diumenge, 31 de maig de 2020

99. Notícies d'una seixantena de retaules de la Garrotxa al segle XVIII

Retaule dels Dolors (Besalú). Foto: APEHOC, 1977, p. 158
Per a la major part dels mortals que habitaven el territori que ara en diem la Garrotxa (en el segle XVIII ells parlaven de la Muntanya) l’únic recer on l’art podia deixar-se anar i amarar l’esperit era a les esglésies. Els habitatges de la gent comuna solien ser austers, a tot estirar amb alguna estampa penjada a les parets, de paper, és clar, que eren més barates. Aquells als qui la vida –un eufemisme per no dir els negocis– els somreia, es podien permetre una imatge, un quadre pintat, un parament de la llar més acurat i algun detall de decoració, en general centrat en la cambra, on de mica en mica s’anà estenent la moda dels llits pintats, amb un capçal traçat a tall de cambril, amb la seva marededéu o sant i uns cortinatges i àngels pintats a banda i banda. Per tant, si en els domicilis l’art s’hi movia de forma apocada, a les esglésies hi podia relluir, desbordar i fer-se prendre de tothom.

No vull pas menystenir la funció eminentment doctrinal que tenien les esglésies i la seva decoració, però tampoc no voldria que aquesta fes ombra a l’altra gran funció que tenien de socialització, i fins i tot de democratització, de l’art. En qualsevol lloc o poble, sortir de cases sòbries i entrar a l’església, en aquell casal de proporcions generoses, que no era de ningú perquè era de tothom (l’atorgament de la seva propietat als bisbats serà cosa de més endavant) i trobar-s'hi un retaule principal –més els secundaris– que sobrepassava els límits del fons del presbiteri, que s’alçava arrogant cap al cel carregat de columnes, de flors, d’angelets, d’històries sagrades i d’aquells sants als que tothom feia partícips de la glòria eterna tan ben expressada per l’escultor, més tot plegat il·luminat pel color i la lluentor dels pans d’or que hi havia aplicat el daurador, era deixar-se endur per les emocions que el gran art sap desvetllar i que ningú, ni tan sols el més ric del lloc, no es podia permetre de tenir a casa seva per al seu gaudi particular.

Parlo de retaules, però a la Garrotxa va haver-hi, en el segle XVIII, un intent de decorar pictòricament els grans espais murals de determinada capella, que no voldria deixar en l’oblit. Rafel Bassols, un negociant olotí nascut el 1697, que tenia molts diners però no pas fills que els poguessin heretar, i que era una persona devota en extrem (en especial pel que feia al misteri del Santíssim Sagrament), en els seus primers testaments (1769) va preveure que la riquesa que havia acumulat en vida, en el moment ineludible d’haver-la de deixar, servís per a decorar íntegrament els murs, volta, cúpula i l’àmplia paret del creuer, de la nova capella del Santíssim que s’havia fet feia poc (1760-1763) a l’església de Sant Esteve, dins de l’ambiciós pla d’eixamplament de què era objecte. I no sols això, sinó que ell mateix va deixar establert els motius i la disposició que haurien de tenir les pintures murals. Hi havien d’anar els dotze apòstols mirant cap al sagrari, la Mare de Déu i la representació gràfica dels quinze misteris del rosari; a la cúpula la glòria celestial pintada “ab la major vivesa, art e idea que se sàpia discórrer”; en un lloc destacat hi havia d'anar la institució de l’Eucaristia durant el Sant Sopar; i encara quedava espai per a fer-hi representar la creació dels àngels i la caiguda dels dimonis, el pecat original “com Eva habastà la fruita y después de tastada la llargà a Adam y com prenent·la Adam la menja, quedant luego despullat de la gràcia, quedant los dos nusos en carns, cobrint sa desnudés ab fulles de figuera y com los àngels los tragué del Paradís”. També preveia un lloc on representar la beatífica mort del just i, en contrast, la tèrbola mort del pecador (“ab lo rostro com a desesperat y que lo sacerdot que lo acisteix està molt melancòlich y trist y que lo dimoni com ab uns garfis de foch li arranca la ànima y la presenta a Llucifer, qui prenent·la ab tota sa fieresa la posa a las llamas y en altres torments”). Tot això lligat, és clar, a una gran escena del Judici Final. Bassols deixà als seus marmessors triar si les pintures anirien sobre tela o sobre el guix de la paret, així com la selecció de l’artista que ho hauria de fer, que desitjava que fos el “pintor més hàbil se puga, peraque, figurant·se ab lo art més viu y perfet, produhescan vers los comptemplants los efectes de profit que jo desitjo”. Al final aquest projecte tan ambiciós va quedar en no res, Bassols no sempre va trobar el suport institucional que esperava i anà mudant les seves previsions testamentàries, mantenint sempre, això sí, una destinació pietosa al voltant de l’exaltació del sagrament eucarístic. Llàstima, perquè, d’haver-se executat aquest projecte, possiblement tinguéssim ara una obra pictòrica única, una mena de capella Sixtina en versió local.

O potser no, tal volta no la tindríem, perquè la conservació de tot aquest patrimoni ha patit molt, moltíssim, fins al punt que, del copiós nombre de retaules barrocs que sabem que hi havia a la nostra comarca, de complets només se’n conserven dos (els del Roser i de sant Josep, a l’església de Sant Esteve d’Olot), un tercer ho és a mitges (el de sant Antoni, a la mateixa església) i a aquesta minsa llista només s’hi poden afegir algunes peces petites en masos de pagès que tenien oratori, i poca cosa més. La supressió de convents de 1835 i la desamortització deixà tocats els del Carme i dels Caputxins d’Olot (d’aquests darrers, fins i tot en desaparegué l'edifici del convent), i les posteriors guerres civils carlines –amb l’ús d’edificis religiosos per a finalitats militars– deixaren el panorama molt enrevessat. Especialment punyent en aquest camp fou el dolorós esgavellament de l’estiu de 1936, quan la majoria dels retaules de la Garrotxa van ser víctimes de mans brètoles i incendiàries. En aquet punt, no puc deixar de fer esment del Dr. Joaquim Danés i Torras, el qual, juntament amb un grup de ciutadans, s’arriscaren de valent per a salvar els mencionats retaules i altres valuosos i insubstituïbles elements del patrimoni comú. A tots ells el nostre coneixement.

Recullo a continuació les notes que tinc aplegades sobre l’historial dels retaules de les esglésies de la comarca al llarg del segle XVIII. És un tema que, d’entrada, compta amb una bibliografia molt útil, en la que destaquen les aportacions d’una llarga llista de noms, començant per Josep M. de Solà-Morales i de Rosselló, i seguint pel mencionat Joaquim Danés i Torras, Carme Sala i Giralt, Xavier Solà i Colomer, Josep Murlà i Giralt, Ramon Llongarriu i Monsalvatje, Ramon Bonet i Paluzie, Joan Pagès i Pons, Lluís G. Constans, Basili de Rubí, Ramon Sala, Carles Dorico i Alujas, Ramon Ribera, Ramon Grabolosa, Gaspar Guardiola, Francesc Caula, Miquel Juanola, Maria Assumpció Arnau, Aurora Pérez i d’altres. L’altra gran part de les notícies són inèdites i han estat aportades per la documentació notarial (rica per a aquest propòsit), municipal i eclesiàstica de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Com passa sempre en aquesta mena de reculls, es tracta d’un treball obert, que espero que es pugui anar engreixant amb d’altres aportacions –totes benvingudes– perquè la recerca documental mai no diu l’última paraula i això és bo. Hi ha esglésies importants dins de la comarca de les que no n'he pogut aplegar cap dada.

D'alguns dels retaules destruïts el 1936 se’n disposa d’imatge fotogràfica, feta amb oportunitat abans que esclatés la guerra (sempre, és clar, en blanc i negre). Aquesta seria una altra feina de documentació que, per part meva, no he emprès. I a la inversa: hi ha retaules dels quals només es disposa de la imatge gràfica, però no pas de cap dada documental escrita. En aquest cas el recull no els comprèn, per no poder-ne donar-ne cap notícia que els relligués directament amb el segle XVIII. És el cas del retaule del Sant Crist i del retaule del Roser, ambdós de l’església parroquial de San Esteve d’en Bas, i del retaule del Roser de l’església parroquial de Sant Privat d’en Bas. En el recull les esglésies dels retaules estan ordenades pels seus antics municipis i, cas que en l’actualitat formin part d’un municipi més ampli en territori, aquest s’indica a continuació entre parèntesis. Acabo fent memòria que en aquest mateix bloc hi tinc publicat el “Diccionari d’artistes relacionats amb la Garrotxa (I, pintors; II, escultors)” que, com no podria ser altrament, guarda unitat amb aquest present escrit.


LA BARROCA (Sant Aniol de Finestres), església de Santa Maria d’Elena. Datació: 1761. Autor: desconegut. Estat: no es conserva.
Segons el testimoni de Francesc Monsalvatje (1908) el retaule d’aquesta església era d’estil barroc i tenia inscrita la data de 1761.

BATET DE LA SERRA (Olot), santuari de la Trinitat. Datació: 1700 o al voltant. Autors: Esteve Tàpias i Feliu Barrera. Dauradura: data i autor desconeguts. Estat: perdut.
El maig de 1700 es començà la col·locació del retaule a l’absis de l’església. Costà 18 dobles. Josep M. de Solà-Morales en féu aquesta descripció: “Xurrigueresc, tot ell daurat i policromat, amb columnes salomòniques carregades d’ornamentació fitària, tenia en el centre, en baix-relleu, el Pare i el Fill en figura humana, situats de costat en posició sedent, sostenint, respectivament, el món i el ceptre; i a sobre l’Esperit Sant en la forma simbòlica del colom; tal com correspon a la més corrent expressió iconogràfica renaixentista de la Trinitat”. Hi havia també les imatges de sant Ignasi i de sant Francesc i, per sobre d’elles, la de la Mare de Déu de l’Alegria.

BATET DE LA SERRA (Olot), oratori particular del Mas Solà. Fet, possiblement, per Francesc Escarpaner, entre 1712 i 1714. Preservat en el seu lloc original.

BESALÚ, església de Sant Vicenç. Retaule de la Mare de Déu dels Dolors. Datació: 1712 o al voltant. Autor: Vicenç Falcó i Conill. Dauradura: 1752, autor desconegut. Estat: destruït el 1936.
El retaule va quedar assentat poc abans de la mort de l’autor, el 1712. Dos anys després es van pagar al fill i hereu Miquel Falcó 500 lliures pel retaule. Al centre hi havia una Mare de Déu dels Dolors, pintada sobre tela, que vingué feta de Barcelona. El retaule restà sense daurar fins el 1752; es desconeix a càrrec de qui anà.

BESALÚ, església de Sant Vicenç. Retaule de santa Llúcia. Datació: 1738. Autors: Francesc Escarpanter i Andreu Escarpanter, pare i fill. Dauradura: any i autor desconeguts. Estat: no es conserva.
El 17 de març de 1738 la confraria de Santa Llúcia de Besalú pactà amb Francesc Escarpanter i Andreu Escarpanter la fabricació d’un retaule per a la capella santa Llúcia. S’havia de fer “segons lo tenor y garbo de la trassa que de dit retaula fahedor té feta y entregada a dits pabordres”; s’hi havia d’utilitzar “fusta de tey o abre blanch” i havia de mesurar “onze palms y mitg de ampla y de alsada vint y tres palms”. Els dos escultors s’obligaren, al mateix temps, a fer dotze canelobres per al retaule i les sacres de l’altar. El preu va ser fixat en 18 dobles (una dobla equivalia a 5 lliures 12 sous de moneda barcelonina), que els serien pagats en tres terminis iguals (el primer en el moment del contracte, el segon per la Marededéu d’Agost i el tercer un cop acabat i assentat), en el benentès que el retaule havia de quedar enllestit a tot tardar en el mes de novembre.

BESALÚ, església de Sant Pere. Retaule de l’altar major. Durant el mandat de l’abat Anselm Rubió (per tant, entre el 1761 i el 1780) es feren diverses millores en l’església del monestir, entre les quals hi hagué la confecció d’un nou retaule per a l’altar major i un altar dedicat a Sant Millà.

CASTELLFOLLIT DE LA ROCA, església de Sant Salvador. Retaule major. Datació i autor: desconegut. Daurada: 1747-1751, autor desconegut. Estat: perdut.
Segons el llibre de l’Obra d’aquesta església, “en dit any 1747 se comensà a dorar lo retaula major de la iglésia, concertat en preu de tres centas lliuras” sufragades per diversos particulars i amb diners de la pròpia Obra. No consta el daurador; la seva feina fou acabada el novembre de 1751, a vigílies de la festa major.

CASTELLFOLLIT DE LA ROCA, església de Sant Salvador. Retaule del sant Crist. Deuria tractar-se d’un altar i retaule senzill, perquè costà de fer-lo 40 lliures. Es va daurar el 1766 pel preu de 76 lliures.

CASTELLFOLLIT DE LA ROCA, església de Sant Salvador. Retaule de sant Josep. Construït el 1771, acollia també les imatges de santa Escolàstica i de sant Pere. Es va daurar el 1774 pel preu de 139 lliures, aportades en part per particulars i la resta a càrrec de l’Obra.

CASTELLFOLLIT DE LA ROCA, església de Sant Salvador. Retaule dels sants Joan Baptista i Joan Evangelista. Construït el 1755, per un preu de 56 lliures barceloneses.

COGOLLS (les Planes d’Hostoles), església de Sant Cristòfol. Retaule major. Daurat a l’entorn de 1747 per Ambròs Colobran.

MONTAGUT (Montagut i Oix), capella de Nostra Senyora del Cos. Retaule de sant Esteve i altres sants. Datació: es desconeix si es va arribar a fer; en tot cas seria a partir de 1763.
Esteve Cors, comerciant d’Olot, deixà manat en el seu testament (1763) una clàusula que obligava al seu hereu, “per quant està fabricant·se la capella de N. S. del Cos de la Parròquia de Montagut, feta que sie dita capilla, segons lo que importarà un retaula nou fent de bulto en ell N. S. y St. Esteve, St. Barthomeu y St. March, posant·se dit St. Esteve sobre N.S., St. Barthomeu a un costat de ella, y St. March al altre costat, lo pague dit mon hereu baix escrit, no extenent·se dit cost a més de sis dobles, valents trenta tres lliuras dotze sous barcelonesos. Y si lo dit cost hauria de ser molt major, dega dit mon hereu en dos terços del cost de aquell contribuir”.

OIX (Montagut i Oix), església de Santa Bàrbara de Pruneres. Datació: 1757 o abans. Autor: Jaume Diví, d’Olot. Estat: perdut. No s’ha de confondre amb el retaule de Santa Bàrbara, atribuït al segle XVI, que actualment es conserva al Museu Parroquial d’Olot.
El 1757 Jaume Diví féu rebut a Ramon Sans de Sala i Barutell, per valor de 150 lliures “per lo preu y valor de un retaula per mi de ordre de dit señor Dn. Ramon Sans de Sala y de Barutell, inseguint la disposició testamentària del noble señor D. Joan Anton de Barutell, qº [= difunt] son cunyat en Barcelona populat, fet en la iglésia de Santa Bàrbara”. Desconec a quin altar havia d’anar i a qui estava dedicat.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de l’altar major. Datació: 1787-1798. Autoria: traça de Joan Carles Panyó, execució pel fuster olotí Joan Llor i Benet, amb intervenció de l’escultor Patrici Negre. Estat: desconegut, possiblement es perdés durant el mateix segle XVIII o restés inacabat.
Antecedents: l’església de Sant Esteve d’Olot disposava d’un retaule major de l’escultor Domènec Casimira, fet el 1618. L’any 1707 els Obrers de Sant Esteve convingueren amb l’escultor Pau Costa fer-hi un sagrari nou, “de fusta de alba o tey, en lo altar major de dita isglésia parrochial segons la disposició de un modello que ha ensenyat a dits obrers”, pel preu de 150 lliures barceloneses. A partir dels anys quaranta del segle XVIII l’església va ser objecte d’una ampliació integral, que donà com a resultat el temple tal com ara és, inaugurat el 1763. En el marc d'aquestes obres, el 1761 el retaule major va ser desmuntat i poc després assentat "en lo presbiteri nou", totes dues coses a càrrec de Jaume Diví. El 1763 se suscità una polèmica entre la Comunitat de Preveres i l’enginyer Blai de Trinxeria, director de les obres, sobre com s’havia de distribuir el presbiteri i el lloc on havien d’anar el retaule i el cor de la Comunitat. Semblaria, per tant, que de moment es tornà a instal·lar-hi el retaule antic. Però hi havia massa església per a un retaule pensat per a un presbiteri més petit, i en els anys vuitanta es pensà a fer un retaule nou que s’adigués amb les proporcions noves ampliades. La traça del nou retaule fou dissenyat per Joan Carles Panyó, a qui el 19 d’abril de 1787 se li pagaren 25 lliures “per la formació de la nova planta de altar, y monument junt” i onze dies després, 6 altres lliures “per la entera satisfacció de la formació de dita planta”. La realització del nou retaule s’encomanà al fuster Joan Llor i a l’escultor Patrici Negre, que posaren mans a la feina, com ho acrediten els diversos rebuts signats per Llor i Negre, els quals no ofereixen dubtes que es tractava d’un nou retaule major dedicat a sant Esteve, com diu, per exemple, aquest rebut de la fusta per valor de 30 lliures, “per la compra de las 8 canas de fusta de pollancre que me ha comprat per fer lo altar de St. Esteve” i d’altra fusta comprada un temps abans. O la compra de claus “que se an entregat per al retaula de St. Esteva de la presén vila de Olot”. Però sembla que la nova obra no acabà d’agradar a algunes instàncies locals, començant per l’ajuntament, i s’hi va mantenir el retaule antic. Desconec què se’n va fer del nou i potser inacabat retaule, que sempre ha quedat en els llimbs de la història local. L’altar actual data, en el seu acabament, de 1831, i l’antic retaule del segle XVII va ser venut a l’església de Rupit el 1830, on, amb alguna modificació, encara compleix la seva funció religiosa.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de Sant Josep. Datació: 1707-1728. Autoria: Josep Cortada (1707-1709), Joan Alsina (1709-1710), Pau Costa (1726) i Francesc de Borge i Francesc Escarpanter (1727-1728). Dauradura: al voltant de 1774, pintor desconegut. Estat: preservat en la seva capella de l’església de Sant Esteve d’Olot.
Era el retaule propi de la Confraria de Sant Josep, que agrupava no només els fusters, sinó també els altres oficis que hi tenien relació, com ara els escultors, pintors, pinters, etc. Va sofrir diverses vicissituds que n’allargaren la seva construcció durant vint anys i escaig. Acordada la seva construcció per la Confraria el març de 1707, al mes següent se’n signà el contracte amb l’escultor Josep Cortada, que es comprometé a seguir la traça que ell mateix havia dissenyat, del que en resultava un retaule de cinc carrers, enmig de les quals hi aniria la figura de sant Josep en un tron sostingut per tres àngels nens, amb el Nen Jesús a un costat i la Mare de Déu a l’altre. També hi havien d’anar les figures de santa Teresa, santa Anna i sant Joaquim, amb la història de les tristeses i els goigs de sant Josep. Cortada cobraria pel retaule 950 lliures i la fusta li proporcionaria la Confraria. Uns testimonis posteriors feren avinent que en el mateix any del contracte, Cortada ja hi estava treballant i que, un cop solucionades amb els pabordes "las controvèrcias que tenian ab lo dit Cortada", els de la Confraria expressaren "que estaven contents i satisfets del treball per dit Cortada fet en dit retaula" i que convingueren amb ell, "que continuàs aquell a fi de que ab brevedat se pogués assentar la primera andana en dit retaula y que no faltarian diners per·a pagar·lo"- Però quan el retaule començava a prendre forma, el 1709 Cortada s’anà a viure a Barcelona i traslladà a l’escultor Joan Alsina l’encàrrec de fer el retaule, mitjançant un conveni entre ambdós que se signà el desembre d’aquell any. El canvi irrità la Confraria de Sant Josep perquè no se li havia consultat; a més, ara es veu que ja no eren tan complaents amb el treball fet, perquè passaren a opinar que “lo dit Cortada no haja observat ningun dels pactes” del contracte inicial ni respectat les “reglas del art” i per tant es negaren a acceptar que Alsina seguís en la seva construcció. A partir d’aquí s’obre un llarg parèntesi sense notícies del retaule, fins a deu anys més tard, quan el 1720 Cortada reclama a la Confraria de Sant Josep el pagament de la feina que havia fet en el temps de l’inici del retaule. Les dissensions entre l’escultor i la Confraria es tancaren el 1723 amb el pagament a Cortada de 109 lliures i 16 sous de moneda barcelonesa. El juny de 1726 s’establí un nou conveni, ara amb Pau Costa, perquè fos ell qui acabés el retaule, però la seva mort obligà, un cop més, a canviar de plans. A l’abril de 1727 se n’encarregà l’acabament als escultors Francesc de Borge i Francesc Escarpanter, prèvia requesta a tots els confrares perquè fessin una aportació econòmica que permetés de costejar-ho. A l’any següent, els pagaments fets als dos escultors per part de la Confraria, donen a entendre que, per fi, el retaule restava enllestit. Pel que fa a la dauradura, únicament puc dir que s’hi estava treballant el 1774 per un pintor desconegut. En aquell any Manuel Basil, daurador d’Olot, per encàrrec de la Confraria de Sant Josep passà a “examinar y visurar la obra del oficial que està dorant lo retaule o altar de dit sant” i la seva conclusió fou que “la obra de dit oficial no és en ninguna part perfecta, ni segons reglas de dorador obrada, sí clarament prevista ser falsa y mal aparellada, per quals rahons de sciència y experiència no és permanent, ni duradera, ni decent, ni menos proporcionada y corresponent a la escoltura de dit altar”. I, per tant, recomanava que no es pagués res al pintor perquè “de precís y necessari deu de nou tornar·se obrar”. Modernament ha estat restaurat el 2012.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de la Mare de Déu del Roser. Datació: 1704-1707. Autoria: escultura de Pau Costa; dauradura dels germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran (1721 o després). Estat: preservat a la seva capella de l’església parroquial.
A Olot la Confraria de la Mare de Déu del Roser s’hi havia fundat el 1550. Tenia una capella a l’església parroquial d’Olot, la qual a finals del segle XVII va ser refeta tota de nou, donant-li més capacitat. En conseqüència, es proposaren de fer també un nou retaule. El setembre de 1703 es van elegir sis persones (tres per part de la Confraria i altres tres per la banda de l’ajuntament) per a tractar la qüestió, amb la notícia que “vindrà un escultor aportant modello del dit retaula fahedor”. Uns mesos després, al gener de 1704, se signà el contracte amb Pau Costa, el qual es comprometé a tenir-lo acabat en el termini de tres anys, d’acord amb el model que ell mateix havia fet. Pel mateix contracte, la Confraria s’obligà a pagar-li 2.000 lliures barceloneses, en diversos terminis de 400 lliures cada un, a més de la fusta i casa franca a Olot per a ell i la seva família mentre hi treballés. Com que l’ajuntament tenia la Confraria sota la seva protecció, es comprometé a aportar-hi cada any, de diners de la Pia Almoina, 100 lliures anuals, que s’anaren pagant com a mínim fins a 1708. El retaule quedà enllestit dintre dels tres anys previstos, el 1707, però Pau Costa no acabà de cobrar el seu treball fins el 1714. El febrer de 1719 la Confraria convingué amb els germans Antoni i Joaquim Soler i Colobran la dauradura del nou retaule, si bé el també daurador Francesc Basil intentà de quedar-se ell l’encàrrec. La darrera notícia de la dauradura és el pagament, el 1724, de 228 lliures a Antoni Soler i Colobran per les feines fetes entre els anys 1722-1724. Un document de l’any següent testimonia que el retaule del Roser “resta totalment dorat y primorosament perficionat”. El 1754 el retaule fou desmuntat, netejat i reinstal·lat per Jaume Diví, i novament el 1761, amb motiu de la gran ampliació de què fou objecte el temple parroquial de Sant Esteve. El retaule fou també netejat en els anys 1895 i 1913. Durant la Guerra de 1936-1939 fou desmuntat i guardat a les dependències de l’edifici Hospici. En la postguerra hi hagué la idea de recol·locar-lo en la capella de la Immaculada, però no prosperà i el maig de 1943 es tornà a ubicar en la seva capella. Modernament ha estat objecte de neteja i restauració en els anys 1986 i 1998.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de les Ànimes. Datació: al voltant dels anys 1770-1772; dauradura: 1787. Autor: escultura de Francisco de Vogue i dauradura de Francesc Basil i Riera. Estat: destruït el 1936.
El retaule es féu gràcies a les aportacions de diversos benefactors, en especial de Miquel de Vidueyros (olotí d’adopció) el qual, segons el dietari de la Comunitat de Preveres cuità “de recollir la fusta, de recollir lo diner, y finalment de pagar al mestre”, amb una anotació important: “havent ell també ideat la obra”. Sembla que no hi hagué massa consens a l’hora d’emprendre aquesta obra, perquè la mateixa font ens diu que “los administradors de las Ànimas no volgueren miscuir·se en cosa de esta empresa, per causa de diferents motius molt posats en rahó”. El gener de 1772 s’hi col·locaren les imatges de sant Rafel i de sant Ramon Nonat, compreses en el contracte del retaule signat amb Francisco de Vogue. També s’hi contemplava una imatge de la Mare de Déu de la Mercè. En la missió parroquial feta a Olot el 1776, s’exhortà els fidels a contribuir econòmicament a la dauradura del retaule. Aquesta s’encomanà el 27 de març de 1787 a Francesc Basil i Riera per un import de 375 lliures barceloneses, amb l’obligació de “ésser treballada ab or, a excepció de la encarnadura; que sobre lo or s·i degan treballar las flamas, núbols, ninxo de Nostra Señora de la Mercè, que haurà de ésser de relleu, y son cortinatge, havent-se de figurar en est, un tisso rich, que aparega y resàltia bé”. És del Dr. Joaquim Danés aquesta succinta descripció: ”era un plafó amb alts relleus representant ànimes del Purgatori enmig de flames, degudament emmarcat als costats amb columnes salomòniques”.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de Sant Antoni Abat i Sant Antoni de Pàdua. Datació: 1721. Autor: Francesc Escarpanter, amb la col·laboració de Salvador Espasa. Estat: preservat en gran part. Dauradura acabada el 1727, autor Jaume Basil.
El juny de 1721 un grup de devots pactaren l’obra del retaule amb l’escultor Francesc Escarpanter, amb el compromís d’acabar-lo abans d’un any. El preu es convingué en 30 dobles d’or. Sembla que n’existien dues traces, ja que en el contracte s’especifica que s’havia de seguir la de la dreta i no pas la de l’esquerra. De la dauradura se n’encarregà Jaume Basil, que l’acabà el 1727 (és una de les dues dates que figuren inscrites en la part superior del retaule). El 1761, un cop ampliada l’església de Sant Esteve, la confraria el féu completar amb uns afegits laterals i una nova mesa per a l’altar. Durant la Guerra Civil va ser desmuntat i en part guardat a les golfes. El 1971 se’n recuperaren les peces que s’havien salvat i es tornà a col·locar en la seva capella (l’any d’aquesta restitució és l’altra data que també hi figura).

OLOT, església de Sant Esteve. Altar de sant Marc (vell) i dels sants Crispí i Crispinià. El 1777 els sabaters i corretgers es van separar del gremi de Sant Marc, al que fins llavors havien estat inscrits en unió amb als blanquers. A partir d’aquesta separació els sabaters i corretgers adoptaren com a patrons seus els sants Crispí i Crispinià. La separació havia anat precedida d’una gran controvèrsia. L’ajuntament d’Olot n’era contrari i volia que uns i altres es mantinguessin units sota una única confraria, però no en pogué evitar la separació. Vingué llavors el problema de la capella, altar i retaule de sant Marc que hi havia a l’església de Sant Esteve, ja que uns i altres el pretenien com a propi. Al final la Reial Audiència acceptà la proposta que feien els blanquers, de cedir el retaule de sant Marc als sabaters i corretgers, a condició que se l’enduguessin a un altre lloc de l’església, quedant-se els blanquers la capella, on hi farien fer un nou retaule dedicat a Sant Marc. A tenor del decret, “se ceda a los zapateros el actual altar de san Marcos (...) y beneficiándose los zapateros del altar viejo, puedan y deverán formar nuevas las imágenes de sus patronos san Crispín y san Crispiniano, y se les señalará el altar de las Almas, que está colateral e inmediato al mismo presbiterio por la parte de la epístola”, d’on es traurien les imatges que hi havia de sant Ramon i de sant Rafel, les quals haurien de ser recol·locades en el nou retaule dels blanquers. No cessaren, però, les discussions entre uns i altres, com ho demostra el fet que, el 1779, “trobant·se ja desfet lo altar de sant March que estava erigit en dit temple”, els sabaters i corretgers pretengueren recuperar la capella, o sia que “dit altar o retaule se retornàs en lo puesto en que estava”. No consta que ho obtinguessin.

OLOT, església de Sant Esteve. Altar de sant Marc (nou). Datació: entre 1777 i 1780. Autor desconegut.
Els tractes fets el 1777 sobre el retaule de Sant Marc que hi havia a l’església de Sant Esteve, a rel de la separació entre blanquers i sabaters, van establir que l’altar vell dedicat a sant Marc passés a mans dels sabaters, però en un altre lloc de l’església, restant la capella on havia estat fins llavors a disposició dels curtidors, que s’obligaven a fer-hi un nou altar. Aquest lloc, segons explicita el decret de la Reial Audiència, era “el inmediato al presbiterio por la parte del evangelio”. A l’abril de 1780 el nou altar era ja un fet, perquè els blanquers, en un escrit a l’ajuntament, parlen del nou altar de sant Marc, “nuevamente a sus expensas construhido”.

OLOT, església de Sant Esteve, altar de Nostra Senyora del Puig de França. Aquesta advocació mariana prové d’una imatge venerada a l’església parroquial de Sant Martí d’Ogassa, al Ripollès, originada, segons diu la tradició, per uns peregrins francesos. Ignoro les circumstàncies que estengueren a Olot la seva devoció i que propiciaren la dedicació d’un altar en el temple parroquial. El 1708 la confraria de Santa Llúcia tragué les imatges de la seva patrona i de sant Homebó, que tenia ubicades a l’altar de sant Marc i les traslladà “en l’altar de Ntra. Sra. del Puig de França de dita església”. Vegeu les notes sobre el retaule de santa Llúcia.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de santa Llúcia. La confraria d’aquesta santa la formaven els mestres sastres i calceters. A començament del segle XVIII la confraria compartia altar amb la de sant Marc, on hi tenien les imatges de Santa Llúcia i de Sant Homebó (o Omobono, un sant de Cremona, patró dels sastres). El 1708 es concedí llicència “perquè la confraria de Santa Llúcia tregui les figures de santa Llúcia i de sant Homebó que dita confraria té en l’altar de Sant Marc” i les traslladés “en l’altar de Nostra Senyora del Puig de França de dita església”. D’aquesta manera la de Santa Llúcia quedava sola en aquest altar “i això seria lustre per a ella i evitació de molèsties per haver-hi dues confraries unides en un mateix altar”. La proposta fou acceptada i la Confraria nomenà els que se n’ocuparien “perquè puguin acomodar lo retaula y collocar las ditas imatges de santa Llúcia i sant Homebó en ell”. L’octubre de 1733, considerant els pabordes i siseners “com lo retaula de dit altar que serveix per son adorno té molta necessitat de fer·se de nou per estar casi indesent, també en part perillós de càurer” acordaren “que dit retaula de son altar se fasse y construesca de nou ab escultura y major descència y que estiga suficient conforme estan la major part dels demés retaulas de dita isglésia parroquial de esta vila ahont aquell està situat”. També resolgueren que els pabordes i alguns dels siseners, “vehessen de consertar·lo ab algun escultor ab qui·s pugan ajustar que lo fabriqui conforme dega estar”. No disposo de més dades sobre si acabà fent-se i, si fou així, quin en fou el seu escultor.

OLOT, església de sant Esteve. Retaule de sant Francesc d’Assis. A finals del segle XVII el Terç Orde de sant Francesc es traslladà a la nova capella construïda en el convent dels Caputxins, però l’altar que hi havia a l’església de Sant Esteve se seguí mantenint, ara confiat a una confraria dedicada al sant. El 1727 s’hi féu un nou retaule, d’autor desconegut, pagat en part per Rafel Bassols, ric negociant i fabricant de cardes d’Olot, tal i com es desprèn d’un passatge del seu testament de 1757, en el qual fa esment d’aquest retaule i hi diu que ell “cooperí y ajudí en fer·lo y dorar·lo en lo any mil set cents vint y set en que me trobava paborde de la sua confraria”. El 1761 s’autoritzà la col·locació en els laterals de l’altar de sant Francesc de les imatges de Sant Cosme i Sant Damià, amb la Mare de Déu de Montserrat. El retaule va ser engrandit el 1763, i deu anys més tard els pabordes adquiriren el retaule de Sant Joan als Obrers de l’església de Sant Esteve, “per a compondre ab mellor decència lo retaule de sant Francesch”. Va desaparèixer el 1873 en el marc de la tercera Guerra Carlina, durant la qual el temple s’utilitzà com a edifici militar.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de sant Joan. El 1761 es varen unir les confraries de Sant Esteve (que agrupava els paraires) i de Sant Joan (la dels mitgers de llana). Això comportà la utilització d’un únic altar, el de Sant Esteve, al que s’incorporà la imatge de Sant Joan “colleteral a la dreta de Sant Esteve”. El 1773 els obrers de Sant Esteve vengueren les restes d’aquest retaule als pabordes de la Confraria de Sant Francesc de la mateixa església, que les volien aprofitar per a completar i millorar el retaule del seu patró.

OLOT, església de Sant Esteve. Retaule de sant Franc. El 1756 Rafel Bassols féu un primer testament (després en vindrien d’altres) en el que, atès que no tenia fills, deixava els seus béns a la Confraria del Santíssim Sagrament del temple de Sant Esteve, per a l’ornamentació de la denominada “capella fonda”, on havia d’anar el Santíssim, en construcció dins de la gran obra d’ampliació del temple. Entre altres obligacions, establia la de fer-hi una capella dedicada al seu patró sant Rafael, i que, en simetria amb aquesta, s’hi tornés a col·locar “el retaule de sant Franch”, possiblement retirat per les obres. En els seus successius testaments aquesta previsió deixà de constar-hi.

OLOT, església de Santa Maria del Tura. Retaule de l’altar major. Datació: 1790 i després. Autoria: disseny de Joan Carles Panyó i execució d’Ildefons Diví. Estat: destruït el 1936, amb posterioritat es reconstruí seguint el model original.
L’església de la Mare de Déu del Tura va ser ampliada entre 1736 i 1748. Fins llavors la presidia el retaule que el 1633 s’havia contractat amb l’escultor Domènec Casimira. Amb el nou temple, aquest retaule hi fou encabit, amb algunes modificacions. El 1753 l’altar d’aquest retaule va ser posat com a model per al retaule de Sant Joan les Fonts, en el contracte del qual s’indicà que s’hi hauria de fer “la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot”. El març de 1790 els Obrers van contractar l’escultor Ildefons Diví perquè construís el nou retaule que havia dissenyat Joan Carles Panyó, director de l’Escola de Dibuix de la vila, la qual planta, segons aquest contracte, “consta de dos ordres de arquitectura, so és coríntio y compost”. Diví l’havia de fer “en lo modo y forma ordenà Jacobo Viñolas en sa arquitectura, entallant totas las motlluras, etc., exceptuant·se la actual mesa, que deurà empero unir degudament ab las gradas y retaula fahedor”, amb “fusta de albre blanch o tell seca y de bona lluna”. El retaule hauria d’estar llest el primer dia de setembre de 1791. El preu s’acorda en 1.200 lliures de moneda barcelonesa, que li serien lliurades en tres pagues iguals.

OLOT, església de Santa Maria del Tura. Retaule dels sants Fortunat i Justina. Datació: al voltant de 1725. Autoria: desconeguda.
El 1725 l’ajuntament féu una aportació de 40 lliures als Obrers de l’església del Tura per a millorar l’estat en què es guardaven les relíquies dels sants Fortunat i Justina i concretament, "en adjutori de cost del retaula fan fer dits Obrers per posar las relíquias dels gloriosos sants màrtirs St. Fortunato y Sta. Justina”.

OLOT, església del convent del Carme. Altar de la capella del Terç Orde. Datació: 1785 o abans. Autor: desconegut. La capella del Terç Orde del Carme havia estat inaugurada el 1733 i entre 1766 i 1768 s’hi havia fet obres. El 1785 s’hi instal·là un nou retaule (i el que hi havia fou col·locat a l’entrada).

OLOT, església del convent del Carme. Altar de la confraria de Sant Franc. Datació: 1732 o abans. Autoria: Francesc Escarpanter (escultura), Jaume Basil (dauradura). Estat: destruït el 1936, si bé es pogué preservar una imatge de sant Franc i la taula amb l’enterrament del sant.
El contracte entre la Germandat de Sant Franc i l’escultor Francesc Escarpanter es va fer el 1713, però no fou fins a finals de 1732 que va ser beneït per la comunitat carmelitana, cosa que potser ens indicaria que no quedà conclòs fins a aquesta data. El 1749 la mateixa germandat contractà Jaume Basil, pintor i daurador que vivia a Girona, perquè en fes la daurada (juntament amb el retaule que hi havia a la capella de la Santa Creu). El preu de l’encàrrec es pactà en 550 lliures de moneda barcelonesa, amb l’obligació per part del daurador de fer-ho “de bon or”, les figures “totas doradas y entissadas amb la circumstància corresponent a cada una, bronsejant·las en las parts necessàrias sobre lo or, encarnar las figuras com són caps, mans, serafins y altres”. El retaule fou objecte de restauració el 1927.

OLOT, església del convent del Carme. Retaule de sant Francesc d’Assis. Segons el testimoni de Gaietà Barraquer, que havia visitat l’església del Carme en el pas entre el segles XIX i XX, “los retablos laterales proceden igualmente de tiempos modernos, o sea de los dos últimos siglos” i en destacà el retaule de Sant Francesc d’Assis, “que consiste en nueve compartimientos separados por cornisas y columnitas, los cuales compartimientos contienen figuritas en relieve, de valor artístico”.

OLOT, església del convent del Carme. Retaule de l’Assumpció de Maria. Datació: al voltant de 1780. Autor: desconegut. Segons el llibre de la confraria d’aquesta advocació mariana, el blanquer Anton Marcer havia fet fer “lo altar y retaula al costat del de la Sanch en lo any 1780 poch més o menos”.

OLOT, convent dels Caputxins. Capella del Terç Orde. La capella s’havia construït el 1696 i era a tocar de la placeta i porxo de l’església del convent. En una de les nits del desembre de 1763 s’hi declarà un incendi que cremà una bona part del retaule i altres coses de l’altar. En efecte, segons un text que sembla extret de la crònica del Terç Orde d’Olot, un matí es trobaren “que la nit anterior s’havia cremat el retaule i destruïda molta part de la iglésia de la Tercera Regla”. La capella s’engrandí el 1781. La nota de la seva inauguració, el 25 d’agost del mateix any, indica que en aquell dia “se digué missa en un altar fabricat de nou a la obra nova”.

OLOT, capella de sant Roc. Datació: cap a 1699 o abans. Autor: Josep Cortada. Estat: destruït. No tinc clar si aquest és el retaule que cremà el 1936, ja que hi ha notícia d’un altre possible retaule a finals del segle XVIII. Per altra banda, la capella fou objecte d’una reconstrucció integral a finals del segle XIX.
En una carta dels pabordes de la capella, dirigida a l’ajuntament d’Olot el març de 1702, recordaven com “fa cosa de quatra anys que (preseint lo beneplàcit dels cònsuls y Consell de la present universitat) donaren a fabricar a Joseph Cortada, escultor de la present Vila, un retaula per dita capella, prometent donar y pagar al dit Joseph Cortada per la fàbrica y costrucció de dit retaula, vint doblas de or; lo qual retaula aja tres anys se troba fet y parat en dita capella”. En aquells moments encara devien a Cortada quatre dobles d’or. Els pabordes demanaven que, per ésser l’ajuntament patró de la capella, fos aquest qui es fes càrrec del deute. Consten el pagaments per part de l’ajuntament de dues lliures d’or el setembre de 1703, altres dues l’octubre del mateix any i d’una dobla i mitja el febrer de 1704, “amb tal que ab tal que lo escultor ab dita doble y mitja se done del tot pagat”. Segons Joan Pagès, a finals del segle XVIII s’hi hauria fet un retaule nou, del qual, però, no n’aporta cap dada, llevat d’associar-lo als seus records d’infantesa: “recordem que l’altar major era barroc daurat i el presidien les imatges de la Verge del Remei i de Sant Roc, flanquejat per sengles escuts d’Olot en un i altre costat. Ens imaginem que el susdit altar barroc era el que fou construït a les acaballes del segle XVIII”.

OLOT, capella dels Dolors (avui dia inexistent). Retaule de la Mare de Déu dels Dolors. Datació: 1723. Autor: Pere Costa. Estat: destruït el 1936.
El contracte entre la Congregació dels Dolors d’Olot i l’escultor fou fet el febrer de 1723. S’hi estipulava que el retaule seria obrat a Barcelona, on residia Pere Costa, seguint una traça que era en poder de la Congregació i que el retaule seria dut a Olot un cop estigués acabat, amb l’obligació de venir-hi també Pere Costa per a fer-ne l’assentament. Per la seva feina, Costa rebria 400 lliures en quatre terminis de 100 lliures cada un (que li serien lliurats el primer el dia de Pasqua de Resurrecció, el segon un cop fet el pedestal i el sagrari, el tercer quan el retaule quedés assentat a la capella, i el darrer a l’inici de la quaresma de l’any següent). La Congregació, però, s’endarrerí en els seus pagaments, tot i que algun devot procurà recordar-se d’aquest retaule en el moment de les seves disposicions testamentàries (mossèn Sebastià Ferrussola li llegà 25 lliures). El maig de 1726 Pere Costa signà el darrer dels pagaments, per valor de 100 lliures de les 400 que li havien estat promeses. El 1726 la Congregació aprovà que el retaule fos daurat i jaspiat, però no consta el daurador a qui se li féu l’encàrrec ni quan s’executà.

OLOT, capella de sant Rafael. Datació: abans de 1716. Autors: Salvador Espasa i Francesc Escarpanter. Estat: perdut.
El retaule fou degut al llegat de Lucrècia Tamarit, que en el seu testament disposà que dels seus béns es pagués la reconstrucció que s’estava fent de la capella “y que sie fet i posats un retaula ab las imatges de sant Rafel y dels sants Antoni Abat i Pau Apòstol”. La donant morí el 1706. Deu anys més tard els escultors Espasa i Escarpanter signaren haver rebut dels marmessors 70 lliures “per la construcció del retaula de sant Rafel, posat de nou en la pròpria capella de dit sant Rafel”. Tot i que el 1860 la capella encara és esmentada en el llibre d’Esteve Paluzie sobre la història d’Olot, a finals d’aquell segle era inexistent i la família Batlló es proposà de bastir-la de nou, essent la capella que encara es conserva, tot i haver perdut la seva funcionalitat religiosa. No sé dir, per tant, quan va ser que es perdé el retaule de començaments del segle XVIII.

OLOT, capella de la Santa Creu (inexistent). El 1749 els singulars de la Germandat de Sant Franc, de l’església del Carme, contractaren el daurador Jaume Basil per a daurar el retaule del sant patró de la germandat que tenien al Carme, i el retaule que hi havia en la capella de la Santa Creu, per un preu, entre els dos, de 500 lliures.

OLOT, capella de Ntra. Sra. del Roser (inexistent). Estava situada al capdamunt del Firal, en el que ara és el Puig del Roser, llavors dit Puig d’en Despujol. Pertanyia a la família Vayreda. El 1757 Joan Vayreda Figuerola pagà al fuster Josep Llor 33 jornals de mestre, per obres del seu ofici efectuades en la dita capella “per amenasar ruïna y ampliar·la per ser antes molt xica”. Entre aquestes feines, “fer la mesa del altar” i “assentar lo retaula”.

OLOT, oratori particular del mas Reixach (can Vayreda). Un inventari notarial dels béns del mas, elaborat el 1781, registra, a la capella o oratori particular que hi havia dins de la casa, “una mesa ab un retaula de dos gradas, quatre candeleros, dos imatges de fusta, un faristol y sacras, tot de fusta sens dorar, ab una imatge de nostre senyora del Tura, ab la guarnició dorada”.

LA PINYA (la Vall d’en Bas), església parroquial de Santa Maria. Altar major. Datació: abans de1766. Autoria: escultor desconegut; dauradors Manuel Basil i Francesc Basil i Riera.
En una publicació de començament del segle passat hi trobem aquesta indicació: “L’altar major actual, construït en l’any 1766, substituí a altre”. No obstant això, les dades arxivístiques parlen que fou entre els anys 1764 i 1769 quan es recolliren donatius per a pagar la dauradura del retaule major de la Pinya, encarregada als pintors olotins Manuel Basil i Francesc Basil i Riera, segons indiquen els rebuts signats per aquests en els mateixos anys.

LA PINYA (la Vall d’en Bas), Sant Joan dels Balbs. Altar del Roser. Datació: últims del segle XVIII. Autor: desconegut.

LES PLANES D’HOSTOLES, església de Sant Cristòfol. Retaule major. Datació: 1722. Autoria: desconeguda. Estat: destruït el 1936.
El bisbat va atorgar llicència per a la construcció del retaule l’agost de 1722 i en aquell mateix any els Obrers cercaren la manera de finançar-lo. En cap nota documental no apareix el nom de l’escultor, però l’estudiós Xavier Solà apunta que podria atribuir-se a l’escultor Francesc Escarpanter, el qual el 1722 vivia a les Planes amb la seva família, i també hi assenyala la influència de Pau Costa, que a primers de la dècada dels vint estava treballant en el retaule de Sant Esteve d’en Bas. En resultà un retaule que cobria tot l’absis de l’església, d’uns 8 o 10 metres d’alçada, format per una predel·la, dos pisos i àtic, repartits en tres carrers i quatre intercolumnes. Al centre del primer pis hi havia la imatge de Sant Cristòfol, i al mig del segon la de Sant Jaume. Com solia passar, de moment el nou retaule quedà sense daurar. El 1736, durant una visita pastoral, el bisbe de Girona instà a emprendre-ho, però no hi ha constància que es fes així fins a 1746, en una nova visita pastoral. L’autor de la dauradura resta també en l’anonimat, si bé se suggereix el nom d’Ambròs Colobran.

LES PLANES D’HOSTOLES, Santa Maria de les Encies. Datació: 1756. Autor: desconegut. L’historiador banyolí Lluís G. Constans, quan parla de la imatge d’aquesta marededéu, comenta: “presidia el retaule de l’altar major, construït en 1756 i que amb el cambril donava a l’església categoria de santuari”.

LES PRESES, capella de Sant Miquel del Corb. El 1726 el bisbat donà llicència de postular per a fer un retaule destinat a aquesta ermita.

PUIGPARDINES (la Vall d’en Bas), església de Santa Maria. Altar major. En la visita pastoral que hi féu el 1738 el bisbe de Girona, Baltasar Bastero, manà que es fes sagristia nova “y que després de feta retírian lo retaula major tan endintra com se puga envers lo puesto de què ara se valen de sacristia, que de esta manera lo presbiteri estarà més capàs per·a fer·se les funcions en lo altar major, son ja desembaràs y lustre. Y en atenció que las gradas de dit altar major són ja molt dolentes e indecents, aximateix los manam que ne fassan fer unas de novas doradas, o a lo menos pintadas ab tota decència y després ab lo temps podran també fer un altar major, que també és molt vell y casi indecent”. Es tracta d’un manament molt semblant al que féu al seu pas per l’església de Rocabruna en aquell mateix any.

RIUDAURA, església de Santa Maria. Altar major. Datació: abans de 1769. Autoria: podria tractar-se de Jaume Diví. Estat: destruït el 1936.
Per ara, les notícies que hi ha d’aquest retaule tenen a veure amb un altre retaule, el que l’abat de Camprodon encarregà el 1769 a Jaume Diví per a presidir l’església d’aquest monestir del Ripollès. En aquest contracte s’especificava que el retaule de Camprodon “no ha de tenir altre planta o discenyo que té lo altar major de la iglésia de la vila de Riudaure, y esta és la que jo Jaume Diví deuré seguir sens discrepància”. I si l’emmirallar-se en el retaule de Riudaura quedava establert amb caràcter general, s’hi insistia a l’hora de tractar elements concrets: “Les imatges [del de Camprodon] han de seguir lo mateix rumbo que lo altar de Riudaure” i, pel que fa a la imatge de la Mare de Déu que hi havia d’anar, “en res se deu diferenciar com és la de Riudaure”. L’absis de Camprodon era una mica més gran que el de Riudaura i això fou una de les poques diferenciacions que en el contracte s’establien entre un i altre retaule. Els abats de Camprodon eren també priors i senyors del monestir i població de Riudaura, cosa que podria explicar aquesta unitat de criteri que demanava l’abat entre el retaule d’aquí i el que s’havia de fer a Camprodon. Aquesta vinculació estètica entre ambdós retaules ens permet treure unes conclusions: que el de Riudaura ja estava enllestit el 1769 i que, ben possiblement el seu autor fos el mateix Jaume Diví, perquè fora estrany que es demanés a aquest escultor la realització d’un retaule que fos còpia del que hagués fet una altra persona. Segons la fotografia que s’ha conservat del retaule de Riudaura, contenia sis imatges (el mateix nombre de les que havien d’anar al retaule de Camprodon), distribuïdes en tres carrers, però es fa difícil d’esbrinar quines són aquestes imatges, llevat de la central, dedicada a la Mare de Déu. En el carrer superior la imatge central del de Camprodon era sant Pere, patró del monestir, però no crec que fos igual a Riudaura, ja que en el contracte de 1769 es demanà a Diví que per a fer el sant Pere de Camprodon seguís el model d’una estampa de l’apòstol que se li lliurava, senyal que no se li podia demanar que reproduís una imatge anterior.

ROCABRUNA (Beget, actual comarca del Ripollès), Església parroquial. Altar major. El 1738, durant la visita pastoral del bisbe de Girona Baltasar Bastero, manà que, “atenent que la present iglésia és algo petita per la gent del poble y que en ella no hi ha sacristia (…) per ço persuadim y encarregam ab totas veras al curat y obrers de dita iglésia que quant antes se emprengan fer una sacristia nova que done porta al presbitery y que després retiren lo altar o retaule major tan en dintra com se puga envers lo puesto que vuy ne fan sacristia, a fi de que lo presbiteri quede més capàs y desembarassat per las funcions que en ell se fan“. Es tracta d’un manament molt semblant al que féu a l’església de Puigpardines en aquell mateix any.

ROCABRUNA (Beget, actual comarca del Ripollès), Església parroquial, capella del Sant Crist. Datació: 1742 o circa. Autor: mestre Balateu, fuster. La dauradura, a càrrec del pintor Joan Segòvia. Estat: desaparegut el 1936. Retaule que havia de ser de petites dimensions, atenent que per a fer el retaule i les grades es pagaren només 5 lliures i 12 sous, i el pintat 14 lliures.

SANT ANIOL D’AGUJA (Sales de Llierca). Data: mitjans del segle XVIII. Autor: desconegut. Estat: destruït el 1936.

SANT ESTEVE D’EN BAS (la Vall d’en Bas), església parroquial. Retaule de l’altar major. Datació: al voltant de 1714-1725. Autoria: Josep Cortada (traça inicial) i Pau Costa (realització). Estat: destruït el 1936.
El novembre de 1706 el Consell del Vescomtat estudià la manera de sufragar la construcció d’un retaule nou, a la vista que “lo retaula principal, dit major, per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. El tema no reapareix fins el novembre de 1710, després de “haver tingut differents generals convocatòries y madurs colloquis, tant generals com particulars”. En aquesta ocasió nomenaren quatre persones perquè durant vuit anys asseguressin, mitjançant les rendes de l’Obra de l’església i d’altres recursos, una dotació anual de 100 lliures, “per lo subsidi y gasto aportarà dita fàbrica” del nou retaule i per a vetllar per la seva execució. Els escollits foren Mateu Aulina, Miquel Tarrús, Antoni Ordeig i Joan Vaguer i Margui, tots del lloc de Sant Esteve. Admira la decisió de tirar endavant el nou retaule, perquè eren temps difícils (Guerra de Successió), en els que l’exèrcit francès, que es movia per l’Empordà en suport del bàndol borbònic, ja havia donat mostres que no li costava pas massa d’endinsar-se per la Garrotxa a la recerca de diners i de provisions. No és estrany que hàgim d’esperar a l’acabament de la guerra per a retrobar notícies sobre el nou retaule. Sembla que a finals de 1714 s’havia començat a treballar-hi, si bé enmig d’un cert litigi, perquè la traça l’havia fet l’escultor Josep Cortada, però en canvi qui l’estava obrant era Pau Costa. I el primer volia cobrar, si més no, la feina del dibuix, en contra del que opinaven els Obrers. Això és el que es desprèn del testimoni que el gener de 1715 donà el també escultor Francesc Escarpanter, que afirmava que entre els de l’ofici era pràctica habitual que si algú feia una traça i li era acceptada, però el treball es donava a un altre, l’autor de la traça tenia dret a cobrar-la. I afegí ser públic que el nou retaule de Sant Esteve s’havia concertat “amb Pau Costa, escultor de Vich, lo qual he ohit a dir que ja ha comensat dit retaula”. Al final Cortada va poder cobrar la traça, segons és de veure en el rebut que el seu procurador va fer per valor de dues dobles (80 lliures) que li havien estat lliurades per Josep Desprat i de Sabassona. Es veu que hi havia hagut males raons entre Cortada i els Obrers de Sant Esteve, perquè cobrà mitja dobla més en compensació pels actes del litigi. Amb tot, el 1717 el retaule tornava a estar encallat, segons es comentà en una reunió dels cònsols i jurats de Sant Esteve, a instàncies dels Obrers de la parròquia. S’hi parlà “que lo altar major de la present iglésia parroquial està y se troba vuy ja per ocasió de las infortunis de las guerras passadas, com y també per la vallesa y antiguitat de aquell” i això que “ja en altres resolucions se premeditaren medis per fer aquell de nou y ab la decència necessita semblant retaula en dita iglésia”, però no s’hi havia pogut fer res “per causa de los contínuos gastos y pochs medis ha tingut lo públic”. Ara semblava que es podria endegar definitivament, perquè el bisbe de Girona havia commutat a favor de l’Obra de l’església, per un període de dotze anys, una almoina que cada any es feia als pobres el dia 16 de setembre. A més, s’esperaven altres donatius de particulars i també dels rectors de la cosa pública, fent possible totes elles que “se alcançarà lo fi principal, no sols de fer lo dit retaula de nou ab escultura y relleu y dorar no sols lo sacrari, però també lo retaula”. Pau Costa en reprengué la seva construcció segurament a l’inici dels anys vint i no degué entretenir-se massa a enllestir-lo, perquè el juny de 1722 se li féu el darrer pagament (200 lliures) del valor total del retaule, promès en 1.000 lliures. El retaule estava format per predel·la, dos pisos i un àtic avançat, muntat a la part frontal de l’arc major de l’absis. La distribució era en cinc carrers (el segon i el quart amb teles), estant el carrer central més elevat per les grades de l’expositor. La pastera principal l’ocupava la imatge de Sant Esteve.

SANT FELIU DE PALLEROLS, església parroquial. Retaule de l’altar major. Datació: 1670 o després, amb intervencions en el segle XVIII; dauradura, al voltant dels anys 1752-1760, Autoria: Feliu Vidal (construcció) i Ambròs Colobran (dauradura). Estat: destruït el 1936.
L’actual temple parroquial de Sant Feliu de Pallerols és una obra de la primera meitat del segle XVII, beneït l’octubre de 1631, tot i que la coberta i el campanar no s’acabaren fins mig segle més tard. El retaule major va fer-se entre els anys 1670 i 1671, a càrrec de l’escultor Feliu Vidal. Se’n desconeixen els termes del contracte i només se sap d’un pagament fet a Vidal per valor de 600 lliures, 16 sous i 6 diners que no deuria pas ser l’únic. Consten d’altres pagaments (el darrer, de 1679) per raó de material i despeses diverses relacionades amb el retaule. Entrats en el segle XVIII, el 1732 s’hi col·locà una imatge de la Immaculada Concepció encarregada a Miquel Buada. El 1751 es féu nou el sagrari, obrat pels escultors Andreu Escarpanter i Jaume Diví. Damunt del sagrari s’hi col·locà un quadre, pintat per Jaume Colomer. Pel que fa a la dauradura, el 1752 s’encomanà a Ambròs Colobran; fins a 1760 encara hi hagueren pagaments per a aquesta feina. El 1798 Esteve Valls hi féu obres de neteja.

SANT FELIU DE PALLEROLS,església parroquial. Retaule de Sant Isidre. El 1768 l’escultor Jaume Diví hi féu feines d’arranjament i de recol·locació.

SANT FELIU DE PALLEROLS, capella de la Mare de Déu del Roser. Datació: construït a finals del segle XVIII; daurat el 1799. Autoria: Dalmau Masseguer (retaule) i Isidre Ripoll (dauradura). Estat: destruït el 1936.
Com a dada precisa de la construcció del retaule només es compta amb un rebut de 450 lliures del 23 de setembre de 1794. En canvi, de la dauradura se sap que s’inicià el 18 de novembre de 1799, a càrrec del daurador Isidre Ripoll, originari d’Osor, amb un jornal de 7 sous i 6 diners mentre durés el seu treball. Els pagaments que es feren en aquest sentit s’allargaren fins al març de 1801.

SANT JOAN LES FONTS, església parroquial (vella). Retaule de l’altar major. Datació: 1753 o després; dauradura 1774. Autors: Jaume Diví i Jaume Escarpanter (escultors); Jacint Ferrussola (daurador). Estat: destruït el 1936.
El contracte entre els obrers i els escultors fou signat el 23 de març de 1753. Jaume Diví i Jaume Escarpanter es comprometeren a “fer y treballar lo retaula major de la dita parroquial iglésia de Sant Joan las Fonts, conformes y a thenor de la planta se ha fet, la qual de comú concentiment de las dos parts queda en mà y poder del magnífich doctor en drets Joseph Vila y Cols en la present vila de Olot populat, fent la mesa a thenor de la que se troba en lo altar major de la iglésia de Nre. Sra. de Altura de la present vila de Olot, lo secrari [= sagrari] gran treballant·lo de dins de talla ben feta, de mig relleu ab sa cornisa, amb un trono corresponent, ab dos àngels que tingan la custòdia, y que en las pilastras que passan al costat de la pastera principal, hi hage de passar la cornisa com si passàs dins la pastera, y que las figuras o imatges hagen de ser las matexas que són en la dita planta (...) ab lo benentès que Sant Jordi deu anar a cavall”. En correspondència, quedà estipulat que els dos escultors rebrien, per la seva feina, la quantitat de 850 lliures, que els serien pagades en tres parts (150 en el moment de la signatura del contracte, 350 quan s’acabés de posar la segona andana, i les 350 restants un cop el retaule fos acabat). La seva dauradura es va fer el 1774, a càrrec del daurador banyolí Jacint Ferrussola, pel preu de 1.200 lliures (aquest preu comprenia també daurar el tabernacle del Roser).

SANT JOAN LES FONTS, església parroquial (vella). Retaule de Sant Isidre. La confraria de Sant Isidre s'hi va establir el 1700. L'any 1732 es va fer el retaule del sant, el qual es va conservar fins a la seva destrucció el 1936. 

SANT PRIVAT D'EN BAS (la Vall d'en Bas), església parroquial. Retaule major. Datació: mitjans del segle XVIII; dauradura: al voltant de 1769. Autoria: desconegut pel que fa a l’escultura; la dauradura a càrrec de Jaume Basil i d’un altre pintor desconegut. Estat: destruït el 1936.
La dauradura s’havia encarregat al pintor olotí Jaume Basil, però la feina no agradà al rector de la parròquia, cridà un altre daurador (del que no se’n sap el nom) i es negà a pagar a Basil la part dels honoraris pel treball que aquest havia fet. El febrer de 1769 Basil havia aconseguit un decret del bisbe per tal que es constituís una comissió conciliatòria formada per un parell de representants de cada una de les dues parts, “sujetos por ambas partes nombrados para terminar amigablemente las differencias que se sucitaron entre dicho retor y suplicante por razón del dorar éste el retablo mayor de dicha parroquial iglesia de San Privat“. Basil havia triat Albert Vilar, mestre daurador de Figueres, i el seu fill gran Francesc Basil. Però el rector de Sant Privat dilatà expressament l’elecció dels que haurien de representar la seva part. Arribats al mes de març, Basil tornà a acudir al bisbat en defensa dels seus interessos. El 16 del mateix mes se li respongué que es donava al rector de Sant Privat un nou termini de 15 dies perquè nomenés els mestres que, amb els que havia nomenat Basil, haurien de taxar la feina feta i els materials consumits, i que si passat aquest nou termini les coses seguissin igual, es faria comissió al domer d'Olot Francesc Constans i a Blay de Trinxeria perquè nomenessin ells un mestre daurador, a costa del rector de Sant Privat. Fos com fos, al juny següent Basil pogué cobrar dels Obrers de Sant Privat 120 lliures barceloneses “y són a cumpliment de tots los treballs per mi de mon offici de pintor y dorador fets en lo retaule major de dita parroquial iglésia”, segons consignà l'artista en el rebut del pagament.

SANT PRIVAT D'EN BAS (la Vall d'en Bas), oratori del Mas Massegur. Datació: 1774. Autor: Jaume Diví, amb escultures de Pere Espinet i Coma. Estat: parcialment destruït el 1936. Actualment es troba recompost a partir de les parts preservades i els sants salvats, segons un projecte de l’arquitecte Josep Danés.

SANT SALVADOR DE BIANYA (la Vall de Bianya), ermita de Sant Ponç d'Aulina. Datació: 1704 o post. Autor: Josep Cortada. Estat: destruït el 1936.
Els pactes entre els obrers i l’escultor Josep Cortada per al retaule de Sant Ponç, van fer-se el 22 de febrer de 1704. Cortada havia de seguir la traça que ell mateix havia dissenyat. Les mides havien de ser de 17 pams i mig d’alçada i 13 pams i 3 canes d’amplària. Pel que fa a la imatgeria, n’hi havien d’anar quatre, “ço és, las tres de la primera andana novas, ço és en lo mitg la figura del gloriós sant Pons bisbe, a mà dreta la figura del gloriós sant Joseph ab lo Ninyo Jesús, y a mà esquerra lo gloriós sant Isidro; y a la segona andana una figura de Nostra Senyora que exhisteix y se troba en dita iglésia”. A més, Cortada quedava obligat a fer “las columpnas salamònicas segons la consuetut, thenor y modo del dit modello y trassa”. El retaule havia de quedar acabat el dia de Nadal. Cortada cobraria 20 dobles d’or, en tres terminis (6 a l’inici del retaule, 7 al cap de quatre mesos d’haver començat, i les 7 restants quan el retaule estigués acabat i instal·lat).

SANTA PAU, església parroquial. Altar major. L’única notícia és que el 19 de juny de 1741 es va demanar permís perquè diverses pensions de rendes que rebia l’església es poguessin destinar a pintar i daurar el retaule de l’altar majori i que el bisbe hi accedí.

SANTA PAU, Santuari dels Arcs. Datació: no hi ha coincidència entre els autors. Miquel Juanola el situa a finals del segle XVII, amb algunes millores o acabaments de principis del XVIII, però més modernament Mn. Constans el va definir com un “retaule plateresc” i Carme Sala el féu del segle XVI. No hi ha dubte que es tracta d’un retaule anterior al barroc. Ara bé, en el segle XVIII va ser objecte de diverses intervencions. El 1760 s’hi féu un cambril nou, en el que intervingueren l'escultor Jaume Diví i el daurador Pere Cantalozella, el qual hi esmerçà 1.500 pans d'or. Dos anys més tard, es reconstruïren les grades i taules de l’altar, a càrrec del mateix Diví i del daurador Esteve Vall. En les darreres dècades del segle XIX l’escriptor excursionista Ramon Arabia ens deixà aquesta valoració personal: “Lo retaule del altar major, en quinze requadros de grandor desigual, representa los misteris de goig, de dolor y de glòria; sens ésser una obra mestra, és digna d'esment".

SANTA PAU, capella particular del castell. Datació: al voltant de 1766. Autor: desconegut. Segons una làpida que hi havia a la sagristia de la capella, en aquell any es feren diverses reformes, entre elles un retaule: “En el año de 1766 (...) se hizo la sacristía, coro, el retablo y se doró todo, lo que se ofreció al mayor culto divino".

EL TORN (Sant Ferriol), santuari de Santa Maria del Collell. Retaule de Sant Pere i Sant Pau. Datació: al voltant de 1747. Autor: desconegut. Fou daurat per Jaume Basil, pintor i daurador d'Olot.

EL TORN (Sant Ferriol), santuari de Santa Maria del Collell. Retaule de Sant Miquel. Datació: al voltant de 1756. Autor: Andreu Escarpanter, d’Olot. Al cap de quatre anys fou daurat per Francesc Basil, pel preu de 80 lliures.

VALL DEL BAC (la Vall de Bianya), ermita de Santa Magdalena del Coll. Datació i autoria: es desconeixen. Estat: a començament dels anys trenta del segle passat va haver de ser desmuntat per haver-se danyat la teulada. El rector de la parròquia hi anà, el desmuntà i l’amagà en una pallissa de Porreres, cosa que el 1936 el salvà de ser destruït. Després de la guerra fou col·locat a l’ermita de Sant Miquel de la Torre, convertida en església provisional. L’any 1973 fou portat a Olot per evitar-ne l’espolí. En la fila principal hi ha les imatges de sant Esteve al mig, sant Pere a la dreta i sant Isidre a l’esquerra; en la superior hi ha la verge del Roser al centre, amb sant Domènec a la dreta i sant Antoni de Pàdua a l’esquerra; en el frontó, el Pare Etern. El 1729 es van fer daurar les grades, alçar el retaule i pìntar la perspectiva.


Cap comentari:

Publica un comentari