67. Les primeres treballadores conegudes, amb noms i cognoms, del tèxtil olotí (1754)

En l’escaiença del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Roda de filar i fusos, procedent de Beget (Museu d'Olot)

Mira si n'hi havia de dones a Olot, en aquell segle XVIII! Fins i tot una mica més que no pas d’homes: el 1716 les olotines representaven el 51,57 % de la població, el 1768 n’eren el 53,83 %, i de manera semblant les dones que hi havia a Olot el 1787 pujaven al 53,25 %. Doncs, tot i això, de dones pràcticament no se’n troba cap quan s’intenta saber de què treballava la gent. Pots fer llistes nominals de paraires, de ferrers, de comerciants, de traginers, de teixidors, de metges, de jornalers, fins i tot de pobres… i res, que no hi pots incloure cap nom de dona (llevat de si són vídues, que llavors hi surten en relació amb el seu difunt espòs). Tots són noms d’homes, de caps de família. Fins i tot costa de saber si hi havia llevadores a Olot, un ofici típicament femení. En tot el segle XVIII només se'n sap el nom de tres, i encara gràcies al fet que se les esmenta en alguna partida parroquial de baptisme, com a administradores d'urgència d'aquest sagrament. Curiosament, les tres llevadores es deien amb el mateix nom de pila: Magdalena Llosas (1787), Magdalena Valls (1789) i Magdalena Alzina (1795). En això només representen una certa excepció les criades, que a vegades surten en algun testament perquè el testador els deixà alguna cosa. A Maria Palau, criada del carder i negociant Rafel Bassols, en el seu testament de 1774 no només li deixà  algun bé material, sinó que procurà que se li permetés de treballar en les cardes per al tèxtil, incloent Bassols en el testament el prec als seus socis de la companyia olotina de cardes, "que per acabarse dita Maria Palau de guanyar la vida li dònian que treballar de carder, de la feyna que ella sab fer" i així tenir prou dot per poder-se casar. Tingueren ofici de criades a l'Hospital d'Olot Teresa Pinadella (morta el 1758), Maria Rusé (1778-1783), Teresa Coromina (1785) i Teresa Guardiola, vídua (1786-1790). 

No hi ha motiu per al dubte. De dones treballadors, a Olot al segle XVIII n’hi havia un munt. I no em refereixo només a treballs domèstics, de pagès, o de servei a les cases riques, no. A Olot hi havia moltes dones que treballaven en el ram del tèxtil. Encara més, hi havia moltes dones gràcies a les quals el tèxtil podia anar endavant i representar una important font de riquesa per a un ampli sector de la població. Però han quedat en el més absolut anonimat, a l’espera que en el segle següent, el XIX, si més no se’ls reconegui el seu dur paper en les fàbriques. El 1764, en un seu informe sobre les manufactures olotines, l’administrador de la duana d’Olot, Miquel de Vidueyros i Roldan, es referia explícitament a aquesta munió de treballadores de la comarca dedicades a la filatura: “en este terreno circumbezindad a distancia de ocho horas de camino, más o menos, hay bastantes hilanderas y éstas hilan dichas lanas con torno de mano".

Una estadística de 1752 ens diu que a Olot hi havia “treynta fabricantes de medias y gorros de lana y estambre”. Aquesta trentena de “fabricantes” (en masculí, és clar) eren de fet els que dirigien la producció, que tenia molt de domèstica. I era aquí on començava el gran protagonisme de les dones treballadores, perquè eren elles, de casa estant, les que feien la feina de filar la llana i l’estam que algun negociant els portava en forma de matèria prima, i els ho recollia en forma de fil, un fil que unes altres dones convertirien manualment (encara no s’havien introduït els telers mecànics de gènere de punt) en barretines i mitges, en aquest mateix joc d’algú portar-los el fil i recollir-los el gènere elaborat. Tot això, és clar, aquelles dones ho feien sense deixar de fer les altres obligacions domèstiques (i si s’esqueia, pròpies de pagès), sovint ben feixugues, i que la consuetud d’aquells segles havia atorgat a la condició femenina. Per tota aquesta feina aquelles dones rebien la compensació d’alguna retribució més aviat escassa, perquè com que es considerava una feina de més a més, tampoc no n’hi havia com per a pagar-les la vida.

És d'agrair, per tant, que quan menys t'ho esperis et trobis amb una llista, amb noms i cognoms, de més d’un centenar de dones que el 1754 treballaven a Olot i als seus voltants com a filadores d’estam i en la confecció de gènere de punt, una llista del tot infreqüent al llarg d'aquell segle. Ho devem a Bartomeu Roca, un traginer i revenedor del carrer Clivillers d’Olot que va morir el 1754. Es dedicava al comerç a la menuda, però es veu que també havia entrat en el negoci del tèxtil, amb l’ocupació de subministrar estam a un bon nombre de dones perquè el filessin. Com a bon negociant, portava una llibreta on s’apuntava amb exactitud a quines dones els havia passat gènere i en quina quantitat, per després poder-los-hi recollir filat. I quan va morir, en l’inventari dels seus béns es va incloure la llista de totes aquelles dones que encara tenien a casa seva estam per filar, una mercaderia que els hereus del nostre home haurien de mirar de recuperar: “Nota del estam y llana que differents pobles tenen per filar y fer mitjas, treta de una llibre de notas de dita botiga”, la botiga de Bartomeu Roca, diu l'encapçalament.

En total a la llista hi surten els noms de 116 dones, però el nom de Teresa Forn hi apareix tres vegades i els de Teresa Batlla, Francesca Casadesús i Anna Maria Riera dues en cada cas, potser perquè anaven més endarrerides i li devien més d’una partida. Si aquestes dones d’igual nom fossin una mateixa persona, la llista quedaria en 111 dones. Si es posa la llista en ordre alfabètic, la reiteració d’un mateix cognom (per exemple, Teresa Marcadera, Maria Marcadera i Inés Marcadera) fa pensar si no serien noies d’una mateixa família, mare i filla, o germanes, posades totes elles a mirar de fer entrar algun dineret de més a la casa. Diria, tot i amb reserva, que en la seva major part són donzelles, és a dir, no casades. Només en els casos en què s’especifiquen dos cognoms (Teresa Solera i Ciurana, Teresa Prat i Muxina...) semblaria tractar-se de dones casades per la manera com llavors se les designava, en el que el primer cognom seria el del marit i el segon el cognom propi. No deu ser casualitat que, en el text original, Teresa Prat i Muxina vingui immediatament després de Maria Muxina.

Només en 33 de les noies de la llista se’ns diu de quin poble eren, tots ells dels voltants d’Olot (Batet, la Cot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Pinya, Riudaura, les Preses, Sant Esteve d’en Bas –Ambàs en el text original–, etc.), amb alguna incursió més llunyana, com les cinc dones de les Planes i una dona de Sant Feliu de Pallerols. De la resta no se’ns diu el seu veïnatge. En alguns casos potser podríem endevinar-lo, com de la Maria Àngela Corcona que ve després de Justina Corcona de Sant Esteve d'en Bas, que no fóra arriscat pensar que ella també en fos. De forma explícita, tan solament d’una s'anotà que era d’Olot, però segurament que moltes de les dones sense indicació de lloc, també ho serien, perquè –recordem-ho– es tracta d’una llista de deutores i, per tant, havien de ser ben conegudes per tenir clar on anar a recuperar el que no era sinó una mercaderia en dipòsit.

De cada una de les dones s'hi anotà la quantitat que se li havia deixat per filar. “Magdalena Dorca de Ridaura té per filar tres lliuras estam, dich 3 ll. Josepa Mas de Batet té per filar dos lliuras estam, 2 ll…”. I així tota la resta de la llista, amb quantitats d’entre una i quatre lliures d’estam per filar, feta excepció de Magdalena Buada de Sant Esteve d’en Bas, que en tenia cinc. En la darrera quarta part de la llista, la reiterada fórmula de les lliures d’estam per filar que té cadascuna es muda ocasionalment en "lliuras [d'estam] per filar estamenyas" i, sobretot, en “estam filat”. Cap al final de tot la matèria prima que tenen és "per fer mitjas”, uns conceptes que evoquen no el filat, sinó la segona fase de la manufactura domèstica, la confecció de gènere de punt amb agulles.

Després de la discreció en què romangueren en vida i del llarg silenci dels dos segles i mig passats, és de justícia poder fer present aquelles dones treballadores, no com a persones anònimes, sinó atorgant-les el dret a ser recordades per qui eren. Heus aquí, per tant, les primeres treballadores conegudes amb noms i cognoms del tèxtil olotí, en aquell llunyà 1754. Dins de cada lloc, les he ordenades alfabèticament. Són:

De Batet: Maria Blanca, Maria Àngela Compta, i Josepa Mas.
De la Cot: Anna Maria Codina, i Magdalena Olivera.
De Santa Pau: Francesca Plana (de Sant Martí), i Maria Torras.
De Bianya: Maria Canal de la Bora, Maria Rosa [sense indicació de cognom], i Francesca Thurana.
De Santa Margarida de Bianya: Magdalena Pujola.
De Sant Salvador de Bianya: Llúcia Pla.
De la Pinya: Teresa Guerra, i Maria Llagostera.
De Riudaura: Sabina [Civina en l'original] Colomer, Magdalena Dorca, i Francesca Peracaula.
De les Preses: Maria Mata.
De Sant Esteve d’en Bas [Ambàs en l'original]: Magdalena Buada, Justina Corcona, Teresa Domènech, Maria Dou, Francesca Llosas, Teresa Llosera, Maria Àngela Prat, i Teresa Solera i Ciurana.
De les Planes: Rosa Borons, Teresa Closells, Magdalena Marcader, Maria Moy, i Teresa Roura.
De Sant Feliu de Pallerols: Isabel Roca.
D’Olot: Francesca Galí.

No consta d’on són: Teresa Anglada, Esperança Aumeda, Magdalena Aumeda, Esperança Batallera, Maria Batet, Teresa Batlla, Teresa Batlla, Anna Maria Boneta, Teresa Canal, Narcisa Carrera, Francesca Carrera, Caterina Casadellà, Cecília Casadellà, Francesca Casadesús, Francesca Casadesús, Maria Cidera, Maria Anna Clara, Margarida Collela, Maria Àngela Corcona, Maria Corcoya [Corcona?], Isabel Corominas, Maria Anna Corominas, Margarida Cosma i Cerarols, Magdalena Dalgana, Magdalena Dorca, Maria Dorca Corder, Dorotea [sense indicació de cognom], Francesca Esparch [Sparch en l'original], Francesca Farrés, Teresa Fexas, Magdalena Ferran, Magdalena Ferrés, Teresa Forn, Teresa Forn, Teresa Forn, Maria Forn, Àgata Galceran, Josepa Guinarda, Maria Llagostera, Magdalena Malortiga, Teresa Marcadera, Maria Marcadera, Agnès Marcadera, Anna Magdalena Marganta, Anna Maria Margay, Maria Margui, Teresa Masjoan, Elena Masmitjà, Rosa Masoliver, Cecília Mercader, Francesca Miranges, Maria Miranges, Maria Muxina, Maria Anna Ormí, Rosa Orris, Rosa Patita, Maria Àngela Piteua, Teresa Prat i Muxina, Esperança Puig, Teresa Pujolar, Maria Quintana, Magdalena Ribera, Anna Maria Riera, Anna Maria Riera, Maria Anna Roca, Maria Roca, Antònia Roges, Maria Roura, Maria Sala, Magdalena Serra, Magdalena Solana, Teresa Solana, Francesca Solera, Maria Anna Solera, Francesca Surroca, Maria Tarrés, Magdalena Taularia, Margarida Torrents, Margarida Ture, Magdalena Valls, Sabina [Civina en l'original] Vesiana, Francesca Vila, i Cecília Vila.

Aquesta llista és tan sols una mostra, un exemple, del velat treball manufacturer de les dones, i deuria ser una de les moltes altres que existirien, però que no han tingut la bona estrella d’arribar fins als nostres dies. Bartomeu Roca era traginer i revenedor, però ja veiem que també era negociant de llana i estam per al gènere de punt olotí, una feina que, per tant, no només hem d’atorgar als paraires. Un altre exemple semblant seria el del ferrer olotí Rafael Pasqual, que el 1769 fou denunciat i obligat a pagar l’impost del cadastre pel concepte d’indústria, perquè, tot i que ell ho negava, es considerà que, a més de la ferreria, feia “fabricar medias de estambre y de lana en crecida cantidad, las que después vende por mayor, resultándole grande provecho”. Ja ho diu bé el text: “feia fabricar”, no pas que ho fabriqués ell. I a qui ho feia treballar? El document ho silencia, però costa poc d’endevinar: ho faria fer a una munió de dones que prou necessitarien en les seves cases, l'obtenció d'algun guany de més, en uns temps d'estretors econòmiques generalitzades. 

Només cap al darrer quart de segle tenim alguna estadística orientativa sobre el global de les dones que a la comarca olotina treballaven en la manufactura tèxtil. Un informe municipal de 1783 afirmava que les "fàbriques" olotines de llana i estam eren "las primitibas en este pueblo", de les que se'n feia un gran comerç dins i fora de la Península, i que ocupaven "cerca de dos mil mugeres" i més de sis-cents homes. A l'any següent, un altre informe, "Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio" deia que als establiments "de medias y gorros de estambre y lana de punto de abuja" d'aquesta comarca hi teballaven 800 homes i nois, i unes 6.000 "mugeres y muchachas", una xifra del tot desmesurada i fins i tot diria que impossible que fos real (la xifra de 1782, tot i ser arrodonida a cop d'ull, sembla més creïble), però que en canvi no permet dubtar de l'enorme extensió que tenia a Olot i comarca el treball femení en el ram del tèxtil de la llana.

Quan a partir de 1774 a Olot entrà amb força la manufactura del cotó, s’incrementà encara més la necessitat de mà d’obra femenina per a la filatura, si bé baixà la que es dedicava a la manufactura del gènere de punt, per la introducció de telers mecànics. S’entrà llavors en una nova dinàmica de gestió del treball femení, que en bona part avançava el que serien penoses condicions de les dones en les fàbriques de la industrialització del segle següent (vegeu Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot, 1796).

39. La desventura dels fills de ventura

Mare alletant, figura de Ramon Amadeu

Al maig de 1719 va ser batejada una criatura a la parròquia dels Sants Iscle i Victòria de Colltort, en el que avui és terme municipal de Sant Feliu de Pallerols. Bé, això no té res d’estrany, passava amb certa freqüència. Si en tinguéssim la partida del seu baptisme veuríem que constaria com a filla de pares desconeguts, i potser al marge esquerre de la seva partida en el llibre de baptisme de la parròquia, el rector hi hauria anotat, per aquest motiu, “filla de ventura” (ventura, en el sentit d’apareguda sense haver-se previst). Això, a Sant Iscle de Colltort s’esdevenia molt rarament, però en canvi era menys infreqüent que passés en les parròquies de major població.

Entre 1700 i 1799 van ser batejades a Sant Esteve d’Olot, la principal parròquia d’aquesta població (hi havia també la de Sant Cristòfol les Fonts), 460 criatures filles de pares desconeguts, gairebé repartits a parts iguals entre nens (222) i nenes (238), segons ens permet de saber el pacient treball de revisió dels llibres de baptisme de la parròquia de Sant Esteve d’Olot que va fer Carles Rosselló i Rodríguez per a la seva tesi doctoral del 1996 sobre els aspectes sanitaris que es poden extreure dels llibres sacramentals d'aquesta parròquia en el segle XVIII. La mitjana en la parròquia olotina seria, doncs, d'entre 4 i 5 fills de ventura a l'any, però les xifres absolutes són poc regulars, amb anys de 3 o 4 criatures sense pares coneguts (i alguns anys de només una o dues), seguits d'altres que superen amb escreix la mitjana. En contrast amb l'augment de població que va experimentar Olot en el segle XVIII (passà de 4.350 habitants el 1716, a 9.146 el 1787) és de destacar que, en canvi, el nombre de fills de pares desconeguts es va mantenir força estable, tal i com indica la gràfica que adjunto, confeccionada a partir de les dades aportades per l'autor suara mencionat.

Si he començat esmentant aquella nena de pares incògnits batejada a Sant Iscle de Colltort és perquè va donar peu a un curiós instrument notarial d’atestació el mateix 1719. Es veu que la pobre criatura acabada de néixer havia aparegut al mas Serrat del veïnat de les Medes de l’esmentada parròquia (avui terme municipal de Sant Aniol de Finestres). Algú va fer córrer la veu de si seria filla il·legítima de la muller de l’amo del mas, o d’alguna de les seves germanes o fins i tot de la criada. Per a fer callar els rumors, Joan Rabugent, bracer de Cogolls i la seva dona Magdalena, van testificar davant de notari que de tot això res de res. Segons ells, qui havia parit la criatura en el mas Serrat era “certa dona que dies havia se era reffugiada y molt ocultament estava retirada en dita casa y mas Serrat, la qual després de haverla vista y attentament mirada coneguí molt bé no ésser ella Magdalena Serrat ni altre germana sua ni criada que habitàs ni agués habitat en dita casa y mas Serrat (…), antes bé, després de haver ben vista y attentament mirada la dita certa dona, coneguí molt bé ésser dona forastera y molt distant del dit veynat de las Medas, puix si·n fos estada, jo dita Magdalena [Rabugent] la aguera coneguda” per tenir dita atestant “perfeta cognició de las demés donas del dit veynat de las Medas”. I cap al final tornaven a insistir de no haver dubtat mai “la més mínima cosa tocant a la honestat, pureza, vida y fama de dita Magdalena [Serrat], de sas germanas ni criadas de dita casa del mas Serrat". 

Entremig de l'anterior declaració, primer la dona de Joan Rabugent, i després aquest mateix, explicaren quina fou la seva intervenció en aquest cas: després que aquesta dona forastera “agué parit, se·m fou donada y entregada a mi la criatura que havia parit dita dona perquè la aportàs, com en effecte la aportí a batejar en la iglesia parroquial dels Sants Siscle [Iscle] y Victòria de Colltort. Y axí, després de ser estada batejada, aquesta entreguí a dit Joan Rabugent mon marit, que la aportàs a certa persona perquè la fes criar, com en effecte jo dit Joan Rabugent prenguí dita criatura y la aportí a la persona que dita ma muller me digué perquè la fes criar”. Els primers passos, doncs, a seguir des del moment de saber-se d’una criatura abandonada, era portar-la a batejar i encomanar-la a alguna dida perquè l’alimentés. 

A Olot el centre assistencial de la vila era l'Hospital de Sant Jaume, però entre les seves funcions no hi havia la d’acollir els nadons abandonats, perquè estava dedicat als malalts en situació de pobresa (condició, llavors, comuna a bona part de la població). D’acord amb les pràctiques que es tenien establertes, quan se’ls presentava un cas d’aquests, primer s’asseguraven que fos batejat o, si no ho fos, que se’l bategés; després se'l feia conduir fins a Santa Pau o a les Preses, on les autoritats del lloc haurien de traslladar-lo a una altra població pròxima i així successivament, fent un cadena de trasllats fins que arribés a l’Hospital de Santa Caterina de Girona (des de Santa Pau) o al de la Santa Creu de Barcelona (a través de les Preses i el Grau). Sí que l’hospital es feia càrrec de les despeses de la conducció d’un expòsit a una d’aquestes poblacions més immediates, fixades en sis sous de moneda barcelonesa. De forma excepcional, s’ha conservat una certificació notarial (“donatio pueris”, l’intitulà en llatí el notari) de 1713, del lliurament, per part dels administradors de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, d’un d’aquests nadons de pares desconeguts, de només un mes i quatre dies, a Josep Masllorens, de Sant Cristòfol les Fonts, terme d’Olot, perquè el portés a l'hospital de Girona o al de la Santa Creu de Barcelona.

La majoria dels expòsits olotins anaren a parar a l'Hospital de Santa Caterina de Girona. El 1849 el metge de Lloret de Mar, Francesc Campderà i Camín, en un estudi de caràcter demogràfic va publicar les estadístiques dels expòsits ingressats a l’hospital gironí en el segle XVIII, amb indicació de les poblacions on la criatura havia estat batejada abans d’arribar-hi, una publicació molt encertada, perquè sembla ser que, actualment, les llistes que donaren peu a aquestes dades s’han perdut. Segons això, entre 1701 i 1800 van ingressar a l’hospital de Girona 399 infants sense pares coneguts, amb fe d’haver estat batejats a Olot. És a dir, una mitjana d’unes quatre criatures a l’any. Després d’Olot, la població de la Garrotxa que durant el segle XVIII més expòsits envià a Girona amb constància de ser batejats en el lloc, fou Besalú, que en cent anys n’hi arribà a enviar 114. A molta distància venien Santa Pau (59 fills de ventura en tot el segle), Argelaguer (39), Montagut (29) i Sant Feliu de Pallerols (29). En total al llarg d’aquell segle, dels 9.025 expòsits que havien estat batejats fora de les parròquies de Girona, 959, uns nou o deu a l’any, procedien de les poblacions que conformen l’actual comarca de la Garrotxa (serien 976 si hi comprenem els pobles de la Garrotxa que ara formen part d'altres comarques). 

El 1762, en aquesta cadena de pas de poble en poble per a fer arribar uns expòsits a Girona, els de Palol de Revardit trencaren la consuetud i feren tornar a Olot, segons la reclamació que en féu l’Hospital de Sant Jaume, “dos ninyos recién nacidos, exponiendo la tierna vida destos innocentes a las contingencias del camino, y a todo desabrigo y desemparo”, cosa que era “contra lo que tan justamente se ha practicado hasta ahora, contra caridad y contra el beneficio público a que todos los pueblos están obligados”. No queda clar a qui adreçaven la reclamació els administradors de l’hospital, però la resposta vingué de Girona de forma taxativa, dient que els pobles que es trobaven en el camí d’Olot a Girona “recibirán y conducirán a esta ciudad [de Girona] y al hospital de ellos todos y qualesquier enfermos y ninyos expósitos que les condusgan o entreguen qualesquier otros pueblos”, sota pena de 25 lliures.

Peu de la porta de l'Hospital de Sant Jaume d'Olot

No costa gaire d'imaginar-nos les pèssimes condicions sota les que les pobres criatures de poques setmanes, o inclús de només dies, havien d’afrontar aquest viatge, que s'allargassava pels tràmits a fer entre poble i poble. El desembre de 1796 es va publicar una reial cèdula amb mesures de protecció dels expòsits, vist que un anterior decret de 1794, que reconeixia als expòsits igualtat de condicions en l’exercici de qualsevol professió, quedava en paper mullat perquè molts pocs d’aquests arribaven a l’edat de poder treballar. La mateixa reial cèdula denunciava les grans distàncies que les criatures abandonades havien de recórrer fins arribar a un centre d’acolliment, “siendo a más tratados en estas largas conducciones casi por precisión con tan poca piedad y humanidad, que unos llegan muertos y otros sin esperanza de recobrarse”. El dia 21 de març de 1770 va morir a l’hospital d’Olot una nena de nom Maria Teresa, filla de pares incògnits, de només entre 4 i 6 dies d’edat. La dada ens diria poc si no fos perquè el mateix llibre on s’inscrigué aquesta defunció, guardà gairebé per casualitat la fe de baptisme d’aquesta nounada. Per ella sabem que era de Camprodon, filla efectivament de pares incògnits, i que havia estat batejada en aquesta població del Ripollès el dia 18 de març. Vol dir que només un o dos dies després d’haver nascut, la criatura va ser trasllada en ple mes de març i pels camins de muntanya, de Camprodon a Olot (adreçada, possiblement, cap a Girona), on, arribada fins aquí, la vida, que no havia fet més que començar, va dir que ja n'hi havia prou. 

Les partides de baptisme dels fills de ventura es limiten, com totes les altres, a registrar qui va batejar-lo, quins noms se li posaren, i quins foren els indispensables padrins espirituals d’aquesta cerimònia, amb la mínima indicació de ser fill de pares incògnits, en el lloc de la partida on habitualment constaven els noms dels pares. Però no hi ha mai cap indicació respecte de les circumstàncies o el lloc en què fou trobat el nadó. Per aquesta banda, doncs, és impossible ara de reconstruir les raons que haurien portat a una maternitat tan llastimosa. Tampoc no sembla que es pugui establir una relació entre els anys en què el nombre de fills de pares desconeguts batejats a la parròquia de Sant Esteve d’Olot supera el doble de la mitjana anual (11 nadons en els anys 1717, 1739 i 1740, 10 en l’any 1753 i 12 en el de 1770) i la presència un temps abans de tropes establertes transitòriament a la vila, perquè hi ha una mica de tot. Una de les poquíssimes partides de baptisme d’una criatura de pares desconeguts que ens aporta una dada, és la d’un nen que va ser batejat a la parròquia olotina de Sant Cristòfol les Fonts el 1788, en la que el rector de la parròquia va anotar a continuació de “fill de pares incògnits”: “però la mare diu és filla de Molló y no té domicili fixo y se és trobat en la parròquia de Sant Cristòfol las Fonts”. La pobresa, la misèria, heus ací el panorama que no costa gens de desvelar al darrere de la desventura d’aquests fills de ventura. Com en aquesta anotació que hom troba en el llibre d’albats de la parròquia de Sant Esteve d’Olot: “Als 28 mars de 1735 fou enterrat en dita iglèsia un albat minyó fill de una pobre dona que, acaptant, parí en la casa del Cullell".

I què, sinó, hi ha també al darrere d'altres casos de minyons sobreviscuts als seus primers anys de vida, però sense haver-se pogut alliberar de la seva misèria originària. El llibre d’òbits de l’Hospital de Sant Jaume d’Olot en recull alguns, com el d’una “noya de sinch a sis anys, la qual trobaren quasi morta de fam, y se diu és de Roca Corba”, morta el 1725, passats deu dies, o el d’un minyonet de sis anys que havia dit ser de Surroca, i el d’una nena de també sis anys que havia comparegut a l’hospital dient que era de Vallfogona, morts tots dos, al cap de poc, el 1730. 

El 1772 els regidors olotins varen sol·licitar al rei de poder aprofitar per a Olot l’herència que Antoni Llopis havia atorgat als jesuïtes perquè fundessin un col·legi a la vila. Expulsats del regne els jesuïtes, els seus béns (i, per tant, l’herència Llopis) havien quedat segrestats. Els regidors d'Olot demanaven que es poguessin destinar per a millorar l’ensenyament de la vila, acabar algunes obres de l’església de Sant Esteve i, sobretot, per a la construcció d’un hospici. Aquest nom, però, no ens ha pas de confondre, ja que els destinataris de l’hospici no haurien pas de ser la mainada desvalguda, sinó la multitud d’adults d’un i altre sexe que vagaven pel país malvivint d’almoines o de recursos ocasionals, i que es volia que, degudament recollits a l’hospici, servissin per al treball i el progrés de les manufactures locals. Sí que és cert que en les primeres previsions que es van fer el 1772, es considerava (segurament que de forma exagerada per donar més força a la sol·licitud) que en dit hospici “se recluirán quando menos 400 individuos de ambos sexos de la edad de 8 a 12 años que andan vagantes sin que sus padres, los que los tienen, ni otras personas puedan darles educación ni destino utiloso a la patria”, però tota la idea posterior de l’hospici girà sempre a l’entorn dels adults anomenats, segons la terminologia de l’època, “vagos y malentretenidos”. L’edifici, sí que es va fer, i encara avui dia constitueix un immoble que destaca per les seves grans proporcions a tocar de l’Olot antic, de mides més mesurades. Però no va arribar a funcionar mai com a tal. On sí que ho féu fou a Girona, amb hospici fundat formalment el 1776, al que passarien a integrar-se, a partir d'haver fet els quatre anys, les criatures sense pares que en aquesta edat encara romanguessin sense adoptar a l'Hospital de Santa Caterina de la mateixa ciutat.

Tampoc no es va fer efectiva a Olot la proposta que el 1790 va formular el bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, de diversificar les cases d'expòsits en el territori del seu bisbat, creant, segons paraules seves, "tres casas de expósitos, una en la villa de Figueras que contiene el Ampurdán y raya de Francia, otra en la villa de Olot para la Montaña y otra en la villa de Canet de Mar para la Marina", deixant l'hospital de Girona només per a la resta (vegeu Miquel Borrell i Sabater, Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, 2002, p. 248-249). La destinació dels fills de ventura d'Olot i comarca seguí essent per tant, de forma invariable al llarg dels anys, el seu trasllat a les institucions gironines, amb la càrrega, a coll, del feixuc farcell de les seves penalitats.