91. Un comerciant olotí a Madrid i el seu criat roí

En les darreres dècades del segle XVIII a Madrid hi havia una nodrida representació de catalans, dedicats a càrrecs i a activitats de tota mena, però d’una manera significativa ficats en els negocis del comerç. Sembla que fins i tot tenien formada una mena de confraria, que el 1790, en l’escaiença de la festa de Santa Eulàlia, patrocinà un sermó de títol vigorós, atès que es feia a Madrid: “La alegría de la Santa Iglesia y el honor de la Nación Catalana”. El sermó anà a càrrec del pare Manuel Ballesteros i va ser publicat pel conegut impressor madrileny Benito Cano. En aquesta colònia catalana a Madrid no hi mancava la gent d’Olot; m’hi he referit en alguna ocasió anterior (“Negociants olotins al Madrid del segle XVIII”, dins Històries olotines del segle XVIII, 2009, p. 124-126) i, per tant, m’estalvio de repetir la llista d’alguns dels que hi eren.

Em centraré només en un d'aquests olotins "madrilenys", Esteve Casabona i Caralt, fill de l'adroguer Pere Casabona i Santaló, i germà del notari Pau Casabona. No sé dir des de quan era a Madrid, però sí que el 1787 ja hi feia vida, com a representant de la companyia olotina de comerç que havien format el seu germà Pau, l’oncle polític i botiguer olotí Josep Salgas, Joan Pujalrich (un altre comerciant català establert a Madrid) i el nostre Esteve Casabona. Pel que sabrem més endavant, aquesta companyia practicava el “comerç tancat”, és a dir, que era majorista. Els balanços dels anys 90 que s’han conservat ens permeten de saber que la companyia es dedicava bàsicament a la draperia. Hi trobem una gran profusió de baietes de diverses qualitats i de molts colors, estamenyes, una tela anomenada “lienzo imperial” i, en molt menor quantitat, mitges d’estam. Però també al magatzem hi havia una bona quantitat d’eines de tall, tallaplomes, punxons i agulles. Més un producte ben particular: capses per al tabac, de les que en el passament de comptes de 1793 l’estoc arribava a les 17 dotzenes. Col·locar tots aquests gèneres era l’objectiu de la casa de comerç. El domicili que li coneixem a Madrid era en el principal del número 27 de la Plazuela del Ángel. Aquest espai –ara, amb la consideració de plaça– encara existeix, tot i que molt modificat respecte de com ho veié Esteve Casabona. La podem trobar a llevant de la plaça Mayor, a encara no uns cinc-cents metres d'aquesta.

La placeta de l'Àngel de Madrid, on tenia la casa Esteve Casabona

A Casabona, acostumat a la sobrietat i la discreció olotina, Madrid l’enlluernà com una desfilada de comediants passavolants engresca la mainada. S’escrivia amb un nebot seu, un jove estudiant que acabava la carrera de lleis a la Universitat de Cervera i, ens aquestes cartes, hi apareix de forma reiterada la invitació a anar a passar uns dies a Madrid, tot enllaminint-lo amb “el porte y garbo de esas señoras madrileñas, te dará ganas de provocar”; un cop hi hagués estat seria “imposible que no te acuerdes de los trajes y el brillo de lo que reyna en estos deliciosos passeos, en particular este famoso Prado”. En èpoques de festes allò li semblava la glòria: “Havrá unos 10 días que tenemos las ferias de Madrid que duran hasta a san Francisco, y por todas estas calles y plasas son ferias que es la cosa más divertida que se puede, y te pasmaría el ver tanto lujo (…), de gente siempre lleno, y como todos los días viene la Parada, es una confusión y siempre tenemos gentes en los balcones”. I atenció, que en qüestions de menjar, a Madrid arribaven aliments amb qualitats i quantitats impossibles en altres llocs, com li explicava amb motiu de les festes de Nadal acabades de celebrar: “nos hemos tal qual bien atracado y de muy buenas cosas y de ricas comfituras que no son conosidas en esse Principado y 8 días antes de Navidades compré 16 gallinas y pollas a 4 duros y unas peseta la dozena y a escoger”. I encara una altra, ratllant la bacanal: “Hayer tarde tubimos a esta tu casa una gran marienda toda de pescado fresco, esto es besugos y merlusa, riquíssimo, que nos sirvió de cena. Eran 10 entre machos y hembras en la mesa, todos nos laventamos salpicados con solo el famoso de Vall de Peñas y cantando".

Però de roses sense espines en el segle XVIII no n’hi havia i a Esteve Casabona li espetegà una trifulga que el dugué per un camí d’agrors i de malsons durant la resta de la seva vida. Com que la qüestió no es resolgué, els Casabona recolliren i guardaren un munt de cartes (gairebé una setantena) relacionades amb aquest afer, que ara ens permeten de poder-ne seguir el cas amb força detalls i amb una expressió col·loquial i espontània que hom no sempre troba en la documentació judicial.

Anem a pams. Resulta que en els primers mesos de 1793 Casabona agafà un vailet perquè li fes de criat. Sembla que no és pas que ho necessités massa, però degué pensar que tenir un ajudant no li aniria pas malament, atenent que el noi semblava que prometia. A més, era de bona família, com qualsevol sabrà apreciar només d’enunciar-ne el seu nom: es deia Juan Lorenzo Lample de Vicuña. La seva mare pertanyia al casal dels Vicuña, una família distingida de la província basca d’Araba, i feia ja un temps que era vídua. Pel que he pogut saber, un seu germà, Eusebio María, era a Jarandilla, a Extremadura, on actuava d’advocat dels Reales Consejos. Un altre, Vicente Anastasio, fou corregidor d’Iznájar, a Andalusia, i més tard alcalde major a Roa, a Castella la Vella. El tercer, Antonio María, era comerciant a Màlaga. Finalment, una germana (de la que no en sé el seu nom), estava casada amb Narcís Belloch, primer cadet de la Companyia Americana. Juan entrà a treballar al magatzem i a fer vida en la casa de Casabona, el qual en tot temps féu gala de tenir-lo acollit i tractat com si fos algú de la família, atenent, a més, a la seva joventut: havia nascut a Vitòria el febrer de 1777 i, per tant, a l’inici tenia només 15 anys d'edat.

Més ai! Vet aquí que a la primavera de 1794 Casabona es topà amb una sorpresa dolorosa. Ho relatà així ell mateix en una carta: “Fui habrir un cofre (en donde tengo siempre serrada en un cajón dicha llave) para dar un repaso a los dineros que tengo de los dueños de los géneros que tengo a comisión y los tengo separado de todos los demás, y reparé que el tiempo que hiva a meter la llave en la serradura sin dar la vuela para habrir se habrió el mismo, de lo que me quedé hecho una piesa”. Es mirà amb deteniment la caixa i pogué comprovar que el pany estava forçat. Sense gaire més temps, el cor, les mans i els ulls se li avançaren a mirar l’interior de la caixa, espaordit pel que podria haver passat amb els diners que hi guardava i, com digué ell, “me quedé elado” o, pitjor encara, “me quedé muerto sin saver lo que me pasaba”: hi mancaven 3.000 rals en or.

De seguida va sospitar del seu criat Juan, que feia un temps que semblava no ser aigua neta, perquè, essent mòdic el seu salari, Casabona escrigué a un dels germans que “se ha hecho los bestidos más primorosos y de más coste que se pueda Vmd. presumir, y esto no uno ni dos, sino un cofre lleno de alhajas, reloxes, ropa blanca y demás”. El noi freqüentava “cafés, fondas, botillerías y juegos”, on es comportava “como si fuese un grande o un hombre mui acendado, pues esparrama como si tubiese maiorazgo” i fins i tot aquesta vida dissoluta li produí una malaltia “bastante bergonsosa”, que Casabona, fent ús de la prudència, es resistí a detallar en les seves cartes. Juan va negar haver tocat ni un ral i, a les preguntes del seu amo sobre d’on treia els diners per portar aquella vida regalada, va recórrer a l’argument fàcil d’haver tingut xamba en el joc de la loteria. Al final, però, va aconseguir que reconegués “que él solo había sido el que había cometido semejante exceso, por haberse juntado con algunos calaberas de esta Corte” i que Juan li signés una declaració formal d’aquesta seva culpabilitat. Repassats i verificats els comptes, resultà que el desfalc ascendia a 39.364 rals i 27 maravedís.

Trobat el pecador, venia la part més difícil, la reparació del dany causat. De moment, tot i ser ja a l’estiu, Casabona evità de fer el balanç anual per als seus socis de negoci, a què estava obligat, i optà per un silenci que aviat els inquietà. D’Olot estant, el seu oncle i soci Josep Salgas li reclamava amb vehemència, per carta, que els digués què passava: “Me fa temor de una desgràcia en exa nostra casa, y te torno a di que tu nos donaràs los comtas [com] tens obligació y ho pendràs per la part que bulgas y aixís manejat y no tens que venir·nos ab ningua escusa y procura que sia quant antes, que ja pasa de mida”. I aquesta reclamació seria un dels principals arguments que utilitzaria Casabona per a exigir de la família Lample, amb una certa immediatesa, la compensació adequada.

Primer de tot, Casabona mirà d’entendre’s amb el germà Vicente Lample. Durant l’estiu un i altre s’intercanviaren pel cap baix mitja dotzena de cartes. La primera que tenim porta data del 10 de juny de 1794, però en ella Casabona al·ludeix a una anterior carta que li havia escrit el 21 de maig i que potser no li hauria arribat, “haciéndole narración de lo que ha ocurrido con su hermano Juanito a esta su casa” i urgint a Vicente una solució, ja que “mis socios me están molestando todos los correos para que les dé cuenta del estado de esta casa, lo que no puedo executar hasta ver la determinación de Vm”. Vicente s’ho agafà amb calma i des d’un cert distanciament, començant per demanar-li que primer de tot s’assegurés bé que l’autor del desfalc havia estat el seu germà, en evitació que “paguen justos por pecadores”. Casabona aconseguí que fos el mateix mosso qui escrivís al seu germà una carta en la que hi feia reconeixement de culpa i compunció general de la seva pròpia misèria. En ella s’hi confessava ser el causant del desfalc, “por mi poca reflecsión y por haber seguido a unos amigos que pensaba lo heran en mi ceguedad, pero conozco que an sido amigos para mi perdición, pero me pienso te harás cargo que ningún hombre está libre en caer en estas flaquezas, y así biendo las cosas que hiban tan mal me declaré como reo que hera a la causa”, amb l’afegitó d’un comentari agraït per la contenció amb què fins llavors havia actuat Esteve Casabona. Però Vicente acabà per desentendre’s del seu germà, venint a dir que ni els germans ni la seva mare “se hallan en disposición de cubrir este desfalco, pues aunque a Dios gracias mantienen con decencia las obligaciones de sus familias, nada les sobra con que puedan ocurrir a esta necesidad”. Casabona, exasperat perquè els seus socis seguien forçant-lo en el passament de comptes (“me faltan ya expresiones para contener a mis socios y corresponsales”) i amb el temor que se li esfumessin els diners, escrigué també als altres dos germans, Antonio i Eusebio, però tant un com altre secundaren l’actitud evasiva de Vicente i més enllà de renyar el seu germà Juan i de fer-li altes consideracions sobre la moralitat i l'honradesa, a l’hora de la veritat vingueren a dir que tot plegat només era cosa de Juan i que gràcies i passi-ho bé. Casabona, en carta a Eusebio, digué no saber-se avenir de “la mucha tiviez con que han tomado este negocio, y crea que es assumpto de muchísima entidad y consideración, pues no creyera se hubiessen desentendido, como se desentienden, de un assumpto que se trata quanto menos de un hermano".

Al setembre, Casabona jugà una de les darreres cartes que li quedaven, abans de mirar si podia portar el noi a la justícia, i es posà en contacte amb la mare dels germans Lample, que vivia a Vitòria. Se suposa que cap dels seus fills no li n’havia dit res i ara la lectura de la greu acusació sobre el comportament del seu fill petit li produí, segons relatà en la seva resposta a Casabona, una mena de cobriment, “me dejó ynmóbil, sin poder articular palabra”, “m·entraron unos dolores cólicos que creí morir”, l’havia deixat “fuera de mi y me quitaría la vida, que el lanze no es para menos” i ara es trobava “que no vivo, que casi estoi difunta solo en considerar que un hijo de padres de onra avía de portarse tan mal”. En la part pràctica de la carta, que és el que Casabona esperava, la mare, ultra de fer grans elogis sobre la seva benevolència i de demanar-li que fos caritatiu envers el seu fill i la família, li feia una proposta de rescabalament: disposava d’un cens de 1.500 rals, que estava disposada a cedir-li. Posteriorment s’afegirien a l’oferta 100 ducats anuals que el fill Vicente donava a la mare.

De moment només eren promeses i res més. A la tardor de 1794 Casabona pogué comptar amb la intermediació d’Eusebio Ziorraga, un comerciant de la ciutat de Vitòria amb qui, pel que sembla, havia fet contacte a través d’un altre comerciant establert a Madrid, Pablo Elias. Tenir una persona a Vitòria era un avantatge perquè era on vivia la mare dels germans Lample i, per tant, les gestions podien ser personals. Ziorraga bé que hi posà ganes, però la resposta de la mare i dels fills va anar creixent en dilacions i més dilacions. Al gener de 1795 Ziorraga havia pogut fer-se amb l’escriptura del cens, que era de 1400 rals de bilió, al tres per cent anual, amb garantia hipotecària d’una casa a Haro, però això no era res mentre la mare no el cedís a Casabona, o en fes venda i li passés el guany. Al febrer la mare li escrigué que el seu fill Vicente li havia previngut “que no pase azer escritura asta que se bea con su hermano, que sería agriarlo de tal modo que lo aria peor” i demanava a Casabona “tener paciencia”. Però al maig aquesta virtut era a punt de petar i acusà la mare de no haver complert cap de les seves paraules i de causar-li “la mayor confusión el desprecio ha hecho de mis escritos”, tenint en compte que el que Casabona havia fet per al seu fill Juan “no son capasses para pagármelo con toda su sangre”. Tot i les gestions que se seguiren fent perquè la mare vengués el cens, aquesta acabà dient que res de res, perquè no eren pas responsabilitat seva les facècies del seu fill: “Yo no tengo la culpa, le tengo dados buenos consejos como madre que deseava todo su bien, no los ha tomado, no tengo culpa y la padezco ynocente".

Tocat segurament per un excés de bona fe, a finals de 1795 Esteve Casabona va permetre alliberar del seu servei a Juan “dándole facultad para que se coloque en Málaga a fin de que me pueda pagar y no pierde la jubentud”, segons carta de Casabona a Vicente. Ja he dit que a Màlaga és on hi feia vida el germà Antonio, dedicat al comerç i semblaria, per tant, que Juan hi podria trobar feina, guanyar diners per a retornar el que havia pres i, a la vegada, començar a posar seny a la seva vida. Així doncs, a l’abril de 1796 Juan deixà Madrid i la casa d’Esteve Casabona i emprengué viatge cap a Andalusia. Abans, però, Casabona se l’emportà a casa del notari madrileny Francisco Beltran de Luna perquè donés fe que Juan reconeixia de nou deure a Casabona, en aquell moment, 37.014 rals i 27 maravedís i del seu compromís a retornar-li cada any 100 ducats, o més i tot si així pogués. També li féu signar un document privat en el qual declarava estar en pau amb el seu amo pel que feia al salari. El 21 d’abril Juan escrigué a Casabona que havia arribat a Còrdova, i només dos dies després ho feia des de Màlaga. S’allotjava a casa del seu germà Antonio i era optimista que aviat trobaria una col·locació “a fin de poder ganar un pedazo de pan y cumplir con Vmd. que puede descansar de un todo, que no dudo quedará a su tiempo gustoso”. Tot i que enyorava Madrid, el noi trobava Màlaga i el seu entorn “muy a mi gusto por el cielo y mar tan bonito tiene, que el puerto está muy dibertido, con las embarcaciones y demás cosas escelentes que son dignar de berser [= verse], solo sí, las calles son un poco angostas”. En una altra carta, Juan volia donar-li mostres de penediment i de mala consciència, dient-li que estava “muy escarmentado de las malas compañías por la mucha esperiencia tube en esa [= Madrid], y lo mal salí de ellas, que ciertamente le aseguro a Vmd. me orrorizo sólo en pensarlo, que no hera vivir como racional, sino peor que un inrracional (sic)".

Tot plegat, però, no era més que fum sense brases. Bé és cert que els temps no hi acompanyaven, perquè els anys finals del segle XVIII eren complicats (hi havia hagut la guerra entre Espanya i França de 1793-1795 i a l’octubre de 1796 Espanya entraria en guerra amb la Gran Bretanya) i quan les coses no van bé el comerç encara va pitjor. Amb això, a Juan totes les portes se li tancaven i no trobava col·locació a Màlaga. El seu germà Antonio ho comentava a Casabona: “Otros con más experiencia que él se ven desacomodados [= acomiadats ] y si lo consiguen [trobar col·locació] se llaman dichosos repecto el tiempo, en donde no se ven más que miserias y otras calamidades que nos ha traído la guerra. Con ella las potencias se ben trastornadas y el comercio como principal fundamento se ve enteramente arruinado y a proporción todas las cosas".

Al setembre de 1796 Juan va escriure a Esteve Casabona una carta en la que costa molt de saber el grau de sinceritat amb què fou escrita. Li pintava una situació dramàtica fins al límit de la tragèdia, de la que no se sap si hem de compadir-nos-en o si cantar-li quatre de fresques pel seu ús fraudulent de la teatralitat. Diu que, desatès pels seus germans, havia anat a Cadis “desemparado de todo viviente” i que només arribar-hi, “tube precisión de bender lo más de ropa que saqué de esa [Madrid], para que con su producto me alimentase”. Al cap d’uns dies, “biendo que el dinero se me acababa y mis paisanos (que conocí algunos) no hacían diligencia alguna para buscarme alguna casa”, va anar-se’n a Algesires, on ningú no el coneixia, i allí entrà a l’exèrcit com a soldat, “único remedio para poder pasar mi infeliz vida”. Això, és clar, trencava el pacte que tenia amb Casabona per al retorn dels diners sostrets, però si no ho feia així, “me beía precisado a perecer de ambre”. Ara, en canvi, confiava “de ascender quanto antes, para que mañana u otro día satisfacer lo que debo".

L'anterior és l'última carta d’aquests anys que hi ha sobre l'afer que ens ocupa. Després ve un silenci allargat durant molt de temps. Una petita recerca d’urgència ens diu que sí, que Juan Lorenzo Lample de Vicuña va entrar com a soldat el 1796, en el cos d’infanteria, aprofitant la noblesa de la seva família. A l’Archivo Central Militar de Segovia es conserva el seu expedient. Si hem de fer cas de la carta abans esmentada, no sembla que la seva vocació fos la milícia, sinó que per a ell l’exèrcit fou l’últim reducte on trobar alguna manera de viure. Això no treu que aviat ascendís a capità i que el seu nom aparegui en els episodis de la guerra del Francès, en la rendició de Badajoz davant del setge francès el 1711, tant per la seva condició de capità secretari de la junta de generals, com pel seu testimoni en la causa que s’obrí contra el governador de la ciutat que de manera tan poc bel·licosa l'havia lliurat als francesos. En certs esdeveniments dels períodes posteriors, el nom de Juan Lorenzo Lample figura entre els militars regalistes o contraris a les reformes liberals i el constitucionalisme.

Esteve Casabona i Caralt va seguir a Madrid. L’absència de documentació fa pensar que la companyia que tenia formada amb el seu germà Pau, Josep Salgas i Joan Pujalrich no tingué pas una llarga vida. A cavall entre un i altre segle, Casabona féu una nova companyia amb Antoni Florensa i Nadal, de la que el 1801 se’n renovaren els pactes i que subsistí fins a la mort de Casabona, esdevinguda el dia 18 de febrer de 1809. Segons les seves previsions testamentàries, degué ser enterrat a l’església de Sant Sebastià de Madrid.

Els seus béns van passar als seus germans mossèn Francesc i el notari Pau i, d’aquest passarien al seu fill Josep Casabona i Fontanella. És aquest el nebot d’Esteve Casabona a qui havia convidat en diverses ocasions perquè visités Madrid. Doncs bé, el 1807 accedí a les peticions del seu oncle i va anar, efectivament, a la capital del regne, moment en què va tenir ocasió d’assabentar-se amb detall de tota la qüestió i situació del desfalc de Juan Lorenzo Lample. La ferida seguí oberta, perquè cap a 1820 Josep esdevingué hereu del crèdit del seu oncle Esteve contra el seu antic criat. No sé dir com, però Josep pogué localitzar al deutor, ara militar, i li escrigué una carta per presentar-se, recordar-li que el 1796 havia signat una carta de reconeixement de dèbit de més de trenta-set mil rals davant del notari de Madrid Francisco Beltran de Luna i demanar-li –una vegada més per les bones! – “que V. querrá arreglar amistosamente este negocio disponiendo el pago”. No sé pas si aquesta última gestió empresa ara pel nebot va caure en el fracàs o si, contràriament, Juan Lorenzo féu gala de la maduresa que no tenia al seu moment. Fos com fos, havien passat vint-i-sis anys d’ençà que Esteve Casabona es va topar amb la mala jugada del seu criat. Dol dir-ho perquè no hauria de ser així, però a vegades els pocavergonyes se’n surten molt millor que no pas la gent de bona fe.

82. Les petites memòries de l'olotí Miquel Saderra, nat el 1779

Miquel Saderra i Iglésias va arribar a ser un important adroguer olotí, amb botiga oberta al número 9 del carrer de la Claveguera (avui conegut amb el nom menys vergonyós de carrer d’en Francesc Serra i Ginesta). Havia nascut a Olot el 22 de setembre de 1779, fill de Pere Saderra i Gravalosa i nét d’altre Miquel Saderra, ambdós paraires d’ofici. Segurament que seria en l’assossegament de la maduresa de la vida, quan se li va ocórrer de redactar unes notes sobre història familiar del pare i d’ell mateix, que intitulà “Notícias de moltas cosas donadas per mi Miquel Saderra e Iglésias que tal vegada podran servir algunas per gobern de la casa y per servey del veniders”. Són uns pocs fulls, però com que d’aquest tipus de memòries a Olot més aviat n’anem escassos, el seu relat resulta de valor, en especial perquè ens permet de resseguir, amb paraules d’un protagonista i ni que sigui de forma breu, els mecanismes mitjançant els quals alguns olotins pogueren aprofitar les conjuntures de les dècades finals del segle XVIII i primeres del segle següent per fer progressos en l’art difícil de guanyar-se la vida i de tirar endavant la família. Una família que sovint hi treu el cap en forma d’anotacions espontànies, allunyades dels escrits de caràcter administratiu amb els que solem trobar-nos en matèries d'història.

El relat s'inicia amb els avis materns, perquè fou per aquesta banda d’on haurien vingut les primeres alegries en la composició del patrimoni familiar. El començament fa així: “Esta casa que avuy dia és Saderra fou comensada de Iglésias, que eran los meus abis, que se deyan Joan Iglésias y Maria Rosa Iglésias [cognom del marit] y Soler, que la dita era filla de la cantona més frente del devant del convent del Carme. Los dits abis feian de traginer en la sentúria de 1700. Estos tingueren família y resultà no tenir cap minyó, sinó sinch minyones y totas foren casadas y la dita Rosa, ma mare, fou casada com a pubilla per ésser la gran”. El 1762 Rosa s’havia casat amb Joan Prat, però es veu que l’home topà amb una vida malaltissa (“son marit estigué molts anys malalt”) i la deixà vídua. Fou llavors quan Rosa Iglésias es casà en segones núpcies amb Pere Saderra, el pare del nostre autor. En contrast amb l'inici del text, d'aquesta banda paterna no se n'hi fa cap esment i les seves dades les he hagut d’anar a buscar als llibres sagramentals de la parròquia de Sant Esteve d’Olot. Els avis paterns eren Miquel Saderra i Peronella Gravalosa. El pare, Pere Saderra i Gravalosa, era de Sant Feliu de Pallerols, però havia vingut a treballar a Olot, on el 1766 es casà amb Esperança Targarona. Al cap d’uns pocs anys la dona morí i el 1776 el vidu Pere es casà de nou (i aquí ja empalmem amb les "Notícies") amb la també vídua Rosa Iglésias i Soler, la mare de Miquel Saderra.

El nou matrimoni semblà ser prometedor, potser perquè a en Pere el treball no l’espantava. Ja he dit que era paraire d’ofici, però com que els seus sogres, que estaven ficats en el tragí de mercaderies, només havien tingut filles i cap noi, Pere entrà també en aquesta activitat, amb permís de la sogra, que encara era mestressa de casa: “Essent casats los dos viudos Pere Saderra y Rosa Iglésias, lo dit Pere prengué tot lo que ell tenia y ho portà tot en la casa de la Rosa sa muller, que encara vivia sa mare ma àbia [Maria Rosa Soler] y esta com a mastresa o abseptà [= ho acceptà] tot y lo Pere, que era parayre, féu corre també lo ofici de traginer de arròs y estamayre, y entre un y altre comensà esta casa de fer fortuna, de ahont comensa”. La base de la prosperitat de la seva casa hauria estat, doncs, la combinació entre el treball de la llana (l’ofici de paraire) i el comerç d’arròs i estam. De mal escatir és si el tragí de l’estam era d’anada o de tornada, de matèria prima que entrava a Olot o de productes manufacturats que en sortien. L’estam, provinent de la llana, tenia molt d’ús a Olot per a la confecció de barretines i sobretot de mitges. En les últimes dècades del segle XVIII, la implantació a la vila de màquines per a fer gènere de punt, principalment de cotó, propicià un moment favorable per a les manufactures i el comerç olotí, del que Saderra se’n fa ressò en el seu escrit. Després de dir allò de l’inici de la prosperitat amb aquests negocis, hi afegeix: “més quan se plantaren en esta vila las fàbricas novas de mitjes de estam, aquí fou quant lo dit Pera y Rosa comensaren la fortuna”. Pel que fa a l’arròs, ben segurament que l’aniria a buscar on se’n feia, a l’Empordà, a la plana de banda i banda del baix Ter, i l’introduiria cap a muntanya. El 1793 esclatà la guerra amb França (la Guerra Gran) i els negocis amb l’Empordà es trastocaren. Segons el relat, “en aquella guerra esta casa no patí desgràcias de pèrduas, sol perdé la tragineria del arròs del Ampordà, que se ni [= n`hi] feiha tant que aquesta casa lo tenia tan arreglat, que casi perdé al nom del arròs, per aver agut de esversar lo tragí ab sal y bi, que donava molt poch profit".

Cap a finals del segle XVIII Pere Saderra entrà en el negoci dels arrendaments municipals. L’ajuntament d’Olot disposava d’una sèrie de monopolis que li asseguraven unes rendes per al seu funcionament. Aquests drets l’ajuntament no els gestionava directament, sinó que els arrendava per un temps determinat, mitjançant subhasta pública, a diversos particulars per un preu fet, els quals confiaven poder-ne obtenir uns guanys majors del que n’havien pagat. D’aquest tema, l’escrit només n’inclou unes poques referències precises: “En dit any 1800 tinguérem arrendadas las carniserias y en est any se tingué un plet per la pells ab los vigatans, y no se guanyà res”. A l’Arxiu Municipal, als manuals d’instruments de l’ajuntament, hi ha els contractes d’aquests arrendaments, però en aquests anys la documentació és molt incompleta. Segons el que s’ha conservat, el 1799 l’arrendament de les carnisseries de la vila (la venda de carn no era lliure, s’havia de comprar a la carnisseria pública) va ser concedida a un grup de socis encapçalats pels olotins Pere Saderra i Josep Sargatal. Aquesta concessió fou impugnada per un altre grup, dirigit per Jaume Costa, que esgrimí que havien ofert vendre la carn a un preu menor, però l’ajuntament digué que la seva proposta havia arribat tard. En aquell mateix any el nom de Pere Saderra encapçala també la llista dels socis que obtingueren l’arrendament de la sal (el proveïment i venda a la menuda de sal de Cardona). El 1800, en discordança amb el que escriví Miquel Saderra sobre el seu pare Pere, l’arrendament de les carnisseries va anar a parar a Miquel Torruella i els seus socis. Desconec això del plet amb la gent del ram de la pell de Vic que cita el nostre autor. Potser vindria del fet que les pells del bestiar que s’escorxava a la carnisseria constituïa un altre arrendament municipal. Consta que el 1805 les pells foren arrendades a Ramon Andreu i a Bonaventura Boix, de Vic, i que a l'any següent ho foren de nou al primer d'aquests dos. Altres arrendaments d’aquests anys en què participà Pere Saderra, segons els manuals municipals, foren el de les parts dominicals del Mas Pradell (de propietat municipal) el 1801 i de nou el de la sal el 1803. Del 1804 hi ha una altra nota en les memòries de Miquel Saderra: “En 1804 lo pare fou company de tenir la carniseria y per un capítol de la tabba [el plec de condicions] deixaren la bast [= l'abast] de las carns y tingueren un plet ab lo ajuntament, que lo dit pare ne tingué bastant disgust". Semblantment al que he dit abans, també les actes municipals de 1804 es redueixen a un plec magre de fulls, que no ens ofereix cap auxili per a saber sobre aquest plet amb l'ajuntament, de tan mal record en el nostre home. A l'any següent l'ajuntament s'hagué de fer càrrec directament de l'administració de les carnisseries, perquè no es va presentar ningú que n'oferís un bon preu.

Enmig d'aquestes notes de caire més econòmic, Miquel Saderra inclogué en el seu escrit algunes referències de caràcter més familiar. Ja he dit que tant el seu pare com la seva mare s’havien casat en segones núpcies. Dels respectius primers casaments havien tingut només una filla cadascun. La filla del pare es deia Caterina i de gran es féu monja caputxina. L’entrada al convent de Girona (hi vestí l’hàbit el 1796, mudant el seu nom pel de Josepa) costà al seu pare 600 lliures, i encara n’hagué de gastar 200 més fins que professà a la vida religiosa tres anys més tard. La filla de la mare tinguda en el seu primer matrimoni, Antònia, es casà el 1788 amb Josep Masoliver, fadrí paraire, se li prometeren de dot 600 lliures i una calaixera amb les robes corresponents i, tot i que no es feren capítols matrimonials, “lo que se li prometé fou pagat doble”. Però les dues foren noies de vida dissortada: “Las dos minyonas, ditas Antònia y Sor Josepa, moriren mol jobes, y se pot dir màrtirs. La Antònia morí de part y la monja farida, que avia de anar en croses, lo que Déu Nostre Senyor, per ésser tan bonas minyonas, las tragué de aquest món per donar·los lo premi, en lo altre, de la llur paciència”. Del segon matrimoni nasqueren quatre fills: Maria Rosa (nada el 1777; el 1801 es casà amb Ramon Barcons), Miquel (l’autor de l’escrit, nascut, com he dit, el 1779), Jaume (1782) i Sabina (1784, morta al cap de poc). L’escrit també fa una acurada llista del procés de compra de cases i terres que es varen anar fent, un tema que ara aquí m'estalvio de detallar.

Entrats al segle XIX, Miquel Saderra va casar-se amb Ignàsia Alsina, un casament esplèndid que reuní la família d'arreu. “Lo casament fou en la octava de Chorpus, dia 19 juny 1802, ab tota pompa y festa que se podia pensar, ab unitat de parens de totas pars”. D’aquest matrimoni en nasqueren set fills, part dels quals, com passava sovint llavors, no arribaren a edat adulta. D’algun d’ells, Miquel Saderra ens en deixà una amorosa valoració, com en el cas del segon, Joaquim, nascut l’octubre de 1804: era el primer noi, “un noy de tota perfecció, mol temorós y mol entenimentat per apendre; va viure uns 8 anys complets”, fins que “en lo any 1813 lo noy primer Joaquim també agafà una desgana junt ab migraña de ulls que maleltiajà serca mitg any y morí".

El 1806 va morir el seu pare Pere. “Tingué un gros insult de feridura, que·s ferí de tot lo costat esquerra fins la llengua, que ab totas las consultas y remeys se li feren no se pugué aliviar. Visqué 19 dias y morí ab desconsol de la casa lo dimars de Carnestoltas a la tarde, que era lo dia 18 fabrer 1806. Se li feren los funerals de general menor ab misas corresponens”. Va ser enterrat a l'església del Carme d'Olot.

Entre 1808 i 1814 el país tornà a entrar en guerra contra França, aquesta vegada un conflicte molt més sever que el de la dècada anterior. Miquel Saderra (ara ja protagonista ell mateix de les seves memòries) no ens n’ha deixat cap nota local, però sí unes pinzellades de la desgràcia d’aquells anys. “En es [=est, aquest] any [1808] se comensà la guerra y me vas plagar la parayreria, perquè la cosa no anaba bé”. Més endavant en fa balanç, amb l’avinentesa de designar-nos aquella contesa com a “Guerra de la Dependència”, no pas de la “Independència” com en diria després la historiografia espanyola, perquè foren anys, precisament, de subjecció a França: “Seria per demés lo esplicar les coses que pasaren dende lo any 1807 fins lo any 1814 que durà la guerra de dependència ab los fransesos, lo que és cert que de penes, disgustos, sustos y espans foren grans, fins aberse de despetriar. Los pagos foren grans, los comestibles molt cars, encare que lo guanys eran bons, res no arribaba, lo blat arribà a 30 lliures la quartera, lo blat de moro en moltas parts de Catalunya a 56 pas. [= pessetes], lo fajol a 51 pas., lo bi bo a 30 lliures lo bot, y bi corrent a 50 pas., lo arròs y fideus a 24 cortas [= quartos] la lliura. Los pobres en part de Catalunya se morian de fam. Déu nos guardi de semblants treballs".

Pel que fa a la seva família, en un altre lloc escriu que aquella fou “una guerra que nos arruynà”, i que “vas tenir sort de dos amichs que me deixaren diners per poder pasar tan mala època”. Va haver de deixar les feines de paraire i s’arriscà, en plena guerra, a muntar una expedició comercial a Madrid. Una empresa així no era pas una novetat, perquè a Madrid hi havia una important colònia de comerciants catalans, i fins i tot algú d’Olot (com apareix també en el text), però fer-la en aquells moments era més agosarat. “Vehent que jo tenia desitg de adelantar la casa, vas probar un meu oncle Anton Morató de fer un viatge a Madrit de mercaderia surtida y fer·li portar ab los meus matxos, y lo mosso y lo company dit, que posaren tan cada un y se afectuà lo viatge, lo qual lo asertàrem, però se escaygué que los francesos en aquella època entraren en Madrit. Tots nostres plans foren frustrats. Lo comicionat me plantà la mercaderia y la deixà encarregada en un fill de Olot y después aquest morí y altre se·n encarregà, que tot anà de mal a més mal".

La història del viatge a Madrid no finalitzà en aquest punt. El 1814, quan faltava poc perquè la guerra s’acabés, Miquel Saderra mirà de recuperar alguna cosa d’aquella fracassada expedició. “Vas determinar de fer tornar lo meu moso en Madrit, a·ffi de poder replegar lo que pogués del mencionat viatge, y per compania de ell hi anà Ramon Barcons, y anà lo moso ab tres matxos”. Però les coses també se giraren en contra. Passat Reus, “aixiren lladres al moso y lo degollaren y quedà com a mort y los companys que anaren fugiren y después recolaren y lo portaren en Butarell, que allí, per medi de un facultatiu pràctich fou curat prompte y emprengueren lo camí de Madrit. Allí trobaren los diners de mercaderia envertits en vales reals a 60 pº [= per cent] de pèrdua y lo comisionat, per desfer·se dels vales, los bratà [= baratà, canvià] ab creas a 80 pº y las portaren en València y allí tingueren disgust ab lo resguart però a resumidas cuentas las bretaren en panyos y los portaren en Reus. Jo en Reus los vas bretar los panyos en llana bruta, en esta [Olot] la llana la vas bretar en tocinos. An fi de tot, la pèrdua fou grosa".

Va ser també durant el temps de la guerra quan morí la seva muller: “En dit any [1812] la Ignàsia, ma muller, sobre dels espans y sustos tingué una desgana de serca 4 mesos, y morí als 11 novembre de dit any 1812. Se li féu lo foneral corresponent de la casa, general menor y ella se dexà 300 misas que se li foren selevradas prompte”. El 24 d’abril de 1814 Miquel Saderra es tornà a casar, amb Francesca Oms (o Homs), filla del Molí de Castellfollit. D’aquest segon matrimoni en nasqueren vuit altres fills.

Però la Guerra del Francès i i fracassos com el de l’expedició a Madrid, l’obligaren a espavilar-se i allò que havien estat petits negocis acabaren convertint el seu establiment en una de les principals adrogueries d’Olot. Com que la guerra deixà el tragí de sal i arròs sense massa demanda, començà a traficar amb oli. Tampoc no li anà prou bé i decidí “comensar a tractar ab cacaus y sucres que jo no sabia lo que era” i això sí que li començà a rutllar, tot i la seva ignorància confessa sobre aquesta mena de productes. “Això fou lo motiu que en dit any vas comensar de fer fer xeculata y de en poch en poch, anant aumentan la botiga y anant entenent ab los gèneros y fou tan lo nom de la botiga que agafà, que arribà ésser de las principals botigas de Olot que així los que vindran después de mi pugan mantenir lo bon nom”. La botiga d’adroguer ocuparia una cantonada entre els carrers de la Claveguera i de Bellaire. La va acabar de comprar el 1813, en un estat molt precari, “tot dolent a punt de anar·se·n a terra, preu de 1200 ll, lluïsme 120 ll”. La seva posada a punt es faria un cop acabada la guerra: “En 1816 vas comensar la casa del cantó y continua·la en lo any 1817 y contant que entre las obras y guarnir la botiga de adroguer se me vas gastar 100 dobles de 4t, y per conseguir un tant vell gasto eixint de una guerra que nos arruynà, vas pendre un censal de 700 lliuras”. Un censal era, per entendre’ns, una mena de préstec.

A partir d'aquí les memòries es redueixen a la llista de naixements i defuncions familiars, amb només una al·lusió molt crítica al Trienni Liberal: “En 1820 començà la mala època del temps de la constitució que patírem en los tres anys mol sustos y no forem asesinats sinó de butxaca ab los gran pagos; però ne surtírem bé gràcia a Déu”. Miquel Saderra i Iglésias morí el 16 de desembre de 1857. L’hereu i continuador del negoci de l’adrogueria recaigué en Joaquim Saderra i Homs, nascut el 1820 de la segona muller Francisca. El 1846 es casà amb Serafina Mata. No sé dir quan es tancà l’adrogueria dels Saderra, però no subsistí més enllà d'aquesta generació.

Passats els anys, algú va decidir de posar en net el que no era sinó un quadern d’anotacions. Possiblement fos el seu nét Josep Saderra i Mata (1850-1924). L’autor d’aquesta nova versió de les memòries de Miquel Saderra hi posà ordre, hi féu alguns retocs literaris i algun paràgraf de nova redacció, i passà a tercera persona del verb tot el que era en primera persona. El nou redactor hi posà un títol més pompós: “Genealogía y notícia històrica de la successió, origen, progrés y actual estat de la família del Sor. Miguel Saderra e Iglésias, formada dels apuntes que inèdits deixà lo difunt escrits de pròpia mà”. A més, hi afegí unes notes sobre alguns dels fills de Miquel, especialment dels que seguiren la carrera eclesiàstica o la vida religiosa, com ara Ramon Saderra i Alsina (fill de la primera muller) que es féu caputxí, cantà la primera missa el 1834 i, amb motiu de l’exclaustració de 1835 passà a França, d’allí a Roma i acabà, després de moltes penalitats, a les missions de Mesopotàmia. D'ell hi ha inclòs un curiós compte de tot el que costà per a la família la celebració de la seva primera missa i que sobrepassà les dues-centes lliures. També s'hi troben unes breus notícies sobre Josep Saderra i Homs, que es féu jesuïta i passà per Roma, Bèlgica, França i finalment a l’Havana, i sobre un altre fill igualment jesuïta, Pere Saderra i Homs, que actuà a les missions del Brasil i després a Montevideo i a Buenos Aires. Com que, tot i la nova redacció, es tingué cura de seguir conservant el manuscrit original de Miquel Saderra, és d’aquest d’on he extret tots els textos que he transcrit aquí.

L'atribució que faig a Josep Saderra i Mata de la versió en net de les memòries del seu avi Miquel Saderra i Iglésias se sustenta en diverses raons: les dues versions d’aquestes memòries formen part del llegat que la família d’aquest olotí notable donà, fa unes dècades, a la ciutat d’Olot, guardades ara a la Biblioteca Marià Vayreda; fou un gran activista cultural i un pròdig escriptor de temes històrics i literaris, i versificador d’estil finament subtil i a voltes desenfadat. I això darrer s’adiu bé amb l’octava que, de forma anònima, inclogué en la portada d’aquesta versió en dedicatòria a l’autor de les memòries: “Serà en lo món perpètua sa memòria // en los anals de la fama quedà escrit // ja may serà son nom cosa il·lusòria // ni patrici tant honrat sentirà olvit: // gossant son esperit de immemorial glòria // per més que’l cos sia en cendra convertit // ocult entre las sombras de la terra // Olot no olvidarà a Miguel Saderra". D'això de no oblidar-lo, que per nosaltres no quedi.

75. Un negociant montpellerí a Olot a les acaballes del segle XVIII

Montpeller i els seus voltants, a mitjans del segle XVIII

Intentar traçar una síntesi del que fou l’economia d’Olot en el segle XVIII és voler fer un puzle del qual només amb molta paciència n’anem aconseguint ara una peça, ara una altra. I encara ens en manquen moltes. Una de les peces que tenim a mitges és la de la connexió entre les manufactures olotines del darrer terç del segle XVIII i els comerciants i tècnics del Rosselló i, sobretot, del Llenguadoc. No l’hem de perdre de vista, o no conclourem mai el trencaclosques. En les darreres dècades d’aquell segle, el tèxtil olotí i el del que ara anomenem la Garrotxa (Tortellà, sobretot) intentà eixamplar els seus mercats seguint avall el llevant peninsular fins a Andalusia, posant un peu a Madrid i mantenint obert el camí de l’Aragó, d’on venia la llana que completava la matèria prima autòctona. I sense desaprofitar algun que altre negoci amb les colònies americanes. Però tot això travat per la fluïdesa de relacions –limitades, tampoc no cal exagerar!– amb les regions del sud de la monarquia francesa. No oblidem que en el període preindustrial, la més gran concentració de producció tèxtil de l'àrea de França es trobava, precisament, en el Llenguadoc. D’aquí ens venia la modernitat i la renovació de les velles tècniques amb les que s’havia treballat tota la vida. No oblidem que del Llenguadoc arribaren a la nostra comarca les primeres màquines per a fer el gènere de punt de cotó que suposaren un enorme impuls i guany, i que a la important fira anual de Santa Magdalena, a Bellcaire (Beùcaire en occità, al darrer tram del Roine), la presència d’olotins hi és documentada. Llàstima que, de la fira de Sant Lluc, a Olot, no en sabem res de res i, per tant, desconeixem si aquesta relació era recíproca. Després, la malaurada i terrible Guerra del Francès (1808-1814) va malmetre greument aquestes productives vies de comunicació nord amunt.

François Riben i Baudran (ell signava així, en francès, tot i que la gent d’aquí l’anomenava Francesc o Francisco –fent neutre la “o” final–, de la mateixa manera que a voltes li escrivien el cognom com a Rivén o Ribent) havia nascut a Montpeller pels volts de 1747 o 1748. El 1795 digué que feia vint anys que residia en els dominis del rei d’Espanya i, per tant, si la memòria no li fallava, hi hauria vingut a raure de ben jove, cap a 1775. No sé dir on féu vida en els primers anys d’aquesta seva migració. A Olot, la primera vegada que consta en el registre de l’impost del cadastre que tothom havia de pagar, és el 1788, i hi figura com a jornaler. L’home es va espavilar, i al cap de poc ja hi apareix com a negociant, una denominació que mantindria durant tota la seva vida, que, en endavant, discorreria sempre a Olot.

La documentació sobre les activitats que avalen aquesta seva condició d’home de negocis és esparsa i ocasional. El 1791 havia estat traficant amb unes teles de llana que, per la seva suavitat, tenien el nom de “castors”. Ben poques vegades apareix aquesta denominació ne els escrits d'aquells any dels negociants de la Garrotxa, cosa que podria fer-nos pensar si no es tractaria d’un gènere no elaborat aquí, sinó vingut qui sap si de França. El 1782, dos paraires i negociants olotins, Gaspar Masmitjà i Esteve Gorchs atorgaren poders juntament amb Lluís Serrano, "fabricante de castores, de nación francès, habitante en dicha villa". El 1791 és Francesc Ribén que toca aquest producte, perquè sabem que, a través del mateix olotí Esteve Gorchs, n’havia enviat 30 dotzenes de peces petites i altres 38 dotzenes de grosses a Francisco Jáuregui, un corredor de canvis de Saragossa, perquè els vengués a 64 pessetes la dotzena dels petits i a 84 la dels grans. Dos anys després, Ribén encara esperava que Jáuregui passés comptes d’aquella tramesa de mercaderia. El 7 de setembre de 1793, Esteve Nogués, des de Barcelona, i en representació de Ribén, escrigué a Jáuregui per dir-li que potser ja tocava pagar el que devia d’aquella tramesa. Aquest li va respondre al cap de tres dies (el servei de correus funcionava molt bé) i li digué que els castors petits els havia venut el mateix Esteve Gorchs a Antoni Arnedo, de la ciutat de Cervera, que encara no els havia pagat, i dels grans, Jáuregui només en tenia venudes 10 dotzenes, de les que es prestava a passar-ne comptes. Mes, ai l’aventura dels negocis! Resulta que, passats dos altres anys, el 1795, Francesc Ribén seguia esperant que l'aragonès li liquidés la mercaderia i es decidí a presentar plet contra ell al jutjat de Saragossa. L’expedient s’encapçalà amb aquests termes: “J.M.J. [Jesús, Maria, Josep (una invocació de caràcter religiós)]. Zaragoza año 1795. Dn. Francisco Rivén comerciante y vecino de la villa de Olot, Principado de Cataluña. Contra Francisco Jáuregui, corredor real de cambios, vecino de esta ciudad. Sobre [espai en blanc]. Juez Sor. Dn. Manuel Laredo, atte. mayor 1ª. Escribano Mathías Bayona”. Per a la causa, Ribén havia fet poder a favor de quatre procuradors de la Reial Audiència de Saragossa. Reclamava a Jáuregui que li pagués les trenta dotzenes de castors petits i les 10 de grans, descomptant-ne una petita bestreta que li havia pagat en espècie ("haviendo solamente satisfecho en parte de su importe setecientas cincuenta pesetas valor de diez sacas de lana que le ha entregado”). Jáuregui, es defensava sortint per la tangent: a ell els castors els hi havia lliurat l’olotí Esteve Gorchs i, per tant, era amb ell, i no amb Ribén, amb qui s’havia d’entendre: “dichos castores son propios de Esteban Gorchs, con cuya intervención vendió el declarante diez docenas de los grandes y los treinta de pequeños, y las veinte y ocho docenas de grandes se las llebó por si mismo dicho Gorchs de poder del declarante [Jáuregui] y éste el sábado último veinte y seis de setiembre [de 1795] entregó al propio Gorchs diez sacas de lana en parte de pago de la cuenta que tiene pendiente con el mismo, de modo que el declarante ninguna [cuenta] tiene con Rivén ni menos de su orden ha vendido jamás castores ni otro género alguno”. L’expedient és incomplet, i no sé com va acabar tot plegat, però el que coneixem serveix perquè ens fem càrrec de la complexitat de les relacions comercials que es feien des d’Olot i de les múltiples circumstàncies i dificultats a què havien de fer front.

També Francesc Ribén va intervenir en una companyia olotina per a tenyir la llana de vermell, que tenia previst un capital de 20.000 lliures, de les quals Ribén n’havia d’aportar 4.000. A més d’ell, hi havia implicada la societat Sayol, Gou i companyia (formada per Esteve Sayol, Jaume Gou, Josep Bassols i Joan Poudevida, que tenia en marxa una fàbrica d’indianes), i s’hi havia d’integrar un altre soci que –segons era habitual en aquest tipus de companyies– seria el tècnic, l’entès en la matèria; no hi posaria capital, sinó que dirigiria la fàbrica i els seus operaris. Aquest especialista en el tint del vermell se’l va anar a buscar a Montpeller, de la mà de Pere Ribén, nebot del nostre Francesc Ribén, que també era montpellerí. El 20 d’agost de 1803 els socis olotins li atorgaren poder notarial perquè busqués aquest tècnic, que hauria de venir a viure a Olot, i a qui li oferien, mentre durés la companyia, “tres mil francos moneda de Francia” a canvi que s’obligués “en tinturar dicho algodón bien y debidamente”. A més, se li pagaria el viatge fins aquí. En data indeterminada, Pere Ribén els féu saber que ja tenia el tècnic, un tal Francisco Manuel, “de nación griego”, però passaren els dies i aquest mai no acabava d’arribar a Olot. El 8 de novembre, els socis reclamaren a Francesc Ribén que fes el favor de passar pel notari a posar tots els seus compromisos en ordre, perquè, en aquestes circumstàncies, la prevista companyia no era sinó un pou de despeses. De resultes d’aquest requeriment, sabem que el seu nebot Pere Ribén, “comerciante de la villa de Monpeller de la República francesa”, llavors era a Olot, ja que fou aquest qui els en donà resposta a través d’un escrit del seu oncle Francesc Ribén, en el que, si bé reconeixia el compromís de fer la companyia, considerava que els pactes encara no eren prou madurs. I a partir d’aquí el projecte segueix viaranys desconeguts. De totes maneres, Francesc Ribén sí que va tenir una manufactura de tenyir cotó de vermell a Olot, perquè hi ha el testimoni del tintorer Rafel Ortet, del 1809, segons el qual “por el largo espacio de dos años, Mr. Ribent, de nación francés, muerto en el día, tubo igual oficina [de tint] en medio de dos calles de esta villa".

Un altre tipus de documentació que ens parla de les activitats comercials de Francesc Ribén són diverses lletres de canvi dels anys 1801-1808 en les que figura com a beneficiari, i que, per haver-se hagut de protestar, quedaren escripturades en els registres notarials d’Olot. Entre aquestes, n’hi ha una de 1802, girada a Limós (una població de l’actual departament francès d’Aude, que ara anomenen Limoux), per valor de 125 lliures, 10 sous i 6 diners, acceptada per un altre súbdit francès establert a Olot, Francesc Xarlet, a favor d’un comerciant, possiblement de Perpinyà, Pere Batlle, que a la vegada l’havia endossat a benefici de Francesc Ribén. Els temps eren els que eren i, per tant, en aquesta lletra de canvi s’usa el calendari revolucionari francès, hi consta com a data "le 11 floreal de 1802”, si bé s’afanyaren a dir-hi que equivalia a l’1 de març d’aquell any, no fos cas que els d’Olot es desorientessin. Quan Ribén volgué fer efectiu el cobrament de la lletra, Xarlet li respongué “que no tenía dinero para satisfazer dicha letra”, i d'aquí que la lletra fos protestada. El tal Pere Batlle apareix en una altra lletra que Ribén també va haver de protestar, feta a Perpinyà l’11 de novembre de 1805, de la que Batlle n’era el girador per 982 lliures. En aquesta, l’acceptant era Joan Ferrarons, d’Olot. Presentat Ribén amb el notari a la casa d'aquest, només hi trobaren la dona, que els digué que el seu marit Ferrarons, precisament era a Perpinyà. I, a la vegada, el 1808 Joan Ferrarons és el girador d’una altra lletra, de 4.200 pessetes, a favor d’un negociant de Montpeller, Francesc Farell, de la que n’era acceptant Gabriel Corominas, i que havia passat a mans de Joan Mulleras, comerciant olotí. La trec aquí a consideració, perquè Pere Ribén, el nebot del nostre Francesc Ribén, era procurador d’aquest negociant de Montpeller (segons instrument dels notaris montpellerins Francesc Auteracs i Joan Jaume Masal) i intervingué, juntament amb el seu oncle, en les reclamacions que hi hagueren per al pagament de la lletra.

Entre la poca documentació que tenim a mà de Francesc Ribén, també hi ha un pagaré que té la virtut de dir-nos de què anava alguna de les seves activitats comercials. L’octubre de 1803 Ribén presentà, per al seu cobrament, als comerciants Bartomeu Mas, “en el día en dicha villa de Olot hallado” (la qual cosa voldria dir que no era veí d’Olot) i Josep Mas (aquest sí, d’Olot), dos pagarés, l’un de 708 pessetes, dos sous i sis diners per import de 14 dotzenes i dos mocadors de 5 [diners] la dotzena, i l’altre de 539 pessetes i 3 vint-i-dosens, valor de mercaderia que havien rebut a tota satisfacció. Bartomeu digué “que daría sus descargos para no pagar”, i Josep, “que quando Bartholomé habría pagado, él pagaría”. De totes les quals coses, és clar, el notari en féu acta perquè Ribén pogués actuar en conseqüència.

A la tardor de 1789 –a França ja havia esclatat la Revolució Francesa– Francesc Ribén féu un primer testament. Es veu que en aquell temps estava agraït amb Jacint Masllorens, un fabricant de mitges de teler establert a la parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, a Olot, perquè li deixava el llit i tota la seva roba personal, i li perdonava qualsevol deute que li tingués, tot això pels molts serveis que d’ell havia rebut. També deixava 100 lliures a l’Hospital d’Olot. Passats uns anys, el 1807 féu un nou testament. Potser llavors havien canviat algunes circumstàncies, perquè ara ho confiava tot al seu nebot Pere Ribén, a qui feia marmessor, a qui deixava decidir el nombre de misses que se li haurien de dir (“pues que de ell confio”) i a qui feia hereu complet de totes les seves pertinences. No sembla, doncs, que s'hagués casat ni tingut fills.

Francesc Ribén va morir el 18 de febrer de 1808. El rector de Sant Cristòfol les Fonts, de qui Ribén era parroquià, en la partida d'òbit hi consignà, malgrat els vint anys que aquest duia a Olot –no fos cas!– que es tractava d’un “comerciant francès natural de Monpellé de edat xaxanta un any”. L’endemà fou enterrat en el convent del Carme. El dia 27 se li celebrà un ofici a la seva parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, “ab assistència de tres sacerdots, ha als quals se donà la corresponent propina y dinar, y se han pagat tots los drets al propi pàrroco de Sant Cristòfol las Fonts”. El nebot, doncs, fent justícia a la confiança que se li havia atorgat en el testament, es va portar portat bé amb l’Església i la capellania, amb la bona esperança que aquest seu oncle montpellerí, esdevingut olotí per obra dels negocis, pogués ara, lluny de lletres, d’impagaments i de protestos, descansar en plena pau.

I nosaltres sumem una nova peça en aquest gran puzle de l’economia de la Garrotxa en la divuitena centúria.

Text revisat l'octubre de 2019.

72. Comerç amb Amèrica i naufragis, en una carta de Buenos Aires a Olot, de 1752

A mitjans del segle XVIII hi havia oberta una via comercial entre Olot i Amèrica. En fan testimoni diversos enviaments cap a terres d’Ultramar de manufactures fetes Olot, com ara mitges, barretines i altres gèneres de punt, de totes classes, per a home, dona i criatura. Aquestes trameses prenien la forma d’autèntiques expedicions a les colònies espanyoles, perquè les mercaderies olotins no hi marxaven sols, sinó que hi anaven acompanyats de qui, en llenguatge d’avui en diríem un “comercial”, un agent de confiança que, un cop a Amèrica, hauria de col·locar la mercaderia. Fet això, els beneficis podien retornar en efectiu, però solia ser millor fer-ho en forma de productes colonials que, un cop mercadejats aquí, acabarien d’arrodonir amb seguretat els guanys que s’havien expectat amb tota l'operació.

Una d'aquestes expedicions la varen organitzar el 1751 cinc socis, dos dels quals eren d’Olot i la resta de fora. Els socis olotins foren Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols, i els altres Pere Joan Serra i Bernat Minguella, de Barcelona, amb Josep Troya d’Aiguafreda. D’aquests, Pere Joan Serra seria l’encarregat de viatjar fins a Buenos Aires, la destinació última dels gèneres que es volien negociar en aquelles terres. Això d’anar fins a Amèrica no era pas un bufar i fer ampolles, un anar i tornar, res d’això. Anar fins Amèrica volia dir una absència de les nostres terres de ben bé tres anys. En el benentès, és clar, que no hi hagués cap desgràcia en el trànsit marítim, ja que els naufragis eren a l'ordre del dia.

Pel que fa a aquesta societat, els gèneres que preveia embarcar en aquesta expedició eren tots ells sortits d’Olot. Els tractes que van fer els cinc socis foren senzills, malgrat puguin semblar més complexos del que foren. El total dels gèneres pujava a una mica més de mil lliures barceloneses. La totalitat dels gèneres la posaven els socis olotins, Serra i Igosa, i Bassols. Per tant, els altres tres socis de fora, el primer que havien de fer era pagar-los-en la meitat. A la pràctica resultava, doncs, que els olotins havien invertit pel 50 % de l’expedició, i els altres tres per l’altre 50 %. En conseqüència, dels guanys de l’expedició, la meitat se’ls repartirien Serra i Igosa, i Bassols, i l’altre meitat els altres tres socis. Em consta que els d’Olot tenien pactat que els beneficis se’ls repartirien a parts iguals entre ells dos; no sé quins tractes tenien els altres tres per repartir-se l’altra meitat dels guanys, com tampoc no he trobat la compensació que s’enduria Pere Joan Serra pel seu desplaçament a Amèrica i per les feines comercials en aquelles llunyanes terres.

La mercaderia, distribuïda en cinc fardells, estava formada per sis peces de drap, vuitanta-dues dotzenes de mitges d’estam i llana de diversos colors i qualitats, cinc dotzenes de guants per a home i per a dona, i cinquanta-cinc dotzenes de gorres fines de diversos colors. Tot –perdó per la reiteració– made in Olot.

Com que en aquells anys la monarquia borbònica seguia mantenint l'obligatorietat que els viatges cap a Amèrica sortissin del port de Cadis (la llibertat de comerç amb les colònies americanes no s'establí del tot fins a 1778), al nostre Pere Joan Serra li tocà emprendre el camí cap a aquesta ciutat. Atès que era home casat i ben casat, a la butxaca s’emportava l’autorització de la seva dona que el deixava anar a Amèrica, rubricat per un notari barceloní el 4 de setembre de 1751. Sense aquest requisit no el deixarien pas embarcar. Pels motius que fossin, el trajecte fins a Cadis el va fer seguint el llarg trajecte de l’interior, i no pas per mar. L’11 de setembre era a Lleida (encara hi era el dia 14), passà per Madrid en data indeterminada i el dia 11 d’octubre entrà a Cadis. Més d'un mes de viatge.

Un cop arribat a Cadis, era qüestió de no tenir cap mena de pressa. Més tràmits: s’havia de matricular al Consolat de Cadis, un altre document imprescindible sense el qual no podria exercir el comerç amb les colònies americanes, i com que aquesta inscripció requeria de gestions i paperassa, no hi quedà matriculat fins el 22 de febrer de 1752. Però tampoc no havia acabat. Encara quedava obtenir la llicència per embarcar-se, que li fou concedida el dia 6 de març. O sia, que es perdé el vaixell San Jorge que sortí de Cadis cap a Buenos Aires l’1 de desembre, i no fou a temps d’embarcar-se –afortunadament, com veurem més endavant– en el vaixell Nuestra Señora de la Esperanza (coneguda també com a l’Esperancita) que es féu a la mar el dia 14 de març. No sortien pas vaixells cap a Amèrica cada dos per tres, sinó molt de tant en tant, en expedicions preparades amb temps i conjuntades.

Mentre passaven els mesos a Cadis, Pere Joan Serra demanà als d’Olot que li enviessin més gènere, i s’oferí perquè si sabien d’algú més d’Olot que volgués enviar mercaderies a Amèrica pogués aprofitar els seus serveis. No em consta el resultat del seu oferiment. Tant per tant, calia optimitzar l’expedició, ja que un viatge tan llarg i durador per força havia de moure més interessos comercials que les simples mercaderies d'origen, altrament el negoci seria exigu o fins i tot ruïnós. A més, sols es concedien llicències d’embarcament als comerciants que manifestaven endur-se cap a Amèrica gèneres per un valor com a mínim de 300.000 maravedís de plata antiga.

Pere Joan Serra no pensava pas anar-hi sol, a Buenos Aires. Comptava que l'hi acompanyés Josep Troya, un nom que coincideix amb un dels socis del negoci. Podria ser que ho fos, o que es tractés d’un fill o familiar del mateix nom, ja que havia de viatjar a Buenos Aires sota la condició de “criat” del comerciant Pere Joan Serra. Hi havia normes molt rigoroses per evitar que als vaixells hi entressin polissons, de manera que calgué tramitar-ne la pertinent llicència, la qual, perquè no l’aprofités un altre, incloïa les seves senyes d’identitat a la manera com llavors es feia: “Joseph Troya, natural de la villa de Aguafría [Aiguafreda] en el Principado de Cathaluña, de treinta y nueve años de edad, de estatura regular, moreno, barba negra y zeja ancha, el qual me consta y juro es soltero”. Però ai! Quan s’acostà el dia de la veritat, el dia d’embarcar-se, Josep es posà greument malalt, i Pere Joan Serra s’hagué de buscar un altre criat. Fou Juan de la Corcha, el qual, segons la seva cèdula d’identitat, era “natural y vezino de esta ciudad [Cadis], de veinte y ocho años de edad, de estatura regular, delgado, moreno y con una cicatriz en la frente, el qual me consta y juro es soltero". Acreditar la circumstància de solter era molt important, per si més endavant, i en aquelles llunyanes terres, li venien ganes de casar-se, que no se saben mai les sorpreses de la vida.

Semblà que potser es podria sortir al mes d’abril, però finalment ho van fer el dia 23 de juny, embarcats ell, el criat i les mercaderies en la nau El Vigilante, amb destinació a Buenos Aires. Va ser un viatge d’uns vuitanta dies de navegació. El 10 de setembre de 1752 van arribar al port de Montevideo, si bé calgué esperar dos dies abans no se’ls permetés de baixar-hi, segurament per prevenció sanitària. L’endemà Pere Joan Serra creuà el Rio de la Plata i arribà a la Santíssima Trinitat (Buenos Aires). Feia un any que havia sortit de Catalunya. Només tocar terra a Montevideo, envià una carta als seus socis olotins, fent-lo avinent la seva feliç arribada a terra americana.

Passades unes setmanes, des de la Santíssima Trinitat (Buenos Aires) Pere Joan Serra va tornar a escriure als seus socis d’Olot, Jaume Serra i Igosa, i Rafel Bassols. Ara ho podia fer amb menys urgències, i s’esplaià en la descripció del viatge, que per a ell havia estat del tot benaventurós. La carta porta data del 18 d'octubre de 1752.

"Muy señores míos. Participo a Vms. mi arrivo a esta ciudad [Montevideo] que fue el día 10 del mes próximo passado de septiembre a las cinco de la tarde, con la maior felizidad como lo manifiesta aver tenido solo 79 días de navegación, yncluiendo en ellos dos de demora que tuvimos en Canarias durante la aguada que se hiso para más seguridad”. Es refereix a la provisió d’aigua potable que es va fer a les Canàries, abans d’emprendre la llarga travessa de l’oceà Atlàntic. Com que ara començava la part més perillosa, Pere Joan Serra narra la decisió de fer una festa a l’Assumpció de Maria perquè els protegís, festa que se celebrà el dia que es creuà el tròpic: “Se dispuso una solemne fiesta a Nuestra Señora de la Asumpcion, eligiéndola como protectora de la navela, que se executó al pasar el primer trópico [el tròpic de Càncer] con una sumptuosa missa cantada y sermón, música, procesión y repetidos tiros de artillería, manifestando cada uno particular devoción y regocijo”. Tot això en ple oceà.

Que la protecció de l'Assumpta no s'aturà, Pere Joan Serra ho tenia clar, el seu favor continuà en augment, “a vista de tan singulares favores como nos hiso disponiendo que pasásemos la línea [l’Equador] en término de cinco oras la víspera de su dichoso día [15 d’agost, festa de l’Assumpció], no parando en esto su divino amparo sino que para la víspera de su natividad gloriosa [8 de setembre] nos reservó el gusto deseado de descubrir la tierra, remunerándole con la dicha de dar fondo, y desembarcar en ella, el día de su dulcíssimo nombre [12 de setembre]. Merzedes ymponderables que publican tan superior poder, que llegó a extremo de conocerle, los discursos más limitados recaiendo lo referido sobre la felicidad de aver tenido en medio de los caniculares, un tiempo tan fresco, que llegó a nececitar de abrigo la tripulación para executar la maniobra. Dios sea alavado por todo y nos dé salud, para salir con vien de esta dependencia".

En contrast amb un viatge sembla ser –pel que ell explicà– del tot en pau, un cop a lloc Pere Joan Serra, li arribaren notícies de dos desastres marítims que havien passat no feia massa. I s’afanyà a incloure-les a la carta que enviava a Olot. El primer era el naufragi del vaixell Nuestra Señora de la Luz, un desastre força conegut, perquè transportava cap a Espanya unes importants quantitats de diners, or i plata que ja llavors, i fins a temps recents, temptaren a bussejadors per mirar de recuperar-ho. Heus aquí la descripció de la desventura d’aquest vaixell que els d’Olot llegiren de la ploma de Pere Joan Serra: La Luz havia sortit de Montevideo cap a Espanya l’1 de juliol, “quedándose en tierra el capitán con la gente del botte, y algunos pasageros, que todos eran en número de 24, con yntención de salir después a alcansar el navío mediante a ser mui corto el viento y no del todo favorable; llegó la noche y a su entrada le acometió el viento pampero con tanta fuerza, que le obligó a dar fondo con todas las áncoras para poder esperar la llegada del capitán, pero creciendo la borrasca, le rompió las amarras y sacándole hasta tres leguas de distancia, se mudó el viento al norte siempre con la misma fuerza, de suerte que sin poder resistir la intrepidés de las corrientes, se aterraron”, el vaixell s’obrí i acabà en naufragi. Alguna crònica antiga diu que hi morien 153 persones. Com que el vaixell s’enfonsà a no massa distància de terra, el governador de Montevideo mirà de seguida de mobilitzar uns busos per a salvar la riquesa que havia anat a parar al fons del mar, i alguna cosa se’n pogué treure. Això darrer Pere Joan Serra encara no ho podia saber en la data de la seva carta, sinó que més aviat era pessimista, perquè es comentaria a Buenos Aires que les monedes anaven en saques de cuir que segurament s’haurien desfet dins de l’aigua: “Ahora se trabaja en buscar la platta perdida, pero parece que no tendrá efecto la diligencia mediante el conciderarse ya podridos los cueros en que estava ensurronada, y ser aquella cituación mui fangosa y puede ya averse sumerjido".

L'altra naufragi de què parlà Pere Joan Serra en la seva carta als d’Olot fou el del vaixell Nuestra Señora de la Esperanza, aquell que havia sortit de Cadis el 14 de març cap a Buenos Aires, quan el nostre home havia estat entretingut amb la paperassa a fer en aquella ciutat. A diferència de l’anterior, aquest és un naufragi molt poc conegut i, per tant, pren relleu la detallada descripció que quedà recollida en aquesta carta: “La Esperanza padeció grande contrariedad en vientos, como se verifica por seis meses que tuvo de la navegación, en cuio tiempo consumió todos los víveres, llegando a estremo de echar el botte al agua para recojer una gaviotta que mataron, la qual repartieron cruda entre todos como pan vendito; esta miseria les obligó a acercarse a tierra frente a la Ysla de Lobos (80 leguas distante de esta ciudad) con el fin de buscar algún ganado para remediar su ambre”. El pas per la illa de los Lobos no els millorà la fortuna, perquè no hi trobaren aliment i a més els convingué de retornar ràpids a bord “por yr refrescando el viento, y hallarse fondeados solo con un anclotte, a cuia llegada apretó de suerte el mismo pampero”. Desnodrits i sense forces per a controlar el vaixell, “dejándose yr a la voluntad de Dios, arrivaron a la costa del Brasil, y a la entrada del Rio Grande naufragaron”. De tots els que hi anaven només aconseguiren de salvar-se el capità i 24 persones.

Vist tot això, bona raó tenia Pere Joan Serra per la bonança del seu viatge. Ara, però, un cop arribats a Buenos Aires, calia anar per feina, que al cap i a la fi era allí per fer-hi negocis. Però tot això ho deixava per una altra carta. La d’ara havia estat prou llarga. Així que tocava acomiadar-se dels seus receptors, amb el prec que s’acostessin, en nom seu, a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot: “suplan por mi ausencia una vizita al glorioso Sant Estevan, dedicándosela de mi parte”. De la major o menor fortuna que en tragueren els socis olotins d’aquesta expedició, res no en puc dir. La pista documental de Pere Joan Serra a Buenos Aires es perd al cap de poc, llevat de poder constatar que encara seguia instal·lat en aquelles terres un any després, on es trobà amb un altre agent comercial d'una nova expedició olotina. Res d'estrany això darrer, perquè, com deia al principi, en aquells anys centrals de la centúria, els comerciants d'Olot –una població que semblava tancada entre muntanyes– havien tingut prou valentia per fer-se presents al mercat americà.

64. A Cartagena feien servir paper fabricat a la Garrotxa (1770, 1773)

Vista de Cartagena al segle XVIII

Cartagena era una ciutat important, el 1780 arribà a tenir 38.971 habitants. Però el que la feia una ciutat molt activa era que hi tenia la seu el Departament Marítim del Mediterrani a la Reial Armada, cosa que li generava molta activitat naval i comercial. L’embalum de paperassa administrativa i particular que se generava en un entorn com aquest, feia que hi haguessin d’arribar tot sovint carregaments de paper d’escriure, vinguts dels llocs productors d’aquesta manufactura, majoritàriament centrats a Catalunya. A l’entorn d’Olot hi havia un d’aquests nuclis manufacturers del paper, amb molins situats a Sant Joan les Fonts i a les Planes d’Hostoles, gestionats per negociants olotins. No era un centre paperer dels grossos, però comptava amb suficient producció i, sobretot, amb una bona xarxa comercial, que li permeté de mantenir-se molt actiu al llarg del segle XVIII. Si dels molins paperers i dels seus fabricants i amos en sabem força, precisament és del seu vessant comercial del que menys coses en tenim. On anava a parar el paper que es feia a l’entorn d’Olot?

A la petita llista que fins ara es coneix de llocs receptors del nostre paper hi podem afegir la ciutat de Cartagena, perquè hi ha notícia molt detallada de dues comandes de paper que se’ls envià en els anys 1770 i 1773. Que de Cartagena es fes memòria que en una remota vila de nom Olot hi havia fabricants de paper, es deu al fet que qui feia la comanda era un comerciant barceloní, Antoni Puget i Clariana, interessat en diverses companyies catalanes de comerç i ben situat en el mercat peninsular. Se sap, per exemple, que el 1759 havia concursat per obtenir el contracte militar de proveïment (“asiento”) de quitrà, betums i brea per a la construcció de navilis als departaments de Cartagena, Cadis i El Ferrol. Per a la comanda de paper feta a Olot, Antoni Puget se serví dels bons oficis de la companyia d’Alegre i Gibert, també de Barcelona, molt ben relacionada amb diversos fabricants i comerciants olotins. En les dècades anteriors els Alegre i Gibert havien estat fent periòdics encàrrecs de paper a Olot i a altres llocs i, per tant, coneixien prou bé el ram i les persones que hi havia al seu darrera.

El paper que es remeté a Cartagena acabà sortint, no pas dels molins paperers de Sant Joan les Fonts –els més coneguts– sinó del que hi havia a Sant Cristòfol de les Planes (les Planes d’Hostoles, a la mateixa Garrotxa), un molí paperer propietat de l’adroguer i negociant olotí Pere Màrtir Florensa, amb qui, per consegüent, s’hagueren de fer els tractes. Florensa tenia a les Planes dos molins, un de paperer i un de fariner, que els tenia arrendats pa experts que els feien treballar, tot i que ell (cas únic a la comarca en aquells anys) en mantenia el control de la producció i la condició de "fabricant". El 1774 aquests dos molins eren descrits així: “Un molí paperer ab sa casa, en dita parròquia situat, ab dos restos de massas i a[r]bres competents, rodas y tot lo demés aparato per fer y fabri[c]ar paper (...); un molí fariner dins dita casa construhit, ab dos molas y [il·legible] y tot lo demés aparato necessaris, resclosa y rech que forman la aygua en dits dos molins”. No em consta qui era el paperaire que menava aquell molí d’en Florensa en els anys de les comandes de Cartagena (1770 i 1773), però es pot apuntar a Isidre Antiga, que ho fou en els anys 1774 i 1775. Els Antiga foren una família de paperaires, amb àmplia presència a Sant Joan les Fonts i a les Planes.

A). La comanda de paper per a Cartagena de 1770.

La comanda de paper de 1770 seguí un procés senzill, sense complicacions o imprevistos que n’alteressin el seu curs. El 22 de setembre la casa Alegre i Gibert de Barcelona escrigué al seu comissionat a Olot, Francesc Roca i Codina, que atengués l’encàrrec: “Nos repetim a son manar ab motiu de necesitar per Cartagena 190 raymas de paper blanch comú, que tinga cos, bona cola, y blancor, com lo que nos envià lo any passat, que estimarem a v.m. fassa apromptar y remètrer ab tota brevedat”. Roca posà mans a la feina. Quatre dies després els comunicà que les 190 raimes que demanaven ja estaven encarregades al “fabricant” Pere Màrtir Florensa, el qual, naturalment, havia assegurat que el seu paper tenia totes les qualitats demanades quant a cos, bona cola i blancor. Pel que fa al preu, la cosa no fou tan planera: el fabricant al·legà que els draps (la matèria primera per a fer paper) ara resultaven més cars i que el paper no el podia donar a menys de 12 lliures i 14 sous la bala. De Barcelona estant n’acceptaren el preu, amb el prec, això sí, que en el moment de fer la tramesa hi constés de forma clara que era una mercaderia a nom d’Antoni Puget en trànsit cap a Cartagena, per evitar que la mercaderia hagués de pagar drets d’entrada a Barcelona.

En els primers dies d’octubre arribaren a la ciutat comtal les primeres 90 raimes, i a mitjans del mateix mes ho feren les 100 restants. En els darrers dies d’octubre foren lliurades unes altres 40 raimes de paper, afegides a última hora a la comanda. En aquest darrer cas se sap el nom del traginer, en Mateu Capdevila de les Planes. La factura, amb les despeses de tota la tramesa (no en consta en detall), ascendí a 287 lliures, 15 sous i 9 diners, les quals, per ordre de Pere Màrtir Florensa, hagueren de ser entregades a mossèn Narcís Puig, beneficiat de Santa Maria del Pi, per compte del senyor Antoni Llunas d’Olot, que abans no acabés el mes de novembre les havia fet arribar a Pere M. Florensa. Comanda tancada.

B). La comanda de paper per a Cartagena de 1773.

Més rica en detalls fou la nova comanda de paper fabricat a la Garrotxa, amb destinació a Cartagena, que se serví tres anys més tard. Aquesta vegada, la companyia barcelonina, per la mort del seu corresponsal a Olot, s’adreçà al seu fill, Tomàs Roca i Masmitjà. A primers de gener de 1773, amb el record de la comanda que tres anys abans havien fet a Pere M. Florensa, li pregaven que es veiés amb aquest, “y que li·n [a ell, de paper] ajústia 300 raymas de la mateixa qualitat, procurant si és possible alguna baixa en lo preu, y que sa remesa sia ab la major brevetat possible”. Semblantment a feia tres anys, la remesa de paper hauria d’arribar a Barcelona com a mercaderia en trànsit, “per embarcar per Cartagena”.

Com que els Alegre i Gibert també estaven interessats en paper més fi (el de la comanda era paper ordinari), a mitjans de gener Tomàs Roca optà per enviar a Barcelona 6 mostres del paper que feien diversos fabricants de la comarca olotina, perquè poguessin triar el que més els convingués. Dues mostres (una de paper ordinari i una altra de paper de qualitat mig floret) eren de la fàbrica de Bassols, una altra de la fàbrica de Pere M. Florensa, de les Planes, i les tres restants eren de les fàbriques del Patge, d’en Rovira i “d·en Gustí” (possiblement, de la que menava Agustí Domènech). De preu, el paper de mig floret era el més car, se’n demanaven 20 lliures la bala, preu d’Olot. El preu del paper d’en Florensa era el més ajustat, en demanava 13 lliures la bala, però posat a Barcelona (compresos, per tant, els ports i el mig dret de portes). La resta superaven amb uns quants sous aquesta quantitat. Les mostres passaren a mans d’Antoni Puget, l’encarregat de la comanda de Cartagena, que, a la vegada, les reenvià seu client d'allí.

No fou fins al mes de març que arribà la resposta. Es decantaven pel paper de la mostra número 4, la del molí del Patge. Primer problema: el comissionat olotí, Tomàs Roca, s’assabentà que el fabricant d'aquest molí havia passat a treballar al molí d’en Balloy i, per tant, hagué d’informar a Barcelona que “aixís com la mostra, no sé ara ahont se·n trobarà”. D’allí estant no entraren en detalls de fabricants: ells anaven de cara al producte, volien 300 raimes de paper com el de la mostra, a un preu màxim de 13 lliures la bala, i a més 50 raimes de paper bo, “un poch més blanch y un poquet més fi, però que no arriba a ser mitg floret”, amb l’advertiment clar que el seu preu no hauria d’arribar de cap manera a les 20 lliures com se’n demanava al gener.

Paperaires ( Jacobus de Strada i Benjamein Bramen, 1623)

Tomàs Roca hagué d’entrar en una cadena de negociacions que el disgustaren enormement, fins al punt d’arribar a tractar els paperers de “canalla”. Sembla que es va dirigir en primer lloc a aquell paperaire que havia passat del molí del Patge al d’en Balloy, que encara tenia els motlles amb “la marca de la espasa”, però no en tragué l’aigua clara, perquè li respongué que els draps amb què es feia el paper havien pujat de preu, que tots els fabricants cobraven el paper més car, i que per res del món ell el volia fabricar a menys de 13 lliures i 15 sous la bala, i el paper de qualitat a 20 lliures. Ah, i amb uns terminis gens apressats. Estàvem ja a primers d’abril i, explicava Roca als de Barcelona, el fabricant “no se vol obligà a fer·lo antes que per tot lo mes de maig; y que si lo temps és bo per encolar, per tot lo dit mes ja porà ser en eixa [Barcelona], y sinó fins als primers de juny”. Encara no havien passat dues setmanes, que el fabricant, amb l’excusa que els preus encara s’havien apujat més i emparant-se en el fet que la comanda no havia estat feta ferma, ara els en demanava 14 lliures per bala, una notícia que Roca traslladava a Barcelona amb el pesarós comentari de ser “canalla tots los paparers”.

Potser sí que tenia raó en l’apreciació del caràcter dels paperers, perquè a finals de maig el fabricant hi afegí nous entrebancs. El primer, que per la quantitat de paper que demanaven “no hi ha sinó un mes de bon temps” per poder-lo fabricar. I hi sumà encara una altra dificultat: volia que el paper fos recollit directament a la seva fàbrica pels clients. Res de fer-lo anar ell a Barcelona, des d’on passaria a Cartagena, perquè ves que allí no el trobessin al seu gust i en fessin devolució. Ell estava acostumat que el paper se li emportessin directament del molí (si els agradava l’agafaven i si no, el deixaven) per així no exposar-se a res. I quan, entrats al mes de maig, semblava que es podria arribar a un acord perquè els de Barcelona n’acceptaven el preu i li asseguraven que farien anar al molí algun perit que reconegués la qualitat del paper abans d’endur-se’l, el fabricant es tancà en banda i rebutjà acceptar la comanda. Ja podem suposar el to amb què Tomàs Roca ho féu saber per carta als Alegre i Gibert: “Me conferí altre vegada ab lo fabricant, qual sens posar·hi gens de sal, me digué que per ara no lo podia fer. Tot lo que ha succehit, com ja los tenia insinuat ab la antecedent y ab altre que los escrivia, que no hi havia que confiar de ells, perquè tots són una canalla. A mi me ha sabut molt mal y casi quedí sens sentits quan me desanganyà y me digué tot sech que no”.

Embalatge i tramesa de paper, segons una auca possiblement del s. XIX (Boletín Torras Hostench, núm.29)

A Barcelona, i a Cartagena, ben cert que els interessava el paper fabricat a Olot, perquè, havent-hi d’altres centres paperaires a Catalunya, no defalliren a demanar-lo aquí, tot i el temps transcorregut des de les primeres gestions del mes de gener. Al final, al maig, la comanda s’encarrilà amb el recurs de nou al molí paperer de Pere M. Florensa, a les Planes, amb el lament de no haver-s’hi dirigit des d’un bon principi. Florensa els urgí a concretar la comanda, al preu de 14 lliures la bala, més els ports i drets, perquè del seu paper deia que en tenia molta demanda, vaja, que li prenien de les mans.

La comanda urgia. Tot i el preu ho tiraren endavant, amb el prec que Roca demanés a Florensa “que millòria un poch, si és dable, la qualitat del paper y, sobre tot, que se anímia a apromptar, com queda dit, tota la partida o allò més que puga (…) ja que encara se manté lo temps fresch per encolar”. Sobre això darrer, tinguem present que durant l’estiu les fàbriques de paper havien d’estar parades perquè les calors no permetien una correcta elaboració del paper. A primers de juny estaven a punt les primeres 9 bales de paper (90 raimes de les 300 que s’havien demanat) dirigides a Antoni Puget “de trànsit per embarcar per Cartagena”. Però no pogueren sortir d’immediat per culpa d’un temps excessivament plujós, que feia patir per si el paper agafés mullena. Arribaren a Barcelona cap el 19 d’aquell mes. Després d’una segona tramesa, n’arribà la resta cap al 10 de juliol.

Quan semblava que, per fi, tot acabaria bé, en la darrera tramesa els de Barcelona trobaren el paper “molt mullat y mal tractat”, essent precís “tràurer·lo luego per fer·lo axugar”, en paraules de Tomàs Roca. Calculaven que se n’havia deteriorat l’equivalent a una bala de paper (10 raimes) i en culparen el traginer. Posats en contacte amb Pere M. Florensa, els remeté una nova bala de paper en substitució del que s’havia malmès i els proposà de mirar de vendre el paper deteriorat més barat a algun impressor (amb una rebaixa d’uns 12 o 15 sous), ja que aquests “lo mullan per imprimir” i, per tant, el podrien aprofitar. I si no els anava bé, que ho retornessin, que ja miraria ell de donar-hi sortida. Finalment, a mitjans de juliol arribà a Barcelona la factura d’aquesta comanda: 449 lliures, 15 sous i 6 diners, compreses les 300 raimes de paper, els ports i el mig dret de portes.

                                                                               * * *

Degueren haver-hi d’altres comandes de paper destinades a Cartagena. De fet, quan a l’abril de 1773 encara estaven intentant tancar tractes amb el primer fabricant i aquest els exigia que el paper li recollissin a peu de molí per no córrer riscos, els posà com a argument “lo que passà a un paperer, que después de haver·lo rebut lo comissionat y haver·lo rebut també a Barcelona, lo portaren a Cartagena, y allí no lo han volgut rèbrer, no obstant de ser ja pagat y rebut, y ara a gastos seus [del fabricant] lo fan fer a altre part, y aixís que ell no se vol exposà a res”. No hi ha indicació cronològica ni nom del fabricant, però el fet corrobora la normalitat d’aquestes relacions comercials entre Olot i Cartagena, de les que aquestes dues trameses de 1770 i 1773 en serien un bon exemple.

Cartagena, si llavors ja no ho era, aviat es convertiria en una plaça comercial per a les manufactures olotines. El 1770 el paper hi viatjà acompanyat de 40 parells de mitges d’estam escarlatina, servides pel comerciant olotí Jaume Serra. El 1773, al gener, quan es donà principi a la nova comanda, els de Barcelona demanaren de nou mitges d’estam vermelles, de la companyia d’Esteve Curós, Serra i Igosa, 100 parells, també per ser trameses a Cartagena, però se’n perd el rastre amb les vicissituds que allargaren tant de temps la tramesa del paper. Uns anys més tard, diversos comerciants olotins s’establiren a la regió de Múrcia, i en concret a Cartagena. El més antic d’aquests comerciants que fins ara sé fou Josep Santaló, d’Olot, establert en aquest regne, on morí el 1789. En els anys noranta residien a Cartagena –a més d’altres que eren a la ciutat de Múrcia– els comerciants Esteve Molas i Pont, Bonaventura Fillol (que tenia a Cartagena interessos amb Pere Vall i Companyia) i Pau Senmartí, tots ells d’Olot.