65. Olot en aquell 1716, any del Decret de Nova Planta

Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot

L'1 de gener de 1716 va escaure’s en dimecres. Ben mirat, tant era que s’escaigués a mitja setmana o en qualsevol altre dia, i fins i tot que fos any nou, perquè d’“any nou, vida nova”, més aviat que poca cosa. Encara que s’hagués escolat un altre any, el pes d’aquella guerra que formalment s’havia acabat el setembre de 1714, seguia carregant amb feixuguesa sobre la població olotina. Encara ara, el 1716, l’ajuntament hagué de fer front a les reclamacions de particulars que acreditaven haver hagut de lliurar diverses partides de grans i de farratge a l’exèrcit francès (sense haver-se’ls rescabalat de res), quan el 1711 aquestes tropes d’auxili a Felip V s‘havien fet seva la vila.

La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.

Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.

Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".

En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.

Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.

Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.

Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.

El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.

Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.

L'aparició del Decret de Nova Planta de Catalunya (16 de gener de 1716).

Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).

En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.

En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.

Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.

La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.

La vida dels olotins.

Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.

Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.

I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.

L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).

58. Besalú i municipis de la Garrotxa en números vermells el 1719

Passada la guerra de Successió (1705-1714), la hisenda municipal dels pobles de l’actual comarca de la Garrotxa presentava una situació deplorable. No era només que els municipis tinguessin unes fonts de finançament extremadament limitades o, molt sovint, nul·les, sinó també que les despeses originades durant la guerra pel pas de tropa i grups armats, i per les contribucions que se’ls havien imposat, havien obligat cònsols i jurats a manllevar diners de particulars, que ara s’havien de tornar, precisament en uns moments de dificultats generalitzades pels nou anys de guerra i per les noves imposicions que exigiren els vencedors.

Monedes del temps de Felip IV de Catalunya, V de Castella

El 1719 el tinent de corregidor de Besalú, el filipista Ramon Pastell, va manar als comuns o ajuntaments de la vegueria de Besalú que manifestessin els recursos de què disposaven, les càrregues que tenien i els deutes que arrossegaven. Feia poc que la imposició a tot Catalunya d’una nova contribució que seria coneguda amb el nom de “cadastre”, havia portat els municipis a haver de respondre una sèrie de qüestionaris sobre la riquesa de cada poble, ja que el nou impost gravava els béns i els guanys de les poblacions. A la vegada, sorgiren reclamacions dels pobles respecte de les quantitats que se’ls feia pagar per aquest impost, que no semblava correspondre’s –per excés– amb la minsa riquesa que els pobles deien tenir de debò. És, doncs, en aquest context de pressió sobre les hisendes municipals i d’estira-i-arronsa per mirar d’alleugerir l’enorme pressió del cadastre, on hem de situar el manament de Ramon Pastell. Hi van donar resposta 48 pobles (49, si comptem separadament Lligordà i Palera, que la feren conjunta). La vegueria de Besalú arribava per llevant fins a Cabanelles, a l’Alt Empordà, i pel sud fins a Falgons i a Mata, al Pla de l'Estany.

Una ullada a aquests informes motiva més a la compassió que no pas a la mera anàlisi. Els municipis petits –la majoria ho eren– certificaren en aquell 1719 que no tenien recursos propis. De tots els pobles de l’actual Garrotxa que respongueren, només Argelaguer, Palau de Montagut (Sant Jaume de Llierca) i Besalú digueren tenir alguns ingressos municipals, a partir dels arrendaments de la taverna, la fleca i algun dret més. El Comú de Tortellà posseïa un terreny boscós i rocós d’unes cent vessanes de terra, dit els Comuns de Tortellà, que no donava cap rendiment a les arques municipals i que només servia “per los particulars habitants de dit lloch de Tortallà per anar·i a cercar llenya per servey de llurs casas y en los anys que y [= hi] ha aglans per anar·n·i a cullir algunas pocas per criar tossinos”. Però en la gran majoria dels casos, la cantarella que es repeteix en els informes era similar a la que expressaven els jurats o regidors (el text utilitza sempre, com a transició, aquesta doble denominació) de Mieres: “de que lo comú de dit lloch y parròquia de Mieras no té casas, molins, montanyas, terras ni altres proprietats, ni tampoch gavellas, flecas, tabernas, carnicerias ni altres emoluments". Bé és veritat que aquests municipis petits tampoc no havien de fer front a despeses ordinàries, perquè ni tenien mestre a qui pagar ni hospital al que atendre ni cap altra mena de serveis. Mai que es presentés alguna necessitat comuna, es podia recórrer, si era el cas i així ho permetia el seu règim senyorial, a imposar una talla, un repartiment o derrama entre els veïns, com explicaven en la seva certificació de 1719 els jurats o regidors de Toralles, també ells sense rendes municipals: "quant se fa algun tall, cada hu paga lo que li toca a pagar".

La càrrega de la guerra de Successió

Però ai! havia passat la guerra, la malaurada guerra de Successió, que, com tot acte bèl·lic, s’emportà muntanyes de diners. Els exèrcits costaven molts, molts diners, i més que se’n prengueren. Durant la guerra, el pas de tropes pels pobles de la Garrotxa suposà als municipis haver de pagar considerables sumes de diner per al seu manteniment, que calia entregar d’immediat (i a bona fe que els exèrcits, quan entraven en un poble, no s’estaven pas d’orgues). En aquelles circumstàncies, els representants públics dels veïns no havien tingut més remei que manllevar d’urgència diners als particulars, uns préstecs que després es regularen notarialment en forma dels denominats “censals”: tu ens dones aquests diners que necessitem d’immediat i nosaltres ens comprometem a pagar-te cada any una pensió, que en aquells moments era d’un sou per lliura, és a dir, el 5 % de la quantitat manllevada (bé, tècnicament un censal era una venda: jo et venc, pel preu del capital, el dret a pagar-te cada any una pensió). A la pràctica, la creació de tots aquests censals va fer que els municipis quedessin greument endeutats per molt de temps, amb escasses possibilitats de poder-hi fer front.

Tortellà declarà, en aquestes certificacions de 1719, tenir contrets censals per un valor total de 3.849 lliures, que suposaven haver de pagar cada any en pensions 192 lliures i 9 sous. Eren molts diners, que els jurats o regidors miraren bé de justificar amb tot detall. D’entrada, una primera part d’aquests censals s’havien hagut de menester per pagar les tropes borbòniques que havien passat pel territori en els anys de 1711, 1712 i 1713, i uns altres diners havien servit “per soltar de las càrcers de Perpinyà als cònsols y alguns particulars de dit lloch y parròquia, als quals los francesos se·n·avian aportats presos en lo any 1713 per lo que se·ls devia de ditas estansillas". Respecte d’aquests garrotxins presos a Perpinyà, és un fet de la guerra de Successió. El 13 de febrer de 1713 va arribar a Besalú un destacament de soldats francesos (que lluitaven per la causa de Felip V), comandats pel comte de Fiennes, a reclamar unes quantitats que deien que no se’ls havien pagat. Com a represàlia, els soldats borbònics hi prengueren hostatges, com feren també en els pobles veïns. De Tortellà se n’emportaren diverses persones, entre ells el sagristà o rector de la parròquia. Tots aquests hostatges, segons notícies que recollí Joaquim Matas (Castillo de Salas y sus términos, Olot, 1905, p. 134-135), “atados los condujeron a Rosas; y embarcados a Caplliure [= Cotlliure] y de allí a Perpiñán; cometiendo en ellos mil tiranías como si fuesen esclavos, y más aun en los sacerdotes. En Perpiñán los pusieron en un lugar llamado las Casas Hermas o Cuarteles, de donde no podían salir ni para satisfacer sus necesidades corporales. La comida les costaba a peso de oro durante los dos meses que estuvieron allá. Sufrieron terribles enfermedades hasta llegar todos los presos a las postrimerías”. Els que sobrevisqueren només en pogueren sortir quan els seus pobles respectius els feren arribar les quantitats que exigien els seus segrestadors.

Així, de les 3.849 lliures que Tortellà tenia manllevades, 3.000 corresponien al pagament de les tropes borbòniques que havien passat per la vila i per al rescat dels que, com a forma de coacció, van ser conduïts a Perpinyà. De la resta, un altre censal de preu 150 lliures havia servit “per furnir a un regiment de Suïssos que estigué allotjat en dit lloch de Tortallà al principi del any 1711”, i un altre de 330 lliures “serví per furnir a unas tropas francesas que estigueren allotjadas en dit lloch en temps de Carlos Segon rei de España (que està en la glòria)”, en referència, aquesta darrera partida, a l'anterior guerra dels Nou Anys (1689-1697). Quedava encara un censal de 369 lliures, respecte del qual els jurats o regidors de Tortellà s’hagueren de sincerar, dient ser diners que s’havien pres qui sap quan feia i que ningú no recordava amb motius de què s’havia fet: “ha molts anys que se manllevà, que no·y ha ninguna persona que·n tinga memòria y axí no se sap lo preu de aquell [censal] perquè serví".

En els altres pobles que havien contret censals, la raó d'haver-ho fet era unànime, tots digueren que s’havien pres al seu moment “per pagar las estansillas als officials y ministres de las tropas auxiliars del rey nostre Sr. [Felip V] (que Déu guarde) en los anys 1711, 1712 y 1713”, segons expressió que es repeteix idènticament en la majoria dels certificats. Els d’Argelaguer, que havien agafat censals per valor de 4.352 lliures i 10 sous, precisaren que d’aquest capital, 3.700 lliures havien anat destinades al pagament del pas de les tropes borbòniques en els tres anys mencionats, i la resta “serviren per pagar altres contribucions y mals de dit lloch en las guerras passadas”, i encara hi havia uns diners no quantificats que es devien a diversos particulars, fets servir “per subvenir a diferents treballs que per ocasió de las guerras han esdevingut al Comú del mateix lloch”. Les guerres, sempre les guerres.

La hisenda municipal de Besalú el 1719

A Besalú la situació era més complexa, perquè si bé l’ajuntament disposava de recursos propis, estava del tot endeutat. El seu informe de 1719 és detallat. A grans trets, l’ajuntament de Besalú tenia una mitjana anual d’ingressos de 1.000 lliures i una despesa que pujava a 626 lliures i 10 sous. Però tenia un deute que li suposava haver de pagar cada any als creditors en concepte de pensions 680 lliures, 12 sous i 8 diners. I llavors, és clar, llavors els números ja no lligaven. Vegem-ho a la menuda.

1. Pel que fa als ingressos, calia distingir –com en tots els municipis– entre propis i arbitris.

Els propis eren les propietats pertanyents a la institució municipal, uns béns que, en principi, havien de donar algun tipus de guany. Per una banda l’ajuntament de Besalú tenia tres immobles que no produïen cap rendiment, ja que estaven destinats a casa de la vila, a presó i a escola. Però per una altra banda era posseïdor de la meitat dels molins fariners i drapers de la vila (l’altra meitat d’aquests molins pertanyia a l’abat del monestir de Sant Pere de Besalú) i això sí que generava un rendiment.
Els arbitris eren els drets municipals, que se solien arrendar. L’ajuntament de Besalú percebia els arrendaments dels drets de dues tavernes, la fleca, la carnisseria i el pallol, les imposicions sobre la venda a la vila d’oli, aiguardent, peix, claus, tatxes i candeles de sèu, i l’anomenat dret de mercaderies, que gravava l’entrada de determinats gèneres.
Segons la certificació feta pels jurats o regidors de Besalú el 1719, la possessió de la meitat dels molins i els arbitris suposaven per a l’ajuntament de Besalú, com ja he avançat, ingressar cada any unes 1.000 lliures barceloneses.

2. Pel que fa a les despeses, la llista es presenta múltiple.

Distribució de la despesa municipal de Besalú el 1719

Comencem pels salaris dels càrrecs municipals. Els quatre regidors cobraven cada un 60 lliures a l’any; el clavari o administrador 37 lliures i 10 sous; el secretari de l’ajuntament, el porter, el rellotger i el receptor del paper segellat, cada un d’ells 15 lliures; el mostassaf 12 lliures, els estimadors 6 lliures i els oïdors de comptes del clavariat 4 lliures i 10 sous. Aquesta partida suposava, doncs, la suma de 360 lliures a l'any.
Però el funcionament de l'ajuntament costava una mica més, ja que els quatre regidors tenien dret a què se’ls donés una atxa anual, i al clavari candeles i carbó. I hi havia també les insígnies dels quatre jurats i les despeses d’escriptures que es feien treure al secretari, totes les quals despeses feien a l’any a 52 lliures.
Per al manteniment de les propietats municipals se solia gastar cada any de 75 lliures en els molins fariners i drapers (“per molas, nochs y demés ahinas [= eines] y per tenir condrets lo rech y resclosa de dits molins”) i 20 lliures per les cases de la vila, les presons i l’estudi, sense deixar-se 1 lliura “per cordas per al pou de la casa de la vila”. Total per aquest concepte, 96 lliures.
De serveis directes a la vila, poca cosa. Al mestre de minyons se li donaven 25 lliures a l’any (un salari minso, per força el mestre deuria cobrar alguna cosa de cada un dels alumnes). Curiosa la partida de neteja pública reduïda a només cinc vegades a l’any, amb un cost de 15 sous: “Item paga cada any per fer escombrar la plassa sinch vegadas, ço és en las quatre festas anyals y en la festa de St. Vicens de maig, quinse sous” (les festes anyals són Nadal, Pasqua Florida, Pasqua Granada i la Mare de Déu d'Agost). Entre escola i neteja, se n'anaven, doncs, 25 lliures i 15 sous.
Més important era tot el que es destinava a la vida pietosa i festiva de la població. El frare que venia a predicar a Besalú durant la quaresma se n’emportava el mateix que el mestre, 25 lliures, i al monument del dijous sant es donava 1 lliura. A les festes religioses de Corpus i de Sant Vicenç es destinaven 19 lliures. El dimarts de Pasqua l’ajuntament feia celebrar dotze misses “als gloriosos màrtirs St. Prim y St. Felicià, patrons de dita vila”, que costaven 3 lliures i 12 sous. A la casa i capella de la Mare de Déu del Món se li donava 1 lliura i 16 sous perquè s’hi celebrés un ofici. En un moment o altre de cada any l’ajuntament havia d’encarregar la celebració de misses i pregàries, ja fos per a obtenir la pluja, o per altres necessitats, i això costava 3 lliures i 12 sous. Fent números, la col·laboració en l’atenció religiosa de la gent de Besalú i en les seves festivitats suposava un total de 54 lliures.
Finalment, entre les obligacions municipals calia destinar 25 lliures per a “propris y guias per servey de sa magestat” i 3 lliures i 15 sous per censos que s’havien de pagar al monestir de Sant Pere i al prior de la col·legiata de Santa Maria.
Fent suma, el total de les despeses municipals de Besalú pujava, a l'any, a 616 lliures i 10 sous.

3. Pel que fa al deute.

L'ajuntament de Besalú el 1719 estava entrampat en més d’una cinquantena de censals, de préstecs demanats a particulars o a institucions eclesiàstiques, no només de Besalú, sinó també d’Olot, Girona, Maià, Segueró, Serinyà, Castellfollit i d’altres llocs. Els diners que s’havien manllevat a través d’aquests censals arribaven a 13.614 lliures, 12 sous i 8 diners, que al cinc per cent, feia que cada any s’hagués de pagar als que havien deixat els diners pensions per valor conjunt de 680 lliures, 14 sous i 8 diners. Com declaraven els de Besalú, una part d’aquests censals “serviren per pagar las estansillas als officials y ministres de las tropas auxiliars del Rey Nostre Sr. [Felip V] (que Déu guarde) en los anys 1711, 1712 y 1713. Los demés són censals vells que se manllevaren, part en temps del contagi (de que Déu nos guarde) y part en altres ocasions per subvenir a dit Comú de Besalú en alguns treballs excessius en que·s trobave dit Comú". 

Ajuntaments carregats de deute

Si l'ajuntament de Besalú ingressava cada any 1.000 lliures i se’n gastava poc més de 626 en les despeses ordinàries de la vila, més altres 680 i escaig pels deutes contrets, és obvi que cada any que passava els números vermells creixien i creixien. La solució més immediata era la de no pagar. El 1719 l’ajuntament de Besalú devia a tots aquells que li havien deixat diners, la descomunal suma d’11.575 lliures “per pensions cessas [= cessades] y no pagadas”, segons certificaren els regidors de la vila. Besalú era un cas extrem (alguns censals venien de temps més reculats, d'aquí que el deute acumulat fos tan gran), però de deutes ben pocs municipis se n’escapaven. Mieres, que cada any havia de pagar de pensions per censals presos 92 lliures i 2 sous, devia 213 lliures i 9 sous; Beuda devia 120 lliures, respecte de les 26 lliures i 13 sous que havia de pagar de pensió anual; Maià, 130 lliures, respecte de les 40 lliures de pensions anuals; Argelaguer, carregat amb pensions anuals per valor de 217 lliures, 12 sous i 8 diners, devia d’endarreriments 613 lliures, 4 sous i 6 diners. Només uns pocs municipis presentaven una situació menys inquietant: Sales de Llierca, que al seu moment havia hagut de manllevar 2.013 lliures, només en devia 20 de pensions endarrerides i Tortellà, obligat cada any amb pensions de censals per import de 192 lliures i 9 sous, deia deure menys d'una anualitat, només 166 lliures i 10 sous.

Els ajuntaments van haver de sortir-se'n com pogueren. Alguns miraren d’establir maneres de fer ingressos, però això no sempre era possible o fàcil, perquè no depenia només d’ells. A Tortellà, els drets sobre determinades prestacions o comerç pertanyia al senyor. El 1720 els regidors intentaren de fer-se amb els drets del comerç a la menuda, però Carles Alemany de Bellpuig s’hi oposà del tot, i no fou fins cap a les acaballes de segle que l’ajuntament de Tortellà pogué adquirir aquests drets i passar, per tant, a treure’n rendiment. Les pensions vençudes i no pagades foren un mal endèmic generalitzat. A la Vall de Bianya havien pogut establir drets d’hostal, taverna, gavella i carnisseria, els quals, no obstant, eren insuficients i el 1742 seguien recorrent a les imposicions sobre el veïnat, segons explicaren els regidors en aquest any, ara ja en castellà com llavors era manat: “los productos de los referidos arbitrios se conciertan para satisfazer las pensiones de censales, que el común de dicho Valle de Biaña haze y presta y para pagar los salarios de justicia y otros gastos precisos, que debe el Común de dicha Universidad precisamente satifazer”, i com que amb això no se’n feia prou, “es preciso a los habitantes y moradores de dicho Valle de Biaña hazerse entre ellos, voluntariamente, una talla comuna todos los años". A posar-hi tots diners, això sí, "voluntariamente".

Per complicar més les coses, entre 1741 i 1750 la Corona es quedà amb la meitat dels propis i arbitris dels municipis per atendre necessitats de guerra del moment, de manera que els endarreriments en el pagament del deute s’accentuaren. I encara més, el 1745 es publicaren unes instruccions sobre propis i arbitris, que intentaven collar els regidors respecte d’aquests ingressos locals. Amb el retorn als municipis de la possessió total sobre les seves rendes i arbitris, els ajuntaments recuperaren marge, però sense deixar d’haver-hi una situació d’asfíxia, com ho demostra que el 1754 els regidors de Besalú seguien insistint a dir que el que el municipi guanyava per l’arrendament dels drets de taverna, carnisseria, pallol, fleca, gavella d’oli, peixateria, aiguardent, claus i candeles de sèu, és a dir, els arbitris que percebia, “se aplica en satisfacer deudas de la misma Universidad".

Anys difícils, els de després de la guerra de Successió, i no només per la repressió. No perdem de vista que, paral·lelament a haver de fer front els municipis a aquest enorme deute, els calgué enfrontar-se a un altre problema que se sumà a aquest, el del pagament de l’impost del cadastre. En la seva forma completa, aquesta contribució imposada per Felip V a Catalunya començà a cobrar-se el 1717. Si bé afectava directament als particulars, de retruc hi quedaren entrampades les institucions municipals, que n’eren les últimes responsables. La feina, doncs, que en aquests anys es girà als regidors, fou enorme i complexa. És molt difícil de poder fer un seguiment de les hisendes municipals de la Garrotxa en aquells anys, però gosaria dir que, malgrat tot, aquells regidors i els pobles que representaven, afortunadament saberen sortir-se’n. Com en moltes d'altres coses.

51. De com l’olotí Bartomeu Morató i de Ferrer fou armat cavaller el 1707

En negre, can Morató abans de la reforma de 1889 (ACGAX)

Els Morató constituïen una d’aquelles famílies que a Olot se les tenia entre les principals. Sembla que havien vingut de Camprodon en la primera meitat del segle XVI. Tenien el seu casal familiar a la placeta de l’Àngel, dita a començaments del segle XVIII, de Mora i també de Morató. L’edifici encara hi és, a llevant de la font de l’Àngel, si bé avui la seva forta presència la veiem molt desdibuixada, per unes reformes empreses el 1889, que n’alteraren del tot l'aspecte de la planta baixa. Avui costa de saber-hi veure el que fou la porta principal de la casa, substituïda per dues altres de menor amplada, i desfigurades del tot les dues finestres que, similars a les del primer pis, flanquejaven l’entrada a la casa. La tradició familiar marcava els hereus com a homes del dret, doctors en lleis. A les primeres dècades del segle XVII surt el nom de Bartomeu Morató en les pàgines introductòries de les edicions de De pactis nupcialibus i de Decisiones Sacri Regii Senatus Cathaloniae, del també olotí Joan Pere Fontanella, en les que aquell Morató dedicà uns versos llatins a l’autor d’aquests tractats, amb qui tenia vincles d’amistat, segons hi deixà consignat.

Precisament en els primers anys del segle XVIII el llinatge familiar el tornava a encapçalar un altre Morató de nom Bartomeu. Vidu d’un anterior matrimoni, el 2 de febrer de 1672 Bartomeu Morató i de Ferrer es va casar amb Maria de Cortada, filla de Jacint de Cortada i Eruga, de Manlleu. A Manlleu els Cortada eren una família distingida, com bé prou donava a entendre, amb una sola mirada, la casa que hi tenien, un edifici de bones proporcions, amb fortificacions i tot, avui desaparegut. Jacint de Cortada havia estat elevat a cavaller el 12 de juliol de 1655. A Olot, al cap de poc més d’un any de casats, el 3 d’abril de 1673, va néixer el primer fill de la nova parella, Manuel Morató i de Cortada, que esdevindria l’hereu. Com corresponia a un Morató, Manuel va cursar la carrera de dret fins al grau de doctor. El 27 d'abril de 1698 es va casar amb Magdalena Vilar, filla del difunt doctor en drets d'Olot Joan Vilar, el mateix dia que el seu pare Bartomeu, vidu de nou, es casava amb la seva nova consogra, de nom també Magdalena com la seva filla.

Can Morató a l'actualitat

Arribada la guerra de Successió, els Morató van seguir la causa austriacista. S'entén que fos així, perquè la muller de Bartomeu Morató era germana de l’hereu dels Cortada de Manlleu, Antoni, que estava casat amb una germana de Carles Regàs. Tant Antoni de Cortada com Carles Regàs figuren entre els que el dia 17 de maig de 1705 eren a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona), on es van comissionar dos representants perquè fessin tractes amb Anglaterra. Facilitarien l’accés de l’arxiduc Carles d’Àustria a la successió dels regnes hispànics, a canvi que fossin respectats els drets i llibertats dels catalans, el “Pacte dels vigatans” que donà lloc al posterior “Pacte de Gènova” del 20 de juny. De llavors ençà, els Morató d’Olot van esdevenir un dels principals promotors de l’adhesió dels olotins a la causa catalana, fins al punt que, després de Vic, fou a la banda d’Olot on més promptament es reconegué a l'arxiduc Carles com a rei. El fill Manuel Morató fou un dels que a finals de setembre s’uniren a la gent d’Osona que baixaren a reforçar el setge a la ciutat de Barcelona, encara controlada pel virrei filipista Velasco, i fou també un dels olotins que, en nom de la vila, un cop guanyada la capital per a Carles III, passaren a presentar l’adhesió al nou monarca. El 1706 altre cop Manuel Morató, amb un grup d’olotins, tornà a baixar a Barcelona, ara per a defensar-la de l’intent franco-espanyol –no reeixit– de recuperar la ciutat per a Felip V, i fou ell qui transmeté a Olot la notícia de l’arribada de l’armada aliada que venia a socórrer Barcelona. En aquell mateix any comandà un cos de sometent de 50 olotins. Quan el 1710 Carles III passà uns dies a Girona, Manuel Morató representà Olot a l’hora de fer al monarca els preceptius compliments per part de les poblacions d'un ampli entorn. El 1712 consta com a auditor de fronteres i com a jutge de la baronia de Santa Pau.

Tanta adhesió bé es mereixia un reconeixement reial en la figura del cap de la família, Bartomeu Morató. I ja és sabut que una de les maneres que tenen els monarques per a significar agraïment envers algú, és ennoblir-lo. Tal dit, tal fet. El 1707 Bartomeu Morató i de Ferrer havia demanat a Carles III ésser reconegut com a cavaller. D’aquest procés en coneixem dos instruments documentals. En primer lloc, la comissió, signada per mà del rei, a favor de Dn. Baltasar de Llunes perquè fos ell, en representació del monarca, qui armés cavaller a Bartomeu Morató. I, en segon lloc, l’acta notarial d’haver-se executat l'encàrrec.

Signatura de Carles III en la comissió a Baltasar de Llunes

Pel que fa al primer instrument, el poder a Baltasar de Llunes fou atorgat pel rei Carles III a Barcelona el 29 de març de 1707. És un instrument protocol·lari, en el que, després de manifestar que Bartomeu Morató i de Ferrer, home de provat origen familiar, li havia demanat ésser decorat amb el privilegi militar –petició a la que ell accedia pels molts serveis seus prestats a la corona– encarrega a Baltasar de Llunes “quod praedictum Bartholomeum Morató et de Ferrer militari singulo et aliis ad promotionem militis pertinentibus nostra regia auctoritate decores omnia insignia militaria illi concedendo pro ut similibus factum est”. Baltasar de Llunes era fill de Francesc de Llunes i de Maria de Vallgornera, hereva aquesta del llinatge Vallgornera. De privilegi militar, figurà en les llistes dels membres de la noblesa habilitats per a assistir a les Corts de 1701-1702 i a les de 1705-1706. Un any abans de l’acte d’investidura com a cavaller de Bartomeu de Morató, Baltasar de Llunes havia anat amb altra gent a Sant Cugat del Vallès, amb el comte de Cifuentes, per a ajudar a la defensa de Barcelona durant el primer setge borbònic de 1706, un episodi en el què, com he dit abans, també hi havia participat Manuel Morató.

La investidura com a cavaller de Bartomeu Morató va tenir lloc el dimarts 12 d’abril de 1707, al casal dels Morató d’Olot. A més de l’interessat hi eren presents el notari, Francesc Masbernat –parent dels Morató– i Eudald Morató i Alexandre Camps, que hi actuarien com a testimonis. A l’inici, el notari llegí la comissió atorgada pel rei a Baltasar de Llunes, que fou acceptada. Tot seguit vingué l’acte d’investidura, del que el notari en féu una relació amb gairebé totes les traces pròpies d’un relat novel·lat. En dono el text en la seva estricta literalitat, havent-me permès només introduir-hi salts de línia i normalitzar-hi els signes de puntuació.

"El dicho Bartholomé Morató y de Ferrer requirió y suplicó al dicho don Baltezar de Llunes le armasse y creasse cavallero con la conformidad y en la forma que en caso semejante se acostumbra y el dicho Dn. Baltezar de Llunes le preguntó:
- ¿Quereys recibir orden de cavallero?
Y respondió:
- Sí, quiero.
Y proseguió el dicho señor don Balthezar diciendo:
- ¿Sabréis mantenerla como se debe mantener y defendereys a su magestad como estays obligado en todo acontecimiento?
Aquí el dicho Bartholomé Morató respondió que sí.
Y estando de rodillas delante del dicho don Balthazar de Llunes se sacó y desnudó la espada, que trahia embaynada al lado y con ella le dio tres golpes, es a saber uno en la cabeça y dos en los ombros, diziendo en cada uno:
- Dios y la bendita Virgen María y el apóstol Santiago os hagan buen cavallero.
Y después se la puso en la mano de dicho Bartholomé Morató y de Ferrer y se le bolvió a embaynar, el qual prometió guardar las leyes de la cavellaria.
Y el dicho Sr. Dn. Balthezar dixo:
- En virtud de la comissión de su magestad y de la potestad a mí concedida, os promuevo a la dignidad de cavallero. 
Y el dicho Bartholome Morató y de Ferrer requirió a mi dicho y baxo escrito notario lo hiziesse así y le diesse uno y muchos translados auténticos, para que se le pueda despachar el privilegio acostumbrado".

Bartomeu Morató no va poder fer ús de les seves noves prerrogatives per gaire temps, perquè va morir just dos anys després, el 2 d’abril de 1709. I, per altra banda, ja sabem que el desenllaç de la guerra de Successió no pintà gens bé per a les concessions nobiliàries que havia atorgat Carles III durant els anys en què fou rei dels catalans. Tant el primer capità general que tingué Catalunya després de la caiguda de Barcelona, el príncep de Tserclaes i de Tilly (mort el setembre de 1715), com el seu successor, el marquès de Castel-Rodrigo, donaren per nuls els títols nobiliaris i altres gràcies concedides per l’arxiduc Carles i decretaren l’obligació, per als seus titulars, d’entregar els despatxos que els acreditaven.

No sembla que en aquell moment Manuel Morató i de Cortada s’hagués de preocupar gaire per un títol concedit per Carles III, perquè el 1713, després de la Junta de Braços (a la que, tot i haver-hi estat convocat, Manuel Morató no hi va assistir personalment), optà per abandonar la causa austriacista i per reconèixer a Felip V, semblantment a com també ho feren els seus parents de Manlleu.

50. Carta del duc de Berwick als cònsols olotins sobre l'11 de setembre de 1714

James Fritz-James, duc de Berwick
(dibuix d'A. L. F. Sergent-Marceau, gravat per Roger, 1787)

James Fitz-James (1670 - 1734), duc de Berwick i de Líria, i mariscal de França, era persona coneguda en les nostres contrades. Havia comandat les tropes franceses de suport a Felip V que a primers de gener de 1713 aconseguiren fer fora dels voltants de Girona l’exèrcit aliat que la tenia assetjada. Aquesta important plaça militar de referència per als d’Olot, havia caigut a mans filipistes a primers de 1711 i, dos anys després, els austriacistes, dirigits pel mariscal Starhemberg, havien intentat de recuperar-la per a Carles III, però l’arribada del duc de Berwick engegà a passeig les esperances que els catalans havien posat en aquesta contraofensiva. Abans, el duc de Berwick havia estat també decisiu en la victòria d’Almansa de 1707, que obrí el País Valencià a Felip V. Ara, arribats al 1714, el seu nom tornà a sonar vivament perquè a primers de juliol d'aquest any s’havia plantat davant de Barcelona per a prendre el relleu al duc de Pòpuli en la direcció del setge amb què l’exèrcit franco-espanyol bregava per conquerir la capital del Principat. I ja sabem que el resultat de les seves accions militars propiciaren el triomf de la causa de Felip V en aquell 11 de setembre de 1714, quan el duc de Berwick pogué lliurar-li no sols Barcelona, sinó també, a la pràctica, la Catalunya sencera.

A Olot s'ha conservat una carta que el duc va adreçar als cònsols olotins, en la que, nou dies després de la caiguda de Barcelona, els donava notícia de com havia sotmès la ciutat i els manava que fessin a la vila una festa d’acció de gràcies per aquesta seva victòria. No és una carta autògrafa, llevat de la seva signatura, i en cap cas no fou una deferència del duc de Berwick envers l'ajuntament olotí, perquè, tot i que el seu caràcter manuscrit i no pas imprès fa pensar en una carta de difusió limitada, fou adreçada també als cònsols d'altres poblacions importants del Principat.

Formalment, Olot s'havia posat sota obediència de Felip V el 15 de juliol de 1713, un any i mig després que Girona hagués caigut a mans de l’exèrcit borbònic, i passat mig any del fracàs aliat per recuperar aquesta important ciutat fortificada que, a més, era la seu del bisbat. Déu n’hi do el temps que, malgrat aquestes adverses circumstàncies, Olot havia seguit fidel a la causa comuna del Principat. En aquella ocasió, però, se sabia que els exèrcits francès i espanyol s’acostaven amenaçadorament a la vila per dues bandes i que ja eren a la vall d’Hostoles i a Sant Jaume de Llierca. També se sabia que les tropes aliades estrangeres es retiraven de Catalunya perquè a Europa havien fet els seus tractes al marge dels catalans. Semblà, per tant, que ja no es podia aguantar més i que era arribat el moment de reconèixer a Felip V. Malgrat que en moments posteriors es féu palès que no tothom acceptava aquella decisió, la forta presència militar a la vila consolidà el seu ple sotmetiment a l’administració borbònica i, per tant, la caiguda de Barcelona el setembre de 1711 trobà els olotins col·locats en la perspectiva del bàndol vencedor.

El text íntegre de la carta de Berwick als cònsols olotins fa així: “Haviendo la real benignidad del rey esperado catorze meses, con los brazos de su real clemencia abiertos, el humilde reconocimiento desta ciudad de Barcelona, dándole en la dilación deste tiempo su innata soberana piedad todas las hocasiones al buen logro de sus consuelos, y haviendo abusado ella de tan repetidos avisos, haziéndole su ciega temeridad inefficaces tantos y tan grandes beneficios; fue precisada la real autoridad a usar de la fuerza del fuego y del cuchillo para reducirla, para cuyo effeto fue servido su magestad cathólica destinarme generalíssimo de las tropas. Y como en el discurso destes dos últimos meses huviesse abierto brecha que me facilitava el degüello y perdición de todos sus moradores, desistiendo mi compassión este tan funesto y lamentable sucesso por no perder entre los culpados tantos innocentes, mandé el día 4 del corriente avisarlos con llamada, para que consultassen a su provecho un instante, quando tanto tiempo havían trabajado a su desgracia. Y a esta benignidad mía, que a impulsos de la real clemencia usava mi piedad, respondieron con la última ossadia, determinados con inaudita ceguedad sacrificar el pueblo a la última ruyna.

Final de la carta, amb la signatura autògrafa del duc de Berwick i Líria

En fuerza de lo qual, viendo que ningún medio suave podía reducirlos, determiné el día 11 al amanecer dar avanze general, en cuya acción forzaron las tropas brecha y cortadura. Y aunque en esta positura era tan fácil a las tropas el universal degüello de todos los de la plaza, impedí, en un estado tan avansado, con piedad jamás practicada, esta su total merecida desgracia.
Participo este gran sucesso (que es el más seguro fundamento a la quietud deste Principado) a vuestras mercedes para que su gran zelo disponga que, con demonstraciones de tres días de luminarias y tedeum, se den las gracias al Altíssimo que dispuso las causas para un tan admirable effecto, que es la más clara demonstración de la misericordia divina y de la piedad del rey.
Dios guarde a vuestras mercedes muchos años. Campo de Barcelona y setiembre 20 de 1714.
Berwick y Liria.
A los jurados y Consejo de la villa de Olot".

La carta als cònsols d'Olot està redactada des d’una òptica exclusivament militar. No esperem pas trobar-hi, per tant, consideracions de caràcter polític ni arguments a favor de la causa borbònica o en contra dels plantejaments catalans. Berwick s'hi mostra com el militar que té la missió de rendir la Barcelona rebel, d’abatre un enemic que resisteix i planta cara al rei al qual ell serveix, i aquest és el seu únic afany, sense més consideracions. En el seu inici, la carta es remet al juliol de 1713 (catorze mesos abans de la data de la carta) quan, un cop pactat a l’Hospitalet el 22 de juny que les forces estrangeres de suport a Carles III abandonarien Catalunya, s’esperava que cessarien les hostilitats i que les tropes borbòniques podrien fer-se amb la totalitat del territori, Barcelona inclosa. Però ja sabem que les coses no anaren d’aquesta manera, sinó que la Junta de Braços, després d’unes vives sessions de debat, el dia 9 de juliol féu pública la determinació de seguir en la defensa del Principat, que passava per la resistència a l’envit borbònic. El 29 de juliol Restaino Cantelmo, duc de Pòpuli, comandant de les tropes espanyoles a Catalunya, requerí l’entrega de Barcelona i, davant de la resposta negativa donada a aquesta intimació, establí el bloqueig de la ciutat.

El duc de Pòpuli no se'n sortí. La resistència de Barcelona resultà ser més sòlida del que preveia i anaren passant els mesos sense que es pogués avançar en l’ocupació de la ciutat. La carta del duc de Berwick revesteix aquesta situació d’una pàtina de benignitat per part de Felip V, que hauria estat esperant de braços plegats que Barcelona s’avingués a reconèixer la seva paternal sobirania. La realitat, però, era una altra, en la que l’exèrcit borbònic havia de combinar el bombardeig sobre la ciutat, les escaramusses i els combats, amb sovintejades dosis d’impotència davant d’una situació que se li resistia. La situació canvià a partir del juliol de 1714, quan Berwick es féu càrrec de la direcció del setge de Barcelona, en substitució del duc de Pòpuli. Berwick arribava a les envistes de la ciutat acompanyat per un selecte i ben nombrós reforç de tropes franceses, amb noves tàctiques per a fer més vulnerables les defenses de la ciutat i amb una major capacitat per a bombardejar barris sencers de Barcelona. En la carta, és a aquesta seva brutal actuació a la que fa referència quan parla de l’ús “de la fuerza del fuego y del cuchillo”. En un altre ordre de coses, també s’hi fa esment de la comissió que Berwick envià a les autoritats els dies 3 i 4 de setembre per oferir-los una rendició pactada, que fou rebutjada. Vuit dies després hi hagué l’assalt final, el “avanze general” de l’11 de setembre de 1714, presentat en aquest text com una demostració del favor diví (“el Altíssimo”), que hauria permès les desventures de la guerra per fer possible el resplendor d'una tan gran victòria.

Un punt reiterat en aquesta carta de Berwick als cònsols d’Olot, és el la seva clemència, l’haver fet renúncia a degollar la població barcelonina, tant quan s’havien obert les primeres escletxes a les muralles, com, sobretot, un cop rendida la ciutat. Una actitud benèvola inèdita i mai no practicada fins llavors, deia ell mateix vanagloriant-se'n. En això, certament que Berwick mostrava molta més prudència que no pas l’oficialitat espanyola i el mateix rei Felip V, els quals, en diverses ocasions, li havien exigit una acció punitiva sense contemplacions –degollada general inclosa– envers els vençuts, que haurien de ser deixats a mans de la soldadesca. Berwick, més que al rei d’Espanya, es devia a Lluís XIV de França, el qual havia advertit al seu nét Felip V sobre els beneficis de no destruir una població vençuda que estaria destinada a constituir-se en súbdits en aquesta part del territori de la monarquia. Això no impedí, però, que en els mesos precedents, i especialment des del moment de la seva arribada davant de la ciutat, Berwick sotmetés els barcelonins a un implacable bombardeig d'altíssims costos en vides humanes i béns materials, i als efectes d’un extenuant setge. Després vindria una àmplia repressió de base política, general i discriminada.

No hi ha constància de les festes que van ser fetes a Olot segons el manament donat per Berwick als cònsols de la vila al final d’aquesta carta. A l'església parroquial de Sant Esteve degué haver-hi el tedèum que se'ls deia de fer, perquè fóra impensable que els cònsols actuessin altrament. Previsiblement també s’atengué el manament de fer tres dies de lluminàries, però com que en això es podia fer de més i de menys, resulta de mal resoldre voler conèixer en què consistiren. I és del tot impossible poder saber les actituds amb què els olotins reberen la notícia de la caiguda de Barcelona i el requeriment a celebrar-ho amb solemnitat, perquè determinats sentiments restaven encara ben vius entre la població.

Que els ànims a la Garrotxa no havien pas estat del tot apaivagats amb la presa de Barcelona i la repressió posterior, n'és mostra que, no gaires anys després, el 1719, els olotins i Berwick tornessin a retrobar-se en la proximitat dels esdeveniments, ara però, en una situació capgirada respecte de 1714 i del tot imprevisible en aquells dies del setge barceloní. Els intents de Felip V per recuperar les antigues possessions italianes que els tractats d’Utrecht i de Rastadt (1713-1714) li havien fet cedir a les potències aliades, portà França a declarar-li la guerra, i les tropes franceses entraren de nou a les nostres contrades, unides ara a la revolta d’una part de la població que reivindicava el retorn de Catalunya a la manera de governar-se d’abans de l’11 de setembre de 1714. Olot fou un dels llocs que entrà en aquesta nova situació, de manera que quedà al marge de la sobirania de Felip V –i, transitòriament, sota sobirania francesa– des del juliol de 1719 al gener de 1720 (vegeu Olot sota sobirania francesa el 1719). El duc de Berwick, que en un primer moment s’havia fer càrrec de les tropes franceses que entraren a Espanya pel País Basc, a partir del setembre de 1719 passà a dirigir l’exèrcit francès del Rosselló que es movia per les comarques septentrionals de Catalunya, entre les quals hi havia una part de l'actual Garrotxa. El seu fracàs per fer-se amb la fortalesa de Roses, fidel a Felip V i, sobretot, el fet que el monarca espanyol renunciés a les seves pretensions europees, féu deturar la prossecució de la guerra i comportà el retorn a l’obediència a Felip V d’Olot i de les altres poblacions on la situació havia quedat alterada. El gener de 1720 l'exèrcit francès retornà a França i, per als olotins, el nom del duc de Berwick entrà en el procés normal d’oblit al que la memòria sotmet totes aquelles coses que deixen de ser-nos presents.

46. Un escrit botifler, d'un pagès de Besalú, de la Guerra de Successió

Durant la Guerra de Successió aparegueren nombrosos impresos de propaganda política. En aquest sentit, fou aquella una guerra moderna, en la que no sols batallaren les armes, sinó també les idees i la voluntat de convèncer i mobilitzar a favor d’una causa, utilitzant el mitjà de difusió més idoni en aquells moments –a part de les prèdiques dels eclesiàstics–, com era la impremta. A Catalunya, la majoria d’aquests impresos defensaven la causa del Principat i de Carles III, l'arxiduc Carles, però també n’hi hagueren que advocaven per atreure la gent cap a Felip IV (Felip V de Castella).

Un d'aquests impresos, precisament de caràcter filipista, se’ns presenta vinculat a la Garrotxa, a través del seu autor, segons se’ns indica a l'inici. Es tracta del Despertador christià y polítich, de un pagès de la vegueria de Besalú, de qui las atrocitats dels micalets del sereníssim senyor Archiduch de Àustria han forçat a deixar sa casa. És un fullet en quart, de 28 pàgines sense numerar, que no porta ni peu d’impremta ni any d'edició. En conec dos exemplars, un a la Biblioteca Pública de Girona, i l’altre a Barcelona, a l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Del seu autor no en puc pas dir res més del que ell ens dóna a conèixer a l’encapçalament. Haurem de creure’ns això de ser un pagès de la vegueria de Besalú, però amb algunes precisions. La primera, que malgrat dir-nos ser un pagès o, com diu en un moment al mig del text, ser “un rústich pagès y treballador de la terra”, possiblement es tractés d’un propietari rural, no sols per saber d’escriure –alguns altres pagesos, aquests sí, treballadors de la terra, també en sabien– sinó per la seva capacitat de dur el text a la impremta i, per tant, de poder-lo difondre. Respecte de ser de la vegueria de Besalú, cal indicar que en cap moment del text no hi ha la més mínima referència a alguna circumstància concreta esdevinguda en aquesta contrada, ni tan sols a allò que ens anunciava al començament, d’haver hagut d’abandonar la seva casa. Aquest text el podria subscriure qualsevol altra persona de la seva condició que fos d’una altra vegueria o de l’altra punta del país. Que hagués hagut d’abandonar la seva casa pel seu caràcter de botifler no és cap dada singular, passà també a d'altres. De totes maneres, qui podria sumar molts bitllets perquè penséssim en ell com a possible autor del pamflet, podria ser Ramon Pastell, un declarat filipista besaluenc que durant la guerra va tenir segrestades les seves propietats i que acabat el conflicte bèl·lic fou el primer a ocupar el nou càrrec borbònic (segons determinava la Nova Planta) d'alcalde major de Besalú entre 1717 i 1724. 

Com he dit, el fullet no porta la data de l’any en què va ser imprès. Passant el rasclet per les poques dades cronològiques que conté, es va haver d'escriure després de dues dades de les que en fa esment, la victòria austriacista de Saragossa (estiu de 1710) i el nomenament per part del Papa d'un seu nunci a Barcelona (el genovès Giorgio Spinola, juliol de 1711) com a conseqüència de l’expulsió, dos anys abans, del nunci de Madrid, expulsió ordenada per Felip V perquè Climent XI havia reconegut a Carles III. Per contra, no hi ha cap dada concreta que ens permeti tancar el període de possible redacció del text, però en cap moment no ens dóna a entendre que Carles III –anomenat sempre en el fullet arxiduc Carles d’Àustria– hagués marxat de Catalunya per anar a Viena (ho féu el setembre de 1711). Per tant, sembla que l’edició d’aquest opuscle podria situar-se a l'estiu de 1711.

El gener d'aquest any de 1711, després d’un llarg mes de setge, Girona havia caigut a mans de Felip V. A primers de febrer, tropes franceses del comte de Fiennes, que treballaven per als interessos borbònics, es varen desplaçar a Olot, des d’on ocuparen altres llocs de la Garrotxa durant un mes i mig. Ara bé, un cop van marxar-ne carregats dels diners i dels grans que havien pogut arreplegar, Olot i els pobles veïns van tornar-se a manifestar fidels a la causa comuna i a Carles III, tot i que Girona continuà essent filipista. Seria, doncs, aquest el context en el que el fullet propagandístic del nostre pagès de la vegueria de Besalú, voldria influir perquè també aquesta banda de la Garrotxa se sumés al territori conquerit per Felip V. Però això no passaria fins a l’estiu de 1713.

El contingut del fullet se’ns presenta redactat de forma seguida, sense que hi hagi ni seccions ni apartats, més enllà de fer, de tant en tant, punts i a part. El nucli central és la dura crítica que l’autor fa al comportament dels miquelets del bàndol català, contra els que insta a alçar-se per a recuperar la pau sota el govern de Felip V. Els miquelets eren cossos militars improvisats, formats generalment per voluntaris, armats de fusell –un armament relativament modern en aquell moment–, per la qual cosa a vegades poden aparèixer amb el nom de fusellers de muntanya. Davant de les limitacions de l’exèrcit regular de Carles III, els miquelets van tenir un paper molt important en el bàndol català durant la Guerra de Successió. La crítica que, com veurem, els fa l’autor del fullet, tenia el seu punt de raó, perquè aquests cossos armats no del tot regulars, amb molta mobilitat en un territori rural com el de la Garrotxa, fàcilment podien caure en actuacions al marge de la llei per a obtenir recursos i manutenció, o propòsits particulars. I no és cap atenuant pensar que les tropes regulars de l’altre bàndol, fossin franceses o espanyoles, actuaven també amb igual o més impunitat, un aspecte aquest, per cert, en el que el nostre autor cuità prou a passar-hi de puntetes. És un text publicitari, un pamflet i, per tant, el seu fort no és pas el rigor.

Anant al text, un possible esquema de les idees del seu discurs podria ser, redactat en la primera persona del plural, que és la que l’autor utilitza:

1. L’haver donat Catalunya obediència a l’arxiduc Carles el 1706, quan ja estava donada l’obediència a Felip V, és un acte de traïció.

2. No són justificacions:

   a) Dir que la pau a Europa depèn del fet que l’arxiduc Carles sigui el rei, perquè això no treu que el comportament dels catalans sigui equiparable al de Judes.

   b) Dir que, regnant Felip V, és impossible la conservació de les Constitucions i Privilegis de Catalunya. Segons ell, això és només una excusa per amagar altres propòsits menys nobles.

   c) Emparar-se en el fet d’haver jurat a l’arxiduc Carles, ja que considera que fou un jurament nul per existir-ne un d’anterior a favor de Felip V. “Si un jura de fer una cosa, y après jura de fer lo contrari, lo últim jurament no pot ser de ninguna eficàcia”.

   d) Argumentar que el papa Climent XI hagi reconegut a l’arxiduc Carles com a rei i hagi enviat un nunci seu a la cort de Barcelona. Aquí la seva manera de combatre-ho és molt fràgil, amb subtileses com ara que el Papa havia reconegut a Carles, però no l’havia declarat rei: “ab tot quant ha fet sa Santedat, no ha declarat que la monarquia de Espanya tocàs al senyor archiduch, per no ser lo mateix tractar o regonèixer algú com a tal, que declarar sie tal”.

3. El nostre error ens ha portat a una fatal situació, a haver de patir tot allò que fan els miquelets, contra els que s’esplaia a dojo, dient d’ells que són “vil canalla, vívoras de infern y pitjors que turchs”, lladres i gent perduda, que van “per las casas dels pobres pagesos, fentse contínuament donar menjar y bèurer, sens ninguna bulleta de allotjament”, “forçant públicament a moltas donas de tots estats, y robant”. No entén que, tractant-se de tropes del mateix bàndol, se’ls consentin aquests desordres. Per contra, opina que si les tropes hispano-franceses de Felip V cometen algun tipus de despropòsit, en aquest cas és perquè ens ho tenim merescut per la nostra traïció, i que hauríem d’estar contents perquè ens fan menys mal del que, per aquesta raó, ens podrien fer.

4. Contra aquesta situació, proposa com a remeis:

    a) Combatre els miquelets, amb l’auxili de les tropes filipistes, a les que cal donar tota l'assistència.

    b) No fer cas, perquè no és veritat, dels que diuen que l’arxiduc Carles rebrà aviat tropes de reforç d’Alemanya, Anglaterra i Holanda.

   c) No fer-nos il·lusions pensant que es pot repetir una victòria contra els borbònics com la que va haver-hi a Saragossa. Amb un curiós argument teològic: Déu hauria permès aquesta derrota de Felip V per posar-lo a prova i després socórrer-lo amb mitjans extraordinaris per a donar-nos a entendre que la seva voluntat divina és que sigui aquest qui regni.

5. En aquest combat a favor de Felip V no ens ha d’aturar:

    a) Veure que Barcelona “se mantinga en la obediència del senyor Archiduch ab la mateixa obstinació que sempre”. Va cap a la perdició i, per tant, no se l’ha d’ajudar.

  b) Pensar que si Felip V recuperés Catalunya, suprimiria les nostres Constitucions i Privilegis, i ens castigaria severament. Pensar això, diu, és cosa del dimoni, el qual, després d’haver-nos fet caure en el pecat de la rebel·lió, ara vol que caiguem en el pecat de la desesperació.

6. Exhortació final. Fa grans elogis de Felip V, a qui hem de considerar com un bon pare, que l’únic que vol és que visquem feliços, posant com a exemple el fet que aragonesos i valencians, “havent comès la mateixa falta que nosaltres, los perdonà ab tota franquesa y està vuy universalment adorat de ells”. Acaba: “Ea, doncs, germans meus, despertem tots de aquest letargo”, prenguem les armes contra els miquelets, “recorregam après rendits a la real clemència de nostra amabilíssim rei, pare y senyor Felip Quint” i diguem-li que desitgem que visqui molts anys, “perquè així pugam eixir tots dels treballs desta guerra, en que estam submergits, víurer y morir quiets en nostras casas y vèurernos après en companyia llur en la Glòria. Amén”.

La legitimitat dinàstica de Felip V o de Carles III –l’arxiduc Carles en el text– no era pas un tema que amoïnés especialment al nostra autor. Al contrari d’altres fullets que, sobretot al principi del conflicte, gastaren pàgines i pàgines remuntant-se a les branques de l’arbre genealògic de la monarquia, el redactor del fullet, al començament del seu escrit refusava explícitament d’entrar-hi, al·legant la seva poca preparació en aquest àmbit. Per ell el problema, segons dóna a entendre el seu escrit, era que s’hagués donat primer obediència a un, per passar a negar-li després i donar-la a un segon. Tot i que no s’està de dir que haver menystingut a Felip V (nét de Lluís XIV), tenint la poderosa França tan a tocar, ja havíem d’imaginar-nos que fora una temeritat. Per ell, no sembla pas que aquella fos una guerra dinàstica, sinó una qüestió de fidelitats. I, sobretot, un desig vehement de retornar a la pau.

En canvi, el tema del manteniment de les Constitucions i Privilegis (diguem-ne “drets”) de Catalunya, hem vist que es fa present en dos moments del seu discurs. I en el primer, gairebé semblaria insinuar que es podria acceptar com a motiu justificat d’inici del conflicte, tot i que de seguida passa a considerar-ho fruit de la ignorància i engany de la població: “Hagués pogut tenir en lo principi alguna disculpa nostra ignorància, en lo engany dels mal intencionats, que mogueren esta rebellió, als quals ab un pretext immaginari y paliat per ells, de que regnant nostre clementíssim rey, ere impossible se conservassen nostres Constitucions y Privilegis, fingint a aquest fi mil embelecos, sent en si tant especiós per nosaltres, fou fàcil seduhirnos”. Cap al final de l’escrit, reapareix el tema de la possible pèrdua dels drets de Catalunya sota el regnat de Felip V, del qual, com hem vist, se’n surt fugint d’estudi remetent-se al dimoni, i passant per alt que aquesta pèrdua dels furs ja Felip V l’havia fet efectiva a València i a Aragó el 1707.

Aquest “pagès de la vegueria de Besalú” titulà el seu pamflet Despertador christià y polítich. Un temps després, el 1713, sortí un altre opuscle (aquest, però, favorable a la causa catalana iniciada el 1705) amb un títol d’igual començament, Despertador de Cathalunya, per desterro de la ignorància, antídoto contra la malícia, foment a la paciència, y remey a la pusillanimitat, publicat a Barcelona, a la impremta de Rafel Figueró. És un text molt més llarg, de 89 pàgines, carregat de notes i cites. Malgrat cercar objectius contraposats, sembla, que un i altre pouessin d’un mateix argumentari, que seria lloc comú en aquell conflicte. Si l'autor del primer text, el que hem analitzat, favorable a Felip V, deia que no ens creguéssim els qui afirmaven “que si nostre rei i senyor [Felip V] arriba a recuperar tot lo Principat, nos ha de ròmprer totas nostras Constitucions y Privilegis, castigarnos severament y reduirnos a una dura esclavitut”, l’autor del Despertador de Catalunya, uns dos anys després instava a evitar que, precisament, fos aquesta perspectiva la que s'acabés imposant amb Felip V: “Despertauvos, despertauvos cathalans adormits, a las vivas veus de aquest zelòs verdader despertador: puix teniu qui·us dóna clara llum, no sepulteu vostra honra, vostras lleys y la llibertat de vostra amada pàtria, en la negra obscuritat de una perpètua deplorable esclavitut".

                                                            Revisat: novembre de 2020.

 

44. Olot sota sobirania francesa el 1719

Potser no és massa divulgada la història del rebrot antifilipista que va haver-hi a Catalunya el 1719, si fem abstracció de la figura de Carrasquet –Pere Joan Barceló– i de les seves actuacions, principalment a les comarques del sud, força més conegudes i fins i tot popularitzades. La data de 1714 significà, certament, la fi de la guerra de Successió, però, com passa sempre amb els episodis històrics carregats de transcendència, una data final no significa, de per si, el pas de pàgina. Els fets de 1719 tingueren una gran importància al que avui és la Garrotxa, fins al punt que la part de muntanya de la comarca restà durant gairebé mig any sota sobirania francesa. Aquesta situació s’emmarca dins de la guerra declarada per França a Espanya el gener d’aquell any, la guerra de la Quàdruple Aliança. Tot venia de la forassenyada política empresa per Felip V, de la mà del seu ministre Julio Alberoni, per a recuperar per la força els territoris italians que havia hagut de cedir en els tractats d’Utrecht (1713) i els acords de Rastadt (1714). El 1719 Felip V encara tenia tropes a Sicília, que, de fet, s’hi trobaven atrapades per l’acció de la marina anglesa, un altre país disconforme amb la manera de fer del monarca espanyol, com també ho eren Holanda i Àustria, units tots ells en una Quàdruple Aliança.

L'exèrcit francès, en la seva primera fase de la guerra amb Espanya, reservà les principals operacions militars i el gruix de les seves forces a la banda del País Basc, on comptava de poder prendre alguna població important que servís d'avís a Felip V per a aturar els seus propòsits a Itàlia. Comandava les forces franceses Jacobo Fitz-James, duc de Berwick, precisament qui el 1714, ves per on, havia guanyat Barcelona per a la causa de l'ara enemic Felip V. Però l'exèrcit francès posà també a punt els seus moviments a la frontera amb Catalunya, per tal d’impedir qualsevol contraatac per aquesta altra banda dels Pirineus. A dins de Catalunya, la repressió governamental contra els sospitosos de ser addictes al que en deien el partit austriacista, havia fet que molts d’aquests es passessin al Rosselló, amb els que França va formar 10 batallons o regiments de fusellers, amb Josep Bernich al capdavant. A ells s’havia unit el maig de 1719 l’exèrcit regular francès, sota les ordres de Jacques de Cassagnet, marquès de Fimarcon, governador de Vilafranca del Conflent des de 1718, lloctinent general de l’exèrcit del rei i comandant al Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. En la nit del 25 al 26 de maig començaren el setge a la fortalesa de Castell-lleó, a la Vall d’Aran, que se’ls acabaria rendint el 12 de juny.

En aquestes circumstàncies, el principal problema per a les autoritats catalanes fou el rebrot d’accions guerrilleres dins de les pròpies fronteres, que en connivència amb els arcabussers francesos, imposaren un nou estatus polític en les comarques muntanyenques a tocar de la frontera, amb unes condicions que suposaven un trencament amb la monarquia de Felip V, el retorn a la manera de fer anterior a la Nova Planta i expectatives en la devolució dels furs. En la segona quinzena de juny aquestes partides s’havien estès pel Lluçanès, abans no acabés el mes havien entrat a Olot, i durant el juliol es feren seu Camprodon, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Amer i Castelló d’Empúries, mentre al sud de Catalunya Carrasquet mantenia vives les seves accions. En aquell mateix moment les tropes franceses havien entrat a Puigcerdà des de Montlluís. Al setembre, mentre les accions guerrilleres s’estenien per altres punts del país, el duc de Berwick deixà els escenaris bèl·lics del País Basc i es traslladà a la Catalunya francesa, amb la vista posada a les fortaleses de Castellciutat (Alt Urgell) i de Roses (Alt Empordà). El 20 d’octubre entrà a l'Empordà.

Fragment de "Les Monts Pyrénées, où sont remarqués les passages de France en Espagne", imprès a París, 1719 (www.gallica.fr)

A Olot, les primeres accions tingueren lloc a la matinada del dia de Sant Pere, 29 de juny, amb l’assalt a la vila per part d’un batalló d'uns 400 fusellers francesos. Un temps després, uns testimonis presencials relataren com havia anat l’atac: “cerca la media noche del día de San Pedro, veinte y nueve de junio del anyo mil setecientos diez y nueve, entraron grande número de fusilleros franceses en la villa de Olote y se apoderaron de los quarteles en donde se hallavan los soldados dragones del regimiento de Empordán de las tropas de nuestro rey y Sr. (que Dios guarde) [Felip V] que estavan de guarnición y los hizieron prisioneros, saqueando los dichos quarteles (…) y lo dizen dichos attestantes saber por haver visto dichos fusilleres franceses en dicha villa, haver visto prisioneros los officiales y dragones se hallavan en dichos quarteles y se apoderaron de todo, saqueando dichos quarteles, lo que fue muy público y not[orio en dicha] villa”. L’operació la va comandar el guerriller Francesc Bernich, que actuava amb el vist i plau de Fimarcon. Entre els detinguts van haver-hi els dos germans Blas i Josep Trinxeria, que sembla que precisament s’havien dirigit cap a Olot amb la intenció d’aturar un possible atac de la guerrilla. Amb ells foren detinguts, segons fonts franceses, un capità de dragons, quatre altres oficials i diversos fusellers, a més de fer-se els atacants amb una cinquantena de cavalls. El llibre d’òbits de la parròquia de Sant Esteve d’Olot assenyala només dues morts produïdes en aquest atac, però això no vol dir que no hi haguessin més víctimes mortals, perquè les anotacions en el llibre d’òbits no responen a cap registre general de defuncions, sinó que inclou només aquelles que, en les seves exèquies, foren ateses per la comunitat de preveres de la parròquia. El mateix dia 29 fou enterrat Isidre Buxeda, de Santa Pau, que morí sense sagraments “perquè morí de una escopetada, avent vingut los fusillés de Fransa a prendre la gent del Consel avia en Olot”. L’altre víctima, enterrada també el mateix dia, era de Ripoll, però, en canvi, venia amb la partida d’en Bernich: “Miquel Fontanet, clavatayre de Ripoll, morí en ocasió que los francesos prengueren la guarnició de Olot. Era fusiller de França".

L'anterior anotació sobre l’enterrament de la víctima de Santa Pau dóna a entendre que la intenció dels assaltats era fer-se també amb els homes que composaven el consell o ajuntament de la vila, per a establir-hi unes noves autoritats, però en aquesta primera entrada a Olot això no passà. Fou més aviat un atac ràpid, la presa de presoners, el saqueig de la caserna dels dragons –situada a prop del convent del Carme– i algun acte de pillatge per, tot seguit, prosseguir cap a un altre paratge, potser cap a Camprodon. El mateix dia 29 els regidors –prova que, per tant, no n'havien resultat afectats– van comunicar a Vic el que havia passat. No en tenim la seva carta, però sí la resposta del mateix dia de l’atac, escrita des de Vic per Tomàs de Centeno: “Quedo enterado del sussesso me participan en su carta de Vms. de aver los fossilleros de Francia entrado esta noche a essa villa y averse llevado el comandante y la guarnición”. En una postdata d’aquesta resposta es fa al·lusió al que havia passat amb els germans Trinxeria, fent-se referència al tercer germà, Ignasi, que no era militar i que, per tant, hauria romàs a Olot: “A don Ignasio Trincheria no escribo por tener que hacer, que ya lo aré en otra ocasión, que siento mucho lo de los ermanos".

L'acció que sí que capgirà les coses, i que féu que Olot abandonés la fidelitat a Felip V per a posar-se sota obediència del rei de França, va tenir lloc el dia 8 de juliol. La tornà a protagonitzar Francesc Bernich, vingut des de Camprodon. El relat és de Rafel Salgas i de Jaume Pere Roure, fet només dotze dies després dels fets: “Disapte que comptàvem, als vuyt del corrent mes de juliol, a las sinch horas de matinada, poch més o menos, don Francisco Barnich, coronel de un regiment de arcabussés de sa Magestat Christianíssima [títol del rei de França], ab un cos de tropas de arcabussers y una partida de cavalleria, entrà a la present vila de Olot y després al mateix die, a la que serian las nou hores també del matí poch més o menos, los senyors regidors qui aleshores eran de la dita vila de Olot foren precisats en haver de donar la obediència a dit coronel Barnich, prenentla aquest y mantenintse vuy en dia [20 de juliol de 1719] encara aquella en dita vila de Olot per y en nom de sa Magestat Christianíssima".

Aquest anterior testimoniatge sobre els fets del dia 8 és clar respecte de les intencions amb què Bernich havia arribat a Olot. S'hi parla dels regidors “que llavors eren” (i que, per tant, ara no són) i de la prestació d’obediència al rei de França, que, necessàriament, excloïa la que la vila tenia atorgada a Felip V. També s’hi refereix en aquests termes una resolució municipal, tot i que en aquest cas la referència hi és tangencial: “Que de diners de la Universitat [= l'ajuntament] se pague lo gasto del refresch se donà als fusillers de Fransa lo die 8 del corrent mes, de orde de Monsiur Bernich, comendant de dits fusillers, que vingueren en la present vila de orde del Rey Christianíssim pera pèndrer la obediència”. Prendre obediència, posar-se sota obediència del “rei cristianíssim”, el rei de França, és la substitució d’una sobirania, la de Felip V, rei d’Espanya, per una altra, la de Lluís XV de França. No cal ponderar la rellevància del tema. Aquest traspàs de sobirania no fou pas exclusiu de la nostra vila, sinó que passà també en d’altres llocs on l’acció guerrillera i les forces franceses, amb la necessària cooperació d’almenys una part de la població local, permeteren establir-hi una situació de capgirament de l’estatus anterior amb una suficient permanència. Fou el cas de Tremp, la Pobla de Segur, la Seu d'Urgell, Puigcerdà, Ripoll, etc. i, pel que fa a la Garrotxa, sé de la Vall d'Hostoles, Santa Pau, Riudaura i la Vall de Bianya. Besalú, en canvi, va romandre sota sobirania espanyola. Conseqüents amb la idea de restituir a Catalunya els usos i lleis que Felip V havia anul·lat, l’elecció de les noves autoritats locals en els territoris de traspàs de sobirania es va fer en la forma prèvia a la Nova Planta del Principat, en restitució dels costums, llibertats i drets perduts amb la Guerra de Successió. Així és com es deia fer-se en una carta del 12 de juliol de Salvador Prats i Matas, de la Reial Audiència, a Castel Rodrigo, capità general de Catalunya (depenents un i altre de Felip V), en la que es lamentava dels fets que estaven passant en aquesta banda de la Muntanya, esmentant el cas d’Olot, on sabia que Bernich havia lliurat una carta als regidors, “los quales, juntándose en la casa del Ayuntamiento, la abrieron y en ella se manda, que se haga luego extracción y sorteo de cónsules y otros oficios subalternos en la misma forma que se practicaba dicho año de 1714“ (dec aquesta referència a Antonio Muñoz i Josep Catà).

No tenim el text documental de l’elecció del nou Consell. La darrera acta municipal del consistori olotí és la de l’11 de juliol, on encara consten els regidors que la carta anterior qualificava de regidors actuals, és a dir, els que havien estat actuant fins llavors en l’anualitat de 1719, sota sobirania de Felip V. L’últim acord d’aquesta sessió municipal fou abonar al secretari municipal i al verguer de la vila les despeses d’haver anat a Camprodon, “la qual anada feren per ordre de dit Mr Bernich per a pèndrer certas instruccions del Sr. Dn. Bonaventura Dortaffà [= D’Ortafà], comandant de arcabussers de Fransa”. Però a partir d’aquesta data (fent abstracció d’un apuntament del dia 12, un rebut de la Pia Almoina) el plec d’actes municipals resta literalment en blanc, i no es torna a trobar cap altre document municipal fins que es restableix la sobirania de Felip V, el gener de 1720. La secció de correspondència de l’arxiu municipal queda també interrompuda des de la darrera carta de 1719, datada el 2 de juliol, fins a la primera que es torna a trobar, del 18 de gener de 1720. Molt possiblement la documentació d'aquest període s'hagi perdut. D'ella només consta que, un cop recobrada la sobirania espanyola, el llibre amb les actes municipals dels mesos de sobirania francesa va haver de ser lliurat a Vic pel notari i secretari municipal Francesc Masbernat, seguint, en una clara pràctica inquisitorial, les ordres del tinent general Francisco Caetano de Aragón, autoritat militar en el corregiment.

Per sort, una escletxa en la documentació municipal ens permet saber els noms dels tres olotins que, sota condició de cònsols (figura anterior a la Nova Planta), passaren a substituir els sis regidors que tenia la vila d'ençà de la imposició borbònica. Els llibres de pòlisses dels regidors primer i segon corresponents a 1719 van tenir continuïtat entre un i altre règim i, potser perquè tocaven qüestions de diners, es degué considerar que ja estaven bé on eren. Segons aquests llibres, la darrera pòlissa que signaren els regidors anteriors fou l'11 de juliol. La primera que signen els nous cònsols és del 16 del mateix mes. Entre una i altra data foren cessats els regidors, i Olot es tornà a governar per tres cònsols que, seguint vells privilegis que ara tornaven a estar en vigor, eren dos de la vila i un tercer del terme: Ramon Albert i Camps, Miquel Gou i Joan Masdexaxars. S'hi mantindrien fins a primers de gener de 1720, fent que durant un semestre el govern de la cosa pública olotina marqués un clar parèntesi en la trajectòria del règim municipal borbònic.

Perduda la documentació municipal a partir de l'entrada dels nous cònsols, només la notarial permet de seguir la vida olotina d’aquells mesos. En la seva gairebé completa majoria, els protocols dels quatre notaris que en aquest any actuaven a Olot són documents de caràcter privat, propis d’un col·lectiu que no pot sinó seguir fent la seva activitat personal i laboral. Malgrat aquest caràcter privat, a voltes s’hi deixa sentir la proximitat de la guerra, com quan, a l’agost d'aquell 1719, Jacint Ferrer, de les Preses, vengué als germans Antoni i Josep Navarro d’Olot la quarta part de tots els grans que resultarien d’unes terres de la seva propietat durant els dos anys immediats, i el venedor hi féu la prevenció “que si per rahó de dita guerra se devastàs una de ditas anyadas, ne hàjau de tirar altre".

Ara bé, l’instrument notarial políticament més rellevant és del mes d’octubre, en relació amb una disputa entre Joan de Barutell, senyor d’Oix, i Llorenç Quera, pagès de Talaixà, sobre unes pretensions del primer d’obtenir un pagament del segon. I és rellevant perquè qui hi intervé és la justícia francesa, en una clara mostra del trànsit de la sobirania espanyola a la francesa durant aquests mesos. Es tracta de la protocol·lització d’un memorial que Quera havia adreçat a l’intendent del Rosselló, i de la resposta d’aquest. Segons això, Quera havia “recorregut al Real Concell soberà de Rosselló en la vila de Perpinyà a quexarse” en el mes de setembre, i d’aquesta consulta es desprenia que havia d’acudir al reial intendent de les armes de França, l’únic que “té jurisdicció y deu conèxer de ditas injustícias, vexacions i agravis”. Per això ara se li adreçava, demanant que fos manat a Barutell de retornar-li els objectes de casa que aquest li havia pres per la força per cobrar-se el que deia deure-li. La resposta de l’intendent del Rosselló, Jean-Baptiste Louis Picon, vescompte d'Andrezel, és en francès, i mana que mentre el rei (el de França) no nomeni “des juges pour l’instruction et jugement de ce procés” entaulat entre habitants (i ara ve una expressió a destacar) “des pays nouvellement soumis a l’obéissance de Sa Majesté”, ordena a Barutell de tornar el que havia pres a Quera. En un segon instrument notarial, es certifica la presentació a Joan de Barutell d’aquest decret “donat per lo molt illustre señor de Andrezel, intendant de las Reals Armadas de Sa Magestat Christianíssima [= Lluís XV de França] en Catalunya".

Al mes de desembre de 1719 encara hi havia a Olot tropes franceses. El 19 d’aquest mes fou enterrat “Llorens Farreras soldat de las scodras de arcabossés de França”, i el dia 21 es produí el bateig d’un minyó fill de pares francesos, ell soldat, i amb dos padrins vinculats al moviment antifilipista d’aquest any, un d’ells del regiment d’en Torras, a les ordres de Bernich: “És estat batejat Joan Pere Lluís Thomas fill legítim, etc., de Christòphol Cadú, soldat del regiment del coronel Mr. Samsso (?) y de Joana Flo cònjuges, de Vinyó del Papa [= Avinyó], los padrins lo Sr. Joan Pera Martí, capità de arcabussers del batalló de don Francesch Torras, y Lluissa Monàs del lloch del Banys de Arlas".

La situació, però, aviat s’hauria de donar per perduda, d’ençà que al novembre hi havia hagut el fracàs de l’exèrcit francès per a conquerir la fortalesa de Roses, i l’inici, per part d’aquest, d’un replegament que havia de deixar sense assistència les partides de guerrillers catalans. Al gener les tropes franceses s’havien retirat de la Pobla de Segur i ho farien també de Puigcerdà. El 22 es rendien a Castellciutat. Políticament, França havia aconseguit ja els objectius de fer caure el ministre espanyol Alberoni i d’obligar l’exèrcit espanyol a deixar estar Sicília i Sardenya. Felip V assumia que havia d’acceptar les condicions de la Quàdruple Aliança. La guerra s’havia acabat. En els anys immediats encara persistiren alguns focus de resistència, però cada cop amb un finalitat política molt més desdibuixada.

En aquest final de guerra, les tropes espanyoles de la Cerdanya, Vic i Girora centraren els seus esforços en les casernes que els francesos encara mantenien a Ripoll, Camprodon i Olot. No trobaren resistència, perquè els francesos s'avançaren a replegar-se a l'altra banda de la ratlla. El dia 7 de gener de 1720, al matí, una delegació de l'ajuntament olotí es desplaçà al poble veí de Sant Esteve de Bas, on es trobava l'exèrcit filipista, per a expressar al seu cap, el tinent general Francisco Caetano, el retorn d'Olot a l'obediència de Felip V i, per tant, la reintegració de la sobirania.