divendres, 27 de setembre de 2013

La Guerra de Successió a la Garrotxa explicada amb dues mil paraules



Felip V de Castella, IV de Catalunya
La notícia que el nou rei de Catalunya i dels regnes hispànics, després de la mort sense descendència de Carles II el 1700, seria Felip IV de Catalunya (V de Castella), un rei d’origen francès, i nét del rei de França, hem de creure que no deixaria de tenir impacte a la Garrotxa. Feia només cinc anys que els exèrcits del monarca francès havien tingut envaïdes aquestes terres, amb accions molt severes, com l’ocupació de Castellfollit i sobretot la crema parcial de Sant Esteve de Bas. Però d’aquests possibles recels, no en tenim, cap testimoni, llevat dels dubtes de l’Ajuntament d’Olot sobre si havia d’anar a complimentar el nou monarca a Barcelona l’octubre de 1701, amb l’excusa del caràcter baronial de la vila sota l’abat de Ripoll.

Carles III
El 1702 esclatà a Europa una guerra entre una aliança formada per Anglaterra, Holanda, Àustria i l’Imperi, contra les dues corones formades per França i Espanya, amb l’objectiu de donar un gir a la manera com s’havia fet la successió de Carles II, massa favorable als interessos de França, i postulant a l’arxiduc Carles d’Àustria, Carles III, com a legítim sobirà. El 1704 una expedició aliada s’havia plantat per mar davant de Barcelona amb l’esperança de provocar-hi una revolta a favor de la causa de l’arxiduc, però no obtingué l’èxit esperat i l’armada aliada es va dirigir cap a Gibraltar, on prengueren el penyal. En aquesta expedició hi va participar, tot i que modestament, gent de la Garrotxa: Francesc Casamitjana, de Besalú, que es convertí en secretari de Jordi de Hessen-Darmstadt (l’antic virrei de Catalunya en temps de Carles II, molt estimat pels catalans, i que ara abanderava la causa austriacista) i l’olotí Francesc Barnoya, a qui Darmstadt nomenà capità de cavalleria.

Estiu de 1705. Primra fase de la revolta a la Garrotxa
A l’estiu de 1705 a la Garrotxa hi hagueren símptomes d’inquietud, comprès algun acte violent. A l’agost es produïren diversos aixecaments entre els olotins per unir-se als de Vic, que des del maig havien apostat per Carles III, amb el suport del Pacte de Gènova. Això va constituir un seriós problema per a les autoritats militars de Girona, que instaren reiteradament a les autoritats locals d’Olot a usar mà dura contra ells. Però aquestes autoritats olotines, o bé es veien impotents per actuar davant d’aquests escamots, o bé simpatitzaven amb la causa que aquests representaven, perquè des de Girona se’ls recriminà el seu comportament massa tou envers ells. Davant del fracàs d’aturar el moviment austriacista a la Garrotxa, les autoritats borbòniques demanaren a Castelló d’Empúries la formació d’un sometent que pugés cap a Olot per a fer-los front. A principis de setembre els partidaris de Carles III arribaven fins a Besalú. Alguns dels dirigents dels revoltats foren un tal Escolà d’Olot i un altre conegut per Boi d’Olot. I hi havia també en Francesc Barnoya (que havia participat en l’expedició a Gibraltar) i el coronel de fusellers Jaume Birolà.

Setembre-octubre de 1705. Segona fase de la revolta a la Garrotxa
El 12 de setembre de 1705 Olot es proclamà formalment súbdit de Carles III, el mateix dia que també ho feien Sant Feliu de Pallerols i Santa Pau, i –hem d’entendre– la resta dels pobles de la Garrotxa. El 22 de setembre els austriacistes de Figueres, ajudats pels de Vic, Olot i Besalú feren que la vila també es passés a la causa de l’Arxiduc. La fortalesa de Roses, en canvi, quedaria sempre a mans dels filipistes. Fora de les nostres comarques els austriacistes aconseguiren l’adhesió de Lleida, Cardona i Tortosa. El 12 d’octubre fou Girona la que prestà obediència a Carles III, pocs dies després que, finalment, ho fes Barcelona, obligant els filipistes a abandonar la capital.

El gener de 1706 l’exèrcit francès del Rosselló creuà la ratlla i entrà a l’Empordà en auxili de les tropes espanyoles de Felip V, sembrant de por les comarques veïnes. Per si no fos poc, a més venia comandat per Adrien-Maurice duc de Noailles, el fill de qui les havia manades en aquella guerra de finals del segle anterior, i que es manifestaria envers els nostres pobles tan bàrbar com el seu pare. Això obligà a la formació de sometents per a la defensa dels objectius més immediats. Les tropes franceses es dirigien cap a Barcelona per intentar recuperar-la per a Felip V. Davant del perill, s’enviaren homes a trencar-ne el setge, i Olot hi contribuí amb un centenar, dirigits per Manuel Morató els quals, juntament amb gent de Vic, s’enfrontaren als francesos a prop de Barcelona i a la muntanya de Montjuïc. Els francesos no van aconseguir recuperar Barcelona per a Felip V, cosa que a Olot va ser celebrada amb solemnes festes religioses.

El 1707 les coses es complicaren. En aquest any tingué lloc la batalla d’Almansa, que suposà el sotmetiment del País Valencià a Felip V, com també s’hi sotmeté Aragó. Al novembre, les tropes borbòniques es feien amb Lleida i l’Urgell, i a finals d’any la Cerdanya quedava a mans del duc de Noailles. La Garrotxa, entre els passos amb França del Ripollès i de l’Empordà, visqué un període de molta inquietud, d’un continuat trànsit de tropes de Carles III, a les que per força calia mantenir. L’Hospital d’Olot hagué d’assistir molts soldats malalts. Per una banda hi havia l’exèrcit del rei, de caràcter regular, que es nodria de lleves parcials. Però com que les poblacions no sempre podien confiar en aquest exèrcit regular, hi havia també els cossos formats en els mateixos pobles davant de situacions d’emergència, molt més eficaços a escala local, com el sometent o la Companyia d’Olot, creada el 1707 per a la defensa de Girona. Tot això suposà que, d’una manera o altra, s’haguessin d’aportar contínuament homes, materials i molts, molts diners per a pagar uns i altres. Alguna vegada la relació amb la tropa reial, poc o gens vinculada amb el territori, provocà moments de tensió, com passà a Batet i a la Cot, quan els pagesos es negaren a donar més farratge per als cavalls, i els mateixos soldats que havien de defensar els pobles els amenaçaren amb accions destructives.

Un exèrcit amb homes, cavalls i mules de transport, és una immensa boca que mai no se sadolla prou, i en aquest sentit la Garrotxa, tot i no ser un objectiu militar, suposava un fecund rebost, sobretot passat l’estiu, quan ja s’havien recollit els fruits del camp. D’aquí que l’exèrcit francès s’hi acostés amb el propòsit de requisar les collites i d’exigir el pagament de quantiosos diners. A l’estiu de 1707 la cosa no passà d’alarmes, perquè l’exèrcit francès no entrà a la Garrotxa. El 1708 hi hagué una incursió des de l’Empordà fins a Besalú, que sembla que no va fer massa mal.

L'exèrcit francès, en un gravat de 1703
El 1709 la cosa va ser diferent. Per la informació que cada dia s’intercanviaven els pobles, a primers d’octubre hi havia ja el convenciment que l’exèrcit francès entraria a la Garrotxa a fer-hi una temible acció de requisa. Els nervis esclataren: un grup d’olotins assaltà el magatzem de grans de la vila, situat a prop del Carme, i molts d’altres fugiren cap al camp. El 8 d’octubre els francesos es plantaren a Besalú. El dia 10 hi hagué batalla al pas de Castellfollit, clau per a l’accés a Olot, que es trobava poc protegit d’ençà que en l’anterior guerra el duc de Noailles (pare) n’havia desfet les fortificacions. I el dia 11 entraren a Olot, on s’estigueren fins el dia 22. Noailles imposà a Olot una contribució de 18.200 lliures, i una altra de 500 lliures a la Comunitat de Preveres, a més de l’arreplegada de tots els grans i d’altres gèneres que els poguessin ser útils. Des d’Olot alguns destacaments francesos es dirigiren a les poblacions veïnes per a fer-hi el mateix. Els pagesos bé prou que havien amagat les collites, però no hi pogueren fer res, els soldats ho capgiraven tot convençuts que en algun lloc o altre hi serien amagades. Especialment dura fou l’entrada dels francesos a Santa Pau, on hi feren un brutal saqueig, del que se’n parlaria durant molt de temps. Tot seguit, l’exèrcit francès es traslladà al Ripollès per a entrar a passar l’hivern al Rosselló.

Després d’un any de relativa tranquil·litat, el gener de 1711 Girona caigué a mans de l’exèrcit francès –filipista–, notícia que causà la natural consternació a la Garrotxa. Davant de l’amenaça explícita del duc de Noailles de cremar Olot, la vila s’avingué al reconeixement de Felip V des de finals de gener fins a la primera quinzena de març de 1711, mentre hi hagué tropes franceses a la vila. Els francesos imposaren una nova contribució, ara de 3.000 francs, amb més exigències de diners i grans als altres pobles de la comarca. A Besalú els francesos cremaren els papers de la Cúria i a Mieres s’emportaren presoners, alguns dels quals moriren, amb gran sentiment de la vila.
Singatura de Noailles en un document remès a Olot des de Girona, 1711
No sabem el que passaria a Sant Joan les Fons, on les tropes franceses van ser objecte d’un atac. Per a posar un punt més amable a l’evolució dels fets, fem esment de Rafael Planella, conegut per “Dimoni d’Olot”. Fou un espia doble en tot el sentit modern de la paraula. Era espia dels francesos, però de fet era un espia austriacista. La seva acció més coneguda fou quan Noailles li va passar una carta perquè la fes arribar a l’exèrcit filipista acampat a l’Anoia. El Dimoni d’Olot, imitant la lletra de Noailles, va redactar-ne una altra amb ordres diferents, i fou aquesta la que va fer arribar a les tropes de l’Anoia, desbaratant-ne així els seus plans.

A finals de 1712 els austriacistes, van intentar de recuperar la ciutat de Girona, però fou inútil i provocà a la Garrotxa una gran decepció. La situació començava a esdevenir impossible de mantenir. A nivell internacional, l’any anterior el govern britànic havia passat a mans dels tories, partidaris d’un acord amb França, que quedà reforçat a l’abril, amb la mort de l’emperador alemany Josep, i la marxa de Catalunya de Carles III per a fer-se càrrec de l’herència imperial, jocs polítics que culminaren amb el tractat d’Utrecht de l’abril de 1713 i els acords de Rastadt del març de l’any següent.

Catalunya quedava a mans de les seves pròpies forces. Però a la Garrotxa, de forces ja en quedaven ben poques, després de tants anys de guerra, de contribucions humanes, i d’ingents aportacions dineràries a uns i altres, la darrera un nou donatiu olotí de 2.000 lliures per a l’exèrcit austriacista. Perduda l’esperança de recuperar Girona, semblava que ja poca cosa més es podia fer per aquesta banda. El gener de 1713 Banyoles es posà sota Felip V. Al febrer encara hi hagué una nova ràtzia francesa fins a Montagut, Tortellà, Sales de Llierca i Beuda, d’on s’emportaren diversos presoners, que passaren un autèntic calvari en el seu trànsit per Roses, Cotlliure i Perpinyà.

El 15 de juliol de 1713, ara ha fet 300 anys, Olot va dir que ja no podia més, i envià un comissionat a Girona per prestar obediència a Felip V. Ho van decidir en una reunió a l’ajuntament on, amb els cònsols, assistiren també la gent de lleis de la vila i els eclesiàstics de la parròquia i dels dos convents. L’argument per a passar-se a Felip V fou exclusivament de força: se sabia que els exèrcits francès i espanyol eren a tocar d’Olot, per la banda de la vall d’Hostoles, amenaçant la vila, i que les tropes aliades estrangeres es retiraven de Catalunya perquè a Europa ja havien fet els seus tractes.

En els mesos immediats encara hi hagué algú que intentà que les coses fessin marxa enrere (a la plaça d’Olot aparegueren pasquins austriacistes), però fou debades, sobretot per la presència sovintejada de tropes franceses i espanyoles, i amb l’escarment del que aquestes tropes feien en altres llocs no sotmesos, com el saqueig i crema del poble de Sant Hipòlit de Voltregà. Després de l’11 de setembre de 1714, es van fer a Olot tres dies de celebracions, complint les severes ordres del duc de Berwick, el vencedor filipista del setge final de Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada