36. Mestres de minyons a la Garrotxa, al segle XVIII

Fer de mestre de minyons al segle XVIII no requeria pas d’especials sabers, ni molt menys disposar d’un títol que n’acredités la solvència. Les famílies benestants, tant de l’àmbit urbà com del rural, solien tenir un preceptor particular per a l’educació dels fills de la casa, i mentre fos un home amb qui es pogués confiar, ves si se li havien d’exigir gaire més requisits! En les escoles públiques –és a dir, les obertes a qualsevol alumne que hi volgués ingressar– la qualitat del mestre solia dependre de la major o menor disponibilitat de recursos amb què se’l pogués gratificar i del que es pogués treure de les mesades que li pagarien els alumnes. Quan calia agafar un mestre nou, en els llocs petits els rectors de la cosa pública difícilment podien triar mestre d’entre diversos candidats, cosa que en canvi, sí que passava en aquells d’un major volum de població. Com que l’ensenyament anava vinculat a l’educació dels minyons en els principis de la religió, se solia demanar als mestres una certificació del bisbat en matèria de doctrina cristiana. D’aquestes llicències diocesanes per a ensenyar, Mn. Josep M. Marquès en va publicar la llista de les del bisbat de Girona en els segles XVII i XVIII.

El que, pròpiament, seria el títol de mestre, de caràcter civil, es va anar introduint al llarg del segle XVIII, al redós, sobretot, de la capital barcelonina, on s’havia establert col·legi de mestres de primeres lletres, interessat a fer valer antics privilegis i a exercir el control sobre la professió. Arribar a ser mestre titulat no costava pas gaire, ja que tan sols es requeria passar un examen, un cop s’hagués acreditat ser home de bons costums i integritat. Però com que en algunes poblacions, com ara Olot, l’accés al magisteri de la vila es feia a través d’oposicions, aquests mateixos exàmens d'oposició ja servien per a l’obtenció del títol de mestre i, per tant, no calia que els candidats n'estiguessin prèviament en possessió. 

Només sé que hagin arribat fins a nosaltres dos títols de mestres del segle XVIII d’algú de la Garrotxa, els de Miquel Barberí (1776) i d’Esteve Molins (1777), tots dos d’Olot. Un i altre havien presentat les acreditacions de ser de bona i cristiana família, d’haver estat examinats de doctrina cristina i d’haver passat un examen per demostrar la seva habilitat en l’ofici de mestre. Molins l’havia passat a Vic, mentre que Barberí ho havia fet davant del Col·legi de Mestres de Barcelona, perquè volia obrir-hi escola i per a això era indispensable l’ingrés en el col·legi. D’aquest mestre no només en tenim el títol, sinó també l’acta notarial de l’examen, en el que els examinadors, a més de sotmetre’l a les seves preguntes, li demanaren que presentés “una plana o muestra de todos tamaños de letra bastarda”. Un cop fet això, “ohidas las respuestas [que] ha dado a las varias preguntas [que] le han hecho los individuos examinadores, passaron los enunciados examinadores a votarle por escrutinio en bolas blancas y negras, y con uniformidad de votos fue hallado hábil e idóneo para ser otro de los maestros numerarios del citado colegio”, amb la qual cosa la Reial Audiència pogué disposar la concessió del títol per a l'ensenyament a favor de Barberí, amb la condició, això sí (uf!) que “deberá enseñar en idioma castellano, con arreglo a lo mandado en capítulo séptimo de la Real Provisión del Consejo de 23 de junio de 1768”. Efectivament, Miquel Barberí regentà una de les escoles públiques de Barcelona que tutelava el Col·legi de Mestres, en la qual, a l’any 1788, tenia 68 alumnes. Però ara aquí no és pas la meva intenció parlar dels mestres originaris del que ara és la Garrotxa, sinó d'aquells que actuaren en les escoles dels llocs i viles de la comarca. 

A Besalú, un dels mestres de minyons que per més temps va estar al peu de l’escola fou Francesc Calça i Bruguers. Era fill de Fortià, on hauria nascut cap a finals del segle XVII. Al 1735 ja era a Besalú fent de mestre, sota la promesa dels regidors de la vila de pagar-li cada any 30 lliures de la Pia Almoina “por su trabajo de la ensenyansa de los muchachos, tanto de los que son y serán naturales de la presente villa, como los que no lo son”, una dotació que sembla que es complementava amb la percepció de mesades per part dels alumnes. Una curiosa actuació seva en relació amb els seus primers anys de docència a Besalú la va tenir a l’any 1744, quan va arribar a mans de l’Ajuntament un escrit de Joan Gener en què comunicava la mort del seu pare Bonaventura Gener, notari apostòlic i causídic de Besalú. Francesc Calça va autentificar la carta que s’havia rebut, dient que, efectivament, aquella era la lletra de Joan Gener, i que ho sabia “por haver enseñado de leyer y escribir al dicho Don Juan Gener en el tiempo de su nyinyés y conocer muy bien la letra por su mano y pluma escrita”. Una actuació semblant la va repetir al 1750, a la mort de Joan Llaudes i Benages. Calça, també en aquesta ocasió, va autentificar que la lletra d’un testament que fou trobat entre els papers del difunt i que no havia passat per mà de notari, era, efectivament, la lletra de Joan Llaudes. Francesc Calça va casar-se dues vegades, en els anys 1731 i 1760, però d’aquests dos matrimonis no va haver-hi cap fill i, a la seva mort, esdevinguda el 1761, la vídua s’hagué de vendre els béns del marit que pagar deutes. Entre aquests béns de Francesc Calça hi havia “diferents papers que se ha encontrat en què se troba notat dèurer al dit defunt diferents particulars diferents quantitats per rahó de mesades de ensenyar, que fins al present no se ha pogut apehar en límpio per las contraiccions dels mateixos particulars”. Després de la mort de Calça, un dels mestres de minyons que ensenyà a Besalú fou Sadurní Bonada (1774), que en els anys anteriors havia estat mestre a Tortellà. També alguna vegada s’esmenta com a mestre de minyons a Francesc Albert, però generalment (al menys a partir de 1774 i fins a finals de segle) se l'identifica com a mestre de gramàtica, és a dir, d'alumnes grans. 

A les Preses, a l'inici dels anys seixanta hi feia de mestre de minyons Climent Coll, i hi continuà durant, pel cap baix, més de trenta o trenta-cinc anys, fins a la seva mort. Havia nascut a l’any 1717, fill de pares pagesos que, però, li degueren donar estudis, perquè cap a meitat de segle se l'esmenta, ocasionalment, com a “licenciado”. A més de la seva feina escolar, el mestre de les Preses tenia l’obligació d’assistir a tots els enterraments, i des de 1759 Climent Coll féu seguir, a la vegada amb les obligacions anteriors, l’ofici de procurador de la Comunitat de Preveres de les Preses. Al 1758 mossèn Joan Pinós en el seu testament va voler assegurar aquesta presència d’un mestre de minyons a la vila i va deixar en herència dues-centes lliures a la confraria del Roser perquè, invertides en un censal, els seus rèdits anessin a parar al mestre de minyons de les Preses, amb l’obligació de “dir lo rosari com se acostuma tots los dias en la iglésia parroquial de dit lloch, devant lo altar de nostra senyora del Roser”. Es veu, però, que abans un altre mossèn havia fet una cosa semblant, si bé en aquest cas pensant que fos un sacerdot beneficiat qui resés el rosari. Mn. Pinós, amb la manifestada voluntat de premiar el mestre de les Preses, preveia en el seu testament que si això fos així, també en aquest cas “lo mestre rèbia y cúllia la penció que jo li deixo per mos manumissors, sens tenir especial obligació per dit llegat i penció”, llevat, és clar, que l’altra part, en un moment o altre, deixés de dir el rosari públicament, moment en què se n’hauria de fer càrrec el mestre. Mort mossèn Joan Pinós a l’abril de 1764, a l’any següent els de la confraria del Roser de les Preses es feren amb aquesta deixa, els rèdits de la qual estaven destinats al mestre de minyons. Climent Coll va morir a l'any 1794.

A l'any 1757 els regidors de l'Ajuntament de la vila del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines varen contractar com a mestre de minyons un metge, el doctor Gaspar Codina, domiciliat en aquell llavors a Mieres, que ja havia fet de mestre per uns quatre anys en una anterior ocasió, i que també havia ensenyat anteriorment en alguna altra població. Alguns de Sant Privat mostraren per escrit la seva disconformitat amb aquest nomenament, per motiu, entre altres raons, de “ser de su professión médico y por consiguiente no poder dar la devida educación y ensenyansa a los muchachos”. L’Ajuntament els respongué que la seva obligació era “buscar maestro para la aducación y ensenyansa de los muchachos, elegido el sujeto de más abilidad, buenas costumbres y ensenyansa, circunstancias que concurren en la persona de Gaspar Codina”, i que si els detractors coneixien algun mestre millor que es prestés a fer l’ensenyament a la vila i parròquies amb les mateixes condicions econòmiques, que ho diguessin. Fos com fos, al febrer de 1758 el doctor Codina havia fet ja, a Olot mateix, els exàmens pertinents en doctrina cristina i en habilitats com a mestre de minyons i de gramàtica, i per tant el seu nomenament passà a ser ferm. Fos de manera provisional o per alguna altra circumstància, resulta que mentrestant hi havia hagut un altre mestre, Gaspar Amargant, que, en conseqüència al nomenament fet a favor de Codina, va ser acomiadat per deixar lloc al nou mestre, sense que l’Ajuntament li acabés d’abonar els salaris que se li devien. Poc temps després, el rector de Sant Privat de Bas, mossèn Joan Massegur, tot i haver participat en els exàmens que suposaren l’habilitació com a mestre del doctor Codina, va facilitar a Amargant que seguís tenint “estudio en el sementerio”, cosa que, segons l’Ajuntament, era “contra buena unión y paz de todo el lugar”. A petició dels regidors, el bisbe de Girona ordenà al rector de Sant Privat el tancament d’aquesta escola, fos al cementiri o en algun altre lloc. Per acabar-ho de complicar, l’Ajuntament augmentà el salari de mestre al doctor Codina, i això repercutí en les contribucions que satisfeia la població, acudint alguns a la Reial Audiència perquè ho impedís. Els regidors insistiren a mantenir el nomenament de Gaspar Codina com a mestre de minyons i a exigir dels particulars una contribució per al seu salari. Segurament no haurà passat per alt la circumstància que Amigant fes classes al cementiri de l’església de Sant Privat. Precisament l’escola pública de l’Ajuntament del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i de Puigpardines, en l’any 1750 es trobava ubicada a Sant Privat, a la casa de Pere Coromina, en la que en aquell any es comprometé a fer-hi una sèrie d’obres, entre elles “alsaré la paret de un pou continuo a dita casa o bé lo taparé, perquè no succehís alguna desgràcia". 

No de tots els mestres de les poblacions de la Garrotxa al segle XVIII en tinc històries semblants. Per ara, de cap d’aquestes localitats no se’n coneixen les respostes que donarien al denominat Qüestionari Zamora, aquell ampli i detallat interrogatori que Francisco de Zamora (un funcionari castellà que va ocupar diversos càrrecs a Catalunya entre els anys 1784 i 1791) va adreçar cap a finals dels anys 80 als ajuntaments, en el qual es demanava, a les preguntes de la 169 a la 172, l’estat de l’ensenyament en els seus pobles. Tampoc no apareix cap població de la Garrotxa en les respostes a un altre qüestionari del mateix Zamora, del 1788, adreçat també a les autoritats locals, però, en aquest cas, específicament centrat en el tema de l’ensenyament en els seus pobles. Les respostes que es van rebre a aquest qüestionari sobre ensenyament es troben relligades en el manuscrit 2470 de la Biblioteca Reial de Madrid, sota el títol "Escuelas de Cataluña". 

La inexistència de respostes relatives a les poblacions de la Garrotxa a aquests anteriors qüestionaris ens impedeix una visió completa sobre el funcionament i organització de l’ensenyament a la comarca en les darreres dècades del segle XVIII, i obliga a una entretinguda recollida de dades esparses. Em limito ara, per tant, a fer llistes –extremadament incompletes, i obertes, tant de bo, a noves incorporacions–  d’alguns dels noms de mestres que exerciren la docència en altres pobles de la Garrotxa al segle XVIII, en el benentès que la meva manca de dades sobre localitats concretes no vol pas dir que no tinguessin mestre de minyons. A no ser, és clar, que consti explícitament que no en tenien, tal i com confessaren en el 1747 els regidors de la Vall del Bac “por ser tan pobre dicha parroquia”, segons donà a conèixer Josep Murlà al llibre La Vall de Bianya, de la sèrie dels Quaderns de la Revista de Girona. 

Pel que fa a Montagut, en el 1726 dos preveres, sorpresos perquè deien que a Salàs s’havia detingut el clergue Esteve Pi per fer-lo anar a l’exèrcit, declararen que Pi havia estat “mucho tiempo por maestro de esquela en dicho lugar de Montagut, ensenyando a los mutxatxos tanto de leer, escribir y gramática, como y también la doctrina christiana”. Esteve Pi era d’Argelaguer, i amb les seves obligacions de mestre hi entrava també l’assistència a les funcions, enterraments i actes de devoció que es feien a l’església de Montagut. En la segona meitat de segle, com a mínim entre els anys 1762 i 1774, el mestre de minyons d’aquesta població fou Jaume Pujol. El nom que tinc d’algun mestre que exercís a Sant Esteve de Bas és molt tardà, Joan Casellas, al 1802, que a més de mestre de minyons també ensenyava la gramàtica. A Sant Feliu de Pallerols, a l’any 1743 el mestre era Pere Busqués, un eclesiàstic que havia rebut l’ordre del sotsdiaconat, i a l’any 1778 el mestre de minyons era Carles Boada. A Sant Joan les Fonts feia de mestre de minyons, cap a finals dels anys seixanta del segle XVIII, Bartomeu Domènech, fill de la mateixa població. A Sant Salvador de Bianya el mestre de minyons en la data de 1781 era Bonaventura Domènech, fill del poble de Meranges, a la Cerdanya. De Santa Pau consta com a mestre de minyons a l’any 1740 Vicens Bruguer; a l’any 1753 n’era mestre Francesc Pujol, natural de Sant Joan de les Abadesses (casat amb una santpauenca), que al 1763 seguia exercint-hi la docència. Tot i que de la Vall d’en Bas ja n’he parlat a rel del cas del nomenament d’un metge com a mestre d’escola, afegeixo ara dos noms de mestres molt allunyats en el temps d’aquells fets, el de Francesc Llauró a l’any 1706, i el de Josep Galobardes a finals del segle XVIII i inicis del segle següent.

La llista de mestres de minyons de Riudaura pot veure’s a l’article de Joan Pagès i Pons, “La vila de Riudaura en els segles XVII i XVIII”, publicat als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1984-1985, vol. II, p. 183-187. Als noms que surten en aquest article només hi haig d’afegir el de Joan Pusó, mestre de Riudaura entre 1735 i 1741. Molt completa és la llista de mestres de Tortellà, tant de minyons com de gramàtics, inclosa al llibre de Robert Bayer i Castanyer, Tortellà, publicat per l’ajuntament d’aquesta població a l’any 1990, a les pàgines 145-146. I, pel que fa a Olot, m’haig de remetre al meu article “L’ensenyament a Olot al segle XVIII: l’estudi públic i els seus mestres”, dins Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 2006, p. 77-157. Sigui’m, no obstant, permès recalcar que, en general, els dos mestres de minyons que hi havia a Olot ho foren pràcticament de per vida, destacant pels seus llargs anys d’ensenyament els mestres Josep Serra (ja era mestre d’Olot als inicis del segle XVIII i ho fou fins a la seva mort al 1749, llevat dels anys 1713-1729), Joan Antoni Reynalt (entre 1713 i 1754), Jaume Barnó (des de 1748, que entrà per ajudant de Reynalt, fins a la seva mort, a l’any 1793) i Jeroni Llauró (de 1749 a 1782).

Valgui per a tots ells l'elogi que l’Ajuntament d’Olot va dispensar a Joan Antoni Reynalt amb motiu de la seva mort, quan es justificà que se li hagués pagat la jubilació i que ara l’ajuntament es fes càrrec de les despeses d’enterrament, per haver exercit “por muchos años el magisterio de leer, escribir y contar en la presente villa, con toda satsifacción”. I és que no sempre la meritòria tasca dels mestres de minyons ha tingut el reconeixement que els escau.