dimarts, 3 de gener de 2012

Estrenes de campanes a Olot al segle XVIII


A Besalú, a l’abril de 1712, en plena Guerra de Successió a la comarca, el coronel Jaume Forgas i Virolà, davant de la possibilitat que arribés l’enemic, va demanar a l’assessor del sotsveguer, el doctor en drets Bonaventura Ferrer i Anglada, que toqués a sometent. L’home li digué que de moment no feia falta fer-ho, però que es procuraria la clau del campanar per al que pogués passar. Ara bé, tot i la gravetat del moment, el campaner no va voler deixar-li la clau si no era amb el consentiment dels jurats de la vila, els quals, amb bones paraules, van venir a dir que de deixar-l’hi, res de res. Perquè llavors controlar les campanes era tant com controlar un mitjà de comunicació social. Durant segles les campanes, a través d’una precisa combinació de tocs, silencis i sons, constituïen un eficaç mitjà de comunicació amb què es feia saber a la gent fets de celebració i de pietat, la notícia d’una defunció (amb el detall de si era home, dona o criatura), o alertes de perill, com la previsió d’una tempesta, un foc o la irrupció a les envistes de malfactors i d’enemics.

Al mes següent d’aquest cas, el maig de 1712, es donà a Olot un altre fet d’aquests de voler marcar control sobre les campanes. El motiu fou discernir qui tenia la potestat de fer tocar les campanes en cas de mal temps, ja que tant els Obrers de la parròquia de Sant Esteve, com el seu rector-sagristà, deien que això era cosa seva. Aquest darrer, mossèn Guillem Roca, es queixà que l’última vegada que s’havia hagut de tocar a mal temps, el seu campaner, Josep Llor, s’havia trobat a dalt del campanar amb Bartomeu Prat, enviat pels Obrers també a tocar a mal temps, i que allí mateix, dalt del campanar, hi havia hagut entre els dos una “gran rixa y pendència (...) essent arribat a las mans, lo qual ha causat escàndol en la present vila”. Però els Obrers cuitaren a fer valdre que era a ells, de temps immemorial, a qui pertocava d’elegir qui havia de tocar en cas de mal temps, i que si una altra vegada el mossèn intentava fer-s’ho seu, actuarien contra ell amb tots els mitjans a les seves mans.

Estem parlant del campanar principal de les poblacions, que a Olot era el de l’església de Sant Esteve, dotat de dues campanes grosses i altres dues de petites. Pròximes a aquestes hi havia les més o menys antigues campanes de l’església de la Mare de Déu del Tura i les dels dos convents de la vila, el dels carmelites i el dels caputxins. Però al llarg del segle XVIII també es van anar proveint de campanes les diverses capelles que hi havia escampades per la vila (bona part de les quals avui en dia són inexistents), unes campanes més modestes, però suficients per a la pietat dels seus devots, per fer-se sentir a l’hora de convocar als actes religiosos o per fer partícips els veïns de les celebracions patronals.

Una succinta relació de les notícies sobre instal·lació de noves campanes en el terme municipal olotí en un moment o altre d’aquell segle, ha de començar per la campana de la Trinitat de Batet, datada el 1709 (poc temps després d’unes reformes fetes al santuari), per consideració que si bé Batet llavors tenia entitat pròpia, ara forma part de la municipalitat olotina.

El gener de 1723 l’Ajuntament d’Olot va pagar una dobla als Obrers de l’ermita de Sant Roc (que també havia estat objecte de millores) per ajudar-los en una campana nova.

Les dues campanes grosses de la parròquia de Sant Cristòfol, a les afores d’Olot, duien, segons el Dr. Joaquim Danés, la data de 1723, i n’hi havia una de petita sense any i una altra d’inicis del segle XVII. Doncs bé, a l’abril de 1724 l’Ajuntament donà tres dobles als Obrers de Sant Cristòfol, per ajudar-los a pagar, segons consta en l'apunt administratiu, les tres campanes que havien fetes fer per a aquesta església.

El 1724 també fou l’any de la instal·lació d’un rellotge a l’església de la Mare de Déu del Tura, perquè els que treballaven a la part més antiga de la població es queixaven de no sentir les hores del rellotge de Sant Esteve. Tot i que amb un caràcter ben diferent de les altres, serien per tant dues noves campanes –la dels quarts i la de les hores– les que passaren a incrementar els tocs que se sentien a la vila.

El març de 1727 va ser beneïda la campana Antònia per a l’ermita de Sant Francesc, el campanar de la qual s’havia reedificat el 1723. En foren padrins el batlle reial de la vila, Antoni Llopis, i la senyora Francesca Vayreda.

El juliol de 1748 es van beneir dues noves campanes, “petites” segons se’ns diu. La primera era per a la capella de Nostra Senyora del Portal, al Camp d’en Mas, i la segona per a la capella de Sant Bernat. De la primera sabem que la festa la va pagar l’hereu del saboner Jaume Vilar.

El juny de 1760 fou beneïda una campana destinada a la capella del Roser del Puig del Firal. En foren padrins Isidre Boxeda, argenter, i Magdalena Morlà de Bas, que li posaren els noms de Bàrbara i Magdalena.

A l’octubre del mateix any fou beneïda una campana per a la capella de Sant Rafael, d’una rova de pes, amb la festa a càrrec dels veïns d’aquest carrer.

Al maig de 1761 es va beneir una campana per a l’església de la Congregació dels Dolors, al costat de l’hospital. Foren padrins Lluís Bastons major, botiguer, que li posà els noms de Juliana i Bàrbara, i la senyora Maria Vidueyros y Roldan, que li posà Maria dels Dolors. Des de l’hospital s’havia demanat que no es fes aquesta campana perquè causaria molèstia als pobres malalts, però ja es veu que fou endebades.

Al juny de 1761 es posà campana nova a l’ermita de Santa Anna, al Firal. En foren padrins Josep Fàbrega, paraire, i Ramona Caum i Sala, que li posaren un nom marià atípic: Maria Salva la Terra.

El 1762, per la data que hi figurava, s’hauria estrenat una campana a Sant Andreu del Coll, la tercera de les parròquies olotines juntament amb Sant Esteve i Sant Cristòfol les Fonts, feta a Olot mateix per Gaspar Coma.

A la parroquial de Sant Esteve, el febrer de 1777 es beneí una nova campana “de tocar a missa”. Fou col·locada en un petit campanar alçat damunt del creuer. Els padrins foren Francesc Camps i Vilar, Obrer de Sant Esteve, i la senyora Teresa Conchs i Ferrer, que li posaren els noms de Teresa, Bàrbara, Sabina i Valentina.

A l’agost de 1779 es va estrenar campana a la capella de la Santa Creu, al barri del Palau, essent-ne padrins Gervasi Seguís, jove mitjaire, i Maria, muller de Rafel Arbellà, que era blanquer. Tenia els noms de Tomasa, Maria i Valentina.

El juliol de 1785 fou beneïda la campana que el Terç Orde Franciscà col·locà en la seva capella de l’entrada dels caputxins, en un campanar fet de nou. La beneí el superior d’aquest convent, fra Querubí d’Artés, i els padrins foren els dos capellans de Sant Esteve amb responsabilitats parroquials, els quals li posaren els noms de Francesca d’Assís i de Maria de la Concepció.

Just poc abans d’acabar el segle, el 1797 hi ha notícia d’una altra campana del terme municipal olotí, la que amb aquesta data fou posada a Sant Andreu del Coll, sortida de l’obrador olotí d’Esteve Barberí.

Però aquest petit historial de les campanes estrenades a Olot en el segle XVIII ens fa evocar encara un nou apunt sobre la seva importància social. Recordem que el 1727 s’havia beneït una campana nova per a l’ermita de Sant Francesc, damunt del Montsacopa. El maig de 1761, després d'un possible moviment sísmic que ara no és el cas de comentar, els Obrers d'aquesta ermita varen exposar a l’Ajuntament d’Olot "com lo terremoto ha obert lo campanar ab tres o quatre parts y la campana està per caure sens poder tocar que no se repària y com és tant necessari per fer senyal al poble en temps de tempestat (lo que Déu no permètia) com y també per guia dels pagesos”. Era, doncs, urgent de fer-ho reparar, però ells no tenien pas els diners per calien. L’Ajuntament, atenent l’interès públic, els concedí 25 lliures en auxili de la reconstrucció del campanar, i és que de cap manera no es podia deixar en silenci una campana de tanta utilitat popular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada