divendres, 27 de setembre del 2013

42. La Guerra de Successió a la Garrotxa explicada amb dues mil paraules



Felip V de Castella, IV de Catalunya
La notícia que el nou rei de Catalunya i dels regnes hispànics, després de la mort sense descendència de Carles II el 1700, seria Felip IV de Catalunya (V de Castella), un rei d’origen francès, i nét del rei de França, hem de creure que no deixaria de tenir impacte a la Garrotxa. Feia només cinc anys que els exèrcits del monarca francès havien tingut envaïdes aquestes terres, amb accions molt severes, com l’ocupació de Castellfollit i sobretot la crema parcial de Sant Esteve de Bas. Però d’aquests possibles recels, no en tenim, cap testimoni, llevat dels dubtes de l’Ajuntament d’Olot sobre si havia d’anar a complimentar el nou monarca a Barcelona l’octubre de 1701, amb l’excusa del caràcter baronial de la vila sota l’abat de Ripoll.

Carles III
El 1702 esclatà a Europa una guerra entre una aliança formada per Anglaterra, Holanda, Àustria i l’Imperi, contra les dues corones formades per França i Espanya, amb l’objectiu de donar un gir a la manera com s’havia fet la successió de Carles II, massa favorable als interessos de França, i postulant a l’arxiduc Carles d’Àustria, Carles III, com a legítim sobirà. El 1704 una expedició aliada s’havia plantat per mar davant de Barcelona amb l’esperança de provocar-hi una revolta a favor de la causa de l’arxiduc, però no obtingué l’èxit esperat i l’armada aliada es va dirigir cap a Gibraltar, on prengueren el penyal. En aquesta expedició hi va participar, tot i que modestament, gent de la Garrotxa: Francesc Casamitjana, de Besalú, que es convertí en secretari de Jordi de Hessen-Darmstadt (l’antic virrei de Catalunya en temps de Carles II, molt estimat pels catalans, i que ara abanderava la causa austriacista) i l’olotí Francesc Barnoya, a qui Darmstadt nomenà capità de cavalleria.

Estiu de 1705. Primra fase de la revolta a la Garrotxa
A l’estiu de 1705 a la Garrotxa hi hagueren símptomes d’inquietud, comprès algun acte violent. A l’agost es produïren diversos aixecaments entre els olotins per unir-se als de Vic, que des del maig havien apostat per Carles III, amb el suport del Pacte de Gènova. Això va constituir un seriós problema per a les autoritats militars de Girona, que instaren reiteradament a les autoritats locals d’Olot a usar mà dura contra ells. Però aquestes autoritats olotines, o bé es veien impotents per actuar davant d’aquests escamots, o bé simpatitzaven amb la causa que aquests representaven, perquè des de Girona se’ls recriminà el seu comportament massa tou envers ells. Davant del fracàs d’aturar el moviment austriacista a la Garrotxa, les autoritats borbòniques demanaren a Castelló d’Empúries la formació d’un sometent que pugés cap a Olot per a fer-los front. A principis de setembre els partidaris de Carles III arribaven fins a Besalú. Alguns dels dirigents dels revoltats foren un tal Escolà d’Olot i un altre conegut per Boi d’Olot. I hi havia també en Francesc Barnoya (que havia participat en l’expedició a Gibraltar) i el coronel de fusellers Jaume Birolà.

Setembre-octubre de 1705. Segona fase de la revolta a la Garrotxa
El 12 de setembre de 1705 Olot es proclamà formalment súbdit de Carles III, el mateix dia que també ho feien Sant Feliu de Pallerols i Santa Pau, i –hem d’entendre– la resta dels pobles de la Garrotxa. El 22 de setembre els austriacistes de Figueres, ajudats pels de Vic, Olot i Besalú feren que la vila també es passés a la causa de l’Arxiduc. La fortalesa de Roses, en canvi, quedaria sempre a mans dels filipistes. Fora de les nostres comarques els austriacistes aconseguiren l’adhesió de Lleida, Cardona i Tortosa. El 12 d’octubre fou Girona la que prestà obediència a Carles III, pocs dies després que, finalment, ho fes Barcelona, obligant els filipistes a abandonar la capital.

El gener de 1706 l’exèrcit francès del Rosselló creuà la ratlla i entrà a l’Empordà en auxili de les tropes espanyoles de Felip V, sembrant de por les comarques veïnes. Per si no fos poc, a més venia comandat per Adrien-Maurice duc de Noailles, el fill de qui les havia manades en aquella guerra de finals del segle anterior, i que es manifestaria envers els nostres pobles tan bàrbar com el seu pare. Això obligà a la formació de sometents per a la defensa dels objectius més immediats. Les tropes franceses es dirigien cap a Barcelona per intentar recuperar-la per a Felip V. Davant del perill, s’enviaren homes a trencar-ne el setge, i Olot hi contribuí amb un centenar, dirigits per Manuel Morató els quals, juntament amb gent de Vic, s’enfrontaren als francesos a prop de Barcelona i a la muntanya de Montjuïc. Els francesos no van aconseguir recuperar Barcelona per a Felip V, cosa que a Olot va ser celebrada amb solemnes festes religioses.

El 1707 les coses es complicaren. En aquest any tingué lloc la batalla d’Almansa, que suposà el sotmetiment del País Valencià a Felip V, com també s’hi sotmeté Aragó. Al novembre, les tropes borbòniques es feien amb Lleida i l’Urgell, i a finals d’any la Cerdanya quedava a mans del duc de Noailles. La Garrotxa, entre els passos amb França del Ripollès i de l’Empordà, visqué un període de molta inquietud, d’un continuat trànsit de tropes de Carles III, a les que per força calia mantenir. L’Hospital d’Olot hagué d’assistir molts soldats malalts. Per una banda hi havia l’exèrcit del rei, de caràcter regular, que es nodria de lleves parcials. Però com que les poblacions no sempre podien confiar en aquest exèrcit regular, hi havia també els cossos formats en els mateixos pobles davant de situacions d’emergència, molt més eficaços a escala local, com el sometent o la Companyia d’Olot, creada el 1707 per a la defensa de Girona. Tot això suposà que, d’una manera o altra, s’haguessin d’aportar contínuament homes, materials i molts, molts diners per a pagar uns i altres. Alguna vegada la relació amb la tropa reial, poc o gens vinculada amb el territori, provocà moments de tensió, com passà a Batet i a la Cot, quan els pagesos es negaren a donar més farratge per als cavalls, i els mateixos soldats que havien de defensar els pobles els amenaçaren amb accions destructives.

Un exèrcit amb homes, cavalls i mules de transport, és una immensa boca que mai no se sadolla prou, i en aquest sentit la Garrotxa, tot i no ser un objectiu militar, suposava un fecund rebost, sobretot passat l’estiu, quan ja s’havien recollit els fruits del camp. D’aquí que l’exèrcit francès s’hi acostés amb el propòsit de requisar les collites i d’exigir el pagament de quantiosos diners. A l’estiu de 1707 la cosa no passà d’alarmes, perquè l’exèrcit francès no entrà a la Garrotxa. El 1708 hi hagué una incursió des de l’Empordà fins a Besalú, que sembla que no va fer massa mal.

L'exèrcit francès, en un gravat de 1703
El 1709 la cosa va ser diferent. Per la informació que cada dia s’intercanviaven els pobles, a primers d’octubre hi havia ja el convenciment que l’exèrcit francès entraria a la Garrotxa a fer-hi una temible acció de requisa. Els nervis esclataren: un grup d’olotins assaltà el magatzem de grans de la vila, situat a prop del Carme, i molts d’altres fugiren cap al camp. El 8 d’octubre els francesos es plantaren a Besalú. El dia 10 hi hagué batalla al pas de Castellfollit, clau per a l’accés a Olot, que es trobava poc protegit d’ençà que en l’anterior guerra el duc de Noailles (pare) n’havia desfet les fortificacions. I el dia 11 entraren a Olot, on s’estigueren fins el dia 22. Noailles imposà a Olot una contribució de 18.200 lliures, i una altra de 500 lliures a la Comunitat de Preveres, a més de l’arreplegada de tots els grans i d’altres gèneres que els poguessin ser útils. Des d’Olot alguns destacaments francesos es dirigiren a les poblacions veïnes per a fer-hi el mateix. Els pagesos bé prou que havien amagat les collites, però no hi pogueren fer res, els soldats ho capgiraven tot convençuts que en algun lloc o altre hi serien amagades. Especialment dura fou l’entrada dels francesos a Santa Pau, on hi feren un brutal saqueig, del que se’n parlaria durant molt de temps. Tot seguit, l’exèrcit francès es traslladà al Ripollès per a entrar a passar l’hivern al Rosselló.

Després d’un any de relativa tranquil·litat, el gener de 1711 Girona caigué a mans de l’exèrcit francès –filipista–, notícia que causà la natural consternació a la Garrotxa. Davant de l’amenaça explícita del duc de Noailles de cremar Olot, la vila s’avingué al reconeixement de Felip V des de finals de gener fins a la primera quinzena de març de 1711, mentre hi hagué tropes franceses a la vila. Els francesos imposaren una nova contribució, ara de 3.000 francs, amb més exigències de diners i grans als altres pobles de la comarca. A Besalú els francesos cremaren els papers de la Cúria i a Mieres s’emportaren presoners, alguns dels quals moriren, amb gran sentiment de la vila.
Singatura de Noailles en un document remès a Olot des de Girona, 1711
No sabem el que passaria a Sant Joan les Fons, on les tropes franceses van ser objecte d’un atac. Per a posar un punt més amable a l’evolució dels fets, fem esment de Rafael Planella, conegut per “Dimoni d’Olot”. Fou un espia doble en tot el sentit modern de la paraula. Era espia dels francesos, però de fet era un espia austriacista. La seva acció més coneguda fou quan Noailles li va passar una carta perquè la fes arribar a l’exèrcit filipista acampat a l’Anoia. El Dimoni d’Olot, imitant la lletra de Noailles, va redactar-ne una altra amb ordres diferents, i fou aquesta la que va fer arribar a les tropes de l’Anoia, desbaratant-ne així els seus plans.

A finals de 1712 els austriacistes, van intentar de recuperar la ciutat de Girona, però fou inútil i provocà a la Garrotxa una gran decepció. La situació començava a esdevenir impossible de mantenir. A nivell internacional, l’any anterior el govern britànic havia passat a mans dels tories, partidaris d’un acord amb França, que quedà reforçat a l’abril, amb la mort de l’emperador alemany Josep, i la marxa de Catalunya de Carles III per a fer-se càrrec de l’herència imperial, jocs polítics que culminaren amb el tractat d’Utrecht de l’abril de 1713 i els acords de Rastadt del març de l’any següent.

Catalunya quedava a mans de les seves pròpies forces. Però a la Garrotxa, de forces ja en quedaven ben poques, després de tants anys de guerra, de contribucions humanes, i d’ingents aportacions dineràries a uns i altres, la darrera un nou donatiu olotí de 2.000 lliures per a l’exèrcit austriacista. Perduda l’esperança de recuperar Girona, semblava que ja poca cosa més es podia fer per aquesta banda. El gener de 1713 Banyoles es posà sota Felip V. Al febrer encara hi hagué una nova ràtzia francesa fins a Montagut, Tortellà, Sales de Llierca i Beuda, d’on s’emportaren diversos presoners, que passaren un autèntic calvari en el seu trànsit per Roses, Cotlliure i Perpinyà.

El 15 de juliol de 1713, ara ha fet 300 anys, Olot va dir que ja no podia més, i envià un comissionat a Girona per prestar obediència a Felip V. Ho van decidir en una reunió a l’ajuntament on, amb els cònsols, assistiren també la gent de lleis de la vila i els eclesiàstics de la parròquia i dels dos convents. L’argument per a passar-se a Felip V fou exclusivament de força: se sabia que els exèrcits francès i espanyol eren a tocar d’Olot, per la banda de la vall d’Hostoles, amenaçant la vila, i que les tropes aliades estrangeres es retiraven de Catalunya perquè a Europa ja havien fet els seus tractes.

En els mesos immediats encara hi hagué algú que intentà que les coses fessin marxa enrere (a la plaça d’Olot aparegueren pasquins austriacistes), però fou debades, sobretot per la presència sovintejada de tropes franceses i espanyoles, i amb l’escarment del que aquestes tropes feien en altres llocs no sotmesos, com el saqueig i crema del poble de Sant Hipòlit de Voltregà. Després de l’11 de setembre de 1714, es van fer a Olot tres dies de celebracions, complint les severes ordres del duc de Berwick, el vencedor filipista del setge final de Barcelona.

dimarts, 17 de setembre del 2013

41. Apadrinar estudiants al segle XVIII


Apunts d'un curs de filosofia a Cervera, de l'olotí Joan Vila i Pinós (1727)
En els darrers mesos ha estat notícia la nova política de beques universitàries empresa pel ministre del ram que, segons diu la premsa, en deixa a fora més estudiants que no pas fins ara. Al setembre una altra notícia feia saber que la rectora d’una universitat andalusa i presidenta de la conferència de rectors, havia proposat la creació d’una borsa de donants que apadrinessin universitaris amb pocs recursos econòmics mancats de beques. Salvant les bones intencions, aquesta certa desemparança orgànica fa tombar el cap més vers el passat, que no pas al present del nostre segle.

Tot i que deu ser innecessari recordar-ho, abans això d’anar a la universitat era només per a una minoria de fills –nois, per descomptat– de famílies que disposaven de cabals, perquè fer estudis costa diners i llavors la igualtat d’oportunitats encara havia d'arribar (o ni tant sols no havia sortit). No sé dir què costava a un estudiant de la Garrotxa en el segle XVIII fer carrera a la Universitat de Cervera (l'única que hi havia a Catalunya) o en alguna altra institució, ja que les dades que solen haver-hi són apuntaments parcials. En el moment de la seva mort, el 1769, Pere Màrtir Santaló i Martí devia 31 lliures, dos sous i dos diners “a Joan Coll, parayre, per tantas ne havia est entregadas a compte del dit Dr. Pere, a Ignasi, Narcís y Pere Santaló, sos fills en Cervera, per la despesa y per lo grau de cànons del dit Narcís”. D’altres estudis, com els de cirurgià, no requerien de pas per la universitat, perquè es feien sota la fórmula de l’aprenent, però el seu títol també costava diners: “Diràs a Bassols que lo dia 2 del corrent deixàrem a Esteva, son germà, 48 lliures per lo examen de cirurgià”, escrivia la casa de comerç de Barcelona Alegre i Gibert al seu agent a Olot perquè ho fes saber a Francesc Bassols, respecte del seu germà Esteve que es trobava a la capital embrancat en aquell examen. I un cop acabat els estudis, l’exercici professional podia requerir una altra inversió. El 1766 el metge d’Olot Narcís Fita, argüint ser “justo y razonable dar los padres la devida educación a sus hijos, poniéndoles en el estado de ganarse la vida”, feia una donació al seu fill Ignasi, que s’acabava de titular en farmàcia, d’una “botica de boticario” que havia instal·lat a casa mateix, “para que con ella quedasse puesto en estado suficiente para passar su vida con el devido lucimiento".

Si els fills encara eren menuts a l'hora de fer testament, es mirava de deixar el tema dels seus futurs estudis ben lligat. Naturalment, si hi havia patrimoni i perspectives d'estudi. Quan el 1735 el blanquer olotí Anton Roca va fer testament, expressà a l’hereu l’obligació de mantenir el seu germà, concretant, a més, que “en lo temps que estudiarà, mon hereu baix escrit li haja de pagar la despesa allí ahont serà la oportunitat”. En les darreres voluntats del negociant olotí Francesc Bassols, Orri i Crehuet, expressades davant de notari el 1759, hi féu previsió respecte dels fills que tenia i dels que en endavant pogués tenir, “volent que si algun de ells voldrà estudiar, de la mateixa manera sia mantingut en los estudis y en son temps graduat de doctor si ell voldrà”.

Així les coses, varen sorgir algunes maneres d’assegurar que, no sols la descendència immediata, sinó sobretot la futura, no es veiés privada, per falta de recursos, d’emprendre el camí dels estudis. L’instrument més utilitzat va ser la creació d’una causa pia “per a minyones casar i estudiants estudiar” (normalment es donaven juntes aquestes dues finalitats), de la que en serien beneficiaris els continuadors de determinat llinatge familiar. Una causa pia era la constitució d’un capital com a entitat jurídica a perpetuïtat, les rendes del qual s’havien de destinar al compliment d’una finalitat religiosa o caritativa concreta. En el cas que ens ocupa, el fet que es preveiés que certa descendència tenia assegurada una ajuda econòmica que els permetria, si eren noies formar el dot necessari per al seu casament, i si eren nois seguir estudis, era considerat com un acte pietós, perquè s'entenia que els permetia un estat honrós i de bons costums, cosa beneficiosa per a les seves ànimes.

Aquest tipus de causa pies per a minyons estudiar i donzelles a maridar, fou molt estès entre la segona meitat del segle XVI i fins al segle XVIII, especialment per part del clergat. Per a examinar-ne alguna, pot servir-nos la que va crear el notari d’Olot Francesc Verdaguer, ja que ens dóna, a la vegada, una certa visió global de sistema d’estudis que hi havia en els anys seixanta del segle XVIII. Verdaguer havia nascut a Terrassa, però exercí de notari a Olot al menys entre 1721 i 1769. Estava casat amb una filla del notari barceloní Esteve Cols. Però no tingueren fills, i d’aquí que, a l’hora de pensar què fer dels seus béns quan la mort truqués a la porta, decidí d’esmerçar-los en la institució d’una causa pia. Mancats de descendència directa, els beneficiaris d’aquesta causa pia serien els descendents de les seves dues nebodes –filles de dues germanes de Francesc Verdaguer– Antònia Rusinyet, muller del botiguer olotí Josep Sitjar, i Esperança Rovira, muller del carder, també d’Olot, Joan Petit. El 1762 en féu el document notarial de creació. Al cap d’un any, però, volgué fer-hi alguns retocs, revocà l’anterior escriptura i en féu una de nova. Això tornà a passar el 1765 respecte de l'escriptura de 1763, i encara no fou aquesta la seva darrera decisió, perquè el seu últim testament semblaria ser de 1769.

Com que el que aquí ens interessa no és l’evolució de les seves darreres voluntats, sinó la forma d’aquest tipus d’ajuda a futurs estudiants, em guiaré per la segona escriptura d’institució d'aquesta causa pia, la que va fer el 1763. La causa pia havia de servir per als “fills y fillas de Anthònia Sitjar y Verdeguer, muller de Joseph Sitjar botiguer de la present vila de Olot, y de Esperansa Patit y Verdeguer, muller de Joan Patit carder de dita vila nebodas mias, y per los hereus y successors de las casas de ditas dos nebodas mias usque in infinitum, y que los nebots y nebodas [que] seran de dits hereus y successors de ditas dos nebodas mias, també usque in infinitum, per líneas de consanguinitat dels descendents de ditas dos casas que disposo gaudescan de la present causa pia y dels fruyts de ella”. D’aquests, als nois que volguessin seguir estudis se’ls donarien 60 lliures cada any, durant vuit anys (480 lliures en total). Aquests vuit anys es desglossaven en “un any retòrica, tres de filosofia y quatre de la facultat major [que] voldran, quals estudis podran pasar en qualsevol part del regne de Espanya que los aparexerà”. Recordem que en l’ensenyament hi havia un primer nivell, el més elemental, en què la mainada, sota d’un mestre de minyons, aprenien a llegir, a escriure i a fer les operacions aritmètiques bàsiques (a més de la doctrina cristiana). Un segon nivell era l’escola de gramàtica, en què els alumnes, instruïts per un mestre de gramàtica diferent del de minyons, aprenien el llatí, i la gramàtica i sintaxi llatines, com a instrument d’accés a la cultura. Dins d’aquest segon nivell, podia haver-hi una aula de retòrica, que poques poblacions tenien com a aula específica, ja que exigia un segon professor de gramàtica. A Olot no va existir sinó a partir de 1777. El tercer nivell el constituïen els estudis de filosofia, el que llavors serien els coneixements bàsics de la ciència, entesa des de la perspectiva humanista encara vigent. Aquests estudis de filosofia, precedents de l’actual batxillerat, es feien a molt pocs llocs, entre els que no hi havia pas Olot. I, finalment, el quart nivell d’estudis eren els de les facultats majors universitàries. Així, doncs, les previsions d’atenció als estudiants del nostre notari Francesc Verdaguer abastaven a partir de l’any de retòrica en endavant, o sia els estudis que, en aquell moment, no es podien fer a Olot. A part dels vuit anys previstos d’estudis, en la causa pia instituïda per Verdaguer es contemplava igualment l’obtenció dels graus universitaris (llicenciatura i doctorat), que requerien el pagament de drets: “Y si algun de dits estudians voldrà graduarse en facultat major, so es lleys o medicina, en universitat aprobada en lo present regne de Espanya per sa real magestad (que Déu guarde) o de teologia o cànons en universitats aprobadas per lo concili tarraconense de las de Espanya, vull que a cada un de dits estudians per obtenir dit grau, a més de las ditas quatre centas y vuytanta lliuras [que] los tinch assenyaladas, vull se li done dos centas y sinquanta lliuras per lograr dit grau”.

Algunes de les carreres universitàries d'ara, en aquell temps no eren considerades ciències, sinó arts, habilitats, i, per tant, no s’estudiaven en les facultats universitàries. Estem parlant de la notaria, la farmàcia (els apotecaris) i la cirurgia. En tots aquests casos l’ofici s’adquiria fent uns anys d’aprenent a casa d’algú que exercís com a tal i passant un examen que els acredités. En el cas dels cirurgians, la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona el 1760, per on en endavant haurien de passar tots els que desitgessin fer-se cirurgians, va suposar un canvi notable en l’obtenció d’aquest títol. També hi hagué alguns intents en els anys 1763 i 1767 de crear a Barcelona una escola reial de botànica, química i farmàcia, per on haurien de passar els apotecaris, però la iniciativa no es consolidà fins el 1806, amb la creació del Col·legi de Farmàcia de Barcelona. El notari Francesc Verdaguer va preveure atendre també aquest tipus d'estudis, diguem-ne professionals, per als futurs benefactors de la seva obra pia: “si serà cas que algun estudiant voldrà dexar los estudis en la ocasió vulla puga, tenint la mira de voler apèndrer alguna de las arts de notaria, apotecaria o sirurgia (…), vull que a est se li done per lo termini de quatre anys dos centas lliuras barcelonesas, so és sinquanta lliuras cada any dels fruyts de esta causa pia”, a les que s’afegirien 300 lliures al practicant de notaria per obtenir el privilegi de notari reial, i 150 “al qui desitjarà pasarse apotecari o sirurgià (…) per obtenir lo títol o despaix de apotecari o sirurgià y obrir botiga”.

Segons l'escriptura de 1763, tots aquests diners havien de sortir dels seus béns, que els deixava a aquesta causa pia. Excepte la casa –que, però, també passava a mans de la causa pia– la resta de béns havien de ser venuts en encant públic i el producte obtingut s’integraria al capital. A part d’altres previsions organitzatives que no cal ara comentar, sí que calia deixar ben clar qui seria l’administrador de la causa pia: la seva neboda Antònia i, a partir de la seva mort, els hereus i successors universals d’ella “in infinitum”. Si en algun moment es trenqués la cadena successòria, passaria a ser administrador de la causa pia l’hereu que fos llavors de la neboda Esperança. I, en última instància, si també aquesta successió hereditària quedava trucada, ho seria la comunitat de preveres de la seva vila nadiua de Terrassa, que actuaria a través de procuradors. Ja es veu, doncs, que les previsions del notari Francesc Verdaguer, de facilitar els estudis a la mainada del seu llinatge col·lateral (per falta del seu), apuntaven a un dilatadíssim espai temporal, com passava en tota causa pia i, per tant, també en les de minyons estudiar.

Un últim apunt inevitable: deixant de banda la causa pia de Francesc Verdaguer i passant a generalitzar, bé calia comptar que els estudiants es prendrien amb rigor el compliment de les seves obligacions escolars, i això no sempre passava. El comerciant olotí Francesc Casabó el 1796 va denunciar a la justícia el seu germanastre Ignasi Casabó, d’uns trenta anys, que vivia a casa seva fent el dropo i actuant de forma violenta, i això que ell li havia procurat “dar la correspondiente educación, ya procurándole maestro a toda costa y gasto para enseñarlo, ya manteniéndole en la universidad de Cervera, ya en la ciudad de Gerona, para que se dedicasse a la philosophia y theología, pero jamás ha podido conseguir que llevase una vida razional y christiana, y menos el que se dedicase a alguna carrera honrosa”. Més previsor, Jacint Àlvarez Castrillon, que feia d’adroguer i de negociant a Besalú (venia, però, de pares asturians) quan va fer testament el 1738 disposà que si un o més dels seus fills volguessin estudiar la carrera sacerdotal fossin sostinguts i mantinguts en els seus estudis “segons la possibilitat y forsas de dits mos béns”, però això només si “dits mos fills que així voldran estudiar, se aporten bé y cúmplian llur obligació y càrrech de estudiar”, però si, en cas contrari, “dits mos fills que axí voldran estudiar no se aportassen bé y sufficientment en llurs estudis, sinó que volguessen passar lo temps sens estudiar, fent lo bagamundo”, llavors deixava dit que no se’ls hauria de donar res de res, “pues és ma voluntat que dits mos fills sien hòmens de bé, de bona vida, fama y costums, y dònian bon exemple al món, vivint ab la deguda perfecció, santa vida, fama y costums”. És el pare previsor perquè els seus fills tinguin estudis, però també el bon pare sermonejador, que ni en text notarial no sap estar-se de recomanar als fills la necessitat de ser homes útils, treballadors i allunyats de tota ociositat.

Amb el temps, les rendes de les causes pies es varen anar devaluant. Com que aquest tipus de fundacions, de caràcter pietós, estaven tutelades pels bisbes de les diòcesis, aquests acabaren autoritzant-ne la seva extinció i l'agregació del que quedés del seu patrimoni a alguna altra causa pia o a alguna obra caritativa. En endavant, seria a través dels instruments socials propis de les estructures democràtiques, per on s'hauria de canalitzar tot allò tendent a dotar d'efectivitat el dret a estudiar.