dilluns, 7 de març del 2016

67. Les primeres treballadores conegudes, amb noms i cognoms, del tèxtil olotí (1754)


En l’escaiença del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Roda de filar i fusos, procedent de Beget (Museu d'Olot)

Mira si n'hi havia de dones a Olot, en aquell segle XVIII! Fins i tot una mica més que no pas d’homes: el 1716 les olotines representaven el 51,57 % de la població, el 1768 n’eren el 53,83 %, i de manera semblant les dones que hi havia a Olot el 1787 pujaven al 53,25 %. Doncs, tot i això, de dones pràcticament no se’n troba cap quan s’intenta saber de què treballava la gent. Pots fer llistes nominals de paraires, de ferrers, de comerciants, de traginers, de teixidors, de metges, de jornalers, fins i tot de pobres… i res, que no hi pots incloure cap nom de dona (llevat de si són vídues, que llavors hi surten en relació amb el seu difunt espòs). Tots són noms d’homes, de caps de família. Fins i tot costa de saber si hi havia llevadores a Olot, un ofici típicament femení. En tot el segle XVIII només se'n sap el nom de tres, i encara gràcies al fet que se les esmenta en alguna partida parroquial de baptisme, com a administradores d'urgència d'aquest sagrament. Curiosament, les tres llevadores es deien amb el mateix nom de pila: Magdalena Llosas (1787), Magdalena Valls (1789) i Magdalena Alzina (1795). En això només representen una certa excepció les criades, que a vegades surten en algun testament perquè el testador els deixà alguna cosa. A Maria Palau, criada del carder i negociant Rafel Bassols, en el seu testament de 1774 no només li deixà  algun bé material, sinó que procurà que se li permetés de treballar en les cardes per al tèxtil, incloent Bassols en el testament el prec als seus socis de la companyia olotina de cardes, "que per acabarse dita Maria Palau de guanyar la vida li dònian que treballar de carder, de la feyna que ella sab fer" i així tenir prou dot per poder-se casar. Tingueren ofici de criades a l'Hospital d'Olot Teresa Pinadella (morta el 1758), Maria Rusé (1778-1783), Teresa Coromina (1785) i Teresa Guardiola, vídua (1786-1790). 

No hi ha motiu per al dubte. De dones treballadors, a Olot al segle XVIII n’hi havia un munt. I no em refereixo només a treballs domèstics, de pagès, o de servei a les cases riques, no. A Olot hi havia moltes dones que treballaven en el ram del tèxtil. Encara més, hi havia moltes dones gràcies a les quals el tèxtil podia anar endavant i representar una important font de riquesa per a un ampli sector de la població. Però han quedat en el més absolut anonimat, a l’espera que en el segle següent, el XIX, si més no se’ls reconegui el seu dur paper en les fàbriques. El 1764, en un seu informe sobre les manufactures olotines, l’administrador de la duana d’Olot, Miquel de Vidueyros i Roldan, es referia explícitament a aquesta munió de treballadores de la comarca dedicades a la filatura: “en este terreno circumbezindad a distancia de ocho horas de camino, más o menos, hay bastantes hilanderas y éstas hilan dichas lanas con torno de mano".

Una estadística de 1752 ens diu que a Olot hi havia “treynta fabricantes de medias y gorros de lana y estambre”. Aquesta trentena de “fabricantes” (en masculí, és clar) eren de fet els que dirigien la producció, que tenia molt de domèstica. I era aquí on començava el gran protagonisme de les dones treballadores, perquè eren elles, de casa estant, les que feien la feina de filar la llana i l’estam que algun negociant els portava en forma de matèria prima, i els ho recollia en forma de fil, un fil que unes altres dones convertirien manualment (encara no s’havien introduït els telers mecànics de gènere de punt) en barretines i mitges, en aquest mateix joc d’algú portar-los el fil i recollir-los el gènere elaborat. Tot això, és clar, aquelles dones ho feien sense deixar de fer les altres obligacions domèstiques (i si s’esqueia, pròpies de pagès), sovint ben feixugues, i que la consuetud d’aquells segles havia atorgat a la condició femenina. Per tota aquesta feina aquelles dones rebien la compensació d’alguna retribució més aviat escassa, perquè com que es considerava una feina de més a més, tampoc no n’hi havia com per a pagar-les la vida.

És d'agrair, per tant, que quan menys t'ho esperis et trobis amb una llista, amb noms i cognoms, de més d’un centenar de dones que el 1754 treballaven a Olot i als seus voltants com a filadores d’estam i en la confecció de gènere de punt, una llista del tot infreqüent al llarg d'aquell segle. Ho devem a Bartomeu Roca, un traginer i revenedor del carrer Clivillers d’Olot que va morir el 1754. Es dedicava al comerç a la menuda, però es veu que també havia entrat en el negoci del tèxtil, amb l’ocupació de subministrar estam a un bon nombre de dones perquè el filessin. Com a bon negociant, portava una llibreta on s’apuntava amb exactitud a quines dones els havia passat gènere i en quina quantitat, per després poder-los-hi recollir filat. I quan va morir, en l’inventari dels seus béns es va incloure la llista de totes aquelles dones que encara tenien a casa seva estam per filar, una mercaderia que els hereus del nostre home haurien de mirar de recuperar: “Nota del estam y llana que differents pobles tenen per filar y fer mitjas, treta de una llibre de notas de dita botiga”, la botiga de Bartomeu Roca, diu l'encapçalament.

En total a la llista hi surten els noms de 116 dones, però el nom de Teresa Forn hi apareix tres vegades i els de Teresa Batlla, Francesca Casadesús i Anna Maria Riera dues en cada cas, potser perquè anaven més endarrerides i li devien més d’una partida. Si aquestes dones d’igual nom fossin una mateixa persona, la llista quedaria en 111 dones. Si es posa la llista en ordre alfabètic, la reiteració d’un mateix cognom (per exemple, Teresa Marcadera, Maria Marcadera i Inés Marcadera) fa pensar si no serien noies d’una mateixa família, mare i filla, o germanes, posades totes elles a mirar de fer entrar algun dineret de més a la casa. Diria, tot i amb reserva, que en la seva major part són donzelles, és a dir, no casades. Només en els casos en què s’especifiquen dos cognoms (Teresa Solera i Ciurana, Teresa Prat i Muxina...) semblaria tractar-se de dones casades per la manera com llavors se les designava, en el que el primer cognom seria el del marit i el segon el cognom propi. No deu ser casualitat que, en el text original, Teresa Prat i Muxina vingui immediatament després de Maria Muxina.

Només en 33 de les noies de la llista se’ns diu de quin poble eren, tots ells dels voltants d’Olot (Batet, la Cot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Pinya, Riudaura, les Preses, Sant Esteve d’en Bas –Ambàs en el text original–, etc.), amb alguna incursió més llunyana, com les cinc dones de les Planes i una dona de Sant Feliu de Pallerols. De la resta no se’ns diu el seu veïnatge. En alguns casos potser podríem endevinar-lo, com de la Maria Àngela Corcona que ve després de Justina Corcona de Sant Esteve d'en Bas, que no fóra arriscat pensar que ella també en fos. De forma explícita, tan solament d’una s'anotà que era d’Olot, però segurament que moltes de les dones sense indicació de lloc, també ho serien, perquè –recordem-ho– es tracta d’una llista de deutores i, per tant, havien de ser ben conegudes per tenir clar on anar a recuperar el que no era sinó una mercaderia en dipòsit.

De cada una de les dones s'hi anotà la quantitat que se li havia deixat per filar. “Magdalena Dorca de Ridaura té per filar tres lliuras estam, dich 3 ll. Josepa Mas de Batet té per filar dos lliuras estam, 2 ll…”. I així tota la resta de la llista, amb quantitats d’entre una i quatre lliures d’estam per filar, feta excepció de Magdalena Buada de Sant Esteve d’en Bas, que en tenia cinc. En la darrera quarta part de la llista, la reiterada fórmula de les lliures d’estam per filar que té cadascuna es muda ocasionalment en "lliuras [d'estam] per filar estamenyas" i, sobretot, en “estam filat”. Cap al final de tot la matèria prima que tenen és "per fer mitjas”, uns conceptes que evoquen no el filat, sinó la segona fase de la manufactura domèstica, la confecció de gènere de punt amb agulles.

Després de la discreció en què romangueren en vida i del llarg silenci dels dos segles i mig passats, és de justícia poder fer present aquelles dones treballadores, no com a persones anònimes, sinó atorgant-les el dret a ser recordades per qui eren. Heus aquí, per tant, les primeres treballadores conegudes amb noms i cognoms del tèxtil olotí, en aquell llunyà 1754. Dins de cada lloc, les he ordenades alfabèticament. Són:

De Batet: Maria Blanca, Maria Àngela Compta, i Josepa Mas.
De la Cot: Anna Maria Codina, i Magdalena Olivera.
De Santa Pau: Francesca Plana (de Sant Martí), i Maria Torras.
De Bianya: Maria Canal de la Bora, Maria Rosa
[sense indicació de cognom], i Francesca Thurana.
De Santa Margarida de Bianya: Magdalena Pujola.
De Sant Salvador de Bianya: Llúcia Pla.
De la Pinya: Teresa Guerra, i Maria Llagostera.
De Riudaura: Sabina [Civina en l'original] Colomer, Magdalena Dorca, i Francesca Peracaula.
De les Preses: Maria Mata.
De Sant Esteve d’en Bas [Ambàs en l'original]: Magdalena Buada, Justina Corcona, Teresa Domènech, Maria Dou, Francesca Llosas, Teresa Llosera, Maria Àngela Prat, i Teresa Solera i Ciurana.
De les Planes: Rosa Borons, Teresa Closells, Magdalena Marcader, Maria Moy, i Teresa Roura.
De Sant Feliu de Pallerols: Isabel Roca.
D’Olot: Francesca Galí.
No consta d’on són: Teresa Anglada, Esperança Aumeda, Magdalena Aumeda, Esperança Batallera, Maria Batet, Teresa Batlla, Teresa Batlla, Anna Maria Boneta, Teresa Canal, Narcisa Carrera, Francesca Carrera, Caterina Casadellà, Cecília Casadellà, Francesca Casadesús, Francesca Casadesús, Maria Cidera, Maria Anna Clara, Margarida Collela, Maria Àngela Corcona, Maria Corcoya [Corcona?], Isabel Corominas, Maria Anna Corominas, Margarida Cosma i Cerarols, Magdalena Dalgana, Magdalena Dorca, Maria Dorca Corder, Dorotea [sense indicació de cognom], Francesca Esparch [Sparch en l'original], Francesca Farrés, Teresa Fexas, Magdalena Ferran, Magdalena Ferrés, Teresa Forn, Teresa Forn, Teresa Forn, Maria Forn, Àgata Galceran, Josepa Guinarda, Maria Llagostera, Magdalena Malortiga, Teresa Marcadera, Maria Marcadera, Agnès Marcadera, Anna Magdalena Marganta, Anna Maria Margay, Maria Margui, Teresa Masjoan, Elena Masmitjà, Rosa Masoliver, Cecília Mercader, Francesca Miranges, Maria Miranges, Maria Muxina, Maria Anna Ormí, Rosa Orris, Rosa Patita, Maria Àngela Piteua, Teresa Prat i Muxina, Esperança Puig, Teresa Pujolar, Maria Quintana, Magdalena Ribera, Anna Maria Riera, Anna Maria Riera, Maria Anna Roca, Maria Roca, Antònia Roges, Maria Roura, Maria Sala, Magdalena Serra, Magdalena Solana, Teresa Solana, Francesca Solera, Maria Anna Solera, Francesca Surroca, Maria Tarrés, Magdalena Taularia, Margarida Torrents, Margarida Ture, Magdalena Valls, Sabina [Civina en l'original] Vesiana, Francesca Vila, i Cecília Vila.

Aquesta llista és tan sols una mostra, un exemple, del velat treball manufacturer de les dones, i deuria ser una de les moltes altres que existirien, però que no han tingut la bona estrella d’arribar fins als nostres dies. Bartomeu Roca era traginer i revenedor, però ja veiem que també era negociant de llana i estam per al gènere de punt olotí, una feina que, per tant, no només hem d’atorgar als paraires. Un altre exemple semblant seria el del ferrer olotí Rafael Pasqual, que el 1769 fou denunciat i obligat a pagar l’impost del cadastre pel concepte d’indústria, perquè, tot i que ell ho negava, es considerà que, a més de la ferreria, feia “fabricar medias de estambre y de lana en crecida cantidad, las que después vende por mayor, resultándole grande provecho”. Ja ho diu bé el text: “feia fabricar”, no pas que ho fabriqués ell. I a qui ho feia treballar? El document ho silencia, però costa poc d’endevinar: ho faria fer a una munió de dones que prou necessitarien en les seves cases, l'obtenció d'algun guany de més, en uns temps d'estretors econòmiques generalitzades. 

Només cap al darrer quart de segle tenim alguna estadística orientativa sobre el global de les dones que a la comarca olotina treballaven en la manufactura tèxtil. Un informe municipal de 1783 afirmava que les "fàbriques" olotines de llana i estam eren "las primitibas en este pueblo", de les que se'n feia un gran comerç dins i fora de la Península, i que ocupaven "cerca de dos mil mugeres" i més de sis-cents homes. A l'any següent, un altre informe, "Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio" deia que als establiments "de medias y gorros de estambre y lana de punto de abuja" d'aquesta comarca hi teballaven 800 homes i nois, i unes 6.000 "mugeres y muchachas", una xifra del tot desmesurada i fins i tot diria que impossible que fos real (la xifra de 1782, tot i ser arrodonida a cop d'ull, sembla més creïble), però que en canvi no permet dubtar de l'enorme extensió que tenia a Olot i comarca el treball femení en el ram del tèxtil de la llana.

Quan a partir de 1774 a Olot entrà amb força la manufactura del cotó, s’incrementà encara més la necessitat de mà d’obra femenina per a la filatura, si bé baixà la que es dedicava a la manufactura del gènere de punt, per la introducció de telers mecànics. S’entrà llavors en una nova dinàmica de gestió del treball femení, que en bona part avançava el que serien penoses condicions de les dones en les fàbriques de la industrialització del segle següent (vegeu Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot, 1796).