67. Les primeres treballadores conegudes, amb noms i cognoms, del tèxtil olotí (1754)

En l’escaiença del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Roda de filar i fusos, procedent de Beget (Museu d'Olot)

Mira si n'hi havia de dones a Olot, en aquell segle XVIII! Fins i tot una mica més que no pas d’homes: el 1716 les olotines representaven el 51,57 % de la població, el 1768 n’eren el 53,83 %, i de manera semblant les dones que hi havia a Olot el 1787 pujaven al 53,25 %. Doncs, tot i això, de dones pràcticament no se’n troba cap quan s’intenta saber de què treballava la gent. Pots fer llistes nominals de paraires, de ferrers, de comerciants, de traginers, de teixidors, de metges, de jornalers, fins i tot de pobres… i res, que no hi pots incloure cap nom de dona (llevat de si són vídues, que llavors hi surten en relació amb el seu difunt espòs). Tots són noms d’homes, de caps de família. Fins i tot costa de saber si hi havia llevadores a Olot, un ofici típicament femení. En tot el segle XVIII només se'n sap el nom de tres, i encara gràcies al fet que se les esmenta en alguna partida parroquial de baptisme, com a administradores d'urgència d'aquest sagrament. Curiosament, les tres llevadores es deien amb el mateix nom de pila: Magdalena Llosas (1787), Magdalena Valls (1789) i Magdalena Alzina (1795). En això només representen una certa excepció les criades, que a vegades surten en algun testament perquè el testador els deixà alguna cosa. A Maria Palau, criada del carder i negociant Rafel Bassols, en el seu testament de 1774 no només li deixà  algun bé material, sinó que procurà que se li permetés de treballar en les cardes per al tèxtil, incloent Bassols en el testament el prec als seus socis de la companyia olotina de cardes, "que per acabarse dita Maria Palau de guanyar la vida li dònian que treballar de carder, de la feyna que ella sab fer" i així tenir prou dot per poder-se casar. Tingueren ofici de criades a l'Hospital d'Olot Teresa Pinadella (morta el 1758), Maria Rusé (1778-1783), Teresa Coromina (1785) i Teresa Guardiola, vídua (1786-1790). 

No hi ha motiu per al dubte. De dones treballadors, a Olot al segle XVIII n’hi havia un munt. I no em refereixo només a treballs domèstics, de pagès, o de servei a les cases riques, no. A Olot hi havia moltes dones que treballaven en el ram del tèxtil. Encara més, hi havia moltes dones gràcies a les quals el tèxtil podia anar endavant i representar una important font de riquesa per a un ampli sector de la població. Però han quedat en el més absolut anonimat, a l’espera que en el segle següent, el XIX, si més no se’ls reconegui el seu dur paper en les fàbriques. El 1764, en un seu informe sobre les manufactures olotines, l’administrador de la duana d’Olot, Miquel de Vidueyros i Roldan, es referia explícitament a aquesta munió de treballadores de la comarca dedicades a la filatura: “en este terreno circumbezindad a distancia de ocho horas de camino, más o menos, hay bastantes hilanderas y éstas hilan dichas lanas con torno de mano".

Una estadística de 1752 ens diu que a Olot hi havia “treynta fabricantes de medias y gorros de lana y estambre”. Aquesta trentena de “fabricantes” (en masculí, és clar) eren de fet els que dirigien la producció, que tenia molt de domèstica. I era aquí on començava el gran protagonisme de les dones treballadores, perquè eren elles, de casa estant, les que feien la feina de filar la llana i l’estam que algun negociant els portava en forma de matèria prima, i els ho recollia en forma de fil, un fil que unes altres dones convertirien manualment (encara no s’havien introduït els telers mecànics de gènere de punt) en barretines i mitges, en aquest mateix joc d’algú portar-los el fil i recollir-los el gènere elaborat. Tot això, és clar, aquelles dones ho feien sense deixar de fer les altres obligacions domèstiques (i si s’esqueia, pròpies de pagès), sovint ben feixugues, i que la consuetud d’aquells segles havia atorgat a la condició femenina. Per tota aquesta feina aquelles dones rebien la compensació d’alguna retribució més aviat escassa, perquè com que es considerava una feina de més a més, tampoc no n’hi havia com per a pagar-les la vida.

És d'agrair, per tant, que quan menys t'ho esperis et trobis amb una llista, amb noms i cognoms, de més d’un centenar de dones que el 1754 treballaven a Olot i als seus voltants com a filadores d’estam i en la confecció de gènere de punt, una llista del tot infreqüent al llarg d'aquell segle. Ho devem a Bartomeu Roca, un traginer i revenedor del carrer Clivillers d’Olot que va morir el 1754. Es dedicava al comerç a la menuda, però es veu que també havia entrat en el negoci del tèxtil, amb l’ocupació de subministrar estam a un bon nombre de dones perquè el filessin. Com a bon negociant, portava una llibreta on s’apuntava amb exactitud a quines dones els havia passat gènere i en quina quantitat, per després poder-los-hi recollir filat. I quan va morir, en l’inventari dels seus béns es va incloure la llista de totes aquelles dones que encara tenien a casa seva estam per filar, una mercaderia que els hereus del nostre home haurien de mirar de recuperar: “Nota del estam y llana que differents pobles tenen per filar y fer mitjas, treta de una llibre de notas de dita botiga”, la botiga de Bartomeu Roca, diu l'encapçalament.

En total a la llista hi surten els noms de 116 dones, però el nom de Teresa Forn hi apareix tres vegades i els de Teresa Batlla, Francesca Casadesús i Anna Maria Riera dues en cada cas, potser perquè anaven més endarrerides i li devien més d’una partida. Si aquestes dones d’igual nom fossin una mateixa persona, la llista quedaria en 111 dones. Si es posa la llista en ordre alfabètic, la reiteració d’un mateix cognom (per exemple, Teresa Marcadera, Maria Marcadera i Inés Marcadera) fa pensar si no serien noies d’una mateixa família, mare i filla, o germanes, posades totes elles a mirar de fer entrar algun dineret de més a la casa. Diria, tot i amb reserva, que en la seva major part són donzelles, és a dir, no casades. Només en els casos en què s’especifiquen dos cognoms (Teresa Solera i Ciurana, Teresa Prat i Muxina...) semblaria tractar-se de dones casades per la manera com llavors se les designava, en el que el primer cognom seria el del marit i el segon el cognom propi. No deu ser casualitat que, en el text original, Teresa Prat i Muxina vingui immediatament després de Maria Muxina.

Només en 33 de les noies de la llista se’ns diu de quin poble eren, tots ells dels voltants d’Olot (Batet, la Cot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Pinya, Riudaura, les Preses, Sant Esteve d’en Bas –Ambàs en el text original–, etc.), amb alguna incursió més llunyana, com les cinc dones de les Planes i una dona de Sant Feliu de Pallerols. De la resta no se’ns diu el seu veïnatge. En alguns casos potser podríem endevinar-lo, com de la Maria Àngela Corcona que ve després de Justina Corcona de Sant Esteve d'en Bas, que no fóra arriscat pensar que ella també en fos. De forma explícita, tan solament d’una s'anotà que era d’Olot, però segurament que moltes de les dones sense indicació de lloc, també ho serien, perquè –recordem-ho– es tracta d’una llista de deutores i, per tant, havien de ser ben conegudes per tenir clar on anar a recuperar el que no era sinó una mercaderia en dipòsit.

De cada una de les dones s'hi anotà la quantitat que se li havia deixat per filar. “Magdalena Dorca de Ridaura té per filar tres lliuras estam, dich 3 ll. Josepa Mas de Batet té per filar dos lliuras estam, 2 ll…”. I així tota la resta de la llista, amb quantitats d’entre una i quatre lliures d’estam per filar, feta excepció de Magdalena Buada de Sant Esteve d’en Bas, que en tenia cinc. En la darrera quarta part de la llista, la reiterada fórmula de les lliures d’estam per filar que té cadascuna es muda ocasionalment en "lliuras [d'estam] per filar estamenyas" i, sobretot, en “estam filat”. Cap al final de tot la matèria prima que tenen és "per fer mitjas”, uns conceptes que evoquen no el filat, sinó la segona fase de la manufactura domèstica, la confecció de gènere de punt amb agulles.

Després de la discreció en què romangueren en vida i del llarg silenci dels dos segles i mig passats, és de justícia poder fer present aquelles dones treballadores, no com a persones anònimes, sinó atorgant-les el dret a ser recordades per qui eren. Heus aquí, per tant, les primeres treballadores conegudes amb noms i cognoms del tèxtil olotí, en aquell llunyà 1754. Dins de cada lloc, les he ordenades alfabèticament. Són:

De Batet: Maria Blanca, Maria Àngela Compta, i Josepa Mas.
De la Cot: Anna Maria Codina, i Magdalena Olivera.
De Santa Pau: Francesca Plana (de Sant Martí), i Maria Torras.
De Bianya: Maria Canal de la Bora, Maria Rosa [sense indicació de cognom], i Francesca Thurana.
De Santa Margarida de Bianya: Magdalena Pujola.
De Sant Salvador de Bianya: Llúcia Pla.
De la Pinya: Teresa Guerra, i Maria Llagostera.
De Riudaura: Sabina [Civina en l'original] Colomer, Magdalena Dorca, i Francesca Peracaula.
De les Preses: Maria Mata.
De Sant Esteve d’en Bas [Ambàs en l'original]: Magdalena Buada, Justina Corcona, Teresa Domènech, Maria Dou, Francesca Llosas, Teresa Llosera, Maria Àngela Prat, i Teresa Solera i Ciurana.
De les Planes: Rosa Borons, Teresa Closells, Magdalena Marcader, Maria Moy, i Teresa Roura.
De Sant Feliu de Pallerols: Isabel Roca.
D’Olot: Francesca Galí.

No consta d’on són: Teresa Anglada, Esperança Aumeda, Magdalena Aumeda, Esperança Batallera, Maria Batet, Teresa Batlla, Teresa Batlla, Anna Maria Boneta, Teresa Canal, Narcisa Carrera, Francesca Carrera, Caterina Casadellà, Cecília Casadellà, Francesca Casadesús, Francesca Casadesús, Maria Cidera, Maria Anna Clara, Margarida Collela, Maria Àngela Corcona, Maria Corcoya [Corcona?], Isabel Corominas, Maria Anna Corominas, Margarida Cosma i Cerarols, Magdalena Dalgana, Magdalena Dorca, Maria Dorca Corder, Dorotea [sense indicació de cognom], Francesca Esparch [Sparch en l'original], Francesca Farrés, Teresa Fexas, Magdalena Ferran, Magdalena Ferrés, Teresa Forn, Teresa Forn, Teresa Forn, Maria Forn, Àgata Galceran, Josepa Guinarda, Maria Llagostera, Magdalena Malortiga, Teresa Marcadera, Maria Marcadera, Agnès Marcadera, Anna Magdalena Marganta, Anna Maria Margay, Maria Margui, Teresa Masjoan, Elena Masmitjà, Rosa Masoliver, Cecília Mercader, Francesca Miranges, Maria Miranges, Maria Muxina, Maria Anna Ormí, Rosa Orris, Rosa Patita, Maria Àngela Piteua, Teresa Prat i Muxina, Esperança Puig, Teresa Pujolar, Maria Quintana, Magdalena Ribera, Anna Maria Riera, Anna Maria Riera, Maria Anna Roca, Maria Roca, Antònia Roges, Maria Roura, Maria Sala, Magdalena Serra, Magdalena Solana, Teresa Solana, Francesca Solera, Maria Anna Solera, Francesca Surroca, Maria Tarrés, Magdalena Taularia, Margarida Torrents, Margarida Ture, Magdalena Valls, Sabina [Civina en l'original] Vesiana, Francesca Vila, i Cecília Vila.

Aquesta llista és tan sols una mostra, un exemple, del velat treball manufacturer de les dones, i deuria ser una de les moltes altres que existirien, però que no han tingut la bona estrella d’arribar fins als nostres dies. Bartomeu Roca era traginer i revenedor, però ja veiem que també era negociant de llana i estam per al gènere de punt olotí, una feina que, per tant, no només hem d’atorgar als paraires. Un altre exemple semblant seria el del ferrer olotí Rafael Pasqual, que el 1769 fou denunciat i obligat a pagar l’impost del cadastre pel concepte d’indústria, perquè, tot i que ell ho negava, es considerà que, a més de la ferreria, feia “fabricar medias de estambre y de lana en crecida cantidad, las que después vende por mayor, resultándole grande provecho”. Ja ho diu bé el text: “feia fabricar”, no pas que ho fabriqués ell. I a qui ho feia treballar? El document ho silencia, però costa poc d’endevinar: ho faria fer a una munió de dones que prou necessitarien en les seves cases, l'obtenció d'algun guany de més, en uns temps d'estretors econòmiques generalitzades. 

Només cap al darrer quart de segle tenim alguna estadística orientativa sobre el global de les dones que a la comarca olotina treballaven en la manufactura tèxtil. Un informe municipal de 1783 afirmava que les "fàbriques" olotines de llana i estam eren "las primitibas en este pueblo", de les que se'n feia un gran comerç dins i fora de la Península, i que ocupaven "cerca de dos mil mugeres" i més de sis-cents homes. A l'any següent, un altre informe, "Estado de las fábricas que se hallan existentes el día de oy en la villa de Olot y su territorio" deia que als establiments "de medias y gorros de estambre y lana de punto de abuja" d'aquesta comarca hi teballaven 800 homes i nois, i unes 6.000 "mugeres y muchachas", una xifra del tot desmesurada i fins i tot diria que impossible que fos real (la xifra de 1782, tot i ser arrodonida a cop d'ull, sembla més creïble), però que en canvi no permet dubtar de l'enorme extensió que tenia a Olot i comarca el treball femení en el ram del tèxtil de la llana.

Quan a partir de 1774 a Olot entrà amb força la manufactura del cotó, s’incrementà encara més la necessitat de mà d’obra femenina per a la filatura, si bé baixà la que es dedicava a la manufactura del gènere de punt, per la introducció de telers mecànics. S’entrà llavors en una nova dinàmica de gestió del treball femení, que en bona part avançava el que serien penoses condicions de les dones en les fàbriques de la industrialització del segle següent (vegeu Un apunt social sobre la mecanització de la filatura a Olot, 1796).

36. Mestres de minyons a la Garrotxa, al segle XVIII

Fer de mestre de minyons al segle XVIII no requeria pas d’especials sabers, ni molt menys disposar d’un títol que n’acredités la solvència. Les famílies benestants, tant de l’àmbit urbà com del rural, solien tenir un preceptor particular per a l’educació dels fills de la casa, i mentre fos un home amb qui es pogués confiar, ves si se li havien d’exigir gaire més requisits! En les escoles públiques –és a dir, les obertes a qualsevol alumne que hi volgués ingressar– la qualitat del mestre solia dependre de la major o menor disponibilitat de recursos amb què se’l pogués gratificar i del que es pogués treure de les mesades que li pagarien els alumnes. Quan calia agafar un mestre nou, en els llocs petits els rectors de la cosa pública difícilment podien triar mestre d’entre diversos candidats, cosa que en canvi, sí que passava en aquells d’un major volum de població. Com que l’ensenyament anava vinculat a l’educació dels minyons en els principis de la religió, se solia demanar als mestres una certificació del bisbat en matèria de doctrina cristiana. D’aquestes llicències diocesanes per a ensenyar, Mn. Josep M. Marquès en va publicar la llista de les del bisbat de Girona en els segles XVII i XVIII.

El que, pròpiament, seria el títol de mestre, de caràcter civil, es va anar introduint al llarg del segle XVIII, al redós, sobretot, de la capital barcelonina, on s’havia establert col·legi de mestres de primeres lletres, interessat a fer valer antics privilegis i a exercir el control sobre la professió. Arribar a ser mestre titulat no costava pas gaire, ja que tan sols es requeria passar un examen, un cop s’hagués acreditat ser home de bons costums i integritat. Però com que en algunes poblacions, com ara Olot, l’accés al magisteri de la vila es feia a través d’oposicions, aquests mateixos exàmens d'oposició ja servien per a l’obtenció del títol de mestre i, per tant, no calia que els candidats n'estiguessin prèviament en possessió. 

Només sé que hagin arribat fins a nosaltres dos títols de mestres del segle XVIII d’algú de la Garrotxa, els de Miquel Barberí (1776) i d’Esteve Molins (1777), tots dos d’Olot. Un i altre havien presentat les acreditacions de ser de bona i cristiana família, d’haver estat examinats de doctrina cristina i d’haver passat un examen per demostrar la seva habilitat en l’ofici de mestre. Molins l’havia passat a Vic, mentre que Barberí ho havia fet davant del Col·legi de Mestres de Barcelona, perquè volia obrir-hi escola i per a això era indispensable l’ingrés en el col·legi. D’aquest mestre no només en tenim el títol, sinó també l’acta notarial de l’examen, en el que els examinadors, a més de sotmetre’l a les seves preguntes, li demanaren que presentés “una plana o muestra de todos tamaños de letra bastarda”. Un cop fet això, “ohidas las respuestas [que] ha dado a las varias preguntas [que] le han hecho los individuos examinadores, passaron los enunciados examinadores a votarle por escrutinio en bolas blancas y negras, y con uniformidad de votos fue hallado hábil e idóneo para ser otro de los maestros numerarios del citado colegio”, amb la qual cosa la Reial Audiència pogué disposar la concessió del títol per a l'ensenyament a favor de Barberí, amb la condició, això sí (uf!) que “deberá enseñar en idioma castellano, con arreglo a lo mandado en capítulo séptimo de la Real Provisión del Consejo de 23 de junio de 1768”. Efectivament, Miquel Barberí regentà una de les escoles públiques de Barcelona que tutelava el Col·legi de Mestres, en la qual, a l’any 1788, tenia 68 alumnes. Però ara aquí no és pas la meva intenció parlar dels mestres originaris del que ara és la Garrotxa, sinó d'aquells que actuaren en les escoles dels llocs i viles de la comarca. 

A Besalú, un dels mestres de minyons que per més temps va estar al peu de l’escola fou Francesc Calça i Bruguers. Era fill de Fortià, on hauria nascut cap a finals del segle XVII. Al 1735 ja era a Besalú fent de mestre, sota la promesa dels regidors de la vila de pagar-li cada any 30 lliures de la Pia Almoina “por su trabajo de la ensenyansa de los muchachos, tanto de los que son y serán naturales de la presente villa, como los que no lo son”, una dotació que sembla que es complementava amb la percepció de mesades per part dels alumnes. Una curiosa actuació seva en relació amb els seus primers anys de docència a Besalú la va tenir a l’any 1744, quan va arribar a mans de l’Ajuntament un escrit de Joan Gener en què comunicava la mort del seu pare Bonaventura Gener, notari apostòlic i causídic de Besalú. Francesc Calça va autentificar la carta que s’havia rebut, dient que, efectivament, aquella era la lletra de Joan Gener, i que ho sabia “por haver enseñado de leyer y escribir al dicho Don Juan Gener en el tiempo de su nyinyés y conocer muy bien la letra por su mano y pluma escrita”. Una actuació semblant la va repetir al 1750, a la mort de Joan Llaudes i Benages. Calça, també en aquesta ocasió, va autentificar que la lletra d’un testament que fou trobat entre els papers del difunt i que no havia passat per mà de notari, era, efectivament, la lletra de Joan Llaudes. Francesc Calça va casar-se dues vegades, en els anys 1731 i 1760, però d’aquests dos matrimonis no va haver-hi cap fill i, a la seva mort, esdevinguda el 1761, la vídua s’hagué de vendre els béns del marit que pagar deutes. Entre aquests béns de Francesc Calça hi havia “diferents papers que se ha encontrat en què se troba notat dèurer al dit defunt diferents particulars diferents quantitats per rahó de mesades de ensenyar, que fins al present no se ha pogut apehar en límpio per las contraiccions dels mateixos particulars”. Després de la mort de Calça, un dels mestres de minyons que ensenyà a Besalú fou Sadurní Bonada (1774), que en els anys anteriors havia estat mestre a Tortellà. També alguna vegada s’esmenta com a mestre de minyons a Francesc Albert, però generalment (al menys a partir de 1774 i fins a finals de segle) se l'identifica com a mestre de gramàtica, és a dir, d'alumnes grans. 

A les Preses, a l'inici dels anys seixanta hi feia de mestre de minyons Climent Coll, i hi continuà durant, pel cap baix, més de trenta o trenta-cinc anys, fins a la seva mort. Havia nascut a l’any 1717, fill de pares pagesos que, però, li degueren donar estudis, perquè cap a meitat de segle se l'esmenta, ocasionalment, com a “licenciado”. A més de la seva feina escolar, el mestre de les Preses tenia l’obligació d’assistir a tots els enterraments, i des de 1759 Climent Coll féu seguir, a la vegada amb les obligacions anteriors, l’ofici de procurador de la Comunitat de Preveres de les Preses. Al 1758 mossèn Joan Pinós en el seu testament va voler assegurar aquesta presència d’un mestre de minyons a la vila i va deixar en herència dues-centes lliures a la confraria del Roser perquè, invertides en un censal, els seus rèdits anessin a parar al mestre de minyons de les Preses, amb l’obligació de “dir lo rosari com se acostuma tots los dias en la iglésia parroquial de dit lloch, devant lo altar de nostra senyora del Roser”. Es veu, però, que abans un altre mossèn havia fet una cosa semblant, si bé en aquest cas pensant que fos un sacerdot beneficiat qui resés el rosari. Mn. Pinós, amb la manifestada voluntat de premiar el mestre de les Preses, preveia en el seu testament que si això fos així, també en aquest cas “lo mestre rèbia y cúllia la penció que jo li deixo per mos manumissors, sens tenir especial obligació per dit llegat i penció”, llevat, és clar, que l’altra part, en un moment o altre, deixés de dir el rosari públicament, moment en què se n’hauria de fer càrrec el mestre. Mort mossèn Joan Pinós a l’abril de 1764, a l’any següent els de la confraria del Roser de les Preses es feren amb aquesta deixa, els rèdits de la qual estaven destinats al mestre de minyons. Climent Coll va morir a l'any 1794.

A l'any 1757 els regidors de l'Ajuntament de la vila del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines varen contractar com a mestre de minyons un metge, el doctor Gaspar Codina, domiciliat en aquell llavors a Mieres, que ja havia fet de mestre per uns quatre anys en una anterior ocasió, i que també havia ensenyat anteriorment en alguna altra població. Alguns de Sant Privat mostraren per escrit la seva disconformitat amb aquest nomenament, per motiu, entre altres raons, de “ser de su professión médico y por consiguiente no poder dar la devida educación y ensenyansa a los muchachos”. L’Ajuntament els respongué que la seva obligació era “buscar maestro para la aducación y ensenyansa de los muchachos, elegido el sujeto de más abilidad, buenas costumbres y ensenyansa, circunstancias que concurren en la persona de Gaspar Codina”, i que si els detractors coneixien algun mestre millor que es prestés a fer l’ensenyament a la vila i parròquies amb les mateixes condicions econòmiques, que ho diguessin. Fos com fos, al febrer de 1758 el doctor Codina havia fet ja, a Olot mateix, els exàmens pertinents en doctrina cristina i en habilitats com a mestre de minyons i de gramàtica, i per tant el seu nomenament passà a ser ferm. Fos de manera provisional o per alguna altra circumstància, resulta que mentrestant hi havia hagut un altre mestre, Gaspar Amargant, que, en conseqüència al nomenament fet a favor de Codina, va ser acomiadat per deixar lloc al nou mestre, sense que l’Ajuntament li acabés d’abonar els salaris que se li devien. Poc temps després, el rector de Sant Privat de Bas, mossèn Joan Massegur, tot i haver participat en els exàmens que suposaren l’habilitació com a mestre del doctor Codina, va facilitar a Amargant que seguís tenint “estudio en el sementerio”, cosa que, segons l’Ajuntament, era “contra buena unión y paz de todo el lugar”. A petició dels regidors, el bisbe de Girona ordenà al rector de Sant Privat el tancament d’aquesta escola, fos al cementiri o en algun altre lloc. Per acabar-ho de complicar, l’Ajuntament augmentà el salari de mestre al doctor Codina, i això repercutí en les contribucions que satisfeia la població, acudint alguns a la Reial Audiència perquè ho impedís. Els regidors insistiren a mantenir el nomenament de Gaspar Codina com a mestre de minyons i a exigir dels particulars una contribució per al seu salari. Segurament no haurà passat per alt la circumstància que Amigant fes classes al cementiri de l’església de Sant Privat. Precisament l’escola pública de l’Ajuntament del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines, en l’any 1750 es trobava ubicada a Sant Privat, a la casa de Pere Coromina, en la que en aquell any es comprometé a fer-hi una sèrie d’obres, entre elles “alsaré la paret de un pou continuo a dita casa o bé lo taparé, perquè no succehís alguna desgràcia". 

No de tots els mestres de les poblacions de la Garrotxa al segle XVIII en tinc històries semblants. Per ara, de cap d’aquestes localitats no se’n coneixen les respostes que donarien al denominat Qüestionari Zamora, aquell ampli i detallat interrogatori que Francisco de Zamora (un funcionari castellà que va ocupar diversos càrrecs a Catalunya entre els anys 1784 i 1791) va adreçar cap a finals dels anys 80 als ajuntaments, en el qual es demanava, a les preguntes de la 169 a la 172, l’estat de l’ensenyament en els seus pobles. Tampoc no apareix cap població de la Garrotxa en les respostes a un altre qüestionari del mateix Zamora, del 1788, adreçat també a les autoritats locals, però, en aquest cas, específicament centrat en el tema de l’ensenyament en els seus pobles. Les respostes que es van rebre a aquest qüestionari sobre ensenyament es troben relligades en el manuscrit 2470 de la Biblioteca Reial de Madrid, sota el títol "Escuelas de Cataluña". 

La inexistència de respostes relatives a les poblacions de la Garrotxa a aquests anteriors qüestionaris ens impedeix una visió completa sobre el funcionament i organització de l’ensenyament a la comarca en les darreres dècades del segle XVIII, i obliga a una entretinguda recollida de dades esparses. Em limito ara, per tant, a fer llistes –extremadament incompletes, i obertes, tant de bo, a noves incorporacions–  d’alguns dels noms de mestres que exerciren la docència en altres pobles de la Garrotxa al segle XVIII, en el benentès que la meva manca de dades sobre localitats concretes no vol pas dir que no tinguessin mestre de minyons. A no ser, és clar, que consti explícitament que no en tenien, tal i com confessaren en el 1747 els regidors de la Vall del Bac “por ser tan pobre dicha parroquia”, segons donà a conèixer Josep Murlà al llibre La Vall de Bianya, de la sèrie dels Quaderns de la Revista de Girona. 

Pel que fa a Montagut, en el 1726 dos preveres, sorpresos perquè deien que a Salàs s’havia detingut el clergue Esteve Pi per fer-lo anar a l’exèrcit, declararen que Pi havia estat “mucho tiempo por maestro de esquela en dicho lugar de Montagut, ensenyando a los mutxatxos tanto de leer, escribir y gramática, como y también la doctrina christiana”. Esteve Pi era d’Argelaguer, i amb les seves obligacions de mestre hi entrava també l’assistència a les funcions, enterraments i actes de devoció que es feien a l’església de Montagut. En la segona meitat de segle, com a mínim entre els anys 1762 i 1774, el mestre de minyons d’aquesta població fou Jaume Pujol. El nom que tinc d’algun mestre que exercís a Sant Esteve de Bas és molt tardà, Joan Casellas, al 1802, que a més de mestre de minyons també ensenyava la gramàtica. A Sant Feliu de Pallerols, a l’any 1743 el mestre era Pere Busqués, un eclesiàstic que havia rebut l’ordre del sotsdiaconat, i a l’any 1778 el mestre de minyons era Carles Boada. A Sant Joan les Fonts feia de mestre de minyons, cap a finals dels anys seixanta del segle XVIII, Bartomeu Domènech, fill de la mateixa població. A Sant Salvador de Bianya el mestre de minyons en la data de 1781 era Bonaventura Domènech, fill del poble de Meranges, a la Cerdanya. De Santa Pau consta com a mestre de minyons a l’any 1740 Vicens Bruguer; a l’any 1753 n’era mestre Francesc Pujol, natural de Sant Joan de les Abadesses (casat amb una santpauenca), que al 1763 seguia exercint-hi la docència. Tot i que de la Vall d’en Bas ja n’he parlat a rel del cas del nomenament d’un metge com a mestre d’escola, afegeixo ara dos noms de mestres molt allunyats en el temps d’aquells fets, el de Francesc Llauró a l’any 1706, i el de Josep Galobardes a finals del segle XVIII i inicis del segle següent.

La llista de mestres de minyons de Riudaura pot veure’s a l’article de Joan Pagès i Pons, “La vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII”, publicat als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1984-1985, vol. II, p. 183-187. Als noms que surten en aquest article només hi haig d’afegir el de Joan Pusó, mestre de Riudaura entre 1735 i 1741. Molt completa és la llista de mestres de Tortellà, tant de minyons com de gramàtics, inclosa al llibre de Robert Bayer i Castanyer, Tortellà, publicat per l’ajuntament d’aquesta població a l’any 1990, a les pàgines 145-146. I, pel que fa a Olot, m’haig de remetre al meu article “L’ensenyament a Olot al segle XVIII: l’estudi públic i els seus mestres”, dins Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 2006, p. 77-157. Sigui’m, no obstant, permès recalcar que, en general, els dos mestres de minyons que hi havia a Olot ho foren pràcticament de per vida, destacant pels seus llargs anys d’ensenyament els mestres Josep Serra (ja era mestre d’Olot als inicis del segle XVIII i ho fou fins a la seva mort al 1749, llevat dels anys 1713-1729), Joan Antoni Reynalt (entre 1713 i 1754), Jaume Barnó (des de 1748, que entrà per ajudant de Reynalt, fins a la seva mort, a l’any 1793) i Jeroni Llauró (de 1749 a 1782).

Valgui per a tots ells l'elogi que l’Ajuntament d’Olot va dispensar a Joan Antoni Reynalt amb motiu de la seva mort, quan es justificà que se li hagués pagat la jubilació i que ara l’ajuntament es fes càrrec de les despeses d’enterrament, per haver exercit “por muchos años el magisterio de leer, escribir y contar en la presente villa, con toda satsifacción”. I és que no sempre la meritòria tasca dels mestres de minyons ha tingut el reconeixement que els escau.