Montpeller i els seus voltants, a mitjans del segle XVIII |
Intentar traçar una síntesi del que fou l’economia d’Olot en el segle XVIII és voler fer un puzle del qual només amb molta paciència n’anem aconseguint ara una peça, ara una altra. I encara ens en manquen moltes. Una de les peces que tenim a mitges és la de la connexió entre les manufactures olotines del darrer terç del segle XVIII i els comerciants i tècnics del Rosselló i, sobretot, del Llenguadoc. No l’hem de perdre de vista, o no conclourem mai el trencaclosques. En les darreres dècades d’aquell segle, el tèxtil olotí i el del que ara anomenem la Garrotxa (Tortellà, sobretot) intentà eixamplar els seus mercats seguint avall el llevant peninsular fins a Andalusia, posant un peu a Madrid i mantenint obert el camí de l’Aragó, d’on venia la llana que completava la matèria prima autòctona. I sense desaprofitar algun que altre negoci amb les colònies americanes. Però tot això travat per la fluïdesa de relacions –limitades, tampoc no cal exagerar!– amb les regions del sud de la monarquia francesa. No oblidem que en el període preindustrial, la més gran concentració de producció tèxtil de l'àrea de França es trobava, precisament, en el Llenguadoc. D’aquí ens venia la modernitat i la renovació de les velles tècniques amb les que s’havia treballat tota la vida. No oblidem que del Llenguadoc arribaren a la nostra comarca les primeres màquines per a fer el gènere de punt de cotó que suposaren un enorme impuls i guany, i que a la important fira anual de Santa Magdalena, a Bellcaire (Beùcaire en occità, al darrer tram del Roine), la presència d’olotins hi és documentada. Llàstima que, de la fira de Sant Lluc, a Olot, no en sabem res de res i, per tant, desconeixem si aquesta relació era recíproca. Després, la malaurada i terrible Guerra del Francès (1808-1814) va malmetre greument aquestes productives vies de comunicació nord amunt.
François Riben i Baudran (ell signava així, en francès, tot i que la gent d’aquí l’anomenava Francesc o Francisco –fent neutre la “o” final–, de la mateixa manera que a voltes li escrivien el cognom com a Rivén o Ribent) havia nascut a Montpeller pels volts de 1747 o 1748. El 1795 digué que feia vint anys que residia en els dominis del rei d’Espanya i, per tant, si la memòria no li fallava, hi hauria vingut a raure de ben jove, cap a 1775. No sé dir on féu vida en els primers anys d’aquesta seva migració. A Olot, la primera vegada que consta en el registre de l’impost del cadastre que tothom havia de pagar, és el 1788, i hi figura com a jornaler. L’home es va espavilar, i al cap de poc ja hi apareix com a negociant, una denominació que mantindria durant tota la seva vida, que, en endavant, discorreria sempre a Olot.
François Riben i Baudran (ell signava així, en francès, tot i que la gent d’aquí l’anomenava Francesc o Francisco –fent neutre la “o” final–, de la mateixa manera que a voltes li escrivien el cognom com a Rivén o Ribent) havia nascut a Montpeller pels volts de 1747 o 1748. El 1795 digué que feia vint anys que residia en els dominis del rei d’Espanya i, per tant, si la memòria no li fallava, hi hauria vingut a raure de ben jove, cap a 1775. No sé dir on féu vida en els primers anys d’aquesta seva migració. A Olot, la primera vegada que consta en el registre de l’impost del cadastre que tothom havia de pagar, és el 1788, i hi figura com a jornaler. L’home es va espavilar, i al cap de poc ja hi apareix com a negociant, una denominació que mantindria durant tota la seva vida, que, en endavant, discorreria sempre a Olot.
La documentació sobre les activitats que avalen aquesta seva condició d’home de negocis és esparsa i ocasional. El 1791 havia estat traficant amb unes teles de llana que, per la seva suavitat, tenien el nom de “castors”. Ben poques vegades apareix aquesta denominació ne els escrits d'aquells any dels negociants de la Garrotxa, cosa que podria fer-nos pensar si no es tractaria d’un gènere no elaborat aquí, sinó vingut qui sap si de França. El 1782, dos paraires i negociants olotins, Gaspar Masmitjà i Esteve Gorchs atorgaren poders juntament amb Lluís Serrano, "fabricante de castores, de nación francès, habitante en dicha villa". El 1791 és Francesc Ribén que toca aquest producte, perquè sabem que, a través del mateix olotí Esteve Gorchs, n’havia enviat 30 dotzenes de peces petites i altres 38 dotzenes de grosses a Francisco Jáuregui, un corredor de canvis de Saragossa, perquè els vengués a 64 pessetes la dotzena dels petits i a 84 la dels grans. Dos anys després, Ribén encara esperava que Jáuregui passés comptes d’aquella tramesa de mercaderia. El 7 de setembre de 1793, Esteve Nogués, des de Barcelona, i en representació de Ribén, escrigué a Jáuregui per dir-li que potser ja tocava pagar el que devia d’aquella tramesa. Aquest li va respondre al cap de tres dies (el servei de correus funcionava molt bé) i li digué que els castors petits els havia venut el mateix Esteve Gorchs a Antoni Arnedo, de la ciutat de Cervera, que encara no els havia pagat, i dels grans, Jáuregui només en tenia venudes 10 dotzenes, de les que es prestava a passar-ne comptes. Mes, ai l’aventura dels negocis! Resulta que, passats dos altres anys, el 1795, Francesc Ribén seguia esperant que l'aragonès li liquidés la mercaderia i es decidí a presentar plet contra ell al jutjat de Saragossa. L’expedient s’encapçalà amb aquests termes: “J.M.J. [Jesús, Maria, Josep (una invocació de caràcter religiós)]. Zaragoza año 1795. Dn. Francisco Rivén comerciante y vecino de la villa de Olot, Principado de Cataluña. Contra Francisco Jáuregui, corredor real de cambios, vecino de esta ciudad. Sobre [espai en blanc]. Juez Sor. Dn. Manuel Laredo, atte. mayor 1ª. Escribano Mathías Bayona”. Per a la causa, Ribén havia fet poder a favor de quatre procuradors de la Reial Audiència de Saragossa. Reclamava a Jáuregui que li pagués les trenta dotzenes de castors petits i les 10 de grans, descomptant-ne una petita bestreta que li havia pagat en espècie ("haviendo solamente satisfecho en parte de su importe setecientas cincuenta pesetas valor de diez sacas de lana que le ha entregado”). Jáuregui, es defensava sortint per la tangent: a ell els castors els hi havia lliurat l’olotí Esteve Gorchs i, per tant, era amb ell, i no amb Ribén, amb qui s’havia d’entendre: “dichos castores son propios de Esteban Gorchs, con cuya intervención vendió el declarante diez docenas de los grandes y los treinta de pequeños, y las veinte y ocho docenas de grandes se las llebó por si mismo dicho Gorchs de poder del declarante [Jáuregui] y éste el sábado último veinte y seis de setiembre [de 1795] entregó al propio Gorchs diez sacas de lana en parte de pago de la cuenta que tiene pendiente con el mismo, de modo que el declarante ninguna [cuenta] tiene con Rivén ni menos de su orden ha vendido jamás castores ni otro género alguno”. L’expedient és incomplet, i no sé com va acabar tot plegat, però el que coneixem serveix perquè ens fem càrrec de la complexitat de les relacions comercials que es feien des d’Olot i de les múltiples circumstàncies i dificultats a què havien de fer front.
També Francesc Ribén va intervenir en una companyia olotina per a tenyir la llana de vermell, que tenia previst un capital de 20.000 lliures, de les quals Ribén n’havia d’aportar 4.000. A més d’ell, hi havia implicada la societat Sayol, Gou i companyia (formada per Esteve Sayol, Jaume Gou, Josep Bassols i Joan Poudevida, que tenia en marxa una fàbrica d’indianes), i s’hi havia d’integrar un altre soci que –segons era habitual en aquest tipus de companyies– seria el tècnic, l’entès en la matèria; no hi posaria capital, sinó que dirigiria la fàbrica i els seus operaris. Aquest especialista en el tint del vermell se’l va anar a buscar a Montpeller, de la mà de Pere Ribén, nebot del nostre Francesc Ribén, que també era montpellerí. El 20 d’agost de 1803 els socis olotins li atorgaren poder notarial perquè busqués aquest tècnic, que hauria de venir a viure a Olot, i a qui li oferien, mentre durés la companyia, “tres mil francos moneda de Francia” a canvi que s’obligués “en tinturar dicho algodón bien y debidamente”. A més, se li pagaria el viatge fins aquí. En data indeterminada, Pere Ribén els féu saber que ja tenia el tècnic, un tal Francisco Manuel, “de nación griego”, però passaren els dies i aquest mai no acabava d’arribar a Olot. El 8 de novembre, els socis reclamaren a Francesc Ribén que fes el favor de passar pel notari a posar tots els seus compromisos en ordre, perquè, en aquestes circumstàncies, la prevista companyia no era sinó un pou de despeses. De resultes d’aquest requeriment, sabem que el seu nebot Pere Ribén, “comerciante de la villa de Monpeller de la República francesa”, llavors era a Olot, ja que fou aquest qui els en donà resposta a través d’un escrit del seu oncle Francesc Ribén, en el que, si bé reconeixia el compromís de fer la companyia, considerava que els pactes encara no eren prou madurs. I a partir d’aquí el projecte segueix viaranys desconeguts. De totes maneres, Francesc Ribén sí que va tenir una manufactura de tenyir cotó de vermell a Olot, perquè hi ha el testimoni del tintorer Rafel Ortet, del 1809, segons el qual “por el largo espacio de dos años, Mr. Ribent, de nación francés, muerto en el día, tubo igual oficina [de tint] en medio de dos calles de esta villa".
Un altre tipus de documentació que ens parla de les activitats comercials de Francesc Ribén són diverses lletres de canvi dels anys 1801-1808 en les que figura com a beneficiari, i que, per haver-se hagut de protestar, quedaren escripturades en els registres notarials d’Olot. Entre aquestes, n’hi ha una de 1802, girada a Limós (una població de l’actual departament francès d’Aude, que ara anomenen Limoux), per valor de 125 lliures, 10 sous i 6 diners, acceptada per un altre súbdit francès establert a Olot, Francesc Xarlet, a favor d’un comerciant, possiblement de Perpinyà, Pere Batlle, que a la vegada l’havia endossat a benefici de Francesc Ribén. Els temps eren els que eren i, per tant, en aquesta lletra de canvi s’usa el calendari revolucionari francès, hi consta com a data "le 11 floreal de 1802”, si bé s’afanyaren a dir-hi que equivalia a l’1 de març d’aquell any, no fos cas que els d’Olot es desorientessin. Quan Ribén volgué fer efectiu el cobrament de la lletra, Xarlet li respongué “que no tenía dinero para satisfazer dicha letra”, i d'aquí que la lletra fos protestada. El tal Pere Batlle apareix en una altra lletra que Ribén també va haver de protestar, feta a Perpinyà l’11 de novembre de 1805, de la que Batlle n’era el girador per 982 lliures. En aquesta, l’acceptant era Joan Ferrarons, d’Olot. Presentat Ribén amb el notari a la casa d'aquest, només hi trobaren la dona, que els digué que el seu marit Ferrarons, precisament era a Perpinyà. I, a la vegada, el 1808 Joan Ferrarons és el girador d’una altra lletra, de 4.200 pessetes, a favor d’un negociant de Montpeller, Francesc Farell, de la que n’era acceptant Gabriel Corominas, i que havia passat a mans de Joan Mulleras, comerciant olotí. La trec aquí a consideració, perquè Pere Ribén, el nebot del nostre Francesc Ribén, era procurador d’aquest negociant de Montpeller (segons instrument dels notaris montpellerins Francesc Auteracs i Joan Jaume Masal) i intervingué, juntament amb el seu oncle, en les reclamacions que hi hagueren per al pagament de la lletra.
Entre la poca documentació que tenim a mà de Francesc Ribén, també hi ha un pagaré que té la virtut de dir-nos de què anava alguna de les seves activitats comercials. L’octubre de 1803 Ribén presentà, per al seu cobrament, als comerciants Bartomeu Mas, “en el día en dicha villa de Olot hallado” (la qual cosa voldria dir que no era veí d’Olot) i Josep Mas (aquest sí, d’Olot), dos pagarés, l’un de 708 pessetes, dos sous i sis diners per import de 14 dotzenes i dos mocadors de 5 [diners] la dotzena, i l’altre de 539 pessetes i 3 vint-i-dosens, valor de mercaderia que havien rebut a tota satisfacció. Bartomeu digué “que daría sus descargos para no pagar”, i Josep, “que quando Bartholomé habría pagado, él pagaría”. De totes les quals coses, és clar, el notari en féu acta perquè Ribén pogués actuar en conseqüència.
A la tardor de 1789 –a França ja havia esclatat la Revolució Francesa– Francesc Ribén féu un primer testament. Es veu que en aquell temps estava agraït amb Jacint Masllorens, un fabricant de mitges de teler establert a la parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, a Olot, perquè li deixava el llit i tota la seva roba personal, i li perdonava qualsevol deute que li tingués, tot això pels molts serveis que d’ell havia rebut. També deixava 100 lliures a l’Hospital d’Olot. Passats uns anys, el 1807 féu un nou testament. Potser llavors havien canviat algunes circumstàncies, perquè ara ho confiava tot al seu nebot Pere Ribén, a qui feia marmessor, a qui deixava decidir el nombre de misses que se li haurien de dir (“pues que de ell confio”) i a qui feia hereu complet de totes les seves pertinences. No sembla, doncs, que s'hagués casat ni tingut fills.
Francesc Ribén va morir el 18 de febrer de 1808. El rector de Sant Cristòfol les Fonts, de qui Ribén era parroquià, en la partida d'òbit hi consignà, malgrat els vint anys que aquest duia a Olot –no fos cas!– que es tractava d’un “comerciant francès natural de Monpellé de edat xaxanta un any”. L’endemà fou enterrat en el convent del Carme. El dia 27 se li celebrà un ofici a la seva parròquia de Sant Cristòfol les Fonts, “ab assistència de tres sacerdots, ha als quals se donà la corresponent propina y dinar, y se han pagat tots los drets al propi pàrroco de Sant Cristòfol las Fonts”. El nebot, doncs, fent justícia a la confiança que se li havia atorgat en el testament, es va portar portat bé amb l’Església i la capellania, amb la bona esperança que aquest seu oncle montpellerí, esdevingut olotí per obra dels negocis, pogués ara, lluny de lletres, d’impagaments i de protestos, descansar en plena pau.
I nosaltres sumem una nova peça en aquest gran puzle de l’economia de la Garrotxa en la divuitena centúria.
Text revisat l'octubre de 2019.