dimarts, 28 de gener de 2020

95. Elogis, guerres, relats i privilegis de la gent de Sant Esteve d'en Bas als inicis del segle XVIII

Fa una mica més de tres-cents anys que els de Sant Esteve d’en Bas feren publicar, a través de la impremta, un fullet en forma de memorial, amb una sèrie de peticions a favor de la població i de la Vall, i els fets que ho justificaven. El memorial el presentava el síndic de la vila “a los reales pies de Vuestra Magestad”, sense aclarir-nos-hi quina era aquesta tal majestat. No porta títol, perquè és un text administratiu i s’inicia, sense més giragonses, amb la presentació del peticionari: “+ Señor. El Syndico del lugar, o villa de San Estevan de Çaluy, o Çalull, otro de los más principales del Vizcondado de Bas, de la Diócesis de Gerona…”. Tractant-se d’un memorial, la part en què s’al·leguen els mèrits o motius en els que es fonamenta allò que es demana, inclou un repàs dels passatges més significatius de la trajectòria seguida per la vila durant segles (amb especial atenció a l’anterior centúria) i això el fa rellevant més enllà de l’estricte propòsit que l'escrit tenia. A principis del segle XVIII poques poblacions de la mida de Sant Esteve d’en Bas haurien estat capaces d’aplegar notícies històriques sobre el seu passat. Fa molts anys l’historiador olotí Joaquim Danés esmentà aquest fullet imprès de manera molt elogiosa, però que jo sàpiga, ningú des de llavors ençà se n’ha ocupat, i precisament és aquest el meu propòsit.

1. El Memorial

A la Vall d'en Bas no es duia un llibre d’acords municipals, sinó que, només quan el tema requeria deixar-ne constància, es cridava el titular de la notaria del Mallol perquè en fes acta i la servés en el manual de protocols d'aquell any. Dic això perquè d’aquest Memorial –en endavant m’hi referiré així– no en tenim cap versió manuscrita, sinó només aquest fullet imprès. Bona sort que tinguessin la pensada de passar per casa d’algun impressor, fos per a disposar-ne de còpies de cara als tràmits pertinents o perquè creien que el seu contingut mereixia difusió. Fos pel que fos, la multiplicitat d’exemplars ha facilitat que si més no una d’aquelles còpies arribés als nostres dies. Ara bé, l’absència de signatures manuscrites o de qualsevol altra validació obre dubtes sobre el moment de la tramitació al que correspon. L’exemplar que he utilitzat prové de l’Arxiu Municipal d’Olot, des d’on, fa temps, passà a la Biblioteca Municipal d’Olot (actualment Biblioteca Marià Vayreda). És un imprès en format foli, amb uns marges generosos per a poder-hi incloure diverses notes complementàries, sense peu d'impremta ni any d'edició.

A). Datació

El fet que en el Memorial es dediqui un bon espai a recordar la victòria de la població contra l’exèrcit francès en el combat del Bosc de Tosca de 1695 i que l’últim any que hi surt sigui el de 1696, ha fet que, davant de l’absència de data, aquesta es considerés com la de la seva redacció i publicació. Però no. Una bona lectura del Memorial permet dir que no és d'aquest any i que no anava adreçat al rei Carles II (mort el 1700), sinó a Carles III de Catalunya, més conegut com a Arxiduc Carles d’Àustria, competidor de Felip V de Castella (IV de Catalunya) en la Guerra de Successió (1705-1714). Per tant, la seva datació ha de ser a partir de 1705, un cop consolidada la victòria inicial dels austriacistes contra Felip V, al voltant de les Corts Catalanes presidides per l’Arxiduc al desembre d’aquell any. Heus-ne aquí els arguments. En el Memorial, quan se cita Carles II hi és esmentat amb cortesies pròpies dels difunts, com ara “goza Gloria” (que Déu el tingui a la Glòria) o “que Dios aya” i s’és ben explícit quan s’hi recorda que “Dios permitió de fallecer el señor rey Don Carlos [= Carles II] sin descendencia”. A la vegada, les referències a l’Arxiduc Carles no ofereixen dubtes interpretatius, és impossible que poguessin referir-se a Felip V, de la casa Borbó. Així, es declara a tota la població de Sant Esteve d’en Bas “afectuosíssimos a la Augustíssima Casa de Austria de V. Magestad” i, en un intent de guanyar-se el seu favor, es recorda que Sant Esteve és el patró del poble, “como también titular del templo mayor [= la catedral] de la ciudad de Viena, dignísima patria de Vuestra Magestad”, cosa que només es podia dir de l'Arxiduc. Afinant encara una mica més, el Memorial hauria de ser fet a partir de 1706, ja que s’hi fa esment del doctor Jacint Dou, de Sant Esteve d’en Bas, com a membre de la Reial Audiència del Principat, un fet que no es produí fins el 24 de novembre de 1705.

B). Autoria

Acta notarial del 27 de març de 1706, posteriorment ratllada
Formalment el Memorial hauria estat escrit pel síndic de Sant Esteve d’en Bas, però el seu contingut divers i fins a cert punt erudit, fa pensar en aportacions de diverses persones i, naturalment, d’algun advocat. En el volum de la notaria del Mallol de 1706, al costat d’altres protocols propis de tota activitat notarial, hi consta una “deliberació” dels cònsols i consellers de la Universitat del Vescomtat de Bas, del 27 de març, que pot donar-nos alguna pista. Com totes les escriptures d'aquesta notaria d’aquells anys, acabada la Guerra de Successió i enmig d’una severa repressió, l’acta fou ratllada en tots aquells paràgrafs en què s’al·ludia a Carles III o a alguna altra persona del seu entorn. És, per tant, amb dificultat, que en les primeres línies d’aquesta acta hom hi pot entrellegir que “lo Memorial en Consell llegit presentat a Sa Magestat (que Déu guarde)...”. A continuació, sense estar ratllat el text, segueix: “...per dit Mariano Reig, olim [= abans, en el passat] síndich de la present Universitat, attès que en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit” i diu que decidiren fer-lo esmenar per persones idònies “y se tinga la mira a que no·s contradiga al que posan los privilegis a la dita Universitat concedits”. Del text no es desprèn necessàriament que el “memorial” d’aquesta acta sigui el mateix que el Memorial imprès, però quadra per cronologia i perquè de memorials tampoc no és que a Sant Esteve d’en Bas en fessin un dia sí i l’altre també, sinó que eren ocasionals. A més, el que es diu en l’acta també sembla lligar amb les sol·licituds del Memorial imprès, ja que aquest demanava en part uns privilegis per a Sant Esteve d’en Bas, que, com veurem més endavant, en algun punt envaïen els antics privilegis comuns a tot el Vescomtat d'en Bas.

Un dels possibles actors d'aquest Memorial –que no vol dir que n’hagués de ser el redactor– seria el síndic Marià Reig. En algun altre lloc se l’esmenta amb la professió de negociant de Sant Esteve d’en Bas. Havia estat cònsol en representació del mateix lloc en l’anualitat 1704-1705 i en aquells moments formava part del consell de la Universitat del Vescomtat. El 9 de gener de 1706 havia rebut sindicat de la mateixa universitat per a anar a Barcelona a prestar obediència a Carles III. Pel que diu l’acta del 27 de març de 1706, en aquell moment ja no era síndic de la Vall, però no em consta qui el substituí. Un altre nom a tenir present és el de Mateu Rexach i Sala, que en l’anualitat entre el maig de 1705 i el de 1706, era el cònsol segon de la Vall i com a tal duia la representació de les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars. Ara bé, si ens guiem per les famílies que surten més ben parades en aquest Memorial i amb la sospita que haguessin intervingut perquè així fos, hi sobresurt la família dels Dou. Fins a 19 vegades apareix aquest cognom en el Memorial, ja sia amb la referència a la casa en si, a membres de la família que s’haurien distingit en la universitat o en l’Església i que haurien fet importants serveis prestats a la Corona en el transcurs dels esdeveniments bèl·lics del segle XVII. A més distància hi surten els cognoms Desprat i Vilamala, esmentats, respectivament, 7 i 6 vegades. No seria res d’estrany, per tant, que bona part de les dades de caràcter històric que conté el Memorial haguessin estat aportades per la família Dou, en aquells moments representada per l'hereu Jacint Dou.

C). Context

A començaments del segle XVIII Sant Esteve d’en Bas reunia uns 548 habitants, pràcticament una tercera part dels prop de mil set-cents que feien vida a la Plana d’en Bas. Segons el Memorial, el poble tenia llavors unes 100 cases (entre les del nucli de l’església i les escampades per la vall), tot i que aquesta xifra podria ser a l’alça, atès el caràcter exhortatori d’aquest escrit. No era pas el poble més gran de la vall, perquè el Mallol, juntament amb Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines (les estadístiques recullen en un únic recompte els habitants del tres pobles), s’emportaven poc més de la meitat de la població. Semblaria que en aquella arrencada de segle els de Sant Esteve d’en Bas participaven d’un esperit optimista a l’hora d’encarar el futur, perquè el novembre de 1706 els cònsols i el consell es proposaren fer de nou el retaule major de l’església, donat que –segons diu l’acord que varen prendre– “per causa de la vellesa se va perdent, com en effecte se troba vuy part del tot disminuït”. I també acordaren l’ampliació del presbiteri de l’església i de la sagristia, atès, en el primer cas, “que la capacitat del presbiteri se troba xich y necessita de espay” i, pel que fa a la sagristia, per tal que guardés proporció “segons la capacitat requereix lo temple”. Els projectes eren ambiciosos, però està clar que ells s’hi veien amb forces. Llàstima que a no tardar arribarien temps tempestuosos en els que seria difícil que les bones intencions trobessin l’acolliment necessari per a prosperar i caldria esperar-ne de millors.

Seria en aquests temps d'ànims fins a cert punt confiats i eufòrics, quan prendria cos entre els inductors de la cosa pública de Sant Esteve d’en Bas la idea de demanar al monarca uns certs privilegis per al poble, diferenciant-se, en part, de la resta del Vescomtat. Es veu que això d’introduir noves monarquies propiciava en elles una mena d’actitud sol·lícita –tal volta amb la intenció de fer-se ben vistes o de rescabalar-s’ho en metàl·lic– que era aprofitada per algunes entitats municipals per a obtenir reivindicacions guardades d’antic a l’espera de temps adequats. El 1702 Olot havia tingut a l’abast l’obtenció del títol de ciutat per part del nou monarca borbònic, però deixà passar l’ocasió perquè no era de franc sinó a canvi de fer un “donatiu” al rei i perquè els d’Olot també demanaren que deixessin de dependre de la vegueria de Camprodon, perdent-se, al final, bous i esquelles. En aquesta mateixa línia, Sant Feliu de Pallerols i Vall d’Hostoles aconseguí de tenir representació en les Corts catalanes de 1705 gràcies al privilegi obtingut del rei després de les gestions empreses pel síndic Miquel Plana, pagès de Sant Cristòfol de les Planes. Fora de la Garrotxa, viles com Mataró o Cervera sí que passaren a adquirir la categoria de ciutat, Manresa demanà a l’Arxiduc una sèrie de privilegis per als seus habitants i comerç i el 1707 Ripoll pogué recuperar –seria només per un temps– la seva municipalitat negada pels abats del monestir.

Sant Esteve d'en Bas, doncs, s’afegí a la cua de poblacions que demanaven un reforçament de la seva entitat local i de la consideració del seus habitants. D’això anava el Memorial al que m’estic referint. En la seva part de peticions incloïen vuit concessions, beneficis o privilegis, d’un pes polític o jurídic desigual que analitzaré més endavant. Abans, primer de tot, cal revisar els arguments que es donaven per a justificar allò que es demanava. Dits arguments se centraven en l’antigor de Sant Esteve d’en Bas i, sobretot, en els serveis prestats en tot temps a favor dels sobirans de cada moment. No debades els de Vic, gràcies al seu paper en la insurrecció catalana de 1705 en la causa de l’Arxiduc, reberen d’aquest el títol de “ciutat fidelíssima” i que els seus ciutadans honrats fossin assimilats als de Barcelona.

2. La primera part (justificació) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Així, doncs, la primera part del Memorial té un caire històric, passat pels vidres de l’autoestima. Haig d’advertir que quan parlem d’història no és la idea que ara tenim d’aquesta disciplina, perquè fa tres segles el seu únic fil conductor eren les glòries i les proeses dels seus habitants. Em salto, per inútils, les referències remotes als orígens gairebé mítics de Sant Esteve d’en Bas, del seu nom atribuït a la família romana dels Basso, dels inicis carolingis del Vescomtat i de la tradició d’haver-hi hagut en el territori una seu episcopal. De totes formes això ens indica que el redactor del Memorial era bon lector, perquè, tal i com ell mateix ens fa notar, tot el que deia ho avalaven les obres de Pujades, Marca, Corbera, Relles, i Roig i Jalpí. El primer, Jeroni Pujades (1568-1635) és autor de la Corónica universal del Principat de Cathalunya, tret per primera vegada a inicis del segle XVI. El llibre del segon, Pèire de Marca (1594-1662), s’havia editat a França –ell era nascut a Occitània– amb el títol de Marca hispanica, sive limes hispanicus, un llibre de referència que encara ara fa servei per la quantitat de documentació que hi aplegà. Esteve de Corbera (1563?-1631) escriví la Cataluña ilustrada, impresa a Nàpols el 1678. Onofre Relles havia estat un jesuïta que, tot fent relat de la vida de Sant Narcís en el llibre Historia apologética de la vida y martirio de S. Narciso, publicat a Barcelona el 1679, s’havia remès als orígens del territori diocesà. I, finalment, Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) també s’havia capbussat en el passat de les nostres comarques en el llibre Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, publicat a Barcelona el 1678. Sabent que el redactor d’aquesta part del Memorial tingué a mà tots aquests textos, cal deduir que era un home erudit a qui agradava de preparar-se bé les comeses que li eren confiades.

A). Elogi del paisatge de la Vall d'en Bas

Just acabar de parlar de la història pretèrita, apareix en el Memorial un passatge sobre la bondat i la bellesa natural de la Vall, en un llenguatge que s’avança als moderns fullets turístics: “La propensión de los del Vizcondado a letras y armas se atribuye así al clima de aquel país, por su benignidad, amenidad y fértil de sus campos, matizados de verdes praderías que están a uno y otro lado del río Fluvián (que le atraviessa, empeçando al pie del Grao de la parroquia de San Estevan, y conservando su nombre hasta el mar), por las deleytosas selvas y bosques que circuyen el Vizcondado y de do [= donde] baxan innumerables arroyuelos, causa de la multitud de tantas fuentes (por ser aquel país lluvioso, sobre quantos se reconocen en este Principado)”. Fora de l’agricultura, no hi ha cap menció a d’altres activitats econòmiques (com la manufactura), senyal que en aquells anys deurien ser considerades de poca entitat –perquè sí que n’hi havia– per a ser admeses com a prova de la puixança del lloc.

B). La qualitat humana de la gent de la Vall. 

Tot seguit el Memorial de Sant Esteve d'en Bas passa a fixar-se en la gent de la Vall i ens aporta una llista de fills (només hi ha homes) de la població que s’haurien distingit, segons els criteris de l’època, pel seu valor, per ser homes de lletres, de ciència i del dret i, sobretot, pel seu servei a la religió. Dels primers esmenta Francesc de Verntallat i Gaspar de Vilamala i Barutell. En contrast amb la curta descripció del cabdill remença, que despatxa dient només que fou “capitán general de las montañas en tiempos del senyor Rey don Fernando”, del segon en repassa el seu expedient, segurament perquè el seu nebot i hereu de la casa Vilamala, Francesc Vilana i Vilamala, o algú pròxim a aquest, hauria fet arribar al redactor notícies sobre la participació dels seus avantpassats el 1639 en la guerra del Piemont (dins de la Guerra dels Trenta Anys, 1618-1648), on hauria participat “en los sitios y presas de las plaças de Vercelli, Verrua, Crescentin, Villanueva de Aste [= Villaneuva d’Ast o Villanova d’Asti] [y] socorro de Turín”. Això a part, en un altre passatge s’afirma que els primers pobladors de la Vall ennobliren, “como lo denotan tantos solares y casas de paysanos cimentadas sobre riscos y peñascos, de cuyos nombres y apellidos de familias se ven muchas esparcidas por el Principado, que gozan de nobleza o milicia”. I inclou al marge de la pàgina una llista dels 24 casals familiars de la parròquia de Sant Esteve amb reconeixement social, tot i que “el tiempo, sacos e incendios, causa de las guerras, les aya privado de los principales, que podían conducir por la prueva de la hidalguía”. És a dir, que s’atribuïen passats nobles a algunes famílies, difícils d'acreditar.

Vénen després les persones representatives de la dedicació de la gent de la Vall a la teologia i el dret. Se n’esmenten vuit: els catedràtics de l’Estudi General de Barcelona Joan Ayats i Peroy (de qui es rememora la seva relació amb Josep Fontanella i l'assistència, amb aquest i el seu germà Francesc Fontanella, a les negociacions de Münster en el marc de la Pau de Westfalia) i Francesc Dou; Gaspar Desprat i Savassona, i Esteve Dou, ambdós doctors en teologia, i Josep Dou, juntament amb els seus germans Melcior, Jacint i Francesc, tots ells doctors en dret. El grup queda completat amb els doctors en medicina Jacint Badia, i Magí Desprat i Sabassona.

En relació amb els homes d'Església, en el Memorial s’atribueix a la Vall d’en Bas haver estat la pàtria de dos bisbes, Josep de Fageda i Francesc Dou. El primer fou bisbe de Girona de 1660 a 1664 i de Tortosa des d’aquest darrer anys fins a la seva mort el 1685. Resulta estrany que se’l consideri de la Vall, perquè totes les llistes episcopals d’aquests bisbats el fan fill de Vic (on hauria nascut el 13 d’octubre de 1608), si bé de pares olotins, el metge Miquel Fageda i la seva muller Isabel. En canvi és correcte el lloc de naixement del segon, Francesc Dou, bisbe de Girona des de 1668 fins a 1673, any de la seva mort. Baixant graons en l’ordre jeràrquic eclesiàstic, es fa evident l’interès que el redactor, o qui li aportés les dades, tenia en aquest camp, en el que fa gala d’una especial perícia per a recollir els noms de tots els qui, en alguna o altra categoria, haurien destacat en els càrrecs diocesans, convertits així, als ulls de la gent de llavors, en pedra de toc de la distinció del lloc. El Memorial ens aporta els noms dels naturals de la Vall amb rellevància dins de l’Església, començant pels que havien estat, o eren, canonges en catedrals i col·legiates a Vic, Vilabertran, Sant Feliu de Girona, Besalú, etc. (la llista n’inclou vuit noms), rectors de parròquia a les diòcesis de Girona (la part més nombrosa, són vint noms) i de les de Vic i de Barcelona (vuit noms entre les dues) i, finalment, quinze noms més de bassencs que haurien gaudit o gaudien del que es denomina un benefici eclesiàstic. En total, una cinquantena bona de noms que ara no s’escau de transcriure, però que aporten un retrat de les principals famílies de Sant Esteve d’en Bas, o de la Vall, entre les que era habitual que algun dels fills seguís la carrera eclesiàstica amb la vista posada en una bona renda de per vida.

C). Sant Esteve d'en Bas en les guerres del segle XVII

El paper mantingut per la gent de Sant Esteve d’en Bas al llarg del segle XVII ocupa fins a 9 pàgines i mitja del Memorial. Va ser un segle de conflictes bèl·lics continus, sempre sota l’ombra amenaçadora de França. Quan el Memorial en fa repàs, no s’amaga que vol demostrar la fidelitat de la població del Vescomtat a la casa reial dels Àustria i la seva valentia a l’hora d’enfrontar-se amb les tropes franceses. No hi busquéssim, per tant, res que pogués incomodar aquest propòsit. De la Guerra dels Segadors (1640-1652), durant la qual es produí la separació de Catalunya, només fa esment de la pressa amb què els de Sant Esteve el 1652 van anar a Barcelona a prestar obediència al virrei Joan Josep d’Àustria, un cop recuperada la ciutat per a Felip IV de Castella, després de més d’un any de setge. I això que –s’hi fa notar– en aquell moment els francesos encara ocupaven Camprodon i Castellfollit. En els anys immediats França tornà a dominar l’Empordà i les comarques del Pirineu. En aquesta ocasió, el Memorial recorda que el setembre de 1654 vingueren a Sant Esteve d’en Bas tropes enemigues, de l’Empordà camí de la Cerdanya. Una divuitena de notables (dels quals se’n en donen els noms, encapçalats per Isidre de Vilamala, el capità Isidre Destarrús, Esteve Dou i el Dr. Esteve Mercadal) juntament amb una quarantena de gent del poble es refugiaren a l’església, “encastillada y muy fuerte”, però no pogueren resistir l’envit i hagueren de rendir-se. Van ser deportats “presos en el exército, hasta Cerdaña, donde se escaparon, unos por vía de composición de sumas considerables, otros huyéndose, experimentando crueles maltratos, hasta traerlos maniatados y a las colas de los cavallos”. Només amb moltes penúries i molt de mica en mica, pogueren retornar a casa seva.

Les tres darreres dècades del segle XVII van ser molt difícils per a tota una generació de la gent d’aquí –i de tot el país– marcada amb dolor per les tres guerres contra invasors francesos vinguts per a arruïnar-los les vides, els béns i el sagrat, per ordre d’un llunyà Lluís XIV. De la primera guerra contra França (1673-1679) el Memorial només apunta la generosa contribució –segons el seu entendre– de Sant Esteve d’en Bas a l’exèrcit reial en forma d’allotjaments i d’haver fet lleves de soldats totes les vegades en què se’ls ho demanà. De forma semblant, de la segona (1683-1684) s’hi deixa constància de la lleva d’un centenar d’homes feta a tota la Vall, capitanejats per Jacint Dou, “propietario del Mas Dou, del lugar de San Estevan, entonces veguer de Bas” i de la seva acció de barrar el pas a les tropes franceses que pretenien assetjar Girona i que s’ho hagueren de deixar córrer, per a “ignominia de la Francia, por tener ya brecha abierta, y aver dado assalto general".

D). Un apartat especial: la Guerra de la Lliga d'Augsburg o dels Nou Anys (1689-1697)

En contrast amb les anteriors guerres, de la tercera el Memorial en fa un repàs molt ampli, cosa ben justificada perquè en el transcurs d’aquest conflicte, el 10 de març de 1695 s’esdevingué la durant molt de temps rememorada batalla d’en Bas o del Bosc de Tosca (i d’Olot), amb participació de forces voluntàries però també de la gent de la Vall, i que acabà amb una sonada derrota de l’exèrcit francès. Es tractava d’una victòria que a Sant Esteve d’en Bas es va celebrar de manera festiva durant molt de temps, cada any, quan arribava el 10 de març.

Abans d'entrar en aquella batalla, el Memorial fa valer diversos antecedents de 1694, com ara l’ajuda que els homes de la Vall prestaren per a salvar el castell de Santa Pau de mans franceses, la resistència a l’enemic que ja havia ocupat Olot i el que hagueren de sofrir els habitants de Sant Esteve d’en Bas amb l’atac dels francesos els dies 4 i 5 de setembre, “pues llegando un destacamento de 1.500 enemigos, les despojaron de quanto hallaron en sus casas, y avían recogido en la iglesia, no aprovechando su Sagrado, antes bien executó el enemigo inhumanas atrocidades, dando de palos a los viejos y enfermos, que no podían retirarse, dexando en cueros a quantos encontravan, sin respetar sexo, ni estado, hasta los mismos beneficiados residentes en dicha iglesia”. I del setembre d’aquell 1694 recorda la resistència dels de Sant Esteve d’en Bas a pagar les contribucions que els exigien els francesos, cosa que, segons el relat del Memorial, motivaria que més endavant aquests volguessin prendre represàlies contra la població.

Un dels impresos sobre la batalla del 10 de març de 1695
Anant a la batalla del 10 de març de 1695, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas en fa un resum, sempre interpretant els fets a favor de la Vall d’en Bas. Diu que “para más individual noticia del sucesso del día de la quema del lugar de San Estevan, se presenta a V. Magestad, las dos gazetas que entonces se publicaron”. No se’ns diu quines eren aquestes dues gasetes, però al menys una d’elles és fàcil d’identificar. Abans, val a dir que aquesta acció va merèixer el que avui en diríem una gran atenció mediàtica. Em consten cinc impresos editats amb motiu d’aquesta batalla, tres dels quals són relats dels fets, i els altres dos només fan encomi dels mèrits atribuïts al veguer de Vic. Les que fan crònica dels fets són la Relación de la insigne vitoria que han tenido los catalanes en el Llano den Bas, del Principado de Cataluña, a 10 de março 1695, en segon lloc la Distinta y verdadera relación de la vitoria conseguida por los migueletes y paysanos, mandados por el Capitán Raymundo de Sala, y Sasala cavallero, veguer de la ciudad de Vique i, finalment, la de relat més complet de totes elles, la Verdadera relación de la derrota que han dado los migaletes y paysanos, baxo el mando del capitán Raymundo de Sala y Sasala cavallero, veguer de Vique. Aquest darrer fullet de ben segur que és un dels dos que foren adjuntats al Memorial del síndic de Sant Esteve d’en Bas, ja que fou d’aquí d’on es copià la llista dels francesos morts, ferits o fets presoners inclosa en el Memorial. L’altra gaseta que s’hi hauria adjuntat seria un dels dos títols que he esmentat en primer lloc, perquè, com he dit, els altres dos impresos són literaris. D'aquests, un és escrit ni més ni menys que en vers, el Curioso romance y iácara nueva, en que se da quenta de la feliz victoria que han conseguido los leales catalanes, y nuevos miqueletes en la Plana den Bas, i l’altre és propi d’una oratòria sagrada buida de contingut i farcida d’afalacs, Arco triunfal: panegyrico gratulatorio en acción de gracias a la Magestad divina, por la célebre vitoria, que de los franceses alcançaron las armas españolas governadas por Don Raymundo Sala y Sassala.

No m'entretinc en la repetició dels principals fets d’aquella jornada, que afectaren tota la Vall i la vila d’Olot. Francesc Monsalvatje va incloure el contingut íntegre de l’imprès Verdadera relación de la derrota... (el més farcit de dades dels que he esmentat) en el volum cinquè de les seves Notas históricas, dedicades al Vescomtat d’en Bas (1893). Per altra banda, l’any 1709 (amb posterioritat, per tant, a Memorial de Sant Esteve d’en Bas) es va publicar el llibre Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña en el que la narració del que va passar amb els francesos en aquell 10 de març de 1695 entre la Vall d’en Bas i Olot, encara és més explícita i és, per tant, on es poden anar a trobar els detalls d’aquell combat. Ara bé, com que les gasetes que es van publicar en aquella ocasió se centraren sobretot en la figura del veguer de Vic, el Memorial de Sant Esteve d’en Bas ens és útil per a donar-hi una visió més local i pròxima. D’entrada, com qui no vol la cosa, el Memorial ve a dir-nos que les gasetes van atribuir “por mayor la gloria al veguer de Vique”, però que mentre començaven a cremar les cases de Sant Esteve el veguer no hi era, sinó que es trobava a Sant Feliu de Pallerols “distante una legua” i a causa de la neu no podien demanar-se reforços a Vic, de manera que la resposta valenta contra els francesos va ser cosa dels d’aquí. Igualment lamenta que les gasetes foranes no fessin esment dels que formaren les esquadres i les capitanejaren, “D. Gaspar de Prat y Senjulià, D. Francisco Desprat y Çavassona, y Estevan Dou, ciudadano honrado”, els quals “resolvieron alistar la gente de armas, distribuyéndola en quatro esquadras, con sus cabos Juan Soler, Miguel Carreras y Angelats, Miguel Clapera y Antonio Ordeig, la qual diligencia salió bien y tan de útil, que a su exemplo hizieron lo mismo otros lugares del vizcondado y la villa de San Feliu de Pallarols, y Valle de Hostoles, con tal unión y providencia, que con ciertas señas, dentro media hora, quedaron avisados los paysanos de la Unión, sabiendo donde avian de acudir”. També ens diu –i ho silencien les altres fonts– que els pactes de rendició que s’imposaren als francesos “fueron ideados por D. Gaspar de Prat, Estevan Dou y algunos cabos de migueletes y esquadras, en presencia del veguer”. I encara el Memorial ens aporta la identificació d’algunes de les cases del poble que foren cremades pels francesos, i que cap altra font no diu: “del qual incendio fueron assoladas unas 14 [cases] y entre ellas la principal de los cavalleros Villamalas, la del Cura, otra del doctor Jacinto Dou, y huvieran perecido las demás a no aver los franceses retirado, sin acabar de efectuar su empresa, y averse extinguido el fuego en algunas por milagro y en otras por humana diligencia, pues le avian echado a todas con faxinas ambreadas".

Diu el Memorial que "esta memorable hazaña se divulgó por toda Europa”, i té tota la raó del món. La premsa del moment a França i a altres llocs d’Europa se’n va fer ressò. Encara que ens desviï en part del Memorial, aprofito aquest punt per a fer una ullada al que es digué per Europa de l'actuació de la gent de la Vall i del desenvolupament de l'acció. Com és fàcil de preveure, la premsa francesa, malgrat haver de reconèixer la derrota, intentà de suavitzar-la i d’evitar tacar el bon nom de l’exèrcit de la seva nació. És un bon exercici llegir la Gazette de Lió del 2 d’abril de 1695, el Mercure Galant també publicat a Lió, del març de 1695, i el Mercure Historique et Politique, del mes següent, imprès a la Haia. Per al primer d’aquests mitjans, qui comandava les tropes franceses, Urbain le Clerc de Juigné, quan s’hagué de retirar de la Vall d’en Bas cap a Olot ho féu “neanmois en combattant toûjours en bon ordre, jusqu’au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé par les ennemis”. I, un cop en el pont, foren els del país els que hi sortiren perdent, perquè Juigné “les chargea avec tant de vigueur qu’il les renversa et les força d’abandonner le passage”. El Mercure Galant era encara més patriòtic en aquest punt de la batalla: “Il arriva en se deffendant toûjours au pont de S. Roch, qu’il trouva occupé et qu’il força, ce qui est a remarquer et donne beaucoup de gloire aux françois qui devoient être alors entre deux feux”. El Mercure Historique, que en bona part segueix la mateixa font que el seu homònim de Lió, intenta ser més distant i lacònic però també atorga el triomf del pont de Sant Roc als seus connacionals francesos. Tot plegat una versió ben diferent de la donada per les fonts catalanes, segons les quals, veient els francesos “ser imposible la empresa de romper el puente, perdiendo tantos en la contienda la vida, recurrieron a otro medio, que fue esguazar la corriente del río Fluviá” i retirar-se a Olot. Uns anys més endavant, Feliu de la Peña s’alinearia amb la versió catalana dels fets i escriuria que un cop arribats els francesos al pont, van ser encerclats per les forces locals, que els causaren la mort de més de 70 enemics i l’empresonament d’altres 150, els quals foren traslladats a Olot. Un altre exemple de la dispar valoració dels fets entre fonts catalanes i franceses la trobem en l’episodi final de la batalla, quan els francesos es refugiaren a l’església i convent del Carme d’Olot, on foren obligats a rendir-se perquè els d’aquí hi calaren foc. Per al Mercure Historique aquesta acció fou deguda a la desesperació dels catalans, veient “qu’une poignée de monde leur eût fait una si longue resistance” i sentenciava que els francesos s’hagueren de rendir al foc, no pas “aux coups de leurs ennemis”. La versió donada per la Gazetta de Lió va ser recollida en el llibre imprès a París el 1726, del marquès de Quincy sobre la Histoire militaire du regne de Louis le Grand, roy de France. Aquesta disparitat entre uns i altres es traslladà a les fonts italianes. Mentre Il Corriere Ordinario del 8 de maig de 1695 treu les dades de la Verdadera relación de la derrota..., el llibre dedicat a Lluís XIV per Gregorio Leti, Teatro gallico, o vero de la monarchia di Luigi XIV, editat el 1697, ho explica seguint la versió de la Gazette de Lió, amb algun afegitó curiós, com quan, en la narració de l’atac als francesos refugiats al convent del Carme d’Olot hi afegeix un comentari sobre la incongruència que, dient-se catòlics, el olotins no haguessin concedit als francesos el dret d'asil dins d'una església.

Posats encara en el que la premsa europea digué d'aquella batalla i abans de retornar al Memorial, una bona manera de sospesar els intents de controlar el relat per una i altra banda és comparar en totes aquestes fonts coetànies les xifres humanes de participació en la contesa que se'hi donen. Els textos esmentats miren tots de sobredimensionar l’enemic perquè es valori més l’esforç fet pels seus. Així, mentre que per a les fonts catalanes que he esmentat els francesos eren uns 1.100 o 1.300 soldats, per a les fonts d’aquests els seus no passaven de 800 o 900. No és massa diferència, però com que els francesos tingueren les de perdre, és en el nombre dels seus oponents on la diferència és més notòria, perquè si per a les fonts catalanes els civils i miquelets del país que hi intervingueren no varen passar de ser uns 650, per a les fonts franceses els seus atacants n’eren 4.000 o 5.000 o, dit d’una altra manera, “six à sept fois supérieur” a les seves forces. Més complicat és poder saber el nombre de ferits, presoners i morts que hi hagué a cada bàndol. Les fonts catalanes tenen molt clar –hi coincideixen totes, o es copien unes de les altres– els que hi hagué entre els francesos: els catalans van fer 826 presoners, 136 dels quals es quedaren a Olot perquè estaven ferits, i els 690 restants foren conduïts a Barcelona, on varen ser rebuts com un gran trofeu; a aquests s’hi ha d’afegir 260 morts que quedaren enterrats pels volts d’Olot. En total, doncs, segons les fonts catalanes en aquest combat d’en Bas i Olot hi hagueren 1.086 víctimes franceses. Per contra, les mateixes fonts només recullen una dotzena de víctimes catalanes, entre morts i ferits, cosa, val a dir, força sorprenent en una topada d’aquestes característiques. Però per altra banda, les fonts franceses eviten donar xifres detallades; només s’hi refereix la Gazzeta de Lió, que ho despatxa de forma ambigua: “on ne sçait pas encore le nombre des morts, et on a seulement appris qu’il y avoit eu en cette occassion, quatre à cinq cens hommes tuez de part et d'autre".

Tornant al Memorial, aquest acaba la part històrica deixant constància de la generositat amb què els habitants haurien facilitat “con sumo gusto y paciencia” (seria un dir) l’allotjament de les tropes catalanes i espanyoles al seu pas per Olot i per la Vall, en els hiverns de 1695 i 1696, malgrat els costosos danys i servituds que això els causava.

3. La segona part (peticions) del Memorial de Sant Esteve d'en Bas

Sense cap mena de solució de continuïtat, ni tan sols una línia en blanc, el text del Memorial entra de ple en el que era més important, la formulació de les peticions que s’adreçaven al rei. Són vuit en total, cadascuna de les quals va acompanyada d’una explicació de menor o major extensió. En faig un extracte, per a després comentar-les.

I. Que es concedeixi a Sant Esteve d’en Bas el privilegi de vila reial, amb la formació d’un consell general amb dos jurats insaculats, un consell ordinari i un clavari, de durada anual.

II. Que Sant Esteve d’en Bas tingui precedència respecte del Mallol, o que, si més no, aquesta precedència es vagi alternant per anys entre una i altra població.

III. Que quan hi hagi pas de tropes puguin ser els jurats de Sant Esteve d’en Bas els qui facin els repartiments dels soldats i dels bagatges a tota la Vall.

IV. Atès que Riudaura, tot i formar part del Vescomtat, per la seva dependència del monestir de Camprodon aconseguí separar-se de l’organització comuna en temes de milícia, es demana que cesi aquesta peculiaritat dels de Riudaura i es torni a la manera antiga.

V. Que es concedeixi al Vescomtat el privilegi que els seus habitants puguin formar esquadres i escollir-ne els caporals més idonis, cenyint-se en això amb un petit reglament de 9 punts, que s’hi inclou.

VI. Que les esquadres de Sant Esteve d’en Bas puguin, “per a major fervor i terror dels enemics” dur un pendó o bandera amb la imatge del sant patró al centre entre les armes (escut) del rei i les del Vescomtat.

VII. Que els naturals i habitants del Vescomtat gaudeixin d’immunitat i de franquesa en totes les mercaderies que portin a la vila d’Olot o que treguin d’allí. 

VIII. Que s’atorgui de nou als jurats i consell ordinari de la vila i parròquia llicència per a poder imposar fleca, taverna i gavella.

Tot i que les vuit peticions tenen a veure amb l’enfortiment municipal de Sant Esteve d’en Bas, són sobretot les peticions I i II les que van més encaminades a la modificació del règim senyorial i municipal. Recordem que tota la Vall d’en Bas i la de Riudaura conformaven el Vescomtat d’en Bas. Això volia dir que, en temes de justícia (que era tant com dir en temes de governança local) l’autoritat era el baró, el aquell moment el Marquès d’Aitona. Però dins del Vescomtat hi havia tres excepcions: Riudaura, on era compartida amb el monestir de Camprodon (posseïdor del Priorat de Riudaura); les Preses, que la compartia amb l’abat de Sant Benet de Bages, i Joanetes, amb el comte de Centelles. En tot el Vescomtat el baró tenia plena jurisdicció criminal i civil, però en aquestes tres poblacions només hi tenia la criminal, perquè la civil corresponia als expressats senyors. A part de les poblacions de Riudaura, les Preses i Joanetes, hi havia tres entitats municipals: una, formada pels habitants del Mallol i de les parròquies de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines; la segona composta per les parròquies de Sant Esteve d’en Bas i de Sant Pere de Falgars; i la tercera per les de Santa Maria de la Pinya i de Sant Joan dels Balps. Cada una d’aquestes entitats tenia un cònsol i un petit consell ordinari. Les tres juntes formaven la Universitat de la Vall d’en Bas la qual, per tant, reunia els tres cònsols (el més important o cònsol primer, era el del Mallol com a capital del Vescomtat, en segon lloc el de Sant Esteve i en tercer lloc el de la Pinya) i uns dotze o quinze consellers. Per a certes coses no calia pas reunir tota la Universitat, podia resoldre el cònsol i el seu consell, però per a d’altres calia actuar conjuntament (a vegades amb la inclusió dels de les Preses). En el moment en què situo aquest Memorial, des de maig de 1705 els cònsols de la Universitat del Vescomtat eren, per ordre de prevalença, Miquel Fluvià i Valentí, Mateu Rexach i Sala, i Josep Casadellà. El maig de 1706 serien rellevats, respectivament, per Joan Valentí, Joan Vaguer i Margui, i Joan Serrat.

Amb aquestes premisses, crec que es pot entendre millor el sentit de les peticions de Sant Esteve d’en Bas. En primer lloc demanava poder esdevenir una vila reial, és a dir, sortir del marc baronial per a passar a la Corona i a més (no és un detall menor) obtenir la categoria de “vila” en substitució de la de “lloc” que tenia. Pot semblar una gosadia, però no ho és tant si tenim en compte que llavors, el 1706, el vescomte era Guillem Ramon de Montcada i de Benavides, el qual havia optat pel bàndol filipista (en guerra contra l’Arxiduc, que era el destinatari del Memorial). També es comprèn que els desagradés que els del Mallol (dit amb més precisió, els de la parròquia de Sant Privat) els passessin al davant en matèria de consideració i precedència, en uns temps en què prerrogatives d’aquesta mena gaudien d’una estima general i eren defensades fèrriament.

Tocant a la milícia, les peticions III i IV han de ser llegides a la llum de les servituds que la itinerància de les tropes suposava per on passaven, ja que els pobles havien de donar allotjament als soldats en les seves cases i transport de mules fins a una pròxima població, que en prendria el relleu. És el que s’anomenaven “allotjaments” i “bagatges”. Tant una cosa com l’altra eren un greu destorb per als habitants del lloc, els quals sovint havien de suportar, a més, exigències, humiliacions i fins i tot violència per part de la soldadesca. En l’assumpció d’aquestes càrregues Sant Esteve d’en Bas tenia un desavantatge: es trobava en el camí ral per on transitaven les tropes i era previsible, per tant, que les autoritats militars prioritzessin l’estada en aquest lloc a no pas haver-se de desplaçar fins al fons de la Vall i, no diguem, fins a la veïna Riudaura. Per això demanaven que fossin els jurats de Sant Esteve d’en Bas els que fessin la distribució dels allotjaments i bagatges, i que els altres pobles haguessin de contribuir en les despeses. I també reclamaven la reversió del privilegi que els de Riudaura s’havien atorgat –segons diu el Memorial– de separar-se del Vescomtat, amb la pretensió de voler que les ordres relatives a trànsit de tropes i lleves per Riudaura s’expedissin de forma segregada de les de la resta del Vescomtat.

Les peticions V i VI tenen a veure amb la llibertat de formar esquadres locals en cas de conflicte bèl·lic. L’anterior guerra dels Nou Anys, i en especial els fets de 1694 i 1695, havien fet patent que els pobles no podien confiar en les tropes regulars del rei, sinó que la millor defensa era la que podien prestar directament, de forma organitzada, els habitants del territori. En un petit reglament inclòs en el punt V s’avança com s’imaginaven aquestes esquadres: formades per un mínim de quaranta homes d’entre 18 i 50 anys, donant preferència als propietaris de masos i cases del Vescomtat; que no s’hi admetria ningú natural de França –ai, els francesos!– ni tampoc, per a capità o alferes, els nats aquí de pare francès (disposició derivada de l’experiència tan negativa que se’n tenien després de les guerres del segle anterior); que els oficials no poguessin ser privats del càrrec; que els qui formessin les esquadres estiguessin dotats de fusell o escopeta més dues pistoles, amb la llibertat de tenir-les a punt a casa seva. I, finalment, que en ocasió de la celebració anual de la victòria sobre els francesos del 10 de març de 1765, hi acudeixin tots per a una revista d’armes, sota el pendó o bandera esmentat abans.

Les dues últimes peticions, VII i VIII, són de caràcter econòmic. Un dels ingressos que tenia el Comú d’Olot era el dret de mercaderia, que li conferia la potestat de cobrar per totes les mercaderies que entraven o que sortien de la vila d’Olot en els dies de mercat o fires. Els de Sant Esteve d’en Bas demanaven estar-ne exempts, adduint que les seves accions en defensa del territori també havien beneficiat els olotins. A més, en correspondència, oferien d’eximir del dret de passatge que es cobrava pel pas de tot el bestiar que era portat a Olot. La darrera de les coses que es demanaven pretenia recuperar el dret de l’ajuntament de Sant Esteve d’en Bas a tenir el monopoli de la venda de determinats productes (com el pa o el vi), un dret que seria cedit a arrendataris a canvi d’un preu estipulat, que aniria a parar a les arques municipals. Segons l’escrit, aquesta prerrogativa llavors no s’aplicava per interessos particulars, però en algun moment anterior ja hauria estat concedida. Dels pobles de la Vall només em consta que fessin valdre aquest dret el cònsol i consell de Sant Privat i Santa Maria de Puigpardines, amb arrendaments a Sant Privat i al Mallol.

Arribats al final, és el moment de recordar aquella sessió de la Universitat del Vescomtat del 27 de març de 1706 a la que m’he referit a l’inici, per a acabar de travar la comprensió d’aquest Memorial. Tot i que no sabem si hi hagué algun esborrany anterior, o el caràcter definitiu o no que pogués tenir el text imprès, s’entén que sorgissin dubtes respecte que les concessions demanades pels de Sant Esteve d’en Bas trepitjaven alguns privilegis comuns i propis de les diverses entitats municipals de la Vall (“en molts capítols ve a redundar en prejudisi dels privilegis y a la dita present Universitat concedit”, es digué en aquella sessió). La pretensió de dirigir els allotjaments i els bagatges de tot el Vescomtat o la col·lisió amb les prerrogatives dels de Riudaura, són exemples del desequilibri al que abocaven les possibles concessions sol·licitades pels de Sant Esteve d’en Bas, i que se'ls demanés de revisar.

*   *   *

Fos quin fos el recorregut que tingués aquest Memorial, els esdeveniments que es vivien no sols a nivell de Catalunya, sinó en tot l’àmbit europeu, li auguren haver tingut un efecte irrellevant. La Guerra de Successió s’anava complicant i, malgrat alguns moments favorables, el seu desenvolupament era cada cop més contrari a la causa de Carles III (l’Arxiduc), aquell a qui s’havien dirigit els de Sant Esteve d’en Bas amb el seu Memorial. El 12 d’octubre de 1709 l’exèrcit francès de suport a Felip V de Castella (IV de Catalunya) entrà a Olot i, en els pocs dies que hi romangué recorregué la comarca per a exigir als pobles una forta contribució en diner i en espècies alimentàries. La situació es tornà a repetir a primers de febrer de 1711, un cop caiguda la ciutat de Girona a mans filipistes. Fora d’aquests moments d’irrupció francesa, la Garrotxa es mantingué fidel a Carles III, però esgotada la població humanament i econòmicament, el 15 de juliol de 1713 l’ajuntament d’Olot digué que ja no es podia més, i que el més prudent era passar, definitivament, a l’obediència de Felip V. I, amb Olot, els pobles veïns. Adéu a Carles III que, per a major penalitat dels d’aquí, el 27 de setembre de 1711 ja havia deixat físicament Catalunya i s’havia desplaçat a Àustria per a fer-se càrrec de la corona imperial, vacant per la mort del seu germà.

Acabada la guerra el setembre de 1714, hi hagué una forta repressió contra tot allò que fes flaire d’austriacisme. Hem vist el notari del Mallol que s’havia afanyat a ratllar dels seus protocols qualsevol nom o frase relativa a Carles III. I en aquesta forta repressió, foren suprimits tots els títols, privilegis i gràcies concedits per aquest als seus fidels. En el supòsit, doncs, que els de Sant Esteve haguessin obtingut algun benefici reial, en aquell moment per força seria paper mullat. Encara a l’abril de 1716 es reberen en el Vescomtat uns edictes reials en què es manava “se aporte los privilegis y demés”. La Universitat corregué a complir-ho, “no volent ells dits honorables cònsols y consell faltar als ordres de Sa Magestat (Déu lo guarde), antes bé aquells com a bons vassals obtemperar y obehir”. Eren temps de no mostrar cap símptoma de displicència. No feia massa, el 16 de gener de 1716, s’havia publicat el Decret de Nova Planta (del 9 d’octubre anterior) que marcaria clarament un abans i un després en l’organització política i administrativa del país. El Memorial dels de Sant Esteve d’en Bas, en la seva globalitat, per força era ja història.

Cap comentari:

Publica un comentari