dimecres, 9 de maig de 2012

La sorprenent necrologia d'una pagesa de Maià (1786)


A Madrid es feia un diari de títol llarg, Diario curioso, erudito, económico y comercial. En l’edició que va sortir el dia 15 de setembre de 1786, a la secció “Noticias particulares de Madrid”, ves per on, s’hi va fer saber, amb una certa extensió de detalls, la defunció, a Besalú, de la vídua Maria Teresa Frigola i Esparragueras, de Maià. Costa d’entreveure els motius pels quals el diari va prestar atenció a aquesta dona de la Garrotxa, i d'aquí la sorpresa de trobar-nos-la entre la premsa madrilenya. Pel contingut i els detalls que s’hi donen, forçosament havia de ser algú de la família qui degué trobar la manera de fer pública a la capital del Regne la trajectòria familiar de la difunta, que en tot cas no sembla pas que sobrepassés mai el mer àmbit local. 

En síntesi (en reprodueixo el text complet) es fa saber la mort d’aquesta persona, de 84 anys, nascuda al Sallent, veïna de Maià i morta a Besalú, que havia tingut 12 fills (un d’ells rector de la parròquia de Fares), 38 néts (dos d’ells també sacerdots) i 80 besnéts (detallant, altra volta, que dos d’ells eren sacerdots beneficiats de Besalú), que s’havia casat als 11 anys i que, enviudada el 1769, de llavors ençà no s’havia tornat a casar. En total, 29 línies a doble columna, amb les quals no es voldria altra cosa que retre homenatge a la mare d’un esponerós brancatge familiar.

En els documents notarials i parroquials del moment, el cognom fluctua entre Esparragueras i Espargueras. Maria Teresa havia estat casada amb Joan Frigola, de qui, com era llavors costum, n’havia incorporat el cognom al seu nom de casada. Ens diu la notícia que s’havia casat als 11 anys, això sí, amb la deguda dispensa eclesiàstica. En aquell segle l’edat mínima per casar-se, segons el dret canònic, era de 12 anys per a les noies i de 14 anys per als nois (actualment és de 14 i 16 anys, respectivament, en el cas del dret canònic, i de 16 anys –rebaixable amb certes condicions als 14 anys– pel que fa al codi civil de l’Estat). Essent com era una noieta del Sallent, a tocar de Santa Pau (on encara es manté un mas que porta el seu cognom familiar), això de casar-se als 11 anys amb un hereu de Maià, a l’altra punta de la comarca, té tots els tons propis d’un casament de conveniència entre dues riques famílies rurals.

Joan Frigola, el seu marit, era l’hereu del mas Frigola de Maià. Era un bon partit, perquè en el moment de la mort de Maria Teresa, el patrimoni que en quedà comprenia no només aquest mas, sinó també el mas Planas de Queixàs i els masos Lladó, Vilar de Munt i Vilar de Vall de Dosquers, amb totes les seves terres i honors. Dels 12 fills de què parla el text, l’hereu va ser Miquel Frigola, que casà amb Rosa Heras. El fill que arribà al sacerdoci ha de ser Isidre Frigola, que consta ser rector de la parròquia de Santa Maria de Fares entre els anys 1782 i 1795. Els dos cosins que també s’esmenten en la necrologia com a pertanyents a l’estat eclesiàstic, deuen ser mossèn Roc Espargueras, prevere i beneficiat de Besalú i ecònom de Sant Martí de Capellades i Fares, i mossèn Vicenç Espargueras, prevere i beneficiat de Sant Vicenç de Besalú.

El llibre d’òbits de Sant Maria de Besalú (1602-1841) recull la corresponent partida de la seva defunció i enterrament: “En Besalú, als 27 agost 1786. En la casa de la Sacristia de la collegiata de Sta. Maria de la present vila [Besalú] morí Maria Teresa Frigola y Esparraguera, viuda dexada del qº [difunt] Joan Frigola, pagès de Mayà, de edat 85 anys poch més o menos. Fou enterrada en la parroquial Iglesia de Sant Vicens de Mayà. Rebé tots los Sts. Sagraments de dita collegiata. Anima ejus requiescat in pace”.

Maria Teresa deixava aquí a la terra una descendència de 130 fills, néts i besnéts, dels quals, en el moment de la seva mort, en vivien 111, tots fruit del seu únic matrimoni amb l'hereu Frigola. És una bona descendència que fa honor a la proverbial fecunditat familar pròpia de l'Antic Règim, tot i que arribar als 12 fills no era pas habitual. Tenir molta descendència suposava poder-se acollir a certes exempcions fiscals i de prestació personal, però això era més fàcil a Castella que no pas a Catalunya. A Castella n'hi havia prou amb tenir 6 fills nois per poder gaudir ja d'aquests beneficis, mentre que a Catalunya calia arribar als 12 fills (aquí, però, comptant nois i noies), si bé, a més, en aquest còmpute es podien incloure els néts fills de l'hereu que l'avi encara mantingués i alimentés a casa seva. I això tampoc no passava tant: el 1773 a Olot només hi havia 9 caps de família (6 a la vila i 3 en les cases de pagès del terme) que ho complissin. En aquest mateix any dos altres olotins, Francesc Basil i Joan Fàbrega, provaren de demanar exempcions fiscals perquè arribaven als 6 fills nois, però l'Administració no badava pas, i dos anys després se'ls digué que res de res, que això només valia per a Castella. El 1782 una reial cèdula tornà a confirmar amb caràcter general que a Catalunya, perquè Hisenda fes descompte, no s'hi valien altres raons que arribar a tenir els 12 fills preceptius.  

Posats, però, a parlar de descendències, la de la Maria Teresa de Maià que donà peu a aquella necrologia del diari madrileny, encara es queda per dessota de la descendència d’una altra dona de la comarca, Maria Pujol i Marcé, olotina, nascuda pels volts de 1747 i que morí el 1830. L’epitafi de la seva tomba el recollí Lluís Permanyer en un article a La Vanguardia publicat el 1988: “Aquí descansa el cadáver de María Pujol y Marcé, viuda, natural de Olot; falleció en 3 de abril de 1830, de edad 82 años, 7 meses y 10 días, habiendo dejado de su único matrimonio: Vivos, 5 hijos, 42 nietos, 46 bisnietos, 93 total. Muertos, 8 hijos, 32 nietos, 43 bisnietos, 83 total. En total: 176”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada