dijous, 4 d’abril de 2019

Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.
La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona


A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada