93. Un passeig per la història de les manufactures de la Garrotxa (1760-1800), de la mà de la Junta de Comerç de Barcelona

Escut de la Junta de Comerç de Barcelona

El 1760 va començar a funcionar la Junta Particular de Comerç de Barcelona. Els seus estatuts, aprovats tres anys més tard, establien com a finalitats de l’entitat tractar “de todos los negocios de comercio, agricultura y fábricas, y se darán todas las providencias económicas pertenecientes a su gobierno y adelantamiento”. Es deia “particular” perquè s’havia de supeditar a la Junta que hi havia a Madrid, la qual tenia caràcter de “general”. La formaven dotze membres (la majoria dels quals, comerciants) presidits per l’intendent general de Catalunya. Tot i que els afers de què s’ocupà no pararen de fer i desfer el camí entre Barcelona i Madrid (on tot s'havia de consultar), hi ha un sentir unànime en el parer que, mancada Catalunya d’institucions pròpies, la Junta sabé jugar un paper subsidiari rellevant, que fou significatiu en el camp econòmic, però sobretot en el dels ensenyaments artístics, tècnics i comercials. Si bé la Junta de Comerç de Barcelona perdurà formalment fins a 1847, aquí em referiré només a les seves relacions amb les nostres manufactures fins al límit cronològic de 1800.

Com no podia ser altrament (malgrat la Junta dir-se “de Barcelona”, el seu àmbit era tot Catalunya), la Garrotxa i la Junta varen franquejar-se sovint en aquestes quatre dècades del segle XVIII. Sobretot Olot, a on la Junta no sols s’interessà per la seva producció, sinó també per altres iniciatives, com l’Escola de Dibuix que s’hi obriria sota els seus auspicis. També foren freqüents les relacions amb Sant Feliu de Pallerols, on el tèxtil de la llana rutllava bé. En canvi fou molt més espaiada la comunicació amb els municipis de Tortellà i de Montagut, esporàdica la que mantingué amb Besalú, Argelaguer i Sant Cristòfol de les Planes, i, que jo sàpiga, inexistent a la pràctica amb la resta dels pobles de la comarca. Del desenvolupament de les manufactures garrotxines en el darrer terç del segle XVIII se n’ha traçat, sovint, un esquema simplificat, basat en estadístiques ascendents i amb la posada del focus d’atenció en les noves manufactures del cotó (gènere de punt i indianes). La documentació de la Junta de Comerç en les seves relacions amb la Garrotxa ens fa recordatori de la complexitat del tramat econòmic de la comarca i de la limitació que suposaria fer abstracció dels seus vessants polítics, organitzatius i socials.

El fragment dels estatuts de la Junta de Comerç que he esmentat al principi li assenyalava una dualitat en els seus objectius. Per una banda, el “govern” i per l’altra el “progrés” del comerç, l’agricultura i les fàbriques de Catalunya, o dit d’altra manera, intervenir en la tríada d’agricultura, manufactures i comerç i, a la vegada, promoure’n la seva modernització i expansió. Pel que fa a la primera acció, la governació, el paper de la Junta es mogué, al menys en les primeres dècades, dins d’un paper conservador, amatent al manteniment del vell esperit gremial com a garantia de qualitat. Sembla que en aquells moments pocs discutien el paper dels gremis. L’economista Francesc Romà i Rossell els defensava en un opuscle publicat el 1766, ja que garantien –deia– la qualitat de les manufactures, col·laboraven en la vida social de les poblacions, ajudaven al govern i resultaven d’utilitat sense generar cap perjudici. Una de les primeres feines de la Junta fou exigir i recollir l’actualització de les ordinacions dels gremis d’arreu del país, centrats en els dos que més interès li suscitaven, els dels paraires i els dels teixidors. No deu ser casualitat que el gremi olotí dels teixidors, sota la protecció del Sant Esperit, el 1762 estiguessin refent les seves ordinacions i que els paraires, sota l’advocació de Sant Esteve, en fessin de noves el 1763, tot i que ja en tenien unes que tot just venien de 1752. A Sant Feliu de Pallerols, el gremi de paraires i teixidors n’aprovà el 1766. La Junta s’interessà també per d’altres manufactures amb presència a la Garrotxa, com ara la de la pell i la del paper, però en la documentació de la Junta, no apareix cap afer relacionat directament amb les adoberies olotines ni amb els molins paperers de Sant Joan les Fonts i de Sant Cristòfol de les Planes (em refereixo sempre al segle XVIII), llevat de la seva inclusió ocasional en informes o textos estadístics de caràcter general.

Per a la vigilància local del compliment d’aquestes ordinacions i del correcte ajustament de les fàbriques i productes al que s’hi establia, la Junta de Comerç tenia escampats pel territori català els veedors o inspectors. N’hi havia dos a cada lloc (amb els seus substituts), un per al gremi de teixidors i un altre per al dels paraires, però només n’hi havia a les poblacions amb un mínim de producció tèxtil i, si això no passava, els paraires dels llocs petits s’havien de traslladar a la població més propera on sí que n’hi haguessin, a fer-hi validar les seves peces. A la Garrotxa els trobem amb suficient continuïtat a Olot i a Sant Feliu de Pallerols. Entre els noms d’olotins que he pogut recollir, deixant de banda els substituts, hi ha els de Joan Coll (1770), Miquel Sala (1770), Miquel Mas (1771, 1772), Mateu Andreu (1771), Josep Armengol (1777), Sebastià Ortet (1777, 1782), Fèlix Casals i Marunys (1789) i Anton (o Magí) Balat (1789). A Sant Feliu de Pallerols deurien instituir-se el 1770, promoguts pel paraire Josep Bach. La Junta s’hi va posar en contacte perquè abans l’informés de quants paraires i teixidors de llana hi havia, quants n’eren mestres, quins gèneres fabricaven, i també s’interessà per a saber quants paraires hi havia a les poblacions d’Amer, Rupit i Sant Esteve d’en Bas, possiblement en vistes a integrar-les a la jurisdicció dels veedors de Sant Feliu.

També hi havia veedors a Montagut i a Tortellà, però la seva presència sembla diluir-se a mida que avancen els anys, potser perquè l’embalum de la seva producció tèxtil (en aquests moments estem parlant de la llana) seria massa minsa. El 1769 la Junta va manifestar els seus dubtes sobre la idoneïtat de Joan Blanch com a veedor teixidor de Montagut, “por mantener actualmente taberna”. Cap a finals de 1772 la Junta rebé una denúncia del paraire Miquel Casas contra la poca fidelitat dels veedors de Montagut i s’ordenà al veedor paraire d’Olot que, assistit per un notari, hi anés amb l’encàrrec que “reconosca y examine los paños fabricados y dispuestos a fabricar que halle en las fabricas del citado lugar de Montagut”. El resultat fou decebedor: Esteve Domènech, veedor paraire, feia poc que havia enviat draps a Barcelona i ara només tenia en marxa unes teles que eren a Besalú, mentre que el veedor teixidor, Joan Mias, tenia el teler parat; dels 18 restants que se suposava que tenien telers a Montagut (entre ells, el mestre de minyons, Jaume Pujol), 10 estaven inactius, dos no feia gaire que havien donat sortida al que tenien i només els sis restants foren trobats treballant alguna peça. De nou, a primers de 1773 els veedors de Montagut tornaren a ser denunciats a la Junta per no complir amb les seves obligacions. El 1782 els paraires tant de Tortellà com de Montagut foren requerits per la Junta a declarar “quantos maestros componen el gremio de pelayres de esa villa, quantos telares tienen corrientes sus individuos, qué calidad de ropas trabaxan y qué número de piesas hacen annualmente".

Pel que fa a Besalú, diria que no va arribar a tenir-ne. Ho intentaren el 1779 els de la confraria de Sant Joan, però la Junta els demanà que justifiquessin el nombre de telers que tenia la vila i que, mentrestant, “acudan a los vehedores del pueblo más inmediato en donde huviere gremio para la avilitación” dels draps que s’hi obraven. El 1781 el paraire Bernat Molleras i el teixidor Josep Santaló sol·licitaren a la Junta ser nomenats veedors, però després de tornar a demanar-los dades sobre l’activitat tèxtil de la vila, la resposta fou la mateixa: a Besalú hi havia massa pocs telers en funcionament. A Argelaguer, el 1789 Pere Turrós i altres paraires i teixidors del lloc també demanaren la creació de veedors, però la Junta es mantingué en el seu criteri i primer de tot va voler saber, amb números a la mà, la realitat manufacturera del poble.

A instàncies de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1769 van sortir les “Ordenanzas que el rey nuestro señor, que Dios guarde, manda observen los fabricantes de todas clases y bayetas finas del Principado”, en les que, en els capítols 21 a 25, es definien amb claredat les atribucions dels veedors. Cada poble havia d’enviar una mostra o patró dels draps que s’hi feien, les quals, un cop aprovades per la Junta, servirien en les inspeccions periòdiques que els veedors havien de fer a les fàbriques, per a comprovar que els seus gèneres fossin d’idèntica qualitat a la de les mostres. Un cop verificat això, la peça havia de ser segellada pel veedor, el qual, per aquesta feina, cobraria un petit honorari del fabricant. L’obligació d’enviar aquestes “muestras o patrones de cada classe de paño que alli se fabricare” la va recordar la Junta als gremis de paraires d’Olot, Montagut i Tortellà el 10 de novembre de 1770. Olot les va enviar el 26 del mateix mes i Tortellà el 2 de desembre, mentre que Montagut no ho féu fins a finals d’any, amb l’excusa de ser “por falta de correo de ésta a la villa de Olot, como también por no haver encontrado de la qualitá”. No sé si serien les mateixes mostres o unes altres, però el 1773 la Junta digué als d’Olot que una part de les mostres eren satisfactòries i podien passar-les a recollir, però que n’hi havia d’altres que no tenien la qualitat deguda i s’havien de tornar a enviar “sin pérdida de tiempo de manera que no tengan defecto alguno”. De nou el 1786 la Junta demanà a Olot –també a d’altres poblacions de Catalunya– que enviessin “una muestra de todas las ropas que se trabaxan en esas fábricas de lana para inteligencia de la mencionada Real Junta”. Tenim un exemple d’aquesta funció de vigilància. És una certificació de 1789, per la qual els veedors d’Olot acreditaren “com Sebastià Ortet, teixidor de dita vila, com nos a presentat un paño 18è blanch de 30 rs., lo qual paño hera ben texit y ben ordenat com nos demana la Real Junta de Comers de Barcelona y lo qual paño se nos presenta y tenim aprovat...”. A més d’aquestes funcions rutinàries d’inspecció, era també competència dels veedors vigilar qualsevol incompliment del que preveien les ordinacions dels gremis o les normes generals. El 1770 els veedors d’Olot alertaren la Junta sobre els abusos que hi havia “en essa villa de teñir los paños blancos en diferentes colores, siguiéndose de ello los prejuhicios que son visibles”. La Junta determinà “que por ahora se permite solamente tinar los paños en blanco de los colores de grana, amarillo, ante, verde, granze, morada y colorado con brasil, y ningún otro”. La Junta també trobà inadmissible el que feien els paraires de Tortellà, d’allargar més de quatre pams del que estava permès “las piessas de paños que se fabrican en esta villa y se remiten a la de Olot para los últimos aparejos”, una pràctica que, entenc, suposava un frau a les taxes d’habilitació, perquè feien més peça amb el mateix preu.

Els veedors es mudaven cada any. Cada un dels dos gremis del lloc remetien a la Junta una terna, de la qual en triarien el veedor i el seu substitut. Però no sempre les coses anaven de manera fluïda. El 1770 en una de les ternes d’Olot es veu que s’hi havien inclòs individus de poca experiència, amb l’excusa que tots els agremiats havien de passar pel càrrec. La Junta ordenà al gremi de teixidors “que forme terna para nuevos vehedores, de aquellos sugetos que concidere más a propósito para dicho empleo, el que no debe precisamente turnar entre todos sus individuos, sino que ha de recaher en sugetos que sepan desempeñarlo”. En aquell mateix any, la Junta denuncià la resistència dels teixidors de Sant Feliu de Pallerols a fer les propostes de veedors i els urgí a fer-ho, “bajo la pena de 25 ll. que se exixirán [=exigirán] de sus bienes propios, aplicadores según reales órdenes”. Segons la versió dels de Sant Feliu, ells sí que haurien fet la tramesa de la terna, però ves que no s’hagués perdut pel camí. Fos com fos, no els costà de fer-ne una nova tramesa. El 1796 tant els gremis d’Olot com els de Sant Feliu van ser advertits per la Junta que “no haviendo embiado Vms. nota con respeto al nombramiento de vehedores de fábricas para el año en que estamos, observándose algunos abusos en ellas, conbendria que, a la mayor brevedad, me la remitan”. En honor a la gent d’aquí, cal dir que no eren sols, l’avís de la Junta s’envià també a d’altres 24 poblacions catalanes més.

Llibre del Gremi de Paraires d'Olot (ACGAX)

Com que a ningú no li agrada que de fora de casa vinguin a ficar el nas en les coses pròpies i que li controlin el que fa, davant de previsibles reaccions irades per part d’algun fabricant davant d’algun veedor, aquests podien comptar amb la força de l’autoritat del batlle, com a representant ordinari de la justícia que era. El 1773 un teixidor de Montagut, Pere Pinti, es negà a què els veedors li revisessin els telers i peces obrades; la Junta els instà a fer la seva feina, “y que en caso de que las justicias recistiesen a darles asistencia como se les manda (…), formen certificación de ello y la remitan”. El 1775 els prohoms del gremi olotí dels teixidors acudiren a la Junta perquè instessin el batlle a procurar-los “el aucilio correspondiente para hacer cumplir a los texedores renientes las ordenanzas mandadas observar en lo respectivo a su oficio”. Els veedors, a més, tenien capacitat sancionadora, podien posar multes per valor de 100 rals d’ardit (50 lliures), que era força diner. En quests casos, la Junta feia costat als veedors, com ho féu saber, el 1782, a Sebastià Ortet d’Olot, la vegada que va haver de multar Miquel Rovira per haver-se-li trobat una faixa de drap sense habilitar: “y si el interesado se propasase con Vm convendrá que remita testimonio, para tomar la providencia que ponga a Vm en seguridad y a dicho Rovira le contenga en el debido respeto y obediencia”. El suport de la Junta no era pas desinteressat, ja que de la multa se’n feien tres parts iguals. Una se la quedava el veedor actuant i les altres dues s’enviaven a Barcelona perquè la Junta se’n quedés una part i passés la tercera a la Junta General de Madrid. No tenir present aquesta distribució provocà un conflicte entre la Junta i el mateix veedor Sebastià Ortet, quan, en aquell mateix any, va decidir rebaixar una multa. Resulta que el paraire Magí Ortinez, d’Igualada, havia venut a alguns olotins draps que no portaven l’habilitació. Ortet el va sancionar, però els de la Junta van quedar parats quan, en lloc de les 33 lliures, 6 sous i 8 diners (dues terceres parts de 50 lliures), en reberen la meitat, i és que els veedors olotins li n’havien perdonat una tercera part. La Junta avisà que res de res de minvar les multes, perquè al final era ella la que en resultava perjudicada en els seus ingressos: “las multas se han de cobrar precisamente según están inpuestas en las ordenanzas, sin ser lícito ni permitido a los veedores hacer ni consentir en que se haga gracia alguna, pues de lo contrario serán responsables de su reintegro”. A vegades eren els gremis els que instaven la Junta a emprendre accions contra els que no complien la normativa.

Un aspecte important de l’organització gremial era el control de l’accés a la professió. En les manufactures tradicionals, l’exercici de l’activitat no era lliure, sinó que requeria superar uns graus establerts per cada gremi. Era una forma d’assegurar el pas per una època d’aprenentatge, però a ningú no se li escapa que també era una manera de limitar la competència i d’autoprotegir les expectatives de negoci. El 1770 el gremi de teixidors d’Olot denuncià a la Junta de Comerç que els paraires els pressionaven perquè fessin mestre a Joan Sala, “no obstante de no haver estado tres años aprendiz”. Els teixidors adduïen que les seves ordinacions no contemplaven cap excepció i la Junta els donà la raó. El 1774, per algun motiu que no sé dir, el gremi de paraires es féu el remís a l’hora d’atorgar a Pere Costa la condició de mestre. Va presentar un recurs a la Junta perquè intercedís a favor seu i li fos concedit el mestratge –previ examen i pagament de drets– atès que tenia una botiga oberta al públic des de feia quatre anys, però, potser per aquesta mateixa il·legalitat de tenir botiga sense ser-ne mestre, la Junta ho desestimà. Hi insistí el 1777 i, per fi el 1778 aconseguí que la Junta, ara sí, ordenés al gremi de paraires d’Olot la concessió, previ examen, del mestratge i admissió al gremi. A Sant Feliu de Pallerols, el 1787 el sobreposat de la confraria de paraires, Domingo Marmiña, envià un memorial a la Junta per demanar-los que “se quemen las perxas y cardas a Benito Bertrán y a Juan Gurt”, perquè tot i que deien que havien passat els exàmens, hi havia bastants dubtes sobre la netedat amb què ho havien fet. Hagueren de pagar els endarreriments i passar de nou les proves de mestre. El 1794 el mateix gremi de Sant Feliu de Pallerols denuncià a la Junta “a Antonio Donay, que ha exercido el oficio de sastre y tiene fábrica de ropas,encubriendo abusos".

Les noves ordinacions generals de 1769 a què abans m’he referit, instades per la Junta de Comerç de Barcelona, van permetre reglar unes vies d’obertura que fessin compatibles la perpetuació de l’estructura gremial amb la reorganització i noves dimensions de les anomenades “fàbriques”. En el primer capítol es permetia que qualsevol mestre, reconegut com a tal en qualsevol de les organitzacions gremials dedicades a la manufactura drapera (fos paraire, teixidor de llana, tondosaire, cardador o tintorer) podia tenir fàbrica de draps, sempre i quan disposés dels treballadors adequats per a cada un dels passos de la producció. Per dues cèdules de 1779 i 1784, es disposà que les dones i les nenes no fossin excloses dels treballs manufactures, sinó que poguessin ocupar qualssevol treballs “compatibles con el decoro y fuerzas de su sexo”. També el 1784 se suprimí l’impediment que tenien els fills il·legítims de poder exercir determinats oficis i arts. Aquesta legislació va ser invocada per la Junta el 1788, quan el gremi de paraires d’Olot es queixà que “algunos, sin ser graduados en maestros, exercían con libertad el tal oficio, en formal contravención de las constituciones y ordenanzas, con mal ejemplo y conocida decadencia del citado gremio” i que, havent demanat auxili al batlle perquè actués contra aquells que exercien sense tenir-ne el mestratge, no els havia volgut ajudar. Per tota resposta, la Junta acordà “remitir a V. Ms. un ejemplar de las ordenanzas de paños de 15 de enero de 1769, para que V. Ms. las observen y hagan observar puntualmente”. Semblantment passà el 1796, quan un grup de paraires de Sant Feliu de Pallerols pretengué tenir l’exclusiva o monopoli d’una fàbrica d’estam que havien engegat en la població; la Junta els deixà clar que “no apoyará solicitud alguna por la qual se busque a concentrar en cierto número de personas esta fábrica y venta de estambres, que entiende han de ser a todas facultativas”. També s’hi va remetre el 1800, a rel de la queixa dels paraires del mateix lloc, que denunciaven que a la vila es feia “fabricación de paños y de otros texidos por sugetos no agremiados de maestros en la confraria”. La Junta ho desestimà i els recordà que des de 1769 es podia dedicar a fabricar draps “todo maestro aprobado de pelayre, de texedor de lana, tundidor, cardador o de tintorero”. A l’any següent reaparegué la qüestió, amb la queixa de Jacint Gurt, de la mateixa vila, i de Jacint Viñeta i socis de Sant Cristòfol de les Planes, contra el gremi de paraires de Sant Feliu, que volia impedir-los la fabricació de teixits. La resposta que en coneixem de la Junta són les ordres donades al gremi perquè aturessin qualsevol actuació en contra d’aquests fabricants. Aquesta obertura de la carcassa gremial ens ajuda a entendre millor el creixement de les societats o companyies fabrils i comercials que es constituïren a la Garrotxa, i de forma particular a Olot, durant les darreres dècades del segle XVIII i que ben aviat podran fer el pas a una nova manufactura, que trencarà motlles, la del cotó.

La funció inspectora de la Junta de Comerç sobre el territori, ens ha legat una sèrie d’estadístiques i informes sobre les manufactures catalanes en la segona meitat del segle XVIII, que difícilment haguéssim tingut sense aquesta tutela. Si bé podem dubtar de l’exactitud d’algunes de les dades que s’hi inclouen (l’olotí Pau Caralt, en un dels informes, diu que no és tan minuciós com se li havia demanat, “però he fet lo que he sebut”), en el seu conjunt resulten útils per a defugir les generalitzacions i les vaguetats. Pel que fa a la Garrotxa, la major part de les dades que ens proporcionen han estat publicades i, per tant, aquí només faig menció de tres informes enviats des d’Olot a la Junta, dels que només se n’ha fet ús de forma parcial. El primer és del 24 de març de 1764, elaborat pel mencionat Pau Caralt i Bové, negociant; el segon –el més complet– el signa el 17 d’abril del mateix any Miquel de Vidueyros i Roldan, que era l’administrador de la duana d’Olot; i el tercer és del 9 de febrer de 1765, rubricat pels regidors de la vila. Tots tres informes responen a un qüestionari previ de la Junta (en algun cas, a instàncies de la Junta Central de Madrid) sobre la fabricació local de draps, l’existència o no d’organització gremial, la llana que s’hi usava i el seu preu, els jornals dels operaris, la filatura, els aparells i les operacions més comunes que s’hi feien i, finalment, les mesures que convindrien per a assegurar-ne el seu futur. Vegem alguns exemples de la informació que ens aporten sobre les manufactures olotines, començant per la complexitat de persones que treballaven en el procés del tèxtil. Diu Vidueyros: “Se necesita de operarios, para batir la lana con la barra y emborronar, un hombre, otro para emborrarla, tres para cardarla, nuebe hilanderas, tres gavinadores, dos retorcedores y un urdidor. Para el telar se necesita, dos para tejer y uno para hazer cañones, esto se entiende para cada pieza de paño de tiro de quinze a diez y seis ramos”; però aquí no s’acaben les operacions, perquè després vénen “esborrar”, “molinar”, perxar, abaixar, estricar i premsar, totes amb els seus corresponents operaris i sous, que Vidueyros ens detalla amb precisió. Aquest mateix ens explica el procés inicial que segueix la llana: “Las lanas se sortean primero, escoguiendo del bello las calidades competentes, para cada calidad de paño, siendo la de mejor calidad y finor los escanales y cuello. Después se limpian con agua caliente que no llegue a bullir, dentro de unos cozios de madera para hazer saltar la churia o suarda. Luego en canastas se mete al río en agua corriente, meniándola fuerte con las manos hasta que ven que queda limpia de la suarda y blanca, la que después se tiende al sol para secarse”. Per la seva banda, Pau Caralt recalcava els esforços dels olotins per tirar endavant les manufactures sense ajudes externes: les premses per a deixar els draps impecables “no están construhidas con los aparatos y conveniencias que se hallan en las fábricas validas con la protección real, solo proviene de las pocas fuerzas y caudales de que se ven faltos los fabricantes de este terreno".

Sobre la protecció reial d’algunes fàbriques que ara s’ha esmentat, es tractava d’una concessió a determinats establiments que havien demostrat una bona qualitat en els seus productes o la incorporació d’innovacions tècniques, per la qual, a més, es podia gaudir de certes exempcions tributàries. A Olot hi havia una casa amb títol de fabricant reial, la de tisores de tondre de la família Planas, atorgat en un llunyà 1739. El 1783 els importants fabricants olotins Lluís i Josep Bastons, pare i fill, després d’enumerar els seus mèrits en els avenços de les manufactures olotines, demanaren com a premi a la monarquia, a través de la Junta, que el cotó que necessitava una de les seves fàbriques, la de mussolines, pogués entrar de l’estranger lliure de drets; que aquestes mussolines poguessin vendre’s arreu de l’estat sense pagar drets de portes, i un darrer favor de tipus més personal, el poder usar d’espasa i armes per a la seva seguretat en els viatges. No se’n sortiren, perquè hi havia d’altres fàbriques de mussolines i no es podien fer distincions i, pel que fa a l’ús d’espasa i armes, vingué a dir-se’ls que els havien donat una bona idea, i que a partir d’ara ho autoritzarien a qualsevol fabricant català que disposés de vint telers actius de qualsevol gènere de cotó. Temps després, el 1803, Francesc Salgas i Rafel Ortet, socis en una companyia olotina de tint, sol·licitaren a la Junta la gràcia de títol reial, atès que tintaven el cotó amb una perfecció comparable als tints estrangers. Tot i els informes satisfactoris del batlle i de l’ajuntament d’Olot, la Junta acordà no donar-hi suport, perquè “no puede desentenderse que otros antes que él han establecido aquí, con buen éxito, este tinte” i per tant “no tiene ya el mérito de nueva esta industria”. Però en la seva resposta, la Junta apuntava cap a unes noves perspectives de formació tècnica, quan avisava als d’Olot que les manufactures havien de pujar al carro dels nous coneixements científics, que s’estava a punt de crear a Barcelona una Escola de Química, i que “con la propagación de los conocimientos chímicos serán comunes este y otros tintes, que hasta ahora se han mirado como resulta de combinaciones de gran mérito".

L'anterior consideració ens apunta alt: no es podia seguir vivint d’un aprenentatge transmès mimèticament de mestres tintorers a aprenents, sinó que calia basar la professionalitat en el coneixement i en una tècnica sustentada per aquell. Estaven preparades les manufactures olotines d’aquell moment per a fer aquest salt? La resposta, per la complexitat de la realitat, ha de ser dual. Quan les manufactures no tenien prou sortida, d’entrada ningú no qüestionava la bondat del productes, sinó que se cercaven culpables en el propi entorn o fora de les fronteres. Recordem que en aquells tres informes de 1764-1765 sobre les manufactures olotines, a la darrera pregunta es demanava per les causes d’una possible decadència de les fàbriques. Miquel de Vidueyros ho atribuí als mals temps en general i als drets que gravaven la llana, però també a la poca professionalitat d’alguns fabricants sense escrúpols que feien mal a tot el col·lectiu, “pues es un exceso las trampas que se hazen y minoran la ropa que es buena, y la hazen inferior sacando los ilos de su centro, y después con una especie de tierra que tienen la embratan [embruten] y después sucede que, en mojándose se buelve dicha ropa como una red”, trampes de les que també es queixava Pau Caralt en el seu informe. Una altra pràctica, denunciada en un escrit de 1770, consistia a portar a Olot draps sense tintar fets a Camprodon o a Vilallonga, i un cop aquí donar-los el color. Com que el color no es donava a la llana directament, sinó al teixit, aquests colors afegits no tenien “permanencia ninguna, en grave perjuicio del público y totalmente contrario a las ordenanzas de la Real Junta, en tanto que las tiendas ya no gastan quasi otros, y no gastan los paños fabricados a Olot, por tener algún más precio, por tenyirlos estos pelayres en lana y como previenen las ordenanzas, y que tienen mayor coste”. Però després la decadència seria atribuïda al contraban, que qui més qui menys tothom practicava en una comarca a tocar de la ratlla de França. És del 1790 un informe elaborat pel comerciant de Barcelona i Cadis Agustí Miret, proposant diverses mesures per a millorar les fàbriques catalanes. En la seva anàlisi prèvia dels vicis que aquestes presentaven, inclogué que “a más de aquellos errores, se hallan los fabricantes de Cataluña, y particularmente los de la Serdaña, Olot y otros recintos, con otro no menos grave y algo más difícil de remedio que los ya propuestos, qual es el cebo de las introducciones fraudulentas de medias de seda, estambre y algodón”. Entre els papers de la Junta hi ha un full de gran format, amb el pla que proposava el fabricant olotí Josep Bastons de construcció a Barcelona d’un magatzem central on es controlessin les mercaderies i el contraban que venia de França.

Tot això no vol pas dir que hi hagués immobilisme a les manufactures d’Olot i de la Garrotxa. És cert que els gremis patien de conservadorisme i d’estar més pendents a l’autodefensa que no pas a una visió del seu ofici amb perspectiva àmplia, però això afectava només una part de la població, perquè els botiguers i comerciants tenien un esperit més obert. La irrupció del cotó en gran escala a Catalunya i el paper destacat que des de 1774 tingué Olot –i de retruc la comarca– en el gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i la seva més limitada extensió cap a les indianes, fa pensar que sí, que les manufactures olotines eren capaces de reinventar-se, amb l’avantatge que el tèxtil del cotó, per ser nou, no estava sota control gremial. El nombre de “mitgers” (la denominació amb què foren reconeguts els operaris d’aquesta nova activitat) va créixer a marxes forçades, encarnats sobretot en el jovent, que trobà en aquest ram una ocasió per a guanyar-se la vida. I si la Junta demanava una major formació dels operaris de les fàbriques, Olot hi respongué amb la creació, el 1783, de l’Escola de Dibuix, assessorada precisament per aquest mateix organisme, una escola pensada sobretot per al disseny de les indianes, però que s’ocupà també d'altres oficis, com el disseny de fusteria decorativa. La documentació de la interacció entre l’Escola i la Junta de Comerç de Barcelona ha estat publicada en la seva integritat i, per tant, ara no m’hi estenc. En aquest esperit d’innovació i creació, cal tenir present que si el gènere de punt de cotó a màquina pogué gaudir de creixement, fou perquè els manyans olotins saberen copiar amb perfecció un telers de gènere de punt d’origen francès portat a la vila per immigrants del Llenguadoc i vés a saber si hi feren alguna modificació i tot. A part d’això, també hem de recordar la presència a Olot, entre els anys més o menys de 1787-1794, del piemontès Joan Domingo Vittone. El 1794 es posà en contacte amb la Junta perquè li avalessin tres invents que deia haver ideat: un molí fariner que no precisava ni d’aigua ni de vent, una màquina per a filar cotó que qualsevol podia fer anar, i una màquina per a cardar el cotó amb un mecanisme de rellotgeria. Vittone demanava prerrogatives per a aquestes seves invencions, però tot i que se li insistí, no s’aconseguí que es traslladés a Barcelona a exposar el funcionament dels seus invents davant de la Junta de Comerç.

La promoció i modernització de la indústria i el comerç era el segon dels objectius fundacionals de la Junta de Comerç de Barcelona. Quan es produí l’entrada i expansió del gènere de punt de cotó fet amb màquina, s’hi interessà de seguida. Les primeres notícies que els arribaren, el 1773, venien de Puigcerdà, però aviat se’ls creuaren altres veus que avisaven que aquest nou ram també era present a Olot (1774), on no trigarien gaire a constatar que hi havia “muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón”. Del seguiment que féu la Junta dels orígens d’aquesta indústria a Puigcerdà i a Olot n’he parlat en una altra ocasió i no en faig ara repetició. A Catalunya feia temps que arribava cotó per a les fàbriques d’indianes, que venia ja filat de fora. Ara, l’ús més ampli d’aquesta matèria primera esperonà, a mitjans dels anys seixanta, l’establiment de filatures en el Principat, consolidades amb la creació, el 1772, de la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona. Pel que fa a Olot, la primera notícia ens la dóna la Junta el 1775 –a un any escàs d’haver-s’hi introduït la nova indústria–, quan en una resposta sobre la filatura de cotó que promovia el mossèn rector de Vilamajor, se’ns diu que a Olot “nos han asegurado exceden de cien telares los que hay corrientes de medias de algodón, y que hacen ilar algodón de América por su propia cuenta”. Es tractava de filatura manual. La seva mecanització encara tardà uns anys a arribar, però és interessant constatar que en aquell mateix 1775 un olotí, Jaume Ordeix, ja manifestava a la Junta que tenia ideada –només ideada– una màquina per a filar cotó, de la qual no se’n tornen a trobar notícies. Amb caràcter general, les màquines de filar arribarien al voltant de 1790 i, pel que fa a Olot, no seria fins a 1792, amb una especial menció del 1793 quan, per uns pocs mesos, s’hi instal·laren les primeres màquines de filar water-frame de tot Catalunya.

Relacionat amb el cotó i el seu tintatge vermell (de llarga tradició olotina per allò de les barretines) hi hagué l’intent, el 1793, de crear a Catalunya una fàbrica del que en deien “casquetes morunos”, amb la finalitat de fer-ne exportació al sud i al llevant de la Mediterrània. Un dels llocs als que la Junta de Comerç demanà informes fou a Olot, “en atención a lo extendido de aquellas fábricas en medias y gorros”. Per a aquesta fàbrica es va mirar si calia fer venir algun expert estranger, però a la Junta li semblà innecessari, perquè s’hi podia destinar algun dels operaris de les fàbriques catalanes, com demostraven tres gorres musulmans fetes a Olot que, comparades amb una feta a Tunis, quedà clara “la facilidad con que se trabajarían y se hirian perficionando aquí sin intervención ni ausilio extranjero”. El tema no reapareix fins al desembre de 1801. Ara es tractava d’enviar algú d’Olot a la ciutat de Paterna, al País Valencià, on hi havia una fàbrica reial de gorres musulmans, per tal que fes l’aprenentatge i, de retorn, pogués obrir un establiment d’aquesta mena a la seva població d’origen. El seleccionat fou Jaume Costa, de qui al mes de maig de 1802 s’afirmava haver-se instruït “en la construcción de gorros musulmanes completamente”. Retornat a Olot, al novembre demanà una sèrie de condicions per a establir-hi la fàbrica, entre elles un local al gran edifici sense ús de l’Hospici, l’exclusiva de la seva fàbrica durant vuit anys, i el títol de fabricant reial. La iniciativa topà amb certes desavinences amb els altres paraires olotins i acabà en un estrepitós fracàs.

Acabo amb dos apunts breus que situen la relació entre Olot i la Junta de Comerç no pas a la Garrotxa, sinó a la ciutat comtal. Allí la Junta tenia oberta la seva pròpia Escola de Dibuix, i l’olotí Jaume Tresserra el 1789 demanà de ser admès a les oposicions de la classe d’Arquitectura; el seu nom s’ha preservat, perquè la Junta li demanà “explique a qual de las tres clases de Arquitectura quiere Vm. oponerse, a la primera, segunda o tersera, pues no puede aspirar más que a una”. Finalment, en aquest marc de les escoles creades per la Junta a Barcelona, i encara que sigui dels inicis del segle XIX, no puc deixar de fer esment de l’olotí Francesc Serra i Ginesta, introductor de la taquigrafia a Catalunya, una matèria que la Junta incorporà el 1805 als seus ensenyaments, i en confià la docència al nostre compatrici, que l’exercí fins a la seva mort, el 1836.

91. Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.

La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona

A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.

85. La cera, les lluminàries i el "tablado" de les Quaranta Hores

Esquema del "tablado" per a les Quaranta Hores de Rafel Bassols, amb el lloc dels ciris

Foc! A la matinada d'una nit de desembre de 1763 es va calar foc a l’església del Tercer Orde dels caputxins d'Olot, annexa al convent. Va cremar el retaule i part de la construcció de més a tocar. L’endemà mateix alguns devots varen aportar objectes per substituir els que el foc s’havia endut, com ara mossèn Joan Ferrussola que féu donació de dotze canelobres daurats per a l’altar. I ves que no hagués estat, tal volta, la profusió de llumeners, habituals en els llocs de culte, la causant del desastre. Potser per això, pocs mesos després de la desgràcia ocorreguda als caputxins, la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d'Olot es va mostrar reticent als desitjos de la Confraria de Sant Esteve, de posar ciris al retaule major de l’església parroquial per a il·luminar la imatge del sant patró. El juny de 1764, la Comunitat va dir-los que això podia resultar perillós i que “per hara [= ara], no·s pot concedir ni se concedeix lloch a collocació de ciris en lo referit retaula en número major de dos”. L’incendi del retaule dels caputxins d'Olot no era pas un cas aïllat, se n’havien donat d'altres, i alguns dels que havien passat a Madrid motivaren que Carles III manés el 1777 que, per tal de “poner término a los lastimosos exemplares de incendios repetidos en los sagrados templos, por lo frágil y combustible de las materias de que se componen los retablos”, s'evités en endavant “emplear maderas, especialmente en los retablos y adornos de los altares” per estalviar-se “gran parte del riesgo de los incendios, mayormente si se reduxere el número de luces a lo que pide el decoro del templo".

A les esglésies, capelles i santuaris es feia un ús continuat de la cera. L’església catòlica utilitzava de forma ordinària els ciris en les misses, en l’administració dels sagraments (en el del baptisme es dóna un ciri encès a qui es bateja), en les processons i rogatives, en el culte als sants i en determinades dates del calendari litúrgic, una de les quals, el 2 de febrer, porta precisament el nom de "la Candelera". Però hi havia moments en què els ciris desbordaven la simple necessitat de llum o d'expressar cert ritus i es convertien en un element que buscava enlluernar –mai millor dit– a base d'omplir algun altar o capella de ciris i més ciris. En una societat acostumada a conviure amb hores de llum apagada a la posta del sol i amb l'obscuritat de la nit, el muntatge d’una lluminària que omplia l’interior de les esglésies (habitualment fosques) amb una barreja de llum càlida i d'olor de cera, convertia la simple utilitat dels ciris en una demostració de riquesa, d'aparatositat i de solemnitat, no exempta d'un cert misticisme.

 

L'arribada d'algú a la vida suposava d’immediat el seu bateig a l’església. Tot i la importància del naixement, el ritus del baptisme (en el transcurs del qual es posa un ciri encès a mans del nounat) no era cap cerimònia rellevant. La mort, en canvi, mereixia una major pluralitat en el seu cerimonial, en funció de les possibilitats econòmiques de la família. Hi podien anar més o menys capellans, tocar o no les campanes, fer-hi majors o menors sufragis, absoltes i resos… i gastar-hi més o menys ciris. Les partides dels llibres d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d'Olot ho anoten com una cosa excepcional: “posaren quatre atxes”, s’indica en la partida de defunció del llicenciat Domingo Mir i March (1735); “ab dotse atxas rojas y sis siris de lliura”, figura en la de mossèn Antoni Parrinet (1736); “sis atxes”, es diu en la del doctor en medicina Josep Marcillo (1737); “dotxe atxas y vuit ciris” en les honres fúnebres del doctor en drets Manuel Morató i Cortada (1738), i fins a “dotse atxas y altres tants ciris de lliura” que surten en la partida de defunció de Josep de Trinxeria (1736). Però era a rel de la mort de la reialesa quan apareix la desmesura en l’ús dels ciris per a recalcar la importància del difunt. Quan el 1700 va morir Carles II, a l’església de Sant Esteve d’Olot l’ajuntament hi féu bastir un gran túmul, cobert de baieta negra, amb “30 atxas grossas”. El 1714 va morir la muller de Felip V i es va repetir el túmul, en el que cremaren “20 atxas, 5 en cada àngul, y per las gradas a tots costats molts ciris de cera blanca”]. El 1724 morí Lluís I i es tornà a muntar un túmul “ab desavuyt atxas y diferents ciris”. El 1740 es repetí la instal·lació, al bell mig de l’església de Sant Esteve d’Olot, d’un gran túmul negre per la mort de la vídua de Carles II, amb “vint atxas y trenta siris de cera blanca”. Sis anys més tard, va morir Felip V, i altra volta la mateixa escena, amb “doze achas y diez y ocho cirios de peso de media libra cada uno, todo de cera rubia”. En constrast amb les anteriors ocasions, en què es féu servir la cera blanca, en aquest darrer cas se’ns diu que era “rubia” o groguenca, no pas per estalvi, sinó perquè aquest tipus de cera s’havia fet un lloc quan es tractava d’expressar moments de dolor o de tristesa. Quan el 1758 morí la muller de Ferran VI, es veu que l’ajuntament olotí optà per una cerimònia més sòbria, “sens túmul, nocturnos ni laudes, ni bordons ni Redemptor [el cant d’una antífona] ni absoltas ningunas, sens atxas, sí solament alguns siris roigs”, cosa que motivà la displicència dels capellans de la parròquia pel poc profit material que havien tret d'un servei religiós més auster.

 

En el cicle anual de les celebracions litúrgiques de l’Església, hi ha la festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, el dia 2 de febrer, coneguda com “la Candelera”, per la benedicció que s’hi fa dels ciris. La consueta de la Comunitat de Preveres de Sant Esteve d’Olot, del segle XVIII, ho recull així: “Després de cantada sexta, baixa lo clero al presbyteri en la part de la epístola, se fa la benedicció de las candelas, segons prescriu la rúbrica y així mateix la distribució”. A continuació, pel carrer Major i pel del Tura, es feia una processó fins a l’església de la Mare de Déu del Tura, s’hi cantava la Salve i algunes antífones, i es tornava, pel carrer dels Clivillers i placeta de l’Àngel, a l’església de Sant Esteve on tenia lloc l’ofici de la festivitat, en el qual, “en lo Evangeli y des de Sanctus fins a la sumció [la comunió per part del celebrant] tenen en lo chor los residents los ciris encesos”. 

 

Ara bé, les ocasions en què l’interior de l’Església de Sant Esteve es convertia en una lluminària que volia causar admiració i crear la sensació de trobar-se davant d'un misteri excels, eren les grans festivitats relacionades amb el sagrament de l’Eucaristia: els dies de les Quaranta Hores, el monument del Dijous Sant i Divendres Sant, i la diada de Corpus i la seva octava, totes elles festes de data variable segons l'any. De la seva promoció i administració en tenia cura la Confraria del Santíssim Sagrament, dita també del Corpus, però encara més coneguda amb el nom de la Minerva, perquè seguia el model d’una primera confraria fundada a Roma en l’església de Santa Maria sopra Minerva. A Olot, aquesta Confraria datava de 1578.

Les Quaranta Hores era un devoció d’origen medieval, que consistia a tenir exposat a l’església el Santíssim (l'hòstia consagrada) durant quaranta hores en tres dies seguits, organitzades de manera que en cada hora hi hagués assegurada la presència d’algun col·lectiu de la població. Cada església d’Olot tenia els seus propis dies de Quaranta Hores. Les més importants eren les que es feien a l’església parroquial de Sant Esteve el dilluns, dimarts i dimecres de la Setmana Santa. Segons la tradició, s’havien començat a fer el 1608, promogudes per un sacerdot barceloní que havia vingut a Olot a predicar durant la Quaresma de 1608 i la de 1609. L’exposició amb la custòdia es feia en la capella del Santíssim i la Minerva procurava que no hi manqués un bon acompanyament de ciris a fi de donar a l'exposició del Santíssim un major esplendor.

Detall de la decoració barroca del "tablado" de Rafael Bassols

A partir de 1771 la instal·lació d’aquestes Quaranta Hores va veure’s enriquida per les aportacions que hi féu Rafel Bassols, un olotí que havia fet fortuna amb la fabricació de cardes per a les manufactures del tèxtil, i que era pietós en extrem pel que fa a l’Eucaristia. Com que no tingué fills, tot el seu patrimoni el cedí a major honra i lluïment del Santíssim Sagrament. En el seu sisè testament (en va arribar a fer nou), del 7 de novembre de 1773, ens dóna notícia que “jo en lo any mil setcents setanta y hu costegí lo dosser de fusta y pavalló de ballut carmesí, y en est corrent any de mil setcents setanta y tres, lo tablado per major lluïment de ditas quaranta horas”, un aparat que “ha aixit ab llochs per caber·i vuytanta nou siris entre las renglas del candalarets (dits tots) y palmatòrias dels costats y rematos”. El dosser i pavelló de vellut carmesí era per a col·locar-hi la custòdia, i el tablado (ell sempre s’hi refereix així), tal i com suara ens explicava, servia per a col·locar-hi fins a 89 ciris. Segons el mateix text, una i altra cosa li havien costat entre 300 i 350 lliures. D’aquest tablado el propi Bassols ens en deixà, entre la seva documentació personal, un esquema en el que es veu el lloc superior del pavelló i els senyals d’on havien d’anar cada un dels ciris (vegeu la il·lustració que encapçala aquest escrit). Ara bé, si es mira amb deteniment el dibuix s’hi descobreix un traç de llapis molt tènue que ressegueix unes formes corbades i amb aparences d’escates (vegeu la segona il·lustració), cosa que ens diu que no es tractava d'un mer suport per als ciris, sinó d’una mena de construcció artística, de fusta treballada, d'un disseny carregat segons el gust barroc de l'època. Per força havia de ser obra d'un escultor, rematada per un pintor o daurador.

En les seves diverses disposicions testamentàries, Bassols volgué assegurar-se que, després de la seva mort, el seu pavelló i el tablado (que guardava desmuntat a casa seva mentre no es necessités a l’església) i els ciris que feien falta per a omplir-lo de llum, seguirien tenint continuïtat, a major honra del Santíssim. Si abans la Minerva posava 30 ciris en l’altar del Santíssim per les Quaranta Hores, a partir de la intervenció de Bassols la quantitat de llums va augmentar fins a haver-n'hi 89, com relata l'expressat testament: “Com los señors pabordres de la Confraria del Corpus acostuman tots anys posar·n·i trenta [ciris] de part de la dita Confraria, ja se veu que de ma part me toca posar·n·i sinquanta nou, als quals y es ma voluntat que s·i pòsian dits sinquanta nou siris pagats de mos béns, ço es al capdemunt de las tres rengleras de cada part de tablado un siri de lliura, que de ma part vindran a ser sis siris de lliura, y sinquanta tres siris de mitja lliura, ço és en cada un dia de tots tres dias”. En l’últim dels seus testaments, del 22 d’agost de 1777, reiterà i encara completà una mica més aquestes seves previsions. En aquell any ja no es parlava només del “docer de vallut carmesí galonejat ahont se colloca la Sta. Custòdia”, del “tablado pintat y jaspeat ab sos encaxos y guarniments per posar los ciris que deuhen cremar en lo altar y davant lo Santíssim Sagrament en los tres dias de dita funció de quaranta hores” i de les brandoneres per al presbiteri (de les que parlaré tot seguit), sinó també de “los draps o cortinas de indiana color carmesí ab flo de domàs que se posan als costats de la capella en dita funció de quaranta horas”, tot ja existent i pagat per ell. Però com que d'inquiet n'era de mena, encara afegí un codicil per disposar que es fessin fer "un o dos salamons de fusta ben condicionada per posar en cada hu de ells quatre ciris de mitja lliura quiscun" per col·locar-los al costat del dosser de les Quaranta Hores, perquè li semblava que el Crist de la capella queda a les fosques: "per aclarar e illuminar aquella obscuritat menos illuminada, que a penas se repara la tarja [el rètol de sobre el crucificat], llagas, corona, y creu de Christo". Ah! però amb això encara no havia acabat del tot: també hi manà que es fessin fer 24 canelobres per a les funcions que cada tercer diumenge de mes tenien lloc en honor de l’Eucaristia.

Al marge de les seves disposicions testamentàries, el 10 de maig de 1773 Rafel Bassols instituí, a més, una fundació a benefici de les Quaranta Hores de Sant Esteve, per la qual donà a la Comunitat de Preveres la quantitat de 527 lliures i 10 sous, perquè amb el rendiment d’aquests diners, cada any es pagués als mossens la celebració de dues processons, una en la primera de les Quaranta Hores i l’altra en la darrera hora. Es tractava d’una processó per l’interior de l’església, per a portar amb solemnitat, sota pali, la custòdia des de l’altar major al de la capella del Santíssim, on romandria durant totes les hores de la funció, i per a fer el procés invers al final de tot. Pocs dies després, en el cinquè dels seus testaments, del 23 de maig de 1773, corregí l’oblit que havia tingut en la fundació de no haver-hi previst el cost de la cera per a les dues processons: “Y per quant en una y altre de ditas dos professons, primera y última de quaranta horas, deuhen tots los preberes beneficiats acistents y los escolans de cor aportar atxa en sas mans”, encarregà als seus marmessors que cada any els hi subministressin. Com que després de la primera processó hi havia ofici a l’altar major, Bassols manà la construcció d'una brandonera per al presbiteri, on mentrestant els capellans hi poguessin deixar les atxes enceses. Meticulós com era, en el seu testament de novembre de 1773 digué com havia de ser aquesta brandonera: s’havia de fer que de llargària “casi puga arribar de la punta del grauhó més baix del altar major fins a cosa de tres a quatre palms del banch dels senyors regidors, y la de la altre part de la mateixa llargària a fi que·s vage axamplant tirant en vers la balustrada y estranyent en vers lo dit altar, y ab nou forats a cada un per estar·hi nou atxas a cada costat; se·n posaran vuyt a la escala del presbyteri ab los banchs de las antorxas, que vindran a ser tres renglas de atxas y siris".

Les festes de Corpus eren les més populars de l'any. Duraven tota una setmana, des del dijous de la festivitat, fins al dijous següent, és a dir, una octava. Cada dia estava ple d'actes religiosos a les esglésies de Sant Esteve i dels dos convents de la vila, i es feien processons amb els gegants, la mulassa o l'àguila. Als vespres la Comunitat de Preveres resava les completes amb una rica lluminària, cada dia a càrrec d'alguna corporació o cos social de la vila. Durant tota l'octava els de la Confraria de la Minerva no paraven, no només per l'atapeït programa religiós, sinó perquè també ells eren els encarregats dels vessants socials de la festa, com ara fer vestir i ornamentar els gegants, fer sortir en Lligamosques, procurar que la mulassa tingués a punt els coets, buscar-ne els portadors, qui faria ballar l'àguila i qui tocaria el tamborí i el flabiol per acompanyar els gegants. En aquells dies l'altar de Sant Esteve quedava a vessar de ciris, com relata una nota de la Confraria de mitjans de segle XVIII, segons la qual en el dia de Corpus "acostuma posar la Confraria cent siris, ço és 50 siris de pes mitja lliura, y 50 siris de pes 3 ho 4 onsses". En tota l'octava, en l'ofici religiós diari la Confraria posava "solament vint siris, y y los que en aquell die cuydan de la empaliada ne posan trenta, que junts fan 50 siris". Però l'ajuntament encara hi afegia més cera, fent que cremessin "dotse antorxas devant lo Santíssim Sagrament en lo presbiteri, que paga la Universitat".

En el testament de novembre de 1773, Rafel Bassols ens fa avinent que els preveres i els religiosos carmelites i caputxins de la vila anaven a les processons de Corpus sense dur-hi ciris i com que això li semblava un lleig a la bona honra que mereixia el Santíssim, també hi va voler intervenir amb diners de la seva butxaca. “Vehent –escriu en el susdit testament– que las professons de Corpus que·s fan tots anys en esta dita vila de Olot los señors reverents Comunitaris residints y religiosos acompanyan lo Santíssim Sagrament sens llum en sas mans”, manà als seus marmessors “que a costas de mos béns sigan subministrats un siri de lliura en cada un individuo prebere comunitari per acompanyar lo Santíssim Sagrament en la professó del dia de Corpus, la de Nostra Senyora de Altura en lo diumenge de la Octava de Corpus y en la del cap d’octava de dita parroquial iglésia”. Com que carmelites i caputxins, a més d’assistir a les processons del Corpus de la parròquia, en aquests dies tenien les seves pròpies processons, Bassols disposà que dels seus béns també se’ls dotés de ciris. Totes aquestes disposicions les mantingué en els successius seus testaments.

Amb tot això, Bassols comprometia un munt de cera, i com que a ell no li agradava deixar res sense lligar, va entretenir-se a calcular quant tardava a consumir-se la cera encesa, i d’aquí deduir quanta se’n necessitaria per les hores en què els ciris haurien d’estar cremant en unes i altres ocasions. Ell mateix ens ho relatà en un altre dels seus papers particulars: “He posats dos mitxs [= mig] siris a cremar en lo bell punt del mitx dia, so és un del gruix de lliura, y un del gruix de mitja lliura, y an cremat fins al punt de las 2 oras, ab lo que són 2 oras de cremar”. El de gruix de lliura pesava a l’inici cinc unces i mitja, i un cop passades les dues hores, “lo e pasat [= pesat] y lo e trobat pasar 5 [unces], ab lo que ha disminuït mitja unsa ab las ditas 2 oras, que ve ser un quart per ora”. Com que “tenia de llarch 2 pams, dos quarts y mitx y ha cadat de llargària nou quarts y mitx”, en les dues hores de l’experiment havia “disminuït un quart de dita llargària”. El ciri de gruix de mitja lliura pesava d’entrada tres unces i mitja, “y avent·lo pasat [= pesat], ha pasat después de apagat lo e trobat pasar tres unsas, ab lo que ha vingut a disminuir mitja unsa ab las ditas dos oras”; de llargària havia disminuït un quart. Per als càlculs havia fet servir ciris ja usats, però en els actes se'n feien servir de nous i per això anotà al final de les seves comprovacions: “Y per memòria dich que los dos siris de lliura tenen de llarch 5 pams y mitx quart”. En el seu darrer testament es féu ressò de totes aquestes seves experimentacions, per assegurar que els seus béns eren suficients per a pagar totes les seves disposicions, “per las experièncias tinch fetas de alguns anys que jo mateix ho he costejat de pura devoció”. És més, estava segur que hi hauria un sobrant dels seus béns i per tant aquest havia de ser destinat “en aquellas disposicions que pugan ser de més obsequi y més lustre de las mateixas o altres funcions de honor y glòria del Santíssim Sagrament en las ocasions que quèdia exposat en dita parroquial iglésia de Sant Esteve”. Hem de tenir present que, un cop acabades les funcions religioses i les processons, es recollien les restes dels ciris i es retornaven al cerer, el qual ho pesava i ho descomptava del pes dels ciris nous que havia entregat amb anterioritat, de manera que al final es pagava només la cera realment consumida, és a dir, que es comptava “per disminució”, com es deia llavors. En el primer any després de la seva mort, segons una "Nota del import de la cera se ha menester per las funcions de la fundació del quòndam [difunt] Sr. Rafel Bassols en lo any corrent de 1778 y part de 1779", el total de la cera pagada dels seus béns ascendí a 84 lliures i 6 sous, inclosos els ciris del tablado de les Quaranta Hores, que havien pujat a 40 lliures.

La cera era un producte relativament car en el segle XVIII. Només la podien fabricar les abelles, perquè no hi havia hagut manera que l’habilitat humana n'hagués pogut copiar el seu secret. La cera de més preu era la blanca, sense impureses. La Comunitat de Preveres de l’església de Sant Esteve d’Olot era tant reticent a pagar qualsevol despesa que no fos estrictament precisa, com exigent a l’hora de fer valer els seus drets si d’ells se’n podia derivar alguna percepció econòmica beneficiosa. I això valia per a la cera de les grans lluminàries, de les que els capellans no n’assumien cap cost més enllà dels estrictament establerts pel costum. Bona part del que costava la cera carregava sobre la Confraria de la Minerva, però com que aquesta no podia arribar a tot arreu, qui acabava pagant part de la cera era l’ajuntament, perquè entenia que, com a rector de la cosa pública, havia de mantenir uns actes religiosos sentits com a propis i necessaris per la pràctica totalitat de la població. El juny de 1715, pocs mesos després d’acabada la Guerra de Successió, l’ajuntament olotí volgué deixar de pagar les 40 lliures moneda de plata que cada any donava a la Confraria de la Minerva per a les festes del Corpus, ateses les greus dificultats del moment, però només deu dies després hagué de fer marxa enrere “per quant clamaven molts del poble –diu l'acta municipal– que no se avia de faltar per los presents treballs al culto divino o en cosa tan justa, perquè la dita Confraria no se podria mantenir si la Universitat [l’ajuntament] no la subvenia tots añs”. En una relació de 1730, de les entrades i sortides que de manera fixa tenia cada any l’ajuntament d’Olot, hi consten 180 lliures “por el importe de la cera que se subministra en ayuda de costa de las festividades de Nra. Sra. de la Candelera, Corpus Christi, Jueves Santo, monumentos [els monuments de Dijous Sant] y Quarenta Oras”. De mica en mica l’administració borbònica va anar collant les hisendes municipals fins a sotmetre-les, a partir de 1760, al seu control estricte, a través de la Comptadoria General de Propis i Arbitris, acabada de crear dins del Consell de Castella. En un primer moment s’envià un ampli qüestionari als ajuntaments sobre quines eren les seves rendes i en què es gastaven. En la seva resposta els regidors olotins inclogueren, com a despeses anuals, “112 libras a la Cofadría de la Minverva para su mayor culto” i “550 libras para pagar la cera de rogativas, del Corpus, de la Virgen de la Candelaria, y monumentos”, una quantitat, però, que també incloïa les despeses de “palmas de Ramos, carbón, tez y velas”, d'ús municipal. A partir d’aquí, el 1764, la Comptadoria elaborà el reglament que fixava, amb un minuciós detall, què podia gastar i què no podia gastar l’ajuntament d’Olot. En el seu punt número 20, s’assignaven com a límit de despesa municipal en concepte de cera per a les festivitats expressades, 1000 rals d’ardit, o sia 100 lliures barcelonines.

L'ajuntament d'Olot aprofità aquesta limitació pressupostària per intentar treure’s de sobre algunes despeses addicionals en matèria de cera, com ara la que es derivava de les fundacions fetes el 1631 i el 1654 per mossèn Francesc Alzina i per Pere Santaló, respectivament. El primer havia donat en aquell any 400 lliures a l’ajuntament perquè, del rendiment d’aquests diners, i independentment del que l’ajuntament ja aportava, cada any pagués a la Minerva dotze ciris de cera blanca per al monument i la festivitat de Corpus; de forma semblant, el segon havia donat altres 300 lliures perquè del seu rèdit es paguessin sis ciris de cera blanca a afegir a la lluminària del monument i celebracions de Corpus, en aquest cas del convent del Carme. Doncs bé, just arribades les disposicions de 1764, l’ajuntament deixà d’abonar-los els diners, amb la justificació que el reglament acabat d’imposar els ho impedia. Els religiosos del Carme ho recorregueren immediatament; els de la Minerva ho feren el 1766. En tots dos requeriments, la resposta de les autoritats centrals fou que l’ajuntament havia de complir aquestes obligacions compromeses des de feia més d’un segle, però encabint-les dins de les 100 lliures permeses de despesa de cera. Ara bé, tenint en compte que el rendiment d’aquelles fundacions havia caigut, el màxim que havien de donar cada any al convent del Carme per a l’expressada cera era de 9 lliures i de 12 en el cas de la Confraria de la Minerva. El 1767 es va permetre a l'ajuntament olotí que, a part de les anteriors quantitats aprovades en el reglament i de les derivades de les anteriors deixes, dediqués cada any unes altres 140 lliures per a la Confraria de la Minerva en ajuda de les festes del Corpus i de la seva octava. No sembla que tinguessin tanta sort el batlle civil i els seus oficials, que actuaven a la vila en nom de l’abat de Ripoll (el batlle reial i els regidors ho feien en nom del rei). En l’avinentesa de la Candelera de 1778 l’ajuntament no els havia donat ciris i ho protestaren amb un recurs. L’ajuntament els el denegà, amb les raons que, si bé això de proveir-los de ciris era una tradició, no constituïa cap obligació, sinó només una deferència (un “agasajo”) i que, a més, “obliga a la denegación de estos cirios la escasez y cortedad de efectos del Común, y lo poco que presta la partida dotada para estos gastos, respeto de haverse aumentado el número de los vocales del ayuntamiento y haver subido el precio de la cera”.

Fent ciris, segons un gravat antic

De la cera i dels ciris se n'ocupaven els adroguers de la vila. En algun racó de la botiga o de casa seva, tots ells tenien l’obrador de la cera. Segons l’inventari dels béns propis del seu marit, Bernat Cantalozella, fet a rel de la seva mort el 1762, la vídua consignà haver-hi a la cuina de casa “dos parols de aram per fer cera, un gran y altre xich”, “dos ollas de aram per fòndrer cera ab son cabàs y tres draps dolents per tapar”, “quatre casas de aram y una de ferro per fer cera”, “dos devantals de tela per fer cera”, “dos esplanadoras, una gran, altre xica ab dos esplanas”, “un torn ab sa verga tot de ferro per fer cera”, "dos covas de canya per la cera” i “una flassada per la cera ab dos draps”. De tot aquest instrumental cal emfasitzar les olles i els perols en els quals es fonia la cera, i sobretot el torn de ferro, l’instrument més característic dels cerers, aquella mena de roda col·locada horitzontal sobre una verga vertical o eix que li permetia el gir, amb una sèrie de ganxos al seu dessota. En ells s’hi penjaven els blens sobre els que, amb les casses que també surten en l’inventari, anar-hi vessant consecutivament cera fosa per així originar diverses capes fins a conformar-se el ciri acabat amb el gruix adequat. La flassada servia per a tapar la cera calenta i deixar-la refredar lentament, que anava més bé. Amb les esplanes o “esplanadores” s’acabaven d’allisar els ciris. En l’inventari de l’adroguer Pere Casabona, de 1766, hi figura “una trona per treballar la cera” i uns “instruments per fer blens”, que no se’ns detallen. Els blens també surten en l’inventari de l’adroguer Francesc Serra i Ginesta, de 1780, en el que es distingeix entre “blens de atxa sens banyà” i “blens de atxa banyats”, a més d’un “fogó y un burro de fusta de fer sera”. A la botiga els adroguers hi tenien l’armari de la cera, on els ciris eren guardats en condicions de mantenir llurs qualitats i d’evitar que es torcessin, cosa que en desmereixeria la seva prestància pública. En l’esmentat inventari de Bernat Cantalozella se’ns indica que l’armari era “pintat”, com corresponia a l’embelliment general que tota botiga d’adrogueria que es considerés bona havia d'oferir a la seva clientela.

En aquests inventaris d'adroguers olotins també hi apareix un altre ús de la cera en el món religiós, aquest, però, sense que directament fos destinada a cremar. Són les presentalles o ex-vots que els fidels ofrenaven a les esglésies i en especial als santuaris i ermites, en compliment de promeses fetes davant d’accidents, malalties o penalitats. L’adroguer Bernat Cantalozella tenia “quatre lliuras presentallas de cera”, Pere Casabona una “grasola de terra per buydar cera y una cistella de motllos de barro per fer presentallas”, Serra i Ginesta “vint motllos de fer presentallas, de terra” i el també adroguer Ignasi Corsellas, mort el 1764, tenia “una lliura onse onsas presentallas” i “una capsa dolenta ab vàrios motllos de presentallas”. Amb aquests motlles es feien models de cera de les parts del cos afectades per la malura i que per intercessió de la Mare de Déu o dels sants s'havien superat. 

                                                            Ampliat: novembre de 2020.