95. Elogis, guerres, relats i privilegis de la gent de Sant Esteve d'en Bas als inicis del segle XVIII

Fa una mica més de tres-cents anys que els de Sant Esteve d’en Bas feren publicar, a través de la impremta, un fullet en forma de memorial, amb una sèrie de peticions a favor de la població i de la Vall, i els fets que ho justificaven. El memorial el presentava el síndic de la vila “a los reales pies de Vuestra Magestad”, sense aclarir-nos-hi quina era aquesta tal majestat. No porta títol, perquè és un text administratiu i s’inicia, sense més giragonses, amb la presentació del peticionari: “+ Señor. El Syndico del lugar, o villa de San Estevan de Çaluy, o Çalull, otro de los más principales del Vizcondado de Bas, de la Diócesis de Gerona…”. Tractant-se d’un memorial, la part en què s’al·leguen els mèrits o motius en els que es fonamenta allò que es demana, inclou un repàs dels passatges més significatius de la trajectòria seguida per la vila durant segles (amb especial atenció a l’anterior centúria) i això el fa rellevant més enllà de l’estricte propòsit que l'escrit tenia. A principis del segle XVIII poques poblacions de la mida de Sant Esteve d’en Bas haurien estat capaces d’aplegar notícies històriques sobre el seu passat. Fa molts anys l’historiador olotí Joaquim Danés esmentà aquest fullet imprès de manera molt elogiosa, però que jo sàpiga, ningú des de llavors ençà se n’ha ocupat, i precisament és aquest el meu propòsit.

1. El Memorial

A la Vall d'en Bas no es duia un llibre d’acords municipals, sinó que, només quan el tema requeria deixar-ne constància, es cridava el titular de la notaria del Mallol perquè en fes acta i la servés en el manual de protocols d'aquell any. Dic això perquè d’aquest Memorial –en endavant m’hi referiré així– no en tenim cap versió manuscrita, sinó només aquest fullet imprès. Bona sort que tinguessin la pensada de passar per casa d’algun impressor, fos per a disposar-ne de còpies de cara als tràmits pertinents o perquè creien que el seu contingut mereixia difusió. Fos pel que fos, la multiplicitat d’exemplars ha facilitat que si més no una d’aquelles còpies arribés als nostres dies. Ara bé, l’absència de signatures manuscrites o de qualsevol altra validació obre dubtes sobre el moment de la tramitació al que correspon. L’exemplar que he utilitzat prové de l’Arxiu Municipal d’Olot, des d’on, fa temps, passà a la Biblioteca Municipal d’Olot (actualment Biblioteca Marià Vayreda). És un imprès en format foli, amb uns marges generosos per a poder-hi incloure diverses notes complementàries, sense peu d'impremta ni any d'edició.

A). Datació

El fet que en el Memorial es dediqui un bon espai a recordar la victòria de la població contra l’exèrcit francès en el combat del Bosc de Tosca de 1695 i que l’últim any que hi surt sigui el de 1696, ha fet que, davant de l’absència de data, aquesta es considerés com la de la seva redacció i publicació. Però no. Una bona lectura del Memorial permet dir que no és d'aquest any i que no anava adreçat al rei Carles II (mort el 1700), sinó a Carles III de Catalunya, més conegut com a Arxiduc Carles d’Àustria, competidor de Felip V de Castella (IV de Catalunya) en la Guerra de Successió (1705-1714). Per tant, la seva datació ha de ser a partir de 1705, un cop consolidada la victòria inicial dels austriacistes contra Felip V, al voltant de les Corts Catalanes presidides per l’Arxiduc al desembre d’aquell any. Heus-ne aquí els arguments. En el Memorial, quan se cita Carles II hi és esmentat amb cortesies pròpies dels difunts, com ara “goza Gloria” (que Déu el tingui a la Glòria) o “que Dios aya” i s’és ben explícit quan s’hi recorda que “Dios permitió de fallecer el señor rey Don Carlos [= Carles II] sin descendencia”. A la vegada, les referències a l’Arxiduc Carles no ofereixen dubtes interpretatius, és impossible que poguessin referir-se a Felip V, de la casa Borbó. Així, es declara a tota la població de Sant Esteve d’en Bas “afectuosíssimos a la Augustíssima Casa de Austria de V. Magestad” i, en un intent de guanyar-se el seu favor, es recorda que Sant Esteve és el patró del poble, “como también titular del templo mayor [= la catedral] de la ciudad de Viena, dignísima patria de Vuestra Magestad”, cosa que només es podia dir de l'Arxiduc. Afinant encara una mica més, el Memorial hauria de ser fet a partir de 1706, ja que s’hi fa esment del doctor Jacint Dou, de Sant Esteve d’en Bas, com a membre de la Reial Audiència del Principat, un fet que no es produí fins el 24 de novembre de 1705.

B). Autoria

Acta notarial del 27 de març de 1706, posteriorment ratllada

Formalment el Memorial hauria estat escrit pel síndic de Sant Esteve d’en Bas, però el seu contingut divers i fins a cert punt erudit, fa pensar en aportacions de diverses persones i, naturalment, d’algun advocat. En el volum de la notaria del Mallol de 1706, al costat d’altres protocols propis de tota activitat notarial, hi consta una “deliberació” dels cònsols i consellers de la Universitat del Vescomtat de Bas, del 27 de març, que pot donar-nos alguna pista. Com totes les escriptures d'aquesta notaria d’aquells anys, acabada la Guerra de Successió i enmig d’una severa repressió, l’acta fou ratllada en tots aquells paràgrafs en què s’al·ludia a Carles III o a alguna altra persona del seu entorn. És, per tant, amb dificultat, que en les primeres línies d’aquesta acta hom hi pot entrellegir que “lo Memorial en Consell llegit presentat a Sa Magestat (que Déu guarde)...”. A continuació, sense estar ratllat el text, segueix: “...per dit Mariano Reig, olim [= abans, en el passat] síndich de la present Universitat, attès que en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit” i diu que decidiren fer-lo esmenar per persones idònies “y se tinga la mira a que no·s contradiga al que posan los privilegis a la dita Universitat concedits”. Del text no es desprèn necessàriament que el “memorial” d’aquesta acta sigui el mateix que el Memorial imprès, però quadra per cronologia i perquè de memorials tampoc no és que a Sant Esteve d’en Bas en fessin un dia sí i l’altre també, sinó que eren ocasionals. A més, el que es diu en l’acta també sembla lligar amb les sol·licituds del Memorial imprès, ja que aquest demanava en part uns privilegis per a Sant Esteve d’en Bas, que, com veurem més endavant, en algun punt envaïen els antics privilegis comuns a tot el Vescomtat d'en Bas.

Un dels possibles actors d'aquest Memorial –que no vol dir que n’hagués de ser el redactor– seria el síndic Marià Reig. En algun altre lloc se l’esmenta amb la professió de negociant de Sant Esteve d’en Bas. Havia estat cònsol en representació del mateix lloc en l’anualitat 1704-1705 i en aquells moments formava part del consell de la Universitat del Vescomtat. El 9 de gener de 1706 havia rebut sindicat de la mateixa universitat per a anar a Barcelona a prestar obediència a Carles III. Pel que diu l’acta del 27 de març de 1706, en aquell moment ja no era síndic de la Vall, però no em consta qui el substituí. Un altre nom a tenir present és el de Mateu Rexach i Sala, que en l’anualitat entre el maig de 1705 i el de 1706, era el cònsol segon de la Vall i com a tal duia la representació de les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars. Ara bé, si ens guiem per les famílies que surten més ben parades en aquest Memorial i amb la sospita que haguessin intervingut perquè així fos, hi sobresurt la família dels Dou. Fins a 19 vegades apareix aquest cognom en el Memorial, ja sia amb la referència a la casa en si, a membres de la família que s’haurien distingit en la universitat o en l’Església i que haurien fet importants serveis prestats a la Corona en el transcurs dels esdeveniments bèl·lics del segle XVII. A més distància hi surten els cognoms Desprat i Vilamala, esmentats, respectivament, 7 i 6 vegades. No seria res d’estrany, per tant, que bona part de les dades de caràcter històric que conté el Memorial haguessin estat aportades per la família Dou, en aquells moments representada per l'hereu Jacint Dou.

C). Context

A començaments del segle XVIII Sant Esteve d’en Bas reunia uns 548 habitants, pràcticament una tercera part dels prop de mil set-cents que feien vida a la Plana d’en Bas. Segons el Memorial, el poble tenia llavors unes 100 cases (entre les del nucli de l’església i les escampades per la vall), tot i que aquesta xifra podria ser a l’alça, atès el caràcter exhortatori d’aquest escrit. No era pas el poble més gran de la vall, perquè el Mallol, juntament amb Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines (les estadístiques recullen en un únic recompte els habitants del tres pobles), s’emportaven poc més de la meitat de la població. Semblaria que en aquella arrencada de segle els de Sant Esteve d’en Bas participaven d’un esperit optimista a l’hora d’encarar el futur, perquè el novembre de 1706 els cònsols i el consell es proposaren fer de nou el retaule major de l’església, donat que –segons diu l’acord que varen prendre– “per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. I també acordaren l’ampliació del presbiteri de l’església i de la sagristia, atès, en el primer cas, “que la capacitat del presbiteri se troba xich y necessita de espay” i, pel que fa a la sagristia, per tal que guardés proporció “segons la capacitat requereix lo temple”. Els projectes eren ambiciosos, però està clar que ells s’hi veien amb forces. Llàstima que a no tardar arribarien temps tempestuosos en els que seria difícil que les bones intencions trobessin l’acolliment necessari per a prosperar i caldria esperar-ne de millors.

Seria en aquests temps d'ànims fins a cert punt confiats i eufòrics, quan prendria cos entre els inductors de la cosa pública de Sant Esteve d’en Bas la idea de demanar al monarca uns certs privilegis per al poble, diferenciant-se, en part, de la resta del Vescomtat. Es veu que això d’introduir noves monarquies propiciava en elles una mena d’actitud sol·lícita –tal volta amb la intenció de fer-se ben vistes o de rescabalar-s’ho en metàl·lic– que era aprofitada per algunes entitats municipals per a obtenir reivindicacions guardades d’antic a l’espera de temps adequats. El 1702 Olot havia tingut a l’abast l’obtenció del títol de ciutat per part del nou monarca borbònic, però deixà passar l’ocasió perquè no era de franc sinó a canvi de fer un “donatiu” al rei i perquè els d’Olot també demanaren que deixessin de dependre de la vegueria de Camprodon, perdent-se, al final, bous i esquelles. En aquesta mateixa línia, Sant Feliu de Pallerols i Vall d’Hostoles aconseguí de tenir representació en les Corts catalanes de 1705 gràcies al privilegi obtingut del rei després de les gestions empreses pel síndic Miquel Plana, pagès de Sant Cristòfol de les Planes. Fora de la Garrotxa, viles com Mataró o Cervera sí que passaren a adquirir la categoria de ciutat, Manresa demanà a l’Arxiduc una sèrie de privilegis per als seus habitants i comerç i el 1707 Ripoll pogué recuperar –seria només per un temps– la seva municipalitat negada pels abats del monestir.

Sant Esteve d'en Bas, doncs, s’afegí a la cua de poblacions que demanaven un reforçament de la seva entitat local i de la consideració del seus habitants. D’això anava el Memorial al que m’estic referint. En la seva part de peticions incloïen vuit concessions, beneficis o privilegis, d’un pes polític o jurídic desigual que analitzaré més endavant. Abans, primer de tot, cal revisar els arguments que es donaven per a justificar allò que es demanava. Dits arguments se centraven en l’antigor de Sant Esteve d’en Bas i, sobretot, en els serveis prestats en tot temps a favor dels sobirans de cada moment. No debades els de Vic, gràcies al seu paper en la insurrecció catalana de 1705 en la causa de l’Arxiduc, reberen d’aquest el títol de “ciutat fidelíssima” i que els seus ciutadans honrats fossin assimilats als de Barcelona.

2. La primera part (justificació) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Així, doncs, la primera part del Memorial té un caire històric, passat pels vidres de l’autoestima. Haig d’advertir que quan parlem d’història no és la idea que ara tenim d’aquesta disciplina, perquè fa tres segles el seu únic fil conductor eren les glòries i les proeses dels seus habitants. Em salto, per inútils, les referències remotes als orígens gairebé mítics de Sant Esteve d’en Bas, del seu nom atribuït a la família romana dels Basso, dels inicis carolingis del Vescomtat i de la tradició d’haver-hi hagut en el territori una seu episcopal. De totes formes això ens indica que el redactor del Memorial era bon lector, perquè, tal i com ell mateix ens fa notar, tot el que deia ho avalaven les obres de Pujades, Marca, Corbera, Relles, i Roig i Jalpí. El primer, Jeroni Pujades (1568-1635) és autor de la Corónica universal del Principat de Cathalunya, tret per primera vegada a inicis del segle XVI. El llibre del segon, Pèire de Marca (1594-1662), s’havia editat a França –ell era nascut a Occitània– amb el títol de Marca hispanica, sive limes hispanicus, un llibre de referència que encara ara fa servei per la quantitat de documentació que hi aplegà. Esteve de Corbera (1563?-1631) escriví la Cataluña ilustrada, impresa a Nàpols el 1678. Onofre Relles havia estat un jesuïta que, tot fent relat de la vida de Sant Narcís en el llibre Historia apologética de la vida y martirio de S. Narciso, publicat a Barcelona el 1679, s’havia remès als orígens del territori diocesà. I, finalment, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) també s’havia capbussat en el passat de les nostres comarques en el llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, publicat a Barcelona el 1678. Sabent que el redactor d’aquesta part del Memorial tingué a mà tots aquests textos, cal deduir que era un home erudit a qui agradava de preparar-se bé les comeses que li eren confiades.

A). Elogi del paisatge de la Vall d'en Bas

Just acabar de parlar de la història pretèrita, apareix en el Memorial un passatge sobre la bondat i la bellesa natural de la Vall, en un llenguatge que s’avança als moderns fullets turístics: “La propensión de los del Vizcondado a letras y armas se atribuye así al clima de aquel país, por su benignidad, amenidad y fértil de sus campos, matizados de verdes praderías que están a uno y otro lado del río Fluvián (que le atraviessa, empeçando al pie del Grao de la parroquia de San Estevan, y conservando su nombre hasta el mar), por las deleytosas selvas y bosques que circuyen el Vizcondado y de do [= donde] baxan innumerables arroyuelos, causa de la multitud de tantas fuentes (por ser aquel país lluvioso, sobre quantos se reconocen en este Principado)”. Fora de l’agricultura, no hi ha cap menció a d’altres activitats econòmiques (com la manufactura), senyal que en aquells anys deurien ser considerades de poca entitat –perquè sí que n’hi havia– per a ser admeses com a prova de la puixança del lloc.

B). La qualitat humana de la gent de la Vall. 

Tot seguit el Memorial de Sant Esteve d'en Bas passa a fixar-se en la gent de la Vall i ens aporta una llista de fills (només hi ha homes) de la població que s’haurien distingit, segons els criteris de l’època, pel seu valor, per ser homes de lletres, de ciència i del dret i, sobretot, pel seu servei a la religió. Dels primers esmenta Francesc de Verntallat i Gaspar de Vilamala i Barutell. En contrast amb la curta descripció del cabdill remença, que despatxa dient només que fou “capitán general de las montañas en tiempos del senyor Rey don Fernando”, del segon en repassa el seu expedient, segurament perquè el seu nebot i hereu de la casa Vilamala, Francesc Vilana i Vilamala, o algú pròxim a aquest, hauria fet arribar al redactor notícies sobre la participació dels seus avantpassats el 1639 en la guerra del Piemont (dins de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), on hauria participat “en los sitios y presas de las plaças de Vercelli, Verrua, Crescentin, Villanueva de Aste [= Villaneuva d’Ast o Villanova d’Asti] [y] socorro de Turín”. Això a part, en un altre passatge s’afirma que els primers pobladors de la Vall ennobliren, “como lo denotan tantos solares y casas de paysanos cimentadas sobre riscos y peñascos, de cuyos nombres y apellidos de familias se ven muchas esparcidas por el Principado, que gozan de nobleza o milicia”. I inclou al marge de la pàgina una llista dels 24 casals familiars de la parròquia de Sant Esteve amb reconeixement social, tot i que “el tiempo, sacos e incendios, causa de las guerras, les aya privado de los principales, que podían conducir por la prueva de la hidalguía”. És a dir, que s’atribuïen passats nobles a algunes famílies, difícils d'acreditar.

Vénen després les persones representatives de la dedicació de la gent de la Vall a la teologia i el dret. Se n’esmenten vuit: els catedràtics de l’Estudi General de Barcelona Joan Ayats i Peroy (de qui es rememora la seva relació amb Josep Fontanella i l'assistència, amb aquest i el seu germà Francesc Fontanella, a les negociacions de Münster en el marc de la Pau de Westfalia) i Francesc Dou; Gaspar Desprat i Savassona, i Esteve Dou, ambdós doctors en teologia, i Josep Dou, juntament amb els seus germans Melcior, Jacint i Francesc, tots ells doctors en dret. El grup queda completat amb els doctors en medicina Jacint Badia, i Magí Desprat i Sabassona.

En relació amb els homes d'Església, en el Memorial s’atribueix a la Vall d’en Bas haver estat la pàtria de dos bisbes, Josep de Fageda i Francesc Dou. El primer fou bisbe de Girona de 1660 a 1664 i de Tortosa des d’aquest darrer anys fins a la seva mort el 1685. Resulta estrany que se’l consideri de la Vall, perquè totes les llistes episcopals d’aquests bisbats el fan fill de Vic (on hauria nascut el 13 d’octubre de 1608), si bé de pares olotins, el metge Miquel Fageda i la seva muller Isabel. En canvi és correcte el lloc de naixement del segon, Francesc Dou, bisbe de Girona des de 1668 fins a 1673, any de la seva mort. Baixant graons en l’ordre jeràrquic eclesiàstic, es fa evident l’interès que el redactor, o qui li aportés les dades, tenia en aquest camp, en el que fa gala d’una especial perícia per a recollir els noms de tots els qui, en alguna o altra categoria, haurien destacat en els càrrecs diocesans, convertits així, als ulls de la gent de llavors, en pedra de toc de la distinció del lloc. El Memorial ens aporta els noms dels naturals de la Vall amb rellevància dins de l’Església, començant pels que havien estat, o eren, canonges en catedrals i col·legiates a Vic, Vilabertran, Sant Feliu de Girona, Besalú, etc. (la llista n’inclou vuit noms), rectors de parròquia a les diòcesis de Girona (la part més nombrosa, són vint noms) i de les de Vic i de Barcelona (vuit noms entre les dues) i, finalment, quinze noms més de bassencs que haurien gaudit o gaudien del que es denomina un benefici eclesiàstic. En total, una cinquantena bona de noms que ara no s’escau de transcriure, però que aporten un retrat de les principals famílies de Sant Esteve d’en Bas, o de la Vall, entre les que era habitual que algun dels fills seguís la carrera eclesiàstica amb la vista posada en una bona renda de per vida.

C). Sant Esteve d'en Bas en les guerres del segle XVII

El paper mantingut per la gent de Sant Esteve d’en Bas al llarg del segle XVII ocupa fins a 9 pàgines i mitja del Memorial. Va ser un segle de conflictes bèl·lics continus, sempre sota l’ombra amenaçadora de França. Quan el Memorial en fa repàs, no s’amaga que vol demostrar la fidelitat de la població del Vescomtat a la casa reial dels Àustria i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se amb les tropes franceses. No hi busquéssim, per tant, res que pogués incomodar aquest propòsit. De la Guerra dels Segadors (1640-1652), durant la qual es produí la separació de Catalunya, només fa esment de la pressa amb què els de Sant Esteve el 1652 van anar a Barcelona a prestar obediència al virrei Joan Josep d’Àustria, un cop recuperada la ciutat per a Felip IV de Castella, després de més d’un any de setge. I això que –s’hi fa notar– en aquell moment els francesos encara ocupaven Camprodon i Castellfollit. En els anys immediats França tornà a dominar l’Empordà i les comarques del Pirineu. En aquesta ocasió, el Memorial recorda que el setembre de 1654 vingueren a Sant Esteve d’en Bas tropes enemigues, de l’Empordà camí de la Cerdanya. Una divuitena de notables (dels quals se’n en donen els noms, encapçalats per Isidre de Vilamala, el capità Isidre Destarrús, Esteve Dou i el Dr. Esteve Mercadal) juntament amb una quarantena de gent del poble es refugiaren a l’església, “encastillada y muy fuerte”, però no pogueren resistir l’envit i hagueren de rendir-se. Van ser deportats “presos en el exército, hasta Cerdaña, donde se escaparon, unos por vía de composición de sumas considerables, otros huyéndose, experimentando crueles maltratos, hasta traerlos maniatados y a las colas de los cavallos”. Només amb moltes penúries i molt de mica en mica, pogueren retornar a casa seva.

Les tres darreres dècades del segle XVII van ser molt difícils per a tota una generació de la gent d’aquí –i de tot el país– marcada amb dolor per les tres guerres contra invasors francesos vinguts per a arruïnar-los les vides, els béns i el sagrat, per ordre d’un llunyà Lluís XIV. De la primera guerra contra França (1673-1679) el Memorial només apunta la generosa contribució –segons el seu entendre– de Sant Esteve d’en Bas a l’exèrcit reial en forma d’allotjaments i d’haver fet lleves de soldats totes les vegades en què se’ls ho demanà. De forma semblant, de la segona (1683-1684) s’hi deixa constància de la lleva d’un centenar d’homes feta a tota la Vall, capitanejats per Jacint Dou, “propietario del Mas Dou, del lugar de San Estevan, entonces veguer de Bas” i de la seva acció de barrar el pas a les tropes franceses que pretenien assetjar Girona i que s’ho hagueren de deixar córrer, per a “ignominia de la Francia, por tener ya brecha abierta, y aver dado assalto general".

D). Un apartat especial: la Guerra de la Lliga d'Augsburg o dels Nou Anys (1689-1697)

En contrast amb les anteriors guerres, de la tercera el Memorial en fa un repàs molt ampli, cosa ben justificada perquè en el transcurs d’aquest conflicte, el 10 de març de 1695 s’esdevingué la durant molt de temps rememorada batalla d’en Bas o del Bosc de Tosca (i d’Olot), amb participació de forces voluntàries però també de la gent de la Vall, i que acabà amb una sonada derrota de l’exèrcit francès. Es tractava d’una victòria que a Sant Esteve d’en Bas es va celebrar de manera festiva durant molt de temps, cada any, quan arribava el 10 de març.

Abans d'entrar en aquella batalla, el Memorial fa valer diversos antecedents de 1694, com ara l’ajuda que els homes de la Vall prestaren per a salvar el castell de Santa Pau de mans franceses, la resistència a l’enemic que ja havia ocupat Olot i el que hagueren de sofrir els habitants de Sant Esteve d’en Bas amb l’atac dels francesos els dies 4 i 5 de setembre, “pues llegando un destacamento de 1.500 enemigos, les despojaron de quanto hallaron en sus casas, y avían recogido en la iglesia, no aprovechando su Sagrado, antes bien executó el enemigo inhumanas atrocidades, dando de palos a los viejos y enfermos, que no podían retirarse, dexando en cueros a quantos encontravan, sin respetar sexo, ni estado, hasta los mismos beneficiados residentes en dicha iglesia”. I del setembre d’aquell 1694 recorda la resistència dels de Sant Esteve d’en Bas a pagar les contribucions que els exigien els francesos, cosa que, segons el relat del Memorial, motivaria que més endavant aquests volguessin prendre represàlies contra la població.

Un dels impresos sobre la batalla del 10 de març de 1695

Anant a la batalla del 10 de març de 1695, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas en fa un resum, sempre interpretant els fets a favor de la Vall d’en Bas. Diu que “para más individual noticia del sucesso del día de la quema del lugar de San Estevan, se presenta a V. Magestad, las dos gazetas que entonces se publicaron”. No se’ns diu quines eren aquestes dues gasetes, però al menys una d’elles és fàcil d’identificar. Abans, val a dir que aquesta acció va merèixer el que avui en diríem una gran atenció mediàtica. Em consten cinc impresos editats amb motiu d’aquesta batalla, tres dels quals són relats dels fets, i els altres dos només fan encomi dels mèrits atribuïts al veguer de Vic. Les que fan crònica dels fets són la Relación de la insigne vitoria que han tenido los catalanes en el Llano den Bas, del Principado de Cataluña, a 10 de março 1695, en segon lloc la Distinta y verdadera relación de la vitoria conseguida por los migueletes y paysanos, mandados por el Capitán Raymundo de Sala, y Sasala cavallero, veguer de la ciudad de Vique i, finalment, la de relat més complet de totes elles, la Verdadera relación de la derrota que han dado los migaletes y paysanos, baxo el mando del capitán Raymundo de Sala y Sasala cavallero, veguer de Vique. Aquest darrer fullet de ben segur que és un dels dos que foren adjuntats al Memorial del síndic de Sant Esteve d’en Bas, ja que fou d’aquí d’on es copià la llista dels francesos morts, ferits o fets presoners inclosa en el Memorial. L’altra gaseta que s’hi hauria adjuntat seria un dels dos títols que he esmentat en primer lloc, perquè, com he dit, els altres dos impresos són literaris. D'aquests, un és escrit ni més ni menys que en vers, el Curioso romance y iácara nueva, en que se da quenta de la feliz victoria que han conseguido los leales catalanes, y nuevos miqueletes en la Plana den Bas, i l’altre és propi d’una oratòria sagrada buida de contingut i farcida d’afalacs, Arco triunfal: panegyrico gratulatorio en acción de gracias a la Magestad divina, por la célebre vitoria, que de los franceses alcançaron las armas españolas governadas por Don Raymundo Sala y Sassala.

No m'entretinc en la repetició dels principals fets d’aquella jornada, que afectaren tota la Vall i la vila d’Olot. Francesc Monsalvatje va incloure el contingut íntegre de l’imprès Verdadera relación de la derrota... (el més farcit de dades dels que he esmentat) en el volum cinquè de les seves Notas históricas, dedicades al Vescomtat d’en Bas (1893). Per altra banda, l’any 1709 (amb posterioritat, per tant, a Memorial de Sant Esteve d’en Bas) es va publicar el llibre Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña en el que la narració del que va passar amb els francesos en aquell 10 de març de 1695 entre la Vall d’en Bas i Olot, encara és més explícita i és, per tant, on es poden anar a trobar els detalls d’aquell combat. Ara bé, com que les gasetes que es van publicar en aquella ocasió se centraren sobretot en la figura del veguer de Vic, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas ens és útil per a donar-hi una visió més local i pròxima. D’entrada, com qui no vol la cosa, el Memorial ve a dir-nos que les gasetes van atribuir “por mayor la gloria al veguer de Vique”, però que mentre començaven a cremar les cases de Sant Esteve el veguer no hi era, sinó que es trobava a Sant Feliu de Pallerols “distante una legua” i a causa de la neu no podien demanar-se reforços a Vic, de manera que la resposta valenta contra els francesos va ser cosa dels d’aquí. Igualment lamenta que les gasetes foranes no fessin esment dels que formaren les esquadres i les capitanejaren, “D. Gaspar de Prat y Senjulià, D. Francisco Desprat y Çavassona, y Estevan Dou, ciudadano honrado”, els quals “resolvieron alistar la gente de armas, distribuyéndola en quatro esquadras, con sus cabos Juan Soler, Miguel Carreras y Angelats, Miguel Clapera y Antonio Ordeig, la qual diligencia salió bien y tan de útil, que a su exemplo hizieron lo mismo otros lugares del vizcondado y la villa de San Feliu de Pallarols, y Valle de Hostoles, con tal unión y providencia, que con ciertas señas, dentro media hora, quedaron avisados los paysanos de la Unión, sabiendo donde avian de acudir”. També ens diu –i ho silencien les altres fonts– que els pactes de rendició que s’imposaren als francesos “fueron ideados por D. Gaspar de Prat, Estevan Dou y algunos cabos de migueletes y esquadras, en presencia del veguer”. I encara el Memorial ens aporta la identificació d’algunes de les cases del poble que foren cremades pels francesos, i que cap altra font no diu: “del qual incendio fueron assoladas unas 14 [cases] y entre ellas la principal de los cavalleros Villamalas, la del Cura, otra del doctor Jacinto Dou, y huvieran perecido las demás a no aver los franceses retirado, sin acabar de efectuar su empresa, y averse extinguido el fuego en algunas por milagro y en otras por humana diligencia, pues le avian echado a todas con faxinas ambreadas".

Diu el Memorial que "esta memorable hazaña se divulgó por toda Europa”, i té tota la raó del món. La premsa del moment a França i a altres llocs d’Europa se’n va fer ressò. Encara que ens desviï en part del Memorial, aprofito aquest punt per a fer una ullada al que es digué per Europa de l'actuació de la gent de la Vall i del desenvolupament de l'acció. Com és fàcil de preveure, la premsa francesa, malgrat haver de reconèixer la derrota, intentà de suavitzar-la i d’evitar tacar el bon nom de l’exèrcit de la seva nació. És un bon exercici llegir la Gazette de Lió del 2 d’abril de 1695, el Mercure Galant també publicat a Lió, del març de 1695, i el Mercure Historique et Politique, del mes següent, imprès a la Haia. Per al primer d’aquests mitjans, qui comandava les tropes franceses, Urbain le Clerc de Juigné, quan s’hagué de retirar de la Vall d’en Bas cap a Olot ho féu “neanmois en combattant toûjours en bon ordre, jusqu’au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé par les ennemis”. I, un cop en el pont, foren els del país els que hi sortiren perdent, perquè Juigné “les chargea avec tant de vigueur qu’il les renversa et les força d’abandonner le passage”. El Mercure Galant era encara més patriòtic en aquest punt de la batalla: “Il arriva en se deffendant toûjours au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé et qu’il força, ce qui est a remarquer et donne beaucoup de gloire aux françois qui devoient être alors entre deux feux”. El Mercure Historique, que en bona part segueix la mateixa font que el seu homònim de Lió, intenta ser més distant i lacònic però també atorga el triomf del pont de Sant Roc als seus connacionals francesos. Tot plegat una versió ben diferent de la donada per les fonts catalanes, segons les quals, veient els francesos “ser imposible la empresa de romper el puente, perdiendo tantos en la contienda la vida, recurrieron a otro medio, que fue esguazar la corriente del río Fluviá” i retirar-se a Olot. Uns anys més endavant, Feliu de la Peña s’alinearia amb la versió catalana dels fets i escriuria que un cop arribats els francesos al pont, van ser encerclats per les forces locals, que els causaren la mort de més de 70 enemics i l’empresonament d’altres 150, els quals foren traslladats a Olot. Un altre exemple de la dispar valoració dels fets entre fonts catalanes i franceses la trobem en l’episodi final de la batalla, quan els francesos es refugiaren a l’església i convent del Carme d’Olot, on foren obligats a rendir-se perquè els d’aquí hi calaren foc. Per al Mercure Historique aquesta acció fou deguda a la desesperació dels catalans, veient “qu’une poignée de monde leur eût fait una si longue resistance” i sentenciava que els francesos s’hagueren de rendir al foc, no pas “aux coups de leurs ennemis”. La versió donada per la Gazetta de Lió va ser recollida en el llibre imprès a París el 1726, del marquès de Quincy sobre la Histoire militaire du regne de Louis le Grand, roy de France. Aquesta disparitat entre uns i altres es traslladà a les fonts italianes. Mentre Il Corriere Ordinario del 8 de maig de 1695 treu les dades de la Verdadera relación de la derrota..., el llibre dedicat a Lluís XIV per Gregorio Leti, Teatro gallico, o vero de la monarchia di Luigi XIV, editat el 1697, ho explica seguint la versió de la Gazette de Lió, amb algun afegitó curiós, com quan, en la narració de l’atac als francesos refugiats al convent del Carme d’Olot hi afegeix un comentari sobre la incongruència que, dient-se catòlics, el olotins no haguessin concedit als francesos el dret d'asil dins d'una església.

Posats encara en el que la premsa europea digué d'aquella batalla i abans de retornar al Memorial, una bona manera de sospesar els intents de controlar el relat per una i altra banda és comparar en totes aquestes fonts coetànies les xifres humanes de participació en la contesa que se'hi donen. Els textos esmentats miren tots de sobredimensionar l’enemic perquè es valori més l’esforç fet pels seus. Així, mentre que per a les fonts catalanes que he esmentat els francesos eren uns 1.100 o 1.300 soldats, per a les fonts d’aquests els seus no passaven de 800 o 900. No és massa diferència, però com que els francesos tingueren les de perdre, és en el nombre dels seus oponents on la diferència és més notòria, perquè si per a les fonts catalanes els civils i miquelets del país que hi intervingueren no varen passar de ser uns 650, per a les fonts franceses els seus atacants n’eren 4.000 o 5.000 o, dit d’una altra manera, “six à sept fois supérieur” a les seves forces. Més complicat és poder saber el nombre de ferits, presoners i morts que hi hagué a cada bàndol. Les fonts catalanes tenen molt clar –hi coincideixen totes, o es copien unes de les altres– els que hi hagué entre els francesos: els catalans van fer 826 presoners, 136 dels quals es quedaren a Olot perquè estaven ferits, i els 690 restants foren conduïts a Barcelona, on varen ser rebuts com un gran trofeu; a aquests s’hi ha d’afegir 260 morts que quedaren enterrats pels volts d’Olot. En total, doncs, segons les fonts catalanes en aquest combat d’en Bas i Olot hi hagueren 1.086 víctimes franceses. Per contra, les mateixes fonts només recullen una dotzena de víctimes catalanes, entre morts i ferits, cosa, val a dir, força sorprenent en una topada d’aquestes característiques. Però per altra banda, les fonts franceses eviten donar xifres detallades; només s’hi refereix la Gazzeta de Lió, que ho despatxa de forma ambigua: “on ne sçait pas encore le nombre des morts, et on a seulement appris qu’il y avoit eu en cette occassion, quatre à cinq cens hommes tuez de part et d'autre".

Tornant al Memorial, aquest acaba la part històrica deixant constància de la generositat amb què els habitants haurien facilitat “con sumo gusto y paciencia” (seria un dir) l’allotjament de les tropes catalanes i espanyoles al seu pas per Olot i per la Vall, en els hiverns de 1695 i 1696, malgrat els costosos danys i servituds que això els causava.

3. La segona part (peticions) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Sense cap mena de solució de continuïtat, ni tan sols una línia en blanc, el text del Memorial entra de ple en el que era més important, la formulació de les peticions que s’adreçaven al rei. Són vuit en total, cadascuna de les quals va acompanyada d’una explicació de menor o major extensió. En faig un extracte, per a després comentar-les.

I. Que es concedeixi a Sant Esteve d’en Bas el privilegi de vila reial, amb la formació d’un consell general amb dos jurats insaculats, un consell ordinari i un clavari, de durada anual.

II. Que Sant Esteve d’en Bas tingui precedència respecte del Mallol, o que, si més no, aquesta precedència es vagi alternant per anys entre una i altra població.

III. Que quan hi hagi pas de tropes puguin ser els jurats de Sant Esteve d’en Bas els qui facin els repartiments dels soldats i dels bagatges a tota la Vall.

IV. Atès que Riudaura, tot i formar part del Vescomtat, per la seva dependència del monestir de Camprodon aconseguí separar-se de l’organització comuna en temes de milícia, es demana que cesi aquesta peculiaritat dels de Riudaura i es torni a la manera antiga.

V. Que es concedeixi al Vescomtat el privilegi que els seus habitants puguin formar esquadres i escollir-ne els caporals més idonis, cenyint-se en això amb un petit reglament de 9 punts, que s’hi inclou.

VI. Que les esquadres de Sant Esteve d’en Bas puguin, “per a major fervor i terror dels enemics” dur un pendó o bandera amb la imatge del sant patró al centre entre les armes (escut) del rei i les del Vescomtat.

VII. Que els naturals i habitants del Vescomtat gaudeixin d’immunitat i de franquesa en totes les mercaderies que portin a la vila d’Olot o que treguin d’allí. 

VIII. Que s’atorgui de nou als jurats i consell ordinari de la vila i parròquia llicència per a poder imposar fleca, taverna i gavella.

Tot i que les vuit peticions tenen a veure amb l’enfortiment municipal de Sant Esteve d’en Bas, són sobretot les peticions I i II les que van més encaminades a la modificació del règim senyorial i municipal. Recordem que tota la Vall d’en Bas i la de Riudaura conformaven el Vescomtat d’en Bas. Això volia dir que, en temes de justícia (que era tant com dir en temes de governança local) l’autoritat era el baró, el aquell moment el Marquès d’Aitona. Però dins del Vescomtat hi havia tres excepcions: Riudaura, on era compartida amb el monestir de Camprodon (posseïdor del Priorat de Riudaura); les Preses, que la compartia amb l’abat de Sant Benet de Bages, i Joanetes, amb el comte de Centelles. En tot el Vescomtat el baró tenia plena jurisdicció criminal i civil, però en aquestes tres poblacions només hi tenia la criminal, perquè la civil corresponia als expressats senyors. A part de les poblacions de Riudaura, les Preses i Joanetes, hi havia tres entitats municipals: una, formada pels habitants del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines; la segona composta per les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars; i la tercera per les de Santa Maria de la Pinya i de Sant Joan dels Balps. Cada una d’aquestes entitats tenia un cònsol i un petit consell ordinari. Les tres juntes formaven la Universitat de la Vall d’en Bas la qual, per tant, reunia els tres cònsols (el més important o cònsol primer, era el del Mallol com a capital del Vescomtat, en segon lloc el de Sant Esteve i en tercer lloc el de la Pinya) i uns dotze o quinze consellers. Per a certes coses no calia pas reunir tota la Universitat, podia resoldre el cònsol i el seu consell, però per a d’altres calia actuar conjuntament (a vegades amb la inclusió dels de les Preses). En el moment en què situo aquest Memorial, des de maig de 1705 els cònsols de la Universitat del Vescomtat eren, per ordre de prevalença, Miquel Fluvià i Valentí, Mateu Rexach i Sala, i Josep Casadellà. El maig de 1706 serien rellevats, respectivament, per Joan Valentí, Joan Vaguer i Margui, i Joan Serrat.

Amb aquestes premisses, crec que es pot entendre millor el sentit de les peticions de Sant Esteve d’en Bas. En primer lloc demanava poder esdevenir una vila reial, és a dir, sortir del marc baronial per a passar a la Corona i a més (no és un detall menor) obtenir la categoria de “vila” en substitució de la de “lloc” que tenia. Pot semblar una gosadia, però no ho és tant si tenim en compte que llavors, el 1706, el vescomte era Guillem Ramon de Montcada i de Benavides, el qual havia optat pel bàndol filipista (en guerra contra l’Arxiduc, que era el destinatari del Memorial). També es comprèn que els desagradés que els del Mallol (dit amb més precisió, els de la parròquia de Sant Privat) els passessin al davant en matèria de consideració i precedència, en uns temps en què prerrogatives d’aquesta mena gaudien d’una estima general i eren defensades fèrriament.

Tocant a la milícia, les peticions III i IV han de ser llegides a la llum de les servituds que la itinerància de les tropes suposava per on passaven, ja que els pobles havien de donar allotjament als soldats en les seves cases i transport de mules fins a una pròxima població, que en prendria el relleu. És el que s’anomenaven “allotjaments” i “bagatges”. Tant una cosa com l’altra eren un greu destorb per als habitants del lloc, els quals sovint havien de suportar, a més, exigències, humiliacions i fins i tot violència per part de la soldadesca. En l’assumpció d’aquestes càrregues Sant Esteve d’en Bas tenia un desavantatge: es trobava en el camí ral per on transitaven les tropes i era previsible, per tant, que les autoritats militars prioritzessin l’estada en aquest lloc a no pas haver-se de desplaçar fins al fons de la Vall i, no diguem, fins a la veïna Riudaura. Per això demanaven que fossin els jurats de Sant Esteve d’en Bas els que fessin la distribució dels allotjaments i bagatges, i que els altres pobles haguessin de contribuir en les despeses. I també reclamaven la reversió del privilegi que els de Riudaura s’havien atorgat –segons diu el Memorial– de separar-se del Vescomtat, amb la pretensió de voler que les ordres relatives a trànsit de tropes i lleves per Riudaura s’expedissin de forma segregada de les de la resta del Vescomtat.

Les peticions V i VI tenen a veure amb la llibertat de formar esquadres locals en cas de conflicte bèl·lic. L’anterior guerra dels Nou Anys, i en especial els fets de 1694 i 1695, havien fet patent que els pobles no podien confiar en les tropes regulars del rei, sinó que la millor defensa era la que podien prestar directament, de forma organitzada, els habitants del territori. En un petit reglament inclòs en el punt V s’avança com s’imaginaven aquestes esquadres: formades per un mínim de quaranta homes d’entre 18 i 50 anys, donant preferència als propietaris de masos i cases del Vescomtat; que no s’hi admetria ningú natural de França –ai, els francesos!– ni tampoc, per a capità o alferes, els nats aquí de pare francès (disposició derivada de l’experiència tan negativa que se’n tenien després de les guerres del segle anterior); que els oficials no poguessin ser privats del càrrec; que els qui formessin les esquadres estiguessin dotats de fusell o escopeta més dues pistoles, amb la llibertat de tenir-les a punt a casa seva. I, finalment, que en ocasió de la celebració anual de la victòria sobre els francesos del 10 de març de 1765, hi acudeixin tots per a una revista d’armes, sota el pendó o bandera esmentat abans.

Les dues últimes peticions, VII i VIII, són de caràcter econòmic. Un dels ingressos que tenia el Comú d’Olot era el dret de mercaderia, que li conferia la potestat de cobrar per totes les mercaderies que entraven o que sortien de la vila d’Olot en els dies de mercat o fires. Els de Sant Esteve d’en Bas demanaven estar-ne exempts, adduint que les seves accions en defensa del territori també havien beneficiat els olotins. A més, en correspondència, oferien d’eximir del dret de passatge que es cobrava pel pas de tot el bestiar que era portat a Olot. La darrera de les coses que es demanaven pretenia recuperar el dret de l’ajuntament de Sant Esteve d’en Bas a tenir el monopoli de la venda de determinats productes (com el pa o el vi), un dret que seria cedit a arrendataris a canvi d’un preu estipulat, que aniria a parar a les arques municipals. Segons l’escrit, aquesta prerrogativa llavors no s’aplicava per interessos particulars, però en algun moment anterior ja hauria estat concedida. Dels pobles de la Vall només em consta que fessin valdre aquest dret el cònsol i consell de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines, amb arrendaments a Sant Privat i al Mallol.

Arribats al final, és el moment de recordar aquella sessió de la Universitat del Vescomtat del 27 de març de 1706 a la que m’he referit a l’inici, per a acabar de travar la comprensió d’aquest Memorial. Tot i que no sabem si hi hagué algun esborrany anterior, o el caràcter definitiu o no que pogués tenir el text imprès, s’entén que sorgissin dubtes respecte que les concessions demanades pels de Sant Esteve d’en Bas trepitjaven alguns privilegis comuns i propis de les diverses entitats municipals de la Vall (“en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit”, es digué en aquella sessió). La pretensió de dirigir els allotjaments i els bagatges de tot el Vescomtat o la col·lisió amb les prerrogatives dels de Riudaura, són exemples del desequilibri al que abocaven les possibles concessions sol·licitades pels de Sant Esteve d’en Bas, i que se'ls demanés de revisar.

*   *   *

Fos quin fos el recorregut que tingués aquest Memorial, els esdeveniments que es vivien no sols a nivell de Catalunya, sinó en tot l’àmbit europeu, li auguren haver tingut un efecte irrellevant. La Guerra de Successió s’anava complicant i, malgrat alguns moments favorables, el seu desenvolupament era cada cop més contrari a la causa de Carles III (l’Arxiduc), aquell a qui s’havien dirigit els de Sant Esteve d’en Bas amb el seu Memorial. El 12 d’octubre de 1709 l’exèrcit francès de suport a Felip V de Castella (IV de Catalunya) entrà a Olot i, en els pocs dies que hi romangué recorregué la comarca per a exigir als pobles una forta contribució en diner i en espècies alimentàries. La situació es tornà a repetir a primers de febrer de 1711, un cop caiguda la ciutat de Girona a mans filipistes. Fora d’aquests moments d’irrupció francesa, la Garrotxa es mantingué fidel a Carles III, però esgotada la població humanament i econòmicament, el 15 de juliol de 1713 l’ajuntament d’Olot digué que ja no es podia més, i que el més prudent era passar, definitivament, a l’obediència de Felip V. I, amb Olot, els pobles veïns. Adéu a Carles III que, per a major penalitat dels d’aquí, el 27 de setembre de 1711 ja havia deixat físicament Catalunya i s’havia desplaçat a Àustria per a fer-se càrrec de la corona imperial, vacant per la mort del seu germà.

Acabada la guerra el setembre de 1714, hi hagué una forta repressió contra tot allò que fes flaire d’austriacisme. Hem vist el notari del Mallol que s’havia afanyat a ratllar dels seus protocols qualsevol nom o frase relativa a Carles III. I en aquesta forta repressió, foren suprimits tots els títols, privilegis i gràcies concedits per aquest als seus fidels. En el supòsit, doncs, que els de Sant Esteve haguessin obtingut algun benefici reial, en aquell moment per força seria paper mullat. Encara a l’abril de 1716 es reberen en el Vescomtat uns edictes reials en què es manava “se aporte los privilegis y demés”. La Universitat corregué a complir-ho, “no volent ells dits honorables cònsols y consell faltar als ordres de Sa Magestat (Déu lo guarde), antes bé aquells com a bons vassals obtemperar y obehir”. Eren temps de no mostrar cap símptoma de displicència. No feia massa, el 16 de gener de 1716, s’havia publicat el Decret de Nova Planta (del 9 d’octubre anterior) que marcaria clarament un abans i un després en l’organització política i administrativa del país. El Memorial dels de Sant Esteve d’en Bas, en la seva globalitat, per força era ja història.

90. Devots i temps de devoció a Olot al segle XVIII

Mare de Déu del Roser, S. XVIII (Museu Parroquial d'Olot). Foto Olot1700

Francisco de Zamora és conegut perquè a finals del segle XVIII dedicà molt de temps a recórrer Catalunya mentre anava anotant tot allò que li cridava l’atenció dels llocs per on passava. A Olot, com recull el seu dietari, va venir-hi a finals d’agost de 1787. Doncs bé, quan a primers de febrer de 1790 –un any i mig després– era a Palamós, entre les anotacions sobre aquesta vila, fos perquè de cop li vingué a la memòria o perquè algun palamosí li ho comentà, va escriure, sense venir de res: “Nota: en Olot confiesan casi todos mensualmente”. Haig de recordar que l’Església mana als creients (és el precepte pasqual) que confessin els seus pecats almenys una vegada a l’any i, potser per això, aquest ritme mensual dels olotins en matèria de confessió degué ser considerat per Francisco de Zamora com una dada mereixedora de quedar anotada, ni que fos en unes pàgines tan fora de lloc. Podríem ara jugar a dir si els olotins del segle XVIII eren pietosos en la seva cura espiritual o si, al contrari, eren molts els pecats que cometien i la consciència els premia per mirar de fer net a temps. M’acullo al vell adagi “De internis neque Ecclesia iudicat” (les coses internes de cadascú no les jutja ni l’Església) per decantar-me per la primera opció.

De fet, confessar-se no només era prescriptiu per a obtenir el perdó dels pecats greus (mortals, en terminologia eclesiàstica), sinó també una devoció en si. Per exemple, l’obtenció de certes indulgències restava subordinada al fet de confessar-se en el moment en què es volien obtenir. I cal reconèixer que la pràctica de revisar periòdicament els danys obrats i confessar-ho a l’Església, podia coadjuvar a la bona convivència de la població. Ni que sigui una flor en un immens desert, en tenim un testimoni de 1710, quan Pere Beig, un mestre d’obres d’Olot que rondava els 76 anys, va autoritzar davant de notari que mossèn Ignasi Bosch de Platraver, el seu confessor, pogués fer públic el que li havia revelat en secret de confessió: que en l’avinentesa d’unes obres fetes en unes cases de Magí Soler i Camps, ja difunt, havia dit “que lo valor y gasto de ditas obras” havia estat “molt major del que valian”. I ara volia que això se sabés “per la major seguretat de ma consiència y salvació de la mia ànima, y perquè no vull que, per ocasió de dita mia deposició, sia fet prejudici a persona alguna".

En la cristiandat del moment, la vida pietosa es movia al voltant de dos grans eixos. Per una banda, la participació en la litúrgia, és a dir, en aquells actes que l’Església té com a inherents i oficials, que serien la missa en totes les seves formalitats i complements, i la recepció dels sagraments. Malgrat que disposem de força documentació sobre les cerimònies de l’església olotina en el segle XVIII, no entraré pas en aquest camp. En canvi sí que m’ocuparé del segon eix de la vida devota, les oracions i pràctiques privades (individuals o col·lectives) fetes pels olotins d’aquell temps a iniciativa secular, tot i que aquí, precisament pel seu caràcter privat, anem més escassos de dades, fins al punt que capbussar-se en la religiositat dels olotins del segle XVIII hagi de ser més un exercici d’intuïció a partir de pocs testimonis, que no pas d’estricta composició de dades. Deixo de banda les desviacions de la devoció particular, en les que, sota forma pietosa, s’amagaven excessos de credulitat i clares supersticions.

L'oració vocal seria el primer graó de la vida devota. A la segona meitat del segle XVIII va sortir de mans de l’impressor Joan Planas, d’Olot, un petit devocionari, “Exercici del Christià, que se deu fer cada dia, ab un breu compendi de la doctrina christiana”. No crec que s’edités a iniciativa del mateix impressor, sinó que l’hi hauria encarregat alguna persona devota, desitjosa de propagar les oracions i el model de vida cristiana que li semblava bo per a la gent del seu entorn. El llibret comprèn el repertori d’oracions a fer al llarg de les hores del dia, un compendi de la doctrina cristiana, les principals oracions del cristià, una extensa preparació per a la confessió i la manera d’ajudar missa. No és cap obra original, sinó que en reprodueix una d’anterior, del mateix títol (tot i que en l’edició olotina s’hi introdueix una breu variant) de la qual en conec una edició feta a Barcelona el 1761, i que, a la vegada, prenia capítols d’altres obretes antecedents. Les oracions procuren ser breus, a vegades a tall de jaculatòria, però el seu nombre deurien exigir haver de tenir sempre a mà el llibret, a l’espera que la seva reiteració acabés per quedar gravades en la memòria. Mentrestant calia saber de llegir, una habilitat que no era pas general, en especial entre les dones. Entre les principals oracions hi figuren el Parenostre, l’Avemaria, el Credo i les lletanies de la Mare de Déu.

A mig camí entre entre l’oració vocal i la meditació hi havia el rés del roser o rosari, una devoció molt popular, establerta al voltant de l’advocació de la Mare de Déu del Roser. A Olot, com en molts altres llocs de Catalunya, existia la Confraria del Roser, fundada el 1550, que posseïa una capella a l’església parroquial de Sant Esteve, en la que, entre els anys 1704 i 1707 es construí el gran retaule que encara ara podem contemplar. Però a Olot hi havia també una altra capella dedicada al Roser, de titularitat particular (era dels Vayreda), situada al capdamunt del Firal, un lloc que encara anomenem el Puig del Roser. I, posats a fer memòria, recordem que durant el darrer quart del segle XVI es va intentar crear una altra confraria i capella del Roser al convent del Carme, propòsit que fou desballestat per les autoritats eclesiàstiques a instàncies de la confraria de la parròquia. El rosari consisteix en la meditació de 15 moments de la vida de la Mare de Déu en relació amb Crist (anomenats misteris) mentre es resen, per a cada un d’ells, un parenostre i deu avemaries. Habitualment no es feia tot sencer, sinó que només se’n deia una tercera part, però fent de manera que el seu rés diari permetés anar-los meditant tots en dies seguits. El rosari es podia resar sol o en família, o bé de manera col·lectiva (i a vegades, cantada) en alguna església o capella.

Per al rés d'aquesta pràctica, per a no descomptar-se, s’utilitza un senzill instrument anomenat igualment “rosari”, que consisteix en una mena de collaret on es disposen, de forma diferenciada i ordenada, cinc denes de grans per a les avemaries i entremig d’elles cinc grans més per als parenostres. L’inici i fi del cercle ve marcat per un petit ramal, d’on penja una creu. A Olot, de rosaris qui més qui menys en tenia algun. En les primeres dècades del segle XVIII l’ajuntament en regalava com a premi als minyons que assistien els diumenges a l’ensenyament de la doctrina cristiana, un obsequi que va deixar-se de fer el 1721 perquè li resultava massa onerós: “Se ha resolt que de diners de la universitat [= ajuntament] se paguen los rosaris, que se han donat en premi en la doctrina christiana que se ensenya en la iglésia parochial de la present vila en tots los dias de festas. Y se ha deliberat que en avant no se donen més rosaris per premis en attenció del molt gasto és, sinó que se donen estampes”. Els rosaris es podien comprar a les botigues de roba i a les de passamaneria. Un dels que sabem que en venia en el primer quart de segle, Esteve Giralt, en tenia un munt a la venda, la majoria de catxumbo, és a dir, fets els grans a partir de la closca llenyosa de determinats fruits. Els rosaris, però, eren també objecte d’enjoiament. Miquel Cardalús oferia a la seva botiga en la segona meitat de segle “creus de fusta per rosaris” (possiblement per a qui optés per fer-se’l ell mateix) i “rosaris de tres sous y nou diners”, però també “borlas de or y plata per rosaris, de quatre pessetes y mitja quiscuna” i “borals de seda verda per rosaris de peceta”. D’aquí que en els inventaris post mortem de famílies d’un cert renom hi trobem, al llarg de tot el segle XVIII, rosaris entremig de les joies, com ara el “rosari de coral ab dos medallas y cadena de plata” de Pere Castanyer (1718), semblant al “rosari de coral ab cadena y parenostres de plata” d’Esteve Bassols i Crehuet (1753) o els “dos rosaris de coral ab sa cadena de plata de valor quatre lliuras deu sous barcelonins” de casa de Gaspar Benet i Toralles (1772), “uns rosaris ab una creu capsada de plata”, de Rosa Linayros (1791) i “uns rosaris estrallats ab un Sant Christo tot de plata”, de Josep Anglada (1801). Al mas Ventós de Sant Cristòfol les Fonts en tenien un de més sofisticat, “un rosari de llambra [= ambre] y dos brassalets també de llambra, los rosaris guarnits ab un cordó de seda groga, ab una borla de la matexa seda" (1753).

Una derivació era el denominat Rosari Perpetu, que promovia l’Orde de Predicadors, els grans propagadors del rosari. Un primer testimoni de la seva pràctica entre els olotins és un exemplar de la cèdula d’incorporació a aquesta devoció, impresa a Olot per Ramon Roca, un impressor a cavall entre el segle XVIII i el XIX. Però també s’ha conservat la cèdula d’aquesta devoció subscrita concretament per l’olotí Rafel Bassols, impresa a Girona per Narcís Oliva. Bassols va morir el 1778, cosa que ens permet de fer retrocedir el Rosari Perpetu entre els olotins a la segona meitat de segle XVIII, possiblement instada pels pares dominics de Girona. Els dos exemplars de cèdula tenen un contingut igual, si bé amb l’alteració de l’ordre en un dels seus paràgrafs. Segons les cèdules, si l’any té 8.766 hores, es tractava que un semblant nombre de devots es comprometessin de per vida a resar el rosari durant una hora determinada de l’any, fent de manera que, de forma continuada, des de la primera hora de l’any fins a la darrera, de dia i de nit, algú estigués resant el rosari, i això perpètuament. Bassols estava compromès a resar les tres parts del rosari cada 24 d’octubre, de 2 a 3 de la tarda. “Importa saber –diu la cèdula impresa– que·s pot encomanar la hora o cambiar la cèdula uns ab altres (…) y que la hora de oració se pot tenir en qualsevol lloch y de qualsevol modo, agenollat, o estant de peus, o acentat o agegut o caminant”. En correspondència, el devot quedava afavorit per una indulgència plenària (remissió de totes les penes derivades del pecat), que es podia aplicar a les ànimes del Purgatori, “confessant y combregant lo dia que·s té la hora o lo dia antes".

L'oració mental o meditació suposava un grau més elevat de devoció. Ja no es tractava d’una mera repetició d’oracions vocals, sinó d’una implicació més íntima i voluntariosa envers els misteris de la religió, sobretot al voltant del sacrifici de Crist en la creu. A l’Olot del segle XVIII cada dia es feia una estona de meditació a l’església de Sant Esteve, oberta a tots els devots que volguessin assistir-hi. No sabem qui la dirigia. En parla una senzilla enumeració d’actes de devoció que apareix en l’informe que el rector de Sant Esteve, mossèn Josep Quera, va elaborar el 1769, a favor de Joan Plana, un clergue olotí que volia ordenar-se de capellà. Diu aquest text, que el jove (“hijo de padres pobres, pero muy muy honrados”) des de petit “ha sido devoto acistiendo a las funciones pías assí de la parroquial como fuera de ella y sobre todo a la oración mental que se haze pública en dicha iglesia parroquial todos los días del año, sin dexar los exercicios que todos los viernes del anyo se hazen en la iglesia de la Venerable Congregación de la Virgen de los Dolores”. L’autor de l’informe era rector de Sant Esteve d’Olot des de 1730 i, per tant, deuria conèixer bé l’interessat des que era un marrec. Poc temps abans d’aquest informe, el 1766, mossèn Quera va haver de passar per un tràngol personal (del qual no n’he tret encara l’aigua clara) amb acusacions en contra seva, que acabaren en judici a la cúria eclesiàstica de Tarragona. Molts olotins, però, el defensaren i fins i tot es féu una recollida de signatures a favor seu al peu d’un escrit molt favorable que havien redactat els Obrers seculars de l’església de Sant Esteve, en el que, entre altres mèrits del rector, s’assenyalava que ningú no podia “negar su zelo y aplicación en la conservación de las devociones más conducentes al provecho de sus ovejas, como es la oración mental que todos los días se tiene en la parroquial, como ni tampoco su anelo y afán en introducir nuevas como la del Sagrado Corazón de Jesús y novenario y Ermandad de Almas del Purgatorio de tanto provecho y sufragio como se hace en nuestra parroquial”. Aquests textos, ultra recalcar-nos la pràctica diària de l’oració mental, ens apunten l’existència –ja coneguda– de dues noves congregacions en l’Olot d’aquell segle, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, del 1700, i la de les Ànimes del Purgatori, creada, efectivament, a Olot el 1732, dos anys després de l’arribada de Mn. Quera. Pel que fa a la devoció al Sagrat Cor de Jesús, s’havia començat a consolidar a Catalunya en els anys trenta d’aquell segle, a partir del Concili de Tarraconense celebrat el 1738 i correspondria, per tant, a Mn. Quera, la seva introducció a Olot.

En aquest punt haig d’obrir un parèntesi per no ometre el cas de Teresa Mir i March (Olot 1681-1764), de la que a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona se’n conserva un manuscrit de títol “Rahó del esperit y del que ha passat en lo interior de la Sra. Teresa Mir y March, natural de la vila de Olot, bisbat de Gerona...”. En ell relata, a tall de dietari, com al cap de sis mesos de fer oració mental, “en casa y en la iglésia asistint en los exercicis públichs de ella (...) li féu lo Senyor gràcia del do de oració sobrenatural o contemplació perfeta”, una situació que el dietari explicita amb tot el detall de les experiències místiques viscudes per ella a Castelló d’Empúries (1709-1712) i a Olot i en alguns pobles de la comarca (1712-1714). No m’hi estendré, perquè el text actualment es pot consultar per Internet en edició crítica i perquè ha estat objecte d’alguns estudis, si bé cap d’ells no s’ha centrat a fons en els seus vessants estrictament espirituals, que romanen encara per explorar.

En paral·lel a la devoció domèstica, existia una devoció col·lectiva, estructurada i organitzada, per la qual els seglars tenien l’oportunitat de conrear amb major amplitud els seus sentiments religiosos. Hi havia les confraries, de les que coneixem les que estaven establertes a l’església parroquial i al convent del Carme, si bé se’ns escapen les que radicarien en l’altre convent de la vila, el dels Caputxins. En general, eren confraries d’encuny medieval, en les que es juxtaposaven interessos gremials i mutuals amb expressions devotes de veneració i festeig envers el seu sant patró, en forma de solemnes oficis religiosos o processons més o menys esplendoroses. Crida l’atenció el gran nombre de processons públiques que es feien a Olot al llarg de l’any. En tinc comptabilitzades gairebé una seixantena vinculades a la Comunitat de Preveres de Sant Esteve, més una desena al convent del Carme, a les que caldria afegir les que sortien del convent dels Caputxins i les ocasionals amb motiu de rogatives, trasllat de relíquies o acció de gràcies. Algunes eren fixes, com les que es feien cada primer diumenge de mes organitzades per la Confraria del Roser i cada tercer diumenge a càrrec de la Confraria del Santíssim o de la Minerva. Especialment densos en processons eren els dies al voltant de la Setmana Santa (se’n feien unes sis o més) i de la festivitat del Corpus (durant vuit dies seguits pràcticament se’n feien cada dia). Les processons tenien sempre algú que les pagava o que havia fet de manera que se n’assegurés la seva dotació econòmica, ja fos directament o a través de les confraries, titulars de bona part d'aquestes processons.

Ara bé, sota l’influx del Concili de Trento havien nascut en el món cristià unes noves associacions religioses que buscaven la santificació personal dels seus congregants a través de la pregària, la meditació, la penitència i la pràctica sagramental, i no pas l’exaltació pública –ratllant a l’espectacle– de certes formes de religiositat. A la vegada, cada un dels dos convents promocionaven l’associacionisme organitzat en forma de terç orde, una fórmula que permetia viure l’esperit franciscà o l’esperit carmelità talment com un membre d’aquests ordes religiosos, però sense ésser-ho de dret. Un i altre terç orde són coneguts i ara no hi insisteixo.

Dins d'aquest moviment de noves associacions religioses de més interioritat, hi hem de remarcar la Congregació de l’Escola de Crist, que ha passat de forma del tot desapercebuda en la historiografia olotina. Era una congregació formada en la segona meitat del segle XVII, que conegué una àmplia difusió i influència a gran part de la Península. A Barcelona s’hi fundà el 1660. Els seus congregants solien reunir-se un cop a la setmana en una capella pròpia o cedida, on amb tota privacitat feien oració mental, examen de consciència i actes de mortificació corporal. De l’Escola de Crist establerta a Olot pràcticament només sabem que va existir i poca cosa més. El 1677, el notari públic Lluís Oliveres va fer llegar una quantitat de diners a “la Santa Escola de Christo” d’aquesta vila. Dos anys després, mossèn Bernat Mascarós, en el seu testament establí que “dexo y llego a la Santa Escola de Christo senyor nostre de la vila present, dos lliuras de sera blanca una vegada tan solament” i, semblantment, el 1712 Vicens Bosch de Platraver inclogué en les seves darreres voluntats, “dexo y llego al Oratori de la Santa Escola de Christo de la present vila una lliura de sera”. Després d’aquestes dates ve un llarg silenci documental, només trencat en dues ocasions. A mitjans del segle XVIII, un text manuscrit de descripció de la vila, quan parla de l'Hospital ens diu que "tiene su iglesia pública dedicada al apóstol Santiago, dentro d·el hay un oratorio de la Escuela de Christo", i el 1790 hi ha notícia que l’Escola de Crist d’Olot mantenia correspondència amb les escoles homònimes d’Elx i d’Oriola. En tot cas, la Congregació de Maria Santíssima dels Dolors, fundada a Olot el 1700 i que ben aviat faria construir una capella pròpia al costat de l'Hospital, possiblement produís una translació de facto de devots cap a les seves pràctiques devotes, que tenien lloc cada setmana i que resultaven situar-se força en la línia del que feien les Escoles de Crist. Dels exercicis de devoció d’aquesta nova congregació olotina dels Dolors ens en resten dos impresos, un septenari i un novenari, obra aquest darrer de Jeroni Pasqual. 

 
Els jesuïtes no tenien casa a Olot, però la seva influència era notòria en determinades famílies, algunes de les quals li havien proporcionat vocacions. És sabut que l’espiritualitat ignasiana girava al voltant dels “exercicis espirituals”, un propagador dels quals fou, precisament, l’olotí Pere Ferrussola (Olot 1705-Ferrara 1771), autor d’una de les nombroses edicions, de la qual se’n coneixen tres impressions fetes en el segle XVIII. D’aquest mètode d’exercici interior en tenim un testimoni molt interessant, el resum fet pel ja mencionat Rafel Bassols dels exercicis espirituals que féu el 1756. El nostre home s’estigué a Barcelona del 29 de maig al 2 de juny, fent vida al Seminari, allunyat de les ocupacions i negocis que tenia a Olot per a poder-se dedicar íntegrament a la vida espiritual. Aquests exercicis els hi dirigí –diu la nota– “lo Sr. Canudas”. Dedicà els tres primers dies a la meditació i a l’oració, d’acord amb el seu director, que “me·a visitat tots los dias exint de dinar y de sopar, ab un ratet de conversa espiritual cada vegada, qui me a señalat de cada visita fins la altre los ratos de oració y les meditacions que de son concell e agut de fer”. El quart dia, a la tarda, “e feta confessió general, ab la assistència de la Divina y ab la matexa assistència e plorat mas culpas y pecats y maldats comesas contra la Divina Bondat”. El darrer dia combregà i féu resum del profit d’aquells exercicis espirituals. L’home era temorenc de la justícia divina quan s’hi hagués de sotmetre en el moment de la mort, però “lo dit Sr. Director me·a dit, sobra mos desconsuelos de veure·m ab tantas maldats, y ab mos temors per la ora de la mort, que no temés y que quant lo enemich [= el diable] me faria càrrega de mas culpas y pecats, que diga jo ab la ajuda de la Divina Gràcia, me so confessat tant bé com e sabut y pugut y ab tant repentiment y llàgrimas de dolor”. Com a propòsits o fruits d’aquells dies es fixà actuar “ab més coydado en tot lo que penssaré, faré y diré”, “tenir en avant més present la ora de la mort” i “procurar en avant a tenir més presents mas maldats, infàmias y excitarme a plorarlas repetidas vegadas, però esperar sempre ab la divina bondat y misericòrdia de al bon Jesús”. El nostre bon home expressa molt bé l’espiritualitat del barroc catòlic, imbuïda del sentiment de pecat, de maldat de la naturalesa humana, però que sap que pot guanyar-se la salvació mitjançant la mortificació i la renúncia (d’aquí l’estima envers la passió de Crist, els dolors de Maria i les ànimes del Purgatori) i, sobretot, per la confiança en la misericòrdia divina.

Amb això, no és estrany que el temps de la quaresma representés un període especialment favorable a les pràctiques devotes. En paral·lel al que preveien les rúbriques eclesiàstiques per a aquest temps litúrgic, prenien protagonisme els sermons que es feien a les tardes, a l’església de Sant Esteve, per a instar els olotins a la conversió a la vista de la passió de Crist i a la preparació per al compliment del precepte pasqual, la confessió i comunió en ocasió de la Pasqua de Resurrecció. Aquesta tasca s’encomanava a un “predicador de la quaresma”, generalment un frare caputxí amb anomenada de bon orador, a qui es feia venir de fora, mentre els del convent d’Olot anaven a predicar a la comarca. La selecció d’aquest predicador es feia a instàncies de l’ajuntament, obligat a donar als olotins els beneficis espirituals que s’esperaven d’aquesta predicació. Al llarg de tot el segle XVIII els llibres municipals registren, any rere any, el cost de fer un regal al predicador de la quaresma, que podia arribar a les 10 lliures. Hi ha moments en què es pot posar nom a alguns predicadors. En les quaresmes de 1774 i 1775 fou fra Benet de Camprodon, del convent de Solsona. En el mateix moment, l’ajuntament li encomanà que també vingués a fer la quaresma següent, la de 1776, segons relata en una de les seves cartes. L’home digué estar atropellat i demanà poder-s’ho pensar, amb la garantia que si en la pròxima quaresma no predicava a Olot, no predicaria enlloc més. Però arribats a l’estiu, pogué comunicar a l’ajuntament que es trobava “perfetament bo y absolutament resolt de predicar la sobredita quaresma”. Això de reservar predicador d’un any a l’altre sembla que era el més habitual. A l’abril de 1781 l’ajuntament resolgué que per a la quaresma d’un any més tard s’escrivís “al muy reverendo P. Provincial de religiosos capuchinos, suplicándole se sirva remitir a esta villa un predicador de toda satisfacción”. El novembre de 1783 fra Sever de Barcelona, administrador provincial de l’Orde, féu avinent a l’ajuntament que per a la pròxima quaresma no podria venir aquí el P. Agustí de Rialp, però no tardà a comunicar-los que el substituiria el P. Baltasar de Taradell, que era el guardià del convent de Cervera. En els anys 1794, 1795 i 1796 el predicador fou el caputxí Miquel de Sarrià. El paper rector de l’ajuntament en aquests sermons de quaresma queda palès en l’acord municipal pres el 1781, en el que, per tal de facilitar-hi l’assistència als treballadors de les manufactures i del camp, s’ordenà que en els dies feiners aquest sermó “se predique al acabarse la luz del día, de modo que corresponda salir de aquellos a la misma hora que se saldría de la oración mental que se tiene en la misma parroquial iglesia”. Aquest canvi reaparegué de nou el 1790, amb la precisió que la prèdica comencés “a dos quartos para las siete de la noche, al modo que corresponda salir de ellos a dos quartos de las ocho".

Una devoció de tot l'any, però que prenia un especial relleu durant la quaresma, era la del viacrucis, un itinerari en el transcurs del qual es meditaven catorze moments de la Passió de Crist. El viacrucis podia fer-se amb qualsevol recorregut i inclús a l’interior dels temples. Al mas Reixach, els Vayreda hi tenien capella pròpia, que “se encontra rodada de creus de fusta per fer la professó del Via Crucis”. El 1764, el tintorer Anton Morat deixà establert en el seu testament que es dediquessin 245 lliures barceloneses per a la institució d’una “professó de la Via Crucis tots los divendres de la quaresma”, que hauria de sortir de la porta principal de Sant Esteve, “passant per devant la casa de Joan Siqués botiguer, seguint fins al cantó de la casa de la universitat [= ajuntament], passant después per lo carrer amunt que és detrás la referida iglésia”, i tornant a entrar per la porta principal. En cas de molta pluja s’hauria de fer a l’interior del temple. La dotació econòmica preveia que es pagués, a més dels capellans, “lo prebere que llegirà las estacions”, el campaner que toqués a processó i "qui portarà la creu".

Viacrucis al Montsacopa, 1911 (A. Bastardes, Les creus al vent, 1983)

Si a Olot hi havia –i encara hi ha– un viacrucis notori, era el del camí que puja a Sant Francesc. Se sap que el 1609 s’havia instal·lat una capella dedicada a Sant Francesc al cim del Montsacopa, i ben aviat (1615) hi ha referències que a aquest lloc també li deien Monticalvari, fent patent que els devots olotins l’havien convertit en una mena de Gòlgota o Calvari, la muntanya de Jerusalem on Jesús havia estat crucificat. L’ús religiós del Montsacopa es veié afavorit a partir de 1627 per l’existència a Olot d’un convent de religiosos caputxins. A mitjans del segle XVIII el terç orde caputxí construí al Montsacopa un petit oratori per a allotjar una imatge del Sant Crist que, segons es deia, s’havia trobat de forma prodigiosa. El 1751 demanaren permís per a poder portar el Sant Crist “en lo oratori nou de la montanya de Sant Francesch fent la professó del Via Crucis”. Segons un text posterior que recordava els inicis d’aquest oratori, “concurrían allí los fieles con particular edificación a las devotas estaciones del Via Crucis que suelen hacerse al dicho monte”. Per motius que ara no vénen al cas, l’oratori hagué de ser enderrocat el 1775, però es pogué reconstruir novament el 1778. Segons l’autorització del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, per al nou oratori, s’hi “deverán hacer solemnemente las funciones de Via Crucis en la misma forma que se hacían antes y se hacen en las mismas capillas destinadas a este fin”. L’última frase sembla al·ludir a l’existència d’unes petites fornícules que al llarg del camí d’ascensió al cim del Montsacopa, rememoraven cada un dels catorze moments de la passió de Crist que es mediten en el viacrucis. Segons algun autor, s’hi haurien plantat el 1776. El 1783, quan l’ajuntament féu gestions perquè es fundés a la vila un convent de religiosos franciscans, proposà que se’ls cedís l’ermita de Sant Francesc, amb l’explicació que “a los lados del camino que va a la dicha hermita están fabricadas a trechos unos pequeños oratorios para otras tantas estaciones de la processión llamada Vía Crucis, cuya función practican en los tiempos regulares muchas personas devotas y piadosas de este pueblo”. D’aquestes capelletes en deixà constància el mencionat Francisco de Zamora al seu pas per Olot el 1787: “hay una capilla del Santo Cristo de Monsecopa y un Via Crucis curioso”. Ens quedem amb el desencís de no poder saber en què consistiria la “curiositat” d'aquest viacrucis.

A més de la Quaresma, un altre temps que podríem qualificar de fort o intensiu eren les jornades de missió parroquial. Tenien lloc com a màxim una vegada a l’any, habitualment durant l’hivern, època de menor feina al camp. Durant uns dies l’activitat habitual dels olotins quedava alterada per la presència a la vila d’un petit grup de sacerdots o de religiosos vinguts de fora –els missioners– que desenvolupaven un ampli programa de prèdiques dirigides a l’enfortiment dels principis religiosos i a la conversió d’aquells que se n’haguessin apartat, programa que es rematava el darrer dia amb la recepció massiva dels sagraments de la penitència i de l’eucaristia i una solemne processó de cloenda. La major part de les missions fetes a Olot foren encarregades als pares paüls (sé les de 1735, 1746, 1750, 1765, 1790 i 1797), possiblement de la seva casa seminari de Barcelona. Els paüls eren membres d’una societat de vida apostòlica establerta a Catalunya el 1704 amb aquesta finalitat. També foren ells els que s’encarregaren de missions en pobles de la comarca, com ara a les Preses (1736), Riudaura (1736, 1749), Mieres (1750, 1755, 1764), Santa Feliu de Pallerols (1736, 1790) o Santa Pau (1765). La missió a Olot de 1742 s’encomanà als pares jesuïtes i les de 1788, 1789 i 1795 foren predicades pels caputxins Miquel de Sarrià i Martí d’Olot. De la de 1775 se n’encarregaren els pares franciscans del convent d’Escornalbou (Baix Camp), un convent especialitzat en aquesta activitat. D’aquesta missió de 1775 tenim la carta que des de Camprodon envià a l’ajuntament d’Olot fra Salvador Monbert, missionista d’Escornalbou, amb detalls sobre com s’organitzaven els elements logístics. La carta s’obria amb el mandat rebut del bisbe de Girona per “anar a eixa vila de Olot a predicar la santa missió”, al que esperava que sabria correspondre l’ajuntament, procurant “tot lo bé dels moradors de eixa vila”. No es tractava que se’ls abonés cap estipendi, “nosaltres no causam algun gasto als comuns, ni permetem que gàstia lo comú un maravedís”, sinó que només demanaven que se’ls proporcionés “una casa, si pot ser prop de la iglèsia, ab sinch llits y un home o dona de bons costums per guisar lo que·ns administrarà la Divina Providència”. La missió, però, calgué deixar-la per als mesos de gener i febrer de 1776, per la coincidència en el mes de novembre amb el novenari de les Ànimes i per certes desavinences sobre els eclesiàstics que l’havia de fer, ja que l’ajuntament preferia els pares de la congregació de Sant Vicenç de Paúl. Al final, però, hi hagué pau i missió ben fervorosa. Segons el dietari de la Comunitat de Preveres, “fou admirable lo fruit ques conseguí per medi dels dits ministres de Jesuchrist, no sols en estos parroquians, sino en los fiels de esta comarca; los quals abundaban en tanta manera en los sermons, que ocasió ay hagué, que la gent arribaba a la rossulada de devant la Iglesia, y se ohí dir al P. F. Thomás Nicolau, altre dels missioners, que no havia algun de ells vist assistència tanta en los sermons ques fan y predican en los temples”. A més de les prèdiques, hi hagué viacrucis a Sant Francesc i combregar general per als malalts que no podien assistir al temple (lluïdíssim, diu l’esmentat Dietari, “per la assistència dels PP. Missionistas, que tenen unas veus molt bonas”).

 

Tot i que ja és d’entrat el segle XIX, també resulta útil per a traçar la vida olotina en dies de missió, el petit resum que ens ha arribat de la missió que s’hi va fer el 1818. De la missió se n’encarregaren els paüls Codina, Serratosa, Gener, Viver, Coll i un germà de nom Ramon, que pertanyien a les cases de Barcelona i de Guissona, als que calgué anar a buscar a Vic, a càrrec de l’ajuntament d’Olot. La missió començà el 8 de novembre, a les sis de la tarda, “rezant lo rosari; luego después lo Sor. Gener explicava la Doctrina per espay de mitja hora. Finida esta, los escolans cantavan las lletanias al presbiteri y després lo Sor. Viver concluia ab lo sermó ple de zel y fervor, que durava una hora”. L’endemà es començava d’hora, a les 5 del matí, amb missa i immediatament “lo Sor. Coll feya una plàtica doctrinal que per lo regular durava tres quarts d’hora”. A la vegada, el pare Codina donava principi “a uns exercicis per los ecclesiàstichs en la Congregació dels Dolors, en los que assistian quasi tots los ecclesiàstichs seculars y regulars”. Una indisposició del predicador obligà a interrompre’ls en el sisè dia i a retornar a Barcelona, però “los companys se quedaren y continuaren la missió fins lo dia 14 de desembre”. En aquest darrer dia es féu un ofici solemne amb prèdica i comunió general a la que concorregué una gran gentada d’Olot i dels pobles veïns. Diu el cronista que els capellans “molt concurs tenian al confessionari” i que “fins a un quart de una durà la funció, per la molta assistència”. A la tarda, com a cloenda, “se féu una solemne profesó com en lo dia de Corpus, ab assistència de dits Sors. y demés clero secular y regular de esta vila, era gran lo concurs de la gent, y molt crescut lo número de las atxas”. L’escrit conté també algunes línies extremadament elogioses per als pares paüls. Així, de les prèdiques del pare Viver se’ns diu que “tenian tan aplauso los sermons del dit Sor., que la multitut de gent que assistia no cabia en la Yglèsia”. Semblantment deia del P. Codina, les prèdiques del qual “eran tan plenas de zel, eloqüència y erudició, que tots los que assistian deyan [que] era de lo millor [que] havian oït".

L'ideal de tot devot era poder arribar a l’hora de la mort –tan incerta en el dia, com segura en el fet, es deia– en les millors condicions per a fer-se mereixedors de la vida eterna i nets de tota mena de pecat, en evitació dels suplicis de l’infern. Tot i que era un formulisme notarial, els testament solien contenir nombroses referències a la vida espiritual. Mirem el testament de Jaume Basil, pintor i daurador d’Olot, fet el 1764: se’ns presenta “detingut en lo llit de certa indisposició corporal de la qual temo morir”, però amb ple enteniment i memòria, i expressa la seva voluntat de fer testament, “en y ab lo qual encomano la mia ànima a Déu nostre Senyor, qui aquella de no res ha creat, lo qual la vulla collocar a la sua benaventurança eterna per la sua divina e infinita misericòrdia”; segueixen el nomenament de marmessors, que els seus deutes siguin pagats, l’elecció de sepultura (en aquest cas, al Carme d’Olot) i com a primera disposició dels seus béns hi ha que “me sien ditas y celebradas per sufragi de ma ànima y de las demés a què so tingut y obligat a Déu pregar, cent missas de charitat sis sous barcelonesos quiscuna, so és vint y sinch en dita iglésia del Carme, altres vint y sinch en la iglésia del convent de Pares Caputxins de dita vila de Olot, y las restants cinquanta en la iglésia del convent de Sant Francesc de la vila de Figueres, y per los religiosos sacerdots de dits tres convents respective, deixant per tot lo referit de mos béns lo necessari”. I només després comença a concretar el que deixa als seus familiars i hereus. En altres testaments olotins d’aquell segle apareixen també donacions concretes a alguna església, o la creació d’un benefici eclesiàstic, com ara el que recull el testament del comerciant Jaume Curós i Igosa, de 1791, a l’església de Sant Esteve, “desitjós d’acreditar algun mèrit per la vida eterna en remissió de mas culpas y pecats y en sufragi de ma ànima…”. Més radicals són alguns testaments en els que fan hereu a Déu Nostre Senyor, és a dir, disposen que els seus béns siguin posats a la venda en encant públic, i el que se’n tregui es destini a alguna obra pietosa. Solen donar-se en el cas d’eclesiàstics, però també en trobem en testaments de seglars, generalment quan no tenen fills, com seria el cas del testament de Josep Torras, encepador d’Olot, de 1754, que destinà tots els seus béns a l'aplicació de misses.

Francesc Verdaguer, nascut a Terrassa, va venir a raure a Olot com a notari. El 1754, com a pas previ al testament, “desitjant lo bé del pròxim y que tinga assistència de algun sacerdot en la hora de la mort que és quan més se necessita per·a comparèixer devant del tribunal de Déu”, instituí dos títols eclesiàstics per a dos sacerdots que, amb el nom de passioners, tindrien l’obligació d’assistir qualsevol olotí, de qualsevol consideració, de la parròquia de Sant Esteve que estigués en perill de mort, al que no podrien abandonar llevat que es produís un notable restabliment de la seva salut. Aquest servei l’haurien de fer de forma gratuïta, sense acceptar cap regal, ni tan sols cap àpat, i amb prohibició expressa que poguessin treure algun profit en el testament dels moribunds. Els dos sacerdots farien torns per setmanes i disposarien d’una casa que els cedia al carrer de Clivillers. Haurien d’estar en contacte amb el capellans de la parròquia, per a rebre informació sobre olotins als que se’ls hagués administrat el viàtic o unció dels malalts i així poder-los assistir en els darrers moments de la vida i assegurar-los “a ben morir”. La posada en marxa d’aquests passioners, per als que destinava 9.800 lliures del seu patrimoni, era prevista per quan el donant morís. El 1762 Verdaguer refundà aquests dos beneficis amb algunes precisions, com ara que no s’ocuparien dels malalts de l’Hospital, perquè aquests ja tenien l’assistència del pares caputxins, o l’augment de la dotació fins a 13.500 lliures. Ara bé, per motius que em són desconeguts, a l’any següent revocà aquesta fundació. Francesc Verdaguer va morir el 14 de febrer de 1767 “havent rebut tots los sagraments”, segons relata el llibre d'òbits de la parròquia.

Darrera d'iniciatives com aquesta hi havia la preocupació perquè quan la mort arribés, el moribund pogués presentar-se amb una consciència neta i a punt per a afrontar la mutació d’aquest món terrenal cap al celestial. Amb assistència sacerdotal o sense, corrien llibres d’espiritualitat amb recomanacions sobre com preparar-s’hi. Un d’ells el trobem imprès a Olot, a la impremta de Miquel Roldan, cap a principis de la dècada dels seixanta del segle XVIII. El seu títol, "Modo, preparació y pràctica de morir bé y de ajudar a bé morir". Es tractava d’una recopilació de textos del P. Crasset, jesuïta. No és, per tant, cap mena de producció específicament olotina, perquè, a més, se’n coneixen d’altres edicions fetes fora d’Olot en temps més reculat. Però que aquí se sentís la necessitat de reeditar-lo voldria dir que hi havia demanda d’aquesta mena de textos. Està dividit en quatre parts, sobre el sentit de la mort, la manera de morir bé, la preparació per a la mort i la pràctica d’ajudar a una bona mort. “La mort –hi llegim– és la última mà que se dona a la tela y pintura de la nostra vida; és la última llum de la antorxa que se apaga; el últim resplendor del Sol que se pon; el fi de la carrera, que dona fi a la nostra carrera; y el sello que sella totas nostras accions”. Així, preparant-se per a una bona mort, “no menos se seguirà, no sols una ditxosa mort, sinó també una vida la més ajustada”, una vida ben devota. Que és d’això, no gensmenys, del que hem estat parlant.  

 

                                                                                Revisat: novembre de 2020.