 |
| Escut de la Junta de Comerç de Barcelona |
El 1760 va començar a funcionar la Junta Particular de Comerç de Barcelona. Els seus estatuts, aprovats tres anys més tard, establien com a finalitats de l’entitat tractar “de todos los negocios de comercio, agricultura y fábricas, y se darán todas las providencias económicas pertenecientes a su gobierno y adelantamiento”. Es deia “particular” perquè s’havia de supeditar a la Junta que hi havia a Madrid, la qual tenia caràcter de “general”. La formaven dotze membres (la majoria dels quals, comerciants) presidits per l’intendent general de Catalunya. Tot i que els afers de què s’ocupà no pararen de fer i desfer el camí entre Barcelona i Madrid (on tot s'havia de consultar), hi ha un sentir unànime en el parer que, mancada Catalunya d’institucions pròpies, la Junta sabé jugar un paper subsidiari rellevant, que fou significatiu en el camp econòmic, però sobretot en el dels ensenyaments artístics, tècnics i comercials. Si bé la Junta de Comerç de Barcelona perdurà formalment fins a 1847, aquí em referiré només a les seves relacions amb les nostres manufactures fins al límit cronològic de 1800.
Com no podia ser altrament (malgrat la Junta dir-se “de Barcelona”, el seu àmbit era tot Catalunya), la Garrotxa i la Junta varen franquejar-se sovint en aquestes quatre dècades del segle XVIII. Sobretot Olot, a on la Junta no sols s’interessà per la seva producció, sinó també per altres iniciatives, com l’Escola de Dibuix que s’hi obriria sota els seus auspicis. També foren freqüents les relacions amb Sant Feliu de Pallerols, on el tèxtil de la llana rutllava bé. En canvi fou molt més espaiada la comunicació amb els municipis de Tortellà i de Montagut, esporàdica la que mantingué amb Besalú, Argelaguer i Sant Cristòfol de les Planes, i, que jo sàpiga, inexistent a la pràctica amb la resta dels pobles de la comarca. Del desenvolupament de les manufactures garrotxines en el darrer terç del segle XVIII se n’ha traçat, sovint, un esquema simplificat, basat en estadístiques ascendents i amb la posada del focus d’atenció en les noves manufactures del cotó (gènere de punt i indianes). La documentació de la Junta de Comerç en les seves relacions amb la Garrotxa ens fa recordatori de la complexitat del tramat econòmic de la comarca i de la limitació que suposaria fer abstracció dels seus vessants polítics, organitzatius i socials.
El fragment dels estatuts de la Junta de Comerç que he esmentat al principi li assenyalava una dualitat en els seus objectius. Per una banda, el “govern” i per l’altra el “progrés” del comerç, l’agricultura i les fàbriques de Catalunya, o dit d’altra manera, intervenir en la tríada d’agricultura, manufactures i comerç i, a la vegada, promoure’n la seva modernització i expansió. Pel que fa a la primera acció, la governació, el paper de la Junta es mogué, al menys en les primeres dècades, dins d’un paper conservador, amatent al manteniment del vell esperit gremial com a garantia de qualitat. Sembla que en aquells moments pocs discutien el paper dels gremis. L’economista Francesc Romà i Rossell els defensava en un opuscle publicat el 1766, ja que garantien –deia– la qualitat de les manufactures, col·laboraven en la vida social de les poblacions, ajudaven al govern i resultaven d’utilitat sense generar cap perjudici. Una de les primeres feines de la Junta fou exigir i recollir l’actualització de les ordinacions dels gremis d’arreu del país, centrats en els dos que més interès li suscitaven, els dels paraires i els dels teixidors. No deu ser casualitat que el gremi olotí dels teixidors, sota la protecció del Sant Esperit, el 1762 estiguessin refent les seves ordinacions i que els paraires, sota l’advocació de Sant Esteve, en fessin de noves el 1763, tot i que ja en tenien unes que tot just venien de 1752. A Sant Feliu de Pallerols, el gremi de paraires i teixidors n’aprovà el 1766. La Junta s’interessà també per d’altres manufactures amb presència a la Garrotxa, com ara la de la pell i la del paper, però en la documentació de la Junta, no apareix cap afer relacionat directament amb les adoberies olotines ni amb els molins paperers de Sant Joan les Fonts i de Sant Cristòfol de les Planes (em refereixo sempre al segle XVIII), llevat de la seva inclusió ocasional en informes o textos estadístics de caràcter general.
Per a la vigilància local del compliment d’aquestes ordinacions i del correcte ajustament de les fàbriques i productes al que s’hi establia, la Junta de Comerç tenia escampats pel territori català els veedors o inspectors. N’hi havia dos a cada lloc (amb els seus substituts), un per al gremi de teixidors i un altre per al dels paraires, però només n’hi havia a les poblacions amb un mínim de producció tèxtil i, si això no passava, els paraires dels llocs petits s’havien de traslladar a la població més propera on sí que n’hi haguessin, a fer-hi validar les seves peces. A la Garrotxa els trobem amb suficient continuïtat a Olot i a Sant Feliu de Pallerols. Entre els noms d’olotins que he pogut recollir, deixant de banda els substituts, hi ha els de Joan Coll (1770), Miquel Sala (1770), Miquel Mas (1771, 1772), Mateu Andreu (1771), Josep Armengol (1777), Sebastià Ortet (1777, 1782), Fèlix Casals i Marunys (1789) i Anton (o Magí) Balat (1789). A Sant Feliu de Pallerols deurien instituir-se el 1770, promoguts pel paraire Josep Bach. La Junta s’hi va posar en contacte perquè abans l’informés de quants paraires i teixidors de llana hi havia, quants n’eren mestres, quins gèneres fabricaven, i també s’interessà per a saber quants paraires hi havia a les poblacions d’Amer, Rupit i Sant Esteve d’en Bas, possiblement en vistes a integrar-les a la jurisdicció dels veedors de Sant Feliu.
També hi havia veedors a Montagut i a Tortellà, però la seva presència sembla diluir-se a mida que avancen els anys, potser perquè l’embalum de la seva producció tèxtil (en aquests moments estem parlant de la llana) seria massa minsa. El 1769 la Junta va manifestar els seus dubtes sobre la idoneïtat de Joan Blanch com a veedor teixidor de Montagut, “por mantener actualmente taberna”. Cap a finals de 1772 la Junta rebé una denúncia del paraire Miquel Casas contra la poca fidelitat dels veedors de Montagut i s’ordenà al veedor paraire d’Olot que, assistit per un notari, hi anés amb l’encàrrec que “reconosca y examine los paños fabricados y dispuestos a fabricar que halle en las fabricas del citado lugar de Montagut”. El resultat fou decebedor: Esteve Domènech, veedor paraire, feia poc que havia enviat draps a Barcelona i ara només tenia en marxa unes teles que eren a Besalú, mentre que el veedor teixidor, Joan Mias, tenia el teler parat; dels 18 restants que se suposava que tenien telers a Montagut (entre ells, el mestre de minyons, Jaume Pujol), 10 estaven inactius, dos no feia gaire que havien donat sortida al que tenien i només els sis restants foren trobats treballant alguna peça. De nou, a primers de 1773 els veedors de Montagut tornaren a ser denunciats a la Junta per no complir amb les seves obligacions. El 1782 els paraires tant de Tortellà com de Montagut foren requerits per la Junta a declarar “quantos maestros componen el gremio de pelayres de esa villa, quantos telares tienen corrientes sus individuos, qué calidad de ropas trabaxan y qué número de piesas hacen annualmente".
Pel que fa a Besalú, diria que no va arribar a tenir-ne. Ho intentaren el 1779 els de la confraria de Sant Joan, però la Junta els demanà que justifiquessin el nombre de telers que tenia la vila i que, mentrestant, “acudan a los vehedores del pueblo más inmediato en donde huviere gremio para la avilitación” dels draps que s’hi obraven. El 1781 el paraire Bernat Molleras i el teixidor Josep Santaló sol·licitaren a la Junta ser nomenats veedors, però després de tornar a demanar-los dades sobre l’activitat tèxtil de la vila, la resposta fou la mateixa: a Besalú hi havia massa pocs telers en funcionament. A Argelaguer, el 1789 Pere Turrós i altres paraires i teixidors del lloc també demanaren la creació de veedors, però la Junta es mantingué en el seu criteri i primer de tot va voler saber, amb números a la mà, la realitat manufacturera del poble.
A instàncies de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1769 van sortir les “Ordenanzas que el rey nuestro señor, que Dios guarde, manda observen los fabricantes de todas clases y bayetas finas del Principado”, en les que, en els capítols 21 a 25, es definien amb claredat les atribucions dels veedors. Cada poble havia d’enviar una mostra o patró dels draps que s’hi feien, les quals, un cop aprovades per la Junta, servirien en les inspeccions periòdiques que els veedors havien de fer a les fàbriques, per a comprovar que els seus gèneres fossin d’idèntica qualitat a la de les mostres. Un cop verificat això, la peça havia de ser segellada pel veedor, el qual, per aquesta feina, cobraria un petit honorari del fabricant. L’obligació d’enviar aquestes “muestras o patrones de cada classe de paño que alli se fabricare” la va recordar la Junta als gremis de paraires d’Olot, Montagut i Tortellà el 10 de novembre de 1770. Olot les va enviar el 26 del mateix mes i Tortellà el 2 de desembre, mentre que Montagut no ho féu fins a finals d’any, amb l’excusa de ser “por falta de correo de ésta a la villa de Olot, como también por no haver encontrado de la qualitá”. No sé si serien les mateixes mostres o unes altres, però el 1773 la Junta digué als d’Olot que una part de les mostres eren satisfactòries i podien passar-les a recollir, però que n’hi havia d’altres que no tenien la qualitat deguda i s’havien de tornar a enviar “sin pérdida de tiempo de manera que no tengan defecto alguno”. De nou el 1786 la Junta demanà a Olot –també a d’altres poblacions de Catalunya– que enviessin “una muestra de todas las ropas que se trabaxan en esas fábricas de lana para inteligencia de la mencionada Real Junta”. Tenim un exemple d’aquesta funció de vigilància. És una certificació de 1789, per la qual els veedors d’Olot acreditaren “com Sebastià Ortet, teixidor de dita vila, com nos a presentat un paño 18è blanch de 30 rs., lo qual paño hera ben texit y ben ordenat com nos demana la Real Junta de Comers de Barcelona y lo qual paño se nos presenta y tenim aprovat...”. A més d’aquestes funcions rutinàries d’inspecció, era també competència dels veedors vigilar qualsevol incompliment del que preveien les ordinacions dels gremis o les normes generals. El 1770 els veedors d’Olot alertaren la Junta sobre els abusos que hi havia “en essa villa de teñir los paños blancos en diferentes colores, siguiéndose de ello los prejuhicios que son visibles”. La Junta determinà “que por ahora se permite solamente tinar los paños en blanco de los colores de grana, amarillo, ante, verde, granze, morada y colorado con brasil, y ningún otro”. La Junta també trobà inadmissible el que feien els paraires de Tortellà, d’allargar més de quatre pams del que estava permès “las piessas de paños que se fabrican en esta villa y se remiten a la de Olot para los últimos aparejos”, una pràctica que, entenc, suposava un frau a les taxes d’habilitació, perquè feien més peça amb el mateix preu.
Els veedors es mudaven cada any. Cada un dels dos gremis del lloc remetien a la Junta una terna, de la qual en triarien el veedor i el seu substitut. Però no sempre les coses anaven de manera fluïda. El 1770 en una de les ternes d’Olot es veu que s’hi havien inclòs individus de poca experiència, amb l’excusa que tots els agremiats havien de passar pel càrrec. La Junta ordenà al gremi de teixidors “que forme terna para nuevos vehedores, de aquellos sugetos que concidere más a propósito para dicho empleo, el que no debe precisamente turnar entre todos sus individuos, sino que ha de recaher en sugetos que sepan desempeñarlo”. En aquell mateix any, la Junta denuncià la resistència dels teixidors de Sant Feliu de Pallerols a fer les propostes de veedors i els urgí a fer-ho, “bajo la pena de 25 ll. que se exixirán [=exigirán] de sus bienes propios, aplicadores según reales órdenes”. Segons la versió dels de Sant Feliu, ells sí que haurien fet la tramesa de la terna, però ves que no s’hagués perdut pel camí. Fos com fos, no els costà de fer-ne una nova tramesa. El 1796 tant els gremis d’Olot com els de Sant Feliu van ser advertits per la Junta que “no haviendo embiado Vms. nota con respeto al nombramiento de vehedores de fábricas para el año en que estamos, observándose algunos abusos en ellas, conbendria que, a la mayor brevedad, me la remitan”. En honor a la gent d’aquí, cal dir que no eren sols, l’avís de la Junta s’envià també a d’altres 24 poblacions catalanes més.
Com que a ningú no li agrada que de fora de casa vinguin a ficar el nas en les coses pròpies i que li controlin el que fa, davant de previsibles reaccions irades per part d’algun fabricant davant d’algun veedor, aquests podien comptar amb la força de l’autoritat del batlle, com a representant ordinari de la justícia que era. El 1773 un teixidor de Montagut, Pere Pinti, es negà a què els veedors li revisessin els telers i peces obrades; la Junta els instà a fer la seva feina, “y que en caso de que las justicias recistiesen a darles asistencia como se les manda (…), formen certificación de ello y la remitan”. El 1775 els prohoms del gremi olotí dels teixidors acudiren a la Junta perquè instessin el batlle a procurar-los “el aucilio correspondiente para hacer cumplir a los texedores renientes las ordenanzas mandadas observar en lo respectivo a su oficio”. Els veedors, a més, tenien capacitat sancionadora, podien posar multes per valor de 100 rals d’ardit (50 lliures), que era força diner. En quests casos, la Junta feia costat als veedors, com ho féu saber, el 1782, a Sebastià Ortet d’Olot, la vegada que va haver de multar Miquel Rovira per haver-se-li trobat una faixa de drap sense habilitar: “y si el interesado se propasase con Vm convendrá que remita testimonio, para tomar la providencia que ponga a Vm en seguridad y a dicho Rovira le contenga en el debido respeto y obediencia”. El suport de la Junta no era pas desinteressat, ja que de la multa se’n feien tres parts iguals. Una se la quedava el veedor actuant i les altres dues s’enviaven a Barcelona perquè la Junta se’n quedés una part i passés la tercera a la Junta General de Madrid. No tenir present aquesta distribució provocà un conflicte entre la Junta i el mateix veedor Sebastià Ortet, quan, en aquell mateix any, va decidir rebaixar una multa. Resulta que el paraire Magí Ortinez, d’Igualada, havia venut a alguns olotins draps que no portaven l’habilitació. Ortet el va sancionar, però els de la Junta van quedar parats quan, en lloc de les 33 lliures, 6 sous i 8 diners (dues terceres parts de 50 lliures), en reberen la meitat, i és que els veedors olotins li n’havien perdonat una tercera part. La Junta avisà que res de res de minvar les multes, perquè al final era ella la que en resultava perjudicada en els seus ingressos: “las multas se han de cobrar precisamente según están inpuestas en las ordenanzas, sin ser lícito ni permitido a los veedores hacer ni consentir en que se haga gracia alguna, pues de lo contrario serán responsables de su reintegro”. A vegades eren els gremis els que instaven la Junta a emprendre accions contra els que no complien la normativa.
Un aspecte important de l’organització gremial era el control de l’accés a la professió. En les manufactures tradicionals, l’exercici de l’activitat no era lliure, sinó que requeria superar uns graus establerts per cada gremi. Era una forma d’assegurar el pas per una època d’aprenentatge, però a ningú no se li escapa que també era una manera de limitar la competència i d’autoprotegir les expectatives de negoci. El 1770 el gremi de teixidors d’Olot denuncià a la Junta de Comerç que els paraires els pressionaven perquè fessin mestre a Joan Sala, “no obstante de no haver estado tres años aprendiz”. Els teixidors adduïen que les seves ordinacions no contemplaven cap excepció i la Junta els donà la raó. El 1774, per algun motiu que no sé dir, el gremi de paraires es féu el remís a l’hora d’atorgar a Pere Costa la condició de mestre. Va presentar un recurs a la Junta perquè intercedís a favor seu i li fos concedit el mestratge –previ examen i pagament de drets– atès que tenia una botiga oberta al públic des de feia quatre anys, però, potser per aquesta mateixa il·legalitat de tenir botiga sense ser-ne mestre, la Junta ho desestimà. Hi insistí el 1777 i, per fi el 1778 aconseguí que la Junta, ara sí, ordenés al gremi de paraires d’Olot la concessió, previ examen, del mestratge i admissió al gremi. A Sant Feliu de Pallerols, el 1787 el sobreposat de la confraria de paraires, Domingo Marmiña, envià un memorial a la Junta per demanar-los que “se quemen las perxas y cardas a Benito Bertrán y a Juan Gurt”, perquè tot i que deien que havien passat els exàmens, hi havia bastants dubtes sobre la netedat amb què ho havien fet. Hagueren de pagar els endarreriments i passar de nou les proves de mestre. El 1794 el mateix gremi de Sant Feliu de Pallerols denuncià a la Junta “a Antonio Donay, que ha exercido el oficio de sastre y tiene fábrica de ropas,encubriendo abusos".
Les noves ordinacions generals de 1769 a què abans m’he referit, instades per la Junta de Comerç de Barcelona, van permetre reglar unes vies d’obertura que fessin compatibles la perpetuació de l’estructura gremial amb la reorganització i noves dimensions de les anomenades “fàbriques”. En el primer capítol es permetia que qualsevol mestre, reconegut com a tal en qualsevol de les organitzacions gremials dedicades a la manufactura drapera (fos paraire, teixidor de llana, tondosaire, cardador o tintorer) podia tenir fàbrica de draps, sempre i quan disposés dels treballadors adequats per a cada un dels passos de la producció. Per dues cèdules de 1779 i 1784, es disposà que les dones i les nenes no fossin excloses dels treballs manufactures, sinó que poguessin ocupar qualssevol treballs “compatibles con el decoro y fuerzas de su sexo”. També el 1784 se suprimí l’impediment que tenien els fills il·legítims de poder exercir determinats oficis i arts. Aquesta legislació va ser invocada per la Junta el 1788, quan el gremi de paraires d’Olot es queixà que “algunos, sin ser graduados en maestros, exercían con libertad el tal oficio, en formal contravención de las constituciones y ordenanzas, con mal ejemplo y conocida decadencia del citado gremio” i que, havent demanat auxili al batlle perquè actués contra aquells que exercien sense tenir-ne el mestratge, no els havia volgut ajudar. Per tota resposta, la Junta acordà “remitir a V. Ms. un ejemplar de las ordenanzas de paños de 15 de enero de 1769, para que V. Ms. las observen y hagan observar puntualmente”. Semblantment passà el 1796, quan un grup de paraires de Sant Feliu de Pallerols pretengué tenir l’exclusiva o monopoli d’una fàbrica d’estam que havien engegat en la població; la Junta els deixà clar que “no apoyará solicitud alguna por la qual se busque a concentrar en cierto número de personas esta fábrica y venta de estambres, que entiende han de ser a todas facultativas”. També s’hi va remetre el 1800, a rel de la queixa dels paraires del mateix lloc, que denunciaven que a la vila es feia “fabricación de paños y de otros texidos por sugetos no agremiados de maestros en la confraria”. La Junta ho desestimà i els recordà que des de 1769 es podia dedicar a fabricar draps “todo maestro aprobado de pelayre, de texedor de lana, tundidor, cardador o de tintorero”. A l’any següent reaparegué la qüestió, amb la queixa de Jacint Gurt, de la mateixa vila, i de Jacint Viñeta i socis de Sant Cristòfol de les Planes, contra el gremi de paraires de Sant Feliu, que volia impedir-los la fabricació de teixits. La resposta que en coneixem de la Junta són les ordres donades al gremi perquè aturessin qualsevol actuació en contra d’aquests fabricants. Aquesta obertura de la carcassa gremial ens ajuda a entendre millor el creixement de les societats o companyies fabrils i comercials que es constituïren a la Garrotxa, i de forma particular a Olot, durant les darreres dècades del segle XVIII i que ben aviat podran fer el pas a una nova manufactura, que trencarà motlles, la del cotó.
La funció inspectora de la Junta de Comerç sobre el territori, ens ha legat una sèrie d’estadístiques i informes sobre les manufactures catalanes en la segona meitat del segle XVIII, que difícilment haguéssim tingut sense aquesta tutela. Si bé podem dubtar de l’exactitud d’algunes de les dades que s’hi inclouen (l’olotí Pau Caralt, en un dels informes, diu que no és tan minuciós com se li havia demanat, “però he fet lo que he sebut”), en el seu conjunt resulten útils per a defugir les generalitzacions i les vaguetats. Pel que fa a la Garrotxa, la major part de les dades que ens proporcionen han estat publicades i, per tant, aquí només faig menció de tres informes enviats des d’Olot a la Junta, dels que només se n’ha fet ús de forma parcial. El primer és del 24 de març de 1764, elaborat pel mencionat Pau Caralt i Bové, negociant; el segon –el més complet– el signa el 17 d’abril del mateix any Miquel de Vidueyros i Roldan, que era l’administrador de la duana d’Olot; i el tercer és del 9 de febrer de 1765, rubricat pels regidors de la vila. Tots tres informes responen a un qüestionari previ de la Junta (en algun cas, a instàncies de la Junta Central de Madrid) sobre la fabricació local de draps, l’existència o no d’organització gremial, la llana que s’hi usava i el seu preu, els jornals dels operaris, la filatura, els aparells i les operacions més comunes que s’hi feien i, finalment, les mesures que convindrien per a assegurar-ne el seu futur. Vegem alguns exemples de la informació que ens aporten sobre les manufactures olotines, començant per la complexitat de persones que treballaven en el procés del tèxtil. Diu Vidueyros: “Se necesita de operarios, para batir la lana con la barra y emborronar, un hombre, otro para emborrarla, tres para cardarla, nuebe hilanderas, tres gavinadores, dos retorcedores y un urdidor. Para el telar se necesita, dos para tejer y uno para hazer cañones, esto se entiende para cada pieza de paño de tiro de quinze a diez y seis ramos”; però aquí no s’acaben les operacions, perquè després vénen “esborrar”, “molinar”, perxar, abaixar, estricar i premsar, totes amb els seus corresponents operaris i sous, que Vidueyros ens detalla amb precisió. Aquest mateix ens explica el procés inicial que segueix la llana: “Las lanas se sortean primero, escoguiendo del bello las calidades competentes, para cada calidad de paño, siendo la de mejor calidad y finor los escanales y cuello. Después se limpian con agua caliente que no llegue a bullir, dentro de unos cozios de madera para hazer saltar la churia o suarda. Luego en canastas se mete al río en agua corriente, meniándola fuerte con las manos hasta que ven que queda limpia de la suarda y blanca, la que después se tiende al sol para secarse”. Per la seva banda, Pau Caralt recalcava els esforços dels olotins per tirar endavant les manufactures sense ajudes externes: les premses per a deixar els draps impecables “no están construhidas con los aparatos y conveniencias que se hallan en las fábricas validas con la protección real, solo proviene de las pocas fuerzas y caudales de que se ven faltos los fabricantes de este terreno".
Sobre la protecció reial d’algunes fàbriques que ara s’ha esmentat, es tractava d’una concessió a determinats establiments que havien demostrat una bona qualitat en els seus productes o la incorporació d’innovacions tècniques, per la qual, a més, es podia gaudir de certes exempcions tributàries. A Olot hi havia una casa amb títol de fabricant reial, la de tisores de tondre de la família Planas, atorgat en un llunyà 1739. El 1783 els importants fabricants olotins Lluís i Josep Bastons, pare i fill, després d’enumerar els seus mèrits en els avenços de les manufactures olotines, demanaren com a premi a la monarquia, a través de la Junta, que el cotó que necessitava una de les seves fàbriques, la de mussolines, pogués entrar de l’estranger lliure de drets; que aquestes mussolines poguessin vendre’s arreu de l’estat sense pagar drets de portes, i un darrer favor de tipus més personal, el poder usar d’espasa i armes per a la seva seguretat en els viatges. No se’n sortiren, perquè hi havia d’altres fàbriques de mussolines i no es podien fer distincions i, pel que fa a l’ús d’espasa i armes, vingué a dir-se’ls que els havien donat una bona idea, i que a partir d’ara ho autoritzarien a qualsevol fabricant català que disposés de vint telers actius de qualsevol gènere de cotó. Temps després, el 1803, Francesc Salgas i Rafel Ortet, socis en una companyia olotina de tint, sol·licitaren a la Junta la gràcia de títol reial, atès que tintaven el cotó amb una perfecció comparable als tints estrangers. Tot i els informes satisfactoris del batlle i de l’ajuntament d’Olot, la Junta acordà no donar-hi suport, perquè “no puede desentenderse que otros antes que él han establecido aquí, con buen éxito, este tinte” i per tant “no tiene ya el mérito de nueva esta industria”. Però en la seva resposta, la Junta apuntava cap a unes noves perspectives de formació tècnica, quan avisava als d’Olot que les manufactures havien de pujar al carro dels nous coneixements científics, que s’estava a punt de crear a Barcelona una Escola de Química, i que “con la propagación de los conocimientos chímicos serán comunes este y otros tintes, que hasta ahora se han mirado como resulta de combinaciones de gran mérito".
L'anterior consideració ens apunta alt: no es podia seguir vivint d’un aprenentatge transmès mimèticament de mestres tintorers a aprenents, sinó que calia basar la professionalitat en el coneixement i en una tècnica sustentada per aquell. Estaven preparades les manufactures olotines d’aquell moment per a fer aquest salt? La resposta, per la complexitat de la realitat, ha de ser dual. Quan les manufactures no tenien prou sortida, d’entrada ningú no qüestionava la bondat del productes, sinó que se cercaven culpables en el propi entorn o fora de les fronteres. Recordem que en aquells tres informes de 1764-1765 sobre les manufactures olotines, a la darrera pregunta es demanava per les causes d’una possible decadència de les fàbriques. Miquel de Vidueyros ho atribuí als mals temps en general i als drets que gravaven la llana, però també a la poca professionalitat d’alguns fabricants sense escrúpols que feien mal a tot el col·lectiu, “pues es un exceso las trampas que se hazen y minoran la ropa que es buena, y la hazen inferior sacando los ilos de su centro, y después con una especie de tierra que tienen la embratan [embruten] y después sucede que, en mojándose se buelve dicha ropa como una red”, trampes de les que també es queixava Pau Caralt en el seu informe. Una altra pràctica, denunciada en un escrit de 1770, consistia a portar a Olot draps sense tintar fets a Camprodon o a Vilallonga, i un cop aquí donar-los el color. Com que el color no es donava a la llana directament, sinó al teixit, aquests colors afegits no tenien “permanencia ninguna, en grave perjuicio del público y totalmente contrario a las ordenanzas de la Real Junta, en tanto que las tiendas ya no gastan quasi otros, y no gastan los paños fabricados a Olot, por tener algún más precio, por tenyirlos estos pelayres en lana y como previenen las ordenanzas, y que tienen mayor coste”. Però després la decadència seria atribuïda al contraban, que qui més qui menys tothom practicava en una comarca a tocar de la ratlla de França. És del 1790 un informe elaborat pel comerciant de Barcelona i Cadis Agustí Miret, proposant diverses mesures per a millorar les fàbriques catalanes. En la seva anàlisi prèvia dels vicis que aquestes presentaven, inclogué que “a más de aquellos errores, se hallan los fabricantes de Cataluña, y particularmente los de la Serdaña, Olot y otros recintos, con otro no menos grave y algo más difícil de remedio que los ya propuestos, qual es el cebo de las introducciones fraudulentas de medias de seda, estambre y algodón”. Entre els papers de la Junta hi ha un full de gran format, amb el pla que proposava el fabricant olotí Josep Bastons de construcció a Barcelona d’un magatzem central on es controlessin les mercaderies i el contraban que venia de França.
Tot això no vol pas dir que hi hagués immobilisme a les manufactures d’Olot i de la Garrotxa. És cert que els gremis patien de conservadorisme i d’estar més pendents a l’autodefensa que no pas a una visió del seu ofici amb perspectiva àmplia, però això afectava només una part de la població, perquè els botiguers i comerciants tenien un esperit més obert. La irrupció del cotó en gran escala a Catalunya i el paper destacat que des de 1774 tingué Olot –i de retruc la comarca– en el gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i la seva més limitada extensió cap a les indianes, fa pensar que sí, que les manufactures olotines eren capaces de reinventar-se, amb l’avantatge que el tèxtil del cotó, per ser nou, no estava sota control gremial. El nombre de “mitgers” (la denominació amb què foren reconeguts els operaris d’aquesta nova activitat) va créixer a marxes forçades, encarnats sobretot en el jovent, que trobà en aquest ram una ocasió per a guanyar-se la vida. I si la Junta demanava una major formació dels operaris de les fàbriques, Olot hi respongué amb la creació, el 1783, de l’Escola de Dibuix, assessorada precisament per aquest mateix organisme, una escola pensada sobretot per al disseny de les indianes, però que s’ocupà també d'altres oficis, com el disseny de fusteria decorativa. La documentació de la interacció entre l’Escola i la Junta de Comerç de Barcelona ha estat publicada en la seva integritat i, per tant, ara no m’hi estenc. En aquest esperit d’innovació i creació, cal tenir present que si el gènere de punt de cotó a màquina pogué gaudir de creixement, fou perquè els manyans olotins saberen copiar amb perfecció un telers de gènere de punt d’origen francès portat a la vila per immigrants del Llenguadoc i vés a saber si hi feren alguna modificació i tot. A part d’això, també hem de recordar la presència a Olot, entre els anys més o menys de 1787-1794, del piemontès Joan Domingo Vittone. El 1794 es posà en contacte amb la Junta perquè li avalessin tres invents que deia haver ideat: un molí fariner que no precisava ni d’aigua ni de vent, una màquina per a filar cotó que qualsevol podia fer anar, i una màquina per a cardar el cotó amb un mecanisme de rellotgeria. Vittone demanava prerrogatives per a aquestes seves invencions, però tot i que se li insistí, no s’aconseguí que es traslladés a Barcelona a exposar el funcionament dels seus invents davant de la Junta de Comerç.
La promoció i modernització de la indústria i el comerç era el segon dels objectius fundacionals de la Junta de Comerç de Barcelona. Quan es produí l’entrada i expansió del gènere de punt de cotó fet amb màquina, s’hi interessà de seguida. Les primeres notícies que els arribaren, el 1773, venien de Puigcerdà, però aviat se’ls creuaren altres veus que avisaven que aquest nou ram també era present a Olot (1774), on no trigarien gaire a constatar que hi havia “muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón”. Del seguiment que féu la Junta dels orígens d’aquesta indústria a Puigcerdà i a Olot n’he parlat en una altra ocasió i no en faig ara repetició. A Catalunya feia temps que arribava cotó per a les fàbriques d’indianes, que venia ja filat de fora. Ara, l’ús més ampli d’aquesta matèria primera esperonà, a mitjans dels anys seixanta, l’establiment de filatures en el Principat, consolidades amb la creació, el 1772, de la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona. Pel que fa a Olot, la primera notícia ens la dóna la Junta el 1775 –a un any escàs d’haver-s’hi introduït la nova indústria–, quan en una resposta sobre la filatura de cotó que promovia el mossèn rector de Vilamajor, se’ns diu que a Olot “nos han asegurado exceden de cien telares los que hay corrientes de medias de algodón, y que hacen ilar algodón de América por su propia cuenta”. Es tractava de filatura manual. La seva mecanització encara tardà uns anys a arribar, però és interessant constatar que en aquell mateix 1775 un olotí, Jaume Ordeix, ja manifestava a la Junta que tenia ideada –només ideada– una màquina per a filar cotó, de la qual no se’n tornen a trobar notícies. Amb caràcter general, les màquines de filar arribarien al voltant de 1790 i, pel que fa a Olot, no seria fins a 1792, amb una especial menció del 1793 quan, per uns pocs mesos, s’hi instal·laren les primeres màquines de filar water-frame de tot Catalunya.
Relacionat amb el cotó i el seu tintatge vermell (de llarga tradició olotina per allò de les barretines) hi hagué l’intent, el 1793, de crear a Catalunya una fàbrica del que en deien “casquetes morunos”, amb la finalitat de fer-ne exportació al sud i al llevant de la Mediterrània. Un dels llocs als que la Junta de Comerç demanà informes fou a Olot, “en atención a lo extendido de aquellas fábricas en medias y gorros”. Per a aquesta fàbrica es va mirar si calia fer venir algun expert estranger, però a la Junta li semblà innecessari, perquè s’hi podia destinar algun dels operaris de les fàbriques catalanes, com demostraven tres gorres musulmans fetes a Olot que, comparades amb una feta a Tunis, quedà clara “la facilidad con que se trabajarían y se hirian perficionando aquí sin intervención ni ausilio extranjero”. El tema no reapareix fins al desembre de 1801. Ara es tractava d’enviar algú d’Olot a la ciutat de Paterna, al País Valencià, on hi havia una fàbrica reial de gorres musulmans, per tal que fes l’aprenentatge i, de retorn, pogués obrir un establiment d’aquesta mena a la seva població d’origen. El seleccionat fou Jaume Costa, de qui al mes de maig de 1802 s’afirmava haver-se instruït “en la construcción de gorros musulmanes completamente”. Retornat a Olot, al novembre demanà una sèrie de condicions per a establir-hi la fàbrica, entre elles un local al gran edifici sense ús de l’Hospici, l’exclusiva de la seva fàbrica durant vuit anys, i el títol de fabricant reial. La iniciativa topà amb certes desavinences amb els altres paraires olotins i acabà en un estrepitós fracàs.
Acabo amb dos apunts breus que situen la relació entre Olot i la Junta de Comerç no pas a la Garrotxa, sinó a la ciutat comtal. Allí la Junta tenia oberta la seva pròpia Escola de Dibuix, i l’olotí Jaume Tresserra el 1789 demanà de ser admès a les oposicions de la classe d’Arquitectura; el seu nom s’ha preservat, perquè la Junta li demanà “explique a qual de las tres clases de Arquitectura quiere Vm. oponerse, a la primera, segunda o tersera, pues no puede aspirar más que a una”. Finalment, en aquest marc de les escoles creades per la Junta a Barcelona, i encara que sigui dels inicis del segle XIX, no puc deixar de fer esment de l’olotí Francesc Serra i Ginesta, introductor de la taquigrafia a Catalunya, una matèria que la Junta incorporà el 1805 als seus ensenyaments, i en confià la docència al nostre compatrici, que l’exercí fins a la seva mort, el 1836.
Com no podia ser altrament (malgrat la Junta dir-se “de Barcelona”, el seu àmbit era tot Catalunya), la Garrotxa i la Junta varen franquejar-se sovint en aquestes quatre dècades del segle XVIII. Sobretot Olot, a on la Junta no sols s’interessà per la seva producció, sinó també per altres iniciatives, com l’Escola de Dibuix que s’hi obriria sota els seus auspicis. També foren freqüents les relacions amb Sant Feliu de Pallerols, on el tèxtil de la llana rutllava bé. En canvi fou molt més espaiada la comunicació amb els municipis de Tortellà i de Montagut, esporàdica la que mantingué amb Besalú, Argelaguer i Sant Cristòfol de les Planes, i, que jo sàpiga, inexistent a la pràctica amb la resta dels pobles de la comarca. Del desenvolupament de les manufactures garrotxines en el darrer terç del segle XVIII se n’ha traçat, sovint, un esquema simplificat, basat en estadístiques ascendents i amb la posada del focus d’atenció en les noves manufactures del cotó (gènere de punt i indianes). La documentació de la Junta de Comerç en les seves relacions amb la Garrotxa ens fa recordatori de la complexitat del tramat econòmic de la comarca i de la limitació que suposaria fer abstracció dels seus vessants polítics, organitzatius i socials.
El fragment dels estatuts de la Junta de Comerç que he esmentat al principi li assenyalava una dualitat en els seus objectius. Per una banda, el “govern” i per l’altra el “progrés” del comerç, l’agricultura i les fàbriques de Catalunya, o dit d’altra manera, intervenir en la tríada d’agricultura, manufactures i comerç i, a la vegada, promoure’n la seva modernització i expansió. Pel que fa a la primera acció, la governació, el paper de la Junta es mogué, al menys en les primeres dècades, dins d’un paper conservador, amatent al manteniment del vell esperit gremial com a garantia de qualitat. Sembla que en aquells moments pocs discutien el paper dels gremis. L’economista Francesc Romà i Rossell els defensava en un opuscle publicat el 1766, ja que garantien –deia– la qualitat de les manufactures, col·laboraven en la vida social de les poblacions, ajudaven al govern i resultaven d’utilitat sense generar cap perjudici. Una de les primeres feines de la Junta fou exigir i recollir l’actualització de les ordinacions dels gremis d’arreu del país, centrats en els dos que més interès li suscitaven, els dels paraires i els dels teixidors. No deu ser casualitat que el gremi olotí dels teixidors, sota la protecció del Sant Esperit, el 1762 estiguessin refent les seves ordinacions i que els paraires, sota l’advocació de Sant Esteve, en fessin de noves el 1763, tot i que ja en tenien unes que tot just venien de 1752. A Sant Feliu de Pallerols, el gremi de paraires i teixidors n’aprovà el 1766. La Junta s’interessà també per d’altres manufactures amb presència a la Garrotxa, com ara la de la pell i la del paper, però en la documentació de la Junta, no apareix cap afer relacionat directament amb les adoberies olotines ni amb els molins paperers de Sant Joan les Fonts i de Sant Cristòfol de les Planes (em refereixo sempre al segle XVIII), llevat de la seva inclusió ocasional en informes o textos estadístics de caràcter general.
Per a la vigilància local del compliment d’aquestes ordinacions i del correcte ajustament de les fàbriques i productes al que s’hi establia, la Junta de Comerç tenia escampats pel territori català els veedors o inspectors. N’hi havia dos a cada lloc (amb els seus substituts), un per al gremi de teixidors i un altre per al dels paraires, però només n’hi havia a les poblacions amb un mínim de producció tèxtil i, si això no passava, els paraires dels llocs petits s’havien de traslladar a la població més propera on sí que n’hi haguessin, a fer-hi validar les seves peces. A la Garrotxa els trobem amb suficient continuïtat a Olot i a Sant Feliu de Pallerols. Entre els noms d’olotins que he pogut recollir, deixant de banda els substituts, hi ha els de Joan Coll (1770), Miquel Sala (1770), Miquel Mas (1771, 1772), Mateu Andreu (1771), Josep Armengol (1777), Sebastià Ortet (1777, 1782), Fèlix Casals i Marunys (1789) i Anton (o Magí) Balat (1789). A Sant Feliu de Pallerols deurien instituir-se el 1770, promoguts pel paraire Josep Bach. La Junta s’hi va posar en contacte perquè abans l’informés de quants paraires i teixidors de llana hi havia, quants n’eren mestres, quins gèneres fabricaven, i també s’interessà per a saber quants paraires hi havia a les poblacions d’Amer, Rupit i Sant Esteve d’en Bas, possiblement en vistes a integrar-les a la jurisdicció dels veedors de Sant Feliu.
També hi havia veedors a Montagut i a Tortellà, però la seva presència sembla diluir-se a mida que avancen els anys, potser perquè l’embalum de la seva producció tèxtil (en aquests moments estem parlant de la llana) seria massa minsa. El 1769 la Junta va manifestar els seus dubtes sobre la idoneïtat de Joan Blanch com a veedor teixidor de Montagut, “por mantener actualmente taberna”. Cap a finals de 1772 la Junta rebé una denúncia del paraire Miquel Casas contra la poca fidelitat dels veedors de Montagut i s’ordenà al veedor paraire d’Olot que, assistit per un notari, hi anés amb l’encàrrec que “reconosca y examine los paños fabricados y dispuestos a fabricar que halle en las fabricas del citado lugar de Montagut”. El resultat fou decebedor: Esteve Domènech, veedor paraire, feia poc que havia enviat draps a Barcelona i ara només tenia en marxa unes teles que eren a Besalú, mentre que el veedor teixidor, Joan Mias, tenia el teler parat; dels 18 restants que se suposava que tenien telers a Montagut (entre ells, el mestre de minyons, Jaume Pujol), 10 estaven inactius, dos no feia gaire que havien donat sortida al que tenien i només els sis restants foren trobats treballant alguna peça. De nou, a primers de 1773 els veedors de Montagut tornaren a ser denunciats a la Junta per no complir amb les seves obligacions. El 1782 els paraires tant de Tortellà com de Montagut foren requerits per la Junta a declarar “quantos maestros componen el gremio de pelayres de esa villa, quantos telares tienen corrientes sus individuos, qué calidad de ropas trabaxan y qué número de piesas hacen annualmente".
Pel que fa a Besalú, diria que no va arribar a tenir-ne. Ho intentaren el 1779 els de la confraria de Sant Joan, però la Junta els demanà que justifiquessin el nombre de telers que tenia la vila i que, mentrestant, “acudan a los vehedores del pueblo más inmediato en donde huviere gremio para la avilitación” dels draps que s’hi obraven. El 1781 el paraire Bernat Molleras i el teixidor Josep Santaló sol·licitaren a la Junta ser nomenats veedors, però després de tornar a demanar-los dades sobre l’activitat tèxtil de la vila, la resposta fou la mateixa: a Besalú hi havia massa pocs telers en funcionament. A Argelaguer, el 1789 Pere Turrós i altres paraires i teixidors del lloc també demanaren la creació de veedors, però la Junta es mantingué en el seu criteri i primer de tot va voler saber, amb números a la mà, la realitat manufacturera del poble.
A instàncies de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1769 van sortir les “Ordenanzas que el rey nuestro señor, que Dios guarde, manda observen los fabricantes de todas clases y bayetas finas del Principado”, en les que, en els capítols 21 a 25, es definien amb claredat les atribucions dels veedors. Cada poble havia d’enviar una mostra o patró dels draps que s’hi feien, les quals, un cop aprovades per la Junta, servirien en les inspeccions periòdiques que els veedors havien de fer a les fàbriques, per a comprovar que els seus gèneres fossin d’idèntica qualitat a la de les mostres. Un cop verificat això, la peça havia de ser segellada pel veedor, el qual, per aquesta feina, cobraria un petit honorari del fabricant. L’obligació d’enviar aquestes “muestras o patrones de cada classe de paño que alli se fabricare” la va recordar la Junta als gremis de paraires d’Olot, Montagut i Tortellà el 10 de novembre de 1770. Olot les va enviar el 26 del mateix mes i Tortellà el 2 de desembre, mentre que Montagut no ho féu fins a finals d’any, amb l’excusa de ser “por falta de correo de ésta a la villa de Olot, como también por no haver encontrado de la qualitá”. No sé si serien les mateixes mostres o unes altres, però el 1773 la Junta digué als d’Olot que una part de les mostres eren satisfactòries i podien passar-les a recollir, però que n’hi havia d’altres que no tenien la qualitat deguda i s’havien de tornar a enviar “sin pérdida de tiempo de manera que no tengan defecto alguno”. De nou el 1786 la Junta demanà a Olot –també a d’altres poblacions de Catalunya– que enviessin “una muestra de todas las ropas que se trabaxan en esas fábricas de lana para inteligencia de la mencionada Real Junta”. Tenim un exemple d’aquesta funció de vigilància. És una certificació de 1789, per la qual els veedors d’Olot acreditaren “com Sebastià Ortet, teixidor de dita vila, com nos a presentat un paño 18è blanch de 30 rs., lo qual paño hera ben texit y ben ordenat com nos demana la Real Junta de Comers de Barcelona y lo qual paño se nos presenta y tenim aprovat...”. A més d’aquestes funcions rutinàries d’inspecció, era també competència dels veedors vigilar qualsevol incompliment del que preveien les ordinacions dels gremis o les normes generals. El 1770 els veedors d’Olot alertaren la Junta sobre els abusos que hi havia “en essa villa de teñir los paños blancos en diferentes colores, siguiéndose de ello los prejuhicios que son visibles”. La Junta determinà “que por ahora se permite solamente tinar los paños en blanco de los colores de grana, amarillo, ante, verde, granze, morada y colorado con brasil, y ningún otro”. La Junta també trobà inadmissible el que feien els paraires de Tortellà, d’allargar més de quatre pams del que estava permès “las piessas de paños que se fabrican en esta villa y se remiten a la de Olot para los últimos aparejos”, una pràctica que, entenc, suposava un frau a les taxes d’habilitació, perquè feien més peça amb el mateix preu.
Els veedors es mudaven cada any. Cada un dels dos gremis del lloc remetien a la Junta una terna, de la qual en triarien el veedor i el seu substitut. Però no sempre les coses anaven de manera fluïda. El 1770 en una de les ternes d’Olot es veu que s’hi havien inclòs individus de poca experiència, amb l’excusa que tots els agremiats havien de passar pel càrrec. La Junta ordenà al gremi de teixidors “que forme terna para nuevos vehedores, de aquellos sugetos que concidere más a propósito para dicho empleo, el que no debe precisamente turnar entre todos sus individuos, sino que ha de recaher en sugetos que sepan desempeñarlo”. En aquell mateix any, la Junta denuncià la resistència dels teixidors de Sant Feliu de Pallerols a fer les propostes de veedors i els urgí a fer-ho, “bajo la pena de 25 ll. que se exixirán [=exigirán] de sus bienes propios, aplicadores según reales órdenes”. Segons la versió dels de Sant Feliu, ells sí que haurien fet la tramesa de la terna, però ves que no s’hagués perdut pel camí. Fos com fos, no els costà de fer-ne una nova tramesa. El 1796 tant els gremis d’Olot com els de Sant Feliu van ser advertits per la Junta que “no haviendo embiado Vms. nota con respeto al nombramiento de vehedores de fábricas para el año en que estamos, observándose algunos abusos en ellas, conbendria que, a la mayor brevedad, me la remitan”. En honor a la gent d’aquí, cal dir que no eren sols, l’avís de la Junta s’envià també a d’altres 24 poblacions catalanes més.
 |
| Llibre del Gremi de Paraires d'Olot (ACGAX) |
Com que a ningú no li agrada que de fora de casa vinguin a ficar el nas en les coses pròpies i que li controlin el que fa, davant de previsibles reaccions irades per part d’algun fabricant davant d’algun veedor, aquests podien comptar amb la força de l’autoritat del batlle, com a representant ordinari de la justícia que era. El 1773 un teixidor de Montagut, Pere Pinti, es negà a què els veedors li revisessin els telers i peces obrades; la Junta els instà a fer la seva feina, “y que en caso de que las justicias recistiesen a darles asistencia como se les manda (…), formen certificación de ello y la remitan”. El 1775 els prohoms del gremi olotí dels teixidors acudiren a la Junta perquè instessin el batlle a procurar-los “el aucilio correspondiente para hacer cumplir a los texedores renientes las ordenanzas mandadas observar en lo respectivo a su oficio”. Els veedors, a més, tenien capacitat sancionadora, podien posar multes per valor de 100 rals d’ardit (50 lliures), que era força diner. En quests casos, la Junta feia costat als veedors, com ho féu saber, el 1782, a Sebastià Ortet d’Olot, la vegada que va haver de multar Miquel Rovira per haver-se-li trobat una faixa de drap sense habilitar: “y si el interesado se propasase con Vm convendrá que remita testimonio, para tomar la providencia que ponga a Vm en seguridad y a dicho Rovira le contenga en el debido respeto y obediencia”. El suport de la Junta no era pas desinteressat, ja que de la multa se’n feien tres parts iguals. Una se la quedava el veedor actuant i les altres dues s’enviaven a Barcelona perquè la Junta se’n quedés una part i passés la tercera a la Junta General de Madrid. No tenir present aquesta distribució provocà un conflicte entre la Junta i el mateix veedor Sebastià Ortet, quan, en aquell mateix any, va decidir rebaixar una multa. Resulta que el paraire Magí Ortinez, d’Igualada, havia venut a alguns olotins draps que no portaven l’habilitació. Ortet el va sancionar, però els de la Junta van quedar parats quan, en lloc de les 33 lliures, 6 sous i 8 diners (dues terceres parts de 50 lliures), en reberen la meitat, i és que els veedors olotins li n’havien perdonat una tercera part. La Junta avisà que res de res de minvar les multes, perquè al final era ella la que en resultava perjudicada en els seus ingressos: “las multas se han de cobrar precisamente según están inpuestas en las ordenanzas, sin ser lícito ni permitido a los veedores hacer ni consentir en que se haga gracia alguna, pues de lo contrario serán responsables de su reintegro”. A vegades eren els gremis els que instaven la Junta a emprendre accions contra els que no complien la normativa.
Un aspecte important de l’organització gremial era el control de l’accés a la professió. En les manufactures tradicionals, l’exercici de l’activitat no era lliure, sinó que requeria superar uns graus establerts per cada gremi. Era una forma d’assegurar el pas per una època d’aprenentatge, però a ningú no se li escapa que també era una manera de limitar la competència i d’autoprotegir les expectatives de negoci. El 1770 el gremi de teixidors d’Olot denuncià a la Junta de Comerç que els paraires els pressionaven perquè fessin mestre a Joan Sala, “no obstante de no haver estado tres años aprendiz”. Els teixidors adduïen que les seves ordinacions no contemplaven cap excepció i la Junta els donà la raó. El 1774, per algun motiu que no sé dir, el gremi de paraires es féu el remís a l’hora d’atorgar a Pere Costa la condició de mestre. Va presentar un recurs a la Junta perquè intercedís a favor seu i li fos concedit el mestratge –previ examen i pagament de drets– atès que tenia una botiga oberta al públic des de feia quatre anys, però, potser per aquesta mateixa il·legalitat de tenir botiga sense ser-ne mestre, la Junta ho desestimà. Hi insistí el 1777 i, per fi el 1778 aconseguí que la Junta, ara sí, ordenés al gremi de paraires d’Olot la concessió, previ examen, del mestratge i admissió al gremi. A Sant Feliu de Pallerols, el 1787 el sobreposat de la confraria de paraires, Domingo Marmiña, envià un memorial a la Junta per demanar-los que “se quemen las perxas y cardas a Benito Bertrán y a Juan Gurt”, perquè tot i que deien que havien passat els exàmens, hi havia bastants dubtes sobre la netedat amb què ho havien fet. Hagueren de pagar els endarreriments i passar de nou les proves de mestre. El 1794 el mateix gremi de Sant Feliu de Pallerols denuncià a la Junta “a Antonio Donay, que ha exercido el oficio de sastre y tiene fábrica de ropas,encubriendo abusos".
Les noves ordinacions generals de 1769 a què abans m’he referit, instades per la Junta de Comerç de Barcelona, van permetre reglar unes vies d’obertura que fessin compatibles la perpetuació de l’estructura gremial amb la reorganització i noves dimensions de les anomenades “fàbriques”. En el primer capítol es permetia que qualsevol mestre, reconegut com a tal en qualsevol de les organitzacions gremials dedicades a la manufactura drapera (fos paraire, teixidor de llana, tondosaire, cardador o tintorer) podia tenir fàbrica de draps, sempre i quan disposés dels treballadors adequats per a cada un dels passos de la producció. Per dues cèdules de 1779 i 1784, es disposà que les dones i les nenes no fossin excloses dels treballs manufactures, sinó que poguessin ocupar qualssevol treballs “compatibles con el decoro y fuerzas de su sexo”. També el 1784 se suprimí l’impediment que tenien els fills il·legítims de poder exercir determinats oficis i arts. Aquesta legislació va ser invocada per la Junta el 1788, quan el gremi de paraires d’Olot es queixà que “algunos, sin ser graduados en maestros, exercían con libertad el tal oficio, en formal contravención de las constituciones y ordenanzas, con mal ejemplo y conocida decadencia del citado gremio” i que, havent demanat auxili al batlle perquè actués contra aquells que exercien sense tenir-ne el mestratge, no els havia volgut ajudar. Per tota resposta, la Junta acordà “remitir a V. Ms. un ejemplar de las ordenanzas de paños de 15 de enero de 1769, para que V. Ms. las observen y hagan observar puntualmente”. Semblantment passà el 1796, quan un grup de paraires de Sant Feliu de Pallerols pretengué tenir l’exclusiva o monopoli d’una fàbrica d’estam que havien engegat en la població; la Junta els deixà clar que “no apoyará solicitud alguna por la qual se busque a concentrar en cierto número de personas esta fábrica y venta de estambres, que entiende han de ser a todas facultativas”. També s’hi va remetre el 1800, a rel de la queixa dels paraires del mateix lloc, que denunciaven que a la vila es feia “fabricación de paños y de otros texidos por sugetos no agremiados de maestros en la confraria”. La Junta ho desestimà i els recordà que des de 1769 es podia dedicar a fabricar draps “todo maestro aprobado de pelayre, de texedor de lana, tundidor, cardador o de tintorero”. A l’any següent reaparegué la qüestió, amb la queixa de Jacint Gurt, de la mateixa vila, i de Jacint Viñeta i socis de Sant Cristòfol de les Planes, contra el gremi de paraires de Sant Feliu, que volia impedir-los la fabricació de teixits. La resposta que en coneixem de la Junta són les ordres donades al gremi perquè aturessin qualsevol actuació en contra d’aquests fabricants. Aquesta obertura de la carcassa gremial ens ajuda a entendre millor el creixement de les societats o companyies fabrils i comercials que es constituïren a la Garrotxa, i de forma particular a Olot, durant les darreres dècades del segle XVIII i que ben aviat podran fer el pas a una nova manufactura, que trencarà motlles, la del cotó.
La funció inspectora de la Junta de Comerç sobre el territori, ens ha legat una sèrie d’estadístiques i informes sobre les manufactures catalanes en la segona meitat del segle XVIII, que difícilment haguéssim tingut sense aquesta tutela. Si bé podem dubtar de l’exactitud d’algunes de les dades que s’hi inclouen (l’olotí Pau Caralt, en un dels informes, diu que no és tan minuciós com se li havia demanat, “però he fet lo que he sebut”), en el seu conjunt resulten útils per a defugir les generalitzacions i les vaguetats. Pel que fa a la Garrotxa, la major part de les dades que ens proporcionen han estat publicades i, per tant, aquí només faig menció de tres informes enviats des d’Olot a la Junta, dels que només se n’ha fet ús de forma parcial. El primer és del 24 de març de 1764, elaborat pel mencionat Pau Caralt i Bové, negociant; el segon –el més complet– el signa el 17 d’abril del mateix any Miquel de Vidueyros i Roldan, que era l’administrador de la duana d’Olot; i el tercer és del 9 de febrer de 1765, rubricat pels regidors de la vila. Tots tres informes responen a un qüestionari previ de la Junta (en algun cas, a instàncies de la Junta Central de Madrid) sobre la fabricació local de draps, l’existència o no d’organització gremial, la llana que s’hi usava i el seu preu, els jornals dels operaris, la filatura, els aparells i les operacions més comunes que s’hi feien i, finalment, les mesures que convindrien per a assegurar-ne el seu futur. Vegem alguns exemples de la informació que ens aporten sobre les manufactures olotines, començant per la complexitat de persones que treballaven en el procés del tèxtil. Diu Vidueyros: “Se necesita de operarios, para batir la lana con la barra y emborronar, un hombre, otro para emborrarla, tres para cardarla, nuebe hilanderas, tres gavinadores, dos retorcedores y un urdidor. Para el telar se necesita, dos para tejer y uno para hazer cañones, esto se entiende para cada pieza de paño de tiro de quinze a diez y seis ramos”; però aquí no s’acaben les operacions, perquè després vénen “esborrar”, “molinar”, perxar, abaixar, estricar i premsar, totes amb els seus corresponents operaris i sous, que Vidueyros ens detalla amb precisió. Aquest mateix ens explica el procés inicial que segueix la llana: “Las lanas se sortean primero, escoguiendo del bello las calidades competentes, para cada calidad de paño, siendo la de mejor calidad y finor los escanales y cuello. Después se limpian con agua caliente que no llegue a bullir, dentro de unos cozios de madera para hazer saltar la churia o suarda. Luego en canastas se mete al río en agua corriente, meniándola fuerte con las manos hasta que ven que queda limpia de la suarda y blanca, la que después se tiende al sol para secarse”. Per la seva banda, Pau Caralt recalcava els esforços dels olotins per tirar endavant les manufactures sense ajudes externes: les premses per a deixar els draps impecables “no están construhidas con los aparatos y conveniencias que se hallan en las fábricas validas con la protección real, solo proviene de las pocas fuerzas y caudales de que se ven faltos los fabricantes de este terreno".
Sobre la protecció reial d’algunes fàbriques que ara s’ha esmentat, es tractava d’una concessió a determinats establiments que havien demostrat una bona qualitat en els seus productes o la incorporació d’innovacions tècniques, per la qual, a més, es podia gaudir de certes exempcions tributàries. A Olot hi havia una casa amb títol de fabricant reial, la de tisores de tondre de la família Planas, atorgat en un llunyà 1739. El 1783 els importants fabricants olotins Lluís i Josep Bastons, pare i fill, després d’enumerar els seus mèrits en els avenços de les manufactures olotines, demanaren com a premi a la monarquia, a través de la Junta, que el cotó que necessitava una de les seves fàbriques, la de mussolines, pogués entrar de l’estranger lliure de drets; que aquestes mussolines poguessin vendre’s arreu de l’estat sense pagar drets de portes, i un darrer favor de tipus més personal, el poder usar d’espasa i armes per a la seva seguretat en els viatges. No se’n sortiren, perquè hi havia d’altres fàbriques de mussolines i no es podien fer distincions i, pel que fa a l’ús d’espasa i armes, vingué a dir-se’ls que els havien donat una bona idea, i que a partir d’ara ho autoritzarien a qualsevol fabricant català que disposés de vint telers actius de qualsevol gènere de cotó. Temps després, el 1803, Francesc Salgas i Rafel Ortet, socis en una companyia olotina de tint, sol·licitaren a la Junta la gràcia de títol reial, atès que tintaven el cotó amb una perfecció comparable als tints estrangers. Tot i els informes satisfactoris del batlle i de l’ajuntament d’Olot, la Junta acordà no donar-hi suport, perquè “no puede desentenderse que otros antes que él han establecido aquí, con buen éxito, este tinte” i per tant “no tiene ya el mérito de nueva esta industria”. Però en la seva resposta, la Junta apuntava cap a unes noves perspectives de formació tècnica, quan avisava als d’Olot que les manufactures havien de pujar al carro dels nous coneixements científics, que s’estava a punt de crear a Barcelona una Escola de Química, i que “con la propagación de los conocimientos chímicos serán comunes este y otros tintes, que hasta ahora se han mirado como resulta de combinaciones de gran mérito".
L'anterior consideració ens apunta alt: no es podia seguir vivint d’un aprenentatge transmès mimèticament de mestres tintorers a aprenents, sinó que calia basar la professionalitat en el coneixement i en una tècnica sustentada per aquell. Estaven preparades les manufactures olotines d’aquell moment per a fer aquest salt? La resposta, per la complexitat de la realitat, ha de ser dual. Quan les manufactures no tenien prou sortida, d’entrada ningú no qüestionava la bondat del productes, sinó que se cercaven culpables en el propi entorn o fora de les fronteres. Recordem que en aquells tres informes de 1764-1765 sobre les manufactures olotines, a la darrera pregunta es demanava per les causes d’una possible decadència de les fàbriques. Miquel de Vidueyros ho atribuí als mals temps en general i als drets que gravaven la llana, però també a la poca professionalitat d’alguns fabricants sense escrúpols que feien mal a tot el col·lectiu, “pues es un exceso las trampas que se hazen y minoran la ropa que es buena, y la hazen inferior sacando los ilos de su centro, y después con una especie de tierra que tienen la embratan [embruten] y después sucede que, en mojándose se buelve dicha ropa como una red”, trampes de les que també es queixava Pau Caralt en el seu informe. Una altra pràctica, denunciada en un escrit de 1770, consistia a portar a Olot draps sense tintar fets a Camprodon o a Vilallonga, i un cop aquí donar-los el color. Com que el color no es donava a la llana directament, sinó al teixit, aquests colors afegits no tenien “permanencia ninguna, en grave perjuicio del público y totalmente contrario a las ordenanzas de la Real Junta, en tanto que las tiendas ya no gastan quasi otros, y no gastan los paños fabricados a Olot, por tener algún más precio, por tenyirlos estos pelayres en lana y como previenen las ordenanzas, y que tienen mayor coste”. Però després la decadència seria atribuïda al contraban, que qui més qui menys tothom practicava en una comarca a tocar de la ratlla de França. És del 1790 un informe elaborat pel comerciant de Barcelona i Cadis Agustí Miret, proposant diverses mesures per a millorar les fàbriques catalanes. En la seva anàlisi prèvia dels vicis que aquestes presentaven, inclogué que “a más de aquellos errores, se hallan los fabricantes de Cataluña, y particularmente los de la Serdaña, Olot y otros recintos, con otro no menos grave y algo más difícil de remedio que los ya propuestos, qual es el cebo de las introducciones fraudulentas de medias de seda, estambre y algodón”. Entre els papers de la Junta hi ha un full de gran format, amb el pla que proposava el fabricant olotí Josep Bastons de construcció a Barcelona d’un magatzem central on es controlessin les mercaderies i el contraban que venia de França.
Tot això no vol pas dir que hi hagués immobilisme a les manufactures d’Olot i de la Garrotxa. És cert que els gremis patien de conservadorisme i d’estar més pendents a l’autodefensa que no pas a una visió del seu ofici amb perspectiva àmplia, però això afectava només una part de la població, perquè els botiguers i comerciants tenien un esperit més obert. La irrupció del cotó en gran escala a Catalunya i el paper destacat que des de 1774 tingué Olot –i de retruc la comarca– en el gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i la seva més limitada extensió cap a les indianes, fa pensar que sí, que les manufactures olotines eren capaces de reinventar-se, amb l’avantatge que el tèxtil del cotó, per ser nou, no estava sota control gremial. El nombre de “mitgers” (la denominació amb què foren reconeguts els operaris d’aquesta nova activitat) va créixer a marxes forçades, encarnats sobretot en el jovent, que trobà en aquest ram una ocasió per a guanyar-se la vida. I si la Junta demanava una major formació dels operaris de les fàbriques, Olot hi respongué amb la creació, el 1783, de l’Escola de Dibuix, assessorada precisament per aquest mateix organisme, una escola pensada sobretot per al disseny de les indianes, però que s’ocupà també d'altres oficis, com el disseny de fusteria decorativa. La documentació de la interacció entre l’Escola i la Junta de Comerç de Barcelona ha estat publicada en la seva integritat i, per tant, ara no m’hi estenc. En aquest esperit d’innovació i creació, cal tenir present que si el gènere de punt de cotó a màquina pogué gaudir de creixement, fou perquè els manyans olotins saberen copiar amb perfecció un telers de gènere de punt d’origen francès portat a la vila per immigrants del Llenguadoc i vés a saber si hi feren alguna modificació i tot. A part d’això, també hem de recordar la presència a Olot, entre els anys més o menys de 1787-1794, del piemontès Joan Domingo Vittone. El 1794 es posà en contacte amb la Junta perquè li avalessin tres invents que deia haver ideat: un molí fariner que no precisava ni d’aigua ni de vent, una màquina per a filar cotó que qualsevol podia fer anar, i una màquina per a cardar el cotó amb un mecanisme de rellotgeria. Vittone demanava prerrogatives per a aquestes seves invencions, però tot i que se li insistí, no s’aconseguí que es traslladés a Barcelona a exposar el funcionament dels seus invents davant de la Junta de Comerç.
La promoció i modernització de la indústria i el comerç era el segon dels objectius fundacionals de la Junta de Comerç de Barcelona. Quan es produí l’entrada i expansió del gènere de punt de cotó fet amb màquina, s’hi interessà de seguida. Les primeres notícies que els arribaren, el 1773, venien de Puigcerdà, però aviat se’ls creuaren altres veus que avisaven que aquest nou ram també era present a Olot (1774), on no trigarien gaire a constatar que hi havia “muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón”. Del seguiment que féu la Junta dels orígens d’aquesta indústria a Puigcerdà i a Olot n’he parlat en una altra ocasió i no en faig ara repetició. A Catalunya feia temps que arribava cotó per a les fàbriques d’indianes, que venia ja filat de fora. Ara, l’ús més ampli d’aquesta matèria primera esperonà, a mitjans dels anys seixanta, l’establiment de filatures en el Principat, consolidades amb la creació, el 1772, de la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona. Pel que fa a Olot, la primera notícia ens la dóna la Junta el 1775 –a un any escàs d’haver-s’hi introduït la nova indústria–, quan en una resposta sobre la filatura de cotó que promovia el mossèn rector de Vilamajor, se’ns diu que a Olot “nos han asegurado exceden de cien telares los que hay corrientes de medias de algodón, y que hacen ilar algodón de América por su propia cuenta”. Es tractava de filatura manual. La seva mecanització encara tardà uns anys a arribar, però és interessant constatar que en aquell mateix 1775 un olotí, Jaume Ordeix, ja manifestava a la Junta que tenia ideada –només ideada– una màquina per a filar cotó, de la qual no se’n tornen a trobar notícies. Amb caràcter general, les màquines de filar arribarien al voltant de 1790 i, pel que fa a Olot, no seria fins a 1792, amb una especial menció del 1793 quan, per uns pocs mesos, s’hi instal·laren les primeres màquines de filar water-frame de tot Catalunya.
Relacionat amb el cotó i el seu tintatge vermell (de llarga tradició olotina per allò de les barretines) hi hagué l’intent, el 1793, de crear a Catalunya una fàbrica del que en deien “casquetes morunos”, amb la finalitat de fer-ne exportació al sud i al llevant de la Mediterrània. Un dels llocs als que la Junta de Comerç demanà informes fou a Olot, “en atención a lo extendido de aquellas fábricas en medias y gorros”. Per a aquesta fàbrica es va mirar si calia fer venir algun expert estranger, però a la Junta li semblà innecessari, perquè s’hi podia destinar algun dels operaris de les fàbriques catalanes, com demostraven tres gorres musulmans fetes a Olot que, comparades amb una feta a Tunis, quedà clara “la facilidad con que se trabajarían y se hirian perficionando aquí sin intervención ni ausilio extranjero”. El tema no reapareix fins al desembre de 1801. Ara es tractava d’enviar algú d’Olot a la ciutat de Paterna, al País Valencià, on hi havia una fàbrica reial de gorres musulmans, per tal que fes l’aprenentatge i, de retorn, pogués obrir un establiment d’aquesta mena a la seva població d’origen. El seleccionat fou Jaume Costa, de qui al mes de maig de 1802 s’afirmava haver-se instruït “en la construcción de gorros musulmanes completamente”. Retornat a Olot, al novembre demanà una sèrie de condicions per a establir-hi la fàbrica, entre elles un local al gran edifici sense ús de l’Hospici, l’exclusiva de la seva fàbrica durant vuit anys, i el títol de fabricant reial. La iniciativa topà amb certes desavinences amb els altres paraires olotins i acabà en un estrepitós fracàs.
Acabo amb dos apunts breus que situen la relació entre Olot i la Junta de Comerç no pas a la Garrotxa, sinó a la ciutat comtal. Allí la Junta tenia oberta la seva pròpia Escola de Dibuix, i l’olotí Jaume Tresserra el 1789 demanà de ser admès a les oposicions de la classe d’Arquitectura; el seu nom s’ha preservat, perquè la Junta li demanà “explique a qual de las tres clases de Arquitectura quiere Vm. oponerse, a la primera, segunda o tersera, pues no puede aspirar más que a una”. Finalment, en aquest marc de les escoles creades per la Junta a Barcelona, i encara que sigui dels inicis del segle XIX, no puc deixar de fer esment de l’olotí Francesc Serra i Ginesta, introductor de la taquigrafia a Catalunya, una matèria que la Junta incorporà el 1805 als seus ensenyaments, i en confià la docència al nostre compatrici, que l’exercí fins a la seva mort, el 1836.
