dimarts, 3 de gener de 2012

7. Estrenes de campanes a Olot al segle XVIII


A Besalú, a l’abril de 1712, en plena Guerra de Successió a la comarca, el coronel Jaume Forgas i Virolà, davant de la possibilitat que arribés l’enemic, va demanar a l’assessor del sotsveguer, el doctor en drets Bonaventura Ferrer i Anglada, que toqués a sometent. L’home li digué que de moment no feia falta fer-ho, però que es procuraria la clau del campanar per al que pogués passar. Ara bé, tot i la gravetat del moment, el campaner no va voler deixar-li la clau si no era amb el consentiment dels jurats de la vila, els quals, amb bones paraules, van venir a dir que de deixar-l’hi, res de res. Perquè llavors controlar les campanes era tant com controlar un mitjà de comunicació social. Durant segles les campanes, a través d’una precisa combinació de tocs, silencis i sons, constituïen un eficaç mitjà de comunicació amb què es feia saber a la gent fets de celebració i de pietat, la notícia d’una defunció (amb el detall de si era home, dona o criatura), o alertes de perill, com la previsió d’una tempesta, un foc o la irrupció a les envistes de malfactors i d’enemics.

Al mes següent d’aquest cas, el maig de 1712, es donà a Olot un altre fet d’aquests de voler marcar control sobre les campanes. El motiu fou discernir qui tenia la potestat de fer tocar les campanes en cas de mal temps, ja que tant els Obrers de la parròquia de Sant Esteve, com el seu rector-sagristà, deien que això era cosa seva. Aquest darrer, mossèn Guillem Roca, es queixà que l’última vegada que s’havia hagut de tocar a mal temps, el seu campaner, Josep Llor, s’havia trobat a dalt del campanar amb Bartomeu Prat, enviat pels Obrers també a tocar a mal temps, i que allí mateix, dalt del campanar, hi havia hagut entre els dos una “gran rixa y pendència (...) essent arribat a las mans, lo qual ha causat escàndol en la present vila”. Però els Obrers cuitaren a fer valdre que era a ells, de temps immemorial, a qui pertocava d’elegir qui havia de tocar en cas de mal temps, i que si una altra vegada el mossèn intentava fer-s’ho seu, actuarien contra ell amb tots els mitjans a les seves mans. De manera semblant, el 1749 el vicari general del Bisbat va haver d'advertir al batlle reial d'Olot que les campanes de Sant Esteve només les podia tocar el campaner, en les ocasions necessàries. I qui nomenava el campaner? Segons una concòrdia del 2 de juny de 1742 entre el rector-sagristà de Sant Esteve i els Obrers del temple, quedà establert que "lo fer tocar las campanas de dita iglésia o tenir conduït campaner per dit effecte, és a càrrech y obligació de dits Obrers". 

El toc de les campanes estava regulat al mil·límetre en un art que es remetia a una pràctica remotíssima que exigia al campaner no només perícia, sinó també estar-ne molt al cas de l’ordre que exigia cada moment. De mitjans del segle XVIII disposem d’unes instruccions sobre el tocar les campanes de l’església de Sant Esteve, que van quedar recollides en la Consueta de la seva Comunitat de Preveres . A tall d’exemple de la complexitat dels tocs de les campanes, heus aquí, segons aquesta Consueta, de quina manera havia d’actuar el campaner a la vigília de les grans festivitats anyals, a l’hora de vespres com a anunci i inici de la diada: “A las primeras festas anyals y altres equiparadas a estas, se fan tres tritllos y seguidament altre tritllo, que se diu major, en que se bogan las dos campanas grans al mateix temps que es tritlleja ab las xicas, comensant primer alçar la campana grossa. En las festes solemnes i altres també equiparadas a estas, solament se fan tres tritllos ordinaris”. I l’endemà, en l’Ofici de la festa “se comença tocar ab la campana major, després de tenir esta alta, alça la mitjana y al dexar anar van juntas grossas y xicas y per ramate se fa un tritllo ordinari”.         

Estem parlant del campanar principal de les poblacions, que a Olot era el de l’església de Sant Esteve, dotat de dues campanes grosses i altres dues de petites. Pròximes a aquestes hi havia les més o menys antigues campanes de l’església de la Mare de Déu del Tura i les dels dos convents de la vila, el dels carmelites i el dels caputxins. Però al llarg del segle XVIII també es van anar proveint de campanes les diverses capelles que hi havia escampades per la vila (bona part de les quals avui en dia són inexistents), unes campanes més modestes, però suficients per a la pietat dels seus devots, per fer-se sentir a l’hora de convocar als actes religiosos o per fer partícips els veïns de les celebracions patronals.

Una succinta relació de les notícies sobre instal·lació de noves campanes en el terme municipal olotí en un moment o altre d’aquell segle, ha de començar per la campana de la Trinitat de Batet, datada el 1709 (poc temps després d’unes reformes fetes al santuari). Si bé Batet llavors tenia entitat pròpia, ara forma part de la municipalitat olotina. Tot i el temps transcorregut, de més de tres segles, la campana encara hi és.
 
El 1717 el courer Ignasi Mitjà estava fent una campana nova per a la capella de Sant Francesc, perquè la que hi havia "5 anys ha era rompuda".

El gener de 1723 l’Ajuntament d’Olot va pagar una dobla als Obrers de l’ermita de Sant Roc (que també havia estat objecte de millores) per ajudar-los en una campana nova.

A l'abril de 1724 l'Ajuntament donà tres dobles als Obrers de Sant Cristòfol les Fonts, per ajudar-los a pagar (segons consta en l'apunt administratiu) les tres campanes que havien fetes fer per a aquesta església. Fa temps l'historiador Joaquim Danés va escriure que les dues campanes grosses de la parròquia de Sant Cristòfol duien la data de 1723 i que n'hi havia una de petita sense any i una altra d'inicis del segle XVII. D'acord amb l'inventari realitzat modernament per Xavier Pallàs, en la mencionada església hi ha una campana de 1723, fosa per Paller i Palagrí.

El 1724 també fou l’any de la instal·lació d’un rellotge a l’església de la Mare de Déu del Tura, perquè els que treballaven a la part més antiga de la població es queixaven de no sentir les hores del rellotge de Sant Esteve. Tot i que amb un caràcter ben diferent de les altres, serien per tant dues noves campanes –la dels quarts i la de les hores– les que passaren a incrementar els tocs que se sentien a la vila.

El març de 1727 va ser beneïda la campana Antònia per a l’ermita de Sant Francesc, el campanar de la qual s’havia reedificat el 1723. En foren padrins el batlle reial de la vila, Antoni Llopis, i la senyora Francesca Vayreda.

El juliol de 1748 es van beneir dues noves campanes, “petites” segons se’ns diu. La primera era per a la capella de Nostra Senyora del Portal, al Camp d’en Mas, i la segona per a la capella de Sant Bernat. De la primera sabem que la festa la va pagar l’hereu del saboner Jaume Vilar.

El juny de 1760 fou beneïda una campana destinada a la capella del Roser del Puig del Firal. En foren padrins Isidre Boxeda, argenter, i Magdalena Morlà de Bas, que li posaren els noms de Bàrbara i Magdalena.

A l’octubre del mateix any fou beneïda una campana per a la capella de Sant Rafael, d’una rova de pes, amb la festa a càrrec dels veïns d’aquest carrer.

Al maig de 1761 es va beneir una campana per a l’església de la Congregació dels Dolors, al costat de l’hospital. Foren padrins Lluís Bastons major, botiguer, que li posà els noms de Juliana i Bàrbara, i la senyora Maria Vidueyros y Roldan, que li posà Maria dels Dolors. Des de l’hospital s’havia demanat que no es fes aquesta campana perquè causaria molèstia als pobres malalts, però ja es veu que fou endebades.

Al juny de 1761 es posà campana nova a l’ermita de Santa Anna, al Firal. En foren padrins Josep Fàbrega, paraire, i Ramona Caum i Sala, que li posaren un nom marià atípic: Maria Salva la Terra.

Per la data que hi figura, el 1762 s’hauria estrenat una campana a Sant Andreu del Coll (la tercera de les parròquies olotines juntament amb Sant Esteve i Sant Cristòfol les Fonts), feta a Olot mateix per Gaspar Coma i que ha arribat fins als nostres dies.

A la parroquial de Sant Esteve, el febrer de 1777 es beneí una nova campana “de tocar a missa”. Fou col·locada en un petit campanar alçat damunt del creuer. Els padrins foren Francesc Camps i Vilar, Obrer de Sant Esteve, i la senyora Teresa Conchs i Ferrer, que li posaren els noms de Teresa, Bàrbara, Sabina i Valentina.

A l’agost de 1779 es va estrenar campana a la capella de la Santa Creu, al barri del Palau, essent-ne padrins Gervasi Seguís, jove mitjaire, i Maria, muller de Rafel Arbellà, que era blanquer. Tenia els noms de Tomasa, Maria i Valentina.

El juliol de 1785 fou beneïda la campana que el Terç Orde Franciscà col·locà en la seva capella de l’entrada dels caputxins, en un campanar fet de nou. La beneí el superior d’aquest convent, fra Querubí d’Artés, i els padrins foren els dos capellans de Sant Esteve amb responsabilitats parroquials, els quals li posaren els noms de Francesca d’Assís i de Maria de la Concepció.
 
L'historiador Joaquim Danés parla d'una campana que havia vist al campanar de Sant Esteve, a la banda del carrer del mateix nom, que duia la data de 1792 i que, segons Xavier Pallàs, s'hauria perdut durant la darrera guerra civil.

Just poc abans d’acabar el segle, el 1797 hi ha notícia d’una altra campana del terme municipal olotí, la que amb aquesta data fou posada a Sant Andreu del Coll, sortida de l’obrador olotí d’Esteve Barberí. 

Aquestes, i la resta de les campanes de tot arreu, requrien no només de col·locació, sinó també de manteniment, com qualsevol altre objecte d’ús continuat. Una sèrie de rebuts pagats per l’Obra de Sant Esteve d’Olot entre 1786 i 1791 ens permeten de fer llista del que necessitaven les campanes en el pas del temps. La majoria d’aquests rebuts es refereixen a la “campana grossa” del temple. El manyà Joan Mirambell el 1786 hagué “de fer la mitat de la ansa mestra de la campana grosa y 2 pesas que trabesan dita ansa mestra”; el 1790 li tocà “afajir al batall de la campana grosa y posar·i ferro” i a l’any següent cobrà el valor “del batall de la campana grosa y 6 claus y 6 colla”. Referit a la mateixa campana, el fuster Esteve Lamarca passà comptes el 1787 de la seva feina de “adovar la campana grosa que se alsaprema”, hi tornà el 1789 (“adovar la campana grosa”) i el 1791 cobrà “per la fusta y trevall de fer un motllu del batall de la campana grosa”. Altres rebuts ho són en relació amb la “campana mitjana”, la “campana de tocar a missa” i la “campana xica o la que és nova”, de la que el fuster Lamarca cobrà el 1791 per la feina de “acomodar lo jou de dita campana y montar·la”. No podia faltar un pagament, en aquest cas al mestre de cases Joan Bassols, per una “corda de la campana de tocà a misa”, i una altra al corder Ignasi Drassayre “per dos cordas que y fetas per las campanas de Sant Esteva de la parròquia de Olot”. Les eines pròpies del campaner i l’accés a la zona de campanes, constituïen una altra font de despeses. El 1786 el manyà Mirambell passà a l’Obra un compte pel valor d’un “martell de pes 5 lliures per al campané per collar dita campana y una tancadora de un armari per tancar dita ayna”, el 1789 fou el fuster Lamarca qui demanà de cobrar una escala “per lo campanà forta per untar las campanas y adovar las gunas de tocar a trillo” i també la feina de “acomodar las mamparas qui puja al campanà”. 

Però aquest petit historial de les campanes estrenades a Olot en el segle XVIII ens fa evocar encara un nou apunt sobre la seva importància social. Recordem que el 1727 s’havia beneït una campana nova per a l’ermita de Sant Francesc, damunt del Montsacopa. El maig de 1761, després d'un possible moviment sísmic que ara no és el cas de comentar, els Obrers d'aquesta ermita varen exposar a l’Ajuntament d’Olot "com lo terremoto ha obert lo campanar ab tres o quatre parts y la campana està per caure sens poder tocar que no se repària y com és tant necessari per fer senyal al poble en temps de tempestat (lo que Déu no permètia) com y també per guia dels pagesos”. Era, doncs, urgent de fer-ho reparar, però ells no tenien pas els diners per calien. L’Ajuntament, atenent l’interès públic, els concedí 25 lliures en auxili de la reconstrucció del campanar, i és que de cap manera no es podia deixar en silenci una campana de tanta utilitat popular.
 
                                                Revisat: 14 de novembre de 2020. 

Cap comentari:

Publica un comentari