dilluns, 30 d’abril de 2012

Puigcerdà i Olot: els primers passos en la fabricació de gènere de punt de cotó a màquina (1772-1783)

Teler francès de gènere de punt
El gènere de punt de llana elaborat a mà era un producte de llarga tradició, especialment a les comarques de muntanya, Olot entre elles. Arreu, les mitges abans no derivessin en mitjons eren d'ús generalitzat, homes inclosos els quals, a més, d'ordinari solien cobrir-se el cap amb un gorro de punt, és a dir, amb una barretina. Donava sobretot feina a les dones, ja que, atès el seu caràcter artesanal, podia ser feta des de casa, compartint-ho amb les feines domèstiques. A l’inici del darrer quart de segle XVIII varen produir-se dues innovacions que trasbalsaren totalment aquest tipus de producte tèxtil. Per una banda, la introducció del cotó, i per l’altra la incorporació de telers mecànics de gènere de punt, d’origen francès, que permetien de fer molta feina amb menys treballadors.

Les primeres notícies sobre aquests transcendentals canvis les trobem a Puigcerdà, on se sap que en l’any 1772 ja hi havia telers d’aquesta mena, a iniciativa d’un francès, Pere Bruguère, i de dos germans, Pere i Isidre Calvet, segons publicà, fa una pila d’anys, Salvador Galceran en el seu estudi sobre la indústria i el comerç a Cerdanya. A part d'aquesta primera notícia, la correspondència de la Junta de Comerç de Catalunya revela que el 1773 s’hi havia interessat i havia demanat per carta al batlle i regidors de Puigcerdà informació sobre “los telares que huviesse existentes en la fábrica de medias de algodón que Pedro Calvet y Compañía tienen establecida en essa villa”, concretant si treballaven tot l’any i quina era la seva producció.

El 1774 aquesta mateixa correspondència de la Junta de Comerç ens aporta un altre nom, Josep Benet, també fabricant de mitges de cotó establert a Puigcerdà, i sobre el qual la Junta demanà nova informació a les autoritats ceretanes. Però en aquest cas, al cap de pocs dies, s’envià una carta semblant al batlle d’Olot, amb petició de dades “sobre la fábrica de Joseph Benet, fabricante de medias de algodón establecida en Puigcerdá, y al presente, según se tiene entendido, trasladada en esa villa [Olot]”. Precisament el 1774 és l’any de la introducció d’aquesta manufactura a Olot i, per tant, és natural preguntar-nos si s’hi originà a partir de l’experiència desenvolupada a Puigcerdà, o bé a través d'alguna iniciativa duta a terme amb independència respecte del que passava en aquella comarca.

Abans d’intentar donar-hi resposta, hem de considerar encara una altra dada que apareix en la correspondència de la Junta de Comerç establerta a Barcelona. El 1776, es veu que Pere Calvet havia demanat a Madrid una sèrie de privilegis dels que creia ser-ne mereixedor per les seves aportacions en aquest ram de manufactures, i la Junta General de Comerç, de Madrid, havia demanat a la de Barcelona el seu parer sobre aquests mèrits. La Junta de Comerç d'aquí els informà que la fàbrica de Calvet seguia a Puigcerdà amb tota satisfacció (s’havia dit si era a Guils) i que, a més, “se ha establecido otra de la misma classe en la villa de Olot, en la que hay muchos telares corrientes de medias y gorros de algodón, siendo muy regular que su dueño haya tomado exemplo de la de Calvet”, per la qual cosa no tenien res en contra de la petició de privilegis que aquest havia formulat.

Quan el 1774 s’inicien a Olot les manufactures de gènere de punt de cotó fetes amb teler mecànic, ens trobem amb diversos elements que fan pensar que en un origen una mica més complex que la simple imitació del que passava a Puigcerdà. En primer lloc, l’existència a la vegada, en aquell primer any, de tres companyies de fabricació de mitges de teler, la de Bastons, la de Coromina i Masmitjà, i la de Serra i Igosa; per altra banda, la presència a Olot d’alguns experts en aquesta mena de fabricació que són d’origen francès, com Antoni Galtier i, possiblement, Josep Auter; i, finalment, el fet del nombrós contingent de màquines de teler de gènere de punt que ja hi havia en aquell primer any a la vila (la de Coromina i Masmitjà ella sola en disposava de vint), unes màquines que, donada la seva complexitat, difícilment es podien improvisar de cop i volta.

Semblaria més raonable, per tant, que telers i tècnics haguessin vingut a Olot directament de França, fins i tot potser amb anterioritat a aquell 1774, i que, en tot cas, l’exemple de Puigcerdà hagués servit només per a verificar la bondat del nou sistema francès de fabricació. La carta de la Junta de Comerç de 1774, abans esmentada, es refereix a la presència de Josep Benet a Olot amb el matís de “según se tiene entendido”, és a dir, sense haver-ho comprovat (no tenim la resposta del batlle d’Olot a aquesta carta, que ho hagués pogut aclarir), i en la carta de la mateixa Junta de 1776, en què s’apunta la imitació de les fàbriques d’Olot respecte de la que tenia Calvet a Puigcerdà, això no passa de ser també una deducció atribuïble a la mateixa Junta, una suposició que beneficiava Calvet en les seves aspiracions de privilegis, a les que la Junta era favorable.

L’origen directament francès d’aquestes manufactures a Olot el corroborà Esteve Paluzie, l’autor de la primera història d’Olot, publicada el 1860 (el pare del qual era precisament un mitger occità que s’havia establert a Olot en aquells primers anys d’introducció), quan en aquesta història d’Olot escrigué: “Esta industria fue introducida en Olot a más de mediados del siglo XVIII del vecino reino de Francia por Mr. Esteban Palousie. Se extendió con tanta rapidez, que llegaron a contarse sobre mil telares en la fabricación de medias, gorros y guantes de algodón, lana y seda. Los primeros telares fueron traídos del extranjero; pero apenas vieron los naturales su mecanismo, los construyeron con tanta perfección, que nada dejaban que desear a los fabricantes de este ramo, de modo que se surtían de ellos los demás pueblos del Principado”. Esteve Paluzie tendia a un cert excés d’autovaloració, per la qual cosa l’atribució de la introducció a Olot del gènere de punt de teler al seu pare, pot no ser necessàriament exacta, però això no treu la validesa del seu testimoni familiar. En tot cas, els que s’atribuïren haver començat aquest negoci a Olot (independentment dels tècnics francesos que el dirigiren) foren els importants comerciants locals Lluís i Josep Bastons, pare i fill, que el 1783 argumentaren davant de la Junta de Comerç haver estat ells “los inventores de poner fábricas de medias y gorros de algodón que en la misma villa tienen”, i que d'aquesta primera fàbrica seva n'havien sortit vuit fadrins, que ara es trobaven "dirigiendo otras de la muchedumbre que existen en la misma villa".

En aquell mateix any de 1783 va ser un tal Antoni Malats, que tenia fàbrica de mitges de cotó a teler mecànic a Vic, qui va demanar a Madrid de poder gaudir també de certs privilegis, atesos els progressos d’aquesta seva manufactura. La Junta de Comerç de Barcelona escrigué a la de Madrid dient-los ser contraris a aquestes pretensions, perquè la fàbrica de Malats només tenia vuit telers, i tot i que era la primera que es va establir a Vic, “no tiene el mérito que pondera respeto de ser muchas las de esta classe que se hallan establecidas en el Principado en distintas ciudades, villas y pueblos, como son Barcelona, Gerona, San Pedro de las Presas, San Esteban de Bas, San Feliu de Pallarols, San Miguel Lacot, San Feliu de Guíxols, San Juan las Abadesas, Tortellá, Bañolas, Areñs, Calella, Mataró” (curiosament, no s'hi esmenta Puigcerdà), amb aquest interessant afegitó relatiu específicament a Olot: “Finalmente, en la sola villa de Olot se hallan en el día corrientes quatrocientos sesenta y dos telares de estas manufacturas, en donde tuvieron principio en el año 1774 y prosiguen con tanta aplicación que todos los días se aumenta este ramo, sin olvidar la hilanza de algodón, ni la industria de fabricarse en la misma villa los telares y la mayor parte de las agujas y que para ello se necesitan”. Per acabar de reblar el clau, la Junta de Comerç de Barcelona havia comparat la producció de mitges i gorres (les barretines) de la fàbrica de Malats amb les olotines, i havia arribat a la conclusió “que son muy regulares las del referido Antonio Malats, pero no tan perfetas como las que se fabrican en esta ciudad y en la mencionada villa de Olot”.

El gènere de punt de cotó fet mecànicament havia entrat, doncs, primer a Pugicerdà. Però no tardà pas massa, possiblement per camins propis, a fer presència a Olot (i d’aquí a d’altres poblacions de la comarca), on aquesta manufactura, empresa sobretot per operaris joves, en pocs anys trobà el context propici per a créixer espectacularment, per davant de qualsevol altre població. La Memoria de los telares de gorros que hay en la villa de Olot y otros pueblos del Principado de Cataluña, de Francisco de Zamora, tramesa a Melchor Gaspar de Jovellanos el 1787, és ben explícita: el 1786 hi havia a tot Catalunya 955 telers de mitges, dels quals, 502 (més de la meitat!) eren a Olot, mentre que a Puigcerdà només n’hi havia 30. Endut per aquestes xifres, Zamora hi afirmava “que la villa de Olot, situada al pie de los Pirineos (...), es el origen y asiento de las fábricas de gorros de lana, algodón y hilo”. Una expressió, però, pel que sabem, incorrecta, que no fa justícia a aquells orígens ceretans que bé cal reconèixer.

1 comentari: