A més de fer de notari apostòlic i moure's en els negocis, Francesc Roca i Codina fou un olotí del segle XVIII posat a fer recerca i experimentació. Per als que coneixen el procés que seguí el descobriment per part dels científics, que a Olot i comarca hi havia volcans, aquest nom no els és desconegut, perquè Roca i Codina figura entre els precursors que s’adonaren que aquí hi havia alguns minerals específics, com –en paraules seves– “tres especies de piedra pómez: blanca, roja y obscura”. Això fou el 1768, quan, immediatament després d’haver ingressat a la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona, en la Direcció d’Agricultura, els remeté des d’Olot unes mostres d’aquests minerals, que la Conferència no encertà a identificar correctament. Des de Barcelona li demanaren dades sobre carbó a la comarca, però d’aquesta gestió, com de les possibles posteriors col·laboracions que Roca i Codina pogués tenir amb la Conferència, no se’n torna a saber res més (vegeu E. Aragonés i Valls, “Descobrint el vulcanisme quaternari de la Garrotxa: De les observacions precientífiques als primers estudis geològics (S. XVI-XIX)”, Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, núm. 1 (2001), p. 88).
Pot semblar estrany que un home posat en protocols i negocis ingressés, precisament, en la “Direcció d’Agricultura” de l’esmentada conferència científica barcelonina. Però les cartes que Francesc Roca i Codina es creuà amb la companyia de comerç de Barcelona d’Alegre i Gibert aporten algunes dades que no sols esclareixen en part el perquè d’aquesta adscripció, sinó que ens el mostren com un home d’esperit inquiet, donat a la recerca i a la innovació. En efecte, es veu que el 1763 estava realitzant algun tipus d’experimentació sobre terres, que haurien de comportar una major rendibilitat o adequació a determinades utilitats. Roca i Codina en deuria haver parlat amb la casa de comerç barcelonina –no disposem d’aquesta seva carta– la qual li respongué, a l’abril d’aquell any, amb mostres d’interès cap el que l’olotí hauria “descobert”: “Estimarem a Vm. tinga present la remessa de la terra de què nos parla, ab la corresponent instrució del modo de prepararla y del que tinga descubert per lo gust de ellas, a fi de que pugam ferne alguna experiència”. Al maig els de Barcelona tornaren a reclamar-li “la remesa de la terra quant estiga apunt”. La carta fou contestada immediatament per Roca i Codina, però sense concretar quan faria la tramesa, perquè el nostre home tenia previst absentar-se uns dies d’Olot: “En quant a la terra, procuraré que encara que jo sie fora, sen remètia, [així?] confitada y sens confitar”. Si prenem per referència el sentit que el Diccionari Alcover-Moll dóna a “confit” o “confida”, ¿quina mena de terra seria la que Roca i Codina hauria estat preparant amb la impregnació o saturació d’algun altre element? No ho sabem, perquè en la mateixa carta, Roca i Codina els digué que les explicacions se les reservava per quan les pogués fer oralment, en una seva pròxima anada a Barcelona: “En quant a la explicació, penso ferla a boca, pues de Gerona estant, segons avís, me serà precís passar en eixa [Barcelona]”. Al setembre, en una nova carta des d’Olot, Roca i Codina es disculpà per no haver tingut al dia el correu, ja que havia hagut de fer llit, colpit d’una desgràcia a la cama. A partir d’aquí, el tema de la terra ja només torna a aparèixer tres anys després, quan el 1766 escrigué a la companyia d’Alegre i Gibert per excusar-se de “no haver enviat fins al present la terra” i comunicar-los la tan esperada tramesa, “que van tres robas, son cost és 18 per lliura, y junt val 3 lliuras 18 sous barcelonins”. Dos anys després, com hem vist, ingressava a la Direcció d'Agricultura de la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona.
Francesc Roca i Codina treballà també en altres recerques. A la tardor del mateix any en què, a l’estiu, havia ingressat a la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona, estava fent proves al voltant del sucre. Com en el cas anterior, no tenim la primera carta en què tractaria d’aquest tema, sinó la resposta que li donà la companyia d’Alegre i Gibert: el 15 d’octubre de 1768 li digueren haver rebut una carta seva del dia 7 del mateix mes, “ab la mostra de sucre, de las dos provas se han fet”. Però els comerciants barcelonins no sembla que veiessin en les mostres cap mena de producte avantatjós, ja que, segons li indicaren, les mostres foren vistes per “un dels Ssrs. Directors”, amb el resultat que “ni a est ni a mi nos apar cosa, per què no té bon color ni granya com lo demés sucre, que se diu ho encara que sie moreno”, si bé deixaven oberta una porta: “ab tot, se esperarà la resulta después de fetas las demés provas”. A l’abril de 1769 el sucre experimentat per Roca i Codina, en col·laboració amb algú més, quedà definitivament exclòs dels interessos de la casa comercial barcelonina. L’olotí els hauria dit que el seu sucre seria beneficiós per a la Reial Companyia de Comerç, però els Alegre i Gibert li ho feren treure del cap en una seva carta del 22 d’abril: “En suposició de ser a benefici de la Rl. Companyia la purificació del sucre inferior que Vm., ab altre subgecte tenian ideat, devem dirli que assò és per demés, pues en lo mateix magatsem de la companyia se ha plantat una refinaria haont del sucre més dolent sen fa sucre de pa lo més exelent, que si surt a compte, no dubtam sen podrà refinar cada any partida crescuda".
Sense tenir més notícies dels seus experiments en terres i fracassada la seva recerca sobre el sucre, encara es pot afegir a l’olotí Francesc Roca i Codina una tercera provatura, ara sobre la filatura del cotó. Els teixits fets amb aquesta fibra vegetal, en contraposició al tissatge de la llana, representaven una manufactura relativament nova a Catalunya, que s’havia assortit de cotó estranger ja filat, vingut sobretot de Malta. No fou fins a mitjans del segle XVIII –i, concretament, als anys seixanta– que la filatura del cotó començà a obrir-se pas en el teixit industrial local a partir d’una conjuntura favorable a la introducció de cotó americà en floca. Cap al març de 1769, Roca i Codina havia demanat als seus amics del comerç de Barcelona dos fardells de cotó, amb el propòsit de fer-lo filar per la seva criada. El 22 d’aquell mateix mes, Roca i Codina els comunicava tenir la criada malalta, però que si aquesta no podia filar el cotó, ho faria fer “per algú més, y de aquellas que sé que tenen més nom de filar llana”. Era un passar de la filatura de la llana, tradicional a la comarca, a la nova filatura del cotó. Fos fet per la criada o per algú més, a l’abril els de Barcelona havien rebut el resultat de la filatura, però, després de reconèixer per carta a Roca i Codina “sa affiència [= eficiència] y conducta en lo encàrrech de filar cotó”, l’advertiren que no podien pas prendre en consideració el cotó filat a Olot, “perquè surtiria execivament més car que lo que ve de Malta, y en effecte, en altres paratges se fila ab notable major conveniència”. Això no obstant, l’animaren a seguir endavant en les seves provatures: “estimarem a Vm nos diga com surtiria al subgecte que ne fa filar ab tres o quatre torns expressos”. Per la carta que immediatament Roca i Codina els remeté com a resposta, consta que el valor de filar i cardar el cotó costava 3 lliures, 11 sous i 11 diners, de manera que la lliura sortia a 12 sous. El maig del mateix 1769 el cotó filat de Roca i Codina semblà condemnat al fracàs. Segons carta que el dia 10 li enviaren els Alegre i Gibert, el fil que els havia fet arribar era “bastant prim per indianas corrents, però deuria ser més fluix”. Tot i això, encara seguiren esperançant-lo en les seves provatures, per a les quals li remeteren més cotó, “una lliura del fi de Amèrica, ab què podrà disposar sen fasen los experiments que li aparega”, amb l’advertiment, això sí, “que la principal operació consisteix en què sia ben cardat y límpio, que de est modo se filarà com vullan, sie ab filosa, ab torn de mà o ab torn de peu, pues de totas maneras està provat".
Francesc Roca i Codina era fill d'Antoni Roca i Prat, blanquer i negociant d'Olot (fill, aquest, del botiguer Joan Roca), i de Magdalena Codina (filla d’Esteve Codina, pagès de Sant Privat). Els seus pares s’havien casat el 21 d’octubre de 1710. No sé pas dir quan va néixer Francesc Roca i Codina, perquè en els registres baptismals posteriors a aquest casament no he sabut trobar cap fill del matrimoni. És cert que l’historiador olotí Joaquim Danés i Torras va escriure (vegeu Història d’Olot, Olot, Edicions Municipals, 2001, v. XXXI, p. 15-16) que Francesc Roca i Codina havia nascut el 7 d’octubre del 1710, però a part que en aquell temps resultaria molt estrany que el fill hagués nascut abans que els pares formalitzessin el seu matrimoni a l’església, la partida de baptisme que correspon a l’expressat dia 7 d’octubre és, sí, d’un Francesc Roca, però es tracta d’una altra persona, un fill de Pere Roca, passamaner, i de Maria. Diria, per tant, que es va confondre, com també li passà quan es referí als avis del nostre personatge.
Quan el 21 de juny de 1736, Francesc Roca i Codina es casà amb Rosa Masmitjà i Cors, a la partida de matrimoni se li posà que d'ofici era “jove escrivent”. La núvia era filla del doctor en medicina Francesc Masmitjà i Figuerola. La cerimònia religiosa fou presidida per mossèn Benet Codina, prevere i beneficiat de Camprodon. És curiós observar que en la corresponent partida de matrimoni, en les que, en general, se solia seguir una pauta molt encasellada i un text lacònic, en aquest cas s’hi afegís, a tall de notícia, que la cerimònia comptà “ab assistència també dels pares y més pròxims parents de un y altre contrahent”. Dos anys després, el 24 d’octubre de 1738, Francesc Roca i Codina fou nomenat notari apostòlic pel bisbe de Girona. A partir de 1744 afegí a la seva denominació sòcio-professional de notari apostòlic, la de ser familiar (o representant local) del Sant Ofici de la Inquisició, i a no tardar ho completà amb un tercer epígraf, el de “negociant”. Vinculat a la casa de comerç barcelonina d’Alegre i Gibert, en fou l'agent a Olot des de 1763 fins a la seva mort. Era posseïdor de diverses accions de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, creada el 1755. Entre les seves propietats es comptava el mas Codella de les Preses.
El 1766 l'administració borbònica va posar en marxa en tots els municipis dos nous càrrecs, el del síndic personer i el dels diputats del comú. La missió d’aquests darrers (en plural, perquè a Olot n’hi hagueren dos, d’acord amb la seva població) era vetllar especialment pel proveïment d’aliments i fiscalitzar la feina que en aquest ram feien els regidors, a fi de procurar apaivagar certs moviments de protesta que semblaven voler-se inflamar ací i allà de la monarquia, al voltant de l’escassedat i dels elevats preus dels queviures. La seva elecció, dotada d’un toc democràtic, es feia a través d’uns compromissaris que representaven els barris en què havia quedat dividida la vila. A Olot els dos primers diputats del comú que hi foren elegits foren Francesc Roca i Codina i Antoni Sala. Es veu, però, que al nostre home el càrrec públic li vingué a desgrat. Gairebé l’endemà de l’elecció, demanà auxili als seus amics de Barcelona, als que sol·licità certes gestions, “per vèurer si me ahorraria de quedar diputat de esta vila”. Fou debades. Al desembre tornà a escriure’ls que havia hagut “de aceptar lo càrrech de diputat, en forsa de ordre de Sa Excel·lència i Real Audiència, no obstant los motius [que] alleguí, que era més que bastants”. De totes maneres, elegits inicialment per un any, el mandat d’aquests dos primers diputats del comú olotí fou curt, perquè, havent accedit al càrrec al setembre de 1766, una nova disposició establí que a partir de l’any següent les eleccions de diputats del comú se celebressin sempre a l’abril i, per tant, hagueren de deixar de ser-ho al cap de només set mesos. I encara sort, perquè a partir de 1769 el càrrec passà a ser biennal. No obstant aquest reticència concreta a la dedicació pública, Francesc Roca i Codina és celebrat per la historiografia local per haver-nos deixat un manuscrit amb moltes dades del temple de Santa Maria del Tura, patrona d’Olot, escrit entre 1740 i 1763, amb el títol Arancel de totas las cosas memorables he adquirit jo, Francesch Roca i Codina, de la Sagrada Imatje de la Verge Maria del Tura... (vegeu Xavier Puigvert i Gurt, “Tresors de la biblioteca. `Arancel de totas las cosas memorables´, de Francesc Roca i Codina”, El cartipàs del Plafó, núm. 5, desembre de 2002, p. 4).
Com a accionista de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, el 1768 Francesc Roca i Codina fou convidat a assistir a la junta general. No era fins el 6 de maig, però tres mesos abans ja en tenia l’avís. Com que, amb tant de temps per endavant, no sabria si podria assistir-hi o no, es curà en salut i escrigué als seus amics del comerç de Barcelona, que també n’eren accionistes, per a fer-los delegació del seu vot en cas que no hi pogués assistir, tot i que se sentia amb forces per anar-hi, “especialment per apèndrer”. Foren bones previsions, perquè, arribat el maig, un dolor al muscle esquerra li féu desistir del llarg i no prou còmode viatge fins a Barcelona. Un any més tard, quan els seus experiments respecte del sucre no van tenir la resposta que esperava, Francesc Roca i Codina ho entomà amb esportivitat. A un escrit dels de Barcelona en què li venien a dir que s’ho deixés córrer, que a la Reial Companyia es refinava el sucre d’una forma més avantatjosa que la seva, la seva resposta fou positiva: “Me alegro que la Compania tinga ja en lo magatzem plantada refinaria per sucra, que tinch per segur anirà bé, y millor si té lloch, com crech, plantada en Santo Domingo, ahont ne poran [= podran] fer molts cents quintars. Y mon fi no era sinó per beneficiar la Companyia y utilitat pública, a que tots devem mirar”. Fixem-nos-hi: deia tenir ganes d’assistir a la junta de la Reial Companyia pel seu esperit d’aprendre, i ara, en el tema del sucre, manifestava haver-se guiat no sols per un possible benefici, sinó també per utilitat pública. Experimentar, observar, aprendre, utilitat pública… Sembla talment una invitació a considerar Francesc Roca i Codina com a tocat d’un esperit il·lustrat. O, si més no, d’un esperit inquiet. Va morir el 29 d'agost de 1771 i l'endemà fou enterrat a l'església de Sant Esteve d'Olot.
Pot semblar estrany que un home posat en protocols i negocis ingressés, precisament, en la “Direcció d’Agricultura” de l’esmentada conferència científica barcelonina. Però les cartes que Francesc Roca i Codina es creuà amb la companyia de comerç de Barcelona d’Alegre i Gibert aporten algunes dades que no sols esclareixen en part el perquè d’aquesta adscripció, sinó que ens el mostren com un home d’esperit inquiet, donat a la recerca i a la innovació. En efecte, es veu que el 1763 estava realitzant algun tipus d’experimentació sobre terres, que haurien de comportar una major rendibilitat o adequació a determinades utilitats. Roca i Codina en deuria haver parlat amb la casa de comerç barcelonina –no disposem d’aquesta seva carta– la qual li respongué, a l’abril d’aquell any, amb mostres d’interès cap el que l’olotí hauria “descobert”: “Estimarem a Vm. tinga present la remessa de la terra de què nos parla, ab la corresponent instrució del modo de prepararla y del que tinga descubert per lo gust de ellas, a fi de que pugam ferne alguna experiència”. Al maig els de Barcelona tornaren a reclamar-li “la remesa de la terra quant estiga apunt”. La carta fou contestada immediatament per Roca i Codina, però sense concretar quan faria la tramesa, perquè el nostre home tenia previst absentar-se uns dies d’Olot: “En quant a la terra, procuraré que encara que jo sie fora, sen remètia, [així?] confitada y sens confitar”. Si prenem per referència el sentit que el Diccionari Alcover-Moll dóna a “confit” o “confida”, ¿quina mena de terra seria la que Roca i Codina hauria estat preparant amb la impregnació o saturació d’algun altre element? No ho sabem, perquè en la mateixa carta, Roca i Codina els digué que les explicacions se les reservava per quan les pogués fer oralment, en una seva pròxima anada a Barcelona: “En quant a la explicació, penso ferla a boca, pues de Gerona estant, segons avís, me serà precís passar en eixa [Barcelona]”. Al setembre, en una nova carta des d’Olot, Roca i Codina es disculpà per no haver tingut al dia el correu, ja que havia hagut de fer llit, colpit d’una desgràcia a la cama. A partir d’aquí, el tema de la terra ja només torna a aparèixer tres anys després, quan el 1766 escrigué a la companyia d’Alegre i Gibert per excusar-se de “no haver enviat fins al present la terra” i comunicar-los la tan esperada tramesa, “que van tres robas, son cost és 18 per lliura, y junt val 3 lliuras 18 sous barcelonins”. Dos anys després, com hem vist, ingressava a la Direcció d'Agricultura de la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona.
Francesc Roca i Codina treballà també en altres recerques. A la tardor del mateix any en què, a l’estiu, havia ingressat a la Reial Conferència Física Experimental de Barcelona, estava fent proves al voltant del sucre. Com en el cas anterior, no tenim la primera carta en què tractaria d’aquest tema, sinó la resposta que li donà la companyia d’Alegre i Gibert: el 15 d’octubre de 1768 li digueren haver rebut una carta seva del dia 7 del mateix mes, “ab la mostra de sucre, de las dos provas se han fet”. Però els comerciants barcelonins no sembla que veiessin en les mostres cap mena de producte avantatjós, ja que, segons li indicaren, les mostres foren vistes per “un dels Ssrs. Directors”, amb el resultat que “ni a est ni a mi nos apar cosa, per què no té bon color ni granya com lo demés sucre, que se diu ho encara que sie moreno”, si bé deixaven oberta una porta: “ab tot, se esperarà la resulta después de fetas las demés provas”. A l’abril de 1769 el sucre experimentat per Roca i Codina, en col·laboració amb algú més, quedà definitivament exclòs dels interessos de la casa comercial barcelonina. L’olotí els hauria dit que el seu sucre seria beneficiós per a la Reial Companyia de Comerç, però els Alegre i Gibert li ho feren treure del cap en una seva carta del 22 d’abril: “En suposició de ser a benefici de la Rl. Companyia la purificació del sucre inferior que Vm., ab altre subgecte tenian ideat, devem dirli que assò és per demés, pues en lo mateix magatsem de la companyia se ha plantat una refinaria haont del sucre més dolent sen fa sucre de pa lo més exelent, que si surt a compte, no dubtam sen podrà refinar cada any partida crescuda".
Sense tenir més notícies dels seus experiments en terres i fracassada la seva recerca sobre el sucre, encara es pot afegir a l’olotí Francesc Roca i Codina una tercera provatura, ara sobre la filatura del cotó. Els teixits fets amb aquesta fibra vegetal, en contraposició al tissatge de la llana, representaven una manufactura relativament nova a Catalunya, que s’havia assortit de cotó estranger ja filat, vingut sobretot de Malta. No fou fins a mitjans del segle XVIII –i, concretament, als anys seixanta– que la filatura del cotó començà a obrir-se pas en el teixit industrial local a partir d’una conjuntura favorable a la introducció de cotó americà en floca. Cap al març de 1769, Roca i Codina havia demanat als seus amics del comerç de Barcelona dos fardells de cotó, amb el propòsit de fer-lo filar per la seva criada. El 22 d’aquell mateix mes, Roca i Codina els comunicava tenir la criada malalta, però que si aquesta no podia filar el cotó, ho faria fer “per algú més, y de aquellas que sé que tenen més nom de filar llana”. Era un passar de la filatura de la llana, tradicional a la comarca, a la nova filatura del cotó. Fos fet per la criada o per algú més, a l’abril els de Barcelona havien rebut el resultat de la filatura, però, després de reconèixer per carta a Roca i Codina “sa affiència [= eficiència] y conducta en lo encàrrech de filar cotó”, l’advertiren que no podien pas prendre en consideració el cotó filat a Olot, “perquè surtiria execivament més car que lo que ve de Malta, y en effecte, en altres paratges se fila ab notable major conveniència”. Això no obstant, l’animaren a seguir endavant en les seves provatures: “estimarem a Vm nos diga com surtiria al subgecte que ne fa filar ab tres o quatre torns expressos”. Per la carta que immediatament Roca i Codina els remeté com a resposta, consta que el valor de filar i cardar el cotó costava 3 lliures, 11 sous i 11 diners, de manera que la lliura sortia a 12 sous. El maig del mateix 1769 el cotó filat de Roca i Codina semblà condemnat al fracàs. Segons carta que el dia 10 li enviaren els Alegre i Gibert, el fil que els havia fet arribar era “bastant prim per indianas corrents, però deuria ser més fluix”. Tot i això, encara seguiren esperançant-lo en les seves provatures, per a les quals li remeteren més cotó, “una lliura del fi de Amèrica, ab què podrà disposar sen fasen los experiments que li aparega”, amb l’advertiment, això sí, “que la principal operació consisteix en què sia ben cardat y límpio, que de est modo se filarà com vullan, sie ab filosa, ab torn de mà o ab torn de peu, pues de totas maneras està provat".
Francesc Roca i Codina era fill d'Antoni Roca i Prat, blanquer i negociant d'Olot (fill, aquest, del botiguer Joan Roca), i de Magdalena Codina (filla d’Esteve Codina, pagès de Sant Privat). Els seus pares s’havien casat el 21 d’octubre de 1710. No sé pas dir quan va néixer Francesc Roca i Codina, perquè en els registres baptismals posteriors a aquest casament no he sabut trobar cap fill del matrimoni. És cert que l’historiador olotí Joaquim Danés i Torras va escriure (vegeu Història d’Olot, Olot, Edicions Municipals, 2001, v. XXXI, p. 15-16) que Francesc Roca i Codina havia nascut el 7 d’octubre del 1710, però a part que en aquell temps resultaria molt estrany que el fill hagués nascut abans que els pares formalitzessin el seu matrimoni a l’església, la partida de baptisme que correspon a l’expressat dia 7 d’octubre és, sí, d’un Francesc Roca, però es tracta d’una altra persona, un fill de Pere Roca, passamaner, i de Maria. Diria, per tant, que es va confondre, com també li passà quan es referí als avis del nostre personatge.
Quan el 21 de juny de 1736, Francesc Roca i Codina es casà amb Rosa Masmitjà i Cors, a la partida de matrimoni se li posà que d'ofici era “jove escrivent”. La núvia era filla del doctor en medicina Francesc Masmitjà i Figuerola. La cerimònia religiosa fou presidida per mossèn Benet Codina, prevere i beneficiat de Camprodon. És curiós observar que en la corresponent partida de matrimoni, en les que, en general, se solia seguir una pauta molt encasellada i un text lacònic, en aquest cas s’hi afegís, a tall de notícia, que la cerimònia comptà “ab assistència també dels pares y més pròxims parents de un y altre contrahent”. Dos anys després, el 24 d’octubre de 1738, Francesc Roca i Codina fou nomenat notari apostòlic pel bisbe de Girona. A partir de 1744 afegí a la seva denominació sòcio-professional de notari apostòlic, la de ser familiar (o representant local) del Sant Ofici de la Inquisició, i a no tardar ho completà amb un tercer epígraf, el de “negociant”. Vinculat a la casa de comerç barcelonina d’Alegre i Gibert, en fou l'agent a Olot des de 1763 fins a la seva mort. Era posseïdor de diverses accions de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, creada el 1755. Entre les seves propietats es comptava el mas Codella de les Preses.
El 1766 l'administració borbònica va posar en marxa en tots els municipis dos nous càrrecs, el del síndic personer i el dels diputats del comú. La missió d’aquests darrers (en plural, perquè a Olot n’hi hagueren dos, d’acord amb la seva població) era vetllar especialment pel proveïment d’aliments i fiscalitzar la feina que en aquest ram feien els regidors, a fi de procurar apaivagar certs moviments de protesta que semblaven voler-se inflamar ací i allà de la monarquia, al voltant de l’escassedat i dels elevats preus dels queviures. La seva elecció, dotada d’un toc democràtic, es feia a través d’uns compromissaris que representaven els barris en què havia quedat dividida la vila. A Olot els dos primers diputats del comú que hi foren elegits foren Francesc Roca i Codina i Antoni Sala. Es veu, però, que al nostre home el càrrec públic li vingué a desgrat. Gairebé l’endemà de l’elecció, demanà auxili als seus amics de Barcelona, als que sol·licità certes gestions, “per vèurer si me ahorraria de quedar diputat de esta vila”. Fou debades. Al desembre tornà a escriure’ls que havia hagut “de aceptar lo càrrech de diputat, en forsa de ordre de Sa Excel·lència i Real Audiència, no obstant los motius [que] alleguí, que era més que bastants”. De totes maneres, elegits inicialment per un any, el mandat d’aquests dos primers diputats del comú olotí fou curt, perquè, havent accedit al càrrec al setembre de 1766, una nova disposició establí que a partir de l’any següent les eleccions de diputats del comú se celebressin sempre a l’abril i, per tant, hagueren de deixar de ser-ho al cap de només set mesos. I encara sort, perquè a partir de 1769 el càrrec passà a ser biennal. No obstant aquest reticència concreta a la dedicació pública, Francesc Roca i Codina és celebrat per la historiografia local per haver-nos deixat un manuscrit amb moltes dades del temple de Santa Maria del Tura, patrona d’Olot, escrit entre 1740 i 1763, amb el títol Arancel de totas las cosas memorables he adquirit jo, Francesch Roca i Codina, de la Sagrada Imatje de la Verge Maria del Tura... (vegeu Xavier Puigvert i Gurt, “Tresors de la biblioteca. `Arancel de totas las cosas memorables´, de Francesc Roca i Codina”, El cartipàs del Plafó, núm. 5, desembre de 2002, p. 4).
Com a accionista de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, el 1768 Francesc Roca i Codina fou convidat a assistir a la junta general. No era fins el 6 de maig, però tres mesos abans ja en tenia l’avís. Com que, amb tant de temps per endavant, no sabria si podria assistir-hi o no, es curà en salut i escrigué als seus amics del comerç de Barcelona, que també n’eren accionistes, per a fer-los delegació del seu vot en cas que no hi pogués assistir, tot i que se sentia amb forces per anar-hi, “especialment per apèndrer”. Foren bones previsions, perquè, arribat el maig, un dolor al muscle esquerra li féu desistir del llarg i no prou còmode viatge fins a Barcelona. Un any més tard, quan els seus experiments respecte del sucre no van tenir la resposta que esperava, Francesc Roca i Codina ho entomà amb esportivitat. A un escrit dels de Barcelona en què li venien a dir que s’ho deixés córrer, que a la Reial Companyia es refinava el sucre d’una forma més avantatjosa que la seva, la seva resposta fou positiva: “Me alegro que la Compania tinga ja en lo magatzem plantada refinaria per sucra, que tinch per segur anirà bé, y millor si té lloch, com crech, plantada en Santo Domingo, ahont ne poran [= podran] fer molts cents quintars. Y mon fi no era sinó per beneficiar la Companyia y utilitat pública, a que tots devem mirar”. Fixem-nos-hi: deia tenir ganes d’assistir a la junta de la Reial Companyia pel seu esperit d’aprendre, i ara, en el tema del sucre, manifestava haver-se guiat no sols per un possible benefici, sinó també per utilitat pública. Experimentar, observar, aprendre, utilitat pública… Sembla talment una invitació a considerar Francesc Roca i Codina com a tocat d’un esperit il·lustrat. O, si més no, d’un esperit inquiet. Va morir el 29 d'agost de 1771 i l'endemà fou enterrat a l'església de Sant Esteve d'Olot.