dimarts, 30 d’abril del 2019

92. Episodis tumultuosos i papers sediciosos a l'Olot del segle XVIII

Situem-nos a Olot el 8 d’octubre de 1775. El pregoner municipal, Salvi Terrés, fa públic en els llocs habituals de la vila un ban acabat d’arribar de Vic, del corregidor o governador militar i polític. N’escoltem la primera frase, un cop descomptades les que són formals: “No deviendo ya dissimularse la libertad con que algunos vezinos [d’Olot] expressan su indevida violencia en sujetarse a las disposiciones de la superioridad…”. I així descobrim, de cop i volta, que en l’Olot d’aquell moment hi havia gent que se saltava les disposicions de l’autoritat del rei, expressades a través del corregidor de Vic i que aquesta desobediència era, segons el parer d’aquest, generadora de violència. Tot seguit, en el ban, venia l’amenaça: “Se advierte que estando mandado por differentes cédulas y decretos reales que no se vituperen las resoluciones del gobierno (…), se haze notorio que a qualquier persona sin distincción de clase, sexo, estado o condición que esparciere o produxesse vozes que desdigan del respeto devido a las que por la obligación de su empleo ministran justicia, se le castigará con el rigor prevenido en los vandos reales”. Paraula del corregidor Ramon de Carvajal. Enlluernats nosaltres amb l’ampliació del temple parroquial de Sant Esteve, la construcció de l’Hospici i l’establiment de l’Escola de Dibuix, la vista ens queda velada i ens dificulta de reconèixer les dissidències i els moviments de malestar que també es donaven entre els olotins (si bé cal dir, en descàrrec del discurs històric local, que la documentació sobre aquests fets és molt menor i menys visible que la que hi ha sobre aquelles institucions suara esmentades).

El que és bo del cas anterior és que no hem pas d’imaginar-nos un moviment popular d’origen socioeconòmic, perquè qui hi havia al darrere d’aquests fets era un grup de terciaris franciscans, però això mateix fa remarcable la seva oposició i manifestació de desobediència als mandats emanats de l’autoritat reial. Resulta que el 1757 aquests devots havien fet construir, de la seva butxaca, un petit oratori a dalt del Montsacopa per a posar-hi un Sant Crist que es deia haver aparegut de forma prodigiosa (no tinc els detalls d’aquesta troballa). Els terciaris afirmaven tenir tots els permisos necessaris per fer-ho, inclosa l’aprovació del bisbe de Girona que l’havia visitat de pas per la vila l’any següent. El 1775 els terciaris decidiren d’ampliar aquest oratori, i aquí començà la tronada. Fetes les obres, el síndic personer de la vila, a través del fiscal, denuncià el nou oratori per haver-se fet sense els permisos necessaris i en contra dels interessos de la parròquia, amb la denúncia “de resistir sus autores qualquiera providencia de la justicia opuesta a sus ideas y amenassando un tumultuosso excesso que no pudiera contener la authoridad del bayle por el excessivo número de hermanados en la empressa”. Val a dir que les coses no anaren a pitjor, sinó que els mateixos promotors de l’ampliació, vés a saber si de manera voluntària o per força, la tiraren a terra, fet que, segons ells, palesava “la falsedad del recurso en la parte que exponía ser el ánimo de aquellos devotos tumultuarse y resistir qualquier providencia que contra sus ideas dispusiesse la superioridad”. Finalment, el 1778 l’oratori es va tornar a fer, ara amb tots els permisos i no sols sense oposició, sinó enmig d’unes grans festes d'inauguració.

Saltant-nos les bandositats pròpies de les primeres dècades del segle XVIII, el primer episodi tumultuós del que en tinc un relat va passar a l’oratori que hi havia a Pujout, a la divisòria dels termes municipals entre Olot i les Preses, en el que hi havia una imatge de Sant Esteve. En aquest episodi sí que hi havia al seu darrera una classe molt castigada i extensa, la dels pobres, segurament no només d’Olot, sinó també de la vora de la comarca. L’any en què passaren els fets no em costa, però hauria passat cap a la dècada dels trenta. Era el record que en tenia Antoni Matavera, més conegut com l’Avi Matavera, segurament per la seva edat: “En aquel tiempo en que el testigo declarante guardava las vacas o bueyes en dicha parroquia de las Fonts, subía la professó de dicha paroquia a dicho oratorio todos los años en el día de la Acensión y allí los obreros de la mesma paroquia hazían caridad de pan als pobres que vulgarmente se llaman ofrenas,” i en una d’aquestes ocasions va veure “que los obreros querían hazer la caridad a los pobres que eran muchos, quienes por ser tantos vio el testigo declarante se amotinaron y fue preciso a los obreros hechar los panes por tierra por no poderse repartir a dichos pobres por allarse estos amotinados”. Podem imaginar-nos l’escena perquè, lamentablement, encara ara en les crisis humanes que segueixen avergonyint-nos, hi veiem sovint l’aïrada rivalitat per a satisfer necessitats bàsiques. Els pobres barallant-se per un pa. Els pobres, és clar, "amotinats".

El 1749 tenim constància d’un altre episodi tumultuós amb conseqüència greu, perquè en resultaren importants danys en un casa a tocar del vell temple de Sant Esteve. És la història de l’anomenada “Casa de la Doma”, que, tot i ser coneguda, és pertinent que aquí la torni a recordar. Feia un temps que s’havia posat en marxa una mena de campanya ciutadana per emprendre l’ampliació del temple parroquial, unes obres que es preveien de molta volada. Per tal de poder-ho fer, per a poder disposar de l’espai necessari a l’ampliació, calia enderrocar algunes cases que hi eren a tocar, i entre elles la casa del benefici de la Doma. Intento explicar què vol dir això amb el mínim de línies: de temps immemorial algú havia legat uns diners i una casa a l’església, comptant que amb els rèdits d’aquests diners pogués viure un capellà (el beneficiat) i fer ús de la casa, a condició que es dediqués, en aquest cas, al ministeri parroquial entre els olotins. Aquest beneficiat tenia el títol de domer i d’aquí el nom de la casa. En aquell moment tenia el benefici (rèdits i casa) Mn. Francesc Constans que, per tant, era un dels dos rectors de la parròquia de Sant Esteve. El mossèn, des que es parlà de fer un nou temple, havia mantingut que no tindria inconvenient a canviar de casa si amb això l’església podia estendre’s cap aquella banda. Però quan va arribar l’hora de la veritat va començar a trobar excuses per mantenir la casa. I la seva constant dilatació a l’hora de trobar-hi una solució comportà que un grup d’olotins, amb ànims aïrats i sense encomanar-se a ningú, assaltessin la casa de la Doma i la comencessin a enderrocar pel seu compte. Fou el dia 12 d’octubre de 1749. Aquell dia hi havia hagut processó del Roser i poc després que finís, “lo poble inquiet y especialment molts individus indiscrets y de poca consideració determinaren aterrar la dita casa de la Doma”. Qui ens ho explica és un eclesiàstic i això el fa menysprear la condició dels avalotats. L’acció s’encomanà ràpidament, hi hagué “tocar campanas ja a mort, ja a tritllo, tocar trompetas” i “amotinació de gent”. Per una testificació notarial de dos dies després sabem que la casa quedà força malmesa, amb la teulada al descobert, espatllada la barana de la terrassa, desfets diversos tempanells, i afectades l’escala interior, portes, finestres i vidres. Alguns van mirar de salvar-ne els béns mobles i els van guardar a casa del germà del mossèn, el cordoner Pere Constans, i en d’altres cases particulars. Aquesta mena de revolta que havia esclatat de manera imprevista va causar molta commoció. L’endemà al vespre van arribar a Olot “lo batlle de Santa Coloma ab sos mossos (…) per si acàs la cosa no estigués aquietada y perquè no se mogués algun disturbi més”. Atès que “las veus del atentat ab algunas circunstàncias” no tardaren a arribar a Barcelona, “se temia algun càstig, però gràcias a Déu mediaren bonas personas y posaren la cosa en bon estat perquè no passàs avant contra los executors y demés que se poguéssen trobar còmplices”. També es procurà “aquietar al Ilm.”, al senyor bisbe de Girona i les coses tornaren a la quietud, sense que sapiguem amb certesa si se’n van derivar o no conseqüències per als promotors dels aldarulls. Abans d’un mes els Obrers de Sant Esteve compraren la casa de la Doma i l’acabaren d’enderrocar per a cedir el seu espai a l'ampliació del temple.

Sovint els aldarulls eren moguts per la confrontació d’interessos, en especial entre els que tenien suficient poder com per a captar gent al seu voltant en defensa d’una causa particular. L’aprofitament del riu Fluvià al seu pas més immediat per la vila, donat que el cabal d’aigua era el que era i no es podia augmentar a gust, suposava un fràgil equilibri entre els diversos usos que en feien blanquers, tintorers i moliners de farina. Qualsevol expansió en benefici d’uns solia ser negatiu per a les necessitats dels altres i donava peu a situacions de conflicte. El 1762 uns paletes i serradors estaven fent obres en la derivació que emmenava l’aigua del Fluvià al Molí Nou, propi de Miquel Casabó. Segons els testimonis que certificaren el relat dels fets, entre deu i onze del matí van aparèixer al lloc tres tintorers, Jeroni Casas, Antoni Noguer i Francesc Masjoan, el traginer Josep Romam, Esteve Casas paraire (germà de Jeroni Casas) i el blanquer Jeroni Busquets, els quals, “con una grande multitud de gente de un sexo y otro” anaren on treballaven els paletes, els comminaren a deixar de fer aquella feina i fins i tot provaren d’esgavellar l’entarimat sobre el que treballaven, cosa que “no lo pudieron lograr por ser cargado de piedra y otros materiales conducentes para el trabajo”. El promotor de les obres, Miquel Casabó, “temiendo al peligro que amenassava de un funesto sucesso”, se’n va anar a buscar el batlle civil, representant de la justícia, perquè hi posés ordre. El batlle civil, Mateu Masmitjà, hi féu presència “para sossegar aquel tumulto de gente que allí se havia formado, con grandes gritos y vozería”. Però tot i la seva representació de la justícia, no se’n va sortir, sinó que “aumentándose el tumulto”, el batlle optà per retirar-se del lloc, cosa prudent segons un dels testimonis, ja que si “huviesse querido usar de su autoridad, le havía de suceder allí algún fracaso en su persona”. Després, cap al migdia, sembla que els ànims començaren a cedir. No sé com acabà el conflicte, perquè Miquel Casabó era familiar del Sant Ofici de la Inquisició i com a tal tenia darrera seu el reforç d’aquesta institució, però fos com fos, la situació representada per aquests testimonis (potser no del tot imparcials, ja que eren de la banda de Casabó) no s’adiu pas amb el comportament de respecte que hom podria esperar envers l'administració judicial.

També l'aigua de la vila era motiu de confrontació d’interessos. Recordem que l’aigua venia des de les fonts de Sant Roc mitjançant un conducte de titularitat municipal, i que un cop a la vila, es distribuïa per una sèrie de fonts públiques. L’aigua per a utilitat domèstica s’anava a buscar a la font més pròxima. Ara bé, això que sembla tan senzill tenia un punt d’embroll: els horts. La part de les cases de la vila que no estaven estrictament compreses entre carrers, tenien al seu darrera un hort, un bé valuós de cara al proveïment de la casa. Però els horts volen ser regats i, per tant, volen aigua. Servir-se de l’aigua que sobrava de les fonts públiques de l’interior de la vila era una temptació massa forta, i l’ajuntament havia d’anar amb peus de plom a l’hora de fer concessions en aquest tema. I en qualsevol moment podia sorgir el conflicte. El 1767 el consistori olotí concedí a Antoni de Vallgornera i de Llunes una ploma d’aigua per a la seva casa del carrer de Clivillers, però de seguida un grup de veïns s’hi va oposar perquè creien que això perjudicava la disponibilitat d’aigua del veïnatge. Aquest afer donà peu a un llarg litigi, amb tribunals pel mig inclosos, que s’allargaria durant set o vuit anys. N’he parlat en una altra ocasió i, per tant, no en repeteixo ara els detalls. Només em centro en dos moments, en què l’enfrontament entre un i altre bàndol prengué forma de tumult. El primer passà el mateix any de la concessió, el 1767, el dia dels difunts. Al vespre d’aquest dia, i malgrat la foscor (o potser, precisament, emparats en la foscor), uns paletes i més gent treballaven al carrer de Clivillers “precipitadamente, fabricando un nuevo conducto para dirigir y conducir en la misma noche, una porción de las aguas comunas de dicha villa en su propria casa”, com diu una testificació. Sabuda la notícia, s’hi presentà “una grande multitud de individuos que incesantemente repetían sus instancias”, la seva oposició al fet que Vallgornera prengués aigua pública. Aquest deuria ser a casa seva, on sí que sabem que hi eren el batlle reial i un dels regidors municipals “con gente armada para resguardo de dicho edificio”. Sembla que aquesta vegada les coses no anaren a més, sinó que després d’algun estira-i-arronsa, el regidor que hi era present indicà als paletes que paressin i deixessin estar les obres. Però dotze dies després s’hi tornà. Altra vegada un grup de paletes intentava fer el conducte que volia Vallgornera, però un altre cop s’hi congregà “un numeroso concurso de gente de uno y otro sexo” que ho volia impedir. En aquesta ocasió Miquel Casabó, tant per a salvaguardar interessos propis com “a efecto de evitar el motín que se amenaçava y estava inminente a causa de la oposición de tan numeroso concurso de gentes”, va aconseguir que el batlle reial ordenés la paralització de l’obra. Un altre testimoni d’uns dies després confirmà que sí, que de no haver intercedit Casabó, “huviera el pueblo passado a desazer lo fabricado por dicho de Llunes y con violencia y armadas manos a sacudir a dichos maestros [paletes] y peones".

Dins del llarg camí que seguí la concessió d’aigua a Vallgornera, la tensió popular tornà a granar el febrer de 1772. El dia 6 hi havia ajuntament de regidors a la casa de la vila, però la sessió, segons l’acta que en féu el secretari municipal, s’hagué de suspendre perquè arribà la notícia que al carrer de Clivillers tornaven a anar maldades. Uns treballadors estaven obrint de nou el carrer, “auciliados de algunos mozos del resguardo y visitador de Camprodón, armados, provocando un motín, y que en efecto estava inminente con el numeroso concurso de gente havía assistido, y con los amagos de aquellos con sus armas contra dicha gente”. Els regidors tingueren clar que hi havien d’anar, a “aquietar el tumulto”, i tal dit, tal fet. Arribats al lloc, “haviendo hallado grande multitud de gente y entre ellos los dichos hombres armados; preveyendo un irremediable daño, al que acreditava la disposición de aquellos y considerando el Ayuntamiento ser un atentado con no haverse presentado antes, ni precedido noticia, procuró con todo esfuerzo lograr la quietud del pueblo, haciendo suspender el trabajo".

Aquest plet per les aigües que volia Vallgornera, ens introdueix alguns matisos que crec interessants a l’hora de marcar els canvis estructurals que començaven a introduir-se en la mentalitat olotina, o, millor dit, en una part dels olotins. Hem vist que, segons aquests textos, qui volia esgavellar les obres que es feien era “el poble”, un genèric que ara pren una dimensió activa, diferent de la merament descriptiva usada en termes generals. En un altre dels textos esmentats, hi trobem també que el propòsit de Vallgornera suposava un perjudici “contra el drecho de toda la villa y de sus vezinos y contribuyentes”. Els veïns no només són això, residents, sinó que també són “contribuents”, és a dir, que aporten al comú no com a súbdits als que se’ls carrega amb impostos, sinó com a partícips de la república (la res publica) i, per tant, subjectes de drets. I encara un detall rellevant: en aquest llarg plet se succeïren diversos ajuntaments, alguns a favor de Vallgornera i d’altres en contra; el 1774, en un dels recursos que presentà l’ajuntament d’aquell any, es denunciava que Vallgornera no es volia subjectar a les disposicions municipals, una desobediència “nacida seguramente del poderío y superioridad que por razón de su pingüe patrimonio ha querido siempre tener sobre los demás vezinos del pueblo”, a més de qüestionar-li l’ús del cognom Vallgornera d’ascendència materna, en lloc del patern Llunes (ells l’anomenen sempre Antoni Llunes i Bosch de Platraver) i de discutir-li les seves pretensions d’obtenir un títol de noblesa. No em vull pas precipitar a parlar d’actituds antisenyorials, perquè al darrera hi ha també un procés de reforçament del consistori municipal, però com que una i altra cosa es trobaven en disposició de vasos comunicants (la minva del poder senyorial permetia l'augment del municipal), bé es pot dir que algunes coses estaven canviant. Per cert, Vallgornera protestà a la Reial Audiència del que considerava una ofensa a la seva família per part del consistori, i obtingué un decret pel qual s’ordenava a l’ajuntament d’Olot que “siempre y en qualquiera ocurrencia trate al suplicante con el distintivo de Don, nombrándole con el apellido de Vallgornera que usa y con que se le distingue y conoce comunmente".

Les darreres dècades del segle XVIII no mostren pas una imatge plàcida de la vida olotina, sinó més aviat amb certes discordances que porten a parlar de dissidència, de brega i fins i tot de bandositats. Algunes estan relacionades amb l’abast dels aliments, cosa molt pròpia d’aquells temps. El maig de 1773 va ser detingut a Olot Josep Prat, més conegut com a Galbana, perquè anava pels carrers “con cierto memorial poco decoroso al mismo ayuntamiento, procurando que los pobres firmassen aquél”, en protesta per com es portava el proveïment del pa (era un monopoli de concessió municipal). L’ajuntament el féu empresonar pel temor “que de dichas providencias saliesse alguna comoción en el pueblo (...) y no debiendo permitir que con equivocados pretextos se vitupere el zelo y honor del proprio ayuntamiento”. Tres anys abans el gremi de Sant Eloi havia denunciat el cobrament abusiu per part de l’ajuntament en les taxes sobre el vi, la carn i altres queviures que es portaven a la vila. El 1789 l’ajuntament volgué acabar amb el dret que tenia l’abat de Ripoll de cobrar per les mercaderies que entraven a la vila en època de fires, “y a pedradas diferents interessats tragueren del Firal los comissionats, per ser una imposició injusta y sens títol”. Però aviat el malestar s’estengué respecte d’altres àmbits. Sabem que el 1782, el cap de l’Esquadra de Mossos d’Olot tenia obert un sumari contra Pasqual Rivera, cirurgià de Vallfogona, a qui se suposava “author de un libello infamatorio que dicen haverse encontrado en la casa de Domingo Agustín Vila”. Una situació especialment remarcable la trobem el 1786, un any amb diverses notícies sobre la mala maror d’alguns particulars envers els regidors. No sé dir què havia passat, però sembla que el notari Conchs havia fet un escrit públic que es considerà ofensiu i, a rel d’això, al gener fou llegit en sessió municipal “un papel escrito de letra y puño proprio de Benito Antonio Conchs, escribano, con que confiessa no haver tenido ánimo de injuriar con el escrito que allí se cita, a persona alguna, y assí por consiguiente tampoco al dicho Ayuntamiento”. Hi hagué igualment problemes amb Francesc Pla i Closells, perquè agafava aigua de les basses de gel públiques, en benefici del seu hort, i se l’hagué d’advertir que vigilés amb les “espresiones poco decorosas al honor del referido ayuntamiento”. En aquell mateix estiu l’ajuntament ordenà l’arrest de Rafel Pasqual, perquè els havia faltat al respecte “prorrumpiendo en la espresión que la autoridad del empleo les hazía roncar” i el de Pere Molleras, perquè quan se l’avisà que havia de tenir ben atesa la carnisseria municipal de la que n’era arrendatari, es va excedir “con palabras y espresiones poco decorosas”. I per si faltava alguna cosa més, al setembre, amb motiu de la festivitat de la Verge del Tura, quan a la vigília l’ajuntament anà a l’església per al rés de les completes, es trobà que els capellans de la parròquia havien començat abans d’hora, “habiendo de este modo burlado aquella comunidad eclesiástica a este Cuerpo [= l’ajuntament] y a todo el pueblo".

En uns anys en què a Olot s’acceleraven els canvis, cosa ben vista per alguns però mal vista per d’altres, no ha de sorprendre que els tals i els quals miressin de sobreposar-se a la visió dels altres. Des de 1774 a Olot s’havia començat a treballar gènere de punt de cotó fet amb telers mecànics i això no fou pas una introducció menor. Fins llavors i des de segles s’havia treballat la llana i en aquest ram tot estava pautat i sotmès a l’estructura gremial. Però ara el cotó entrava sense cap limitació gremial, era lliure, no calia ser reconegut com a mestre per a poder tenir uns telers a casa amb què complementar –o fins i tot substituir– l’activitat gremial pròpia de cadascú. I si augmentava la producció de gènere de punt de cotó, cobraven una rellevància indispensable els comerciants, capaços de donar sortida, en mercats cada cop més allunyats, als productes olotins. No és casualitat que entre l’entrada del cotó a Olot i la primera meitat de la dècada dels vuitanta, l’ajuntament d’Olot fos ocupat íntegrament per comerciants i negociants, principalment els que tenien vincle amb les companyies manufactures, a diferència d’anys anteriors en què el conformaven artesans d’oficis gremials i titulats en lleis o en d’altres disciplines. Són aquests ajuntaments els que emprengueren l’obra de la construcció de l’Hospici (la primera pedra es col·locà el 1779), la posada en marxa de l’Escola de Dibuix (1783) o el projecte de formar de nova planta dos barris o eixamples, d’urbanització planificada, que haurien permès d’augmentar l’oferta de cases a Olot (1783), a part d’altres obres menors. Aquest devessall de projectes i reformes irrità un sector que tenia diversos motius per a oposar-s’hi, com la propietat dels terrenys que s’havien d’ocupar per a aquests projectes, o simplement als qui les novetats els deixaven tocats d’urticària i que no podien ni suportar que es mudés de lloc la font de la Plaça Major o que es toquessin els portals de la vila. El 1790, Josep Salgas, un comerciant de llarg historial a favor de l’Hospici i de les reformes que s’havien projectat, hagué de queixar-se que el batlle reial s’havia permès de llegir en públic un “papel infamatorio” que acusava Salgas de ser “cabeza de partido, fomentador de las discordias de aquella villa [= Olot] y otras insolencias”. El terme “partido” d’aquesta frase l’hem d’entendre com a part o bàndol, una coincidència de visió de les coses i de voluntats que, en el segle següent aniria prenent cos i desembocaria en el partidisme de formulació clarament política. Sembla que no hi havia manera que la boira escampés, perquè el 1792 el baró de Serrahí envià a Olot l’alcalde major de Vic per posar ordre a la vila, i envià a l’ajuntament una carta d’avís molt dura. Serrahí s’hi queixava de les greus desavinences entre el batlle reial i els regidors, amb la qual cosa “han fomentado bandos y parcialidades contrarias a la pública tranquilidad” i els instava a retornar a la quietud i a tractar-se entre ells “con el respeto y atención que corresponde (...) en inteligencia de que al que se apartare de este sistema o dieze ocación a nuevas inquietudes o desórdenes, se le suspenderá de officio y se tomaran contra él otras providencias”. A la vegada, es manava a l’alcalde major de Vic que en la seva comissió a Olot. “para no renovar las inquietudes de dicha villa haga V.m. por ahora caso omisso sobre la averiguación del autor o autores del pasquín que se encontró fixado en las esquinas de aquella [la vila d’Olot] “.

La Guerra Gran de 1793-1795 contra França alterà profundament les consciències i l’enteniment. Durant tres o quatre generacions (d’ençà de la Guerra de Successió) Olot no havia conegut la guerra a casa mateix. I de guerres no tardarien a venir-ne més, contra França però també en forma de guerra civil. Estava començant un altre cicle. Segurament que és ja dins d’aquest nou cicle que hem de situar els greus fets que tingueren lloc a Olot i al seus voltants contra l’alcalde major Ramon de Lomaña, el 1808. La vila pertanyia a l’alcaldia major de Camprodon, compresa dins del corregiment de Vic. Ja al seu moment, en els inicis de la Nova Planta, s’havia dit si l’alcaldia major o sotscorregiment se situaria a Olot, però finalment s’optà perquè fos a Camprodon. Cap a finals de segle, l’alcalde major demanà de poder traslladar la seu a Olot, amb l’argument de ser aquesta una vila molt més important en població i activitat. Se li va concedir el 1804 i el trasllat es féu efectiu a l’any següent. Tenir la figura de l’alcalde major a Olot –un funcionari reial– podria semblar un honor i un plus per a la vila, però si es mira des d’un altre punt de vista, podia ser un perill. Olot s’havia acostumat a tenir en el seu entorn immediat només autoritats d’àmbit local (deixant de banda les autoritats militars, quan hi havia soldats), gent del mateix Olot, que passaven de forma transitòria pels càrrecs de la vila, mentre que les autoritats de major rang quedaven lluny. Amb l’arribada de l’alcalde major a Olot, la seva presència i imposició a la vila passava a ser constant i inevitable. El protagonista d’aquest trasllat de seu va ser Ramon de Lomaña i de Baguer, que s’establí en una casa de lloguer al davant mateix de l’escalinata de Sant Esteve. Havia nascut a Tàrrega el 1759 i provenia del camp de les lleis. Havia estat nomenat alcalde major de Camprodon el 1803. Ja a Olot, la seva trajectòria fou una constant de friccions, en especial amb l’ajuntament. De Madrid estant, el comerciant olotí Esteve Casabona escrivia al seu nebot el 1806: "Veo las etiquetas [= fredors] que ya hay en essa [Olot] entre ese alcalde mayor y esse regidor deano con algunos comerciantes de essa, y crearé que algunas vecez hos rescaréis la cabesa de haver desseado el tener alcalde mayor. Si esse es bueno, puede que el que vinga sea mucho peor, algunos en esta [companys de Madrid] lo han hallado muy mal. El disperato que havéis hecho".

Però la situació es trastocà en tràgica el 1808, quan al juny l'alcalde major féu plantar a la Plaça Major, una proclama de l’exèrcit francès. El fet fou protestat pels olotins i Lomaña, juntament amb els seus agutzil i vereder, foren retinguts a l’Hospici per a evitar el seu linxament. La situació es complicà en extrem perquè s’hi involucraren miquelets armats i gent vinguda de la part de França. Transcric només el final del relat que d’aquests fets ens deixà Esteve Paluzie, unes dècades després: “Las autoridades, desesperanzando poder contener al populacho de que llevara a efecto sus designios, resolvieron conducirles al momento a Vich escoltados por una compañía de cien migueletes; atravesaron la villa sin novedad. Divulgóse entre las turbas la salida de los presos: corren en pos de sus víctimas: únenseles gran multitud de desalmados campesinos: alcánzanlos en el Malatosquer, al salir al término de la villa, y a pedradas fueron sacrificados los tres infelices por el furor de hombres convertidos en fieras, quienes sin piedad cometían un horrendo crimen a los gritos de viva el rey, y atropellando a la escolta que les conducía”. Tal i com modernament va observar Ricard Jordà quan es referia a aquests fets, costa d’entendre que un cos armat de cent homes no pogués fer front a un grup de civils sense més armament que les pedres del Voratosca, llevat, és clar, que hi hagués connivència entre uns i altres. 
 
                                                                            Revisat: novembre de 2020. 

dijous, 4 d’abril del 2019

91. Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.
La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona


A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.