dilluns, 21 de maig de 2012

Camins de França: les velles duanes d'Olot i de Besalú


Esquema de les rutes d'entrada de França en relació amb les duanes d'Olot i de Besalú
La Garrotxa és a tocar dels pobles que es troben a l’altra banda de la ratlla de França, i el pas d’aquí cap allà i a la inversa ha estat sempre una constant entre uns i altres catalans. Però això de creuar una frontera, sol fer arrufar el nas de les autoritats, per allò de les duanes i del contraban. El 1747 el batlle reial d’Olot va haver de testificar que tres olotins, Manuel Silva, Isidre Fonfreda i Joan Pou, sobre qui deurien planar sospites de contraban, eren homes de bona fama i costums, “y que jamás ha visto, ni ohido a dezir hayan negociado con mercadurías prohibidas ni que hayan sido contrabandistas, ni tenidos o reputados por tales”, i poques setmanes després hagué de fer de forma semblant amb Francesc Castanyer, de qui testimonià no haver sentit mai a dir que fos “contrabandista ni defraudador de los reales drechos” i que “solo procura a beneficiar sus mercaderías por el pays, pagando los drechos devidos a su magestad”, és a dir, que entrant i sortint, no s’oblidava pas de passar per caixa a la duana. 

Una duana era –i encara és– una oficina recaptatòria, on comerciants i fabricants havien de satisfer determinats tributs que anaven a parar directament a la butxaca del monarca. Les que estaven situades als principals ports de mar o a prop de la frontera amb França, servien per cobrar un tant per cent del valor de determinades mercaderies que s’entraven des l’estranger o que hi anaven a parar. D’aquesta mena de duanes se’n deia “de rendes generals”. Les que hi havia cobrint els passos dels Pirineus (els anomenats “ports secs”) no solien estar just en la frontera, sinó més cap a l’interior, cap a terra més baixa. Llavors en els pobles muntanyencs que sí que eren a tocar de la frontera, podia haver-hi una casa, que rebia el nom de taula, destinada a registrar provisionalment el gènere vingut de França a l’espera d’arribar més endavant a la duana. I si no hi havia taula, tocava als batlles d'aquests pobles de fer el primer control del que hi entrava. A part d’això, també es deien duanes les oficines del rei que hi havia en les principals poblacions del país destinades a cobrar el tribut anomenat “de la bolla”, un impost sobre totes les peces de roba que es fabricaven. Algunes duanes sumaven els dos tributs i llavors se’n deien “duanes del general i bolla”, que era el tipus de duana que hi havia tant a Olot com a Besalú en el segle XVIII. Com que el contraban era cosa força habitual, i això anava en detriment dels ingressos de la Corona, existia un cos policial específic que el combatia, els ministres de les rendes reials.

Edifici que acollí la duana d'Olot a finals del S. XVIII al carrer de S. Bernat
Podem veure tot aquest joc de noms i de tipologies (deixant-ne fora el tema de la bolla, que queda per una altra ocasió) en la declaració que van fer el 1759 uns d’Olot, queixosos que uns ministres de les rendes els havien detingut i confiscat els gèneres que entraven de França, tot i que, segons ells deien, tenien intenció de fer-ho tot ben legal. Un d’ells, Josep Prat, que d’ofici era paperer, però que també es guanyava la vida fent altres feines, explicà que el dia 2 de juny, “viniendo dicho día del reyno de Francia en compañía de los nombrados”, en un punt que era “distante del reyno de Francia un quarto de hora, y de la tabla de Baget tres quartos también de hora, fue acometido por los ministros [de les rendes] de Camprodón y le detuvieron, preguntándole qué trahia, a lo que les respondió que trahia una piessa de xamellot de lira blanco, y que hiba a tomar albarán de remesa a la tabla de Baget, para despachar y pagar los reales drechos a la aduana de la presente villa de Olot”. Com que només coneixem la versió dels transportistes, no podem saber ben bé què és el que passà, i si els ministres de les rendes s’extralimitaren i feren mal feta la seva feina –cosa que també solia passar– o si aquells olotins temptaven de passar els gèneres d’estranquis. El cas és que, seguint l’explicació de Josep Prat, “le ataron, llevándole preso en una casa de un labrador dicha Bocabartella, en donde le desataron y al cabo de rato le bolvieron [a lligar] en el escont de la cosina, y después a poco rato le bolvieron a desatar, y senaron juntos, dexándolo suelto, diciéndole el cabo de dicha ronda, que se fuesse donde quisiera, y que la piessa de xamellot de lira se la llevaban a Camprodón, a lo que el declarante les replicó y les dixo que se hiva a dar parte de todo lo que le havia sucedido al administrador de la presente villa”, Olot, motiu pel qual feia aquesta declaració.

Si la duana d’Olot rebia les mercaderies que s'entraven per Beget des de la banda de Serrallonga i la Menera, aquesta mateixa duana, juntament amb la de Besalú, cobrien les que venien de França per la part de Sant Llorens de Cerdans. En una ocasió, el 1728, Joan Ferrusola, un traginer de Sant Joan les Fonts que havia entrat de França un carregament de sucre, va ser detingut per l’agutzil d’Oix i el seu ajudant i, preguntat sobre la mercaderia –explicaria després el traginer– “yo les respondí que llevava una carga de asúcar a denunciarlo [declarar-lo] a la aduana de Olot, y luego ohí que dicho alguazil me dixo que él me guardaría de hir en Olot” i l’obligà a portar-la a Besalú. Com que aquest fet va causar enrenou, dos negociants olotins, els germans Vicenç Curós i Lluís Curós, van declarar davant de notari que això no era normal, sinó que “en todas las ocasiones que se han trahido y transportado mercadurías de la Francia y Rossellón a la presente villa de Olot y sus circunvicindados, passando por los lugares de Taleixà y Oix, que es el proprio camino para en derechura a la presente villa de Olot, se han aquellas siempre denunciado en la aduana de la misma villa y no en otra aduana”, sense que mai cap autoritat no els ho hagués destorbat.

Fins els anys 1739-1740 les duanes estigueren a mans d’arrendataris, és a dir, de negociants que pagaven a la Corona per poder-se’n ocupar, preveient, naturalment, que hi farien negoci. Per això en aquestes  primeres dècades trobem, tant a Olot com a Besalú, administradors de duanes que són d’aquí mateix. A Olot se n'ocuparen en les primeres dècades de segle, entre d'altres, el saboner Antoni Serra, l'argenter Jacint Germà i l'apotecari Antoni Bolòs. A principis de segle la duana de Besalú la portava l’apotecari Jeroni Rigort.

Portal d'entrada a la casa on hi hagué la duana d'Olot a finals de segle XVIII
Però a partir dels anys quaranta la monarquia determinà que les duanes estiguessin administrades directament per la Reial Hisenda. Així, el 1742 la duana d’Olot passà a mans de Domingo de Vidueyros, un funcionari nascut a San Juan de Carbia (actualment en el municipi de Villa de Cruces), a Galícia. El 1752 el va substituir en l’administració de la duana olotina el seu fill Miquel de Vidueyros i Roldan, que si bé havia nascut a Saragossa, aviat s’adaptà del tot a la vida olotina d’aquells temps i s’hi integrà sense problemes. Va entrar en diversos negocis i va fer aportacions per a la construcció i decoració de la nova església de Sant Esteve d’Olot, de la que en fou obrer parroquial. En segones núpcies es casà amb una filla de l’apotecari Antoni Bolòs. El 1759 l’Ajuntament d’Olot va fer una certificació (amb la reserva d'ara de no saber llavors amb quina intenció va ser feta), conforme abans Domingo de Vidueyros i ara el seu fill, havien exercit l'administració de la duana d'Olot "con la más cabal satisfación, cuydando con zelo de quanto pertenece a los erarios del rey  nuestro señor (que Dios guarde) y al bien público sin vexar ni molestar a nadie", fent que “que todos los comerciantes, sobre ser muchos en esta villa y acudir a ella todos los días, particularmente los de mercado y ferias" els estiguessin molt agraïts "porque su continua aplicación al despacho, sin reserva de horas ni días, assí en los festivos de todo el año como en los demás, se halla siempre la aduana abierta para despachar a qualquier" i, en conseqüència, "han facilitado y facilitan mucho el comercio de que tanto abunda y necesita este pueblo y todo este país”. Un cosí de Miquel de Vidueyros, Julià, va venir també a Olot com a administrador de la pólvora i el salnitre. Mort Miquel el 1792, l’hereu Domingo de Vidueyros i Bolòs es va decantar més pels negocis comercials i la duana olotina fou encomanada a un altre funcionari forà, Martín de Echanaz. 
Llinda de la porta d'entrada de l'edifici que acollí la duana d'Olot a finals de segle XVIII, amb la data de 1784
A Besalú el 1735 va entrar com a administrador de la duana Jacint Álvarez Castrillon, que si bé ja residia a la vila, on tenia un negoci d’adroguer, el seu pare era de San Esteban de Piantón (actualment en el municipi de Vegadeo), a Astúries. No sé si tindria alguna cosa de família amb Francesc Álvarez Lago, que en aquells anys era visitador de les rendes reials del partit de Figueres. Jacint tenia la casa a la plaça Major de Besalú, que acollia també la duana. A la seva mort el va succeir un veí de la vila, Jeroni Berga, però el 1780 i fins a finals de segle tingué cura de la duana de Besalú un altre administrador de nom castellà, Cristóbal de Alba.

Els llibres de registre d'aquestes duanes constituirien avui en dia un document preciós per poder avaluar amb fonament (feta consideració del frau) l'embalum del comerç de gèneres estrangers que entraven a la comarca. Però no sembla pas que se'n pugui disposar, perquè la pràctica del moment se'ns mostra com a conservadora de només els registres dels últims anys. A la duana de Besalú, el 1738, quan morí l'administrador Jacint Alvarez, en l'inventari sols es féu constar l'existència de "diez libros por lo correspondiente a general, bolla y almirantazgo de este año de mil settecientos treinta y ocho", i el 1792, a la mort de Miquel de Vidueyros, l'inventari del que hi havia a la duana d'Olot, només recollí els llibres que anaven de 1789 a 1792, és a dir, dels quatre darrers anys.

A principis del segle XVIII la casa de la duana d’Olot es trobava al carrer Major, prop de la plaça, en un edifici que era propietat de la Pia Almoina. Durant bona part de segle no es va moure d’aquesta zona, on el 1738 consta ubicada en una casa a tocar del mateix carrer, pròpia de la vídua Josepa Ferrusola. Més endavant, amb dues compres fetes el 1752 i el 1755, els Vidueyros van ocupar dues cases unides amb tres façanes als carrers de Ferrarons, Forn de la Pia Almoina (actual carrer Baixa Maduixa) i Bonaire (Bellaire) i allí s’hi van emportar els locals de la duana.

El 1784 Miquel de Vidueyros va adquirir tres horts al carrer de Sant Bernat, on es va fer construir un gran casal per a viure-hi –amb capella i tot– i on traslladà també les dependències de la duana. La nova casa, i per tant la nova duana, es trobava en una de les entrades a la vila, precisament la que donava pas als qui venien de la banda de Camprodon i de França. Aquesta casa i duana encara la tenim dempeus, si bé molt malmesa. És la casa número 2 d’aquest carrer, que té a la llinda de la seva entrada principal l’any de 1784, el de l’adquisició dels terrenys i potser d'inici de les obres (a efectes fiscals, aquesta casa pagà per primer cop el 1787 el que li corresponia de cadastre). El 1789 Vidueyros es va vendre les cases del carrer de Ferrarons, i adquirí un altre hort a llevant de la seva actual casa, on hi féu construir un segon edifici, que també es conserva, amb l’any 1791 a la llinda de la seva porta.  

Vista posterior actual de les cases de Vidueyros on hi hagué la duana d'Olot a finals del s. XVIII
Desaparegudes a mitjans del segle XIX les duanes que eren a distància dels passos pirinencs, el vell casal del carrer de Sant Bernat va mantenir encara per un temps el record de la seva utilització com a oficina reial. Pere Valls (1848-1925), un mossèn olotí que aplegà un munt de notícies i d’objectes d’història local, recollí en les seves notes inèdites que aquella gran casa del carrer de Sant Bernat, que encara coneixia per la casa de la bolla, li semblava que "era la destinada donde los fabricantes tenían que ir a bollar sus mercancías según disposición o práctica de aquellos tiempos”, i que hi havia viscut “un tal Vidueyros, creemos algo pariente de la familia Torá”. Ja he dit que els Vidueyros van emparentar amb els Bolòs, que eren farmacèutics, com també ho eren els Torà, cosa que no sé si deuria fer confondre mossèn Valls. Aquest qualificà la casa de la duana com un edifici dotat de “grandiosidad”, un mot que avui en dia escau ben poc al seu estat actual, tocat pel pas del temps i la desatenció, que, però, no pot fer-nos oblidar que és un dels pocs edificis olotins que atrapa encara la memòria del comerç olotí del segle XVIII.

dimecres, 9 de maig de 2012

La sorprenent necrologia d'una pagesa de Maià (1786)


A Madrid es feia un diari de títol llarg, Diario curioso, erudito, económico y comercial. En l’edició que va sortir el dia 15 de setembre de 1786, a la secció “Noticias particulares de Madrid”, ves per on, s’hi va fer saber, amb una certa extensió de detalls, la defunció, a Besalú, de la vídua Maria Teresa Frigola i Esparragueras, de Maià. Costa d’entreveure els motius pels quals el diari va prestar atenció a aquesta dona de la Garrotxa, i d'aquí la sorpresa de trobar-nos-la entre la premsa madrilenya. Pel contingut i els detalls que s’hi donen, forçosament havia de ser algú de la família qui degué trobar la manera de fer pública a la capital del Regne la trajectòria familiar de la difunta, que en tot cas no sembla pas que sobrepassés mai el mer àmbit local. 

En síntesi (en reprodueixo el text complet) es fa saber la mort d’aquesta persona, de 84 anys, nascuda al Sallent, veïna de Maià i morta a Besalú, que havia tingut 12 fills (un d’ells rector de la parròquia de Fares), 38 néts (dos d’ells també sacerdots) i 80 besnéts (detallant, altra volta, que dos d’ells eren sacerdots beneficiats de Besalú), que s’havia casat als 11 anys i que, enviudada el 1769, de llavors ençà no s’havia tornat a casar. En total, 29 línies a doble columna, amb les quals no es voldria altra cosa que retre homenatge a la mare d’un esponerós brancatge familiar.

En els documents notarials i parroquials del moment, el cognom fluctua entre Esparragueras i Espargueras. Maria Teresa havia estat casada amb Joan Frigola, de qui, com era llavors costum, n’havia incorporat el cognom al seu nom de casada. Ens diu la notícia que s’havia casat als 11 anys, això sí, amb la deguda dispensa eclesiàstica. En aquell segle l’edat mínima per casar-se, segons el dret canònic, era de 12 anys per a les noies i de 14 anys per als nois (actualment és de 14 i 16 anys, respectivament, en el cas del dret canònic, i de 16 anys –rebaixable amb certes condicions als 14 anys– pel que fa al codi civil de l’Estat). Essent com era una noieta del Sallent, a tocar de Santa Pau (on encara es manté un mas que porta el seu cognom familiar), això de casar-se als 11 anys amb un hereu de Maià, a l’altra punta de la comarca, té tots els tons propis d’un casament de conveniència entre dues riques famílies rurals.

Joan Frigola, el seu marit, era l’hereu del mas Frigola de Maià. Era un bon partit, perquè en el moment de la mort de Maria Teresa, el patrimoni que en quedà comprenia no només aquest mas, sinó també el mas Planas de Queixàs i els masos Lladó, Vilar de Munt i Vilar de Vall de Dosquers, amb totes les seves terres i honors. Dels 12 fills de què parla el text, l’hereu va ser Miquel Frigola, que casà amb Rosa Heras. El fill que arribà al sacerdoci ha de ser Isidre Frigola, que consta ser rector de la parròquia de Santa Maria de Fares entre els anys 1782 i 1795. Els dos cosins que també s’esmenten en la necrologia com a pertanyents a l’estat eclesiàstic, deuen ser mossèn Roc Espargueras, prevere i beneficiat de Besalú i ecònom de Sant Martí de Capellades i Fares, i mossèn Vicenç Espargueras, prevere i beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

El llibre d’òbits de Sant Maria de Besalú (1602-1841) recull la corresponent partida de la seva defunció i enterrament: “En Besalú, als 27 agost 1786. En la casa de la Sacristia de la collegiata de Sta. Maria de la present vila [Besalú] morí Maria Teresa Frigola y Esparraguera, viuda dexada del qº [difunt] Joan Frigola, pagès de Mayà, de edat 85 anys poch més o menos. Fou enterrada en la parroquial Iglesia de Sant Vicens de Mayà. Rebé tots los Sts. Sagraments de dita collegiata. Anima ejus requiescat in pace”.

Maria Teresa deixava aquí a la terra una descendència de 130 fills, néts i besnéts, dels quals, en el moment de la seva mort, en vivien 111, tots fruit del seu únic matrimoni amb l'hereu Frigola. És una bona descendència que fa honor a la proverbial fecunditat familar pròpia de l'Antic Règim, tot i que arribar als 12 fills no era pas habitual. Tenir molta descendència suposava poder-se acollir a certes exempcions fiscals i de prestació personal, però això era més fàcil a Castella que no pas a Catalunya. A Castella n'hi havia prou amb tenir 6 fills nois per poder gaudir ja d'aquests beneficis, mentre que a Catalunya calia arribar als 12 fills (aquí, però, comptant nois i noies), si bé, a més, en aquest còmpute es podien incloure els néts fills de l'hereu que l'avi encara mantingués i alimentés a casa seva. I això tampoc no passava tant: el 1773 a Olot només hi havia 9 caps de família (6 a la vila i 3 en les cases de pagès del terme) que ho complissin. En aquest mateix any dos altres olotins, Francesc Basil i Joan Fàbrega, provaren de demanar exempcions fiscals perquè arribaven als 6 fills nois, però l'Administració no badava pas, i dos anys després se'ls digué que res de res, que això només valia per a Castella. El 1782 una reial cèdula tornà a confirmar amb caràcter general que a Catalunya, perquè Hisenda fes descompte, no s'hi valien altres raons que arribar a tenir els 12 fills preceptius.  

Posats, però, a parlar de descendències, la de la Maria Teresa de Maià que donà peu a aquella necrologia del diari madrileny, encara es queda per dessota de la descendència d’una altra dona de la comarca, Maria Pujol i Marcé, olotina, nascuda pels volts de 1747 i que morí el 1830. L’epitafi de la seva tomba el recollí Lluís Permanyer en un article a La Vanguardia publicat el 1988: “Aquí descansa el cadáver de María Pujol y Marcé, viuda, natural de Olot; falleció en 3 de abril de 1830, de edad 82 años, 7 meses y 10 días, habiendo dejado de su único matrimonio: Vivos, 5 hijos, 42 nietos, 46 bisnietos, 93 total. Muertos, 8 hijos, 32 nietos, 43 bisnietos, 83 total. En total: 176”.