diumenge, 13 de juliol del 2014

49. Fal·lera per les relíquies

L'antiga Veracreu de Besalú
En plena crònica de la guerra de Successió, quan Narcís Feliu de la Penya en els seus Anales de Cataluña editats el 1709, relatà la irrupció de l’exèrcit francès borbònic al que ara en diem la Garrotxa, féu notar que a Besalú els invasors no malmeteren l’església de Santa Maria, segurament –diu– per respecte a les relíquies de la Santa Creu o Veracreu. I hi afegí aquesta nota, marcada al marge amb l’entrada “Prodigio en Besalú”: “El Viernes Santo (…) todos los años sucede un singularissimo prodigio; pues después de la adoración de la cruz, llenándose dos cubos de agua, y bendiciéndose con el mismo Lignum Crucis [= Arbre (fusta) de la Creu] haziendo una cruz en cada cubo, por más agua que se reparta a los de la villa y a muchos forasteros para remedio de todos males, no se acaba el agua hasta la noche, quedando pasmados los muchos que todos los años experimentan esta divina maravilla".

Enmig d'aquells mateixos any de guerra, entre els molts fullets que es van imprimir a favor o en contra de la causa dels catalans, mossèn Jeroni Giribets (1678-1744), originari de Torà, va publicar el 1707 un imprès a favor de Carles III en el que ressaltava la religiositat de la nació catalana, argumentant-ho amb el gran nombre de relíquies de sants que es veneraven a Catalunya. Unes 7.000 segons càlculs seus, que de ben segur es quedarien curts, tenint en compte que tot seguit deia que al monestir de Poblet ja se n’hi guardaven 6.000 (Leales, verissimas, y amantes expressiones, de un celeste establecimiento del Principado de Cathaluña… baxo el suavissimo dominio de… Carlos III…, Barcelona, Joan Jolis, 1707, p. 33-34). També el 1707 el barceloní Pere Serra i Postius (1671-1748) era a Montserrat i va elaborar una llarga llista de les relíquies que s’hi guardaven. La relació la va incloure anys a venir en el seu llibre Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate (Barcelona, Pau Campins, 1747, p. 456-463). És una llista que fascina no només per la multitud de reliquiaris de plata, ivori i d’altres materials preciosos que hi consten com a guardians de restes òssies (cranis, braços, cames…) atribuïdes a sants de tots els temps i condicions, sinó també per la peculiaritat d’algunes de les relíquies que hi surten, del tot inversemblants, com una resta del bressol de Jesús, un diner dels que es donaren a Judes per a la seva traïció, o llet de la Mare de Déu. Perquè, si bé les relíquies són restes mortals dels sants, també ho són considerats els objectes o instruments que hi tenen especial vinculació, inclosa, és clar, petits fragments i estelles de la creu de fusta on Crist hauria estat crucificat, la Veracreu.

Les relíquies, que gaudien d'especial veneració des de l’Edat Mitjana, van viure en els segles XVII i XVIII un gran moviment d’adhesió i estima. Tots els pobles en volien tenir, incloent-hi, si podia ser, algun cos sencer de màrtir, fet que va ser facilitat per l’exploració, a Roma, de les catacumbes. Posseir relíquies de sants era una manera de cohesionar i, sobretot, de protegir, la vida de la població, que posava en elles la confiança de poder rebre l’auxili del Cel en moments d’especials dificultats. Quan arribaven relíquies a un poble, la circumstància adquiria categoria d’esdeveniment: eren rebudes per totes les autoritats eclesiàstiques i civils, i traslladades en solemne processó fins a l’església o capella que en endavant les acolliria. Els encàrrecs a argenters perquè elaboressin riques urnes i reliquiaris on guardar-les, tradueixen també l’atenció que les relíquies mereixien per part de les poblacions. No entro aquí a valorar l'autenticitat d'aquestes relíquies (algunes cauen pel seu propi pes) ni tampoc els possibles excessos devocionals sorgits al seu redós, simplement intento de tra´çar el marc tangible de la seva presència entre els pobles.
Reliquiari múltiple (M. Parroquial, Olot)

La Garrotxa no tenia pas per què ser una excepció a aquesta vehement devoció. Entre d’altres, en el segle XVIII a Argelaguer tenien la relíquia de sant Damas (que la tradició feia fill del poble); a Santa Margarida de la Vall de Bianya la de Sant Modest; a Sant Feliu de Pallerols, a Santa Bàrbara de Pruneres i a Sant Esteve de Bas, les dels respectius titulars de les esglésies; a Sant Iscle de Colltort les de santa Victòria i dels sants Cosme i Damià; a Sant Miquel Sacot la de sant Maurici; a Riudaura la mà de sant Marçal i la relíquia de sant Climent; al Sallent les dels sants Dionís, Úrsula i Vicenç; a Sadernes les dels màrtirs Prot i Jacint, i a Sant Valentí de Salarsà les relíquies dels sants Valentí i Ruf. A Sant Esteve de Llémana guardaven una de les 72 espines de la corona de Crist. A l’església de Santa Maria de les Encies tenien dos grans quadres de fusta daurada on s’exposaven relíquies de quaranta-un sants, la llista dels quals m'estalvio de donar aquí. A Sant Miquel de la Miana les de sant Baldiri, dels Quatre Sants Màrtirs i de sant Julià, de les que el 1729 el bisbat de Girona autoritzà que se separés una part de la relíquia de sant Baldiri per a cedir-la a l'església de Sant Gregori.

Més detalls de relíquies en la Garrotxa del segle XVIII. El 1708 mossèn Joan Geronès, beneficiat de Sant Esteve d’Olot, cedí a la capella de Santa Magdalena del Mont, a la parròquia de Sant Privat, perquè hi pogués ser venerada, una relíquia de la cama de sant Constanci que havia obtingut de Roma tres anys abans. A Sant Pere del Puig tenien les relíquies dels sants Desideri i Clara, donades el 1701 per mossèn Pere Portos, el qual, a la vegada, les havia rebudes d’un canonge de Vilabertran, que les havia portades de Roma. Uns anys després, cap a 1737 o 1738, mossèn Joan Antoni Campdoràs, que vivia a Olot, donà als pabordes de Sant Pere del Puig al voltant d’unes vint-i-una unces de plata perquè en fessin fer un reliquiari on guardar-les ben dignament. I, efectivament, van complir amb l’encàrrec, però –la vida és així– es veu que el mossèn no pogué lliurar tota la plata que tenia prevista perquè n’hi havien robat, i no hi hagué més remei que fer el peu del reliquiari de fusta.

El 1754 el caputxí Joan Francesc d'Olot anà a predicar la quaresma a Crespià i mentre hi era se li presentà mossèn Jaume Casellas, el qual, segons explicà el frare, “li ensenyà algunas relliquias que tenia tancadas en un bahul de son aposento”, aconsellant-li el frare que les lliurés a la parròquia de Crespià, on podrien guardar-se en un lloc més decent i ser objecte de veneració. La cessió va convertir el dia en diada. El poble sencer, tots amb ciris, van anar en solemne processó fins a la casa del mossèn a recollir-hi les relíquies i portar-les pels carrers fins a la parròquia, hi hagué música i cant del tedèum. Poc després es veu que mossèn Constans pretengué de recuperar-les, amb l’argument que no s’hauria complert una de les condicions que hi havia posat, que era que se li abonessin les despeses que havia hagut de pagar a Roma per la concessió d’aquelles relíquies. Però el rector de la parròquia digué que això de tornar-les ja “no estava en sa mà, perquè las ditas rellíquias se havian donat y otorgat a la dita iglesia”, com constava en un paper, i ja se sap que, en qüestions de sants, allò que es dóna, no es pren.

Algunes històries del segle XVIII sobre relíquies venerades a Besalú

El 1790 el viatger Francisco de Zamora es queixava del mal gust amb què els monjos de Sant Pere de Besalú havien resolt els espais intersticials del deambulatori de l’església per a col·locar-hi les relíquies pròpies del monestir: “El altar mayor es un semicírculo, que deja paso por la espalda, de 4 columnas pareadas bien hechas, con capiteles esculpidos, todo de piedra buena, que ahora han pintado poniendo entre cada par de columnas unos escaparates ridículos que le quitan la grandiosidad que tenían. En estos escaparates se guardan las reliquias de san Primo y Feliciano, mártires hermanos, hijos de Francia, y las de san Evidio, Concordio, Marí y Petronio”. Les relíquies dels sants Prim i Felicià havien causat en el segle anterior una agra discussió comarcal, perquè el 1619 l’abat Benet Fontanella les havia cedit a Olot, cosa que li motivà l’animadversió dels de Besalú i un plet que al final se sentencià a Roma el 1624 a favor que les relíquies retornessin al monestir, després d’haver estat per un temps retingudes a la catedral de Girona. Els goigs a aquests sants, impresos a Olot per Josep Rovira a mitjans del segle XVIII, recullen una estrofa de costumari local: “Socorreu la necessitat / de la aygua tenim per cert, / quant va lo poble ajuntat / al monestir de Sant Benet: / aportantvos ab gran amor / ab professó fins a Mayà".

De la Veracreu de l'església de Santa Maria de Besalú, pel que fa al segle XVIII se’n coneixen algunes de les vegades que va ser treta processionalment per fer front a amenaces d’inundacions per les inclemències del temps (vegeu Josep Murlà, “La relíquia de la Veracreu i els diluvis ocorreguts a Besalú el 1781 i 1793”, La Comarca d’Olot, núm. 1143, 28 de març de 2002, p. 23-25). Una història de to peculiar és la que protagonitzà un jove passavolant el 1765, al redós de la devoció envers aquesta i altres relíquies que es guardaven a l’església de Santa Maria. La narrà mossèn Marià d’Oriola, prevere i canonge d’aquesta església. Segons ell, el dia 23 d’agost d’aquell any “compareció en dicha iglesia un muchacho que pidió a el declarante si le quería enseñar la reliquia de la santa Vera Cruz y demás reliquias [que] se conservan en dicha iglesia, a lo que le respondió que se aguardasse o mortificase hasta que estuviessen concluhidos los divinales officios”. El noi s’esperà i mentre els capellans acabaven les celebracions litúrgiques, “notó estar el tal muchacho con mucha devoción y cristiandad”. Acabades les seves obligacions, mossèn Marià “passó a enseñarle y hazerle adorar dicha reliquia de la santa Vera Cruz y demás”. Vingué llavors la pregunta que deixà desconcertat el mossèn: el noi li demanà “si se daban de dichas reliquias”, una pregunta forassenyada, ja que “en veynte años atrás que reside en dicha iglesia, y en que ha enceñado dichas santas reliquias a crecido número de personas jamás se le avía echo”, i així li respongué taxativament que “no se davan ni podían dar”. Li quedà la impressió que el noi “no estava en su entero juhicio, respeto de ser la pregunta tan estraña”. Això sí, va fer efectiva una almoina perquè se li celebrés una missa i això fou aprofitat per mossèn Marià per a preguntar-li qui era. Va dir que es deia Josep Brunet i que era aprenent de confiter a la ciutat de Girona. Que d’aquesta història pràcticament irrellevant en quedés constància fou a rel del robatori que en aquell mateix dia hi hagué a l’hostal de Besalú, en el que desaparegué el rellotge que tenia un dels hostes, Esteve Llucià, de Perpinyà, acció de la que en fou acusat Josep Brunet, de qui també un altre testimoni digué que no tenia el seny prou guarnit.

Tot i que pugui semblar estrany –i d’aquí, que cadascú en tregui les conclusions que cregui pertinents– de relíquies de la Veracreu n’hi havia una gran quantitat, i d’altres pobles de la Garrotxa també en tenien. Hem de tenir present que es tractaven d’un estelles mínimes, només d’unes inxes, si podia ser dues que es col·locaven, precisament, en forma de creu. El 1732 Josep Manyach, soldat del regiment d’infanteria de Sevilla, que era de Besalú, va cedir una d’aquestes relíquies de la Veracreu a la capella de la Mare de Déu dels Àngels, de la parròquia de Besalú. Les hi havia proporcionat un bisbe sevillà, Enrique Lasso de la Vega, que vivia a Roma. Consistien en unes partícules de la creu de Crist i uns ossos de sant Isidre llaurador (“particulas ex sacro ligno sanctissimae crucis domini nostre Jesu Christi, et ex ossibus sancti Isidorii agricola”), tot col·locat dins d’una capseta de plata de forma ovalada, precintada amb un cordonet de seda vermella i el segell del bisbe Lasso estampat sobre cera vermella. Manyach les donà als obrers i administradors de la dita capella perquè hi fossin venerades, en record que un avi seu, Joan Manyach, mort el 1716, n'havia estat ermità.

Arqueta de les relíquies de Sant Vicenç (Sant Vicenç, Besalú) oberta el 1720
Si entre les relíquies de Santa Maria de Besalú ressaltava la de la Veracreu, a l’església de Sant Vicenç destacaven les del sant titular, part col·locades en un bust de plata i part en una arqueta de fusta pintada. El 1720 la comunitat de preveres d’aquesta església parroquial va fer obrir, davant de notari, l’arqueta de les relíquies. La tenien guardada en un armari de la sagristia, en companyia d’altres relíquies, i es pensaven si seria dins d’allí on es guardaria un decret relatiu el rés al sant que els interessava tenir. Oberta l’arqueta, s’hi trobaren una bossa de pell amb la inscripció “Relíquias de sant Vicens capellà màrtir de Besalú”, dins de la qual hi havia “dos trossos de la testa de dit sant Vicens màrtir, dos cuixas, dos troços de cama y altres oços del cos de dit sant”, amb la següent certificació: “Hoc est corpus sancti Vicentii presbiteri et marthiri: Don Francisco Arévalo de Suasso, bisbe de Gerona, visitant la pressent isglésia als onse febrer mil sinch cents noranta nou y [= hi?] reconegué estas santas relíguias”. Que s’hagués obert l’arqueta sense permís dels regidors de Besalú, va provocar la seva protesta, “per crèurer y tenir per molt cert e ferne ells com a regidors predits duenyos y senyor per trobarsse esculpidas en dita caixeta las armas [és a dir, l'escut] de la present vila de Besalú”, segons recollí el mateix notari. Els regidors ordenaren a la comunitat de preveres que tornessin a “tancar la dita caixeta en lo prístino estat que se trobava antes de obrirla eo despanyarla” i que fessin fer “un pany ab dos claus per tancar y obrir aquella, la una de las quals claus tinga en son poder dita reverent comunitat y la altre tingan ells dits regidors eo bé los obrers de dita isglésia”. Els capellans de la parròquia accediren sense cap problema a fer tancar de nou l’arqueta i deixar-la talment com estava abans de ser oberta, i també a posar-hi un pany de dues claus. El que, però, no permeteren fou “que se entrégia clau alguna de dita caixeta a ells dits magnífichs regidors ni a altre dells a soles, com ni tampoch als obrers eo administradors de la obra de dita iglésia y ésser aquells dos seculars per haveri un decret de la Sagrada Congregació de Ritos, lo qual decret expressament diu y declara que ningun secular puga tenir clau alguna de lloch o puesto ahont se tròpian recòndidas relíquias de algun sant".

I algunes notes sobre relíquies que es veneraven a Olot al segle XVIII

A principis del segle XVIII, els inventaris de l’Obra de l’església de Sant Esteve d’Olot que se solien fer a primers d’any, recullen l’existència, més que de relíquies, de rics reliquiaris on eren guardades: “Un reliquiari de plata xich a modo de una torre ab una creu de plata al capdemunt (...); un reliquiari de plata sobredorat ab una creu y dos àngels xichs (...); un reliquiari de plata gran ab dos relíquias de St. Prim y sant Felicià; item altre reliquiari de plata ab dos àngels als costats y una creu ab moltas relíquias (...); un reliquiari de madera sobredorat. Sembla poc, perquè hi ha una relació de les relíquies que el 1665 es conservaven a les esglésies de Sant Esteve i del Tura que ronda la vint-i-cinquena, amb algunes del tot inverosímils com una relíquia de sant Mateu Evangelista, del pessebre en el que nasqué Crist o de cabells de la Marededéu. 
 
De totes elles, les principals relíquies venerades pels olotins eren les de Santa Sabina, a l’església parroquial de Sant Esteve. Havien vingut de Roma gràcies al jesuïta Jacint Piquer, originari de Ribes de Fresser i arribaren a la vila el 1667, essent rebudes amb l’acostumada gran solemnitat i aparatositat pròpia d’aquests casos. Les relíquies consistien en alguns ossos i una ampolla amb sang de la santa. Aviat santa Sabina es convertí en patrona i protectora de la vila, tan afortunada de poder comptar amb aquell cos sant. La seva festivitat, el 29 d’agost, passà a celebrar-se amb actes religiosos i de diversió –fer córrer bous– a càrrec de les arques municipals. Una estrofa dels seus goigs impresos a Olot a mitjans del segle XVIII, ressalten aquest patrocini: “Per ser vos nostra patrona / vinguéreu de Roma a Olot, / y agrahit lo poble tot, / de vostra favor blasona: / restant la vila adornada / de una prenda tant divina”. El 1704 l’ajuntament manà fer daurar una figura petita de la santa que havien fet els administradors, al peu de la qual s’hi col·locaren algunes relíquies. Però la principal aportació artística fou la construcció d’una urna de plata, el 1729. Fins llavors les relíquies es guardaven en una senzilla caixa de fusta, que segons expressió de l’ajuntament, era “cosa molt estranya per los patricis y més per los astrengers” que arribaven fins aquí per venerar-les. Precisament l’any anterior, el bisbe de Girona, de visita pastoral a la vila, ja havia fet notar la inconveniència de tenir-les guardades de forma tant senzilla. El 1729, doncs, els administradors de la santa, mossèn Francesc Maure i de Rozet, el passamaner Josep Lladó i el blanquer Llorenç Gou, tiraren endavant l’encàrrec d’una urna de plata, per a la que demanaren la col·laboració de la població devota, i de l’ajuntament, en aquest darrer cas en atenció –segons els administradors– de “lo molt que tota esta vila deu venerar las relíguias del cos sant de aquella, pues sempre se ha conseguit en las necessitats, los benèvolos influxos de la divina clemència, sempre que se ha acudit a son patrocini”. L’ajuntament els concedí l’import de tres foriscapis o drets senyorials que es devien a la Pia Almoina per unes vendes fetes per Francesca Soler i Porró.

Un reliquiari de plata anterior a l'urna de Santa Sabina és el que, el 1702, encarregà l’ajuntament d’Olot per a guardar-hi les relíquies de sant Fortunat i santa Justina, que un tal P. Bolós (potser el caputxí fra Rafel Bolòs) havia portat de Roma amb destinació a l’església de la Mare de Déu del Tura. El mateix donant havia dissenyat la forma del reliquiari i la seva elaboració fou encarregada a l’argenter olotí Josep Biatriu. Al cap d’un any, el reliquiari ja estava fet, però es veu que Biatriu no seguí estrictament el model que se li havia donat, sinó que l’hauria fet més complet. L’ajuntament, doncs, es negà a abonar-li el que per aquesta raó demanava de més: “Se ha resolt que al official que ha fet lo reliquiari dels sants màrtirs no se li done per son treball sinó lo que se li prometé, no obstant lo dir ell que ha accedit [= excedit] en lo treball de dita manifetura, perquè fonch sens ordre de dita universitat”. El 1725 l’ajuntament donà un altre cop de mà econòmic, fent una almoina, ara per “lo adjutori del retaule de dits sants màrtyrs”, on es podrien col·locar, de forma més digna, les relíquies de sant Fortunat i santa Justina. El 1769 van arribat al convent dels Caputxins d’Olot unes relíquies de la túnica de Sant Francesc d’Assís, perquè fossin venerades a l’ermita de Sant Francesc del Montsacopa. De finals del segle XVIII existeix la descripció de la processó amb què foren rebudes a Olot, el 1790, les relíquies dels màrtirs Facund, Ingenu, Casta i València, saludades amb un repic general de campanes i conduïdes fins a l’església de la Mare de Déu del Tura, on anaven destinades, amb la solemnitat pròpia de les grans festivitat.


Urna amb el cos de santa Faustina (desapareguda)
Les famílies benestants miraven també de fer-se, a títol particular, amb algunes relíquies de sants. A Olot, les relíquies que el 1727 tenia a casa Baltasar de Vallgornera, Monatagut i Llunes consistien en “dos religuiaris ab vidras ab guarnicions doradas” i “un reliquiari guarnit de plata de pes de mitja onza en forma de cor”, segons un inventari post mortem. El 1763 a Josep Ferrussola se li trobaren, entre els seus béns, “quatre reliquiaris guarnit (sic) de fusta. Item altres tres guarnits de llautó y altre de ferro. Item un reliquiari a modo de cor. Item tres llibrets ab diferents relíquias (...). Item un desanari ab relíquias guarnit de ferro (...). Item altre reliquiari ab diferents relíquias guarnit de llautó ab sa autèntica (...). Item un reliquiari de sant Francsico de Paula ab sa cadena y guarnició de plata (...), un desanari de relíquias guarnit de plata” i “un reliquiari ab Lignum Crucis capsat de plata”. A la seva casa del carrer dels Valls Nous, Bonaventura de Lentorn i de Sivila tenia, el 1764, “varias relíquias, y entre ellas una creu de Lignum Crucis fixada en una pasta de agnus”. I encara un últim exemple, les relíquies que foren inventariades el 1792 a casa del doctor en drets Ignasi Conill i de Carreres: “una relíquia de sant Felip Neri ab sa guarnició de plata. Item una capceta de fusta ab una creu de metall y algunas relíquias dins ella” i “altre arquilla ab sa taula de fusta de noguer y dins ella algunas relíquias de sants”. Una descripció molt detallada d’un reliquiari a mans de particulars ens la dóna l’inventari dels béns de Joan Antiga i Torrent, pagès de les Preses, el 1750: “Un reliquiari també molt xich fet a modo de capsa guarnida de roba molt vella, ab vidres y rodó, y en la una part una pasta de agnus rodona de grandària poch més de la de un diner, y en la altre part una imatge de un sant pintat y ab relíquias”,
 
No podem oblidar-nos de les relíquies més conegudes de les que eren en domicili familiar, les de Santa Faustina i les d’un altre sant innominat a qui se li assignà el nom de Julià, arribades a Olot el 1798 a la casa del Firal de la vídua de Francesc Solà, Ignàsia Julià. Les havia portat de Roma un germà d’aquesta, el P. Xavier Julià, exjesuïta, condició que també tenien dos altres germans seus, els PP. Antoni Julià i Ignasi Julià. Més endavant la família dels Solà emparentaria amb la dels Morales i a la capella de casa seva, a més de les expressades relíquies, n’hi reunirien altres 225, col·locades en dos grans quadres-reliquiari, que encara es complementarien amb les de dos altres quadres més.
Nota sobre relíquies a la fornícula del Roser (Olot)

També deuria tenir diverses relíquies a casa seva el comerciant Pere Quintana, algunes de les quals cedí el 1779 perquè fossin venerades a la capella del Roser que hi havia al capdamunt del Firal, al puig de Despujol, en terrenys que eren dels Vayreda. Aquesta capella va ser enderrocada en el segle XIX, però possiblement aquelles relíquies serien en un moment o altre passades a la fornícula de la Mare de Déu del Roser que es féu a la façana d’una de les cases que hi havia a tocar. El cas és que ara fa uns quants anys, quan l’arxiu municipal era provisionalment situat a can Resplandis, algú va portar-hi un paperet de poques dimensions que havia trobat en una escletxa de la fornícula, tot netejant-la. Era un breu escrit que feia menció a dues relíquies de l’anterior capella, amb la indicació que les seves “autèntiques” (nom que rep el document eclesiàstic que acredita la veracitat d’una relíquia) eren a mans de qui n’havia fet donació: “Estas dos reliquias de sant Vicens màrtir y de sant Felicitatis, sant Vicens és la grossa y la petita sant Felicitatis; constan de autèntica qual té Pere Quintana, que ha sedit estas dos en fabor de la Mare de Déu del Roser situada detrás lo portal del Firal de Olot, vuy die 8 octubre 1779".

Diu la tradició que quan van arribar a Olot les relíquies de Santa Sabina el 1667, es va fer un intercanvi de part de les d’aquesta santa per d’altres relíquies que guardava la vila de Ribes de Fresser. Fos com fos, el 1789 la notícia d’aquest intercanvi encara era ben viu entre els habitants d’aquesta població, perquè quan en aquell any Francesc Capdevila i Ventós contestà per part de Ribes de Fresser el llarg interrogatori que coneixem amb el nom de “Qüestionari Zamora”, a la pregunta 38 respongué: “Tiene la villa de Ribas el cuerpo del glorioso sant Valentín presbítero y mártir, menos un brasso que tiene la villa de Olot, que permutó por otro de santa Sabina tiene la villa de Ribas”. Un braç de la santa per un del sant. Les relíquies de Sant Valentí havien arribat a Ribes el 1660 dutes pel mateix jesuïta que, uns anys després, portaria a Olot les relíquies de santa Sabina, el P. Jacint Piquer, que ja he dit que precisament era de Ribes, cosa que propiciaria l’intercanvi. El trasllat de les relíquies de sant Valentí, de Ripoll a Ribes, anà acompanyat, segons veu popular, per fets prodigiosos, recollits pel mateix Capdevila: “Fue maravilloso respeto que huvo una grande tempestad [que] se movió dende Ripoll a Ribas, que como una serrada muralla iva siguiendo por detrás, sin atreverse llegar al santo ni [a la] comitiva que lo llevaban hasta Ribas".

I és que, durant segles, la història dels pobles va estar unida a la història de les seves relíquies.
 
                                                        Revisat: novembre de 2020.