dilluns, 19 de desembre de 2011

La fabricació d'indianes a Olot (1777-1823)

Les indianes o pintats (en francès indiennes i en anglès printed calico) eren teles de cotó estampades, molt populars per la seva vistositat i un cost assequible. Per a produir-les, a part de disposar de bons motlles –de fusta– amb què imprimir-hi els motius decoratius, calia una bona tècnica en l’art dels tints perquè els colors hi quedessin fixats de manera permanent, i una bona perícia perquè l’estampació de cada color quedés ajustat al seu lloc sense barrejar-se amb altres colors o envair-ne el seu espai. A Olot la fabricació de les indianes es va iniciar en data tardana. Les indianes s’havien començat a produir a Barcelona durant la dècada dels anys trenta del segle XVIII, després que el 1728 el govern hagués prohibit la introducció d’indianes de procedència estrangera. En els anys quaranta se’n van començar a fer també fora de Barcelona. Però per a trobar a Olot l’inici de la fabricació d’indianes ens n’hem d’anar al 1777. Aquí, com a població de la muntanya interior, la producció tèxtil tradicional era el gènere de punt fet a partir de la llana, que no es pot estampar, sinó només tenyir.

El cotó es va començar a treballar a Olot a partir de 1774, amb l’arribada de màquines franceses que permetien de fer el gènere de punt de forma mecànica. La introducció d’aquesta fibra d’origen vegetal va ocasionar una autèntica commoció en les manufactures olotines, que, sense deixar la producció tradicional basada en la llana, incorporaren ràpidament el treball del cotó. Pocs anys després, i ja que la vila importava cotó per a la fabricació a l’engròs de mitges i barretines, es provà de fer el pas a la fabricació d’indianes. La primera companyia per fer-ne la formaren el 1777 el notari Esteve Sayol, els botiguers Josep Gou menor, Lluís Bastons i Francesc Bartrís, el negociant Manuel Basil i el tintorer Francesc Bassols, juntament amb el tècnic que hauria de menar la fàbrica, Joan Poudevida, que es feia dir mestre fabricant de mocadors d'indianes. Al cap de poc d'haver-se constituït aquesta companyia, ja se'n troba una altra dedicada també a les indianes, la de Vilar i companyia.

Estat actual de la font de Bufaganyes
Podria ser que en els seus inicis la fàbrica de Sayol i Gou s’establís a Olot mateix, però la necessitat de disposar d’aigua abundosa i neta –Fluvià exclòs, per tant– obligaren a instal·lar-se a les afores. La gran deu olotina era la de Sant Roc, però aquesta proveïa d’aigua a la vila per al consum dels seus veïns i per als safareigs de les manufactures, i per tant no podia donar més de si. S’imposà anar cap a l’altra gran deu, fora de la vila, la font de Bufaganyes, a l’entrada del que ara són els paratges de la Moixina, on hi ha també d’altres deus d’aigua. Aquest seria l’indret on es concentraria la fabricació olotina de les indianes, fins al punt de ser anomenat “el prat de les indianes”, precisament el títol que posà Josep Saderra (1850-1924) a la seva monografia sobre les indianes a Olot, publicada el 1910, el primer estudi que es féu sobre aquest tema. El 1796 la companyia de Gou i Sayol hi construí una fàbrica nova. La plantada d’establiments d’indianes en aquest indret provocà nombroses friccions per l’ús de les aigües, que acabaren als tribunals.

L'entorn de la font de Bufaganyes
No hem pas de pensar en grans peces d'indianes, que quedaven per a les fàbriques de Barcelona i dels seus voltants, i tampoc, per tant, en notoris edificis industrials. Sembla que a Olot sobretot es feien mocadors estampats, de proporcions molt més assolibles per al que eren les seves fàbriques. L’historiador Esteve Paluzie (1806-1873) ens ha deixat una dada tècnica sobre les indianes olotines, quan afirma que les indianes de dos blaus es van fer abans a Olot que enlloc més. A part de Joan Poudevida, aviat trobem d’altres tècnics en la fabricació d’indianes, com Francesc Llorens, Martí Terrada, Ramon Güell, Martí Carner i Josep Tarascó, tots els quals, auxiliats per operaris a les seves ordres, treballaven per als negociants olotins que hi posaven el capital. També sorgí l’ofici de gravador o constructor dels motlles de fusta amb els que es feia l’estampació dels dibuixos i colors a les teles, dels que coneixem els noms de Miquel Mir i Pasqual Vilanova.

Precisament per a preparar gent que pogués excel·lir en l’art de traçar els dibuixos dels motius ornamentals que s’estampaven en les indianes, juntament amb d’altres propòsits concurrents, el 1782 va sorgir la idea de crear a Olot una escola de dibuix, projecte que es materialitzà a l’any següent. Va ser impulsada per alguns comerciants, entre ells Luís Bastons, i pel fiscal de l’Audiència, Jacobo de Espinosa. La iniciativa comptà amb la complicitat de l’ajuntament, en uns anys en què en la seva composició predominaven els comerciants i negociants. Posteriorment hi donà el seu suport el bisbe de Girona, l’il·lustrat Tomàs de Lorenzana.

Des d’un primer moment l’escola va ser tutelada per la Junta de Comerç de Barcelona, que el 1774 havia obert a Barcelona una escola de les denominades nobles arts. D’aquí s’envià el primer director de l’escola, el mataroní Joan Carles Panyó (1755-1840), que, per aquells anys, la va dirigir fins el 1790, quan fou cridat a ocupar-se de la de Girona, acabada de crear a imitació de l’olotina. En aquesta escola de dibuix d’Olot, al costat de les classes de model i de còpies, d’arquitectura, i de projectes de fusteria, hi havia la de flors i ornaments, idònia per al disseny dels motius amb què s’estamparien les indianes. Així, en els repartiments de premis als alumnes que es feien a final de curs es premiaven, entre altres, alumnes que havien fet dissenys acolorits pensats per a la seva estampació tèxtil.

La Guerra Gran contra França (1793-1795), amb l’ocupació d’aquestes comarques per l’exèrcit francès, trastocà notablement tota l’activitat comercial olotina, i per tant la fabricació d’indianes. També les dificultats del moment feren que el 1794 es tanqués l’escola de dibuix d’Olot, que no es reobriria de forma permanent fins el 1802. Però passada aquella guerra, tornaren anys fecunds en la producció d’indianes a Olot. El 1797 les fàbriques de pintats eren les de Bastons i companyia, Gou i companyia, Sala, Bianya i companyia, i Salgas, Torruella i companyia. El 1803 es creà la companyia de Jaume Igosa, Joan Mulleras i Josep Tarascó. El 1806 el nombre de fàbriques d’indianes s’havia ampliat fins a sis.

La Guerra del Francès (1808-1814) truncà de nou tots els esforços fets en aquest ram. Passada aquesta ensulsiada, tornaren les fàbriques olotines d’indianes, però la seva fou una vida molt precària, segurament per motius imputables a les limitacions amb què havia funcionat a Olot aquesta manufactura, però també per les dolències que afectaven la indústria olotina en el seu conjunt: insuficiència de capitals en uns moments d’irrupció de la mecanització, situació d’Olot a l’interior, apartada de les principals vies de connexió amb Barcelona i allunyada del mar, i en unes comarques massa sovint escenari de greus conteses polítiques en aquelles primeres dècades de segle XIX. En una relació de contribuents de 1818 consta un majordom dels pintats de la fàbrica de la companyia de Salgas, però en els quadres estadístics oficials fets a partir de 1824, la casella de quants fabricants d’estampats hi havia a la vila, va ser deixada sistemàticament en blanc, tot indicant-nos el final a Olot d’aquest ram de manufactures.

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies Miquel per aquest article. M'ha servit moltíssim per extreure informació!!

    ResponElimina