dilluns, 19 de desembre de 2011

La fabricació d'indianes a Olot (1777-1823)

Les indianes o pintats (en francès indiennes i en anglès printed calico) eren teles de cotó estampades, molt populars per la seva vistositat i un cost assequible. Per a produir-les, a part de disposar de bons motlles –de fusta– amb què imprimir-hi els motius decoratius, calia una bona tècnica en l’art dels tints perquè els colors hi quedessin fixats de manera permanent, i una bona perícia perquè l’estampació de cada color quedés ajustat al seu lloc sense barrejar-se amb altres colors o envair-ne el seu espai. A Olot la fabricació de les indianes es va iniciar en data tardana. Les indianes s’havien començat a produir a Barcelona durant la dècada dels anys trenta del segle XVIII, després que el 1728 el govern hagués prohibit la introducció d’indianes de procedència estrangera. En els anys quaranta se’n van començar a fer també fora de Barcelona. Però per a trobar a Olot l’inici de la fabricació d’indianes ens n’hem d’anar al 1777. Aquí, com a població de la muntanya interior, la producció tèxtil tradicional era el gènere de punt fet a partir de la llana, que no es pot estampar, sinó només tenyir.

El cotó es va començar a treballar a Olot a partir de 1774, amb l’arribada de màquines franceses que permetien de fer el gènere de punt de forma mecànica. La introducció d’aquesta fibra d’origen vegetal va ocasionar una autèntica commoció en les manufactures olotines, que, sense deixar la producció tradicional basada en la llana, incorporaren ràpidament el treball del cotó. Pocs anys després, i ja que la vila importava cotó per a la fabricació a l’engròs de mitges i barretines, es provà de fer el pas a la fabricació d’indianes. La primera companyia per fer-ne la formaren el 1777 el notari Esteve Sayol, els botiguers Josep Gou menor, Lluís Bastons i Francesc Bartrís, el negociant Manuel Basil i el tintorer Francesc Bassols, juntament amb el tècnic que hauria de menar la fàbrica, Joan Poudevida, que es feia dir mestre fabricant de mocadors d'indianes. Al cap de poc d'haver-se constituït aquesta companyia, ja se'n troba una altra dedicada també a les indianes, la de Vilar i companyia.

Estat actual de la font de Bufaganyes
Podria ser que en els seus inicis la fàbrica de Sayol i Gou s’establís a Olot mateix, però la necessitat de disposar d’aigua abundosa i neta –Fluvià exclòs, per tant– obligaren a instal·lar-se a les afores. La gran deu olotina era la de Sant Roc, però aquesta proveïa d’aigua a la vila per al consum dels seus veïns i per als safareigs de les manufactures, i per tant no podia donar més de si. S’imposà anar cap a l’altra gran deu, fora de la vila, la font de Bufaganyes, a l’entrada del que ara són els paratges de la Moixina, on hi ha també d’altres deus d’aigua. Aquest seria l’indret on es concentraria la fabricació olotina de les indianes, fins al punt de ser anomenat “el prat de les indianes”, precisament el títol que posà Josep Saderra (1850-1924) a la seva monografia sobre les indianes a Olot, publicada el 1910, el primer estudi que es féu sobre aquest tema. El 1796 la companyia de Gou i Sayol hi construí una fàbrica nova. La plantada d’establiments d’indianes en aquest indret provocà nombroses friccions per l’ús de les aigües, que acabaren als tribunals.

L'entorn de la font de Bufaganyes
No hem pas de pensar en grans peces d'indianes, que quedaven per a les fàbriques de Barcelona i dels seus voltants, i tampoc, per tant, en notoris edificis industrials. Sembla que a Olot sobretot es feien mocadors estampats, de proporcions molt més assolibles per al que eren les seves fàbriques. L’historiador Esteve Paluzie (1806-1873) ens ha deixat una dada tècnica sobre les indianes olotines, quan afirma que les indianes de dos blaus es van fer abans a Olot que enlloc més. A part de Joan Poudevida, aviat trobem d’altres tècnics en la fabricació d’indianes, com Francesc Llorens, Martí Terrada, Ramon Güell, Martí Carner i Josep Tarascó, tots els quals, auxiliats per operaris a les seves ordres, treballaven per als negociants olotins que hi posaven el capital. També sorgí l’ofici de gravador o constructor dels motlles de fusta amb els que es feia l’estampació dels dibuixos i colors a les teles, dels que coneixem els noms de Miquel Mir i Pasqual Vilanova.

Precisament per a preparar gent que pogués excel·lir en l’art de traçar els dibuixos dels motius ornamentals que s’estampaven en les indianes, juntament amb d’altres propòsits concurrents, el 1782 va sorgir la idea de crear a Olot una escola de dibuix, projecte que es materialitzà a l’any següent. Va ser impulsada per alguns comerciants, entre ells Luís Bastons, i pel fiscal de l’Audiència, Jacobo de Espinosa. La iniciativa comptà amb la complicitat de l’ajuntament, en uns anys en què en la seva composició predominaven els comerciants i negociants. Posteriorment hi donà el seu suport el bisbe de Girona, l’il·lustrat Tomàs de Lorenzana.

Des d’un primer moment l’escola va ser tutelada per la Junta de Comerç de Barcelona, que el 1774 havia obert a Barcelona una escola de les denominades nobles arts. D’aquí s’envià el primer director de l’escola, el mataroní Joan Carles Panyó (1755-1840), que, per aquells anys, la va dirigir fins el 1790, quan fou cridat a ocupar-se de la de Girona, acabada de crear a imitació de l’olotina. En aquesta escola de dibuix d’Olot, al costat de les classes de model i de còpies, d’arquitectura, i de projectes de fusteria, hi havia la de flors i ornaments, idònia per al disseny dels motius amb què s’estamparien les indianes. Així, en els repartiments de premis als alumnes que es feien a final de curs es premiaven, entre altres, alumnes que havien fet dissenys acolorits pensats per a la seva estampació tèxtil.

La Guerra Gran contra França (1793-1795), amb l’ocupació d’aquestes comarques per l’exèrcit francès, trastocà notablement tota l’activitat comercial olotina, i per tant la fabricació d’indianes. També les dificultats del moment feren que el 1794 es tanqués l’escola de dibuix d’Olot, que no es reobriria de forma permanent fins el 1802. Però passada aquella guerra, tornaren anys fecunds en la producció d’indianes a Olot. El 1797 les fàbriques de pintats eren les de Bastons i companyia, Gou i companyia, Sala, Bianya i companyia, i Salgas, Torruella i companyia. El 1803 es creà la companyia de Jaume Igosa, Joan Mulleras i Josep Tarascó. El 1806 el nombre de fàbriques d’indianes s’havia ampliat fins a sis.

La Guerra del Francès (1808-1814) truncà de nou tots els esforços fets en aquest ram. Passada aquesta ensulsiada, tornaren les fàbriques olotines d’indianes, però la seva fou una vida molt precària, segurament per motius imputables a les limitacions amb què havia funcionat a Olot aquesta manufactura, però també per les dolències que afectaven la indústria olotina en el seu conjunt: insuficiència de capitals en uns moments d’irrupció de la mecanització, situació d’Olot a l’interior, apartada de les principals vies de connexió amb Barcelona i allunyada del mar, i en unes comarques massa sovint escenari de greus conteses polítiques en aquelles primeres dècades de segle XIX. En una relació de contribuents de 1818 consta un majordom dels pintats de la fàbrica de la companyia de Salgas, però en els quadres estadístics oficials fets a partir de 1824, la casella de quants fabricants d’estampats hi havia a la vila, va ser deixada sistemàticament en blanc, tot indicant-nos el final a Olot d’aquest ram de manufactures.

dijous, 8 de desembre de 2011

El senyor marquès volia tòfones (1744)

(Foto: Hist. Nat. PP. CC.)
Ves per on, en un bon dia de 1744, al senyor marquès li va venir de gust prendre tòfones. I és clar, tothom amb feina de servir-lo s’hi va posar a corre-corrents. Ell, el senyor marquès, vivia a Madrid, i algú digué dir que era per la banda de Catalunya on era notori que s’hi feien les millors tòfones. Els correus –els de paper portats a mà, és clar– bulliren de seguida. Ell no era pas un qualsevol, ell era el Marquès de la Ensenada, don Cenón Somodevilla Bengoechea, secretari (ministre) ni més ni menys que de Guerra, Hisenda, Marina i Índies tot a la vegada, i altres títols i càrrecs que ara no vénen al cas.

De Madrid es va contactar amb la casa de comerç Alegre i Gibert de Barcelona, una companyia que ens és ben coneguda perquè els seus papers s’han conservat a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta casa disposava d’una xarxa de comerciants a les principals poblacions de Catalunya, que els permetia de procurar-se qualsevol gènere que els fos demanat i servir-lo al client amb la màxima diligència possible. Per tant, davant de la comanda que els havia arribat d’aquell important personatge de la Cort, els Alegre i Gibert van escriure d’immediat als agents de les comarques on previsiblement es feien les millors tòfones del país, a Anton Prats de Figueres, a Ignasi Feliu de Girona, a Pere Pou de Vic i a Pau Caralt d’Olot, perquè tots es posessin a buscar tòfones a complaença del senyor marquès.

En la carta que se’ls envià a finals d’abril de 1744 –la d’Olot, a començaments de maig– els feien patent haver rebut “de una persona de la major distinció de la Cort” (després els en revelaven la identitat) una comanda per “una porció de tòfonas negres de las de millor olor”, i per tant els passaven l’encàrrec perquè els hi subministressin. En necessitaven unes sis lliures, “fent que la major part sien grosas lo més ques puga”, les quals haurien de ser enviades directament al seu destinatari, amb extremada cura, ben embolicades “cada una per si ab paper de estrassa (...) en una caixeta que vagen ben ajustadas y apretadas, a fi de que ab lo traqueitg del camí no se maltràctian”.

El més trempat fou en Pere Pou de Vic, perquè només tres dies després que hagués sortit la carta de Barcelona, ell ja tenia les tòfones. Segons va explicar-los, quan va rebre l’avís es posà d’immediat en contacte amb un mossèn cunyat seu que feia de rector en una parròquia on se’n collien i al vespre mateix ja li n’havien portat set lliures, totes, naturalment (què havia de dir, sinó), de bona qualitat, “grossas y bonas, pues me escriu [el mossèn, que] se las ha triadas de una a una”. Tot i això, però, advertia que ara no era pas el temps idoni per a les tòfones, sinó que era al mes d’agost. A Girona, Ignasi Feliu va tardar més dies a arreplegar-ne, però també va poder complir amb l’encàrrec, enviant als Alegre i Gibert un paquetet de tòfones, totes “grosas y guapes”, perquè n’havia comprades moltes “per triarlas que fossin totes grosses”. Anton Prats, de Figueres, les demanà a Olot, on sabia que se’n collien, per a fer-se-les portar.

Però a Olot de tòfones no n’hi havia. Pau Caralt va escriure a Barcelona el 9 de maig que “est any per assí [per Olot], a causa dels frets no han axit tòfones”, que miraria si per Vic en podia trobar, i en tot cas prometia que més endavant “los ne remetré en ésser al temps, tantes quantes V. Ms. vullan”. De Barcelona van donar-li les gràcies pel seu interès, per a tot seguit avisar-lo que no perdés el temps amb les tòfones de la banda de Vic, perquè “las dels encontorns de Vich no són de las millors, y que estas nos han assegurat vénen de Camprodon y sas sercanias”, de manera que fes el favor de fer-les anar a caçar cap aquesta vall. Pau Caralt hagué de tornar a insistir als bons amics de la capital, a veure si els quedava clar que no, que “per estos terrenos y Camprodon, com és terra freda, encara no ixen tòfones”.

Al final les tòfones que es menjaria el senyor marquès van ser de la banda de Vic. Ja hem vist que eren d’aquí les primeres que s’enviaren, les del mossèn, cunyat de Pere Pou. Les que van ser trameses des de Girona, Ignasi Feliu acabà desvelant, a preguntes de Barcelona, que “la terra de las tòfones és a Vich, pues allí se·n cullan moltes y de bona qualitat”. Des de Figueres, Anton Prats va fer mans i mànigues per tenir-ne i en féu buscar a Olot i a Banyoles, però al final les que pogué enviar eren “no del tot grosses” i “mescladisses”, de manera que millor que no ens digués d’on eren sortides. I les que s’enviaren d’Olot també eren de la plana de Vic, per allò del fred que feia tant allí com a Camprodon, però, això sí, amb promesa de Pau Caralt que quan vingués el bon temps i se’n collissin, “las primeres aixiran queda a mon cuidado que las remetré a Vm., sobre qual segur pot estar”.

A mitjans de maig d’aquell 1744 les tòfones degueren arribar a Madrid, a la bona taula del senyor marquès. Del profit que li feren, les cartes no en diuen res, faltaria més. Tampoc no sabem si quan va venir el bon temps Pau Caralt va complir la seva paraula d’enviar-ne a la casa Alegre i Gibert de Barcelona perquè comprovessin, mai que el senyor marquès en tornés a tenir frisança, que les d’Olot i de Camprodon, aquestes, aquestes sí, eren les més bones. Com que no sóc boletaire, posats a no saber, tampoc no sé avui en dia d’on són les millors tòfones que produeix el nostre país, però en tot cas, a mitjans de segle XVIII, queda vist que la fama se l’emportaven les tòfones de la plana de Vic i del Ripollès, i potser les de la Garrotxa, ep, aquestes si fos cas de ser-hi el fred benvolent! I queda també clar que ja llavors es feia comerç de moltes més coses de les que ara ens podem imaginar, perquè els que podien, a viure bé també s’hi apuntaven.