dimarts, 23 de febrer de 2016

Batalla veïnal entre un artista i els carmelites d'Olot (1765-1766)

A la dreta, la capella del Sant Crist (hi destaca el llanternó), entre les cases i l'església del Carme
Si en el segle XVIII haguessin existit els mitjans de comunicació que ara tenim, la notícia hauria estat de portada, amb un titular com ara “Uns treballadors dels carmelites d’Olot agredeixen amb violència una veïna”. Com que això passà el 1765, la notícia no va sortir com a tal, però la declaració judicial que en van fer uns testimonis pot suplir-nos el que no varen poder cobrir els inexistents periodistes de llavors. El sabater Jeroni Torruella, el paraire Josep Salabert i el jornaler Bernat Roquer testificaren que el dia 3 de setembre de 1765 van veure com Gertrudis Calsina, la muller de Francesc Basil, estava tractant d’impedir unes obres que es feien al convent del Carme d’Olot, perquè perjudicaven casa seva i com fou agredida per part d'alguns dels treballadors de l'obra. Hi posaren noms: dos manobres, Jaume Serrat i Joan Trinxer, “tiraren directament y sientment [=conscientment] moltas gavetas plenas de cals o morter y diferents pedras a la mateixa Gertrudis Basil, de manera que no sols la maltractaren de sa persona, y en especial de un ull y de la roba de son port, sí també, que ab las dos últimas gavetas de cals que li tiraren demunt de son cap, li trencaren aquell, de ahont li eixí sanch en tant que no tenia figura de ser ella dita Gertrudis, y fou precís fer·se luego curar”. A l’agressió s’hi sumaren els insults d’uns mestres d’obres o paletes (dels que no se’ns en diu el nom), i Francesc Vilar, un hortolà que tirà pedres a la pobra dona “dient que la acabassen de soterrar” i la tractà “ab paraulas no molt decorosas, com de mona y altres termes”. Com solia passar en una vila que era poble, en aquesta banda d’Olot hi hagué al moment “gran ruhido” i la congregació d’un “gran concurs de gent, de manera que temian ells declarants que de dita funcció no resultàs algun alborot o tumulto".

Aquests testimonis posats a fer de periodistes de l’època, eren de la part agredida i, per tant, el seu testimoni podria estar tocat en la seva objectivitat. Però és la informació que hi ha, perquè el que digueren els testimonis de la part del Carme d’Olot, no m’ha estat possible, per ara, de saber-ho. Sí que un temps després, quan la baralla anà al jutjat, l’advocat del convent del Carme intentà de treure importància a aquesta agressió, de la que en tot cas insistí que el prior del convent no n'havia estat al cas: “tal vez alguno de los albañiles, para deffensa propria y apartar de si la consorte de Basil, le hechasse el almodrote que tendria en la gaveta entre sus manos; como supo después del prior, que con ignorancia suya se havia practicado” i argumentà –per treure-hi ferro– que la justícia local no hi veié pas un acte lesiu: “seria sin duda tan en su caso, que no fue reprehendida esta acción por otros de los dos bayles, que fue preciso assistir allí para contener la audacia de Basil y su consorte".

El marit de la víctima, Francesc Basil, és ben conegut en la història de la producció artística local d’aquells anys. Era pintor i daurador, ofici que havia après del seu pare Jaume Basil, mort, precisament, un any abans (vegeu Jaume Basil, pintor i daurador establert a Olot). En els anys més pròxims als fets que ara relatem, cap a 1760 Francesc Basil havia pintat i daurat el nou retaule de Sant Miquel de l’església de la Mare de Déu del Collell (fet per l’escultor d'Olot Andreu Escarpanter) i en els anys 1760-1761 havia fet semblant feina en el retaule de la Mare de Déu dels Dolors, de Camprodon. Per l’altra part, parlar del convent del Carme d’Olot no és només referir-se a la comunitat religiosa de carmelites calçats establerta a la vila des de 1565, sinó també a la complicitat d’una nombrosa porció de la població olotina que tenia en aquest convent el lloc de referència per a la seva vida devota, al redós de la popularitat de la Mare de Déu del Carme o de les diverses confraries i organitzacions pietoses allí fundades. I resulta que Francesc Basil i el Carme d’Olot eren veïns, tant, que el darrera de la casa del primer imbricava amb la paret de l’església dels segons i, en aquesta situació, la defensa dels interessos de cadascú envià la bona convivència a pastar fang.

L'esclat violent del setembre de 1765 venia de mesos abans. Al convent del Carme d’Olot portaven temps embrancats en obres per engrandir i dignificar la capella de la Puríssima Sang o del Sant Crist, on també es guardava i venerava de forma continuada el sagrament de l’Eucaristia (és l’actual capella del Santíssim). És una capella –entrant, a mà esquerra– annexa al cos principal de l’església, construïda al defora del seu mur a partir de 1730 a iniciativa dels terciaris carmelites, encabida entre l’església i les cases i horts de la banda septentrional del carrer del Carme, tocant a la plaça. Una d’aquestes cases era la de Francesc Basil, que tenia la paret de llevant oberta a la plaça. Les imprecises descripcions que d’aquesta casa surten en els documents relatius a la baralla veïnat entre Basil i els carmelites podrien fer-nos pensar en l’actual casa número 15 del carrer del Carme, la que fa cantonada, però potser fos la que ara té el número 13, perquè en la recanació de 1742, la casa dels Basil figura en la llista de les 55 millors cases de la vila, una consideració que s’adiu bé amb aquesta casa i no pas amb la seva veïna de la cantonada.
Al mig el llanternó de la capella i, a la dreta, les cases que hi ha a tocar, vist des del darrere 

La baralla s'originà perquè Francesc Basil tenia a casa seva unes obertures –una d’elles en forma de llanterna o de finestra rodona– que, amb les obres d’ampliació de la capella, quedaven afectades. Basil adduïa que les obertures havien generat servitud i que de cap manera els carmelites no podien llevar-li’n el dret. En un escrit judicial de setembre de 1765, Basil ho descrivia d’aquesta manera: “de tiempo immemorial se halla por si, y por medio de sus antecessores, [en la pacífica possessió] de tener differentes aberturas, y entre ellas una ventana luminar en la casa de su propria habitación, sita en la calle mayor [actualment, del Carme] de dicha villa, a saber, en la pared que mira a levante, contigua a una plazuela que hay delante la iglesia del referido convento”. A més, segons féu mirar pel mestre d’obres Eudald Almoyneria, la nova paret que el prior del Carme feia fer i que inutilitzava les obertures, carregava sobre una paret pròpia de Basil i, per tant, “no podia dit pare prior carregar la sua paret sobre la de ell dit Basil, perquè no era aquella paret de Basil mitgera, sí que era tota pròpria del mateix Basil".

Els del Carme contraatacaren. Segons un escrit seu de febrer de 1766, era Basil el que s’havia avançat fent unes obres d’ampliació de casa seva, amb parets “parte de las quales ha fabricado sobre la de la capilla nombrada del Santo Christo (equivocando a propósito ser mediera)”, un nou cos d’edifici “por medio del qual se puede comunicar por los texados hasta el más íntimo del convento”, de la mateixa manera que una de les obertures de la casa de Basil que el convent volia tapar “da libre passo al convento”, cosa prohibida pels usos del país. I encara més: part de la teulada d’aquest nou edifici vessava les aigües pluvials “sobre el texado del nincho, o cameril, de la capilla de la Sangre, en que se halla la imagen del Crucifixo”, un fet del tot contrari al respecte que mereixien els llocs sagrats.
Armes (escut) d'Olot a la cantonada del convent, a la plaça

Entrats en la fragositat de la batalla, la documentació del litigi ens fa saber que cap al mig de la plaça del Carme d’Olot hi havia un empedrat amb una piràmide. Per a tal no hem pas d’entendre una obra d’àmplia base, sinó més aviat un obelisc, com el que sustenta la figura de l’àngel en la font del mateix nom, de 1724, o que eleva la creu de ferro amb què el 1798 es rematà la nova façana de l’església de Sant Esteve. Vingué el tema a tomb perquè les dues parts divergien sobre si la plaça era pública o, en part, pròpia del convent dels carmelites, cosa que incidia el la legalitat o no de les obertures que Basil tenia en la paret que donava a la plaça. Els del Carme, emparats per una certificació del secretari municipal, a principis de 1766 afirmaven “que el terreno de la plazuela vulgarmente llamada del Carmen, dende el empedrado en donde está la pirámide, assí a la iglesia del mismo convento, se ha siempre tenido y reputado por sagrado y sementerio del mismo convento, haziendo la división de dicho sagrado la pirámide y el pedasso de empedrado, lo que antes dividían tres árboles grandes llamados lladoners que en la misma plazuela existían”. Per la seva banda, Francesc Basil, a l'abril de 1766, enfront als que afirmaven "“que la plazuela vulgarmente dicha del Carmen de la mesma villa, desdel empedrado en que existe una pirámide azia la iglesia de dicho convento es sagrado y cementerio, insistia que “la mencionada plazuela es enteramente pública, como lo indican las armas de la villa fixadas en la esquina del mismo convento, el baylarse públicamente en ella al rededor de la misma pirámide con solo el permisso del bayle real” i d’altres arguments. Aquesta piràmide s’hi deuria posar –no sé per quins set sous– a mitjans d’aquell segle, perquè en la coneguda poesia “Adéu vila d’Aulot”, escrita per un olotí cap a finals dels anys trenta del segle XVIII, quan es fa evocació de la plaça del Carme, només es refereix als tres lledoners que, com hem vist, ara el 1766 ja no existien: “Jo no’m voldria oblidar / de la princesa del Carme, / devan tres arbres teniu / que’ls rossinyols hi fan niu / y a la primavera hi cantan”. No tinc resposta a les preguntes de quan es va treure aquesta piràmide, per quin motiu i què se'n va fer.

El conflicte veïnal deuria haver començat a principis de 1765, amb l’inici de les obres que endegaren els carmelites. El 8 de maig Basil reclamà la presència del regidor degà a la plaça del Carme, perquè en representació del batlle reial de la vila fes aturar les obres. El regidor degà hi accedí, “en attenció de que temia no resultàs algun tumulto, per haverse ajuntat allí gran concurs de personas”, com s’explicà en la testificació notarial del que havia passat. D’aquí, i seguint amb les obres aturades, el litigi passà a la justícia local. Però a primers de setembre el jutge d’Olot autoritzà el prior del Carme a tornar-hi a treballar, perquè ja s’havien sobrepassat els tres mesos de suspensió, i fou llavors, el 3 de setembre, quan la dona d’en Basil intentà d’interposar-se davant dels paletes per no deixar-los treballar, i quan es produí l’agressió amb què hem encapçalat aquest relat. Les coses pintaven malament per als Basil, als que sembla que no els assistia la raó de l’autoritat, perquè en aquell mateix dia el batlle civil d’Olot “digué a dita Gertrudis Basil que se retiràs en sa casa, pues al contrari tenia orde per a posar a ella y a sa família en la presó, per lo que li farian acistència los mossos del batlle de Valls, que se trobavan en esta vila”, segons acabaren d’explicar els testimonis de tot el que va passar aquell dia a tocar del Carme. Pocs dies després, el jutge d’Olot, Magí Soler, també advertí la muller de Basil que no interferís en les obres del Carme, perquè si “dita Gertrudis feya tal cosa, la faria posar per los mossos del batlle de Valls a la presó nomenada den Christòfol, y així mateix la faria executar per las penas en què, si espatllava la dita paret, concorreria".

Vist com anaven les coses a la cúria d'Olot i després d’uns intents de mediació per part de tercera persona, en el mateix mes de setembre de 1765 Basil portà la disputa a la Reial Audiència de Barcelona, emparant-se en què, cas que perdés els drets que tenia de les seves obertures i de la caiguda de les aigües de la teulada, calculava que la seva casa es depreciaria en més de mil lliures, una quantitat suficient perquè se’n pogués ocupar el màxim òrgan judicial de Catalunya. La Reial Audiència ho acceptà i, a instàncies de Basil, el 18 de novembre ordenà al convent del Carme aturar novament les obres. Faltà temps als carmelites per endegar la seva ofensiva judicial per a provar de desmuntar tots i cada un dels arguments de Basil, amb tant d’èxit que el 13 de febrer de 1766 la Reial Audiència féu marxa enrere i retornà el plet a la justícia ordinària d’Olot. Per si no n’hi havia prou, al cap d’un mes Basil es veié a punt d’anar a la presó per injúries a l’escrivà municipal d’Olot, a qui hauria acusat de mentider per haver certificat que no tota la plaça del Carme era pública, sinó, en una part, pròpia del Carme.

Al final uns i altres desistiren de continuar pel camí dels plets i les actuacions judicials, i preferiren arribar a una concòrdia que posés fi a les desavinences de ja feia massa temps. La signaren Francesc Basil i la totalitat de la comunitat carmelitana el 16 d’octubre de 1766. Per una banda, Basil acceptava que “no sols taparà o farà tapar tots los forats de la casa de dit Basil que donan a la plasseta o sementiri de dit convent y sobre lo cruzero de la capella de la Sanch y encaminarà lo vassant de la aygua de la teulada de dita sa casa en altre part sens que puga càurer en dita plasseta o sementiri, sinó també derribarà y demolirà lo palomar o promontori construhit en la mateixa sa casa, no impedint a dit Rnt. P. Prior y convent lo fer y construhir lo camaril en la capella de la Puríssima Sanch de Jesuchrist construhida dins la iglésia de dit convent”. A més, Basil facilitaria al convent, per a les obres de la capella, tres pams o tres pams i mig de la paret del seu hort, i es comprometia a no impedir que "dit cameril prenga la claror per medi de una finestra que se obrirà a la part del hort del mateix Francesch Basil". Per la seva part, el prior i comunitat de carmelites, en justa correspondència a les renúncies de Basil, es comprometien que mentre no edifiquessin a la part de la placeta que consideraven del convent, Basil i els seus successors podrien obrir “en la sua casa y a la part que dóna a la dita plasseta o sementiri del mateix convent, quatre espieras pera pèndrer claror y llum la sua casa, so es una immediata a la paret del crusero o capella nova que és en la plasseta, de un palm y mitg de ample y quatre palms de alt, altre en lo piso de baix un poch distant de dit crusero de la expressada capella, de un palm y quart de ample y dos palms de alt, altre en la recambra del segon piso sobre de la dita del primer piso, de un palm y mitg de ample y tres palms de alt y la altre al tercer piso sobre las dos últimament ditas, de un palm y mitg de ample y tres palms de alt, fent y disposant aquellas altas y a la immediació del sostre y de manera que no se puga per ellas tràurer lo cap, ni tirar·se immundícias, y també se li permetan dos foradets al caragol”. Tants a tants, i quedin fetes les paus.

Uns dos anys després d'aquesta concòrdia, el 1768, diuen les cròniques carmelitanes d’Olot que va ser beneïda la nova obra de la capella dels terciaris o de la Puríssima Sang. Voldria creure que Francesc Basil i la seva dona Gertrudis Calsina varen fer-hi una pietosa assistència. Al cap i a la fi, n'eren veïns a tocar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada