econòmica. Jaume Basil no sols es guanyà la vida fent d’allò que era, pintor i daurador, sinó que també se’ns revela com a home emprenedor i de poques manies a l’hora de provar sort en d’altres negocis. Un dels que li conec fou el mercadeig de grans. El 1757 obtingué l’arrendament dels drets sobre les artigues i els censos que tenia l’Obra de l’Església de Sant Privat, part dels quals es pagaven sota espècies de gra, que eren portat a la seva casa d’Olot. El 1760 es féu construir en aquesta seva casa un gran forn per a coure-hi pa, que li menava un flequer arrendatari, Pau Vilageliu. És el cas, però, que a Olot existien forns públics que l’ajuntament arrendava a terceres persones, les quals veieren a desgrat el forn de Jaume Basil. El maig d’aquell any, el fuster Joan Martell i el paraire Ignasi Pujolar (els dos arrendataris dels forns de la vila) denunciaren que no podien complir les seves obligacions de tenir sempre pa a punt per a qualsevol comprador, perquè quan anaven a buscar gra “en diferentes parroquias y casas en donde havía granos a fin de comprarlos para la manutención y provisión de dicha panadería” n’havien de tornar amb les mans buides, ja que “estavan vendidos a Jayme Basil, deaurador de la presente villa, o por lo menos dadas palabra de vendérselos, como en efecto hemos visto se han llevado dichos granos en la casa del mancionado Basil”. Fins i tot l’acusaren de practicar “abassagamiento de granos” que els en deixava sense per a la fleca pública, “de que se ha seguido y sigue que los precios de los pocos granos que se sacan en la plassa para vender se han alterado y todos los días se experimenta augmentarse, causándose con esto graves perjuizios al público”. Certament, el 1760 es constata a Olot una greu crisi de subsistència de gra, amb la sonada repercussió social que això suposava, però seria desassenyat atribuir-ho a les maniobres de Jaume Basil, perquè aquell fou un any de secada en les nostres contrades i els regidors olotins, a més d’encarregar la pràctica pietosa de les rogatives, hagueren de fer mans i mànigues per evitar preus abusius i per fer venir grans de fora que poguessin alleugerir la greu mancança que se n'experimentava a la comarca. A l'any següent fou el seu fill Francesc qui arrendà la fleca i les carnisseries públiques.

Jaume Basil morí l'1 de novembre de 1764 i fou enterrat a l’església del Carme. Poc abans, el 20 d’octubre, havia fet testament, que no pogué signar directament a causa del seu estat de malaltia, segons indicà el notari. En ell es fa només esment de la seva muller Mariàngela Riera i dels fills Francesc i Manel. A part de fer-se dir vint-i-cinc misses en cada un dels dos convents de la vila, estableix que li siguin dites cinquanta misses més en el convent de Sant Francesc de Figueres, sense que se'ns digui quina mena de vincle hi tenia. Al fill Manel el considera legítimament satisfet en els seus drets i, per tant, li concedeix només cinc sous per dret d’institució. Fa hereu al seu fill gran, Francesc, si bé estableix que mentre visqui la seva muller aquesta serà usufructuària de tots els béns, una circumstància que pràcticament no tingué efecte perquè Mariàngela fou enterrada molts pocs dies després, el dia 5 del mateix mes de novembre de 1764. Com que els béns que deixava Jaume Basil passaren directament a l’hereu sense tenir temps de romandre a mans de la mare, no calgué fer-ne inventari, un document notarial que, d’haver-se produït, ens hauria pogut proporcionar més informació sobre el seu entorn personal i, tal volta, sobre la seva activitat com a pintor i daurador.

Pel que fa a la descendència, Francesc Basil i Riera, el fill Francesc Basil i Riera mantingué a Olot l’ofici patern de pintor i daurador. Cap a 1747 es casà amb Geltrudis Calsina, de Cornellà. D’aquest matrimoni en sé dir cinc fills: Jaume i Lluís, tots dos pintors i dauradors que seguiren fent vida a Olot; Anton, que fou argenter; Agustí, que entrà en la fabricació del gènere de punt de cotó fet amb màquina, una nova manufactura que en les darreres dècades de segle incidí amb molta força a la Garrotxa, i Manel, que es casà amb una noia de Ripoll i hi passà a viure. Manel Basil i Riera (nascut a Olot), un altre dels fills de Jaume Basil, seguí també l’ofici de pintor i daurador, tot i que més endavant ho deixà per entrar en el món del comerç. El 1758 es casà amb Marianna Curós, filla d’un botiguer olotí. D’ells en conec dos fills adults, cap dels quals fou pintor i daurador: Lluís, que el 1777 consta com a negociant, i Francesc, el qual cap a finals de segle passà a fer de negociant a Arenys de Mar, on es casà amb una noia d'aquest poble de la costa.

Obra documentada de Jaume Basil, pintor i daurador

Estat actual del retaule de Sant Antoni

1.- 1727, Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura del retaule de Sant Antoni de Pàdua i Sant Antoni Abat, que havia fet l’escultor Francesc Escarpanter (vegeu J. Mª de Solà-Morales, “Altar de San Antonio, restaurado”, suplement de Hoja parroquial de San Esteban de Olot, s.d.). El retaule es conserva a l’església de Sant Esteve d’Olot. Durant la guerra civil de 1936-1939 fou desmuntat i es pogué salvar. Es reinstal·là el 1971, amb algunes modificacions.

2.- Cap a 1730. Olot, església parroquial de Sant Esteve. Dauradura d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i d’un seu tron (vegeu Carles Dorico i Alujas, “La dauradura del retaule del Roser, de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot”, Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1994, p. 123).

3.- 1732 o abans. Torroella de Montgrí, ermita de Santa Caterina. El juny de 1732 Jaume Basil percebé una lliura i 8 sous per pintar l’asta de la bandera i dos bastons de santa Caterina, d’aquesta ermita situada al massís del Montgrí (vegeu Teresa Avellí Casademont, “Joan Torras i els retaulers i dauradors actius al bisbat de Girona durant la primera meitat del segle XVIII”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 2009, p. 233).

4.- 1739 o abans. Vilopriu, església parroquial de Sant Pere. El 22 de setembre de 1739 Jaume Basil signà àpoca o rebut on consta que el 12 de setembre anterior, a Vilopriu, Manuel Nadal li havia entregat 50 lliures i 8 sous de moneda barcelonesa “per lo preu de dorar y pintar lo altar y capella de Nostra Señora del Carme de la iglésia de Vilopriu”. Aquesta dauradura s’havia fet d’acord amb les disposicions testamentàries de la difunta Maria Teresa de Guitart i Quintana (Font: Arxiu Comarcal de la Garrotxa [ACGAX], Fons notarials, Olot).

5.- Cap a 1747. El Torn, església del santuari de Santa Maria del Collell. Dauradura del nou retaule de Sant Pere i Sant Pau, treball pel qual Jaume Basil cobrà 112 lliures (vegeu Lluís G. Constans, Historia de Santa María del Collell, Edición Centenario, 1954, p. 149-150).

6.- 1749. Olot, església del convent de Nostra Senyora del Carme. Dauradura del retaule de Sant Franc, segons el contracte signat entre Jaume Basil per una part, i els singulars de la germandat de Sant Franc d’aquesta església per part altra, el 15 de maig de 1749. Per aquest contracte, Basil quedava obligat a daurar, posant-hi ell els materials, “de bon sol lo dit retaula del gloriós St. Franch com se troba collocat en lo mateix altar”, obligació de la qual se’n detalla: “las figuras totas doradas y entissadas, ab la circumstància corresponent a cada una, bronsejanlas en las parts necessàrias sobre lo or, encarnar las figuras com són caps, mans, serafins y altres”. La feina havia de quedar feta en el termini d’un any, durant el qual també acabaria la dauradura del retaule de la capella de la Santa Creu. Per aquest seu treball se li donarien 550 lliures barceloneses, de les quals se li’n feien efectives 245 lliures en el mateix dia del contracte, a través de cedir-li un censal d'igual preu que havia estat creat i venut a la confraria quatre anys abans, i que rendia de pensió 12 lliures i 5 sous. Les restants 305 lliures li serien donades a l’acabament de la feina, un cop dues persones, nomenades per cada una de les parts, acreditessin la qualitat de l’obra (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot). Hi ha notícia d’un altar nou de Sant Franc que fou beneït el 16 de desembre de 1732 i que hauria acabat l'escultor Francesc Escarpanter, però ignoro si és aquest el que, uns anys després, s'encarregà a Jaume Basil que daurés.

7.- 1749. Olot, capella de la Santa Creu. Acabament de la dauradura del retaule. Aquest treball anava inclòs en el contracte de la dauradura del retaule de Sant Franc a què m’acabo de referir. Com que en el contracte es parlava de “acabar de dorar“ el retaule, semblaria que la dauradura l’hauria començat un altre pintor. Basil hi hauria de treballar sota les mateixes indicacions donades per al retaule de Sant Franc, “excepto los peus, que se han de jespear”. La capella de la Santa Creu era a l’actual plaça Palau. Fou enderrocada el 1883 i els seus béns mobles foren guardats a la capella de Sant Miquel, de la que el 1936 se’n salvaren dues taules gòtiques que havien estat d'aquella capella.

8.- 1751. Olot, Obra de l'església parroquial de Sant Esteve. Pintat d’un pendó per a la festa celebrada a Olot amb motiu de l’elecció de l’olotí Esteve Vilanova i Colomer per bisbe de Jaca. El maig de 1753, els Obrers d’aquesta església van pagar a Jaume Basil 3 lliures i 15 sous “per un pandó pintà per la festa se féu per la elecció de bisbe de Jaca al Dr. Esteva Vilanova” (Font: ACGAX, Llibre de l’Obra de Sant Esteve). Vilanova va ser nomenat bisbe de Jaca el maig de 1751 i prengué possessió un mes després. Per tant, encara que el pagament sigui de 1753, cal atribuir el treball de Jaume Basil a aquell any.

9.- 1757. Sant Privat de Bas, església parroquial de Sant Privat. Participació en la dauradura del retaule major de l’església de Sant Privat de Bas, dels escons, de la balustrada i d'altres objectes de l’església. El 24 de juny de 1757 els Obrers d’aquesta església emparaularen amb Jaume Basil i el seu fill Francesc “lo dorar lo retaula major de dita parroquial iglésia y escons estan annexos ab dit retaula, havent dit retaula y escons de ser tots dorats de or pur y de primera qualitat, a excepció de un palm y mitg de terra de dit retaula”, que havia de ser jaspiat. Els Basil també es comprometeren a “jaspear la balustrada del prebyteria (sic) de dita parroquial iglésia, dos candaleros llarchs per posar en terra devant dit altar major y dos faristols, lo un llarch y lo altre xich”. Aquestes feines havien d’estar enllestides a tot tardar el 21 d’agost de l’any següent i per elles se li pagarien 550 lliures. Però la seva execució fou del tot accidentada. Jaume Basil i mossèn Joan Massegur, rector de Sant Privat, entraren en desavinences sobre la feina del primer, i el rector es buscà un altre daurador (no en consta el nom) perquè acabés l’obra. Basil reclamà que se li pagués la part de feina que hauria fet, però això només era possible si primer se’n feia una valoració. Es determinà que cada una de les parts nomenaria un mestre daurador que no fos ni d’Olot ni de Sant Privat, perquè conjuntament posessin preu al que havia fet Basil. Mossèn Massegur hi donà llargues, i fins i tot el febrer de 1759 el bisbe de Girona li hagué de manar que triés d’una vegada el seu avaluador. Finalment, el rector nomenà per part seva, com a expert i estimador, el daurador gironí Josep Darnís, i Jaume Basil a Albert Vilar, daurador de Figueres, els quals el març de 1759, “havent vist, mirat y regonegut ab tota attenció la obra feta, y treballada en lo retaula major de dita parroquial iglésia de Sant Privat per dits Jaume Basil y Francesch Basil, pare y fill segons la pràctica y perícia tenim en nostre art de dorador” la valoraren en 230 lliures barceloneses. Potser hi hagué algun pagament parcial, però la darrera notícia sobre aquest afer és un apuntament del 20 de juny d’aquell any, segons el qual Jaume Basil rebé i acceptà el pagament de 120 lliures que li feren el rector mossèn Joan Massegur i els Obrers de l’església de Sant Privat de Bas, “a cumpliment de tots los treballs per mi de mon offici de pintor y dorador fets en lo retaule major de dia parroquial iglésia, ab la qual quantitat renuncio a totas y qualsevols pretencions, arrendaments y demés cosas que contra dits señors Obrers pogués tenir y pretendre”. (Font: ACGAX, Fons notarials, Olot i el Mallol).

10.- 1761 o abans. Olot, església de la Mare de Déu del Tura. Dauradura de les armes d’Olot (l’escut municipal) en aquesta església. El dia 6 de febrer de 1761 l’ajuntament d’Olot pagà a Jaume Basil 16 lliures i 16 sous “por el salario de dorar las armas del Común en la iglesia de nuestra señora de Altura de la presente villa” (Font: ACGAX, Fons municipals, Olot, Actes del Comú). L’església de la Mare de Déu del Tura a partir de 1736 s’havia engrandit de tal manera que en resultà una església nova, inaugurada el 1748. El fet que en aquest edifici religiós hi constés l’escut de la municipalitat manifestava el patronatge de l'ajuntament sobre aquesta església.

Text revisat l'octubre de 2019.

49. Fal·lera per les relíquies

L'antiga Veracreu de Besalú

En plena crònica de la guerra de Successió, quan Narcís Feliu de la Penya en els seus Anales de Cataluña editats el 1709, relatà la irrupció de l’exèrcit francès borbònic al que ara en diem la Garrotxa, féu notar que a Besalú els invasors no malmeteren l’església de Santa Maria, segurament –diu– per respecte a les relíquies de la Santa Creu o Veracreu. I hi afegí aquesta nota, marcada al marge amb l’entrada “Prodigio en Besalú”: “El Viernes Santo (…) todos los años sucede un singularissimo prodigio; pues después de la adoración de la cruz, llenándose dos cubos de agua, y bendiciéndose con el mismo Lignum Crucis [= Arbre (fusta) de la Creu] haziendo una cruz en cada cubo, por más agua que se reparta a los de la villa y a muchos forasteros para remedio de todos males, no se acaba el agua hasta la noche, quedando pasmados los muchos que todos los años experimentan esta divina maravilla".

Enmig d'aquells mateixos any de guerra, entre els molts fullets que es van imprimir a favor o en contra de la causa dels catalans, mossèn Jeroni Giribets (1678-1744), originari de Torà, va publicar el 1707 un imprès a favor de Carles III en el que ressaltava la religiositat de la nació catalana, argumentant-ho amb el gran nombre de relíquies de sants que es veneraven a Catalunya. Unes 7.000 segons càlculs seus, que de ben segur es quedarien curts, tenint en compte que tot seguit deia que al monestir de Poblet ja se n’hi guardaven 6.000 (Leales, verissimas, y amantes expressiones, de un celeste establecimiento del Principado de Cathaluña… baxo el suavissimo dominio de… Carlos III…, Barcelona, Joan Jolis, 1707, p. 33-34). També el 1707 el barceloní Pere Serra i Postius (1671-1748) era a Montserrat i va elaborar una llarga llista de les relíquies que s’hi guardaven. La relació la va incloure anys a venir en el seu llibre Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate (Barcelona, Pau Campins, 1747, p. 456-463). És una llista que fascina no només per la multitud de reliquiaris de plata, ivori i d’altres materials preciosos que hi consten com a guardians de restes òssies (cranis, braços, cames…) atribuïdes a sants de tots els temps i condicions, sinó també per la peculiaritat d’algunes de les relíquies que hi surten, del tot inversemblants, com una resta del bressol de Jesús, un diner dels que es donaren a Judes per a la seva traïció, o llet de la Mare de Déu. Perquè, si bé les relíquies són restes mortals dels sants, també ho són considerats els objectes o instruments que hi tenen especial vinculació, inclosa, és clar, petits fragments i estelles de la creu de fusta on Crist hauria estat crucificat, la Veracreu.

Les relíquies, que gaudien d'especial veneració des de l’Edat Mitjana, van viure en els segles XVII i XVIII un gran moviment d’adhesió i estima. Tots els pobles en volien tenir, incloent-hi, si podia ser, algun cos sencer de màrtir, fet que va ser facilitat per l’exploració, a Roma, de les catacumbes. Posseir relíquies de sants era una manera de cohesionar i, sobretot, de protegir, la vida de la població, que posava en elles la confiança de poder rebre l’auxili del Cel en moments d’especials dificultats. Quan arribaven relíquies a un poble, la circumstància adquiria categoria d’esdeveniment: eren rebudes per totes les autoritats eclesiàstiques i civils, i traslladades en solemne processó fins a l’església o capella que en endavant les acolliria. Els encàrrecs a argenters perquè elaboressin riques urnes i reliquiaris on guardar-les, tradueixen també l’atenció que les relíquies mereixien per part de les poblacions. No entro aquí a valorar l'autenticitat d'aquestes relíquies (algunes cauen pel seu propi pes) ni tampoc els possibles excessos devocionals sorgits al seu redós, simplement intento de tra´çar el marc tangible de la seva presència entre els pobles.

Reliquiari múltiple (M. Parroquial, Olot)

La Garrotxa no tenia pas per què ser una excepció a aquesta vehement devoció. Entre d’altres, en el segle XVIII a Argelaguer tenien la relíquia de sant Damas (que la tradició feia fill del poble); a Santa Margarida de la Vall de Bianya la de Sant Modest; a Sant Feliu de Pallerols, a Santa Bàrbara de Pruneres i a Sant Esteve de Bas, les dels respectius titulars de les esglésies; a Sant Iscle de Colltort les de santa Victòria i dels sants Cosme i Damià; a Sant Miquel Sacot la de sant Maurici; a Riudaura la mà de sant Marçal i la relíquia de sant Climent; al Sallent les dels sants Dionís, Úrsula i Vicenç; a Sadernes les dels màrtirs Prot i Jacint, i a Sant Valentí de Salarsà les relíquies dels sants Valentí i Ruf. A Sant Esteve de Llémana guardaven una de les 72 espines de la corona de Crist. A l’església de Santa Maria de les Encies tenien dos grans quadres de fusta daurada on s’exposaven relíquies de quaranta-un sants, la llista dels quals m'estalvio de donar aquí. A Sant Miquel de la Miana les de sant Baldiri, dels Quatre Sants Màrtirs i de sant Julià, de les que el 1729 el bisbat de Girona autoritzà que se separés una part de la relíquia de sant Baldiri per a cedir-la a l'església de Sant Gregori.

Més detalls de relíquies en la Garrotxa del segle XVIII. El 1708 mossèn Joan Geronès, beneficiat de Sant Esteve d’Olot, cedí a la capella de Santa Magdalena del Mont, a la parròquia de Sant Privat, perquè hi pogués ser venerada, una relíquia de la cama de sant Constanci que havia obtingut de Roma tres anys abans. A Sant Pere del Puig tenien les relíquies dels sants Desideri i Clara, donades el 1701 per mossèn Pere Portos, el qual, a la vegada, les havia rebudes d’un canonge de Vilabertran, que les havia portades de Roma. Uns anys després, cap a 1737 o 1738, mossèn Joan Antoni Campdoràs, que vivia a Olot, donà als pabordes de Sant Pere del Puig al voltant d’unes vint-i-una unces de plata perquè en fessin fer un reliquiari on guardar-les ben dignament. I, efectivament, van complir amb l’encàrrec, però –la vida és així– es veu que el mossèn no pogué lliurar tota la plata que tenia prevista perquè n’hi havien robat, i no hi hagué més remei que fer el peu del reliquiari de fusta.

El 1754 el caputxí Joan Francesc d'Olot anà a predicar la quaresma a Crespià i mentre hi era se li presentà mossèn Jaume Casellas, el qual, segons explicà el frare, “li ensenyà algunas relliquias que tenia tancadas en un bahul de son aposento”, aconsellant-li el frare que les lliurés a la parròquia de Crespià, on podrien guardar-se en un lloc més decent i ser objecte de veneració. La cessió va convertir el dia en diada. El poble sencer, tots amb ciris, van anar en solemne processó fins a la casa del mossèn a recollir-hi les relíquies i portar-les pels carrers fins a la parròquia, hi hagué música i cant del tedèum. Poc després es veu que mossèn Constans pretengué de recuperar-les, amb l’argument que no s’hauria complert una de les condicions que hi havia posat, que era que se li abonessin les despeses que havia hagut de pagar a Roma per la concessió d’aquelles relíquies. Però el rector de la parròquia digué que això de tornar-les ja “no estava en sa mà, perquè las ditas rellíquias se havian donat y otorgat a la dita iglesia”, com constava en un paper, i ja se sap que, en qüestions de sants, allò que es dóna, no es pren.

Algunes històries del segle XVIII sobre relíquies venerades a Besalú

El 1790 el viatger Francisco de Zamora es queixava del mal gust amb què els monjos de Sant Pere de Besalú havien resolt els espais intersticials del deambulatori de l’església per a col·locar-hi les relíquies pròpies del monestir: “El altar mayor es un semicírculo, que deja paso por la espalda, de 4 columnas pareadas bien hechas, con capiteles esculpidos, todo de piedra buena, que ahora han pintado poniendo entre cada par de columnas unos escaparates ridículos que le quitan la grandiosidad que tenían. En estos escaparates se guardan las reliquias de san Primo y Feliciano, mártires hermanos, hijos de Francia, y las de san Evidio, Concordio, Marí y Petronio”. Les relíquies dels sants Prim i Felicià havien causat en el segle anterior una agra discussió comarcal, perquè el 1619 l’abat Benet Fontanella les havia cedit a Olot, cosa que li motivà l’animadversió dels de Besalú i un plet que al final se sentencià a Roma el 1624 a favor que les relíquies retornessin al monestir, després d’haver estat per un temps retingudes a la catedral de Girona. Els goigs a aquests sants, impresos a Olot per Josep Rovira a mitjans del segle XVIII, recullen una estrofa de costumari local: “Socorreu la necessitat / de la aygua tenim per cert, / quant va lo poble ajuntat / al monestir de Sant Benet: / aportantvos ab gran amor / ab professó fins a Mayà".

De la Veracreu de l'església de Santa Maria de Besalú, pel que fa al segle XVIII se’n coneixen algunes de les vegades que va ser treta processionalment per fer front a amenaces d’inundacions per les inclemències del temps (vegeu Josep Murlà, “La relíquia de la Veracreu i els diluvis ocorreguts a Besalú el 1781 i 1793”, La Comarca d’Olot, núm. 1143, 28 de març de 2002, p. 23-25). Una història de to peculiar és la que protagonitzà un jove passavolant el 1765, al redós de la devoció envers aquesta i altres relíquies que es guardaven a l’església de Santa Maria. La narrà mossèn Marià d’Oriola, prevere i canonge d’aquesta església. Segons ell, el dia 23 d’agost d’aquell any “compareció en dicha iglesia un muchacho que pidió a el declarante si le quería enseñar la reliquia de la santa Vera Cruz y demás reliquias [que] se conservan en dicha iglesia, a lo que le respondió que se aguardasse o mortificase hasta que estuviessen concluhidos los divinales officios”. El noi s’esperà i mentre els capellans acabaven les celebracions litúrgiques, “notó estar el tal muchacho con mucha devoción y cristiandad”. Acabades les seves obligacions, mossèn Marià “passó a enseñarle y hazerle adorar dicha reliquia de la santa Vera Cruz y demás”. Vingué llavors la pregunta que deixà desconcertat el mossèn: el noi li demanà “si se daban de dichas reliquias”, una pregunta forassenyada, ja que “en veynte años atrás que reside en dicha iglesia, y en que ha enceñado dichas santas reliquias a crecido número de personas jamás se le avía echo”, i així li respongué taxativament que “no se davan ni podían dar”. Li quedà la impressió que el noi “no estava en su entero juhicio, respeto de ser la pregunta tan estraña”. Això sí, va fer efectiva una almoina perquè se li celebrés una missa i això fou aprofitat per mossèn Marià per a preguntar-li qui era. Va dir que es deia Josep Brunet i que era aprenent de confiter a la ciutat de Girona. Que d’aquesta història pràcticament irrellevant en quedés constància fou a rel del robatori que en aquell mateix dia hi hagué a l’hostal de Besalú, en el que desaparegué el rellotge que tenia un dels hostes, Esteve Llucià, de Perpinyà, acció de la que en fou acusat Josep Brunet, de qui també un altre testimoni digué que no tenia el seny prou guarnit.

Tot i que pugui semblar estrany –i d’aquí, que cadascú en tregui les conclusions que cregui pertinents– de relíquies de la Veracreu n’hi havia una gran quantitat, i d’altres pobles de la Garrotxa també en tenien. Hem de tenir present que es tractaven d’un estelles mínimes, només d’unes inxes, si podia ser dues que es col·locaven, precisament, en forma de creu. El 1732 Josep Manyach, soldat del regiment d’infanteria de Sevilla, que era de Besalú, va cedir una d’aquestes relíquies de la Veracreu a la capella de la Mare de Déu dels Àngels, de la parròquia de Besalú. Les hi havia proporcionat un bisbe sevillà, Enrique Lasso de la Vega, que vivia a Roma. Consistien en unes partícules de la creu de Crist i uns ossos de sant Isidre llaurador (“particulas ex sacro ligno sanctissimae crucis domini nostre Jesu Christi, et ex ossibus sancti Isidorii agricola”), tot col·locat dins d’una capseta de plata de forma ovalada, precintada amb un cordonet de seda vermella i el segell del bisbe Lasso estampat sobre cera vermella. Manyach les donà als obrers i administradors de la dita capella perquè hi fossin venerades, en record que un avi seu, Joan Manyach, mort el 1716, n'havia estat ermità.

Arqueta de les relíquies de Sant Vicenç (Sant Vicenç, Besalú) oberta el 1720

Si entre les relíquies de Santa Maria de Besalú ressaltava la de la Veracreu, a l’església de Sant Vicenç destacaven les del sant titular, part col·locades en un bust de plata i part en una arqueta de fusta pintada. El 1720 la comunitat de preveres d’aquesta església parroquial va fer obrir, davant de notari, l’arqueta de les relíquies. La tenien guardada en un armari de la sagristia, en companyia d’altres relíquies, i es pensaven si seria dins d’allí on es guardaria un decret relatiu el rés al sant que els interessava tenir. Oberta l’arqueta, s’hi trobaren una bossa de pell amb la inscripció “Relíquias de sant Vicens capellà màrtir de Besalú”, dins de la qual hi havia “dos trossos de la testa de dit sant Vicens màrtir, dos cuixas, dos troços de cama y altres oços del cos de dit sant”, amb la següent certificació: “Hoc est corpus sancti Vicentii presbiteri et marthiri: Don Francisco Arévalo de Suasso, bisbe de Gerona, visitant la pressent isglésia als onse febrer mil sinch cents noranta nou y [= hi?] reconegué estas santas relíguias”. Que s’hagués obert l’arqueta sense permís dels regidors de Besalú, va provocar la seva protesta, “per crèurer y tenir per molt cert e ferne ells com a regidors predits duenyos y senyor per trobarsse esculpidas en dita caixeta las armas [és a dir, l'escut] de la present vila de Besalú”, segons recollí el mateix notari. Els regidors ordenaren a la comunitat de preveres que tornessin a “tancar la dita caixeta en lo prístino estat que se trobava antes de obrirla eo despanyarla” i que fessin fer “un pany ab dos claus per tancar y obrir aquella, la una de las quals claus tinga en son poder dita reverent comunitat y la altre tingan ells dits regidors eo bé los obrers de dita isglésia”. Els capellans de la parròquia accediren sense cap problema a fer tancar de nou l’arqueta i deixar-la talment com estava abans de ser oberta, i també a posar-hi un pany de dues claus. El que, però, no permeteren fou “que se entrégia clau alguna de dita caixeta a ells dits magnífichs regidors ni a altre dells a soles, com ni tampoch als obrers eo administradors de la obra de dita iglésia y ésser aquells dos seculars per haveri un decret de la Sagrada Congregació de Ritos, lo qual decret expressament diu y declara que ningun secular puga tenir clau alguna de lloch o puesto ahont se tròpian recòndidas relíquias de algun sant".

I algunes notes sobre relíquies que es veneraven a Olot al segle XVIII

A principis del segle XVIII, els inventaris de l’Obra de l’església de Sant Esteve d’Olot que se solien fer a primers d’any, recullen l’existència, més que de relíquies, de rics reliquiaris on eren guardades: “Un reliquiari de plata xich a modo de una torre ab una creu de plata al capdemunt (...); un reliquiari de plata sobredorat ab una creu y dos àngels xichs (...); un reliquiari de plata gran ab dos relíquias de St. Prim y sant Felicià; item altre reliquiari de plata ab dos àngels als costats y una creu ab moltas relíquias (...); un reliquiari de madera sobredorat”. Sembla poc, perquè hi ha una relació de les relíquies que el 1665 es conservaven a les esglésies de Sant Esteve i del Tura que ronda la vint-i-cinquena, amb algunes del tot inverosímils com una relíquia de sant Mateu Evangelista, del pessebre en el que nasqué Crist o de cabells de la Marededéu. 

 

De totes elles, les principals relíquies venerades pels olotins eren les de Santa Sabina, a l’església parroquial de Sant Esteve. Havien vingut de Roma gràcies al jesuïta Jacint Piquer, originari de Ribes de Fresser i arribaren a la vila el 1667, essent rebudes amb l’acostumada gran solemnitat i aparatositat pròpia d’aquests casos. Les relíquies consistien en alguns ossos i una ampolla amb sang de la santa. Aviat santa Sabina es convertí en patrona i protectora de la vila, tan afortunada de poder comptar amb aquell cos sant. La seva festivitat, el 29 d’agost, passà a celebrar-se amb actes religiosos i de diversió –fer córrer bous– a càrrec de les arques municipals. Una estrofa dels seus goigs impresos a Olot a mitjans del segle XVIII, ressalten aquest patrocini: “Per ser vos nostra patrona / vinguéreu de Roma a Olot, / y agrahit lo poble tot, / de vostra favor blasona: / restant la vila adornada / de una prenda tant divina”. El 1704 l’ajuntament manà fer daurar una figura petita de la santa que havien fet els administradors, al peu de la qual s’hi col·locaren algunes relíquies. Però la principal aportació artística fou la construcció d’una urna de plata, el 1729. Fins llavors les relíquies es guardaven en una senzilla caixa de fusta, que segons expressió de l’ajuntament, era “cosa molt estranya per los patricis y més per los astrengers” que arribaven fins aquí per venerar-les. Precisament l’any anterior, el bisbe de Girona, de visita pastoral a la vila, ja havia fet notar la inconveniència de tenir-les guardades de forma tant senzilla. El 1729, doncs, els administradors de la santa, mossèn Francesc Maure i de Rozet, el passamaner Josep Lladó i el blanquer Llorenç Gou, tiraren endavant l’encàrrec d’una urna de plata, per a la que demanaren la col·laboració de la població devota, i de l’ajuntament, en aquest darrer cas en atenció –segons els administradors– de “lo molt que tota esta vila deu venerar las relíguias del cos sant de aquella, pues sempre se ha conseguit en las necessitats, los benèvolos influxos de la divina clemència, sempre que se ha acudit a son patrocini”. L’ajuntament els concedí l’import de tres foriscapis o drets senyorials que es devien a la Pia Almoina per unes vendes fetes per Francesca Soler i Porró.

Un reliquiari de plata anterior a l'urna de Santa Sabina és el que, el 1702, encarregà l’ajuntament d’Olot per a guardar-hi les relíquies de sant Fortunat i santa Justina, que un tal P. Bolós (potser el caputxí fra Rafel Bolòs) havia portat de Roma amb destinació a l’església de la Mare de Déu del Tura. El mateix donant havia dissenyat la forma del reliquiari i la seva elaboració fou encarregada a l’argenter olotí Josep Biatriu. Al cap d’un any, el reliquiari ja estava fet, però es veu que Biatriu no seguí estrictament el model que se li havia donat, sinó que l’hauria fet més complet. L’ajuntament, doncs, es negà a abonar-li el que per aquesta raó demanava de més: “Se ha resolt que al official que ha fet lo reliquiari dels sants màrtirs no se li done per son treball sinó lo que se li prometé, no obstant lo dir ell que ha accedit [= excedit] en lo treball de dita manifetura, perquè fonch sens ordre de dita universitat”. El 1725 l’ajuntament donà un altre cop de mà econòmic, fent una almoina, ara per “lo adjutori del retaule de dits sants màrtyrs”, on es podrien col·locar, de forma més digna, les relíquies de sant Fortunat i santa Justina. El 1769 van arribat al convent dels Caputxins d’Olot unes relíquies de la túnica de Sant Francesc d’Assís, perquè fossin venerades a l’ermita de Sant Francesc del Montsacopa. De finals del segle XVIII existeix la descripció de la processó amb què foren rebudes a Olot, el 1790, les relíquies dels màrtirs Facund, Ingenu, Casta i València, saludades amb un repic general de campanes i conduïdes fins a l’església de la Mare de Déu del Tura, on anaven destinades, amb la solemnitat pròpia de les grans festivitat.

Urna amb el cos de santa Faustina (desapareguda)

Les famílies benestants miraven també de fer-se, a títol particular, amb algunes relíquies de sants. A Olot, les relíquies que el 1727 tenia a casa Baltasar de Vallgornera, Monatagut i Llunes consistien en “dos religuiaris ab vidras ab guarnicions doradas” i “un reliquiari guarnit de plata de pes de mitja onza en forma de cor”, segons un inventari post mortem. El 1763 a Josep Ferrussola se li trobaren, entre els seus béns, “quatre reliquiaris guarnit (sic) de fusta. Item altres tres guarnits de llautó y altre de ferro. Item un reliquiari a modo de cor. Item tres llibrets ab diferents relíquias (...). Item un desanari ab relíquias guarnit de ferro (...). Item altre reliquiari ab diferents relíquias guarnit de llautó ab sa autèntica (...). Item un reliquiari de sant Francsico de Paula ab sa cadena y guarnició de plata (...), un desanari de relíquias guarnit de plata” i “un reliquiari ab Lignum Crucis capsat de plata”. A la seva casa del carrer dels Valls Nous, Bonaventura de Lentorn i de Sivila tenia, el 1764, “varias relíquias, y entre ellas una creu de Lignum Crucis fixada en una pasta de agnus”. I encara un últim exemple, les relíquies que foren inventariades el 1792 a casa del doctor en drets Ignasi Conill i de Carreres: “una relíquia de sant Felip Neri ab sa guarnició de plata. Item una capceta de fusta ab una creu de metall y algunas relíquias dins ella” i “altre arquilla ab sa taula de fusta de noguer y dins ella algunas relíquias de sants”. Una descripció molt detallada d’un reliquiari a mans de particulars ens la dóna l’inventari dels béns de Joan Antiga i Torrent, pagès de les Preses, el 1750: “Un reliquiari també molt xich fet a modo de capsa guarnida de roba molt vella, ab vidres y rodó, y en la una part una pasta de agnus rodona de grandària poch més de la de un diner, y en la altre part una imatge de un sant pintat y ab relíquias”,

 

No podem oblidar-nos de les relíquies més conegudes de les que eren en domicili familiar, les de Santa Faustina i les d’un altre sant innominat a qui se li assignà el nom de Julià, arribades a Olot el 1798 a la casa del Firal de la vídua de Francesc Solà, Ignàsia Julià. Les havia portat de Roma un germà d’aquesta, el P. Xavier Julià, exjesuïta, condició que també tenien dos altres germans seus, els PP. Antoni Julià i Ignasi Julià. Més endavant la família dels Solà emparentaria amb la dels Morales i a la capella de casa seva, a més de les expressades relíquies, n’hi reunirien altres 225, col·locades en dos grans quadres-reliquiari, que encara es complementarien amb les de dos altres quadres més.

Nota sobre relíquies a la fornícula del Roser (Olot)

També deuria tenir diverses relíquies a casa seva el comerciant Pere Quintana, algunes de les quals cedí el 1779 perquè fossin venerades a la capella del Roser que hi havia al capdamunt del Firal, al puig de Despujol, en terrenys que eren dels Vayreda. Aquesta capella va ser enderrocada en el segle XIX, però possiblement aquelles relíquies serien en un moment o altre passades a la fornícula de la Mare de Déu del Roser que es féu a la façana d’una de les cases que hi havia a tocar. El cas és que ara fa uns quants anys, quan l’arxiu municipal era provisionalment situat a can Resplandis, algú va portar-hi un paperet de poques dimensions que havia trobat en una escletxa de la fornícula, tot netejant-la. Era un breu escrit que feia menció a dues relíquies de l’anterior capella, amb la indicació que les seves “autèntiques” (nom que rep el document eclesiàstic que acredita la veracitat d’una relíquia) eren a mans de qui n’havia fet donació: “Estas dos reliquias de sant Vicens màrtir y de sant Felicitatis, sant Vicens és la grossa y la petita sant Felicitatis; constan de autèntica qual té Pere Quintana, que ha sedit estas dos en fabor de la Mare de Déu del Roser situada detrás lo portal del Firal de Olot, vuy die 8 octubre 1779".

Diu la tradició que quan van arribar a Olot les relíquies de Santa Sabina el 1667, es va fer un intercanvi de part de les d’aquesta santa per d’altres relíquies que guardava la vila de Ribes de Fresser. Fos com fos, el 1789 la notícia d’aquest intercanvi encara era ben viu entre els habitants d’aquesta població, perquè quan en aquell any Francesc Capdevila i Ventós contestà per part de Ribes de Fresser el llarg interrogatori que coneixem amb el nom de “Qüestionari Zamora”, a la pregunta 38 respongué: “Tiene la villa de Ribas el cuerpo del glorioso sant Valentín presbítero y mártir, menos un brasso que tiene la villa de Olot, que permutó por otro de santa Sabina tiene la villa de Ribas”. Un braç de la santa per un del sant. Les relíquies de Sant Valentí havien arribat a Ribes el 1660 dutes pel mateix jesuïta que, uns anys després, portaria a Olot les relíquies de santa Sabina, el P. Jacint Piquer, que ja he dit que precisament era de Ribes, cosa que propiciaria l’intercanvi. El trasllat de les relíquies de sant Valentí, de Ripoll a Ribes, anà acompanyat, segons veu popular, per fets prodigiosos, recollits pel mateix Capdevila: “Fue maravilloso respeto que huvo una grande tempestad [que] se movió dende Ripoll a Ribas, que como una serrada muralla iva siguiendo por detrás, sin atreverse llegar al santo ni [a la] comitiva que lo llevaban hasta Ribas".

I és que, durant segles, la història dels pobles va estar unida a la història de les seves relíquies.

 

                                                        Revisat: novembre de 2020.