Sant Llorenç de Cerdans a principis del segle passat |
A Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, la Revolució Francesa i els esdeveniments posteriors hi tenen la seva particular pàgina d’història. Després que al gener de 1793 fos executat a la guillotina el rei Lluís XVI, el 17 d’abril els habitants d’aquesta petita població es revoltaren contra la Convenció i, aprofitant la invasió de l’exèrcit espanyol en aquelles comarques, es declararen súbdits del nostre rei Carles IV. El sentiment religiós de la gent d’aquestes comarques pirinenques del Rosselló (nom genèric que es donava a la part de Catalunya que en el segle anterior s’havia cedit a França) no havia paït gens la reforma eclesiàstica establerta per la Constitució Civil del Clergat aprovada per l’Assemblea Nacional l’estiu de 1790. Només faltà ara l’execució del rei perquè els habitants de Sant Llorenç de Cerdans es mostressin ostensiblement rebels a aquesta situació i es posessin sota l’empara de la catòlica monarquia espanyola que, geogràficament, els era ben a tocar. Fou aquesta, però, una situació efímera, perquè un any després, el 1794, les forces jacobines franceses recuperaren la població de Sant Llorenç de Cerdans el 4 de maig i la reintegraren a l’obediència de la República Francesa. No cal dir que tots aquells que s’havien significat en el moviment antirepublicà dels mesos anteriors hagueren de fugir per temor a represàlies. Una part d'ells cercaren refugi en la no gaire llunyana població d'Olot.
Els exiliats de Sant Llorenç de Cerdans foren acollits a Olot amb totes les formalitats, incloent-s’hi un ofici del capità general de Catalunya Luís Fermín de Carvajal, comte de la Unión, del 20 de juny de 1794, pel qual se’ls autoritzava “su libre residencia en esta villa”. Dels primers mesos de la seva estança a Olot només en coneixem la certificació que va fer al setembre el batlle reial de la vila, Francesc Fillol, segons la qual “no he tenido jamás la menor quexa contra ellos, ni les he observado la menor cosa que no sea digna del más fiel vasallo, antes muy al contrario, han dado verdaderos testimonios de su religión y fidelidad a nuestro cathólico monarca”. Per tots aquests motius, el 25 de setembre el capità general els renovà la facultat de poder seguir fent vida a Olot, “pues su magestad los tiene reconoscidos por vasallos de su soberanía, en atención a las pruebas de fidelidad y instancias con que lo han solicitado, con particulares servicios en crédito de su constante adeción a la buena causa".
Tenim una llista de la gent de Sant Llorenç de Cerdans exiliada a Olot, feta al setembre del mateix 1794. En total hi surten 16 individus, alguns dels quals, però, havien fet venir amb ells la seva muller i els fills. Sis eren sacerdots, tots ells naturals de Sant Llorenç de Cerdans, encara que alguns exercien el seu ministeri sacerdotal fora de la seva població nadiua: Jaume Benezet (rector del poble de la Bastida, a la comarca del Rosselló), Miquel Sobirana, Boi Campduras (cabiscol de l’església d’Illa, també a la comarca del Rosselló), Joan Boix, Pere Costa (canonge de la catedral de Perpinyà) i Jaume Montalt. Un altre dels exiliats de la llista era metge, el doctor Ventura o Bonaventura Benezet, doctorat en medicina el 1757 a la universitat de Montpeller, que des de llavors havia exercit la medicina al seu poble de Sant Llorenç de Cerdans. Després, la llista incloïa Abdó Delclós i la seva muller Esperança, Manuel Vigo i la seva dona Josefa, i Ventura Delclós i la seva muller Rosa. També eren a Olot Teresa Costa i Duran amb els seus fills, i les dones Teresa Montalt, Rosa Sicra, Magdalena Verdetis i Magdalena Maurell, la darrera de les quals figura com a “criada”. Una nova llista, sembla que feta el 1800, afegeix més noms a l’anterior, més gent de Sant Llorenç de Cerdans vinguda a Olot en els darrers mesos de 1794. Dos procedien del batalló del Vallespir, Pau Busquets (que havia tingut la duana de Sant Llorenç de Cerdans) amb la seva muller i quatre fills, i Bonaventura Grill, també amb muller i quatre fills. I els germans Joan i Francesc Forner, que vivien aquí amb la seva mare Rufina. Per contra, alguns de la primera llista, ara al 1800 ja no eren a Olot, on, però, sí que seguien fent-hi vida la major part dels capellans i el metge Benezet.
Els fets ocorreguts a Sant Llorenç de Cerdans entre 1793 i 1794, havien tingut complicitats en poblacions veïnes del Rosselló. Així, el 1794 també havien vingut a Olot quatre famílies de Prats de Molló, al Vallespir, les de Jeroni Bondoní (amb dues filles nascudes a Prats de Molló; casat de nou aquí, tingué dos altres fills), Maria Anglada i Marcer amb la seva filla Caterina, Bonaventura Matilló i una seva neboda, i els preveres Pere Matilló (beneficiat de l’església de Prats de Molló) i Miquel Matilló (vicari del Voló, al Vallespir). De Prada, al Conflent, havien passat a Olot Jaume Clarà el 1793, i mossèn Francesc Calvet el 1794. D’Arles, al Vallespir, havien vingut l'alcalde de la població, Francesc Moragas (que morí al cap de poc a Olot l'estiu de 1795, als 65 anys) i mossèn Jeroni Imbert, que feia de mestre de llatinitat a Perpinyà. D’aquesta darrera població havien fet cap a Olot el 1794, mossèn Antoni Carnisac (canonge de la seva catedral), Gaspar Carnisac (estudiant de filosofia) i un tal mossèn Llorenç (beneficiat també de la catedral de Perpinyà). Entre aquests i els anteriors de Sant Llorenç de Cerdans, la colònia d’exiliats rossellonesos a Olot pels esdeveniments ocorreguts al redós d’aquella població, sobrepassava la quarantena de persones. Maldaren per sobreviure treballant en allò mateix que feien a les seves poblacions d'origen, i amb les celebracions de misses i altres assistències religioses en el cas dels preveres. De mossèn Jeroni Imbert se sap, a més, que donava a alguns olotins classes de llengua francesa.
Els exiliats de Sant Llorenç de Cerdans foren acollits a Olot amb totes les formalitats, incloent-s’hi un ofici del capità general de Catalunya Luís Fermín de Carvajal, comte de la Unión, del 20 de juny de 1794, pel qual se’ls autoritzava “su libre residencia en esta villa”. Dels primers mesos de la seva estança a Olot només en coneixem la certificació que va fer al setembre el batlle reial de la vila, Francesc Fillol, segons la qual “no he tenido jamás la menor quexa contra ellos, ni les he observado la menor cosa que no sea digna del más fiel vasallo, antes muy al contrario, han dado verdaderos testimonios de su religión y fidelidad a nuestro cathólico monarca”. Per tots aquests motius, el 25 de setembre el capità general els renovà la facultat de poder seguir fent vida a Olot, “pues su magestad los tiene reconoscidos por vasallos de su soberanía, en atención a las pruebas de fidelidad y instancias con que lo han solicitado, con particulares servicios en crédito de su constante adeción a la buena causa".
Tenim una llista de la gent de Sant Llorenç de Cerdans exiliada a Olot, feta al setembre del mateix 1794. En total hi surten 16 individus, alguns dels quals, però, havien fet venir amb ells la seva muller i els fills. Sis eren sacerdots, tots ells naturals de Sant Llorenç de Cerdans, encara que alguns exercien el seu ministeri sacerdotal fora de la seva població nadiua: Jaume Benezet (rector del poble de la Bastida, a la comarca del Rosselló), Miquel Sobirana, Boi Campduras (cabiscol de l’església d’Illa, també a la comarca del Rosselló), Joan Boix, Pere Costa (canonge de la catedral de Perpinyà) i Jaume Montalt. Un altre dels exiliats de la llista era metge, el doctor Ventura o Bonaventura Benezet, doctorat en medicina el 1757 a la universitat de Montpeller, que des de llavors havia exercit la medicina al seu poble de Sant Llorenç de Cerdans. Després, la llista incloïa Abdó Delclós i la seva muller Esperança, Manuel Vigo i la seva dona Josefa, i Ventura Delclós i la seva muller Rosa. També eren a Olot Teresa Costa i Duran amb els seus fills, i les dones Teresa Montalt, Rosa Sicra, Magdalena Verdetis i Magdalena Maurell, la darrera de les quals figura com a “criada”. Una nova llista, sembla que feta el 1800, afegeix més noms a l’anterior, més gent de Sant Llorenç de Cerdans vinguda a Olot en els darrers mesos de 1794. Dos procedien del batalló del Vallespir, Pau Busquets (que havia tingut la duana de Sant Llorenç de Cerdans) amb la seva muller i quatre fills, i Bonaventura Grill, també amb muller i quatre fills. I els germans Joan i Francesc Forner, que vivien aquí amb la seva mare Rufina. Per contra, alguns de la primera llista, ara al 1800 ja no eren a Olot, on, però, sí que seguien fent-hi vida la major part dels capellans i el metge Benezet.
Els fets ocorreguts a Sant Llorenç de Cerdans entre 1793 i 1794, havien tingut complicitats en poblacions veïnes del Rosselló. Així, el 1794 també havien vingut a Olot quatre famílies de Prats de Molló, al Vallespir, les de Jeroni Bondoní (amb dues filles nascudes a Prats de Molló; casat de nou aquí, tingué dos altres fills), Maria Anglada i Marcer amb la seva filla Caterina, Bonaventura Matilló i una seva neboda, i els preveres Pere Matilló (beneficiat de l’església de Prats de Molló) i Miquel Matilló (vicari del Voló, al Vallespir). De Prada, al Conflent, havien passat a Olot Jaume Clarà el 1793, i mossèn Francesc Calvet el 1794. D’Arles, al Vallespir, havien vingut l'alcalde de la població, Francesc Moragas (que morí al cap de poc a Olot l'estiu de 1795, als 65 anys) i mossèn Jeroni Imbert, que feia de mestre de llatinitat a Perpinyà. D’aquesta darrera població havien fet cap a Olot el 1794, mossèn Antoni Carnisac (canonge de la seva catedral), Gaspar Carnisac (estudiant de filosofia) i un tal mossèn Llorenç (beneficiat també de la catedral de Perpinyà). Entre aquests i els anteriors de Sant Llorenç de Cerdans, la colònia d’exiliats rossellonesos a Olot pels esdeveniments ocorreguts al redós d’aquella població, sobrepassava la quarantena de persones. Maldaren per sobreviure treballant en allò mateix que feien a les seves poblacions d'origen, i amb les celebracions de misses i altres assistències religioses en el cas dels preveres. De mossèn Jeroni Imbert se sap, a més, que donava a alguns olotins classes de llengua francesa.
Però la franquesa amb què convivien olotins i vinguts del regne de França, es convertí en alerta per part d’alguns quan la confrontació bèl·lica que coneixem amb el nom de la Guerra Gran (1793-1795) empenyé les coses cap a un escenari més complex i cru. Algú que s’amagava sota el pseudònim “un apasionado a la Religión, al Rey y a la Patria” envià un memorial al capità general en el que denunciava l’incompliment de l’edicte reial que ordenava l’expusió dels immigrants francesos, amb aquest comentari sornaguer: “Ya es dicho vulgar entre ellos, que las órdenes cuando llegan a Olot pierden todo su valor”. Les autoritats van reconèixer que sí, que era cert que a Olot hi havia francesos que hi feien comerç, “vendiendo géneros de su país, fomentado sin duda por los emigrados alistados en los batallones o compañías de la frontera que con pretexto de confidentes y de traer noticias de la otra parte van y vienen de Francia continuamente”, però es defensaven de l’acusació de no complir les ordres reials, al·legant que “algunos de ellos fingieron irse o volvieron poco después” i que ara ja només hi quedaven “alguno que por razón de enfermedad se le ha permitido dilatar el plazo de salida”. Aquesta resposta, feta des d’Olot, porta data del 31 de gener de 1795. A l’estiu d’aquest mateix any, la Pau de Basilea posà punt i final a la guerra i les coses pogueren tornar als espais de la bona entesa.
A Olot no era cap novetat aquesta presència de gent forastera procedent del regne de França, perquè això havia estat constant al llarg del segle XVIII (i dels segles anteriors). No em refereixo pas a la munió de francesos que, en forma d’host, irromperen amb violència a la nostra comarca durant els episòdics bèl·lics de finals del segle XVII, i a l’inici i final del segle XVIII, sinó a la gent pacífica que, per motius ben diversos, passaren a fer vida, i fins i tot a establir-se, a Olot. Filant prim, cal matisar la seva condició de francesos que se’ls atorgava, ja que molts eren catalans originaris del Rosselló, com els que acabem de veure, o bé foren occitans, una nació avui ben desdibuixada. No sé si a finals de 1714 es quedaren a viure aquí o bé passaren al lloc d'origen del marit, els nous esposos Cristòfol Ferrer, cuiner de professió, natural de Sant Feliu d'Avall, al Rosselló, i la seva muller Caterina Roquer, olotina, filla del paraire Vicenç Roquer. També en aquest mateix any trobo el casament entre Pere Marcer, pagès de Sant Llorenç de Cerdans, amb Francesca Santaló, filla de l'adroguer d'Olot Pere Santaló.
Passada la guerra de Successió i el rebrot de 1719, la presència de francesos que vinguessin a establir-se a la nostra contrada fou esporàdica. Tot i això, de gent de pas no n'hi mancà mai. D’ençà del Tractat dels Pirineus, la frontera política amb França havia reculat fins a tocar la Garrotxa que, per tant, es convertí en terra d’intercomunicació amb el país veí. Passar d’aquí al Rosselló, o que d’allí fessin cap aquí, era un propòsit fàcil de complir, com prou bé sabien els contrabandistes o –no cal ser mal pensats– la gent del comerç. El 1722 van ser detinguts al pont de Ceret, al Vallespir, dos traficants olotins que, en la descripció de la seva forma de vestir, se’ns fa patent la barreja de costums i influències entre una i altra banda. Si bé un d’ells anava vestit amb un “habit de paysan à la catalane appelé gambétou, coleur de mûre”, l’altre, en canvi, duia “un justaucorps à la française, aussi couleur de mûre”. Tots dos calçaven espardenyes. En alguns casos, la mobilitat va tenir caràcter permanent: el cens d’olotins que es va fer el 1720, recollí els noms de dos nouvinguts procedents de Sant Llorenç de Cerdans, el jornaler Andreu Bassols, que era a Olot des del 16 de febrer de 1718 i l’adroguer Antoni Campduras, establert aquí des del 18 de desembre de 1718.
Al llarg de les dues primeres terceres parts del segle XVIII, la presència de francesos a Olot mantingué el seu caràcter esporàdic i individual, al contrari de les darreres dècades en què trobarem moviments migratoris de caràcter més col·lectiu. El 1733 fou enterrat a Olot Josep Fabra, "jove fill de Hega [= Hèguet?], en la Sardanya francesa". El 1748 el mestre tintorer Vicenç Barralló, "de nació francès" havia estat treballant durant tres mesos seguits en el tint de Pau Caralt, i el 1753, en la constitució d'una companyia per a fabricar cartes de joc, hi participà Joan Dufau, "de nació francès, vuy en dita vila residint". El 1756 hi havia a Olot un perruquer d’origen francès, Nicolau Capdevila, com deuria també ser-ho la seva muller Maria Germinarie, morta en aquell any. El mestre Francesc Mallol, que ensenyà la gramàtica als minyons olotins entre 1769 i els inicis del segle següent, era natural d’Estoer, al Conflent, “bisbat d’Elna, regne de França”. Un olotí il·lustre fou el metge Jeroni Verdier (o Vardier, i avantposant-hi a voltes el “de”), que havia nascut a Arles, si bé tant el seu pare, Ramon Verdier i Barnés, com l’avi, Jeroni Verdier, havien exercit de cirurgians a Ventalló. Exercí de metge a Olot fins a la seva mort, el 1774. Tot i que només era aquí per fer-hi convalescència, podem anotar també el nom d’Alexandre Marcé i Lagrange, metge de la vila de Perpinyà, mort a Olot el 1783. El 1781 havia après aquí l’ofici de cirurgià el jove Ramon Font i Llansà, fill del cirurgià Ramon Font de Sant Llorenç de Cerdans; tres anys després encara era a Olot, on s’havia casat amb una filla del ja difunt cirurgià olotí Ignasi Bassols. D’altres tenien un origen més humil, i fins i tot hi havia gent a qui la misèria havia condemnat a ser rodamons, com el pobre home foraster que el 1772 morí a l’hospital d’Olot, "que disen si fora del Rosselló, pues parlaba català quant volia y may responia de ahont era, de edat 50 anys", segons s'anotà en el llibre d'òbits.
Passada la guerra de Successió i el rebrot de 1719, la presència de francesos que vinguessin a establir-se a la nostra contrada fou esporàdica. Tot i això, de gent de pas no n'hi mancà mai. D’ençà del Tractat dels Pirineus, la frontera política amb França havia reculat fins a tocar la Garrotxa que, per tant, es convertí en terra d’intercomunicació amb el país veí. Passar d’aquí al Rosselló, o que d’allí fessin cap aquí, era un propòsit fàcil de complir, com prou bé sabien els contrabandistes o –no cal ser mal pensats– la gent del comerç. El 1722 van ser detinguts al pont de Ceret, al Vallespir, dos traficants olotins que, en la descripció de la seva forma de vestir, se’ns fa patent la barreja de costums i influències entre una i altra banda. Si bé un d’ells anava vestit amb un “habit de paysan à la catalane appelé gambétou, coleur de mûre”, l’altre, en canvi, duia “un justaucorps à la française, aussi couleur de mûre”. Tots dos calçaven espardenyes. En alguns casos, la mobilitat va tenir caràcter permanent: el cens d’olotins que es va fer el 1720, recollí els noms de dos nouvinguts procedents de Sant Llorenç de Cerdans, el jornaler Andreu Bassols, que era a Olot des del 16 de febrer de 1718 i l’adroguer Antoni Campduras, establert aquí des del 18 de desembre de 1718.
Al llarg de les dues primeres terceres parts del segle XVIII, la presència de francesos a Olot mantingué el seu caràcter esporàdic i individual, al contrari de les darreres dècades en què trobarem moviments migratoris de caràcter més col·lectiu. El 1733 fou enterrat a Olot Josep Fabra, "jove fill de Hega [= Hèguet?], en la Sardanya francesa". El 1748 el mestre tintorer Vicenç Barralló, "de nació francès" havia estat treballant durant tres mesos seguits en el tint de Pau Caralt, i el 1753, en la constitució d'una companyia per a fabricar cartes de joc, hi participà Joan Dufau, "de nació francès, vuy en dita vila residint". El 1756 hi havia a Olot un perruquer d’origen francès, Nicolau Capdevila, com deuria també ser-ho la seva muller Maria Germinarie, morta en aquell any. El mestre Francesc Mallol, que ensenyà la gramàtica als minyons olotins entre 1769 i els inicis del segle següent, era natural d’Estoer, al Conflent, “bisbat d’Elna, regne de França”. Un olotí il·lustre fou el metge Jeroni Verdier (o Vardier, i avantposant-hi a voltes el “de”), que havia nascut a Arles, si bé tant el seu pare, Ramon Verdier i Barnés, com l’avi, Jeroni Verdier, havien exercit de cirurgians a Ventalló. Exercí de metge a Olot fins a la seva mort, el 1774. Tot i que només era aquí per fer-hi convalescència, podem anotar també el nom d’Alexandre Marcé i Lagrange, metge de la vila de Perpinyà, mort a Olot el 1783. El 1781 havia après aquí l’ofici de cirurgià el jove Ramon Font i Llansà, fill del cirurgià Ramon Font de Sant Llorenç de Cerdans; tres anys després encara era a Olot, on s’havia casat amb una filla del ja difunt cirurgià olotí Ignasi Bassols. D’altres tenien un origen més humil, i fins i tot hi havia gent a qui la misèria havia condemnat a ser rodamons, com el pobre home foraster que el 1772 morí a l’hospital d’Olot, "que disen si fora del Rosselló, pues parlaba català quant volia y may responia de ahont era, de edat 50 anys", segons s'anotà en el llibre d'òbits.
Serradors francesos a principis del segle passat |
Un grup professional de treballadors francesos que trobem a Olot a l’hora de les grans construccions empreses a la vila en el segle XVIII fou el dels serradors. Els francesos d’aquest ofici se’ns revelen com uns especialistes en el seu ram a qui era imprescindible de fer venir en els moments constructius d’especial embalum. Els trobem el 1759, amb motiu de les obres d’ampliació de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot. A l’abril d’aquell any l’Obra abonà 55 lliures, 10 sous i 10 diners barcelonins “a favor de uns serradors francesos (...) per lo serrar de 65 dotsenas llatas, 111 cabirons de 18 palms”. Semblants pagaments es feren quatre mesos després, a l’agost i al setembre del mateix any. En un d’aquests pagaments se’ns detalla la destinació de la seva feina: 6 lliures i un diner “als serradors francesos de serrar 16 pots per la porta principal [de l’església]”. Quan uns anys més tard s’aixecà l’enorme edifici del que havia de ser Hospici d’Olot, altra vegada hi trobem l’auxili de serradors francesos. En una llista de pagaments fets per aquesta construcció entre el maig de 1781 i l’abril de l’any següent, consta que s’abonaren 16 lliures, 17 sous i 6 diners a "Jaume Vich, serrador francès, per 27 jornals de serrar fusta".
Però si hi hagué una immigració francesa que aportà una gran empenta econòmica a la vila, aquesta fou la dels mitgers occitans que a partir de 1773 revolucionaren la manufactura tradicional olotina del gènere de punt, amb la introducció de telers mecànics d’origen francès. Amb ells, la producció local de mitges i barretines conegué una inusitada expansió manufacturera i comercial que féu incloure Olot entre les principals viles i ciutats treballadores de Catalunya. L’historiador olotí Esteve Paluzie, nét d’un dels primers occitans que s’establiren a Olot en aquesta petita onada migratòria, ho resumí així en la seva història d’Olot, publicada el 1860, quan parla de la indústria de les mitges fetes amb teler mecànic: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, las construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado". Efectivament, la llista dels mitgers occitans establerts a Olot a partir de 1773 ve encapçalada pel mencionat Esteve Palusié (la grafia del seu nom serà fluctuant), vingut de Lodeva (al Llenguadoc). D’una mica més a ponent, de Revel, van venir els mitgers Deodonat Dupris, Joan Pascalis (aquest, amb la seva muller Marianna Bernardis) i Esteve Moliner. També en aquests anys trobem a Olot els mitgers Jaume Ferler, de la població de Molarès (al Llenguadoc), Andreu Liró vingut de Sumena (també al Llenguadoc), Joan Baptista Pofile, de Tula (al Llemosí) i Esteve Cadis, de Bez (diuen els documents; potser fos de Besièrs, al Llenguadoc). Se’ns diu que eren francesos, sense concretar d’on eren naturals, els mitgers Antoni Galtier, Lluís Falguera, Pere Arnal i Lluís Avi. Bona part d'ells casaren amb noies olotines i s'integraren perfectament en la població i vida local.
En aquells darrers anys del segle XVIII, d'efervescència manufacturera olotina, hi hagué la presència a Olot d’altres francesos, que si bé no estaven dedicats a la fabricació de mitges amb teler mecànic, sí que hi portaren a terme d’altres activitats econòmiques, generalment relacionades amb el tèxtil. De la seva major part no sabem la seva població d’origen, sinó només la seva condició de francesos. Entre 1780 i 1808 eren a Olot els francesos Lluís Serrano, fabricant de castors; Lluís Barniquel, teixidor (vingut de Prats de Molló); Andreu Regaño, fabricant de mocadors; Jaume Lumer, fabricant de mussolines (del qual se’ns diu que era d’una població de nom Sant Martí de Queslamot); Joan Montoliu i Cayró, teixidor de mocadors; Vidal Matench i Jaume Bech, tintorers de cotó; Joan Biolay i Jacint Bes, associats amb dos olotins en una nova fàbrica de tint vermell; Francesc Riben o Riven, que havia tingut a Olot tint vermell; Miquel Planas, sastre (vingut de Prats de Molló), i Joan Baptista Brun, negociant. Sense relació directa amb les manufactures tèxtils, eren també a Olot en aquells anys els francesos Felip Guardiola, jove carter, fill d’un negociant de Pleissan, a prop de Besièrs, casat amb la filla d’un fabricant de mitges de Sant Andreu, a tocar de Lodeva; Gabriel Bigo, practicant o apotecari; Robert Xamfort (natural d’Auzat, a l’Alvèrnia, Occitània), treballador amb un peculiar ofici (“escura xumalles”); Jaume Rosech, que feia de pagès, Joan Antoni Trillas i Salamó, procurador (originari d’Illa), i el militar Marc Roca de Montferrer, que es trobava a Olot dels dels vuit anys i fill, per tant, d'algun altre nouvingut a la vila cap a 1778.
Advertiment de secret a l'entorn de les ordres de detenció de francesos a Olot |
La nit del 4 al 5 de febrer de 1809, seguint ordres secretes emanades de la Junta de Govern de Catalunya, es va procedir a detenir per sorpresa i a custodiar a les dependències de l’Hospici tots els francesos que hi havia a Olot. Feia mesos que la terra estava convulsa per la invasió i primeres confrontacions amb les tropes franceses en molts llocs del Principat –a Olot, encara no– i calia prendre mesures de precaució. Podria ser que part dels habitants d’origen francès establerts a Olot haguessin abandonat la població, perquè la llista dels detinguts en aquesta ocasió és relativament curta, 16 detinguts a la nit i quatre que ho resultaren durant el dia 5. En aquesta llista, encara hi ha noms dels primers mitgers occitans i dels que havien vingut de Sant Llorenç de Cerdans, però també moltes absències. Entre els originaris d'aquesta població encara hi havia els germans Joan i Francesc Forner i, entre els mitgers, Esteve Palusié i Lluís Falguera. D’aquestes detencions les autoritats olotines en van donar puntual notícia a les de Vic, però fent manifestació, gairebé de forma intercessora a favor dels confinats, que bona part d’aquells francesos feia una pila d’anys que s’havien establert a la vila (d’entre els que més, Palusié hi portava 36 anys i Falguera 34 i mig), que s’havien casat amb olotines i que tiraven endavant les seves cases amb llur treball personal. La persistència d’alguns de llurs cognoms entre la població olotina en els anys de després d’aquella guerra, bé fa pensar que la seva plena integració a la terra d’acollida degué pesar molt més que qualsevol desorbitada prevenció per un seu origen francès del tot empal·lidit amb el pas dels anys.
Text revisat el novembre de 2019.