Encapçalament de l'any 1716 al Llibre de Baptismes d'Olot |
La insuportable presència de l'exèrcit a Olot.
Ara, el 1716, Olot el trobava ocupada pel regiment del coronel Bernardino Marimon i Corbera, un militar barceloní que des del principi de la Guerra de Successió s’havia integrat a l’exèrcit borbònic, amb una gran fidelitat, que es veuria recompensada el 1713 amb el seu nomenament de cavaller de l’Orde de Santiago. Marimon s’atorgà el títol de comandant d’Olot i durant els llargs mesos en què el seu regiment s’estigué a la vila, fou tan incessant en les seves exigències, com permissiu en els abusos dels soldats. Tot ho demanà o, millor, exigí: grans per al manteniment dels soldats, espais per a ús militar, aportacions dineràries... A finals de 1715 havia volgut que es posés a la seva disposició una casa de la plaça Major d’Olot per tenir-hi la guàrdia; els cònsols, conscients que no es podia obligar a un particular el sacrifici de casa seva, optaren per cedir al coronel un espai a la casa de la vila, precisament on vivia el verguer, a qui tocà de buscar-se el niu en un altre lloc. I també exigí a l’ajuntament que, mentre s’estigués a Olot, se li pagués de continu per al seu ús mitja dobla i algunes candeles. Sort que a l’abril de 1716, els cònsols saberen de la publicació d’unes ordenances del capità general de Catalunya, el Marquès de Castel-Rodrigo, en les que es deia que cap ajuntament no havia de donar cosa alguna als comandants de les tropes que fessin vida a les seves poblacions, i deixaren de donar-li res. Sembla que Marimon no tenia pas gaire escrúpols quan es tractava de fer bossa a benefici seu, perquè cap a l’estiu de 1716 exigí que els d’Olot li donessin farratge per als cavalls del seu regiment en una quantitat superior a la que aquí tocava donar, amb l’excusa que no li havia arribat el farratge dels altres pobles i, deia, “los cavalls de son regiment no podian estar sens menjar”. Passà, però, que poc després les autoritats olotines saberen que els pobles que Marimon deia que no li havien lliurat farratge, sí que “la haurian satisfet ab diner a dit D. Bernardino de Mar y Mon”. Negoci rodó: els d’Olot aportaven per força el farratge per a la cavalleria, mentre Marimon es quedava els diners amb què els altres pobles havien contribuït per a aquest objecte. I a les acaballes de 1716 l'exèrcit ocupà una casa d’Onofre Calvó per posar-hi “la guarda principal”, sense saber nosaltres què fou del sabater Josep Coma, que hi feia vida de llogater.
Malaventurat quan en una població hi havia soldats, i pitjor si hi feien llarga estada. Els oficials miraven cap a un altre costat quan la tropa feia gala de fatxenderia i d’excessos. A primers de juny de 1716 els cònsols enviaren dues persones a Girona a donar part al Marquès de Carafa de “los atreviments que tots los dies cometen los soldats dels dits dos esquadrons del regiment de Marymon en la present vila, a fi de que dit senyor Marquez de Carafa se digne a remediar tants desordes y absolutes”. Semblaria, doncs, que la població olotina havia de suportar, d’una forma força generalitzada, unes actuacions de la soldadesca del tot abusives. En coneixem alguns casos concrets. Segons diversos testimonis, el dia 15 de maig un soldat portuguès d’una de les companyies de Marimon “no duptà en pagar [= pegar] deu o dotze cops de espasa ab lo sabra desembaynat per tota la persona de Salvador Casanova, parayre, (…) estan·se lo dit Casanova trabocat en lo taulell de sa botiga (…) y ditas bastonadas li donava ab molta fúria, de forma que al no ésser que dit Casanova, sempre ab dit soldat, perque no’l donàs tant dient·li axí”, n’hauria pogut morir. A primers de juny, segons un altres testimonis, el sergent d’una de les companyies del regiment que era a Olot, digué públicament a la plaça Major al cònsol segon Antoni Roca, que “era un embustero y que no lo enfadàs, amanassant·li ab un bastó alt, ab molta fúria y malícia que demostrava contra dit Sr. Cònsol”. I de no haver estat que el cònsol preferí de mossegar-se els llavis i humiliar-se, “li haguera pagat algunas bastonadas”. Per fatxenderia, la del tinent coronel del regiment de dragons d’O’Callaghan, de pas per Olot a l’agost de 1716, que exigí de les autoritats locals que donessin carn i vi als oficials del regiment “per no haver tinguda la paga del rei”, amb l’amenaça que, de “no librar·los a lo menos dita carn, y [=hi] succehiha algun desorde”, una situació violent que ell, ves per on, "no poria remediar".
En els anys de la guerra precedent, tal com s’havia fet sempre, les tropes de pas en un poble es repartien per les cases dels seus habitants, obligats a donar-los llit i taula. Ara, però, Bernardino Marimon exigí que els tres esquadrons del seu regiment s’allotgessin junts per regiments en unes mateixes cases. L’ajuntament es veié obligat a llogar unes cases particulars perquè fessin aquesta funció de casernes. Més endavant, al novembre de 1715 les autoritats militars havien requerit als cònsols olotins la construcció d’una gran caserna on cabés la totalitat de la tropa que era a Olot, una proposta que aquests es miraren amb flegma, i l'obra no arribà ni a començar-se. La situació es complicava quan, a més de la tropa que ja era al lloc, arribava a la vila una altra unitat militar: Llavors aquestes cases en funció de caserna no donaven l’abast i calia buscar-los com fos un altre allotjament. El març de 1716 el traginer Llorenç Corselles reclamà als cònsols una compensació perquè els soldats del regiment de Colona li havien ocupat la major part dels baixos de la casa i, per ampliar la cavallerissa, li havien espatllat una habitació feta de poc temps. Tot això li havia causat danys en el seu patrimoni i en el negoci de la taverna que tenia, perquè molts clients s’havien guardat “de anar·hi a menjar, majorment per la fira de Sant Lluch” de l'any anterior, una ocasió única per fer calaix.
Els feixucs a causa de la implantació del nou impost del cadastre.
Si la presència de tropa a Olot era un problema dels grossos, en aquell 1716 els olotins n’hagueren d’aguantar un altre de pitjor, pel seu caràcter permanent: el nou impost aplicat a Catalunya, conegut amb el nom de “cadastre”. Només encetar-se l’any, l’1 de gener de 1716, els cònsols i consell municipal d’Olot tingueren notícia que el sotsdelegat de la Intendència a la vegueria de Camprodon, a la qual pertanyia Olot, tenia previst venir a recollir dades sobre els béns immobles de la vila i terme. El sotsdelegat venia a fiscalitzar què posseïa cada olotí, per després poder-hi ajustar la taxa que cadascú hauria de pagar (com és sabut, en el cadastre cada habitant hauria de pagar pels béns immobles que tingués, per la seva activitat de negoci i, amb caràcter general, a títol personal). Com que en aquests casos, a aquest sotsdelegat i a les persones que l’acompanyaven l’ajuntament els havia de pagar les despeses de menjar i beure, els cònsols van optar per avançar-li la feina i així escurçar-li dies d’estada, fent ells ja abans una llista de “totas las casas de la vila y terme de Olot, qui són los duenyos de aquellas, y quinas són las personas que las habitan”. La llista va quedar feta, però la prevista arribada a Olot del sotsdelegat d’intendència va quedar en suspens per la mateixa dinàmica de la progressiva gestació i implantació de la nova contribució. Això del cadastre avui en dia ens podria semblar un impost de factura moderna per allò que cadascú pagaria (ep, en teoria!) segons la seva riquesa, però hem de tenir ben present que aquest impost anava a parar íntegrament a la Corona, sense cap mena de retorn a la població en forma de serveis o de despeses encaminades al bé comú.
Del cadastre ja se n'havia tingut notícia l'any anterior. Per una reial ordre del 23 de març de 1715, Felip V l'imposà als catalans com una contribució que, deia, havia d’equivaler a les aportacions que la Corona rebia de Castella. El rei acceptà la proposta de l’intendent Josep Patiño (dissenyador de la nova fiscalitat a Catalunya) que la quantitat a pagar per Catalunya, en els deu mesos que anaven des del primer de març fins a desembre, fos de 3.100.000 escuts de billó, una quantitat que el monarca no s'avergonyia de vestir de generositat, perquè, segons ell, “no solo se contiene en los términos de lo justo, sino que procura el mayor alivio posible de sus vasallos”. Les notícies del que Olot hagué de pagar durant 1715 en virtut d’aquest impost són molt escasses. Cap a finals d’aquest any es parla de quinzenades per valor de 626 rals de vuit cada una d'elles.
El 25 de febrer de 1716 José Patiño arribà a Olot “a fi de ordenar de fer·se lo catastro, o inventari de totas las casas y heretats de la present vila, parròquia y termes, segons las instruccions que dit Sr. Intendent ha entregat”, s’escrigué a les actes municipals. En aquells mesos l’ajuntament hagué de fer una ingent tasca d’inventari de veïns i professions, cases, molins, horts, camps, terres i qualsevol altre bé capaç de generar riquesa, a més d’un detallat qüestionari sobre aspectes generals i de les rendes de la vila, tot en vistes a poder, arribat el moment, establir el que a cada olotí li tocaria de pagar. A mitjans de maig arribà la primera sotragada: Olot havia de pagar, a compte del que més endavant s’establís de cadastre, 2.017 rals de vuit, repartits entre els veïns d’acord amb l’estimació dels seus béns, uns diners que havien de ser a Barcelona al llarg del que quedava de mes. L’ajuntament demanà a la intendència de Catalunya que, per a pagar aquesta quantitat, se’ls habilités “un termini més llarch, per ésser en un temps de tanta esterelitat y estar ab la penúria de grans”. Al mes de setembre es pagà la darrera quantitat d’aquesta imposició a compte, per un import de 1.878 lliures i 6 sous.
Després que, al mes d'octubre, José Patiño publiqués les normes del nou impost del cadastre, el 24 de desembre arribà la xifra del que els olotins havien de contribuir per aquell 1716, que era de 82.998 rals d’ardit, descomptant-hi el que Olot havia estat pagant des del maig en concepte de bestreta. Era, certament, una quantitat molt alta per una població que venia de suportar uns llargs anys de guerra i en uns moments no pas fàcils. Poques setmanes després, augmentada la xifra fins a 84.881 rals d’ardit, les perspectives per als olotins eren alarmants. Els cònsols expressaren haver “causada admiració tant excessiva taxa” i enviaren un síndic a Barcelona perquè fes “las representacions necessàrias al Sr. Intendent General y a qui convinga, pera vèurer si·s pot minorar dita excessiva tatxa”. Flaques esperances, perquè en el següent any 1717 la xifra que Olot hauria de pagar seria de 84.226 rals d'ardit.
Entremig de tots aquests tràfecs, el 16 de gener de 1716 va ser publicada la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, que coneixem com a Decret de Nova Planta. Era un decret que arrencava d’un anterior del 9 d’octubre de l’any abans, que mai no va veure la llum pública. Bona part del decret de 1716 estava dedicat a explicar la composició i funcionament de la nova Reial Audiència de Catalunya, que assumiria funcions governatives a més de les judicials, sota la vigilància del capità general i, en definitiva, del Consell de Castella. Dels òrgans polítics de Catalunya que hi havia hagut fins llavors no se’n deia res (llevat de destinar a la nova audiència l’edifici que ocupava la Diputació o Generalitat), però l’establiment d’aquesta “nova planta” del govern de Catalunya significava, de facto i per aquest silenci, la desaparició de les institucions de govern pròpies de Catalunya. Curiosament, no hi ha cap notícia relativa a la recepció a Olot d’aquest decret de tanta transcendència, i fins i tot l’exemplar imprès d’aquest decret que es guardà a l’arxiu del municipi és una impressió més tardana, feta a Barcelona per Josep Teixidó, que duu a la portada una anotació manuscrita de mitjans de segle XVIII: “Es por el uso de esta Universidad de la villa de Olot. 1755” (per “universitat” hi hem l'ajuntament de regidors).
En el decret hi havia dues qüestions que tocaven de més a prop la vida olotina, més enllà dels greus canvis de caràcter polític i institucional que, de manera general, afectaven tots els catalans. En primer lloc, la reformulació de la divisió territorial en vegueries que havia regit fins llavors a Catalunya (històricament, Olot pertanyia a la vegueria de Camprodon). Ara el Decret de Nova Planta organitzava el país en corregiments. No es tractava d’un mer canvi de noms i encara menys de límits entre unes i altres comarques (de fet, alguns corregiments coincidiren amb els límits de les vegueries), sinó que era una nova concepció de la territorialitat, molt més centralitzada i vigilant. Pel que fa a Olot, la vila i terme s’integrà en el corregiment de Vic, que incloïa les antigues vegueries de Vic i de Camprodon: “los vegueríos de Vique y de Campredón [formaran] otro corregimiento”, deia el Decret de Nova Planta, per detallar tot seguit que el seu corregidor tindria la seva seu a Vic i que disposaria de dos tinents de corregidor o alcaldes majors per a la seva assistència en qüestions judicials, un a la mateixa ciutat de Vic “y otro que resida en Olot o Campredón”, amb atribucions sobre el territori d'aquesta antiga vegueria.
En la disjuntiva que el decret deixava oberta entre Olot o Camprodon com a seu de l'alcaldia major, la nostra població va tenir-hi les de perdre, tot i que la seva nombrosa població i el seu potencial manufacturer i comercial superaven amb escreix els de la vila de Camprodon. Aquesta tenia al seu favor l’interès militar de ser una de les portes d’entrada a Catalunya des de França, el fet que històricament hagués ja estat capital de vegueria, i alguns antecedents, com ara que el desembre de 1714 José Patiño havia establert a Camprodon un dels primers 16 sotsdelegats de la Intendència que repartí per tot Catalunya, en la persona, en aquest cas, del ripollenc Francesc Torrent i Ferré. I si Camprodon presentava punts a favor, Olot tenia en contra seva que l’abat del monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció com a baró, compartida amb la jurisdicció reial. Camprodon, en canvi, era només vila reial. I acabà guanyant la partida.
Posar en marxa aquesta nova estructura territorial de Catalunya va requerir de temps. Tot i que el Decret de Nova Planta sortí a primers de 1716, el primer corregidor de Vic, Melchor Colón de Portugal, no fou nomenat fins l’11 de juny de 1718, i el primer tinent de Camprodon, càrrec que recauria en el ja mencionat Francesc Torrent i Ferré, no ho fou fins quatre mesos més tard, el 16 d’octubre. No en conec documentació al respecte, però de ben segur que els d’Olot miraren de decantar cap aquí la tinença de corregidor, si bé al final no se’n sortiren. Potser respongui a aquesta voluntat l’actitud municipal olotina de menystenir, o fins i tot d'intentar bandejar, les prerrogatives i la representació que l’abat de Ripoll mantenia a la vila, una actitud displicent que sobretot es nota a partir de 1717 i que inaugurarà un temps de difícils relacions entre el poder municipal i l’abacial. Fos com fos, Olot perdé la possibilitat de tenir la tinença de corregidor, però les gestions de l’ajuntament olotí per anar enfortint la jurisdicció reial per damunt de la baronial foren constants en les primeres dècades de segle XVIII. Molt més endavant, trobarem intents directes de traslladar la seu de la tinença de Camprodon a Olot en els anys 1786 i el 1804. Fruit d'aquest darrer intent, pocs anys després s’aconseguí que el Consell de Castella n’aprovés el trasllat. Dins de la Garrotxa, hem de recordar que el Decret de Nova Planta establia un altre cas semblant en el corregiment de Girona, en el qual s’integrà la sotsvegueria de Besalú, respecte del qual el decret fixava un corregidor a la capital del corregiment, “con un teniente, y otro que resida en Besalú o Figueras”, que, en aquest cas, es quedà a la Garrotxa, a Besalú.
La segona qüestió del Decret de Nova Planta que incidia de manera encara més immediata en la vida dels olotins era la nova organització municipal, que liquidava el model propi de Catalunya i hi establia el model castellà. A Olot els tres cònsols i el consell de la vila, que des de l’any 1400 havien regit la cosa pública, haurien de donar pas a sis regidors. També aquí no era només qüestió de noms o de nombres. Els cònsols i els consellers s’havien elegit a través del sistema de la insaculació, per extracció a sorts entre una llista de candidats habilitats per a cada càrrec. Els regidors, en canvi, si bé serien proposats en ternes pels membres de l’ajuntament precedent, els nomenaria la Reial Audiència i veurien reduïda la seva autonomia en l’exercici del govern municipal, molt especialment pel que fa a la gestió dels recursos econòmics. Semblantment a com passà amb la reforma territorial, el pas d’un règim municipal a un altre trigà a fer-se. En el cas d’Olot, els tres cònsols es mantingueren fins tot el 1718, si bé a la tardor de 1717 el consell ja havia deixat de tenir presència pública. Els primers regidors olotins segons el Decret de Nova Planta van ser nomenats el desembre de 1718 i, per tant, exerciren com a tals durant l’anualitat de 1719. Amb una remarca singular: a Olot es mantingué un tret heretat del sistema consolar, la repartició entre regidors de la vila i regidors del terme. Si dels tres cònsols, sempre dos havien representat els habitants del nucli urbà i el tercer els habitants de les masies i cases de pagès del terme, ara, amb la mateixa proporció, quatre dels sis regidors representarien els olotins de la vila, i els dos restants els pagesos del terme municipal.
La vida dels olotins.
Tot i aquests gravíssims contratemps, les famílies olotines miraven d’anar fent la viu-viu i una mica més. És llei de vida. Diuen els registres parroquials que en aquell 1716 van néixer a la parròquia de Sant Esteve d'Olot 121 nens i 115 nenes, unes xifres que no desentonen del que passà en els anys precedent i posterior. Amb molta menys població, a l'altra parròquia d'Olot, la de Sant Cristòfol (les dades de la qual, sovint, solen oblidar-se), el 1716 hi van néixer 7 nens i 9 nenes. De casaments es va anar una mica més justet, a Sant Esteve només 33 en tot l’any, i a Sant Cristòfol un de sol, en un moment en què Olot tenia comptades 852 famílies. Pel que fa a les defuncions, la xifra que ens donen els llibres de la parròquia és enganyosa, perquè en aquell principi de centúria els capellans només hi anotaven les defuncions dels adults, no pas la nombrosíssima mainada que, per dissort, no arribaria mai a la majoria d’edat. Parlant, doncs, d’adults, durant 1716 s’hagueren de fer exèquies per 27 homes i 31 dones a Sant Esteve, i per tres homes i una dona a Sant Cristòfol. Sabem la xifra força exacta de la població d’Olot en aquell any: 4.350 habitants de totes les edats, amb un lleuger predomini del sexe femení.
Com era tradició, les professions que més treballadors ocupaven eren les del tèxtil de la llana i el treball de les pells, però d’oficis a Olot n’hi havia de totes menes. I una bona gernació de botiguers i de comerciants que eren els que, en definitiva, donaven vida a les manufactures locals. Amb l’auxili dels traginers, que trobaren un inesperat cop de mà de les autoritats militars, quan per ordre del capità general de Catalunya, marquès de Castel-Rodrigo, en aquell any es va fer arreglar (ep, a costa, però, de l’erari municipal) el camí que passava pel Bosc de Tosca, la ruta més important perquè comunicava amb Vic i Barcelona i que tenia també interès militar. Potser massa entusiasme i tot en qüestions de comerç, ja que el setembre de 1716 les autoritats locals digueren que ja n’hi havia prou de fer mercat els diumenges i festius, “per anar contra el servei de Déu”, i que fossin suplerts amb els mercats que la vila tenia concedits, els dilluns i els divendres de cada setmana.
I això que de pietat i religió no s’anava pas curt, al contrari. El 22 d’agost de 1716 es va inaugurar una nova capella, la de la Mare de Déu dels Dolors, al costat de l’Hospital, que s’havia iniciat sis anys abans. Mentrestant, els obrers o responsables de l’església de la Mare de Déu del Tura ja estaven donant voltes a l’ampliació del temple “per ser tant numerós lo poble y poch capàs la dita isglésia, majorment en los dies de precepte y de las festivitats” i la construcció d’un ampli cambril per a la Verge. Amb aquest propòsit, el 3 de novembre de 1716 van presentat una súplica als cònsols, com a patrons del temple, perquè se’ls deixés comprar part de la casa que el Dr. Francesc Figuerola tenia tocant a l’església, i que l’home estava d’acord a vendre, cosa que els cònsols van veure de bons ulls. L’ampliació de l’església de la Mare de Déu del Tura, però, seria una obra que es faria esperar. Començaria el 1736 i s’acabaria el 1748. No era fàcil fer provisió de recursos per a una obra tan gran, i la mateixa casa del Dr. Figuerola no es va poder adquirir fins el 1729. A l’església principal d’Olot, la de Sant Esteve, a començaments de segle s’hi havia fet unes costoses obres d’adequació de les capelles i d’algunes altres dependències, i s’havia estat treballant en els grans retaules de la Mare de Déu del Roser i de Sant Josep, però les desventures dels anys de la guerra havien fet que, si bé el primer ja estava acabat (sembla que des de 1707), encara li mancava la gran obra ornamental de la seva daurada, que no seria empresa fins a primers dels anys vint. Pitjor era en el cas del retaule de Sant Josep, iniciat el 1707, i que ara, el 1716, encara era a mig fer. Caldria esperar a 1728 per poder-lo veure acabat en la seva part d'escultura.
L'any 1716 a Olot fou un any carregat de contradiccions. Un any de penúries i de càrregues, però també de voluntats i d’iniciatives de futur. I un any de fortes i pesades imposicions centralitzadores, que vés a saber si no ajudaren a mantenir, o fins i tot a fer créixer, en part de la població, l’esperit d’oposició borbònica que afloraria en els fets de 1719, quan el rebrot de les guerrilles antifelipistes i l’acció de França van fer que, per un temps, a Olot es fessin passes cap a la restitució del model polític i institucional que el Decret de Nova Planta s’havia proposat de destruir amb tota la impunitat dels vencedors (sobre aquests fets vegeu, en aquest mateix bloc, Olot sota sobirania francesa el 1719).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada